¡Descarga historia medieval y más Apuntes en PDF de Historia de la Edad Media solo en Docsity!
Historia medieval TEMA 1. DE L'ANTIGUITAT TARDANA A L'EDAT MITJANA: CONCEPTES I ETAPES. APROXIMACIÓ A LES EINES DE LA HISTÒRIA MEDIEVAL
Hi han diferents maneres de nombrar l’edat mitjana: Medium tempus , médium aevum que es edat mitjana i temps del mig. El terme medieval comença a ser utilitzat a finals del segle XVI per part d’un bibliotecari anomenat Giovanni Andrea per referir-se al període cronològic entre l’antiguitat i l’època que viu ell, el renaixement.. Com al renaixement es torna a tot allò de Grècia y Roma , es considera la edat mitjana com una època inculta i fosca amb ignorància i escassa brillantor històrica. Al segle XVII es distingeixen tres edats, alta, mitjana i baixa. Els il·lustrats del segle XVIII, consideren que l’edat mitjana va ser un retrocés en tots els sentits respecte a l’època antiga. Adam Smith, economista i filòsof, pensa en l’edat mitjana com una amb una estructura social i un feudalisme de l’època caracteritzada per l’estancament econòmic i falta de progrés, junt amb Voltaire i Rousseau intel·lectuals de la revolució francesa on pensen en la llibertat, i que el domini de l’església sobre la població es una autentica tirania. La il·lustració es defineix per oposició a l’edat mitjana. Això te a veure amb les revolucions burgeses, vol reivindicar les llibertats adquirides el feudalisme no s’acaba fins la revolució francesa. Al 476 deixa d’haver-hi emperador a occident. Odoacre es proclama rei i restitueix les insígnies imperials a Constantinoble. Aquest any marca la finalitat d la estructura antiga i comença els pobles germans desaparició l’estat imperial d’occident marca un punt d’inflexió que tindrà conseqüències molt importants i irreversibles sobre la societat, a orient L’imperi romà continua com a tal que serà anomenat imperi Bizantí i perdura en la seva estructura fins al segle 7. A orient podem parlar d’un tipus d’estat que son encara antics fins al segle 7 i a occident desapareix al segle 5. El final es considera acabar al 1453 al final de l’imperi roma d’orient, encara que aquestes dates ja no te res d’imperi roma sinó de edat mitjana, i altres consideren que acaba al 1492 amb la conquesta d’Amèrica, a partir d’aquí les colonitzacions y la manera de fer guerra cambia en comparació a l’edat mitjana. Es convencional però s’accepta que hi ha una periodització interna, son 1000 anys que no son homogènics, no son comparables la societat castellana de granada o els visigots al mateix territori o comptats carolingis, no es parla de les mateixes condicions socials i econòmiques entre el segle 5 i 15 que poden quedar agrupats en tres divisions clàssiques, Alta edat mitjana 5 i 10, edat mitjana central 11 al 13, y baixa edat mitjana 14 y 15. I Jacques Le golf afegeix la llarga edat mitjana. Entre els segles 4 i 10 hi ha una nova Europa assetjada, una Europa on totes les fletxes conflueixen cap a ella, rep gent, es objecte de
conquestes, a un altre Europa entre el 11 i 14 que passa al reves, totes les fletxes surten de la zona, y ocupa terres. Aquets períodes interns estan condicionats per aquestes dues tendències, l’expansió que fa Europa sobre Al-Andalus, zones nòrdiques, cap a orient... Aquesta expansió territorial al llarg de 4 segles, culmina amb la sortida cap a l’atlàntic i mes tard cap a Africà i Asia. Es passa de una societat europea que reben pobles, que contribueixen a formar la societat europea, a una Europa que al contrari surten cap a fora i conquereixen i exporten cap a les zones de conquestes la estructura feudal que sa creat. S’estén la estructura social. Conceptes: Renda - fiscalitat Feudalisme – estat Moneda - instrument fiscal monarquies feudals expansió del feudalisme. FISCALITAT: Conjunt de les lleis i de les normes que es refereixen als impostos. Relacionada amb l’impost, es capaç d’organitzar un estat de dimensió publica.. RENDA: Es una imposició de origen privat. Totes dues conviuen però hi ha moments en que una te mes pes que l’altre. La renda caracteritza el feudalisme. En els imperis com romà, bizantí o islàmic predomina la fiscalitat, estat fort centralitzat. Son dos extrems. Profit periòdic, especialment en diners, que ret un actiu material financer. Successió de pagaments equidistants.
FEUDALISME: Es el sistema polític, econòmic i social creat durant l'Edat mitjana a Europa amb l'objectiu de protegir la població. Els regnes es dividien en petits territoris semi independents on el senyor proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treball a les seves terres. Els senyors feudals eren nobles o membres de l'Església i tenien una relació de dependència més o menys forta amb el rei de cada regió.
- Cada noble va assolir el domini gairebé total de les terres sota la seva jurisdicció.
