¡Descarga Hist. Medieval 1er curs y más Apuntes en PDF de Historia de la Edad Media solo en Docsity!
PRÀCTIQUES AGRÀRIES I ALIMENTACIÓ PAGESA ABANS DELS FEUDALS A
L’EUROPA OCCIDENTAL:
El culte i l’inculte a l’alta edat mitjana. Agricultura i ramaderia a l’època carolíngia. Estancament o creixement.
Els Annales de Saint-Bertin : “859. Els danesos van saquejar les localitats més enllà del Scheldt. Alguns dels pagesos [ vulgus ] que vivien entre el Sena i el Loira van formar una associació jurada [ coniuratio ] entre ells, i van lluitar valentment contra els danesos al Sena. Però pel fet que la seva associació havia estat feta sense la deguda consideració [ incaute ], ells van ser fàcilment assassinats per la nostra gent més poderosa”.
Vulgus = seria, en general: el comú dels homes, gentalla, multitud, populatxo, massa, poble. Coniuratio = associació, conjuració, conspiració. Incaute = adv.: incautament, imprudentment.
Així expliquen els Annals el destí de l’única resistència popular als víkings durant el període carolingi. Hi ha coses que queden a l’aire: què vol dir en realitat incaute? implica que una associació jurada era considerada, en sí mateixa, una acció sediciosa? Carlemany havia prohibit les coniurationes , després de tot, perquè els juraments entraven potencialment en contradicció amb els juraments al rei (juraments de lleialtat que exigia, recordeu?). Però el cas és que els pagesos-soldats del 859 estaven actuant de forma autònoma respecte la jerarquia política carolíngia, i per tant eren un perill actiu no només per l’aristocràcia local que se’ls treu de sobre, sinó per tota la classe política.
Recordem que els pagesos lliures havien servit, tradicionalment, des dels primers regnes francs, en exèrcits reials. Però, cap a mitjans segle IX, i malgrat el perill que se suposa que representaven els víkings, els exèrcits es van anar fent més aristocràtics. Per tant, aquests pagesos del Sena i el Loira estaven actuant com en temps dels seus avis, reunint-se per la defensa militar i de forma autònoma, sense cap crida formal: per això els maten. Tot això forma part d’un procés que es desenvolupa al llarg dels segles IX i X a occident: els pagesos van ser gradualment exclosos de l’esfera pública i, en termes més generals, més clarament subjectes als grans propietaris privats: aristòcrates i esglésies.
La forma i la magnitud d’aquest procés varia segons el lloc:
a) en algunes regions no carolíngies, el IX i X va ser el període en el qual
es va desenvolupar la propietat de la terra en sí mateixa i període emergent d’una aristocràcia realment rica;
b) a l’Europa carolíngia, aristòcrates i esglésies van guanyar propietats,
per la força o d’altres formes, dels seus veïns pagesos propietaris, reduint-se per tant el nombre de pagesos independents;
c) els pagesos dependents (tinents) s’enfrontaven a un increment de les
rendes i un control més gran sobre la seva feina;
d) els pagesos eren exclosos cada cop més del món públic de l’exèrcit i
les assemblees, i també de l’àmbit i interès dels reis.
e) en algunes parts d’Europa (sobretot França i també bona part d’Itàlia)
aquesta exclusió havia derivat, al voltant de l’any 1000, en la subjecció directa de les comunitats pageses al control judicial dels senyors locals, en el marc del senyoriu banal (= jurisdicional).
Aquella pagesia relativament autònoma del període medieval inicial, anirà perdent més i més la seva autonomia en els segles IX i X; Wickham va anomenar aquest procés com a “engabiament” [ caging ] de la pagesia. La immensa majoria de la pagesia d’Europa occidental va quedar dividida en unitats locals controlades més i més per senyors locals. El terme era un traducció de encellulement = divisió de la societat en un patró cel·lular. Veurem tot aquest procés d’ara en endavant.
QÜESTIÓ DEMOGRÀFICA:
Punt culminant dels abandonaments de terres cultivades entre 450 i 550. Al llarg del segle VII: es dupliquen els llocs habitats.
Els diagrames pol·línics registren l’inici d’una corba cerealística a partir de finals del VI: augmenta la producció cerealística.
Segles VIII i IX es poden identificar els primers desboscaments a l’Europa del nord, associats sovint a la instal·lació de monestirs.
ARTIGUES documentades = Ocupar un tros de terra que fins aleshores era bosc, i preparar-lo per al conreu, traient-ne els arbres i cremant el sotabosc i la llenya en munts que després s'escampen perquè les cendres serveixin d'adob.
APRISIO a la marca hispànica = Ocupació d'una terra erma sense propietari amb el propòsit de rompre-la (‘roturar’) i d'explotar-la convenientment. L'aprisió va ser un dels mitjans utilitzats pel poder públic per a dur a terme la tasca de repoblament de les zones de la Península Ibèrica, especialment a Catalunya i a la zona castellanolleonesa, els primers segles de la conquesta sobre al-Andalus.
