¡Descarga Història Selectividad 2019 y más Exámenes selectividad en PDF de Historia de España solo en Docsity!
Tema 1: La Restauració
1. La Restauració dels borbons (1875-1931)
Alfons XII va resoldre la 3ª Guerra Carlina (1872-1876), el cantonalisme i la Guerra de Cuba.
Sota la direcció política de Cánovas del Castillo, la Restauració es va caracteritzar per la construcció de dos grans partits polítics. Cánovas va liderar el Partit Conservador, format per grans terratinents, nobles i militars, procedents de l’antic Partit Moderat, de la Unió Liberal i d’un sector del Partit Progressista. També es va unir l’episcopat. Per la seva banda, Práxedes Mateo Sagasta va liderar el Partit Liberal, format per burgesos i persones de professions importants (metges, advocats, notaris, etc.) procedents del sector demòcrata i de republicanisme moderat. Va rebre el suport dels professionals liberals.
El Partit Conservador redactà una nova constitució al 1876, que va estar vigent fins el 1923. Aquesta nova Constitució basava la vida política del país en l’alternança pacífica, en un sistema de torns, dels dos grans partits. en la gestió del poder de l’Estat. El bipartidisme es va consolidar amb la mort d’Alfons XII el 1885, estant embarassada la seva esposa Maria Cristina. Cánovas va suggerir a la reina regent que encarregués la formació d’un nou govern al seu rival, Sagasta. Aquest acord s’anomena Pacte del Pardo, on els tres es comprometen a mantenir el bipartidisme. El 17/5/1886 va néixer Alfons XIII.
El mecanisme polític era sempre el mateix: quan un president es veia obligat a dimitir a causa d’una crisi o un escàndol, el rei encarregava la formació d’un nou govern al líder de la oposició, el qual feia dissoldre les Corts i convocava eleccions, que sempre guanyava, ja que les organitzava amb la col·laboració dels alcaldes, governadors civils i dels cacics dels pobles. Es pot afirmar que durant el període de la Restauració mai es van produir unes eleccions netes. Totes van ser realitzades per mitjà de tupinades. A la mort de Cánovas el 1897, el va substituir Francisco Silvela.
1-1 El desastre colonial del 1898
La Guerra de Cuba, que havia començat amb el “grito de Yara” el 1868, es va sufocar el 1878 amb la pau de Zanjón que donava amnistia als rebels i es comprometia a atorgar drets polítics als cubans, cosa que no es va complir. El 1895 te lloc el grito de Baire quan José Martí inicia la insurrecció definitiva i la lluita adopta la forma de guerrilles (mambises) liderada per Antonio Maceo i Máximo Gómez. El general Martínez Campos intentà una política conciliadora que va fracassar. El general Weyler optà per una guerra total per acabar amb les guerrilles i porta a la població a camps de concentració i estableix un cordó sanitari al centre de l’illa per evitar que la insurrecció avancés. Amb el propòsit de substituir els espanyols en el domini de l’illa, els Estats Units van donar suport als grups insurgents i independentistes cubans. Aprofitant un incident, l’enfonsament del cuirassat nord-americà Maine al port de l’Habana, atribuït a un sabotatge espanyol, els Estats Units van declarar la guerra a Espanya. A la batalla naval de Santiago de Cuba, el 3 de juliol de 1898, la flota espanyola va sucumbir davant la potència nord-americana. El govern espanyol no va tenir més remei que demanar la pau. Per la pau de París, firmada el 10 de desembre de 1898, Espanya perdia totes les possessions ultramarines: Cuba s’independitza i Filipines, Puerto Rico i les Marianes passen als Estats Units. Aquests usen l’ Esmena Platt, un afegitó a la Constitució de Cuba amb la finalitat de preservar els interessos dels Estats Units.