- El poder del rei va quedar limitat als territoris que controlava directament, com si fos un noble més.
- (^) Els nobles acceptaven la primacia del rei mitjançant un pacte anomenat vassallatge.
- Els nobles es convertien en vassalls del rei en una cerimònia anomenada homenatge, on agenollats i besant la mà del monarca li juraven fidelitat, ajuda militar i consell al govern.
- Per la seva banda, el rei feia la investidura, on cedia una porció de terra, el feu, al seu vassall.
- Els nobles podien tenir vassalls propis. Aquest els atorgava un feu més petit.
arribar a complir i la relació entre les prerrogatives i les obligacions fa trontollar l’estat i la caiguda (si és el cas). Per tant el que va fer caure l’imperi va ser una crisi fiscal, un procés que té arrels en el segle III, tot i que no es culmina fins al segle V. L’estat de cada vegada és més ineficaç a l’hora de cobrar impostos, la qual cosa va tenir com a conseqüència l’assentament, migracions o invasions dels pobles bàrbars; unes instal·lacions ja pactades. La qual cosa té com a conseqüència LA FALLIDA DE L’ESTAT ROMÀ. I per tant serà necessari una reordenació del poblament urbà i rural. En el segle IV, ja es veu clarament la crisi fiscal. Aquí tenim tot el que és el procés legislatiu, ambles lleis del colonat. Al final del segle IV, en l’any 395, l’emperador Teodosi va llegar als seus fills un imperi dividit en dues parts. L’imperi d’Orient amb capital a Constantinobles i l’imperi d’Occident amb capital a Ravena. Al segle V començen els assentaments dels barbars, i al any 476 Odoacre (cabdill dels huns) destitueix l’emperadors Romul Augustul i liquida l’estat imperial a occident. Les LLEIS DEL COLONAT intentaven governar per sobre un grup de gent important format per pagesos, colons; els quals eren els que s’encarregaven de les terres i que al baix imperi s’encarregaven de construir residències molt luxoses i s’encarregaven de unes explotacions de unes grans dimensions. Aquí també hi treballaven els colons (pagesos), els quals establien contractes amb el terratinent i treballaven la terra de la vila. Els colons, vivien en petits pobles, els quals també podien tenir terres les quals les conreaven per consum propi. A partir del 332 hi apareix una legislació referida als colons. Ens mostra com l’estat intenta que aquests colons paguin impostos (que han de pagar). Són homes lliures i per tant han de pagar, ja que l’estat els necessita per suportar les seves despeses (en benefici de la societat, exèrcit, compra de cereals, productes agraris en determinades regions del mediterrani per poder mantenir-les abastides, pagar als funcionaris que duen al dia les despeses de l’estat i la representació de si mateix, sobretot a través de l’obra pública, el luxe, i tot i que el seu destí es servir a l’estat bàsicament que l’exèrcit es pugui moure). Per tant els colons tenen una responsabilitat fiscal davant de l’estat. Ser lliure implica pagar impostos, i per tant qualsevol coló que ho tingués en ment seria castigat com un esclau, o si era refugiat per un terratinent aquest hauria de respondre pel seu deute. Però PERQUÈ fugen? Per no pagar impostos (una forma de frau), perquè tothom estava registrats en sens. Anaven a treballar les terres d’un altre senyor (on no estava registrat) i per tant ningú l’anava a buscar, i no pagaven impostos. A partir del 332 la llei diu que si algú acull un coló “fugitiu”, el terratinent haurà de pagar el seu deute. L’estat cedirà als senyors el fet de poder castigar als colons, pel fet que si algú PENSA en partir del seu lloc de treball, automàticament pot actuar com a policia, i ell decidirà si el coló pensa fugir. L’ EXIGÈNCIA FISCAL DE CADA VEGADA HAVIA ANAT PUJANT , i s’havia trencat la tolerància de la societat envers la responsabilitat
fiscal. La llei pretenia impedir la mobilitat per evitar l’impagament dels impostos. Mentre l’estat romà estava en expansió, genera grans ingressos (proporcionen grans quantitats d’ingressos). A partir del segle III no fa conquestes però té unes grans dimensions, i des del punt de vista de despeses, és una ruïna. Les despeses superaven el pagament dels impostos; per tant exigeixen que la gent pagui més, i el llindar de la tolerància de la societat digui prou, i per tant parteixin. 371, una nova llei. Els colons no poden abandonar els camps on viuen, per virtut de naixement o paternitat. Han de servir la terra no en virtut del seu deute amb els impostos sinó per obligació i intitulació de colons, si fugen seran reclamats... Per tant ara han de servir aquesta terra perquè son colons, ja no se’ls considera responsables fiscalment. Sinó únicament que treballin la terra. Els senyors seran els responsable de les pèrdues ocasionades en els camps quan deixen de ser treballades. OBLIGACIÓ AMB LA TERRA SUBSTITUINT LA RESPONSABILITAT FISCAL. Tot i així hi segueix havent-hi una RESPONSABILITAT DELS TERRATINENTS. Implícitament ja han passat dels colons. Els senyors terratinents tenien les eines per a arribar a ser senyors feudals. Tenim convivint formes de renda i d’impost. Tenien el dret de castigar els colons, tenien el dret a recaptar els impostos ells mateixos directament. La única diferència és que els senyors feudals no havien de pagar impostos a ningú. Serà posteriorment que sorgirà una nova classe social que es convertirà en senyors feudals. 