Quantificació de la població: Consens entre historiadors: a finals del VI la població està al nivell més baix. Segle VII: indicis de recuperació demogràfica. Increment de població en totes les regions europees al llarg dels dos segles següents. Des de mitjans del segle IX, les notícies abundants referents a aprisió i roturació (‘roturar’, rompre una terra = llaurar per primera vegada una terra per posar-la en conreu): símptomes d’una recuperació demogràfica. L’augment de producció agrària anirà lligat al desenvolupament de noves tecnologies (que veurem amb detall el proper dia). Crisis per males collites: dues grans fams: 792-3 i 805-6.
EL DOMINI, LA GRAN PROPIETAT AGRARIA: LA VILLA CAROLÍNGIA
TEXTOS per estudiar la villa:
El cert és que varia d’una zona a l’altra. En tot cas, entre els segles VII i IX: canvi en les relacions de producció a nivell europeu F 0 E 0consolidació de la petita explotació camperola, en dues formes:
• integrada en un domini senyorial (mansus).
• versió lliure (alou).
En relació amb la qüestió anterior, un altre tema de debat és el de la continuïtat o discontinuïtat en els models de poblament dels segles VII i X. Generalment, s’assumeix que l’evolució dels assentaments camperols es caracteritza per 3 processos:
• Una major PROVISIONALITAT dels nuclis d’assentament.
La ITINERÀNCIA dels nuclis de poblament està documentada a l’Anglaterra anglosaxona, sobretot abans del VIII, a la Toscana i altres zones d’Itàlia, i a la vall del Duero. La fi de la villa tardoromana (ja en vàrem parlar, d’això) va propiciar una major mobilitat i la utilització de materials constructius més fràgils i barats.
• La seva ubicació en ALÇADA (la seqüència és: vall F 0 E 0altura F 0 E 0i
novament a les zones baixes). Difícil de mesurar amb exactitud. El d’instal.lació en alçada es documenta cap als segles VI i VII, i el de descens comença cap al segle IX. S’ha relacionat aquest descens amb els augments de productivitat ... de tot això en parlarem el proper dia.
• En el segle X: LENTA CONCENTRACIÓ POBLACIONAL en
‘aldees’ (tornem a la qüestió de com definim l’aldea: a partir de quin llindar poblacional); en general, es considera en aquest moment una aldea aquella que s’autoabasteix F 0 E 0i aquí hi ha un problema i un parany: i és que, com que les excavacions que es duen a terme sempre són en el nucli habitacional, i hi ha problemes per localitzar les zones d’explotació (és molt més difícil) i, en cas que es localitzin, delimitar-les bé F 0 E 0 és impossible garantir que el nucli excavat fos autosuficient; és a dir: per les excavacions podem deduir que hi vivien, posem per cas, unes 20 famílies, i això ens dóna unes necessitats alimentàries determinades ... però, com que no tenim clara la zona d’explotació agrícola, és impossible saber si aquell nucli poblacional, aquella ‘aldea’, era viable, si podia sostenir el creixement poblacional. Cal relacionar l’àrea habitacional amb l’àrea d’explotació. També en tornarem a parlar, d’això.
Tornat a la qüestió del model d’explotació: DIVERSITAT REGIONAL: A la França merovíngia, hi havia alguns propietaris realment molt rics i faccions polítiques molt militaritzades. Bavària era com França, però a petita escala. A la Itàlia llombarda la riquesa de l’aristocràcia era molt més modesta i el domini polític dels reis era incontestable. La Hispània visigoda s’assemblava a Itàlia. Tampoc la riquesa de les aristocràcies de Britània i Irlanda era tan gran.
Això implica diversitat també en les condicions de la pagesia: si l’aristocràcia era més rica, hi havia menys espai per l’autonomia camperola.
• Al cor del regne franc, a la CONCA PARISINA:
A la Illa de França, els senyors posseïen les villae mateixes. Enormes villae de tinents sotmesos, les que apareixen al políptic de Saint-Germain, els
gairebé 340 mansi , finques properes totes elles, situades al sud de la ciutat: acabaran convertint-se en aldees. També a algunes parts de França (la zona del Rin, per exemple) i a les zones d’expansió franca: difusió a partir del segle VIII (Flandes, Renània, la zona entre el Sena i el Loira, o Borgonya; al nord del Rin, a Itàlia del Nord, a la Toscana i al Laci).
• A GERMÀNIA hi ha dominis compactes i petits.
• A ITÀLIA les comunitats pageses eren més viables i la propietat de la
terra estava més fragmentada. Es tracta d’una estructura fraccionada en diversos centres i tinences ( casae colonicae ).
• ANGLATERRA: no sotmesa al domini franc, un tipus d’estructura rural
semblant amb una demesne (reserva) i unes hides (masos) o tenant lands (tinences).
A finals del segle IX la tendència era a que la reserva desaparegués, fragmentada en tinences, i que els esclaus que hi treballaven hi fossin establerts ( casati ).
