¡Descarga Gènere i Història y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
És possible una història de dones i homes lliures?
UNITAT 1
Introducció teòrica i conceptual
Presentació
L’objectiu és aportar suposats teòrics i marcs conceptuals per conèixer la relació entre homes i dones durant la història. Per veure això es necessiten conceptes i es veurà com evolucionen al llarg de la història.
Una de les eines teòriques clau és el concepte de gènere. Gènere és la idea, la conceptualització, que una determinada societat té del que és home i del que és dona. El gènere es una construcció sociocultural. El sexe és el biològic, la base material a partir de la qual es construeix el gènere.
L’aplicació del concepte gènere a l’estudi de la història, tot i que és aplicada a moltes disciplines. Aquesta aplicació és la perspectiva de gènere. Entenem què és la història i apliquem una perspectiva, aquesta és una eina per veure més enllà de com s’han fet les coses fins ara.
Ens ha d’ajudar a entendre que les desigualtats (no les diferències) entre homes i dones, que és un tret de les societats patriarcals. Permet veure que les desigualtats no tenen cap base biològica, sinó que són una construcció sociocultural i la societat les crea.
Aquestes construccions socioculturals estan a la base de l’organització social i condicionen les nostres vides com a persones. L’ús de les eines teòriques i fonamentalment el gènere, permeten veure també com la historiografia és endocèntrica.
La perspectiva de gènere aplicat a tots els àmbits d’estudi, recerca en relació al gènere.
Es neix amb un sexe i es crea un gènere. Els homes des de que neixen, hi ha una socialització que els educa d’aquesta manera. La socialització de les persones condiciona la seva actuació futura per l’educació rebuda.
Natural: Allò que s’ha fet tota la vida i no cal canviar.
Exemple. Vida universitària. Hi ha més dones que homes llicenciats i graduats. A mesura que avança la carrera acadèmica competitiva, les dones disminueixen, i a les càtedres, fins i tot desapareixen. Com més alta és la jerarquia, desapareix el gènere femení.
Aquesta perspectiva de gènere obre noves vies d’estudi a la història que ja ha estat estudiada.
1. Absència i presència de les dones en les obres d’història.
L’androcentrisme.
Androcentrisme: La història androcèntrica ens ha silenciat la part de història de les dones. Es podria dir que s’analitza el món tenint com a referent el masculí per extrapolar després els resultats a tota la humanitat.
Història androcèntrica: Aquella història que dóna categoria de subjectes i protagonistes només als homes i identifica el que els homes han fet amb la història de la Humanitat. Es dissimula i silencia el que les dones han fet.
Història de les dones: Una disciplina científica creadora de coneixement, epistemològica. Va sorgir com una reacció a la història androcèntrica, que considera protagonistes només a la meitat de la humanitat. Es focalitza el que ha fet l’home però s’amaga el que tradicionalment s’associa a la dona. Sorgeix als anys 70 com a disciplina i es recupera i es recerca en la investigació sobre això. Abans dels 70 s’estudiaven les dones, però no com a disciplina científica. La història positivista ha estat la que ha fet més mal, per cercar la objectivitat i posar la seva atenció únicament als fets.
Androcentrisme i sexisme verbal: Les persones pensen en paraules i amb això, la idea i conceptualització de les coses i persones l’expressem mitjançant el llenguatge. Per això el llenguatge no és neutre i objectiu. Està carregat de significats, ja que la idea l’expressem a través de signes lingüístics.
Violència econòmica, d’un sistema que els domina i els oprimeix.
Violència de les dones contra els homes. Als homes se’ls socialitza en que ha de mantenir la família, portar els diners... però les coses no són sempre així. Hi ha homes que no són així i quan té una dona educada d’aquesta manera en que els homes havien de ser els dominadors, pot exercir violència simbòlica.
2. Importància del concepte gènere en l’estudi de la història
2.1. Sistemes patriarcals
Els documents que ens parlen de societats patriarcals, els escrits els troben en Homer. Ens exemplifica que les societats gregues ja eren patriarcals. Quan entrem a l’època de bronze ja hi ha més informació. Les arrels anirien al II mil·lenni. Els documents del bronze recent, lineal B i imatges parlen de societat patriarcal.
A la Prehistòria, quan tenim exclusivament elements de cultura material, es difícil estudiar les relacions entre homes i dones. Però tenim elements valuosos com les dones. Això és una font documental molt important, cossos de sexe masculí o femení associat a objectes. Però sempre s’ha dit que com es difícil establir relacions socials prehistòriques, es projecten les idees que tenim nosaltres.
El que es fa és Presentisme , projectar al passat les formes de cultura conegudes a partir dels textos escrits. Sempre apareix que els homes cacen i les dones estan a la cova amb les criatures. Sempre s’associa la capacitat creativa de l’home.
▲ Textos històrics
De manera reiterativa, la literatura europea, el pensament que vehicula són les societats patriarcals. En Homer, els homes ja neixen amb característiques positives. A diferència, les dones neixen amb carències, no tenen les capacitats dels homes, no hi ha capacitats positives. Aquests textos són deterministes, el sexe determina el rol que tindran homes i dones. Això farà que els homes tinguin uns rols de poder i les dones un altre.
Quan els textos parlen de “natural” tot és sexe perquè tot és natural: determinisme biològic.
A la literatura es compara les dones amb els nens, una manera de menystenir-la. D’aquesta manera es treu autoritat. Relacions jeràrquiques, el fill, per ser un home, ordena a la mare. La paraula també és símbol de poder i la paraula és quelcom masculí; un tret de les dones és que les dones parlen malament i ha de ser quelcom dedicat als homes.
Hi ha una clara diferenciació d’espais i de tasques a fer entre homes i dones.