396, nova llei. El registre dels impostos humans (registre on hi constaven principalment els colons) es cancel·lat per sempre i només es pagarà la responsabilitat fiscal de la terra (els colons ja estan absolts). Malgrat ser lliures, els veurem com a esclaus de les terres on treballen, i no se’ls permet abandonar les terres on treballen, únicament perquè les terres es mantinguin cultivades, ja que ningú podria pagar. Objecte fiscal persones (abans) terres (després). L’ESTAT NO ACONSEGUEIX RETENIR ELS COLONS. Finalment les migracions dels pobles germànics acaben amb tot això. Serà un problema la negociació amb alguns d’aquests pobles per instal·lar-los en alguns llocs per acabar amb la capacitat de recaptació de l’estat romà. ELS BARBARS BÀRBARS: no romans. Migracions des del segle I i II amb petits grups tribals, des dels segles IV i V pobles sencers. Hi ha dues modalitats; entrades tolerades o negociades i invasions violentes. El bàrbars, son un grup de pobles molt heterogenis, se’ls coneixia per ser estrangers, o no romans. Se’l atribueix una organització de tipus tribal, no tenen estructura estatal, mitjançant els lligams familiars. Societat basada en el prestigi com a guerrer, per la seva riquesa, capacitat de donar, ser generós, i normalment es un cap que no pren decisions, no es basa en un autoritarisme, sinó en el consens tribal, rodejat de consellers, consell format per tots aquells caps de clans. S’ha de tenir en compte que el seu assentament, dins del imperi
Les ciutats es despoblen, eren lloc de concentració de la burocràcia de l’estat, de l’aristocràcia terratinent, comerciants, artesans especialistes, etc. Tot un sector social que desapareix. L’auto abastiment i la necessitat d’assegurar la subsistència seran des del segle V endavant la base de tota l’activitat econòmica. La producció d’aliments destinats a la subsistència es la prioritat de les comunitats pageses. La producció de manufactures passa a fer-se també domèsticament, no per especialistes artesans que no es produeixen el seu aliment, per part dels propis pagesos. Les grans villae romanes s’abandonen ates que la seva producció estava orientada al comerç directa o indirectament promogut per l’estat. Desapareix l’esclavatge antic com a ma d’obra. Amb les fugides de colons del segle IC havien començat a aparèixer un tipus d’assentament rural dispers, allunyat de les grans planes fèrtils en zones marginals. Aquest tipus de poblament es potencia molt mes ara. Sempre hi ha re aprofitament o es creen nous assentaments amb cabanes de fusta. En resum , el poble roma el que li passa es que deixa de gastar, si no gasta no hi ha moviment de diners... Les rutes de comerç a llarga distancia, es perden també a conseqüència d’aquesta crisis, encara la tenim a l’imperi d’orient, però a occident desapareix. Entre el segle 3 i la meitat del segle 5 les importacions son encara consistents, des de la meitat del segle 5 i de forma cada vegada mes marcada al llarg del segle 6 la difusió de mercaderies es redueix i inclús desapareix en moltes zones. En el segle 7 san acabat les importacions, gairebé arreu son residuals a la península italiana el que augmenta son els productes de casa, es a dir, basics. A partir del segle 6 produccions locals de materials ceràmics grollers i aixovar poc diversificats. El que realment passa no es un retrocés sinó, una adaptació al medi. El retrocés es un resultat de l’estat imperial, no es la causa. Recerca arqueològica sobre els moviments de mercaderies provinents de diverses zones del mediterrani i importades des de diverses àrees (nord d’Àfrica, Pròxim Orient).
- Entre el segle II i mitjans del V: importacions encara consistents.
- Mitjans del V i de forma cada vegada més marcada al llarg del segle VI , la difusió de mercaderies es redueix inclús desapareix en algunes zones.
- Al segle VII fi de les importacions gairebé arreu, només residuals a la península Italiana.
- A partir del segle VI: produccions locals materials ceràmics grollers i aixovars poc diversificables.
Això són adaptacions per a la subsistència com a conseqüència de la progressiva desaparició de l’estat. Saltus : espai no cultivable ager : espai cultivable Pauperització vS auto abastiment i subsistència. Ruralització de la societat vS assentaments rurals dispersos en zones marginals. Això es percebut com un empobriment de la societat, també es una societat inculta, perquè la cultura es un luxe...Tot es un empobriment social, intel·lectual, arquitectònic, tecnològic i demés. En cert sentit, aquesta època es percep de manera negativa, però en certa manera, aquest gent no tenia a ningú que els governés en certa manera, no pagaven impostos, no mes del que necessiten. Recuperació del saltus respecte de l’ager. Contracció de les superfícies cultivades.
