¡Descarga Guerra del francés y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
LA GUERRA DEL FRANCÉS
L’any 1804 van succeir dos fets importants, un va ser la coronació de Carles IV com a rei d'Espanya i la proclamació de Napoleó com a emperador dels francesos. Napoleó volia controlar tota Europa, però Gran Bretanya se li resistia. Va intentar un bloqueig continental però aquest va fracassar. Va arribar a la conclusió de que Portugal era aliat de GB i l’any 1807 van signar el tractat de Fontaneibleau el objectiu el qual era ocupació i repartiment de Portugal entre Espanya i França. Però a inicis de 1808 quan les tropes franceses van entrar a Espanya en comptes de seguir cap a Portugal com el tracta ho establia, van ocupar les principals places de l’estat. El març de 1808 el príncep Ferran va provocar el motí d'Aranjuez. Provocant així l’abdicació del rei. Napoleó va aprofitar i va nomenar al seu germà Josep I Bonaparte, rei d’Espanya. Amb el temps es va crear un gran sentiment antifrancès que va acabar desenvolupant en l’alçament popular del 2 de maig. L’alçament va derivar en la Guerra del Francès. A partir d’aquell moment es van diferenciar dos poders:
- Monarquia bonapartista amb el suport del afrancesats.
- La junta suprema central que era la que controlava la resistència.
ESCLAT DE LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) A partir de 1808 la resistència s’organitza en “las juntas provinciales”, les quals nomes reconeixen a Ferran com a rei. (1810 Corts de Cadis). La església va tenir un paper molt important en la resistència, a causa del seu caràcter tradicionalista i conservador. Va ser una guerra de guerrilles que es va basar en la resistència popular, va posar en entre dit l’exèrcit francès però al final la desorganització va facilitar que els francesos s’imposessin el
Aquest mateix any (1812) les tropes angleses van desembarcar a Portugal i van començar la ofensiva contra els francesos. El 1814 Napoleó va començar a perdre a Rússia i Europa i haver de abandonar Espanya i traslladar totes les seves tropes al centre d'Europa. Josep I Bonaparte abandona Espanya i Napoleó i Ferran VII signen el tractat de pau de Valençay (desembre de 1813) i Ferran VII es restablert en el tron sense cap condició.
LES CORTS DE CADIS
Es van crear les “juntes provincials” per tal d’organitzar a la resistència. Es va formar la Junta Suprema Central que el 1810 va passar a ser les Corts. Es va formar el Consell de Regència a causa de l’exili de Ferran II. Els diputats de les corts es van dividir en:
- Absolutistes F 0 E 0volien el retorn de l’ Antic Regim.
- Reformistes F 0 E 0partidaris de que el rei mantingues un poder important.
- Liberals F 0 E 0volien establir una monarquia constitucional.
L'hegemonia dels liberals a les corts va fer que es formessin les bases d’una monarquia liberal. El 19 de març de 1812 es va promulgar la constitució de 1812 (“La Pepa”). Aquesta estava inspirada en la Constitució francesa de 1791, és la primera constitució contemporània de l’Estat espanyol. Va declara els principis de sobirania nacional, llibertat individual i de propietat, i va establir una monarquia liberal i parlamentària amb separació de poders. Les cort van establir igualtat del ciutadans davant la llei, van abolir els privilegis social i econòmics de la noblesa i església (desamortitzar els bens eclesiàstics), es va abolir d’inquisició, encara que la religió oficial va continuar sent la catòlica. Es va establir la llibertat agrícola, industrial i de comercialització. Com que la gent desconeixia l’obra de cadis. Van sortir al carrer a defensar-la, sino que van sortir a aclamar al rei.
EL RESTABLIMENT DE L’ABSOLUTISME AMB FERRAN VII(1814-1820)
El 1814 Ferran VII va travessar la frontera. En quant va arribar a Valencia un grup de diputats absolutistes van fer públic el manifest dels perses (critica a la l’obra revolucionaria de cadis) per tal de restablir l’antic règim. Al final el rei Ferran va decidir no jurar la constitució. El 4 de Maig la va anul·lar, cosa que va comportar el retorn de l’absolutisme i la persecució dels liberals i els afrancesats. Aquests anys d’absolutisme van comportar una profunda crisi econòmica i social. La crisi comercial va empitjorar al 1816 amb els moviment independentistes a Amèrica. L’estat només van trobar una solució a aquesta crisi i aquesta era que els privilegiats (nobles i església) paguessin impostos. Ni la noblesa ni la monarquia hi van estar d’acord. Els grups liberals (intel·lectuals i burgesos) van provocar pronunciaments per tal de restablir la constitució de 1812.
LA EMANCIPACIÓ DE L’AMERICA HISPANA
La guerra del francès comportà d’independència de l’Amèrica hispana. Els criolls crearen juntes provisionals, independents a la junta suprema central. Els intents de Ferran VII per recuperar l’autoritat en aquell territori van donar lloc a repúbliques hispanoamericanes independents. El procés emancipador es va fer a través de tres focus:
- José de san Martín en 1810 proclamar la independència de la república d’ Argentina i Xile.