2.2. El sistema binari sexe/gènere i la heterosexualitat normativa. La socialització.
Es diferencia entre el sexe ideològic i el gènere, que és una construcció sociocultural. La distinció sexe-gènere ha permès desmantellar el determinisme biològic.
L’Església es troba contra l’”ideologia del gènere”, perquè segueix mantenint que homes i dones neixen diferents i tenen una papers diferents a la societat. La sexualitat està destinada a la reproducció, i la biologia determina els papers. L’Església justifica perquè a la jerarquia eclesiàstica les dones estiguin apartades de la impartició dels sagraments.
Al llarg de la literatura europea hi ha persones que es qüestionen això i hi ha de dones a partir de l’Edat Mitjana.
Christine de Pizan (Venècia 1364- Poissy 1430). Neix a finals de l’Edat Mitjana i inicis del Renaixement, és la primera persona professional de l’escriptura, viu de la seva feina. Època de la Guerra dels Cent Anys i contemporània de Joana d’Arc. Era noble i tenia una filla i dos fills. Queda vídua als 25 anys i en aquesta època es dedica a la transcripció de textos antics, pel que tenia fins i tot un taller.
Als seus escrits parla de l’explicació de les vídues i emfatitza i destaca que els pares han de donar formació a les filles en tots els àmbits. Aconsegueix el mecenatge reial per l’escriptura. Fou una autora fecunda però l’obra més accessible és “ La ciutat de les dames ”. Va escriure altres obres però les edicions són velles i cal fer reedicions. Aquest llibre l’escriu com a resposta a la profunda misogínia contra les dones (odi a les dones). Vol mostrar la dignitat de les dones i que han participat a la història. És escriptora en una època on l’escriptura és masculina i podria arribar a ser transgressora de gènere, ja que l’època medieval comença a ser acceptat que les famílies donin certa formació a les noies, però només saber llegir. Això segons el model de la Mare de Déu, que apareix llegint un llibre, però Christine va més enllà i sap escriure. No interessava l’escriptura perquè es creia que les dones no tenien res a transmetre a la posteritat.
“ La ciutat de les dames ”. El concepte de dames el relaciona amb dones de virtut. Comença el llibre pensant en el món que l’envolta. L’ajuden 3 figures al·legòriques per fer el llibre: la raó, la rectitud i la justícia. És una ciutat només per a dones, autosuficient i emmurallada per a protegir-se de l’atac continu a les dones.
Fa un record a breus biografies de dones, molts de l’Antiguitat, amb això demostra que les dones han participat dins el món.
Gilles Ménage , 1690. Era un home erudit i escriu la “ Historia de las mujeres filósofas ”, que ha estat reeditada recentment. En aquesta obra fa un recull de ressenyes de 65 dones que crearen pensament. La majoria són de l’Antiguitat. Dóna noms de dones gairebé desconegudes. La filosofia és una disciplina profundament masculina.
2.3. Les categories identitàries: sexe, gènere, edat, classe, estatus, ètnia, sexualitat, religió. La construcció de la masculinitat i de la feminitat.
Ens hem de situar a l’etnografia i la primera etnògrafa, Margaret Mead. Antropòloga nord-americana que va estudiar pobles diversos, sobretot a Nova Guinea. Una de les seves obres principals és “ Sexo y temperamento en 3 sociedades primitivas ”. Parteix de l’observació i es pot dir que per l’observació veu pràctiques i conductes que nosaltres considerem masculines o femenines, a les societats de Nova Guinea estan canviades. Ella parla de rol sexual o personalitat social i veu que en una societat fan coses les dones i en altres fan el mateix els homes, es va fixar en la cura dels nens. També va veure que hi ha societats on no existeix l’agressivitat. En altres, qui es dedica al físic són els homes i les dones realitzen les activitats pràctiques. Amb això diu que la majoria de trets del rol sexual estan units al sexe de manera tan feble com el pentinat o roba dels homes i dones. Aquests aspectes varien segons la societat i l’època.
gènere s’utilitza per indicar els diferents significats que cada cultura, en un temps històric concret, construeix segons la seva idea del que és masculí o femení, segons la conceptualització que tenen del que és ser home o ser dona.
La distinció entre sexe i gènere ha estat útil per desmantellar la inferioritat de les dones. Manifestar que les desigualtats són construccions socioculturals ha permès que les relacions de poder i de desigualtat s’han construït com a diferències de gènere en el marc de l’entramat sociocultural. El gènere s’ha convertit en una eina d’anàlisi fonamental per estudiar totes les ciències.
Joan Scott. És la primera teoria que considerà el gènere com a categoria identitària.
Identitat. Hi ha present que és també la manera de com volem ser vistos i els altres ens veuen. Ens veuen d’una manera i emfatitzem aspectes per a que canviïn. El gènere forma part de la identitat, és una categoria identitària. Ho són també el sexe, l’edat, la classe social, el status, la raça, l’ètnia, la sexualitat o la religió. Aleshores depèn en un context concret si faria falta afegir quelcom més. Són molt important les classes d’edat.
La interrelació i interacció entre les categories identitàries dóna lloc a la identitat de la persona. Amb tot això es parla de diverses identitats de gènere, a partir de la combinació de les diverses categories identitàries. Les categories intercediran en la masculinitat i feminitat.
▲ La socialització
La socialització , és la qüestió de com s’aprèn a ser home o dona. És un procés que s’inicia quan naixem i arriba fins la vellesa, on les persones aprenen a viure en societat segons models establerts. En aquest procés, les persones, fem nostre un gènere o un altre, ser dona o ser home. Aquí adoptem models d’un altre gènere segons normes i principis imperants a la societat.