ESTRUCTURA FISCAL VIGENT DESPRÉS DE LA MORT DE L’EMPERADOR ROMUL AUGUST Cap emperadors que va participar en aquests pactes era conscient, que estava perden les províncies, o almenys la capacitat de governar- les,.. Si un estat renuncia a pagar un exercit o a controlar, o a cobrar impostos, el que a fet es perdre la autoritat de l’exèrcit. L’estat perd els impostos, que son els colons que no deixen de fugir, no deixen d’abandonar les terres, no els poden controlar, amb una sèrie de lleis, acaba aprimant-se el estat, realment acaba enfonsant- se a si mateix. L’estat imperial roma desapareix a occident al 476 Odoacre (guerrer del huns) destitueix a l’emperador romul augustul. Una sèrie de regnes bàrbars, hereten les funcions i autoritat o el que quedava d’elles, de l’estat imperial roma. Els reis germànics, substitueixen l’autoritat imperial romana a occident. Son nous estats, amb la forma política de regnes, que neixen ja amb les seves prerrogatives i obligacions erosionades. Aquests regnes, poden ser tan de herència o elegits entre els caps tribals. Neixen amb uns deures, obligacions i demes molt esquifides, però se senten hereus de l’autoritat imperial a occident. Exerceixen aquestes prerrogatives i obligacions amb un sentit públic però de la manera mes privatitzada. A mes a mes sobreviuen membres destacats de la societat local, osigi romans que havien gestionat la administració de l’imperi i col·laboraven amb aquesta nova administració. Moltes cultures, com la ceràmica la arquitectura, son molt semblants a las de l’imperi roma. Els historiadors van veure que en la destrucció de la imperi romà, van haver de posar de relleu les novetats d’origen romànic. Dins de les diferencies entre cultures i religió i demés, no tenen una confrontació mol heavy, realment segueixen accepten que els romans facin una mica la seva, es mes una cosa que amb el temps va passen. REGNES GERMANICS La desaparició imperial de roma, provoca l’ensorrament de tots els mecanismes econòmics que havien caracteritzat la societat romana. Desapareix la demanda de manufactures i aliments que genera
romana també fa el mateix, dona donatius per invertir en estructures cristianes. La primera basílica de San Pere de Roma, era una basílica secular, es a dir amb l’edifici que situava el fòrum on es reunia la cúria de la ciutat i on s’exercia justícia, edifici rectangular, que serà imitat per les construccions noves. Construcció d’edificis explícitament cristians: les basíliques, grans basíliques símbol eloqüent de l’aliança entre l’imperi i l’església. Al segle V la construcció d’esglésies es l’única iniciativa. L’església es comença a organitza institucionalment. Seu episcopal, vol dir que tenen bisbe. Per tant l’església te, un lloc de culte, bens materials, organització institucional i la seu episcopal. L’èxit de la creença religiosa va mol lligada a la moralitat, la filosofia i l rite. L’església en e l segle 4 no té encara el pes que tindrà desprès. Però quan agafa el poder l’agafa mol ràpid. El missatge religiós es un missatge convincent, revolucionari perquè diuen que qualsevol mortal, qualsevol persona te el paradís si venç al pecat, per tant tothom independentment del seu estatus social, te accés en aquest perdó, i tenir el paradís. Per tan la noció de pecat, es clau. El bisbe es el jutge que decideix qui es el pecat i el pecador, i es el que perdona el pecat, en nombre de deu. Com els jueus els cristians hereten el costum de donar almoina als pobres per compensar les necessitats del pobres, però també com a formula de remissió dels pecats. Aquest principi del pecat, del jutge del bisbe, que proporciona el perdo i la almoina com a forma de redimir els pecats, farà que l’església des de el moment que es oficial vagi reben de forma regular, donatius, almoines i vagi construint un patrimoni significatiu. A mes hi ha un pecat que es central, que es el pecat de la carn. Se sap que aquest pecat es recurrent, i això fa que els fidels estiguin sempre necessitats de perdo. L’església de roma al principi podia mantenir 154 clergues, es cuidava a mes, de persones en situació de necessitat. Aquets clergat formava una organització mes jerarquitzada. Això permet que l’església tingui una permanència social molt important. A finals del segle IV comença a circula entre els cristians el terme paganus, que eren els pagesos, la gent rural. Aquest terme cada cop va adopten la opció de no cristians. Que alhora els rurals, eren els mes reacios a ser cristians. V els juristes de Teodosi II que elaboren un còdex legislatiu, incorporen un capítol referent a la religió. Ja hi ha tot el suport legislatiu i repressor de l’estat al darrere. Per tant amb tot això va aconseguir:
- Pau, riquesa i capacitat per construir-se ràpidament i adquirir una posició molt forta
- Un nou lideratge urbà, amb els bisbes i el clergat a la part més superior (cada vegada serà més rica mentre va desapareixen l’estructura estatal amb oportunitats de prestigi social i
enriquiment). A partir del segle V els bisbes i el manteniment de la vida urbana van junts. Aquests quedaran absents de pagar impostos (la qual cosa fa que sigui atractiu aquest càrrec).