Mitjançant l’estudi d’aquest políptic, Emily R. Coleman constata una hipermasculinitat, i treu conclusions com la pràctica de l’infanticidi selectiu de nenes o el seu desalletament precoç. D'altres investigacions, centrades en els adults, admetien que la hipermasculinitat reflectia la presència d'immigrants als qui s'havia adjudicat tinences marginals per llaurar i que estaven consagrats a un estil de vida pioner sovint associat al celibat. J.P. Devroey (1981) atribueix, en canvi, l'alta taxa de masculinitat al fet que la menció ve per la possessió de la terra, i que la dona que no estava vinculada de forma directa a un feu (una vídua) no era censada, de manera que el marit figura com si fos solter. Pel que fa als nens, sembla que el període de lactància era d'uns 2 anys, i que no és correcte el pensar que les nenes eren deslletades abans. Per altra banda, algunes taxes d'hipermasculinitat en els joves solters només reflectirien una edat de matrimoni més precoç en les noies que en els nois. Sobre l'edat del matrimoni entre les noies en el món rural, Devroey la considera precoç (14-15 anys), Bessertny molt precoç (10-12 anys) i M. Zerner més tardana.
El que s'ha dit sobre la dimensió mitjana de la família conjugal no evoca, en absolut, el perfil d'una població amenaçada d'extinció. Les aportacions actuals sobre la població a l'Alta Edat Mitjana es centren en tres problemes clau:
a) les taxes de masculinitat (el que hem comentat de la
hipermasculinitat).
b) el nombre de fills per parella.
Per a les regions parisina, Xampanya i Provença els políptics donen unes xifres mitjanes de 2,6 a 3 fills per parella; per a la zona central de l'imperi, de 3 a 4 fills per unitat familiar; a la perifèria meridional de l'Imperi novament és de 3 fills. Seguim ignorant el pes de les parelles sense fills [un 30 % en el domini de l'abadia de Saint-Germain-des-Près]. Sembla que predomina un cicle familiar curt, amb tot el que això implica: dinamisme dels joves, precocitat de l'edat del matrimoni, aptitud a l'hora de deixar la llar paterna per formar noves cèl·lules familiars i capacitat de l'economia dominical d'oferir als joves possibilitats adequades d'habitatge i de terres en usdefruit a canvi del pagament d'unes rendes.
les normes que establia el senyor, i com l’estatus local depenia de la relació de cada família pagesa amb ell: la quantitat de terra que tenien, la quantitat de renda i serveis que pagaven, i l’estatus (lliure o serf) de cada membre. El Políptic d’Irminon recull amb tot detall les quantitats de vi, les mesures de mostassa, el nombre d’ous i gallines, etc., que els pagesos dels mansi han d’entregar anualment. En alguns casos, a canvi d’utilitzar el bosc; en altres, simplement per proveir d’aliments a l’exèrcit.
Aquest model es va presentar durant algun temps com el típic de tota Europa occidental quan és, de fet, força inusual en aquestes dates per l’elevat grau de dependència que reflecteix dels pagesos respecte els senyors.
En general, la fragmentació de la propietat dels aristòcrates implicava que molts pocs pobles tenien un únic senyor, i molts eren una mescla d’habitants: tinents lliures i no lliures,
• tinents que posseïen una petita part de terra,
• pagesos petits propietaris que posseïen tota la terra que cultivaven;
• mitjans propietaris que no cultivaven la seva terra però que no eren
prou rics encara per actuar políticament més enllà del seu propi poble;
• i només en alguns casos: una família més rica (només en els pobles
on els aristòcrates mateixos hi vivien).
- Aquests pobles mesclats eren dominats per aquests habitants més rics, però les col·lectivitats del poble devien tenir encara una considerable autoritat pràctica, i en elles els pagesos hi tindrien veu.
Políptics i referències diplomàtiques diverses ens permeten reconstruir el patrimoni d’algunes institucions eclesiàstiques d’acord amb la possessió de nombroses villes. Al cas d’Irminon -incomplet- podem afegir el de l’abadia de Bobbio, amb 50 curtis censades el 862; el de Santa Giulia de Brescia, amb 85, o el de Farfa que, al voltant de l’any 1000, posseïa fins a un centenar d’explotacions de tipus villa al centre d’Itàlia.
*** SAN VICENZO AL VOLTURNO
Monestir benedictí fundat a principis del VIII, en un altiplà situat al peu dels Apenins. Reconstrucció a partir de: Chronicon Vulturnense (segle XII). I les excavacions arqueològiques realitzades en una part del monestir. Igual que el monestir veí de Monte Cassino, la seva fundació devia ser probablement patrocinada pels ducs de Benevent. Fins aproximadament l’any 780, era un centre petit, que tot just tenia unes poques terres a la part alta de la vall de Volturno i unes poques finques menors a la zona muntanyosa del nord.