L’agent socialitzador principal és la família, després hi ha secundaris com l’escola, els amics, la publicitat, els mitjans de comunicació... El primer, quan neix un ésser humà, quan neix un cos, la societat li posa un gènere. Es posa una roba diferent i s’encamina aquell cos cap a un gènere, aquesta roba o les joguines són marques de gènere. En el model de socialització el nen té el model del pare i la nena el de la mare.
És un procés on els missatges són repetitius perquè si no ho són, el nen es podria perdre pel camí. Cada matí es desperta i es reitera el gènere, això és la performativitat , una reiteració continuada. El fet de la subjectivitat també és molt interessant, perquè no hi ha una reacció en contra del gènere. El sistema vol que siguem homes o dones.
El procés es diu engending , el procés d’engendrar-se, de formar-se com a gènere.
Els trets de gènere són els rols, actituds, conductes, marques visibles de tipus material... que configuren i fan visibles el gènere. Aquests trets de gènere poden variar segons el context sociocultural.
▲ Sistema binari: 2 sexes, 2 gèneres i la sexualitat (heterosexualitat)
A les societats modernes occidentals es divideix l’ésser humà en 2 categories, masculí i femení, en un sistema binari. A partir de la creença que només hi ha 2 sexes biològics, que és el dominant a la societat. A altres societats les coses són diferents, a Tahití, a la Polinèsia, on treballà Margaret Mead, hi ha un grup, els mahu
(un 10% de la població), on els del sexe masculí adopten el gènere femení. Els primers europeus aprofiten els mahu com a servei domèstic.
A l’estat de Samoa hi ha els fa’afafine que són sers del sexe masculí que adopten la feminitat. No se’ls ha de confondre com a homosexuals, sinó que són persones que adopten un altre gènere. Per exemples com aquests es veu que el sistema binari no és natural.
Una cosa és el sistema i una altra la realitat. Hi ha persones que neixen d’un sexe i se senten d’un gènere que per elements preestablerts no els pertoca. Aquest sistema binari gairebé organitza la nostra vida, però està tan establert que és difícil separar-se. És difícil escapar-se, però no és impossible. Des de que naixem tenim documents i ens organitzen segons 2 gèneres. Fins i tot, els serveis (lavabos) es troben estereotipats als símbols dels cartells.
Les societats modernes cada persona té un lloc assignat a l’estructura binària de gènere, una estructura que privilegia el masculí respecte al femení.
Aquelles persones que no segueixen el sistema binari completament són excloses pel sistema. Les persones que elegeixen alguna altra casa són marginades.
A la nostra cultura els antecedents de la divisió binària la trobem en Aristòtil. Ell estableix una taula, en un cercle viciós que no se sap on comença i on acaba, de contraris o posicions binàries. Està el masculí i el femení.
- Masculí: fort, calor i acció.
- Femení: tou, fred i passiu.
Tot segons la natura, l’ordre natural de les coses. Un sistema que sols admet 2 sexes i quan una criatura neix amb els genitals ambigus, els pares han d’adequar el cos al gènere masculí o femení, això es fa sota prescripció mèdica i la tendència. Es tindria a emfatitzar el gènere femení. La resolució dels sexes ambigus a les societats occidentals, fa palès com quan naixem són establerts en masculí o femení.
Però es pot modificar en el cos. Els castrati , eren persones a les que extirpaven les glàndules sexuals per tal que es mantingués un registre agut. Quan una persona se’l castra, el que comporta és que la persona esdevé infèrtil.
Voluntàriament tenim les persones que es canvien el sexe. També el sexe, com es pot modificar, també el construïm. En aquesta línia, persones que es modifiquen òrgans sexuals. La sexualitat és una categoria identitària, i a la nostra societat la idea està vinculada a la idea de gènere.
La sexualitat femenina i masculina se la significa de manera diferent:
- Sexualitat masculina: Activa, agressiva i sàdica.
- Sexualitat femenina: Passiva, narcisista i masoquista.
Els discursos de la sexualitat masculina giren entorn a la potència sexual i plaer, la femenina entorn a les funcions reproductives. A la nostra societat, la sexualitat normativa és l’heterosexualitat, és la natural, perquè seguim pensant la sexualitat en formes de reproducció. Cal veure com els teòrics consideren que es
En aquest context, Morgan que estudià la societat primitiva, inicià l’estudi de l’etnografia. Morgan en el corrent del pensament positivista, interpretà que totes les societats humanes havien passat pels mateixos estadis els quals significaven una evolució: salvatgisme, barbàrie i civilització. L’etapa primitiva era de promiscuïtat, de la família nuclear, on les dones tenien prestigi i protagonisme, però a l’etapa civilitzada ho perden pel patriarcat. Friedrich Engels (1820-1925), és un teòric marxista que recull les teories de Morgan i publicà un llibre ( L’origen de la família, la propietat privada i l’estat ), i basat en Morgan diu que apareix o prohibeix l’incest entre els pares i les filles, les mares i els fills. Defensava que en un passat les societats igualitàries on predominava el “dret” matern dins el sistema. Explica que d’aquí es passa a l’estadi dels excedents amb la ramaderia i l’agricultura on el poder passarà als homes i amb necessitat de passar el poder apareix l’herència i la subordinació de la dona, que només fou possible amb la supressió del “dret matern”; el que ens explica és l’origen de la propietat privada fins arribar a la societat de classes. Aquestes teories de Morgan i Engels són errònies per a l’antropologia. Engels planteja que la subordinació de les dones es basa en raons de tipus material i no natural.
1. Els mites grecs sobre la Creta minoica de l’edat del bronze
- Els documents arqueològics i la construcció del “mite” del matriarcat minoic.
- La perspectiva de gènere en la interpretació dels documents arqueològics.