- A través d’ocupar-se dels desvalguts assumeixen una funció que assumeix l’estat, es converteixen en magatzems de cereals i altres de donacions fetes, que permeten fer donatius als pobres de la societat i mantenir-los, i mantenir la funció del manteniment d’algunes estructures urbanístiques públiques. Seran els mantenidors d’estructures públiques (com l’accés a l’aigua, tenen la capacitat del bateig, per això es construeixen els baptisteris a la seu episcopal; es realitza un cop a l’any durant pasqua), mentre que a altres llocs queden abandonats. Els bisbes tenien molt d’interès per recuperar els aqüeductes, i per tant realitzaran una funció que hauria d’haver-se fet en nom de l’estat: un manteniment públic.
- A mesura que es configuren els regnes germànics, allà on triïn la capital, els reis instal·laran els seus palaus al costat del palau episcopal.
Tot això anirà acompanyat d’escrit que teoritzen sobre les funcions de l’església i la primacia del bisbat de Roma respecte als altres bisbats (Roma fundat per sant Pere, primer bisbe, juntament amb Pau on van ser màrtirs). Des de finals del segle II es venerava el sepulcre on es construirà la basílica. La pugna entre diferents seus comença en aquest moment. Roma reivindicava que sobre el bisbe de roma hi requeia la última paraula respecte a les disputes que hi poguessin haver. juntament amb l’administració farà que es posicioni com a un cap suprem. L’església anirà assumint el paper de l’estat. Bisbe i clergat, quedaran exempts del pagament d’impostos. Una altre funció que te l’església i els bisbats en concret es que a través de ocupar-se especialment dels desvalguts, assumeixen una funció que originàriament hagués exercit l’estat, i son uns autèntics magatzems. Per tant poden fer donatius als pobres reben menjar i demés. I al mateix temps exercirà una funció que l’estat deixa de fer, que es el manteniment de algunes estructures urbanístiques publiques. Els bisbes son mantenidor d’infraestructures que en altres ciutats queden obsoletes completament, com l’accés a l’aigua. El bisbe es qui bateja. Per tant necessita aigua. I ala basílica episcopal hi ha ames d’un palau, un baptisteri es a dir un lloc on es bateja a les persones. Es bateja un cop a l’any en època de pascua. El bateig es fa per immersió i per tant es fan en una piscina, sobin en forma de creu perquè en cada extrem de la creu es bateja una persona diferent, per omplir la piscina, (que a de ser d’aigua corrent). Un cop batejat s’evacua l’aigua i es torna a omplir, per tant l’aqüeducte a prop de la basílica i palau episcopal ha
Nestorianisme: Nestoria patriarca de constanioble. Conflicte al voltant de Maria, mare de Jesús però no mare de deu, només hauria allotjat el fill diví. Al concili de efes al 431 es diu que maria mare de deu, es condemna. Monofisisme : patriarca alexandrins, considera que crist nomes te una naturalesa que es la divina, be de la paraula grega mono i ficis una naturalesa, en vers de dir que deu esta en forma de home o colom, diu que aquí nomes hi ha una sola natura que es la divina. Creien que deu havia de resultar mes a prop dels humans perquè havia estat amb crist i son enormement devots de la mare de crist, que es la que amb el part i l’alletament atorga a deu el seu fet humà. Això te un reflex en l’escultura, a orient la representació de la verge alletant al seu fill va tenir molitisima importància. Al concili de Caledonia, sobre natura de crist els condemna. Argumentació del papa lleu de roma. Disputa sobre la fons d’autoritat a l’església. Considera que crist només té una naturalisme, la divina. Enlloc de dir que la trinitat es manifesta en tres, diu que aquí només hi ha un sol natural. Creien que déu havia de resultar més proper als seus fidels, ja que havia conegut el sofriment humà a través de crist. Molt devots de la mare de déu, que en el part i l’alletament atorga a déu la seva part humana ( reflex en l’escultura; a l’orient molta representació de la mare de déu alletant el nin). Totes aquestes qüestions divideixen el cristianisme. El papa de roma no nomes vol defensar el misteri de la trinitat, sinó també la última paraula de les disputes doctrinals. La organització eclesiàstica havia calcat la seva organització civil del imperi, establint arquebisbes al front de les províncies eclesiàstiques i bisbes en les ciutats d’aquestes. Província eclesiàstica = arquebisbe Ciutat = bisbe Parròquia = Rector Esglésies rurals pròpies. Monarquies i aristocràcies intervenen i controlen la designació de bisbes, a la majoria de regnes germànics van acabar essent els reis els que nomenaven els bisbes. 590: Gregori el Magne es elegit papa. Va escriure moltísim i va crear una doctrina de la primacia del papa de roma. El que fa excepcional es el fer de ser l’únic que va escriure entorn a l’exercici del poder i la seva conciliació amb la vida contemplativa del virtuós. VA redimir càrrecs oficials, pastorals i demés osigi que ell era el últim en tenir la paraula. Va evangelitzar les comunitats rurals, això es fa sobre la institució dels monacats, es a dir el monestirs. Com els fidels sempre estan pecan, han d’estar sempre sotmesos als capellans i bisbes. El monacat, es documenta a Egipte basat en la rugositat de la pobresa per ajudar a la gent en poques necessitats, gent que viuen junts amb un abbat que ajuden a la gent, també es troba a Siria anomenats estilistes que son l’humil lo mes senzill, i viuen estrictament de la almoina. (PELICULA SIMON DEL DESIERTO) a vegades es posaven en columnes i vivien allà reçant. A occident es mes habitual, per viure en comunitat els monjos, a vegades tenen
