¡Descarga Gràmatica històrica y más Apuntes en PDF de Filología Catalana solo en Docsity!
GRAMÀTICA HISTÒRICA - TEORIA
El canvi lingüístic
La teoria de les ones: els canvis es produeixen en un punt concret de la geografia i va expandint-se poc a poc. Els llocs on no arriben les ones (la influencia del canvi), mantenen la forma més conservadora.
Existeixen dialectes més innovadors que altres: els dels nuclis urbans. En el cas del català, són dialectes constitutius (origen de la llengua) el català central i el septentrional mentre que els consecutius (a conseqüència d’un repoblament) es mantenen més conservadors (el valencià, baleàric i alguerès). Aquests últims són els més perifèrics i se’ls anomena laterals.
Les regles fonològiques són aquelles que han incorporat canvis gramaticals a través de canvis fonètics.
En l’evolució de les paraules és molt freqüents que hi haja CANVIS EN CADENA , és a dir, tota una reestructuració del sistema. Els fonemes tendeixen a omplir els buits. A més, es produeix una ANALOGIA , és a dir, un procés de generalització d’un concepte en altres camps. Per tal d’establir un canvi de forma permanent en una llengua, cal que es done un procés de GRAMATICALITZACIÓ , és a dir, convertir en gramàtica un element que no ho era (normalment el lèxic en gramàtica).
El vocalisme
El col·lapse de la quantitat
El català actual té 7 vocals, cadascuna en el seu corresponent punt d’articulació i mode: a, e, ɛ, 0 25 9, o, 0 25 4, i, u. El llatí, en canvi, tenia 10 vocals (si distingim entre vocals breus i llargues): a, a:, e, e:, i, i:, o, o:, u, u:. El català ha perdut, per tant, la QUANTITAT VOCÀLICA però guanya en obertura. Podem dir que s’ha perdut quantitat per guanyar qualitat. En català, la quantitat no és fonològica sinó expressiva (podem jugar amb la llargària d’un fonema per tal donar-li èmfasi) mentre que en llatí sí que ho és.
Quan el català perd la seua capacitat distintiva en la seua evolució i adopta una grau més d’obertura, parlem de COL·LAPSE DE LA QUANTITAT.
L’accent
Amb aquest canvi, l’accent català ha adquirit també la qualitat de FONOLÒGIC , és a dir, serveix per distingir paraules. En llatí, l’accent no és fonològic sinó que està condicionat per l’estructura sil·làbica.
L’accent en llatí recau en la penúltima o l’antepenúltima síl·laba depenent de l’estructura sil·làbica de la penúltima. Si la penúltima síl·laba té una rima complexa (és a dir, té nucli i coda), aquesta serà la síl·laba tònica. En canvi, si la penúltima síl·laba és simple (té nucli però no té coda), l’accent recaurà sobre l’antepenúltima síl·laba. Les
13/03/
síl·labes que contenen un vocal llarga seran complexes ja que la vocal serà alhora nucli i coda de la síl·laba.
Sistemes vocàlics: el sistema vocàlic del llatí també sofreix una reestructuració durant la seua evolució cap al català actual:
- Vocals tòniques (segles II-IV)
í: í é: é á: á ó ó: ú ú: í é é ɛ a a ɔ ó ó ú
El sistema passa de 10 vocals tòniques a 7. Els diftongs llatins també sofreixen evolucions.
oe e ae ɛ aw ə
- Vocals àtones (passen de 10 a 5):
i: i e: e a: a o o: u u: i e e e a a o o o u
oe e ae e aw o
Les vocals breus tendeixen a articular-se més baixes que les llargues (degut al temps menor amb què aquestes compten per a produir l’articulació). Aquesta articulació més baixa pot produir canvis fonètics en la parla de l’usuari: per exemple: una /u/ curta, en alguns contextos pot arribar a confondre’s amb una /o/. Aquests tipus de canvis fonètics passen a ser fonològics a través d’un procés de FONOLOGITZACIÓ.