Quan parlem de la societat minoica del Bronze minoic (1900-1450) parlem del II mil·lenni a Creta, període el qual esdevenen factors que culminen amb el tancament de palaus minoics i que després de 1450 es produí un canvi cultural amb la instal·lació dels micènics, que fou quan aleshores parlaríem de l’etapa micènica.
La societat minoica s’explica com un associat matriarcal de manera aleatòria. El lineal A fou l’idioma de l’etapa el qual no s’ha pogut interpretar en el que trobaríem el Període dels Palaus on tenim les pintures murals en palaus amb una petit estatuària de bronze, terracota...que representaven homes/dones, animals...trobem segells que interpreten escenes rituals i també les tombes. Altres trets que trobem són el brau que simbolitza el predomini al culte a divinitats femenines, palaus complexos de centre de poder polític, econòmic...que no estan emmurallats de tal manera que és difícil de separar el palau de la societat; la ciutat tampoc està emmurallada, abastida d’escasses armes les quals no trobem als aixovars. D’aquí que s’anomeni aquest període com Pax Minoica. Creta era una illa autosuficient en l’alimentació. Trobem pintures murals on es representen processons/escenes rituals amb una dona presidint l’escena amb una diferenciació del gènere segons el color (homes pintats en color fosc i les dones en color clar), les dones porten el cos tapat excepte els pits i els homes estan coberts únicament per una faldilla (perizoma), tant homes com dones tenen la mateixa alçada fet que destaca l’ absència de jerarquia. En altres imatges trobem dones amb perles, diademes...que denota un cert estatus, però que són representacions idealitzades i no reflecteixen la realitat perquè sempre són joves i de classe benestant. Aquestes dones idealitzades formaran part de l’aristocràcia minoica en la qual, les dones tenen com a mínim el mateix paper que els homes- No està clar, però, que el color fosc sigui sempre l’home i el color clar de la dona, com demostren alguns murals.
A aquest tipus de moment no se li atribueix cap tipus de monarquia tot i la presència de palaus, més aviat hi havia aristòcrates. L’estatuària i les escenes de segells no ens identifiquen divinitats femenines; a l’àmbit de la religió hi havia politeisme femení que justifica que les escenes religioses i devotes siguin dones. Els segells eren de pedra dura i ens han arribat senceres però no sabem que volen dir, tot i que hi ha un predomini de les
dones, amb sacerdotesses de les divinitats. Als segells hi acostumen sortir la flor del llopi o del cascall (probablement s’emprava com a consum de droga per a transformar-se i “veure les divinitats”). Destaca també en un dels segells, una dona que comanda l’escena amb un bastó; en d’altres imatges tenim homes que presideixen l’escena.
A Creta la representació del brau és molt comuna, el quela indica que fou un animal important en tots els àmbits, de tal manera que rebia el culte però sense elements que indiquin que era una divinitat. El culte era per la capacitat fecundativa dels mateixos. Hi ha també una voluntat clara de diferenciar l’home i la dona semblant a haver-hi una permanència femenina associada al panteó femení. Aquesta no és una societat ni patriarcal ni matriarcal, és a dir, és quan societat sense jerarquies perquè no queda clar si el poder era femení o masculí. Els mites que parlen de Creta són idees encunyades al poder patriarcal, amb homes guerres al I mil·lenni i que a partir d’aquí s’han fet tots els manuals d’història actual. Homer, que per tant a una societat profundament patriarcal ens ho explica.
Les societats pacífiques manquen d’aquella masculinitat que es caracteritza a les societats violentes, agressives. A la Creta del bronze minoic les dones són visibles, per tant el poder s’exercia a través de la ideologia religiosa. L’aristocràcia s’atorga a la capacitat de representar i comunicar-se amb la societat.
1.1. Societat micènica
La societat micènica, de la península balcànica, s’assenta a Creta on conviurà i intercanviarà mercaderies i idees amb la població autòctona. L’escriptura és el lineal B, el qual és un grec molt antic i del qual tenim documents (tauletes). El lineal B està present als palaus, els quals estan emmurallats i separats del poder; aquest és un idioma de caire administratiu i que ens aporta molta informació sobre la societat. El poder és masculí. Les tauletes del lineal B esmenten les possessions de la propietat (possessions de quelcom) com la terra i el bestiar, que són la font principal de riquesa gestionades per l’home excepte alguna sacerdotessa.
Tenim material d’inhumació, generalment armes associades a l’home, tenim representacions de les batalles entre homes, vasos que representen soldats, esteles de formació de la cacera i guerra... Aleshores semblaria que estiguéssim davant d’una societat patriarcal , on el poder, les decisions...recauen sobre l’home.
2. Els mites grecs sobre la creació del món i de la dona: Pandora. Els mite
judeocristians de la creació del món i dels primers sers humans: Adam, Eva i
Lilith.
Un mite cosmològic és un mite sobre l’origen -.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-. Un mite és una història fantàstica sobre la qual no hi ha documents i en la que hi pot passar de tot, és a dir, no té res a veure amb la racionalitat. Es van crear per a que les poblacions antigues-gregues es fessin qüestions com la fundació de la comunitat, l’origen aristocràcia, les institucions, els éssers humans, etc., amb un objectiu pedagògic: com haurien de ser. Estan carregats de personatges i servien per a educar la societat amb models de conducta. Eren molt important per la socialització del gènere. Els mites haurien de reflectir com era una societat i havien de durar molt temps. Els mites perduren en el temps i evolucionen amb els personatges, com l’argument que també es conserva, però en comptes, el context social i la història que s’esdevé dins el mite es va modificant. Amb això podem observar/analitzar com canvia la mentalitat de la societat, com per exemple el canvi cap a una societat patriarcal.