origen a cases privades, però tenen mes contacte amb el mon rural i tenen la funció de evangelització. Tot culminarà amb la consolidació del papat, quan es va elaborar una doctrina de la primacia del papa de Roma. Al 590 Gregori el Magne és elegit papa, el que el fa excepcional és el fet de ser l’únic que va escriure entorn a l’exercici del poder i la seva conciliació amb la avida contemplativa del virtuós.
- Poder redimit /càrrecs/ ofici pastoral: Pastor del poble encaminar als fidels cap al perdó definitiu.
- L’evangelització de comunitats rurals; hi haurà diferents tradicions, en un principi a través del monacat.
- El monacat: el trobem a Egipte, la qual cosa consisteix en un religiós el qual guia les oracions de tots els fidels (abba - abbat).
a síria també, eren personatges que s’enfilaven a dalt d’una columna i vivien allà resant. També s’alimentaven del que rebien de l’almoina.
Tots els càrrecs s’havien d’exercir en bé de tothom, i per tant justificava l’exercici de poder per salvar les ànimes i salvar-les del paradís. Gregori també teoritza sobre la seqüència a la vida de qualsevol fidel sobre el pecat i la seva remissió. El papa el que vol es tenir l’ultima paraula en aquets consells. Organització eclesiàstica: l’església havia calcat la seva organització sobre el civil de l’imperi, establin aquests bisbes al front de les províncies eclesiàstiques i bisbes en les ciutats d’aquestes. Per tant tenim la ciutat amb el seu bisbe, les parròquies amb pastors i les esglésies privades amb un rector anomenat per el propietari de l’església. Els monarques i l’aristocràcia intenta ficar-se en mig per veure qui si ficava de bisbe. IRLANDA A occident hi ha un parell de tradicions monacals, la irlandesa i la romana. La irlandesa apareix un sant patrici, que comença a ballar i funda una comunitat que en sorgeixen altres. Hi ha diversos monestirs per Irlanda i te de particular, que a Irlanda de fet no hi ha ciutats, la societat que viu a la illa esta composada de tribus, que estan sota l’autoritat de caps tribals, barrejats amb concepcions màgiques, druides, mags... no hi ha per tant una forma de regne o de residus duna administració romana. Patrici s’instal·la a Irlanda i crea els monestir i difon el cristianisme. Va arribar allà raptat per uns pirates irlandesos i li va donar la oportunitat de crear les comunitats eclesiàstiques, de l’illa surten a gran Bretanya, escòcia i demés, crean tota una xarxa de monestirs, basats en la renuncia, auto negació, i el peregrinatge, que vol dir que estaven obligats a en algun moment a marxar lluny i fundar una altre
argument per justificar també la obediència al papa , el poder dels reis de manera que els reis també han de vetllar per la societat cristiana. Molts d’aquests monestirs es troben a les illes. S’instal·len a illes remotes, amb la particularitat de que serveixen de llocs de recés i com a parada de vaixells. No és un aïllament absolut, ja que es troben a prop de altres terres. Tenen connexions amb altres llocs, com en el cas de Cabrera, hi ha una fàbrica de producció de tints. No s’hi troben grans esglésies ni grans edificis, de fet les instal·lacions que destacaven més eren els edificis de producció. Els edificis on ells habitaven eren bàsicament barraques. L’interes per part de l’aristocràcia per controlar els càrrecs de l’església te a veure amb l’augment de diners que tenia la església. El monacat roma promou el culte al sants i a les seves relíquies, pignora (prnyoes). Promoció del concepte de la penitencia per salvar l’ànima i es començ a instaurar el sistema de la confessió individual permet en aquesta jerarquia i un control de la població. S’elaboren una sèrie de llistes de pecats i receptes per salvar l’anima i redimir els pecats comesos. La celebració de l’eucaristia es va convertir en un mitja per part dels vius, poder intercedir pels morts davant de deu. Pagar misses dedicades a una verge o una relíquia, servia en nom del difunt servia perquè el difunt fos perdonat. EL DESENVOLUPAMENT DELS POBLES GERMANICS Estaven constituïts a la banda occidental de l’Imperi Romà. Els dominis polítics són realment poc estables. Això fa que alguns regnes siguin realment efímers (vàndals, alans, visigots... conquerits pels àrabs). Els regnes que en sorgeixen, segons quins de forma més significativa que d’altres, hereten les formes d’administració romana. Els reis, que sorgeixen d’eleccions, tenen un poder de fet no basat en una estructura estatal que depèn de la elit del regne. L’objectiu principal dels regnes i de l’entorn són èxits militars, per tant benefici material de les victòries. Això fa que no hi hagi