L’accent, com hem vist, es fonologitza i es converteix en un tret distintiu. Es produeixen tres tipus de canvis en l’evolució:
- En paraules esdrúixoles que tenen una oclusiva + líquida (muta cum líquida) en la darrera síl·laba. Paraules com /té:.ne.bram/ tendeixen a geminar la /b/ i convertir-la en /b:/. Així, la penúltima síl·laba quedaria / te:.néb.bram/, és a dir, complexa, i es desplaçaria l’accent.
13/03/
La /e/ es manté tancada en contacte amb una palatal. El tancament de l’eixida de l’aire fa que la vocal es mantinga tancada. A més, la /e/ s’obri en alguns casos per ANALOGIA als sis contextos obridors.
Finalment,
- la /o/ generalment es manté tancada però s’obri en alguns casos: en el context [nasal + oclusiva]. També hi ha alguns casos que l’han tancada per analogia.
- La /o/ s’ha obert també perquè la vocal és tònica i es troba en la primera síl·laba o es tracta d’un mot monosil·làbic. els hiats són contextos tancadors (en /u/ i /o/).
- En paraules com /kru.kem/, que dóna cruz (castellà) i creu (català), s’ha donat un cas de DISSIMILACIÓ. Les vocals /o/ i /w/ són vocals velars i tendeixen a la monoftongació. Per evitar la confusió, es tendeix a canviar la /o/ per /e/.
La perceptibilitat
L’accent és un aspecte gradual, cosa que afecta a la perceptibilitat del fonema. A major intensitat (accent), major perceptibilitat i major estabilitat a l’hora de caure. Les paraules tendeixen a seguir el següent esquema (de més a menys perceptible)
- La síl·laba tònica
- L’àtona inicial de paraula
- L’àtona final de paraula
- Les àtones internes (posttònica i pretònica).
Seguint aquest esquema, les vocals que primer cauen són les més febles, és a dir, les menys perceptibles (àtones internes) a través d’un procés anomenat SÍNCOPE. A continuació cau l’àtona final a través de l’ APÓCOPE. Finalment, es dóna el procés d’ AFÈRESI (tot i que aquesta és menys comuna). Cal tindre en compte que, perquè una vocal caiga, cal que les dues consonants que es queden en contacte puguen SIL·LABIFICAR-SE (és a dir, pronunciar-se) d’acord amb les tendències particulars de cada llengua.
13/03/
A més, no totes les vocals tenen la mateixa intensitat. La A és la més intensa i la única que no cau mai. Com a excepció, quan es troba travada entre dues consonants, pot canviar a E. Aquest canvi es produeix al segle IX.
Característiques específiques de les àtones:
- ÀTONA INICIAL : en general no es dóna el fenomen de l’afèresi. Hi ha, però, excepcions:
- Assimilacions i dissimilacions: com és el cas de HOROLOGIUM (rellotge) que hauria d’haver donat rollotge però canvia la primera /e/ per /o/ per evitar repeticions (cacofonia)
- Tancaments i obertures: tota /e/ es tanca en /i/ precedida d’una palatal sorda africada (t͡ʃ). En la palatal africada sonora (d͡ʒ) no és un fenomen sistemàtic tot i que es dóna en alguns contextos.
- ÀTONES INTERNES : Totes les vocals àtones internes cauen excepte la /a/ que és més intensa. La pèrdua de vocals internes a vegades provoca problemes de pronunciació. Aleshores la vocal que cau no és la interna posttònica sinó la final. En aquests casos es creen unes terminacions que el parlant acaba assimilant com a pròpies: patrons. Alguns d’aquests patrons són: -ec, -en>-e, -ew, ol. A partir d’aquest patró, moltes paraules que haurien d’haver tingut una terminació diferent – com núvel>núvol
- assimilen aquests patrons per analogia.