- Però l’any 787, San Vicenzo va caure en mans dels carolingis, i va obtenir privilegis i exempcions tributàries. Les excavacions confirmen que, per aquella època, es van construir nous edificis que, segons les cròniques de Pau Diaca, eren capaços d’acollir molts monjos. A partir del 792, l’abadia va estar en mans carolíngies: un franc va ser nomenat abat i, en els 25 anys següents, va expandir el monestir de forma espectacular: amb una abadia molt gran, noves dependències, esglésies i
un munt d’edificis dependents. Hi van viure fins a 500 monjos i llecs (el que no és monjo però serveix a la comunitat: servei domèstic, ...). El monestir va obtenir moltes propietats al centre del regne en concepte de regals de l’aristocràcia de la zona, que el van convertir en un dels principals terratinents d’Itàlia i, segur, l’abat en un personatge polític influent. Sembla que va ser amb l’adquisició d’aquestes noves terres que San Vicenzo hauria obtingut la mà d’obra necessària per la construcció i manteniment del nou monestir i la captació dels fills menors de les famílies aristocràtiques com a monjos. També devien venir molts artesans de regions veïnes i fins i tot més llunyanes. El Chronicon explica, per exemple, que les columnes de la nova abadia les van dur d’un emplaçament romà de la zona.
La proximitat a les muntanyes va afavorir el monestir per obtenir els productes làctics d’aquesta zona a canvi de cereals i productes animals procedents de la costa. A més, tenia un taller artesanal on es fabricaven vasos de vidre i objectes litúrgics que es devien vendre pel regne. A principis del IX, San Vicenzo era un gran centre propietari de tresors rics i d’un munt de terres. La seva prosperitat va venir, evidentment, de la posició estratègica que va jugar dins l’imperi carolingi com a instrument de control sobre la població beneventana. A partir del 820, les donacions es van reduir, a mitjans de segle encara més. L’any 881, els àrabs van saquejar el monestir. Però cap a 916 van tornar els monjos, i entre 940 i 1000, el monestir va afavorir la concentració poblacional en les seves terres ( incastellamento ), promovent el desbrossament de boscos i el desenvolupament d’un règim agrícola i ramader. Així va podríem dir ‘renéixer’ el monestir. Però això ja és un altre tema.
SISTEMES DE CULTIU
CEREALS
Tot i les varietats, hi ha una sèrie de característiques comunes a tots els cereals: són plantes herbàcies de la família de les gramínies, amb tiges rodones i buides, fulles estretes i flors en forma d’inflorescència (espiga). L’eix central de l’espiga és el raquis, i cada espiga està formada per diverses flors aplegades en espícules. No tenen pètals, i enlloc d’això els estams o estigmes estan rodejats per dos parells de peces oposades, disposades l’una al damunt de l’altra, anomenades glumel·les: la superior es diu pàlea i la inferior, lema. Es divideixen en dos grups, vestits o nus, en funció de si els grans es desprenen fàcilment de les seves cobertes o no: en els cereals vestits, la lema i la pàlea formen una coberta que segueix unida al gra després de la trilla. Són els que coneixem com a ‘integrals’, perquè la pellofa es mol juntament amb el gra.
Cap a l’any 1000 es cultiven 5 espècies principals:
• Forment (nu, sense esclòfia): cereal d’hivern = alt valor nutritiu. Blat
fariner, l’utilitzat per fer pa blanc ( triticum aestivum L .).
Una qüestió que marca diferència entre la zona nord i la sud d’Europa: la introducció d’un NOUS TIPUS D’ARADA: LA XARUGA (‘charrúa’ en castellà). Dues zones:
• Europa del nord i central, continental (meitat nord de França, Benelux,
Alemanya, Suïssa, Àustria, Itàlia del Nord, Txèquia, Anglaterra, Dinamarca, sud de Suècia: ús de la xaruga.
• Europa perifèrica, mediterrània: ús de l’arada al sud.
ARADA ( aratrum romà): timó, rella, mànec. La part davantera, el timó, és la que arrossega l’animal. La rella, la part que servia per llaurar enfonsant- se al terra, era simètrica i de fusta, a vegades amb una punta cònica de ferro, que obre solcs poc profunds; no serveix per voltejar la terra en profunditat: això es feia cada 10 o 12 anys amb una forca. Apta per als terrenys més lleugers i accidentats de la zona mediterrània, però gens adaptada als terrenys humits i més pesats de l’Europa nord i central, on es difon la:
XARUGA ( carruca ): timó, coltell, rella, pala. La xaruga té una rella dissimètrica, de ferro, i una vessadora que permetia fer solcs més profunds i voltejar la terra, afavorint la seva oxigenació. El coltell obre el surc, la rella l’eixampla i el fa més profund, i la vessadora volteja la terra. Exigia, això sí, una força de tracció molt més gran que la de l’arada romana F 0 E 0més animals de tir; era cara: restricció als propietaris més rics F 0 E 0aquests augmenten la seva producció agrícola. Xaruga més pesada, més difícil de maniobrar: més apta pels camps allargats. Sistema més apte per als terrenys durs i humits, ja que facilita el desguàs.
Canvi també en el tipus de tracció al centre i nord d’Europa: es canvien els bous pels cavalls F 0 E 0més rapidesa I més facilitat a l’hora de donar la volta.