Espanya va perdre prestigi internacional mentre els Estats Units naixien com potència mundial. Es va evidenciar l’endarreriment espanyol i la necessitat d’una reforma política,
apareix així el regeneracionisme. El regeneracionisme és un moviment polític que critica els mals de la societat espanyola i pretén acabar amb ells i reformar-los.
d’influència al Marroc. La seva tasca, però, es va veure interrompuda al 1912 quan va ser assassinat per un anarquista.
1-4 La Triple Crisi (Juny-Juliol-Agost 1917)
La primera crisi s’obrí amb l’aflorament d’un moviment militar reivindicatiu, fruit del descontentament pel sistema d’ascensos dels oficials destinats al Marroc. Es van crear les Juntes de Defensa, un sindicat de militars que lluitava per defensar els seus interessos. Una de les primeres mesures que van reivindicar va ser un criteri d’ascens únic i també augments de sou. En resposta, el govern de Dato va tancar les Corts, però el poder civil va acabar reconeixent oficialment les Juntes de Defensa.
El tancament de les Corts va provocar l’inici de l’altre crisi. Va començar un moviment polític protagonitzat per diputats i conduït per la Lliga Regionalista: l’Assemblea de Parlamentaris, una reunió de diputats i senadors amb la finalitat de demanar un nou govern i la convocatòria de Corts Constituents. El govern va suspendre l’Assemblea i va detenir els participants.
L’última crisi va començar a l’agost de 1917 quan obrers convocaren una vaga general, l’origen de la qual fou una vaga ferroviària convocada per la UGT i la CNT. Pocs dies després, la vaga es va estendre per tots els sectors del país.
L’octubre de 1917 la situació era molt crítica per l’amenaça revolucionària que representava la vaga. Las Juntas de Defensa van donar suport a la repressió dels vaguistes posant fi a la crisi militar i a la crisi social. L’Assemblea de Parlamentaris es va tornar a reunir, però quan la Lliga accepta entrar al govern de concentració que acabava amb l’alternança entre liberals i conservadors, els republicans i socialistes ho consideren una traïció i suposa el fi de l’Assemblea.
1-5 El conflicte del Marroc
Amb el desastre colonial de 1898, Espanya orienta l’expansió colonial al nord d’Àfrica. La Conferència d’Algeciras de 1906 estableix zones d’influència entre França i Espanya, però això provoca la revolta de les cabiles (provocant una guerra a Melilla que causarà la Setmana Tràgica). Aquesta situació de desordre fa que es faci un acord Franco-Espanyol amb la creació del protectorat amb capital a Tetuán. La situació de tensió permanent desemboca en la Guerra del Rif (1919-1926) amb dos moments destacables:
El desastre d’Annual de 1921. El 1920 la campanya arriba des de Melilla a la badia d’Alhucemas i pretén acabar amb la resistència de les tribus més rebels. Abd el-Krim, líder de la cabila Beni Uriagel, declara la “Guerra Santa” contra els ocupants. Les tropes del general Silvestre s’endinsen en el Rif sense assegurar la reraguarda i el 1921 són derrotades a Annual, provocant pèrdues humanes, materials i d’infraestructures, un impacte en la societat espanyola i una crisi política.
El desembarcament d’Alhucemas de 1925. Amb el cop d’estat del general Primo de Rivera, que tenia com objectiu acabar amb la guerra del Marroc, i l’atac d’Abd el-Krim a la zona francesa del Marroc, es planeja una operació aeronaval conjunta: el desembarcament d’Alhucemas. Derroten Abd el-Krim i es propicia la fi de la guerra al 1926.
Tema 2: El catalanisme polític
1.Precedents del catalanisme polític
1-1 Precedents culturals: la Renaixença
És el moviment cultural que sorgí a Catalunya a la dècada de 1830 caracteritzat per la voluntat de recuperació literària de la llengua catalana. Es podria dir que tot comença al 1833 amb la publicació de la coneguda oda “La Pàtria”, de Bonaventura Carles Aribau. L’any 1859 es van restaurar els Jocs Florals.