El mite grec de la creació del món el tenim recuperat en Hesiòde , a la seva teogonia en la qual explica que en l’origen hi ha el caos el qual s’organitza i sorgeixen les generacions de Gea (mare Terra), Eros (atracció),
d’Israel. La història d’Israel és important com el regnat de David (segle XI i X a.C.) i Salomó amb la creació de l’Estat d’Israel a l’Edat de Ferro. A finals del segle VII avancem fins la mediterrània els babilonis i arriben a Jerusalem destruint muralles i desterrant els dirigents cultes i dirigents diversos enviant-los a l’Imperi. Els israelites volien protegir la seva religió, llengua i cultura, totalment diferents dels babilonis, i així no ser absorbits ni assimilats pels mateixos. Fou en aquesta època que es va començar a configurar el gènere que venia de tradicions antigues i de noves creades; aquestes tradicions configuraven la identitat del poble a través del déu triat, Jahvé. Al segle VI es reconstrueix el temple, però l’any 70 torna ser destruït.
La Gènesis és un retrat cosmogònic que explica els orígens del món per Déu. Sobre que la creació de l’ésser humà té diferents versions. En una es mostra l’ésser humà con la dona i l’home van ser fets al mateix temps. La segona versió és el text jahvista on es mostra una preeminència masculina, i que els estudiosos diuen que és un text antic (s. XI-X a.C.). En aquesta versió participen tradicions folklòriques, tradicions antigues amb la idea que el primer ésser humà fou creat i barrejat amb la pols i l’aigua. Però aquí s’acaben les semblances i comencen les diferències. Cap text babiloni, egipci...atorga una preeminència femenina. En alguns casos cosmogònics, com el sumeri de Gilgameix (II mil·lenni), és dóna el cas d’una divinitat femenina creadora. Jahvé explica que els éssers vius surten de la terra, però Adam i no trobava companyia i li demana a Déu que li creï d’una, així sorgeix Eva. La humanitat està reflectida en Adam. La dona es crea de la costella d’Adam. La primera dona creada va ser Issah (que vol dir “barona”). Els historiadors consideren que no hi ha ni superioritat ni inferioritat entre els dos, ja que van nusos.
Al Jardí de l’Edèn hi havia dos arbres (el del coneixement i la vida). El de la vida ve d’una tradició mítica i l’altre és nou. Déu havia prohibit als éssers humans menjar un fruit de l’arbre del coneixement perquè sinó moririen. En aquest moment apareix la serp que aconsegueix que Issah es mengi un fruit prohibit i li doni després a Adam; es veu que Issah vol tenir coneixements però també els vol compartir amb el seu company. Posteriorment percebem que són diferents i es tapen, deixen d’estar nuus. Comencen els problemes, i Adam l’acusa i ella es defensa. Déu castigarà la serp i farà que sempre s’arrossegui pel terra, a la dona se li castiga amb un part dolorós i que haurà de dependre del baró i d’ésser dominada per ell. L’home serà castigat amb el patiment a les terres. El tema dels fills es que ens fan perdurables, i la parella voldran tenir fills al ser expulsats del Paradís i esdevenir d’aquesta manera mortals. Ara bé, en aquesta mortalitat la dona només farà d’incubadora de la llavor. En aquest moment li donaran el nom d’Eva (mare dels éssers vius). Adam tindrà una dominació sobre ella (Issah també vol dir dona penetrada). El destí de la humanitat es crear i procrear.
L’expulsió del paradís significa que l’arbre de la vida queda dins, el qual comporta la mortalitat i la culpabilitat de la dona d’aquest fet. A vegades s’ha dit que aquest mite va servir al poble d’Israel per establir estructures patriarcals, com la subordinació i dominació masculina. Eva és una figura positiva, que acaba sent el model d’ esposa i mare de tots els éssers vius.
1.2. Condicions econòmiques i històriques del mite
El poble jueu, que va encunyar aquest mite, el va heretar dels pobles pastorers i nòmades, que propicien l’economia ramadera. Des de temps immemorials aquests costums es marquen en un sentit de supervivència condicionat per la reproducció dels animals i persones. L’activitat sexual s’havia d’emprar sempre amb la reproducció, segons la Bíblia, i comportava explícitament aquelles pràctiques sexuals no condicionades per la reproducció. Prohibeix la zoofília, sodomia (relacions sexuals entre dos homes), etc. El sorgiment d’aquells monstres mítics sorgeixen d’aquesta zoofília.
L’esforç de la dona està tutelat pel marit i la dona l’havia d’ajudar al treball familiar i ampliar el patrimoni familiar, del grup, de la tribu, de la societat, de l’Estat. En benefici del baró, l’home podia tenir moltes dones i tenien el dret del divorci. El més freqüent era l’oligamia (tenir dues dones legítimes), a més d’esclaves
concubines que no eren esposes però podien aportar fills si les esposes no podien. Tenir més esposes per tenir més herència familiar. L’Esposa prestava la seva esclava al marit per a que li donés fills, i per a que l’esposa legítima no fos repudiada. En aquesta situació de repudi es produeix un control i subordinació a les dones.
Per arrodonir el mite cosmogònic cal conèixer qui fou Lilith , que va ser una dona creada per Déu abans que Eva, però vas sortir revolucionària i rebel. La va crear al mateix temps que Adam, però el va abandonat perquè no volia estar sotmesa a ell, fet que ella es veiés com un dimoni. Quan Déu va voler crear una altra dona la va fer sortir de la costella d’Adam.