SISTEMES DE CONREU
Tres sistemes:
a) Artigues i agricultura itinerant.
b) Rotació biennal, amb arada.
c) Rotació triennal, amb xaruga.
a) Bosc artigat. Esquema d’agricultura itinerant: Formació d’un
parcel·lari a partir de desforestacions successives = Camps tancats: parcel·lació en bloc. Combinació de sòl cultivat intensivament, erms i sòl cultivat esporàdicament. Quan un terreny s’esgota, es tala el del costat i es deixa regenerar el bosc en el primer. El que fins aleshores era només un magatzem de recursos diversos, el bosc, pot ser talat i convertit en part en un camp de cultiu de cereals F 0 E 0més calories i, a més, una part de bosc segueix complint la funció anterior. Més habitual a partir del segle IX i sobretot a partir de mitjans del X, lligat a la pressió poblacional. A partir del segle XI: gran període de roturacions i boscos artigats F 0 E 0canviarà el paisatge de l’Europa occidental, sobretot la zona central.
Un cop els pagesos havien començat el procés d’artigues, el terreny artigat podia augmentar més ràpidament que els seus efectius poblacionals, almenys durant un temps, així que podien augmentar els seus recursos, si més no en gra, i seguir explotant la zona forestal F 0 E 0sistema de cultiu que afavoreix una major diversitat de recursos disponibles. Moments de prosperitat per un sector de la pagesia, si més no fins que els senyors fixin o augmentin el nivell d’exigència de renda.
b) Rotació biennal: Alternança de guaret i cereal en dues parcel·les.
** guaret = sistema de cultiu que consisteix en deixar reposar un any sí i un any no un terreny perquè guanyi fertilitat. Només es planten cereals d’hivern i, en un any, només es conrea la meitat de la terra. És la forma de rotació comuna a tota Europa fins els segle IX; a partir d’aquí, es seguirà utilitzant a la zona mediterrània. [Esquema de la rotació guaret - cereal d’hivern].
c) Rotació triennal: Alternança de guaret, cereals d’hivern i cereals de
primavera en tres parcel·les. Es conreen 2/3 parts de la terra. A la tardor es sembren els cereals d’hivern (el blat, el sègol o l’espelta) després de preparar la terra voltejant-la; a la primavera es feia una tercera volta a la terra abans de sembrar els cereals de primavera (civada, ...). S’introdueix un nou element, les llegums (cal dir, però, que no s’introdueixen de forma sistemàtica fins el segle XIV): són una forma d’abonar la terra. Les llegums fixen el nitrogen al sòl i augmenten la seva fertilitat = camps oberts: parcel·lació en faixes. La rotació triennal comença a utilitzar-se al nord d’Europa ja en el segle IX, però es generalitzarà amb l’augment de la pressió demogràfica.
Els sistemes biennal i triennal esgoten les terres.
El model de rotació triennal amb xaruga que s’anirà difonent per l’Europa continental i Anglaterra, implicarà, per la major rigidesa de la xaruga (molt més pesada i difícil de maniobrar) i la necessitat de mantenir més animals de tir, un model de disposició de camps de cultiu conegut com a openfield (= camps oberts): [Cockfield (Anglaterra). Camps Allargats]
CAMPS OBERTS (OPENFIELD)
Tradicionalment, la historiografia ha presentat aquest sistema com el més eficient i el que tenia més bons rendiments agrícoles. Però sobre la qüestió de la productivitat agrícola del model de l’ openfield , William S. Cooter (1978), en un article titulat “Ecological dimensions of Medieval Agrarian Systems”, va demostrar que tot això era, si més no, dubtós. Anem a veure-ho: S’utilitza, ja ho hem dit, la xaruga F 0 E 0necessitat d’animals de tir, amb la xaruga encara més. Els animals també han de menjar: la zona que un animal pot treballar és molt menor que l’extensió que necessita per menjar; per tant:
• es deixa una part considerable de l’espai de conreu en règim de
pastura
la gestió del camp: els processos de producció agrícola segueixen estant a les seves mans.
- ‘mode de producció camperol’ (Wickham):
• unitat de producció bàsica: vivenda familiar on el pes de les tasques
recau damunt les dones;
• xarxa de solidaritat mútua; intercanvis entre les unitats familiars;
• objectiu: manteniment, no l’acumulació F 0 E 0no es dedica, en conjunt,
una quantitat important d’energia al treball. Els anys 1960, E. Boserup i M. Sahlins ja van assenyalar que: ** Tecnologia més simple = menys hores diàries de treball:
1) xifra inferior: sistemes que deixen que la terra es regeneri en llargs
períodes de guaret: artigues;
2) la xifra augmenta amb l’ús de l’arada i l’escurçament dels períodes
de guaret.
El que argumenta COOTER: El cultiu intensiu empobreix el sòl F 0 E 0guaret, abonament, ... buscant escurçar el guaret o fent-lo més rentable F 0 E 0introducció de les llegums en el sistema de rotació triennal F 0 E 0però és una nova tecnologia que no acaben de controlar F 0 E 0planteja una sèrie de problemes: les llegums són molt sensibles a l’acidesa del sòl i als nivells baixos de calci F 0 E 0 en aquestes condicions
Tecnologia més complexa = més productivitat, però també més hores de treball ... perquè, doncs? dues possibles causes:
1) pressió demogràfica
2) exacció externa de producte
Evidentment, això és una tipologia ideal; a partir d’aquí, cal veure les especificitats de cada zona. El que sí podem dir, però, en general, és que:
- a aquest tòpic historiogràfic, que encara avui persisteix, sobre l’alta EM com una època fosca, de simplificació tecnològica, ‘inferior’ ... podem girar-lo com un mitjó i mostrar-la com un moment en què el sistema econòmic està més controlat pels camperols que pels senyors i com el signe de l’existència d’una lògica econòmica camperola.