1-2 Precedents econòmics: la reivindicació proteccionista
Catalunya apostava per una política proteccionista que defensés la indústria naixent, mentre que l’Estat Espanyol tenia una política lliurecanvista que defensava els interessos comercials. Donat a que els interessos econòmics eren oposats, havia conflicte constant amb els governs que mantenien polítiques lliurecanvistes fins el 1891. Treballadors i empresaris es van unir per la reivindicació del proteccionisme i un sentiment d’incomprensió que reforçava idees que defensaven la necessitat d’autonomia.
1-3 Precedents polítics: carlisme i federalisme
El programa polític carlí defensava la descentralització política, el proteccionisme i la derogació del Decret de Nova Planta (intent d’eliminar totes les particularitats de Catalunya).
El federalisme defensava la República, la laïcitat de l’Estat i l’abolició de quintes i consums. Els federalistes impulsaven el Pacte de Tortosa, un acord entre els comitès republicans federals de Catalunya, illes Balears, València i Aragó per construir l’Estat federal espanyol tot partint de la realitat històrica de l’antiga Confederació catalanoaragonesa.
Tot i ser programes diferents, tots dos s’oposaven a l’estat centralitzat i uniformitzador imposat amb l’establiment de l’estat liberal a Espanya.
2. Aparició i formació del catalanisme polític
2-1 Opcions ideològiques del primer catalanisme
Durant la restauració el catalanisme va prendre una expressió política. En la formulació del catalanisme com a ideologia van confluir tres sectors:
Catalanisme progressista, impulsat per Valentí Almirall, un dels dirigents del federalisme intransigent, va convertir el republicanisme federal en l’opció catalanista progressista, laica i democràtica, com exposa en la seva obra “ Lo Catalanisme ”. Catalunya havia de tenir un estat propi, no solament perquè el federalisme fos el millor sistema de govern, sinó perquè Catalunya era una realitat històrica i cultural i tenia dret a l’autogovern. S’oposava a que el catalanisme s’identifiqués amb el catolicisme i tradicionalisme i no volia el separatisme.
Alguns sectors eclesiàstics van evolucionar des del carlisme cap al catalanisme. El Vigatanisme era un moviment cultural i intel·lectual impulsat per les institucions eclesiàstiques de Vic que intentaven cristianitzar el catalanisme que havia nascut laic. Josep Torres i Bages, bisbe de Vic, defensava un catalanisme eclesiàstic ja que creia que el catolicisme era un element d’identitat de Catalunya.
El catalanisme romàntic va ser un pont entre el catalanisme progressista i el catòlic. Un grup d’intel·lectuals i escriptors, liderats per Àngel Guimerà, plantejaven un catalanisme radical quasi independentista i rebutjaven la participació política dintre la Restauració.
2-2 Les primeres actuacions
Per iniciativa de Valentí Almirall, el I Congrés Catalanista (1890) reuní tots els sectors catalanistes per debatre l’ideari catalanista. Un dels acords presos va ser la fundació de Centre Català (1892), primera associació catalanista. Almirall va saber connectar amb la societat civil catalana i va ser l’inspirador del Memorial de Greuges (1895) presentat al rei Alfons XII. L’escrit expressava el descontentament de la societat catalana pel menysteniment que sofria la llengua catalana per part de l’Estat, defensava el manteniment del dret civil català i estava a favor del proteccionisme econòmic.
L’any 1897, els sectors més conservadors del Centre Català, com Àngel Guimerà, se’n van deslligar i van fundar una nova agrupació: la Lliga de Catalunya. El seu primer acte polític públic va ser el missatge adreçat a la reina regent Maria Cristina, en què es demanava la plena autonomia de Catalunya.
El 1899 la Lliga de Catalunya organitza una campanya contra l’article 15 del Codi Civil ja que suposava un perill per a la supervivència dels drets forals. Es va acabar aconseguint la reforma obtenint així la primera gran victòria del catalanisme.
