¡Descarga fusió Dali i miró y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
SALVADOR DALÍ
1. Vida Salvador Dalí i Domènech va néixer a Figueres l'11 de maig de 1904 i va morir el 23 de gener de 1989. Salvador Dalí era fill d'un prestigiós notari i lliurepensador de Figueres, el senyor Salvador Dalí Cusí. No va voler portar al seu fill a una escola cristiana, així que ho va fer quan ell tenia 7 anys a una escola municipal. Allà tenia com a professor a Esteban Traiter, un home d'idees anarquitzants. Quan tenia 13 anys va ser matriculat en la Escola Municial de Dibuix de Figueres, amb el pintor Ramón Pichot. Quan va acabar el batxillerat es va anar a estudiar Belles Arts a Madrid, on va fer amistats amb Lorca, Buñuel, Moreno Villa, etc... Durant la seva estada en la Residència d'Estudiants va mantenir una gran amistat amb el poeta Federico García Lorca i el cineasta Luis Buñuel, amb els que va fer nombrosos projectes artístics vanguardistes. Durant aquesta època, va fer la seva primera exposició sola a Barcelona, en la que hi va estar “Muchacha en la ventana”. Dalí visitava molt el Museo del Prado, cosa que li va fer tenir molta influències de Picasso, de Gris, del futurisme i del moviment metafísic El mateix any que marxa a Madrid, 1921, va morir la seva mare Felipa. Dalí va tenir un germà abans de que ell nasqués que tenia el mateix nom que ell, Salvador. Acusava als seus pares de que havien comès un crim al posar-li el mateix nom que al seu germà mort. Així la seva lluita va ser reconquistar els seus drets cridant l'atenció constantment i va justificar el haver recorregut al narcisisme. Per una altra banda, la seva identificació amb el germà mort el va aproximar al sentiment de lo putrefacte i a la seva obsessió pels cucs. Dalí va tenir una època anomenada Ana María, que era la seva germana. S'anomenava aquesta època d'aquesta manera perquè va fer una sèrie de dibuixos sobre ella. Més tard va tenir la època lorquiana, amb la que va fer molt amistat amb Federico García Lorca. I més endavant la de Gala. La vida de Dalí va canviar durant els pròxims anys. Va marxar a París i es va integrar en el grup de pintors i escriptor surrealistes. A París va produir una pel·lícula, amb el seu amic Luis Buñuel, molt curta però de gran impacte: "Un chien andalou". D'aquest període es daten algunes de les seves obres que el converteixen en un dels màxims representants del surrealisme, com: “El gran masturbador”, “El especrto del sex- appeal”, ”El juego lúgubre” i “La persistencia de la memoria”. Va llegir “The
Interpretation of Dreams” de Freud en 1922 i des de 1926 va començar a incorporar els somnis i el subconscient en les seves obres. Pintava el que veia perquè deia que les imatges eren somnis despertats que arribaven completament formats a la ment. L'any 1929 va conèixer a una jove russa Helena Diakonova, coneguda amb el sobrenom de Gala, que des de llavors es convertiria en la seva model, companya i musa. Coincidint amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, Salvador Dalí i Gala van viure durant uns anys als EEUU, on la seva pintura d'estil realista i oníric va tenir molt d'èxit. Va escriure “Vida secreta de Salvador Dalí” i també va treballar per el cinema, teatre, òpera i el ballet. Dels anys quaranta daten obres de Dalí importants com: “Autorretrato blando con beicon frito”, “La cesta de pan”, “Leda atómica” i “La Madonna de Portlligat”. Convertit en uns dels pintors més famosos del moment, l'any 1948 va tornar cap Europa a viure i va realitzar llargues estades en la seva casa i taller de Portlligat. La religió, la història i la ciència van ocupar, cada cop més, la temàtica de bona part de les seves obres durant els anys cinquanta i setanta; moltes d'elles eren de gran format. Durant aquests anys va pintar obres molt conegudes com: “Cristo de San Juan de la Cruz”, “Galatea de las esferas”, “Corpus Hipercubicus”, “El descubrimiento de América por Cristóbal Colón” i “La última cena”. Durant els anys setanta Dalí va crear i va inaugurar el Teatre-Museu Dalí a Figueres, on és exposada una gran col·lecció de la seva obra, des dels inicis i les seves creacions dins del surrealisme fins les obres dels últims anys de la seva vida. Després de viure durant molts anys a Portlligat, quan va morir la seva esposa Gala es va traslladar uns anys al Castell de Púbol i va passar la seva última època de la seva vida en la Torre de Galatea de Figueres, a prop del Teatre-Museu Dalí, on ell va voler ser enterrat, el 23 gener de
2. Etapes artístiques a) Abans del Surrealisme Dalí té tota una etapa influenciat per l’impressionisme i per les avantguardes del moment: cubisme i futurisme. La temàtica d’aquest període és el retrat, l’autoretrat, el paisatge i les maternitats.
