Cos i ment , evolució successiva : Spencer i les seves
influències sobre l’associacionisme i les teories de
l’evolució
El text que sens presenta a continuació fou escrit per Herbert Spencer un
naturalista , filòsof i psicòleg anglès nascut l’any 1820. Influït per el moviment
evolucionista de Lamark i per les idees naturalista va crear texts com el que sens
ha presentat a continuació.
El període històric en el qual situem aquest autor i els seus treballs es remunta a
ple segle XIX en el moment en que la psicologia científica estava en procés
d’aparició, ja que encara perduraven ideologies de la psicologia filosòfica. En
aquesta etapa l’empirisme anglès va cobrar força, com també ho van fer
investigacions i descobriments que contribuïren al naixement de la psicologia
científica com van ser els avenços en la fisiologia del sistema nerviós i la sensació,
la posterior fundació de la Psicologia experimental de Wilhelm Wundt i la teoria de
la evolució de Charles Darwin.
Spencer (1855) té una influència evolucionista, sobretot Lamarckiana ja que
compartia la ideologia d’una evolució adaptada al medi, però també va ser objecte
de gran interès per a ell l’evolució de la ment envers l’evolució física creient
fermament que tenen una relació entre sí però també amb fenòmens més aliens.
Tal ideologia l’engloba en el moviment del Paral·lelisme psicofísic i en la perspectiva
dualista. El paral·lelisme psicofísic creu que cos i ànima són dos objectes separats
relacionats entre sí estricament per successos en cadena, però cap dels dos és
causant de l’altre.
El text parteix del plantejament de l’evolució de la ment com un procés associatiu i
continuat. Basant-se en la idea d’una evolució de fenòmens successiva on per
poder comprendre una etapa cal rastrejar la anterior. Partint d’aquest plantejament
introdueix la idea ment i vida corporal com a fenòmens separats però relacionats
per fenòmens allunyats redefinit en concepte Vida com a combinació de canvis
diferents i successius. Posteriorment introdueix els conceptes bo i dolent explicant
l’evolució de tals conceptes sota diferents perspectives.
Spencer(1855) defineix el concepte de bé i mal amb un cert matís evolutiu és a dir
considera totes aquelles accions més morals i evolucionades que duen a la
autoconservació com a bones en contraposició considera dolent a totes aquelles
acciones menys evolucionades y que tendeixen a la autodestrucció. També dóna
èmfasi en el sentiment de jo i en assolir el màxim rendiment del mateix fins arribar
al anomenat nivell òptim.
En una època on el pensament anava tendint cap a una discriminació del la visió
metafísica és a dir l’ànima i en creixement una visió materialista on el cervell era el
centre, nombrosos científics i psicòlegs feren grans investigacions en aquest camp.
Quan va aparèixer la llei de la conducció nerviosa que va facilitar la distinció entre
nervis sensorials i motors ja es tenia una clara idea de cervell i jo com a centre de la
ment i la conducta humana, com indica el text de Spencer allò bo tendeix a la
autoconservació i allò dolent a la autodestrucció posant en relació aquestes dues
expressions amb els nervis sensorials i els experiments va dur a terme per
descobrir-los podem veure que com van veure aquells científics al destruir un nervi
es destruïa la funció al qual anava destinat i al revés seguia un funcionament bo
Claudia Campos Valls / PAC 2 Història de la Psicologia / Aula 7