En alguns contextos, l’àtona final no pot caure perquè donaria lloc a un grup consonàntic que no existeix en català. Per exemple: la primera persona del singular de CANTO era CANT(e). Però en alguns verbs – com CAPTO – no podia produir-se aquesta terminació (CAPT) sinó una altra amb la vocal /e/ de reforç (CAPTE). Tota la llengua antiga feia aquesta terminació independentment del dialecte en els següents contextos:
- Oclusiva+oclusiva CAPTE
- Muta cum líquida: oclusiva+líquida SEMBLE COMPRE
- Vibrant+líquida PARLE
- Semivocal+líquida
Aquest fenomen es va estendre en el valencià a la majoria dels altres verbs de la primera conjugació.
13/03/
Aquest canvi és posterior al del vocalisme. S’anomenen canvis de LENICIÓ perquè hi ha un afebliment de les consonants. Ocorre en el domini de la Romània occidental. Aquests canvis són, per ordre,:
- Oclusives > fricatives
- Sordes > sonores
- Geminades > simples
Les oclusives labials (b, p) produeixen alguns canvis: entre vocals, la /b/ oclusiva s’aproximantitza (β) i finalment es converteix en /v/. En canvi, si la vocal final cau, no es converteix en /v/ sinó en /w/. D’altra banda, una /p/ entre vocals es converteix en /b/. Així, el sistema de les oclusives labial es reorganitza:
Passa el mateix amb les oclusives dentals intervocàliques
Així, la d es converteix en aproximant (ð) (com la /b/) i després té tres evolucions possibles:
En les oclusives velars passa una cosa similar:
Finalment, tamb
é experimenten el procés de lenició (a més de les oclusives):
- la /ss/ que se simplifica en /s/
- la /s/ que sonoritza en /z/
- la /f/ que fricatitza en /v/
- la /w/ que s’aproximantitza en /β/ a principi de síl·laba i finalment es converteix en /v/.
La lenició, per tant, no es dóna sols entre vocals sinó també amb la muta cum liquida. Aquest muta cum liquida que prové de la caiguda d’una vocal (és ROMÀNICA o SECUNDÀRIA ), pot tindre dos evolucions:
- La conversió en iod o vau si va en posició de coda sil·làbica (com ja hem vist)
- El procés normal de les muta cum liquida en la seua sil·labificació:
13/03/
La –tj- (t + vocal palatal) segueix el següent procés:
En resum:
A més, la iod pot tindre un altre origen: una s + iod consonàntica (o a l’inrevés). Així com el procés de la /t͡ʃ/ és un procés llarg i costós, el procés de la /d͡ʒ/ és un procés curt. Aquesta sorgeix directament dels següents contextos:
El fonema d͡ʒ
L’occidental ha mantingut el so africat /d͡ʒ/ mentre que l’oriental l’ha simplificat en /ʒ/. Això, tanmateix, no s’ha produït a totes les paraules. Les paraules que en català contenen TJ o TG provenen del llatí acabats en TICUM i DICUM. Per a explicar-ho, existeixen tres hipòtesis:
- Les paraules en TICUM han donat –azgo en castellà i –age en francès. En català el – adgo es palatalitza en - adʒo per evitar una pronúncia un poc incòmoda per a la llengua.
- Alsine – Duarte i Ronjat proposen una hipòtesi en relació a l’occità.
- Coronomines proposa una altra evolució:
-adego > -adeo > adjo > add͡ʒo > -add͡ʒe > -a d 0 36 10 29 2e
El fonema ɲ
13/03/
De les llengües romàniques actuals tan sols han mantingut la palatal lateral el català i l’asturleonés.
En paraules com /fujʎa/ pot haver dues evolucions: /fuʎa/, es dóna al segle IX a la zona nord-occidental però hi ha zones del català central i baleàric on no arriba i hi ha un altre fenomen que produeix /fuja/. Uns fan una deslateralització (cau la ʎ) mentre el català general ha fet una desiodització (cau la j). Així, el català tendeix a mantindre l’oposició entre /l/ i /l:/. /l:/ tendeix a convertir-se en /ʎ/ - i el portuguès la simplifica a / l/ - mentre que la /l/ es conserva com a /l/.
13/03/