Una divinitat sumèria, Lilake, que es representa com una dona bella i que seria una figura pedagògica, és una esposa sotmesa i obedient. Per emfatitzar aquest model es va crear l’antítesi , Lilith. Quan la mentalitat masculina dóna o crea aquesta fantasia crea la possibilitat de que es pugui rebel·lar. La rebel·lia de Lilith es manifesta en l’acte sexual, en una relació de poder entre els dos gèneres. El relat de Lilith el trobem en diferents societats. Adam, que volia situar-se sobre ella en l’acte sexual, denota una posició de poder. Mostren les dones com dolentes i pecadores per naturalesa, pecats que s’han heretat.
3. Paper de les dones al cristianisme
El Vaticà és de les societats occidentals més jerarquitzades i sexistes. El Vaticà es basa en textos del passat per negar l’existència dels sacerdocis femenins. Estableix que Déu no va triar cap dona per fer-la part dels dotze apòstols. Si Déu no va triar cap dona, vol dir que no poden postular. Estudiosos de a partir dels anys setanta contradiuen el Vaticà, en que sí que hi va haver dones apòstols.
- Pares de l’Església (apòstols). Títol que dóna l’Església a escriptors que escriu sobre la fe des del segle I fins el segle VII. Són els que han construït la teologia que predicava que Jesús es transforma en una doctrina classicista i profundament sexista.
- Evangelis canònics. Marc, Mateu, Lluc i Joan (plasmats fins el 70-100 d.C.).
- Evangelis gnòstics. EL 1945 a Nag Hammadi (Egipte) es va trobar papirs del segle IV en llengua copta que seria d’una traducció grega més antiga. L’agnosticisme és un corrent filosòfic antic amb la fe i la salvació a través del coneixement com a punts bàsics. El terme ve d’ gnosis (coneixement). El cristianisme antic deia que l’ésser humà també es podia salvar a partir de la fe, en l’existència de Déu, i que la relació pot portar a la salvació. Això és perillós perquè l’Església es trobava en mig d’aquesta situació.
- Fets apòcrifs dels apòstols.
Els textos de l’Església són aquells en els quals no s’autoritza el protagonisme de la dona. L’Església té pretensions universals, d’arribar arreu. Els pares de l’Església poden la mirada de mica en mica vers la filosofia grega (Plató i Aristòtil)
El Vaticà utilitza els textos segons la seva ideologia. Els estudis dels anys 70 posen de manifesta la importat presència de la dona entorn Jesús, i que Maria és l’exemple de dona. El model és una dona sense sexualitat; o s’és verge o és una meuca. Maria de Magdalena és una altra dona. Els textos posen de manifesta que al voltant
fantàstics, amb la reina Thalestris, que es troba amb Alexandre; és un episodi fantàstic en un context històric. Les amazones són definides com “baroniles”. Les amazones són bàrbares i ajuden a una ciutat no-grega, que implica que se les desprestigi més encara. A mesura que passa el temps el terme bàrbars desprestigia a qui s’associa amb aquest terme, és adir, els que estan organitzats de diferents manera dels grecs (la polis ). Els costums i pràctiques de les amazones són sorprenents.
El textos hipocràtics recullen -.-.-.-.-.-.- i també parlen de les amazones, parlen de que a les nenes petites se les extirpava un pit per a que poguessin lluitar millor amb l’arma. Estrabó (època d’August, segle I d.C.), és un geògraf que explica que per a reproduir-se les amazones passen temporades als poblats gàrgares per quedar-se embarassades. Es produïen actes fortuïts, a les fosques i promiscues. Si naixien dones anaven amb les dones, però si naixia un home es quedava amb el poble gàrgara.
Per acabar amb les amazones cal acabar amb elles. El mite grec més important és la derrota d’aquestes amazones pels herois grecs, que va tenir una gran difusió. El primer en enfrontar-se fou Hercales amb Hiòlita, però ell mor. Teseu és el següent i en les diferents versions es parla que les amazones van assetjar Atenes i van ser vençudes pels atenesos Antíope era la reina amazona en aquell moment. Aquiles va ser el següent en enfrontar-s’hi amb una altra reina amazona, Pentesilea. D’aquesta manera les amazones van anat desapareixent fins la seva desaparició total. Les amazones eren violentes, grans lluitadores...però l’ objectiu del mite és emfatitzar la seva derrota i exaltar els valors grecs. És un mite d’immersió de gènere, i les amazones transgredeixen el gènere. La qüestió que es planteja és la següent: era grega l’existència del mite, o en l’evolució del mite els grecs van conèixer pobles de la perifèria dones que tenien aquests costums? Herodot (segle V a.C.) i en els tractats hipocràtics parlen de pobles del mar negre que parlen dels mateixos costums que el de les amazones.
Kleos. Significa “fama”. Aquesta fama s’assolia amb les fites guerreres; només el s homes assolirien les fites i aconseguirien la fama perquè les dones tenien permès anar a la guerra.
Amazos. Vol dir “pit” en grec. Amazones, per tant, és sense pit. Les amazones eren una raça guerrera que lluitava amb arc i fletxa. Defensava la comunitat rebutjant el cos a cos (de forma “covarda”), no com els homes.
Les amazones és un mite patriarcal, profundament masculí, que les dones no poden governar. Per tant, el mite no té res de feminista. D’altra banda, els sauròmates eren un poble històric i veí dels grecs, en Euràsia. Herodot els situa al costat d’altres pobles com els escites, els masàgetes i els sakes. Tenien llengua iraniana.
1.3. Estepes d’Euràsia
Configuren un territori enorme, molt obert, de zones herboses amb variacions (estepes fluvials, desèrtiques, muntanyoses...) i on se situen pobles nòmades. Per aquests pobles el bestiar és la principal font de subsistència o producció fonamental, per tant és la principal font econòmica. Al segle VII va ser un poble decisiu per als perses, ja que permetien alimentar les seves tropes. Alguns d’aquests pobles esteparis van ser obligats a integrar-se dins l’exèrcit persa. L’economia sauromata és d’una gran mobilitat i vivien en campaments estacionals. Els nòmades desconeixien les ciutats, la qual cosa havia de sorprendre als grecs. Amb tot plegat, la mort era l’única cosa que els fixava en un lloc concret, és a dir, les necròpolis ( kurgans ). Les necròpolis són la primera font per conèixer aquests pobles. Kurgans designa grans túmuls funeraris on els nòmades enterraven els seus difunts; són tombes d’inhumació.