b) A partir del 1926
EL GRAN MASTURBADOR
DOCUMENTACIÓ GENERAL
Títol: El gran masturbador Autor: Dalí, Salvador Cronologia: 1929 Estil: Surrealisme oníric Tècnica: Oli Suport: Tela; 1’1m x 1’5m Localització actual: Museu d’Art Reina Sofia, a Madrid Tema: El quadre dona forma a una de les obsessions de Dalí. El pintor acaba de conèixer Gala i no sabia com comunicar-li la seva fascinació. Quan la dona torna a París l’evocà amb aquest quadre d’un fort contingut sexual.
ANÀLISI FORMAL Elements plàstics Sorprèn la precisió en els detalls i l’acurat dibuix, a més del colorit brillant. Aquests components serveixen per configurar un món oníric, fet dels desitjos i pors més amagats del pintor. Dalí barreja el dibuix precís i els colors lluminosos per pintar objectes, paisatges i persones amb un realisme gairebé fotogràfic. El que és absolutament nou són les relacions entre els diferents elements del quadre, entre el somni i l’al·lucinació. L’artista afirmava que els seus quadres eren “fotografies de somnis pintats a mà”. Quan va iniciar la producció de quadres fantàstics Dalí hi evocà l’admiració que sentia Vermeer i Meissonier i va posar l’accent en la manera d’expressar l’espai i en el desenvolupament d’una tècnica miniaturista. El pintor acostumava a fer al·lusions, a les seves teles, a mestres de la pintura del passat, com Velàzquez i fins i tot, els seus contemporanis, com Chirico. Al llarg de la seva obra, Dalí va anar col·leccionant símbols i imatges que expressaven els continguts i obsessions del seu personatge, d’altra banda tant calculat: la seva megalomania, la veneració desaforada per la seva musa, el pas del temps, la guerra... Dalí il·luminava les seves visions paranoiques amb llum arbitraria.
Composició
La figura central és un autoretrat del pintor, recolzat en un gran nas, en el qual apareixien adherits diversos símbols sexuals com el llagost o la dona, probablement Gala, que acosta la cara als genitals d’un cos masculí cenyit per uns calçotets que ho marquen tot perfectament. A través del mètode paranoico-crític , expressat pel mateix pintor amb l’associació de paranoic = tou i crític = dur, Dalí va desenvolupar una dicotomia a les seves obres. A El gran masturbador , com succeeix amb quadres posteriors hi ha un marcat contrast entre els paisatges i l’arquitectura dura i els personatges tous i flàcids.
Estil Encara que Dalí va començar a pintar influenciat per estils com el puntillisme, el cubisme i futurisme, els quals es va dedicar breus períodes de temps, de seguida evolucionà cap al surrealisme. A les seves pintures es pot advertir fàcilment la seva formació acadèmica ja que aprengué a dominar la tècnica a l’escola de Belles Arts de Madrid. Dalí, d’una banda, aprofundí cada vegada més en les seves obsessions i va demostrar que la quotidianitat, les experiències personals i els seus efectes sobre l’inconscient poden arribar a ser art. D’altra banda, en la vida real, Dalí es decantà cap a una concepció de l’art com a show personal, dominat a parts iguals pel mercantilisme i pel cinisme vital.
INTERPRETACIÓ Contingut i significació Les imatges dalinianes configuren un món propi en el qual aspectes amagats de la vida quotidiana surten a la llum. Dalí havia convidat Paul Eluard i la seva parella, Gala i d’altres surrealistes a passar uns dies a Cadaqués quan els va conèixer a París. Durant aquests dies, Dalí es va interessar per Gala però, durant els passeigs per la platja (dels quals les petxines i pedres en son testimonis), l’únic que podia fer quan li adreçava la paraula era esclafir a riure com un beneit. Dalí va pintar el quadre, ple de símbols sexuals i fàl·lics en absència d’ella, com queda simbolitzat a través de l’ham amb la corda trencada. La falta de la dona es convertí en obsessió per al pintor, que la va recrear acudint a l’onanisme pictòric i a una expressiva fel·lació, però també en el lleó i la seva gran llengua. El lleó “sexual” es troba, significativament, sota de la dona, segurament Gala.