És interessant apuntar que, tot i que les decisions es prenien, evidentment, a escala microregional, hi ha estratègies que es generalitzen a zones molt més àmplies. Ara bé: major autonomia F 0 E 0major risc (la por a la llibertat?): prendre decisions vol dir arriscar-se:
*** Sobre aquesta qüestió, Paul HALSTEAD i John O’SHEA van publicar el 2004 un volum titulat Bad year Economics , al voltant de la noció de risc en moments de canvis o crisi econòmica. Argumenten que, després de la caiguda de les estructures fiscals del món romà, la noció de risc entra en acció: el fet de no tenir darrera una estructura estatal condicionant la producció, els pagesos tenien molta més autonomia per gestionar la seva supervivència, més capacitat per prendre decisions. La lògica de les comunitats camperoles que produeixen per elles mateixes (i no per una exigència externa, estatal o feudal) és la de minimitzar el risc =
entès com els diversos factors que poden posar en perill la subsistència de la comunitat. Per aconseguir-ho, a les societats preindustrials es duien a terme una sèrie de pràctiques per evitar l’escassetat, que es poden encabir en 4 categories bàsiques:
• Mobilitat: marxar dels llocs on hi ha escassetat.
• Diversificació: amb la intenció d’ampliar al màxim la base de la
subsistència explotant el màxim de nínxols ecològics. Per exemple: Tenir camps de cultiu en diferents zones per minimitzar el risc de perdre les collites a causa de factors molts locals F 0 E 0això seria renunciar a una part d’eficiència productiva per minimitzar un risc. També cultivar una part d’aliments que, en condicions normals, no formen part de la dieta quotidiana sinó en moments de gravetat.
• Emmagatzematge: per afrontar l’escassetat temporal, el producte
collit és consumit al cap d’un temps.
• Intercanvi: establir xarxes d’intercanvi i de solidaritat: ara t’ajudo jo,
demà m’ajudes tu. Podríem afegir que, dins d’aquesta estratègia de l’intercanvi, la iniciativa d’agrupar-se en les famoses ‘aldees’ es podria interpretar en aquest sentit.
L’historiador ha de saber adaptar aquest esquema a les condicions locals que, evidentment, faran variar les estratègies camperoles d’una zona a l’altra. I tenir en compte que diferents respostes s’apliquen a diferents tipus de risc, i que algunes estratègies s’exclouen entre elles: per exemple, mobilitat i emmagatzematge.
Aquesta major autonomia camperola va perdurar, amb diferències entre zones, fins els segles IX-X-XI. Fins que arribi aquest moment, hi ha moltes zones que havien quedat lliures de domini, com el bosc. Des de la caiguda de les estructures imperials fins a la consolidació dels poders feudals, es van explotar alguns nínxols ecològics que han estat qualificats, per part de la historiografia tradicional, com a ‘marginals ’ = perquè representen una pràctica econòmica alternativa i totalment diferent a l’agricultura cerealística:
1. El bosc = com un supermercat on obtenir diversitat de productes.
Ja vem comentar que, en el segle IX, el bosc és majoritàriament senyorial, però el seu ús és comunal, encara: però en aquest cas el que compta, en la societat medieval, són més els drets d’usatge i no els de propietat. Productes:
• la fusta (per escalfar-se i com a material constructiu i per
fabricació d’eines);
• lloc de pastura pels animals, específicament el porc (l’animal
domèstic més abundant a l’Europa continental); Al nord d’Itàlia es definia el bosc segons si contenia o no roures i baies, els arbres utilitzats per alimentar els porcs, i els dividien entre ‘silva fructuosa’ o ‘silva infructuosa’.
• collita d’arbres = coppice :
es talla un arbre jove per la base a l’hivern: la primavera següent el tronc tallat és ple de brots; en un període de 7 a 20 anys (en funció de l’arbre), se’n tenen uns quants igual que l’original. Gestió del bosc documentada a Anglaterra en època alt-medieval.
A les zones de marjal marítimes, possibilitat d’obtenció de sal F 0 E 0conservació d’aliments i alimentació ramats.
3. La gestió dels ramats: obtenció d’una gran quantitat de productes:
carn, llet, roba, abono, energia per conrear, transport ... són una inversió. La integració amb l’agricultura és total.
Per tant: Explotació directa dels espais incultes: una de les característiques fonamentals de l’alta EM (entre el segle VI -moment més baix en proporció de terres conreades- i el segle XI -represa més important dels desboscaments-).
LA QÜESTIÓ DELS RENDIMENTS: ANNAPES, GRAN EXPLOTACIÓ REIA
• G. Duby ( Guerrieurs et paysans , 1973) va estudiar els rendiments
dels diferents cultius a partir del cas d’Annappes, al nord de França: Annappes és un dels tres exemples de gestió d’una villa carolíngia que apareixen al document anomenat Brevium exempla , que mostra tres casos pràctics per il·lustrar el capitular De villis , aquest teòric. Què podem dir sobre l’explotació reial d’Annapes, a Flandes?
