¡Descarga HAU3. Els temples y más Apuntes en PDF de Literatura catalana solo en Docsity!
Història de l´art I. Aula 2. HAU 3.
ELS TEMPLES
- Introducció pàg. ÍNDEX
- Món antic pàg.
- 2.1. Egipte pàg.
- 2.1.1. Les piràmides i els temples funeraris pàg.
- 2.1.2. El temple egipci pàg.
- 2.2. Pròxim Orient pàg.
- 2.3. El temple de Jerusalem pàg.
- 2.3.1. El primer Temple pàg.
- 2.3.2. El segon Temple pàg.
- Món clàssic pàg.
- 3.1. Grècia pàg.
- 3.1.1. Els temples grecs pàg.
3.2. Roma ... pàg. 29 3.2.1. Els temples romans ... pàg. 30 3.2. 1. 1. El Panteó d’Agripa ... pàg. 33 3.2. 1. 2. La basílica civil romana, origen del temple cristià ... pàg.
4. Conclusió ... pàg. 37 5. Fonts d’informació utilitzades ... pàg. 38
1. Introducció.
Què és un temple?
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana^1 el mot temple significa:
- Edifici sagrat, consagrat al culte d’una divinitat, concebut en general com a habitacle permanent o lloc de manifestació temporal d’aquesta divinitat, que hi és sovint representada amb una imatge.
Amb aquesta definició ja podem dir que lligat al concepte de sagrat, el mot suposa la idea de separació (del grec τέμενος, ‘espai segregat’), pròpia dels antics pobles mediterranis (Grècia i Roma), on l’espai sagrat era determinat pel sacerdot que “inaugurava” un edifici (àugur). Bé que no hi ha religió sense un lloc sagrat (cim, arbre, cova, etc.), l’edifici cultual no és un fenomen universal. La seva absència no sempre depèn del baix nivell tecnològic de construcció. A la Creta minoica només hi hagué capelles domèstiques incorporades als palaus, bé que hom continuà exercint el culte en coves i santuaris a l’aire lliure.
(^1) GEC (1998). Gran Enciclopèdia Catalana. 24 volums + 2 suplements, 2ª edició, Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
A l’ Índia , on a l’origen no hi havia sinó llocs sagrats (coves, sobretot), els temples sorgiren amb el budisme, originàriament per tal de conservar les relíquies del Buda (stupa), i, sota el seu influx, també l’hinduisme erigí sumptuosos temples, de planta quadrangular, que palesen sempre llur origen de cova en la manera de decorar-ne els murs amb figures rebaixades en la pedra.
Una evolució anàloga és observable a la Xina , on els primitius altars del cel, al descobert, i els santuaris dedicats als avantpassats cedeixen el lloc al temple, que segueix el model del palau imperial (tres edificis idèntics als costats d’un recinte quadrat). El culte xintoista japonès adoptà aviat edicles estables modelats segons el tipus de les cases d’habitacle.
Els temples de l’ Amèrica precolombina recorden el ziggurat babilònic i la piràmide egípcia. Espai sagrat, el temple és arreu carregat de simbolisme. Hom el construeix d’acord amb uns cànons arquetípics revelats. Símbol de l’univers i centre del món, s’hi uneixen en una mena d’eix còsmic (simbolitzat pel pal totèmic, pel lingam , per un arbre, per un obelisc) el cel, la terra i l’infern. Anant-hi en pelegrinatge, l’home hi troba la divinitat, recobra la immortalitat i satisfà la necessitat d’una dimensió transcendent de la pròpia existència. L'orientació cap a sol ixent forma part d’aquesta sacralitat que necessita objectivar-se en espais, edificis, persones o coses.
2. Món antic.
Les particulars concepcions de l’espai d’unes societats de discurs mític com eren l’antic Egipte i Mesopotàmia estan plasmades en la seva arquitectura profana i religiosa. Juntament, amb aquests dos pobles afroasiàtics antics, també hi tenia un paper especial el poble hebreu, poble semític i d’origen, segons la tradició, mesopotàmic, el qual a diferencia d’aquest dos pobles compartia part del discurs mític amb el lògic i feia de pont i al mateix temps de coixí entre aquests dos pobles; també les concepcions de l’espai d’aquest darrer poble han influït històricament en gran part de la nostra societat judeocristiana.