Cronologia: 1931 Estil: Surrealisme oníric Tècnica: Oli Suport: Tela; 24cm x 33cm Localització actual: Museu d’art Modern (MOMA), a Nova York. Tema: Segons explica el mateix Dalí aquesta obra la va pintar un vespre en què es va quedar sol (mentre Gala anava al cinema amb uns amics), ja que sentia un estrany maldecap i un malestar general. Sembla ser que durant el sopar havien degustat un excel·lent formatge de Camenbert i Dalí es va entretenir reflexionant filosòficament sobre allò que l'inspirava la imatge del formatge tot desfent-se..
ANÀLISI FORMAL Elements plàstics El dibuix té una gran importància en el quadre. És de línies pures, molt acadèmic i treballat. Els objectes estan representats amb exactitud i detallisme, però les seves dimensions no són reals i estan deformades. La llum juga un gran paper. El quadre està dividit en dos parts no simètriques: una tenebrosa, en primer pla, amb un focus de llum a la dreta que il·lumina suaument els objectes, que projecten la seves ombres; i l’altre, fortament il·luminada, el fons, amb una llum molt blanca i irreal. El color contribueix a aconseguir aquest efectes, ja que els tons càlids ens apropen les formes, mentre que els freds els allunya. Predominen tons blaus, grisos i blancs (freds), que contrasten amb els ocres, marrons i grocs (càlids). La prespectiva tradicional existeix, tot i que l’espai sembla estrany. El punt de vista de l’espectador és alt, encara que no en tots els objectes.
Composició La composició està molt estudiada. Domina la línia horitzontal del mar al fons, remarcat per la llum, que divideix el quadre en dos meitats desiguals però harmonioses. Es complementa amb la horitzontal de la branca de l’arbre, que el seu tronc marca a l’esquerra una vertical que equilibra la composició. Pel que fa als elements dinàmics, el pintor utilitza les línies diagonals (taula i cap) i les corbes (rellotges i cap). El paisatge té un gran influència en els treballs que va realitzar Dalí del mar en la seva joventut, fins als punt en que moltes de les seves obres dibuixa paisatges del Cap de Creus. En aquest quadre, a la part superior dreta apareix la badia de Portlligat. En
primer terme i en posició central destaca una estranya figura: un cap tou amb un gran nas del qual surt una llarga i carnosa llengua. El coll d’aquesta figura es perd en l’obscuritat de la imatge. El rostre reposa dormit sobre la sorra de la platja amb els ulls tancats i unes grans pestanyes. Probablement és un autoretrat seu. Sobre aquest hi ha un rellotge de butxaca tou. A l’esquerra, sobre el que sembla una taula rectangular de fusta, encara que incompleta, trobem dos rellotges més: un més petit tancat, sobre el que hi ha una multitud de formigues; l’altre, enorme i tou – amb una mosca sobre i marcant gairebé les 7 – que s’escorre pels laterals de la taula. D’aquesta neix una olivera trencada, amb una branca sense fulles sobre la que hi ha un tercer rellotge tou. El fons, il·luminada fortament, veiem una cala retallada sobre uns barrancs rocosos. Una pedra arrodonida projecta la seva ombra sobre la terra de la platja, que esta deserta. El mar es confon amb el cel cobert de núvols blancs simulant una posta de sol.
Estil
Una de les estratègies més utilitzades per Salvador Dalí, i fonamentada segons ell en aquest mètode paranoic-crític, es basa en el fet d'atribuir als espais i a les imatges quotidianes, tot un seguit de propietats i característiques que es contradiuen, no es corresponen a les que tenen a la realitat diària i produeixen un efecte impactant a l'ull de l'espectador que les contempla.
En aquesta línia està la seva curiosa estètica dels objectes que es desfan, i la classificació dels elements de les seves obres en tous o durs, basant-se no només amb les seves qualitats tàctils i visuals (que ens suggereixen una sensació de duresa o de flonjor) si no també amb les seves possibilitats de fusió, deformació i canvis d'estat, sense oblidar el caràcter simbòlic i particular amb la qual els envolta.
Per a Salvador Dalí els elements tous signifiquen tot allò que és bàsic, digerible, substancial però que no dura sempre i, per tant, té un valor efímer; en contraposició amb els elements durs, que representen tot allò sòlid, impenetrable, etern i perdurable com el veritable coneixement.