Duby va fer notar que, tot i tenint en compte les possibles errades en el text, els rendiments eren “sorprenentment baixos”: Considera que “ex ipsis” (‘després d’ells mateixos’) vol dir que la llavor està inclosa en la xifra total anual (per exemple en els 2.040 en el cas de l’espelta). Càlcul de rendiment (= diferència entre les quantitats recollides i les sembrades): normalment es considera que són de 5 o 6 per 1 (5 o 6 grans recollits per 1 sembrat). En el cas d’Annapes, les ratio mitjanes que surten són de:
• 1'83:1 per l’espelta,
• 1'66:1 pel blat,
• 1:1 per el sègol i
• 1'63:1 per l’ordi.
Duby considera que aquestes xifres han d’estar relacionades amb una collita excepcionalment dolenta i suposarien un any d’extraordinària carestia. L’any agrícola anterior devia ser millor, doncs el text diu que encara hi ha gran quantitat d’espelta emmagatzemada després d’un any.
• Sigaut considera que cap agricultura no pot sobreviure sobre la base
d’un rendiment tant baix, i explica les xifres pel fet els qui han fet la collita haurien estat pagats o si més no alimentats amb la collita: augmenta les xifres entre un 8 i un 15%.
• Comet considera que s’ha retingut el delme abans de l’acumulació de
les collites.
• B.H. Slicher van Bath ( Historia agraria de Europa occidental , 1959): A
partir del Brevium exempla , considera que l’escrivà hauria consignat les quantitats disponibles pel consum, a les quals caldria afegir les de la part de la llavor, la qual cosa donaria una altra forquilla de rendiments una mica més elevada.
• Per arqueologia experimental s’aconsegueixen rendiments de 5 a 20
per 1:
A Dinamarca, entre 1972 i 1983, es van dur a terme experimentacions amb una xaruga construïda a partir dels models dels segles XIII a XV. Fa 3,90 m. de llargada, 7,75 m. amb el tir: dos cavalls d’una espècie robusta. Van treballar un camp de 2,5 hectàrees durant aquest període de 5 anys: L’experiència va confirmar que els girs als extrems del camp feien perdre molt d’espai, confirmant el vincle entre la forma dels camps allargats i l’adopció de la xaruga. També van comprovar que la llaurada gastava considerablement i ràpida les peces metàl·liques: van necessitar quatre relles. A més, la xaruga, conduïda per un pagès, es va trencar dues vegades en trobar pedres.
Una ratio una mica superior a 2'5:1, que alguns han calculat com el que podia haver estat la collita anterior (són conjectures, però), sense ser un rendiment alt, consideren que es correspon amb un rendiment de l’agricultura tradicional. Delatouche (1977) va recordar que aquests pèssims rendiments continuen apareixent esporàdicament al llarg de les èpoques medieval i moderna. De totes formes: una agricultu 0 0 1 Fra amb una ratio de 1'6:1 es insostenible des del punt de vista purament biològic.
Duby va relacionar el dèficit tècnic amb la debilitat de les collites, ja que hi ha molt poques eines de ferro en l’inventari. Però això no deixa de sorprendre en una explotació d’aquestes magnituds: per això, algun autor (Jean-Marie Pesez 1991) ha proposat que les eines de fusta que hi apareixen devien ser les dels camperols que hi treballaven en concepte de prestació de treball (corvees).
A tot això, Devroey, sobre l’estèril debat dels cereals d’Annapes, ha fet notar que rendiment i productivitat són dos conceptes diferents; i que en agricultura és possible aconseguir un nivell elevat de productivitat malgrat que els rendiments siguin baixos, gràcies a un sistema de cultiu extensiu, i que, en aquests moments, hauríem de distingir entre:
• una agricultura camperola, més intensiva i diversa;
• una agricultura de grans explotacions, extensiva, cultivada mitjançant
les corvees dels pagesos on el que prima és el volum total de cereal recollit. productivitat = relació entre la producció obtinguda i els mitjans empleats per obtenir-la en un període de temps determinat: p.ex. 2 kgs. de cereal per pagès i any. rendiment agrícola = la producció dividida entre la superfície (kgs. per àrea).
També s’ha dit que els camperols no preparaven de forma adequada les terres, i s’ha destacat la impossibilitat de fertilitzar els sòls per manca de bestiar (no hi ha mencions de prats on pogués pasturar). De totes formes, que els prats no els mencioni el document no vol dir que no existeixin.
• Les combinacions d’activitats: conreu, recol·lecció, caça,
ramaderia…) F 0 E 0Tots varien en l’espai i el temps.
Dues corrents historiogràfiques:
• Llarg període d’estancament agrari.
• Creixement sostingut.
CORRENT HISTORIOGRÀFIC QUE DEFENSA L’EXISTÈNCIA D’UN CREIXEMENT
SOSTINGUT
Més primerenc al nord i centre d’Europa (els primers símptomes es detecten ja els segles VII i VIII), i més tardà a l’Europa mediterrània (segle IX).