Dins d’una societat de discurs mític com l’antic Egipte o Mesopotàmia, la religió era l'element vertebrador: tot era sagrat, tot era transcendent, tant els objectes com les accions de l'home eren arquetips d'un temps primordial. El mite, i amb ell el ritu, era el mitjà pel qual es repetia i recordava l'arquetip celeste. El concepte d'història i de temps, tal com els entenem nosaltres, no tenen sentit i queden anul·lats ja que tot succés remet a un temps ja viscut en el temps primordial.
Així doncs els antics egipcis i els pobles mesopotàmics construïen també segons un arquetip. No només totes les regions on ells vivien (el Nil i els nomós egipcis, l’Èufrates i el Tigris) eren models celestes, sinó també, les seves ciutats i els seus temples. Els noms dels llocs es donaven segons els "camps celestes"; començaven per conèixer els "camps celestes", i després els identificaven a la geografia terrestre. La participació d’aquest arquetip en les cultures urbanes és la que les hi concedirà la seva realitat i la seva validesa.
dubte, Osiris , assassinat pel seu germà Seth, que presidia el destí i el judici dels humans a l’altra vida. Aquesta existència en el més enllà constituí sempre una obsessió per als egipcis, segons els quals l’home es componia de cos i ànima (ba), ultra d’un “doble” (ka). La unitat entre ells era tal, que, si hom no atenia a la conservació del cos (d’aquí ve l’embalsamament) i al seu manteniment (d’on vénen les ofrenes funeràries), l’individu moria per segona i definitiva vegada.
2.1.1. Les piràmides i els temples funeraris.
Les piràmides a l’antic Egipte eren tombes d’un faraó o d’una reina (el seu nom és grec, πψραμίέ; en egipci, rebia el de mr ). El seu ús s’estengué posteriorment al Sudan. En realitat, la piràmide egípcia era el centre d’un vast complex arquitectònic compost dels elements següents: un temple de la vall o d’acolliment; una rampa o calçada, coberta i decorada, que anava des d’aquest temple al funerari (on tenien lloc les cerimònies religioses en benefici del rei o de la reina traspassats, a càrrec d’un nombrós clergat); la piràmide en si (monument anepigràfic en la majoria dels casos, la seva atribució a un sobirà determinat ha estat possible, en ocasions, gràcies als nombrosos grafits que hi deixaren generacions successives de visitants) i, a l’últim, una sèrie de magatzems i edificis. Era, doncs, de fet, una petita vila, al capdavant de la qual hi havia un alcalde.
Imatge 1****. Grup de Gizeh (dinastia IV). Piràmides de Kheops, Kefren i Micerí.
En ocasions, les piràmides eren protegides o beneficiades, com altres establiments funeraris, per decret reial (així, per exemple, el de Pepi I a favor de les dues piràmides de Snefru a Dahšur). Malgrat aquesta protecció oficial, foren saquejades ja en l’antiguitat faraònica, com ho demostren les fonts i l’arqueologia. En absència de texts adients, l’estudi de les 80 piràmides catalogades (moltes, però, en mal estat) permet de deduir les operacions que implicava llur construcció: elecció de l’emplaçament (pròxim a la seu reial, a la riba occidental del Nil i amb un sòl de roca resistent); anivellament del terra; orientació del futur edifici cap als quatre punts cardinals; construcció de la rampa o calçada, per a la qual eren transportats els materials necessaris per a bastir la piràmide; extracció de la pedra calcària emprada en el seu revestiment i del granit d’Aswān, utilitzat en les columnes, els arquitraus, etc; transport d’aquests materials, ja treballats o encara verges, al jaciment (el trasllat de les columnes del temple funerari d’Unas apareix gràficament descrit en els relleus de la seva rampa); aixecament dels
blocs (en alguns casos de 200 tones) a l’alçada adient; construcció del nucli interior (hom creu que s’utilitzaven rampes de maó i terra); revestiment del nucli amb pedra calcària; recobriment de les cares de la piràmide per tal de deixar-les llises i, a l’últim, construcció al seu interior de passadissos (com la Gran Galeria de la de Kheops) i cambres (la més important, la funerària, on hi hauria el sarcòfag).