- Simón Bolívar liderar l’emancipació del virregnat de nova granada.
- l’ independència de Mèxic al 1821.
- El regnat de Perú va ser alliberat per Antonio José de Sucre al 1824.
El govern estava controlat per criolls. Per la manca d’una classe mitja va fracassar la formació d’un estat liberal, de manera que es van formar règims unipersonals i despòtics (Cabdillisme). Les noves repúbliques van mantenir el model de economia agrària i de dependència colonial. El 1824 l’impero colonial Espanyol es va reduir a Cuba Puerto Rico i filipines.
CONSTITUCIONALISME I ABSOLUTISME (1820-1833)
TRIENNI LIBERAL (1820-33) 1820 és produí un pronunciament amb èxit, que provocà un període de vigència de la Constitució, el Trienni Liberal. Riego pronunciar a favor de la Constitució amb el suport de la burgesia comercial i de les classes mitjanes gaditanes. El rei és va veure obligat a restablir la Constitució del 1812. Des de 1820-33 és van restablir totes les lleis aprovades a Cadis. Aquestes mesures milloraren la situació econòmica i el comerç, afavorit per l’eliminació de les duanes interiors. La reforma tributaria obligà a la noblesa i església a pagar impostos. Les reformes més importants van afectar a l’església ja que, van desamortitzar els seus béns i es van convertir en propietat pública i es van subhastar. A partir de 1822, els sectors absolutistes van créixer, organitzats en Partides Reialistes, suportats pel rei, la noblesa, l’església i els pagesos descontents. El cop decisiu contra del liberalisme va venir de l’exterior. El 1815 s’havia dut a terme el Congrés de Viena, on les grans potències havien imposat la restauració. Els grans estats absolutistes signaren la Santa Aliança , en la qual es comprometien a intervenir en qualsevol país on triomfessin les idees revolucionàries. El 1822 es va obligar a França a restablir l’absolutisme i a Espanya van enviar els Cent Mil Fills de Sant Lluís , que van alliberar el rei a finals de setembre d’aquell any.
LA DÈCADA OMINOSA (1823-33)
El restabliment de l’absolutisme comportà una repressió molt dura.
L'any 1839, s'acabà la guerra al País Basc, quan Espartero i Maroto arribaren al conveni de Bergara (carlins abandonaven la lluita armada i els liberals mantenien els furs al País Basc i Navarra). A Catalunya i al Maestat, continuà la guerra fins a ser vençuts el juliol de 1840.
L'ESTABLIMENT DE L'ESTAT LIBERAL (1833-40)
Mentre es desenvolupava la guerra carlina, es va iniciar un procés d'implantació del règim liberal. A Espanya, entre 1833-37, van tenir lloc transformacions polítiques, econòmiques i socials les quals van fer implantar un nou Estat liberal.
L'ESTATUT REIAL I L'OPOSICIÓ POPULAR Maria Cristina nomenà primer ministre Martínez de la Rosa (liberal moderat) El nou govern elaborà l' Estat Reial ( text constitucional molt conservador), el qual no reconeixia la sobirania nacional i deixava moltes atribucions a la corona. Les Corts estaven formades per dues cambres: una reservada als aristòcrates i l'altre era elegida mitjançant el sufragi censatari. Molt liberals es van radicalitzar degut a les limitacions de l'Estatut i la guerra carlina. De manera que a moltes ciutats, durant l'estiu de 1835, van haver-hi revoltes populars les quals exigien un canvi de règim. A Barcelona foren molt importants aquestes protestes, bullangues. Per intentar controlar la situació, alguns burgesos barcelonins, van construir una Junta (esdevenir govern de Catalunya durant unes quantes setmanes). Al setembre del mateix any, la reina regent, va fer nomenar cap de govern a Mendizábal (liberal progressista). El juliol del 36, es produí el retorn dels moderats al govern, el qual va provocar a ciutats pronunciaments progressistes. La insurrecció de la guarnició de La Granja va fer que Maria Cristina tornés a cridar a Mendizábal i restablís la Constitució de 1812.
LA CONSTITUCIÓ DE 1812 El nou govern liberal progressista va fer implantar definitivament el règim liberal. Aquest procés és va produir, en part, gràcies a la promulgació de la Constitució de 1837. Aquesta Constitució recollia l'esperit, una mica més moderat, de la de 1812. En aquesta nova és declarava la sobirania nacional (compartida entre rei i Corts), i incloïa una declaració de drets. L'Estat espanyol es convertia en una monarquia constitucional, en la qual el monarca tenia autèntic poder moderador, i les Corts estarien formades per dues cambres: el Senat i el Congrés de Diputats. Mendizábal impulsà una sèrie de lleis econòmiques i socials per a establir el liberalisme definitivament.