2-3 La Unió Catalanista i les Bases de Manresa
El 1891 es va crear la Unió Catalanista, una federació d’entitats molt diverses ideològicament amb voluntat de coordinar tots els nuclis catalanistes comarcals existents. La seva primera acció important va ser la celebració d’una assemblea a Manresa que va aprovar un document anomenat “Les Bases de Manresa”. Aquell escrit era el primer intent d’estatut d’autonomia català.
2-4 La Lliga Regionalista de Catalunya
Després del desastre colonial, el general Polavieja presenta un programa regeneracionista que preveu certa descentralització i alguns industrials catalans li donen suport. El 1899 s’anuncia un increment d’impostos per fer front al dèficit i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial decideix no pagar-los, fet conegut com “El tancament de caixes”.
El 1899 la Unió Catalanista estava dividida entre els partidaris de potenciar la propaganda i ajornar la lluita política i els partidaris de presentar candidatures a les eleccions. Aquests últims donaren suport al tancament de caixes i fundaren el Centre Nacional Català (1899). D’altra banda, els empresaris que havien donat suport a Polavieja funden Unió Regionalista. El 1901 aquestes dues organitzacions es van fusionar per crear la Lliga Regionalista de Cat., un partit monàrquic, conservador i confessional que defensava l’autonomia de Catalunya dintre l’Estat Espanyol. A les eleccions municipals, la Lliga Regionalista i els republicans derroten els partits dinàstics substituint l’alternança entre conservadors i liberals.
El sector moderat de la Lliga Regionalista vol aprofitar la visita d’Alfons XIII a Barcelona per exposar les reivindicacions catalanistes, però el sector esquerrà i republicà vol boicotejar la visita reial i abandonen el partit. Aquest últim sector funda el Centre Nacionalista Català (1907).
3. Evolució del catalanisme polític
Tema 3: La Segona República
1. Proclamació de la II República
1-1 La crisi de la monarquia
El rei Alfons XIII va encarregar a Dámaso Berenguer la formació d’un nou govern.
Els signants del pacte de Sant Sebastià el 1930 van constituir un comitè revolucionari liderat per Niceto Alcalà Zamora, van acordar la supressió de la monarquia i el comitè revolucionari es convertí en el Govern Provisional de la República.
Berenguer va dimitir i Juan Bautista Aznar va ser nomenat president del govern. Aquest va establir un calendari per tornar gradualment a la democràcia i va convocar eleccions municipals per al dia 12 de abril.
1-2 Eleccions del 12 d’abril
Els partits del pacte de Sant Sebastià van presentar aquestes eleccions com un referèndum sobre la monarquia. Els resultats foren favorables a les candidatures republicanes i el 14 d’abril es va formar el govern provisional de la República, presidit per Niceto Alcalà Zamora. A Catalunya, Lluís Companys d’Esquerra Republicana i regidor electe a l’ajuntament de Barcelona, proclama la República. Francesc Macià, líder d’ERC, va proclamar a Barcelona la República Catalana dintre de la Federació Ibèrica i es va fer càrrec de la presidència del govern de Catalunya.
Alfons XIII va marxar cap a l’exili.
El govern provisional de la República envia tres ministres per negociar amb el govern provisional de Catalunya i es ratifica el que s’havia acordat al Pacte de San Sebastià: Catalunya tindria un Estatut d’Autonomia aprovat per les Corts espanyoles i no una república independent. La República Catalana passa a anomenar-se Generalitat de Catalunya.
2. El Bienni Reformista
2-1 El govern provisional de 1931
Amb la proclamació de la República es constitueix un govern provisional presidit per Zamora que pretenia convocar eleccions a Corts Constituents mitjançant un sistema electoral majoritari que afavoria els gran partits i posar en marxa les reformes més urgents.
2-2 Constitució 1931
La Constitució de 1931 pren com a model la Constitució de Weimar, la més progressista fins aleshores. Aprovada per les Corts Constituents el 9 de desembre, proclamava un Estat integral, Corts unicamerals, reconeixia el sufragi universal i femení, el cap de govern era el President de la República, hi havia una àmplia declaració de drets i llibertats i declarava l’Estat aconfessional.