Aquesta propietat de flonjor, a partir de la qual sembla aconseguir que sòlids rellotges es desfacin com el formatge, ajuda a crear una sensació d'irrealitat, d'un món de fantasies surrealistes o rastres conscients del món dels somnis.
JOAN MIRÓ
1. Vida Barcelona 1893 - Palma 1983. Pintor i escultor. Nasqué al passatge del Crèdit, tocant al carrer de Ferran, en un barri on els oficis antics i les botigues vuitcentistes creen un escenari molt propi del gust per les coses populars i la saviesa artesana. Els seus avantpassats eren artesans, però els seus pares l'obligaren a estudiar comerç i a treballar en una adrogueria. Amb tot, assistí també a Llotja, on fou deixeble de Pascó i d'Urgell. El 1911, una llarga temporada passada a la casa familiar de Mont-roig del Camp, per refer-se d'una malaltia, orientà definitivament la seva vocació. Aquell món, aspre i viril, el dels seus avantpassats paterns, informà bona part de la seva obra. Segons ell, Mont-roig —la terra on arrelar-se i trepitjar fort— i Mallorca —el cel i les constel·lacions per a construir el seu somni— són els dos pols de la seva inspiració. Quan tornà a Barcelona freqüentà l'Acadèmia Galí, fins el 1915, i després assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc, on conegué E.C.Ricart i J.F.Ràfols i començà la seva amistat fraternal amb Joan Prats. A instàncies de J.Llorens i Artigas, participà en la formació de l'Agrupació Courbet. El 1918 celebrà la seva primera exposició personal, a les Galeries Dalmau; Josep M.Junoy escriví els
mots de presentació del catàleg. En aquell moment, la seva obra —Molinet de cafè, Retrat de nena, Siurana— respon a un expressionisme arravatat, amb influències cubistes i fauves. En aquells anys de predomini de formes noucentistes i italianitzants no té cap èxit. El 1919 viatjà a París, preparat per l'exposició barcelonina d'art modern de Vollard (1917). Coneix Picasso, Raynal, Max Jacob, Tzara i contacta amb el grup dadà. Alterna estades a París amb estius a Mont-roig, vaivé molt favorable per a l'evolució del seu art, que durarà molts anys. Abandonà les primeres fórmules fauves i robustes i s'inclinà cap a un miniaturisme amb ressonàncies populars i orientalitzants. Els objectes es perfilen i s'individualitzen en una màgica llum d'acer. El 1920 és l'any de La masia, tela adquirida pel seu amic Ernest Hemingway, que és emblemàtica d'aquest període. De l'arabesc minuciós i retallat al signe pur i al jeroglífic hi ha un pas, que ell fa empès de segur pels contactes amb el grup surrealista, on predominen poetes que l'introdueixen en el món de les paraules i de la cal·ligrafia. El 1924 signà el primer manifest surrealista, però l'evolució de la seva obra, massa complexa, no permet d'adscriure'l a cap ortodòxia determinada. El carnaval d'Arlequí i,El gos que lladra a la lluna són títols molt significatius. La tercera exposició parisenca (1928) representa el primer gran triomf: el Museu d'Art Modern de Nova York li adquireix dues teles. Casat amb Pilar Juncosa (1929), el 1931 neix la seva filla Dolors. El mateix any exposà a la Galeria Pierre les seves escultures-objectes, o construccions, antecedents d'una activitat que havia de prendre un gran relleu quaranta anys després: tenen importància perquè reflecteixen una profunda crisi en la seva evolució. Són els anys que l'artista parla de l'assassinat de la pintura, que en aquest cas és una interrogació sobre el sentit dels materials i les fórmules en l'art. L'artista, mai prou satisfet d'allò que ha obtingut, intenta sempre una altra cosa. Busca nous procediments i nous camins. Bé que en Interiors holandesos (1928) retorna a formes bigarrades i felices i en les seves escenografies — figurins per a Romeo i Julieta, per a la coreografia de Diaghilev (1929), decoracions i figurins per Jocs d'infants dels Ballets Russes de Montecarlo (1932)— es decanta plenament cap al joc i la poesia, poc temps després ofereix el miserabilisme de les escultures-objectes o unes teles desolades, amb signes lacònics i abstrets, purs esquemes mentals. Sempre s'haurà de comptar amb aquest altre Miró que pretén d'anar més enllà d'ell mateix. Aquesta alternança, a nivells successius, té un exemple colpidor en les obres dels anys de les dues guerres que hagué de suportar. Les de la civil espanyola de 1936-39 —El segador (1938; Pavelló de la República a l'Exposició Universal de París), Natura morta de la vella sabata, Cap de dona— tenen la violència tràgica, el realisme ferotge, que imposen els dies, neixen de la terra i d'aquell gran peu poderós i amplificat
darrers anys, les imatges mironianes han esdevingut un dels elements més representatius —gairebé un símbol— de la realitat catalana.