diferència entre els patrimonis privats del rei i el patrimoni d’origen públic. A més en aquestes campanyes militars (part més important gairebé a més de l’obtenció de botí) s’instal·len sistemes de compensació per als guerrers que han participat a les campanyes militars; sobretot la repartició de terres (públiques o privades? Aquí hi ha el problema). De cada vegada hi havia menys distinció entre les persones d’origen romà i d’origen germànic. Alguns llocs hereten la administració romana, i altres casos son incapaços de tornar a fer els medis romans L’objectiu principal del regnes, reis, aristocràcia, son els èxits militars, les campanyes militars. L’obtenció de botins es el que fa mes sòlid el regnat d’un rei. Aquesta manera de fonamentar el poder i la legitimitat del rei en els beneficis que l’aristocràcia en deriva, fa que la confusió entre la cosa publica i les possessions privades del rei, sigui de vegades absoluta, no hi ha manera de distingir el que el rei considera un patrimoni privat i un patrimoni d’origen públic.
A mes, en aquestes campanyes militars, a mes de la obtenció directa del boti també si instauren sistemes de gratificació i recompensio a la gent. La participació a la campanya militar ha de ser recomenpensada. A mesura que es consoliden els regnes la diferenciació de població d’origen roma i d’origen romànics esta menys clara. VANDALS Els vàndals arriben al nord d’Africà i algunes de les illes del mediterrani occidental al 534 son un d’aquests pobles que actuen militarment. Els vàndals no van aprofita res de l’administració romana, a mes eren mol vàndals, atacs i destruccions de viles rurals o a les pròpies ciutats. Es dediquen a les polis sistemàtic i desmunten la administració romana. Tampoc van ser capaços de crear un sistema administratiu però duran poc al 534 les tropes bizantines enviades per l’emperador justinià van acabar amb el regne vàndal. SUEUS Els sueus acaben instal·lats als nord de Portugal i de Galicia, també van ser mol efímers. Van acaba ser conquerits o annexionats pels visigots a l’any 585 per Leovigild. OSTROGOTS Els ostrogots, /ITALIA) sabien instal·lat a Itàlia per el pacte de foedus. Els ostrogots de l’aristocràcia constituïen les figures de l’exèrcit. Tenen una certa capacitat d’acció publica. Alguns edificis es renoven, a Roma asseguren un cert abastiment de la ciutat, Però a partir del 534 arriba l’imperi bizantí. S’enfrontaran duran 20 anys lluita gòtica. Va durar fins al 554. Els ostrogots queden retirats per els lombards. Els lombards arriben sense cap tipus d’estructura ni de re, es un sistema tribal. Exerceixen una autoritat de domini. (ducs duques) reconeixen un rei de poca autoritat. Aquests ducs son responsables de la justícia com de les funcions militars i no reten conten de la seva acció en el rei. S’havien instal·lat a Itàlia per un pacte de foedus. Tenen una capacitat d’acció pública, els quals renoven una sèrie d’edificis, i hi torna a haver un abastiment per a tota la ciutat de Roma. Finalment hi haurà la guerra Gòtica, la qual durarà vint anys contra els Bizantins; aquests no acabaran amb ells sinó els Lombards. LOMBARDS Arriben a Itàlia com a guerrers, sense cap estructura administrativa. Simplement s’instal·len a la península, on els caps principals exerceixen un domini per damunt (ducs) i reconeixen un rei amb molt poca autoritat, que simplement tenia l’honor del càrrec. Els ducs no retien comptes de la seva acció al rei. També hi havia uns comptes (comes), la funció dels quals és molt desconeguda. Per la part del sud únicament hi havia dos ducats, tot i això no fa que els bizantins ja no estiguin instal·lats a la península Itàlica, sobretot al mar Adriàtic. ANGLOSAXONS Anglosaxons: els angles i els saxons. ANGLATERRA. La retirada de les tropes imperials de britania per tal d’assistir a les fronteres continentals de l’imperi. A finals del segle V ja er total. Angles, saxos i juts van arrasar l’illa arraconat els seu habitants, els bretons al nord
diferents codex fan elusió a aquestes activitats fiscals que van exercir els bisbes. Per exemple en el mon dels concilis de Toledo s’estipulava que havien d’acudir, els jutges dels llocs i els actors fiscals, es a dir els administradors. Hi havia d’acudir per que així els bisbes podien controlar la legalitat de les seves accions. LA intenció de fons doncs, d’aquesta ordre a Toledo era de controlar un procés fiscal que tenir lloc cada any. Justament aquest concilis es reunien a la tardor, o primavera però la tardor es mes fort, perquè s’han acabat les collites! Es un moment en que es coneix quins son els resultats de les collites. TEXT SOBRE EL FISC DE BARCELONA, NOVEMBRE DEL 592 Els bisbes de Emporion, Egara, Gerunda i Tarraco donen el seu consentiment a les instruccions dels numerari (agents fiscals). Qui organitza la recaptació d’impostos son els bisbes en aquest cas concret. Es fan càlculs monetaris sobre diferents conceptes:
- L’equivalència monetària de la mesura fiscal per cereals (ordi):
- 1 modio canonico: 9 siliquas, 1 per el treball de cada numerarius, 4 per danys o pèrdues en els canvis de preus amb un total de 14.