Imatge 2****. Interior piràmide de Kheops.
Llur construcció implicava un gran esforç col·lectiu i en el cas de les més grans, com el grup de Gizeh, és possible que pobles sencers fossin reclutats durant un cert període de temps per a dur a terme l’empresa. Durant el llarg període que estigué en ús (la més antiga data del regnat de Djoser I, ~2667-2648 aC, i les més recents del d’Amosis, 1570-1546 aC), la piràmide experimentà una sèrie de canvis tant pel que fa a les dimensions —la de Kheops, o Gran Piràmide, fa 146,59 m d’alçària i ocupa una superfície de 53000 m 2 , en la qual cabrien les catedrals de Florència, Milà, Sant Pere de Roma, Saint Paul de Londres i l’abadia de Westminster, mentre que la d’ Ibi , per exemple, de la dinastia VIII, té només 441 m 2 —com als seus mètodes de construcció.
N'hi ha, doncs, de diferents tipus: piràmides del Regne Antic (~2686-2181 aC), l’autèntica edat de les piràmides. N'hi pertanyen algunes de la dinastia III (com l' esglaonada de Djoser I a Sakkara ), les de transició, en estrats , com les de Khaba , la de Huni , acabada per Snefrú, a Meidum i la romboïdal d’aquest darrer faraó a Dahšur ), el grup de Gizeh (dinastia IV), o sia les de Kheops, Kefren i Micerí, que es caracteritzen per l’ús de blocs megalítics, i, a l’últim, les de la dinastia V, radicades a Abūsīr i, en menor grau, a Sakkara i les de la VI, gairebé totes a aquest darrer jaciment.
Imatge 3****. Piràmide esglaonada de Djoser I a Sakkara (dinastia III).
Les piràmides de les dues últimes dinasties tenen com a particularitats principals la utilització de columnes de granit en forma de planta , l’augment de la decoració en relleu i una disminució substancial de les seves dimensions. Entre les piràmides del Regne Mitjà (2040-1786 aC) , amb una distribució geogràfica més àmplia, però de proporcions encara menors i de qualitat inferior ( la majoria
2.1.2. El temple egipci.
Dins de les hierofanies^2 (del grec hieros ( 1 F3 1ερός) = sagrat i faneia (φαίνειν) = manifestar) de l’antic
Egipte, el temple simbolitzava l'indret des d’on va emergir el món en el sep tepy (la Primera Vegada o el Temps Primordial). Aquestes construccions eren erigides en nom del faraó, a una divinitat, amb la finalitat que aquesta fos present sobre la terra d'Egipte gràcies a la seva obra arquitectural. Aquests temples tenien una funcionalitat clara dins del discurs mític d’aquell poble, eren els que mantenien la creació; mantenien la fràgil continuïtat del cosmos organitzat vers el caos primordial, i encara omnipresent, que els envoltava i amenaçava.
El temple com a residència dels déus a la terra, permetia que aquests poguessin dur a terme la seva tasca de protecció i manteniment del món creat; a canvi, la casta sacerdotal, en nom del faraó, alimentaven i mantenien l’estàtua divina i la preservaven de tota força maligna. L’edifici tenia un perímetre sagrat anomenat tèmenos, envoltat per una muralla alta que el separava del territori profà, i marca la frontera entre l'exterior i l'interior, allò impur i allò pur
En el nucli del temple, la part més important, hi trobem el santuari, el naos (del grec ναός "temple" o "habitacle dels déus" i en egipci per ur "gran residència") , aquest es troba presidit per l’estàtua del déu, la qual no només és una imatge, sinó que és el déu mateix a la terra, instal·lat sobre el turó primordial, la primera terra que sorgí del caos , i així l’edifici al complet esdevenia la imatge mateixa del cosmos organitzat.