LA DESVINCULACIÓ I LA DESAMORTITZACIÓ Al començament del sXIX, la situació del camp espanyol era encara la mateixa de la de l'Antic Règim: la major part de les terra era de la noblesa (propietat vinculada inalienable), i de l'Església i municipis (propietat amortitzada inalienable). Les lleis de desvinculació van fer que els nobles disposessin lliurament de les seves terres. L'Estat s'encarregava de l'administració de la justícia als territoris. Amb les noves lleis, la noblesa perdia alguns privilegis feudals. La desamortització afectà els béns, terres i edificis, de l'Església. Aquestes propietats confiscades, passaven a ser propietat de l'Estat (venien en subhasta pública). Amb aquesta mesura, Mendizábal reduïa el deute públic, obtenia diners per a continuar la guerra carlina i consolidava un grup d'afectats a la causa liberal i a la seva monarquia (Isabel II). MODERATS I PROGRESSISTES LA REGÈNCIA D'ESPARTERO (1840-43) L'any 1840, els moderats en el govern juntament amb Maria Cristina, van restringir el sufragi, limitar la llibertat d'expressió, paralitzar la desamortització dels béns eclesiàstics i accentuar el control dels ajuntament.
Els progressistes (Espartero) van oposar-s'hi. Allà on tenien més suport es produïen moviments insurreccionals (canvi de govern). Això provocà la dimissió del partit moderat i l'exili de la reina regent. Espartero es va fer càrrec de la regència, tres anys, fins la majoria d'edat d'Isabel II. El govern va negociar amb Gran Bretanya per obtenir un elevat emprèstit i posar remei a la crisi de la hisenda. Això va comportar un acord comercial entre els dos països que permetia l'entrada de productes manufacturats anglesos, el qual comportà un gran descontentament i a l'hora un aixecament popular a Barcelona, sobretot de la burgesia i els republicans. La repressió contra Barcelona ordenada per Espartero va afectar el seu prestigi. El 1843 és van produir avalots de progressistes o moderats contra la regència del general, el qual va haver d'exiliar-se.
EL DESCONTENTAMENT POPULAR I EL TRIOMF DELS MODERATS (1834)
El nou govern estava format per progressistes i moderats. Aquest va ordenar la dissolució de la Junta i el desarmament de les milícies populars. La Junta va encapçalar una insurrecció, la qual va estendre's fins a Catalunya. En la revolta , la Jamància, es van enfrontar l'exèrcit i la burgesia més conservadora, contra les classes populars urbanes, al petita burgesia i les seves milícies. La intervenció de l'exèrcit va esclafar la revolta A finals de 1843, es va proclamar la majoria d'edat d'Isabel II i dies després els moderats van pujar al poder.
LES TENDÈNCIES DEL LIBERALISME: MODERATS I PROGRESSISTES
Els liberals es dividien en dos grups: els moderats i els progressistes. Els moderats representaven als aristòcrates terratinents i a la burgesia adinerada. Aquests eren partidaris de la sobirania compartida entre rei i representats de la nació, i volien que el monarca tingués un poder moderador. Volien frenar la desamotització. En canvi, els progressistes representaven a la petita i mitjana burgesia. Eren partidaris de la sobirania nacional, que residia en els diputats de les Corts, i limitaven les atribucions del monarca. Aquests volien ampliar el procés de desamortització, eren partidaris del reconeixement de les llibertats públiques i privades Els sectors populars urbans donaven suport a republicans i demòcrates que defensaven el sufragi universal i la democràcia. Isabel II sempre va donar suport als moderats.
L'HEGEMONIA DELS MODERATS (1843-54)
ELS MODERATS CONSOLIDEN L'ESTAT LIBERAL Els moderats (general Narváez) es van mantenir en el govern per deu anys, Dècada Moderada, es quals imposaven els interessos de grans terratinents i financers. Es va promulgar la Constitució de 1845, la qual va provocar una inestabilitat constitucional. Aquesta establia la sobirania compartida entre rei i Corts, restringia els drets dels ciutadans, els legislatiu estava format pel Senat i el Congrés de Diputats i donava molt de poder a la corona. La religiositat era estrictament la catòlica. Les estratègies per a l'establiment del règim moderat foren:
- La centralització política i administrativa de l'Estat que permetia el control governamental del poder municipal. Va consolidar la divisió provincial i el paper del governador civil.
- La restricció de la llibertat d'expressió i l'eliminació dels jurats en els delictes d'opinió.
- Unificació legal i judicial amb el codi penal de 1848
- La reforma tributària i de la hisenda per que intentava imposar els impostos a les mans del l'Estat i propiciant la contribució directa i, també, un impost indirecte.
- Creació de la Guàrdia Civil, cos civil amb estructura militar, per a mantenir un ordre públic.
- Concordat amb la Santa Seu que pretenia la reconciliació amb l'Església.
- Implantació d'un sistema educatiu únic que va esdevenir un procés de castellanització a Catalunya, País Basc i Galícia.