4 Veure pàgina 14 dossier
El 1990-1995 es van fer excavacions en territori sauromata i es va descobrir la necròpolis de Pokrovka amb més de cent tombes i que es van datar del segle VI-IV a.C. Des del segle XIX els arqueòlegs russos què feien per atorgar sexe als difunts? Els diferenciaven segons els objectes de gènere (armes, miralls...) que es trobaven al costat del difunt; i el sexe s’identificava segons els estereotips de gènere. Amb el temps es van fer estudis antropològics, i les coses van canviar. Els excavadors de Pokrovka van fer un estudi dels cossos i també dels aixovars funeraris independentment dels cossos, i van determinar diferents estatus socials. Al primer estatus van veure que hi havia objectes de filar i teixir, i els van associar a dones, encara que no totes; algunes dones eren enterrades en posició de geneta (això determina que eren aficionades al cavall). Al segon estatus es troben armes guerreres associades un 15% a dones. El tercer estatus és de sacerdotesses representava el 7% que s’associaven a miralls, altars de pedra o argila, culleres, petxines, etc. Al quart grup hi trobem objectes que indiquen que podien ser sacerdotesses o “guerreres”. El 94% dels homes eren enterrats amb armes, un 3% acompanyats d’un altre objecte i un altre 3% amb nadons; poden ser enterrats en posició de genet.
La història d’Herodot a vegades barreja la història i les tradicions folklòriques, les llegendes. Però les excavacions dels kurgans de Pokrovka evidencien les paraules d’Herodot. També demostren, si el que representa la mort era la realitat es que és un sector de si les dones tenien armes, i que si les dones són les úniques amb capacitat de ser intermediàries amb les divinitats. El mirall era un element màgic que s’exportava de la Xina i podia ser de bronze, or o plata. I es que si podia reflectir la imatge podria ser útil per endevinar els somnis.
Aquestes funcions guerreres i xamàniques de les dones, i que a més, cavalquessin són unes pràctiques generalitzades en totes les etapes.
- Quins són els factors que hi ha al darrere del fet que entre els nòmades de les estepes d’Euràsia les dones cavalquessin, utilitzessin les armes i ocupessin una posició social destacada?
Tot és economia, per a que les dones puguin d’esquarterar els animals, defensin l’aliment...també tenien armes i cavalls per protegir la comunitat.
- Quina seria la idea sobre les dones entre els pobles nòmades de les estepes? Trets de feminitat.
El coratges, l’agilitat...tot per tal de respondre a les condicions econòmiques.
- Hi ha relació entre l’origen del mite grec de les amazones, o bé en la seva evolució, i les pràctiques de les dones de les estepes d’Euràsia?
Els coneixements que tenim dels pobles nòmades no són abans del segle VII a.C., i Homer ens parla a finals del segle VII a.C. Per tant, sembla una ficció grega inspirada en altres pobles. I es que a finals del segle VII els grecs comencen a establir colònies pel Mar Negre. Així començaria a fer conèixer aquestes pràctiques i s’introduïssin al món grec. El mite pren força a través d’uns fets reals que els grecs tenien com a ficció. Als episodis de les amazones sempre apareixia la derrota de les amazones. Però què passa a finals del segle VI? L’amenaça dels perses arriba a gràcia i comporta que les amazones siguin representades com persones.
El terme politai té un sentit profundament polític on les dones eren totalment excloses de política, de l’herència, de l’exèrcit, no podien ser propietàries de terres... Politodos era el terme femení de ciutadà, però com les dones no tenien drets se les anomenen asté o astai , és a dir, ciutadanes de sang. Eren les reproductores del dret cívic , per tant, eren ciutadanes per ser filles o mares de ciutadans. En quines ocasions això es posava de manifest? A les festes més importants, com les relacionades a la fertilitat i fecunditat de les dones, on les demanava a les divinitats el dret al cos cívic; també trobem la festivitat de la thesmofories dedicades a la divinitat Demètér Tesmoforos (vessant de la deessa que va ensenyar el conreu i va instruir el matrimoni), i era una festivitat també i només de dones casades amb matrimoni legítim, La festivitat era tant important que se suspenia l’Assemblea.
2. Matrimoni i maternitat
El matrimoni ens permet veure el valor de les dones en una determinada societat. Els canvis socials incideixen en el matrimoni. Al món grec (s. VIII a.C.) estem en un estadi proestatal. El matrimoni és endogàmic. A la Odissea d’Homer trobem el món sense guerres, on es reflecteix un món més modern, on es parla de la polis; es veure com les pràctiques matrimonials són menys i es posa de manifest el matrimoni endogàmic. Això és conseqüència de la formació de l’Estat. L’evolució del matrimoni és segons l’evolució organitzativa.
Els poemes homèrics no reflecteixen la societat, sinó una determinada societat. La Ilíada és un món de guerres, i les donen hi tenen molta presència. La Odissea és del retorn dels herois a casa. Els protagonistes dels poemes són els aristoi , i no tant la societat. Els oikos és un habitatge al servei d’un basileu , és a dir, una societat aristòcrata i pagesa amb terres. L’ oikos té l’ideal de la autosuficiència, pe`ro és una utopia perquè no pot fer ferro, fusta... El cap, el basileu, fa el que no pot fer l’ oikos ; cerquen matèries primeres, fan ràtzies... La figura masculina al món de l’oikos és buscar béns i no fer guerres. Qui s’encarrega de l’oikos quan marxa el cap? L’esposa serà l’encarregada de l’administració dels oikos. Per tant, hi ha factors econòmics.