L'arquitectura religiosa, d’altra banda, és representada per capelles, quioscs, santuaris i temples, consagrats a una o més divinitats. Pertanyen a aquest darrer tipus, en especial, els temples, de Karnak i Luxor. Ambdós són del Regne Nou i comprenen els elements bàsics de l’època: un o més pilons, o portes monumentals, un pati porticat, una sala hipòstila i un o més santuaris. El temple d’Aton a Al- Amāarna presenta unes característiques diferents a causa de la doctrina solar d’Akhenaton. Mentre en el temple egipci clàssic la llum minvava a mesura que hom avançava cap a l’interior, el d’Al- Amārna consistia en una sèrie de patis i passadissos a cel obert que conduïen al santuari, il·luminat pel sol. Aquest mateix concepte d’il·luminació havia presidit, onze segles abans, la construcció dels temples solars de la dinastia V, consistents en un gran pati a cel obert on s’aixecava un enorme obelisc
(^2) El terme fou emprat per primera vegada per Mircea Eliade (1949) Traité d'histoire des religions. Morphologie du sacré.
de margenada seca. Una altra variant del temple religiós és el speos, o temple excavat a la roca, majoritàriament del Regne Nou. Bé que n'hi ha a Egipte (així, el Speos Artemidos, de Hat-šepsut), radiquen principalment a Núbia (Abu Simbel, de Ramsès II, etc).
Imatge 4. Exterior del Temple d'Abu Simbel****. Imatge 5. Interior del Temple d'Abu Simbel.
Imatge 6****. Temple d'Amon a Karnak.
2.2. Pròxim Orient
Dins la mitologia sumèria és el conjunt de relats i creences de l'antiga Sumer , a Mesopotàmia. La creació del món i de les espècies es deu, fonamentalment, a l'aigua, fet en consonància amb la importància dels rius Tigris i Eufrates. Per això a la cosmogonia tenen un paper destacat els vegetals, com a font de subsistència de la civilització. Igualment, el panteó diví s'organitza basant-se en la família humana, tret que s'heretarà en les mitologies posteriors.
Hi ha tres déus principals:
- An , senyor del cel;
- Enlil , déu del vent i
- Ninhursag , la deessa de la muntanya.
Posteriorment s'afegeix Enki , la divinitat de la Terra. Les relacions entre ells varien segons els mites consultats, fruit de generacions de transmissió oral.
sencer, sembla que algun ziggurat, com el de Babilònia, arribà a tenir entre sis i set pisos, amb una alçada total d’uns 100 m. En general, però, eren de dimensions més reduïdes.
Imatge 7****. El Ziggurat d’Ur
Molts d’ells daten de la dinastia III d’Ur i foren restaurats o reconstruïts, de vegades, en època posterior, com és el cas d’Ur (2.687 m2 de superfície), un dels més famosos i ben conservats. Aixecat per Ur-Nammu (2113-2096 aC), els seus tres pisos originals foren augmentats a cinc o set per Nabucodonosor II (605-562 aC). El d’ Èridu (2.500 m2 de superfície), construït igualment per Ur- Nammu, s’aixecava sobre una terrassa de més de 19.000 m2. Són coneguts també els de Borsippa (2.745 m2) i Larsa (avui encara de 18 m d’alçada), als quals cal afegir els dos d’Uruk, el de Nippur (només restes) i el de Lagaš entre d’altres.
La funció real dels ziggurats i el seu simbolisme romanen encara com un dels secrets sense desvetllar de les cultures mesopotàmiques. El gran arqueòleg H.Frankfort^3 , sostenia que: "El ziggurat és una (encara que potser sigui la més significativa) de les múltiples simbolitzacions de la muntanya sagrada considerada com centre i eix del món, el ziggurat seria una porta oberta al cel, una recerca de la divinitat que, de la mateixa manera que en les catedrals gòtiques, es manifesta a través del principi d'elevació” [trad. pròpia]. El mite d’origen hebraic de la Torre de Babel bé podria tenir el seu origen en el ziggurat Etemenanki ( El temple de la creació del cel i de la terra. s.VI aC.), dedicat a Marduk, a la ciutat de Babilònia de la dinastia caldea
Imatge 8. Ziggurat de Choga Zanbil.