Els numerari cobraven en ordi per la collita cobrada era pensada en diners, cada fraccio de collita de ordi era avaluada en siliquae. MEROVINGIS:
- Els francs arriben a la regió del nord de França i Bèlgica actual a principis del segle V
- Dos faccions tribals, els salis i els ripuaris.
- A la Gàl·lia hi havia també els visigots en el sud.
- Els bugundis a l’est.
- En el centre entorn a París, un residu de l’autoritat romana dirigida per un cap d’origen funcionari romà.
Clodoveu, amb la seva conversió al catolicisme, va aconseguir el recolzament de l’església i de les antigues famílies romanes i va expulsar els visigots al 507, va fer de Paris la seva capital i va sotmetre’l regne dels burgundis. Dinastia merovingia es caracteritzada per la seva inestabilitat dels reis, degut al costum franc de dividir l’herència entre tots els fills. Hem de parlar de diversos regnes, que estan units de forma episòdica, es a dir que duran pocs. L’existència dels anomenats majordoms dels palaus que no eren un criats sinó uns càrrecs exercit per l’alta aristocràcia que actuaven com a consellers molt directes dels reis i que de mica en mica van usurpen les funcions reials. Aquesta situació, o capacitat dels majordoms, de tenir mes poder; arriben a construir dinasties dins del càrrec. Això portarà a la creació d’una nova dinastia coneguda com la dinastia carolingis o pipínides, (finals del segle VII principis del segle VIII). AUSTRASIA
Carles Martel es qui senta les bases de la condició política i dinastia dels majordoms, el seu fill era CARLOMAGNO. La funció del majordom era molt confós amb les funcions del rei. Administraven els bens de la dinastia reial, feien els nomenaments del bisbe, administraven justícia en nom del rei, i en definitiva controlaven una administració que tenia alguns càrrecs, com un compte de palau, i alguns representants a nivell territorial sempre en mans de la noblesa franca. En un moment d’enfrontament entre diversos bàndols aristocràtics, els majordoms de austrasia es farà càrrec del poder del rei totalment. Els ducs eren els que dirigien els exercits regionals, els comptes eren funcionaris reials, i encarregat de l’ordre públic , cobraven duanes, a càrrec dels comtes havien uns vicaris que feien el mateix però en territoris mes petits, i una estructura de control que es basava en la reunió d’assemblees al mes de març ( per tot allò del final de les collites) on es discutia sobre les estratègies militars i campanyes militars. El codi legal era la lex salica. Son llistes de càstigs per infraccions. Una estructura administrativa molt poc definida i molt poc estable. Els trets fonamentals dels estats o regnes bàrbars: L’autoritat dels reis era vista com una prolongació de la tradició de govern de caràcter públic de l’estat imperial romà, però era una autoritat ja erosionada en les seves competències des del seu naixement. La base fiscal d’aquests regnes era molt esquifida i es basava en:
- Patrimoni reial (la major part)
- Restes de contribuents propietaris.
- Impostos derivats del comerç
- La justícia.
- Botins de conquesta (encara que no es consideren d’ordre fiscal)
El rei reunia tres tipus de competències:
- De comandament (ban) o militar
- De protecció i justícia (munt) o competències judicials i fiscals.
- De distribució de beneficis i recompenses (gratia)
Però l’exercici d’aquestes competències es feia per delegació de funcions i gratificacions. L’exèrcit estava format per les guardes de guerrers dels aristòcrates guerrers associats pel patrocinium o encomanament i mantinguts per aquests. El rei sol·licitava els serveis militars del aristòcrates a canvi de beneficis.