EL CREIXEMENT ES CONSTATA EN DIFERENTS QÜESTIONS:
1. L’expansió de terres conreades: rupturae, aprisiones.
2. Fixació de les «aldees» pageses (pobles, village ).
3. Progressos tècnics.
4. Indicis de creixement demogràfic.
5. Progressiva liquidació de l’esclavatge.
6. Desenvolupament de l’artesanat rural.
7. Incipient comercialització agrària.
8. Millores en el transport.
9. Ramaderia: bestiar gros en els mansi.
1: EXPANSIÓ DE TERRES CONREADES:
Ja hem vist que el segle VI és un mínim en terres conreades i que, a partir d’aquí, hi haurà un augment, primer lent (ss. VII i VIII), després sostingut (IX- X) i que es farà més important ja en el segle XI. Rompiments, aprisions, ...
Per exemple, a la zona de Catalunya, en els segles IX i X hi ha més de 2. cartes de poblament concedides, sempre amb el mateix llenguatge: Ruptura = els pioners rompen (roturen) la terra i posen els erms en cultiu i reclamen l’ aprisio = dret de possessió per aquells qui rompessin terrenys erms i els explotessin de forma continuada durant 30 anys. Oficialitzat per primer cop a per Xindasvint a mitjans segle VII. A la zona de la Marca Hispànica és un fenomen particularment difós, i els beneficiaris compleixen la funció de defensa fronterera.
2: FIXACIÓ DE LES ‘ALDEES’ PAGESES:
La formació d’aldees és un fenomen que va en paral·lel, recordem, al declivi de les villae tardoromanes. Aquest declivi, però, no condueix a una concentració generalitzada dels assentaments: això no passa fins, depèn de la regió, a partir dels segles X-XII. L’herència del món rural romà, va ser el següent:
• ‘aldees’ ( vici a les fonts) enteses com a concentracions poblacionals
de mida i característiques que estan en debat: assentament concentrat, moltes vegades en alçada;
• villae tardanes, la majoria amb noves característiques de formes
d’explotació;
• ‘granges’ ( fundi ) noves explotacions disperses pel territori:
assentament dispers. Entre el segle IV i el VIII, depèn de la zona, desapareixen les villae : cap al segle VIII, de villae ja no en queden enlloc, i aquesta desaparició adopta formes diverses que ja vem veure (abandonament, reaprofitament, ...).
** Us recordo, però, que en la documentació segueix apareixent el terme villa en referència a diferents tipus d’assentament (a la zona de París serà el model de gran explotació que vem veure, però a la conca mitjana del Rhin, per exemple, el terme villa era sinònim d’aldea).
Al llarg de l’alta EM: consolidació de les aldees. Podríem dir que és un dels elements característics d’aquesta època, i que pot respondre, en alguns casos, a una estratègia d’autonomia camperola, d’establiment de xarxes de solidaritat, ja ho vem dir. Ara bé, hi ha molts matisos sobre el concepte d’aldea.
(Wickham): ja sabem que, durant l’alta EM, les pautes d’assentament són relativament fluïdes; els assentament no són tan estàtics ni tan monumentals com les villes romanes abans o els castells feudals després: sovint es desplaçaven, moltes vegades les construccions eren de fusta, la seva disposició acostumava a ser relativament caòtica, no hi havia massa estructures polítiques ben organitzades ... per tot això, hi ha autors que es neguen a parlar d’aldea abans de l’any 1000 (Jean Chapelot i Robert Fossier) i que consideren que apareixen associades a un punt de concentració: una església, un castell ...; a l’assentament dispers o aglomeracions més fragmentàries anteriors, Christopher Dyer les ha anomenat ‘no aldees’ (pel període anglosaxó).
Wickham considera que es pot utilitzar el terme de forma més àmplia ja que, cap al segle VIII, tot sembla apuntar l’existència d’alguns territoris organitzats en ‘aldees’; i aquí, Wickham introdueix un factor: considera que, més enllà del nivell de concentració i de la quantitat de la població, el nucli del significat del terme ‘aldea’ implica la identificació amb un determinat territori de tots aquells que hi viuen. Així, ‘aldea’ podria ser tan concentrat com dispers, amb un ampli ventall de mesures, ... la percepció de formar part d’una població determinada no requereix necessàriament viure de forma apinyada. Així, més que d’aldees parlaríem de ‘territoris aldeans’, diferents els uns dels altres.
Un capítol de la Lex Salica (de la part de Pipí, mitjans del VIII) reconeix la capacitat dels veïns d’una comunitat rural a pronunciar-se sobre la instal·lació d’un nou habitant:
“Si quis super alterum in villa migrare voluerit, si unus vel aliqui de ipsis qui in villa consistunt eum suscipere voluerit, si vel unus exteterit qui contradicat migranti ibidem, licentiam non habebit” (Lex Salica, cap. XLV “De migrantibus”, 1):
“Si qualsevol volgués instal·lar-se en una villa diferent, si qualsevol dels qui estan a la villa el vulguin rebre, però si algú es manifesta i es pronuncia contra l’immigrant, que aquest darrer no obtingui pas l’autorització de quedar-s’hi”