2.3. El temple de Jerusalem.
El poble hebreu, com a poble en contacte amb els dos grans pobles afroasiàtics de Mesopotàmia i de l’antic Egipte, hi comparteix part del discurs mític, però utilitza també el lògic i així ho plasma en el seu urbanisme i arquitectura, i la seva concepció lineal del temps, aquesta, pròpia del discurs lògic. Un tret distintiu dels altres pobles que l’envoltaven va ser la seva convicció en l'existència d'un únic Déu, anomenat Senyor o Jahvè (en hebreu: יהוה, YHWH ). Aquest, havia triat i dictat la sort d’aquest
(^3) Henri Frankfort (1954) The Art and Architecture of the Ancient Orient. London: Penguin Books.
poble mitjançant successos datables i localitzables, això els creà una concepció lineal i progressiva del temps.
La plasmació més important de la seva concepció espacial fou el Temple de Jerusalem o de Salomó (en hebreu: המקדש בית, Beit Hamikdash ), el qual va ser el santuari del poble d'Israel, receptacle de l'Arca de l'Aliança i d’altres relíquies. Es localitzava a l'esplanada de la muntanya Moria , a la ciutat de Jerusalem. Des d’allí, Jahvè, residia entre els homes i era l’ axis mundi del poble hebreu.
Estava construït damunt la roca on Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill Isaac per ordre del Senyor, quant aquest ho impedí a través d’un àngel, i on Jacob va veure l' Escala al cel on pujaven i baixaven els àngels del Senyor. Era, per tant, un lloc sagrat, perquè si havia produït una hierofania quan el Senyor intervingué amb Abraham i amb la visió de l'Escala, i que simbolitzaria el "pont" entre el Cel i la Terra, establert a través del pacte entre el Senyor i el poble jueu, i fortificat per les oracions i sacrificis realitzats en el Temple.
D’altra banda, el temple es construeix seguint un model transcendent, pensat i ordenat pel propi Jahvè. La sacralitat del temple de Jerusalem deriva del fet que es tracta de la “reproducció” exacta d’un model revelat per Déu al rei David , pare de Salomó.
2.3.1. El primer Temple.
El primer Temple o Temple de Salomó es construeix en el segle X aC (aproximadament en la dècada del 960 aC), per substituir el Tabernacle que durant segles, des de l'Èxode, es venia utilitzant com a lloc de reunió i de culte a Jehovà. El Temple el formaven un gran pati murallat i un edifici central de 30 metres de llarg per 10 d'ample i 10 d'alçada. En la construcció participaren artesans de Tir i d'Hiram. A l'entrada del temple hi havia dues columnes, anomenades Jakhín i Boaz. Els sacerdots i el rei entraven al Temple per una gran porta xapada d'or, d'aproximadament 10 metres d'alt per 4 d'ample. Darrere la porta es trobava el vestíbul d'entrada, l'Ulam. Després seguia l'estança principal, el Hekhal o
Hama'araví). Posteriorment s'afegí al nord la cèlebre Torre Antònia, fortalesa militar de construcció romana, i al sud un edifici destinat a la purificació dels sacerdots.
Després de la restauració, el temple no va sobreviure durant gaire més temps a causa de la rebel·lió dels zelotes, que portà a la guerra amb l'Imperi Romà i que culminaria amb la destrucció de la ciutat i del Temple l'any 70 per les legions de Titus.
Després de la destrucció s'intentà reconstruir el Temple, però aquesta vegada per convertir-lo en temple de Júpiter, fet que provocà una nova rebel·lió l'any 132-135 que va ser reprimida amb severitat i provocà la prohibició de viure a Jerusalem als jueus, fins al segle VII, en temps de l'Imperi Bizantí. Totes les branques del judaisme ortodox creuen en la reconstrucció del temple en l'era messiànica.