Als poemes homèrics trobem les pràctiques matrimonials i els tipus de matrimonis. Les pràctiques matrimonials són les maneres que tenien els homes d’aconseguir una esposa i aconseguir una successió de l’oikos. Hi ha tres pràctiques matrimonials: a. Aportant regals ( hedna en grec) al pare de la noia. b. El pretendent aporta al pare de la dona serveis (normalment militars) c. Aconseguir una esposa a través del rapte i captura.
Hi ha una evolució , i les dones són béns preciosos. A Homer és fonamental la cohabitació. També hi ha diferents tipus de matrimoni: a. Matrimoni exogàmic. b. Matrimoni endogàmic. germans que no siguin de la mateixa mare. c. Matrimoni patrilocal. d. Matrimoni matrilocal (o uxorilocal) e. Matrimoni monògam f. Matrimoni polígam g. Matrimoni concubinat h. Matrimoni legítim.
El matrimoni evoluciona en el sistema d’organització política. A les pràctiques matrimonials és habitual la cohabitació.
A l’època arcaica trobem un govern tirànic, on governa només un individu que se situa per damunt de les institucions de la polis , és a dir, fins que mori o el matin. Aquesta tipus de govern és esmentat als textos clàssics. Els homes tirans eren homes rics, i va ser un govern positiu per a les polis gregues, van potenciar les obres públiques, la creació literària i artística... Els tirans van utilitzar el matrimoni de les filles per establir
pactes i aliances, amb tirans d’altres poleis. Les dones són utilitzades en l’àmbit de la política. Trobarem matrimonis patrilocals i exogàmics , de diferents comunitats. La família dels Sicione pacten amb els Ortagònides, casant la filla Agarista amb Megàcles d’Atenes (família dels almeònides d’Atenes). Atenes al segle VI per a ser ciutadà cal que el pare ho sigui; l’important es que ell ho sigui, no ella. Fins Pericles cal que el pare sigui ciutadà per ser-ho quan la mare era considerada estrangera.
Les dones eren importants a la polis perquè aportaven els seus costums. També observem una altra pràctica, la formació de colònies. És important que la colònia arreli, per tant és important que els homes hi vagin i es casin amb les dones per establir lligams. A les colònies es veu com canvien la tipologia de taules i vaixelles. Qui ho fa canviar? Les dones que porten nous costums i pràctiques en aquest àmbit. Les dones , doncs, tenen un gran protagonisme a la formació de la colònia. En algunes d’aquestes colònies tenim necròpolis on sorgeixen tombes de dones on hi ha aixovars fets al propi territori. Atenes controla l’Egeu i la polis atenesa serà la més poderosa, com també la polis amb més informació obtinguda. Però sovint s’ha confós Gràcia amb Atenes. El que sabem de qüestions de gènere l’hem extrapolat al món grec. El patriarcat més fort era l’atenès. De les dones gairebé no se’n parla, però a la literatura sí que hi apareixen, tot i que siguin fantasies. A Atenes les dones són presents perquè el dret civil i de família atenès reglamenta les relacions de parentiu amb l’objectiu de regular i/o regular els béns (sobretot terres) i de retruc conèixer les seves pràctiques. La font fonamental del dret civil àtic són els textos dels oradors del segle V-IV. Demòstenes, Lisios i Iseu eren alguns d’aquests oradors. Els oradors eren homes molt hàbils amb la paraula que participaven al litigis de les famílies riques. Els rics mitigaven per qüestions religioses (dot, herència, pactes matrimonials...). Aquests litigis, els oradors representen els ciutadans als litigis. Es posa per costum de posar els litigis per escrit, el seu desenvolupament, però quan s’acaba la font no sabem mai la decisió final del litigi, sense saber qui tenia raó. Els ateneus populars eren ciutadans triats per sorteig que segons la seva valoració qui decidia qui tenia la raó al litigi.
▲ Fonts
Podem trobar imatges, però també podem trobar ceràmica com ara gots àtics del segle VII-VI on torbem diferents escenes com les de la vida quotidiana, que acostumen a ser idealitzades; també tenim representacions del matrimoni amb els dies d ela festa. Són fonts importants per apropar-nos a la vida quotidiana de l’home i la dona.
Discurs d’Equines
- Kyrios****. Les dones necessitaven sempre un kyrios perquè sempre eren considerades menors. Quan les dones assolien la majoria biològica (14 anys) eren casades pels pares, germans... El tutor era protector o el que la presentava a l’esfera pública, era com una mena d’intermediari, però s’encarregava de casar-les. Les dones vídues havien de tornar a viure a casa.
- Herència. En quan a l’herència, és la transmissió dels béns familiars. Les principals fonts de riquesa eren les terres, Bi hi havia hereu, només hi havia herència per via masculina i sempre per igual. És un tret de la societat grega. A Gortina es van trobar les lleis i les dones podien heretar.
- Epiklerat. Si a una família no hi havia fills barons es posa en pràctica l’ epiklerat. Si es donava aquesta cas, la noia soltera se la casava amb el parent masculí més proper al pare, que normalment era l’oncle. Per tant es produeix un matrimoni endogàmic i patriarcal caracteritzat per la diferència d’edat. S i l’oncle estava casat avia de repudiar la seva dona i cercar-li un nou marit. L’objectiu de tot plegat era de que el parent casat amb la filla li donés al pare béns per heretar-los. Si en aquell matrimoni no hi havia fills el marit de l’ epiklera era l’hereu.
