TON I GUIDA
Prop d’un gran bosc hi vivien en Ton i la Guida. En Ton vivia en una urbanització a les
afores del poble. Era un nen de raça negre que gràcies a que els seus pares són uns grans
empresaris del sector industrial mai havia passat penúries i tenia tot el que ell desitjava,
o gairebé tot. Però en la vida del Ton no tot són flors i violes, des de ben petit que no ha
tingut l’afecte dels seus pares degut a la feina i als múltiples viatges que feien.
En canvi, en el mateix poble hi vivia la Guida, una noia molt bonica amb una pell finia
i amb un rostre pàl·lid, però gairebé mai se la podia veure en tota la seva esplendor ja
que les tasques i les feines que havia de dur a terme la feien embrutat de dalt a baix. La
seva família era un model a seguir per tothom, s’estimaven molt i la noia tot i haver
nascut en una família humil havia estat molt ben educada.
Des de ben petita Guida va haver de deixar d’estudiar per posar-se a ajudar als seus
pares en les tasques del camp. Tant la seva mare com el seu pare eren pagesos i
treballaven de sol a sol. Però un bon dia Guida va assabentar-se de la mala noticia; la
terra de lloguer on els seus pares havien treballat tota la vida, passava a mans d’uns
constructors d’obres sense escrúpols destinats a urbanitzar el bosc a tort i a dret. Així
que Guida va haver de prendre una decisió:
• Marxaré de casa per buscar una feina i poder portar menjar i diners a casa. Els
pares són molt vellets i ja han treballat prou.
La Guida emprengué el viatge aviat pel matí perquè els seus pares no la poguessin
aturar.
El Ton en canvi veia les hores passar, no tenia amics amb qui relacionar-se i només feia
que quedar-se palplantat davant de la finestra veure la gent passar. Sempre observava
aquella noieta tan bonica de la pell fina que passava cada matí per davant de casa seva
per anar a treballar a la parcel·la amb els seus pares.
• Aquesta noia tan guapa, ¡Quina enveja que hem fa! Almenys té alguna cosa en
que distreure’s i té amics que l’estimen pel que és no pel que té... en canvi jo...
tots els dies aquí tancat i només mirant per aquest coi de finestrota, algun dia jo
també podré ser lliure i fer el que jo volgui... no el que els meus pares volen que
sigui...
Però aquell dia era diferent, la noia pel matí no va anar cap a la parcel·la a treballar, sinó
que agafà el camí que s’endinsava cap a dins del bosc.