Imatge 10. Mur de les Lamentacions
3. Món clàssic.
Món clàssic és un terme general per referir-se a un període cultural històric del Mediterrani que va començar amb la primera poesia grega de la qual es té constància (Homer, al segle VIII aC) i continuà fins a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (el segle V dC), que acabaria amb la dissolució de la cultura clàssica i el començament de l'edat mitjana. Encara que aquest període de temps abasta un ample territori i cultures diverses, el concepte d'antiguitat clàssic generalment és utilitzat per referir-se a la visió idealitzada posterior de l'Antiga Grècia i l'Antiga Roma i hi inclou el període d'expansió hel·lenística. És un terme ampli que abasta un llarg període en les àrees dominades per Grècia i Roma , és a dir, s'identifica amb el període greco-romà de l'edat antiga al món grecoromà: la Conca del Mediterrani i el Pròxim Orient.
El terme clàssic significa digne d'imitació, i es deriva de l'admiració per l'art, la literatura i la cultura en general de Grècia i Roma que es redescobreix al Renaixement després d'una edat mitjana els valors de la qual s'havien desprestigiat. El mateix va passar amb el Neoclassicisme, moviment intel·lectual i artístic que segueix al descobriment de les ruïnes de Pompeia a mitjan segle XVIII.
3.1. Grècia.
La mitologia grega és el conjunt de mites i llegendes pertanyents als antics grecs que tracten dels seus déus i herois, la naturalesa del món i els orígens i significat dels seus propis cultes i pràctiques rituals. Formaven part de la religió a l'antiga Grècia. Els investigadors moderns recorren als mites i dels
emmagatzemar ofrenes votives. Era el tipus de construcció més important i més estès de l'arquitectura grega.
La geografia determinava la relació de l'home amb la natura. Els grecs van atribuir propietats humanes al paisatge i varen atribuir a la presència divina aquesta sensació. Els temples dedicats a déus com Demèter o Hera s'ubicaven en llocs on domina la naturalesa; on l'home modificava la naturalesa s'erigien temples a Apol·lo ; es consagraven a Zeus els temples on els paisatges conferien harmonia, i a Atenea es dedicaven els temples on la polis hi era contigua.
Com a antecedent al temple grec cal esmentar el mègaron micènic , encara que els materials constructius van evolucionant fins a esdevenir molt diferenciats; es passa de les parets de tova i les columnes de fusta a l'ús de la pedra. Difereix del seu equivalent romà en què la columnata forma un peristil al voltant de tota l'estructura i no només un porxo davant , i també perquè el grec no s'eleva respecte al nivell del sòl sobre un podi alt, i disposa només d'unes escalinates a cada extrem. Els pilars hi resulten cabdals perquè subjecten el pesant sostre de pedra. A mesura que els grecs es van fer més adeptes als edificis monumentals, els estils arquitectònics regionals van quallar en el que avui coneixem com a ordres clàssics : dòric , jònic i corinti.
El temple s'erigeix com una escultura exempta dins del tèmenos (espai sagrat), però disposa d'una cara que és la frontal i ens condueix al pronaos. La planta és simètrica i l'edifici mostra un caràcter profundament ortogonal.
Imatge 11****. Exemple de naos del temple d'Apol·lo de Figalia
Envoltades pel peristil (tipus de columnata formada per una sèrie continuada de fileres de columnes a l'entorn d'un pati o edifici que marcava la separació del pòrtic), destaquem les següents estances:
- Pronaos: literalment 'l'espai situat davant del temple', designa el vestíbul o l'entrada d'un temple grec o romà. Acostuma a disposar de la mateixa amplària que el naos, que perllonga el temple en el mateix eix.
- Naos o cel·la: aquesta contenia l'estàtua del déu, a la qual el profà no accedia normalment; qui tenia cura del temple era el sacerdot. La cel·la podia estar constituïda d'una, dues o tres plantes. Era un espai reduït i sense finestres; es pensa que la il·luminació era amb llànties d'oli.
- Àditon: cambra reservada als sacerdots.
- Opistòdomos: dependència que hi havia a la part posterior i que no es comunicava amb la cel·la.
En una visió en alçat podem destacar quatre franges que es mantenen en els tres ordres clàssics:
- Coberta
- Entaulament
- Columnata o pteron
- Plataforma
Imatge 12****. Els tres ordres clàssics.