2. Etapes artístiques a) Inicis Durant aquesta primera etapa rep influències de pintors com Van Gogh, Cezanne i dels fauvistes francesos.
b) Etapa detallis (1918 – 1922) És una etapa on la pintura de Miró és plena de detalls. L’any 1919 fa el seu primer viatge a París, visita el Louvre , coneix a Picasso i d’altres artistes. Un any més tard coneix a l’escultor Pau Gargallo amb el qual compartiran habitatge durant un any.
c) Etapa surrealista (1924 – 1927) El 1924 es publica a París el manifest surrealista redactar per André Bretón, Paul Eluard i Louis Aragón. Els surrealistes fonamenten les seves recerques en les infinites possibilitats que ofereix el món dels somnis. Miró no pinta somnis, sinó que, que a través de la seva obra, posa a l’abast de l’espectador uns determinats elements perquè sigui el que somiï. Les obres d’aquesta etapa són monocromes: hi predomina el color de fons blau, gris, torrat... sobre el qual apareixen grafismes, taques i signes.
d) Pintures salvatges (1934 -1936) Miró abandona la pintura plana i utilitza el clar-obscur per tal de crear una atmosfera angoixada. Els personatges que hi apareixen presenten formes orgàniques, que recorden algun dels ossos o òrgans dels éssers humans. El sexe per Miró, és un mitjà per capgirà els valors tradicionals.
e) Les constel·lacions (1939 -1941) Miró marxa a viure a Normandia i aquí realitza la sèrie titulada Constel·lacions. Trobem estels, ocells, cercles, espirals, rectangles, triangles, llunes, ulls... dibuixats amb molta precisió i amb colors molt vius.
f) Un llenguatge propi (1942 – 1946)
Destaquem la sèrie Barcelona : 50 litografies iniciades l’any 1939 i acabades l’any 1944, és el comentari plàstic dels desastres de la Guerra Civil. Durant aquesta època dibuixa moltíssim i utilitza tota mena de materials i tècniques. La temàtica serà limitada en tres aspectes: dona, ocells i estels.
g) Projecció internacional (1947 – 1961) Durant aquest període es realitzen vàries exposicions a Nova York, París i Venècia. Marxa a viure a Palma de Mallorca amb l’escriptor i amic íntim Josep Lluís Sert i construeix el seu estudi.
h) Etapa de maduresa Miró depura el seu llenguatge, redueix el traç i el color, i utilitza molt el color negre, verd i blau. En les seves obres trobem esquitxades, cremades i regalims.
INTERIOR HOLANDÈS I
DOCUMENTACIÓ GENERAL
Títol: Interior holandès I Autor: Miró, Joan Cronologia: 1928 Estil: Surrealisme (automatisme) Tècnica: Oli Suport: Tela; 92cm x 73m Localització actual: Museu d’art Modern (MOMA), a Nova York. Tema: L’any 1928 Miró viatjà a Holanda i fortament impressionat per alguns pintors holandesos del s. XVIII, pintà una sèrie en què els interpretava a la seva manera. Interior holandès I prengué com a referència El tocador de Llaüt de Sorgh.
ANÀLISI FORMAL Elements plàstics
Miró ja havia descobert el seu llenguatge particular, que aprofundiria en obres posteriors. Segons ell, els animals eren taques, ulls i orelles; les persones eren caps, mans, peus, llengües, dents, pits i sexe; la terra era la mare nodridora i per això tenia a vegades mugrons; les muntanyes llançaven els seus secrets en forma de foc o d’animals com serps que sorgien de les seves entranyes i que simbolitzaven els rius; i els arbres eren presències verticals amb alguna fulla que envaïa l’espai. Es tractava de formes vagament orgàniques que semblen adquirir vida pròpia.
INTERPRETACIÓ
Contingut i significació Miró volia ser realista i, de fet, com ell mateix deia, les seves figures, per estranyes que semblessin, sempre feien referència a alguna cosa, persona o animal concret. El realisme de Miró és un realisme que elimina elements del quadre; aquest és el procés que seguí en aquesta obra i en moltes més.
Funció El mateix any que va pintar aquesta obra, Miró va fer una exposició a la galeria Bernhein que representaria la seva consagració. Ho vengué tot i els crítics el consideraren com un dels artistes més importants del moment. Miró tingué una gran autonomia dintre del surrealisme. No volia submergir-se, com molts surrealistes en l’inconscient profund, sinó recuperar la innocència d’una infantesa feliç. Per aquest motiu va prestar molta atenció a l’art dels no-instruïts, com ara els malalts, i n’admirava la llibertat i exuberància. Joan Miró i André Masson són considerats els representants més destacats de l’automatisme surrealista.
EL CARNAVAL DE L’ARLEQUÍ
DOCUMENTACIÓ GENERAL
Títol: El carnaval de l’arlequí Autor: Miró, Joan Cronologia: 1924- Estil: Surrealisme (automatism e) Tècnica: Oli Suport: Tela; 66cm x 93m Localització actual: Albright-Knox Art Gallery Buffalo, Nova York. Tema: Joan Miró intenta plasmar les al·lucinacions que li produïa la fam. No és que pintés el que veia en somnis, sinó que la gana li provocava trastorns al·lucinògens.
ANÀLISI FORMAL Elements plàstics El color que s’aplica en aquest quadre són colors plans, sense modulació. N’hi ha molts, però els que marquen el ritme harmònic són els primaris: el magenta, el cyan i el groc, i també afegeix el blanc. Aquests colors són els que ens porten d’un personatge a un altre, però sense que hi hagi un recorregut marcat. Per tant, hi ha una llibertat absoluta en la contemplació de l’obra. Respecte a la llum cal dir que aquesta no prové de cap lloc específic perquè tots els objectes il·lustrats al quadre no presenten junt amb ells cap ombra que permeti desxifrar l’origen de la llum. Aquesta és igualitària i equilibrada durant tot el quadre. Podríem dir que és una llum arbitrària.
para saber en que sitio debía colocar cada cosa. Después de haber meditado mucho lo que me proponía hacer comencé a pintar y sobre la marcha introducía todos los cambios que creía convenientes”.
Funció Aquest quadre va servir a l’autor per plasmar els seus sentiments d’angoixa i fam que patia en aquella època. És com un punt de fuga per alliberar les tensions que li produïa la fam. Aquestes pintures per l’autor no pretenien ser venudes ni comercialitzades, sinó que eren estudis que el mateix autor feia per les seves obres posteriors
SURREALISME
1. Definició del moviment. El moviment surrealista s’inicià l’any 1919 quan els poetes André Breton i Phillipe Soupault començaren a publicar la revista "Littérature", que es convertí en el focus de la nova avantguarda de París. S’hi publicaren textos d escriptura automàtica i, l’any 1924, el Primer Manifest del Surrealisme. El Surrealisme no és pròpiament un estil artístic sinó un moviment molt més ampli que adoptà formes molt diverses. André Breton definí el Surrealisme com un "automatisme psíquic pur, per mitjà del qual s’intenta expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament". La inspiració bàsica de Breton procedia de les teories del metge vienès Sigmund Freud. Les investigacions de Freud sobre l’existència d’un nivell mental inconscient, dipositari del coneixement més profund de la persona, i de la possibilitat d’accedir a aquest nivell mitjançant tècniques com l’associació de paraules o la interpretació dels somnis, són la base teòrica del surrealisme. Les obres més importants de Freud com "La interpretació dels somnis" i "Psicopatologia de la vida quotidiana" es van començar a publicar a França a partir dels anys 20, però Breton ja havia tingut ocasió d’experimentar amb tècniques derivades de les investigacions de Freud quan treballava d’auxiliar en un hospital, durant la Primera Guerra Mundial. Tot i així, el gust estètic de Sigmund Freud era molt tradicional: Freud mai no acceptà l’obra dels artistes surrealistes, només li interessà una mica la pintura de Salvador Dalí, que el visità a Londres durant la Segona Guerra Mundial. 2. Característiques - Proclamar l'alliberació de l'home: redimir a la humanitat de l'utilitarisme irrisori de l'època. La imaginació és l'arma que esgrimeixen per complir el seu programa revolucionari. - Buscar el que és meravellós: per aconseguir aquest propòsit no dubten en agrupar i reunir els objectes més contradictoris.