2-3 Reforma Agrària
La Llei de bases per a la reforma agrària fou aprovada el 9 de setembre de 1932. Aquesta llei propiciava la creació de l’Institut de Reforma Agrària, encarregat d’expropiar les terres mitjançant indemnització (excepte a la noblesa) i lliurar-les als camperols.
L’abast de les expropiacions va ser limitat donat al pressupost insuficient de l’IRA, la lentitud del procés i l’escassa vigència. El fracàs de la reforma agrària va crear descontentament.
2-4 Reforma militar
La Ley Azaña pretenia aconseguir un exèrcit més operatiu, reduir les escales superiors i facilitar la sortida als militars de dubtosa fidelitat a la República anul·lant el sistema d’ascensos concedits durant la Dictadura i amb el passi a la reserva amb sou íntegre de militars monàrquics.
Molts no acceptaven les reformes i començaren a conspirar contra la República. El 10 d’agost de 1932 el general Sanjurjo va donar un cop d’estat.
2-5 Altres reformes
Es va separar l’església de l’estat, van augmentar el pressupost d’educació i es van millorar les condicions de treball dels obrers.
2-6 L’Estatut d’Autonomia de 1932
Catalunya va obtenir un règim provisional d’autogovern (la Generalitat de Catalunya) i el compromís per part del govern central que s’iniciaria el procés per redactar i aprovar un estatut d’autonomia. Una comissió elegida per l’assemblea de representants dels ajuntaments catalans es va reunir a Núria i va enllestir un avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que va ser aprovat pel poble en un referèndum que es celebrà el 2 d’agost de 1931.
El maig de 1932 va començar a les Corts espanyoles la discussió de l’Estatut. La tramitació va ser lenta i els partits dretans llançaren atacs duríssims contra l’Estatut, que anaren acompanyats d’una intensa campanya anticatalanista. Tot i l’intent de cop d’Estat del general Sanjurjo, motivat en part per l’oposició a l’Estatut, el vot republicà es va aplegar a favor de l’Estatut gràcies a un brillant discurs d’Azaña.
Finalment, el 9 de desembre de 1932 es va aprovar l’Estatut, encara que estava molt retallat respecte a l’original. Així, Catalunya quedava constituïda com a regió i es donava al govern central la facultat de suspendre l’Estatut. La capacitat real de la Generalitat es trobava limitada per la Constitució i l’Estatut i, sobretot, per la dependència financera del govern central.
Amb l’aprovació de l’Estatut, es convoquen unes eleccions al Parlament de Catalunya el 20 de novembre. L’ERC obté una àmplia victòria i Francesc Macià és nomenat President de la Generalitat, i Joan Lluhí, Cap del Consell Executiu.
L’obra de govern de la Generalitat transforma el país. Es continua l’obra de la Mancomunitat i els seus principis són la catalanitat, el laïcisme i la democràcia.
La manca de temps, les limitacions de l’Estatut, la lentitud del traspàs de competències i la falta de recursos econòmics, però, limiten l’obra de govern.
4-1 Les eleccions de febrer de 1936
La política repressiva, la persistència dels problemes econòmics i la defensa dels interessos de les classes benestants provoquen un malestar social i un progressiu descrèdit del govern. El setembre de 1935, el govern de Lerroux dimiteix a causa de l’escàndol de l’estraperlo i els governs successius no tenen suport.
Davant d’aquesta situació, el president Zamora va dissoldre les Corts i va convocar eleccions el 16 de febrer de 1936. L’esquerra s’hi va presentar unida en una coalició liderada per ERC anomenada Front Popular. La CEDA, per tal de contrarestar el Front Popular, es va ajuntar amb altres partits dretans i va formar el Bloque Nacional. A Catalunya, al Front Popular se l’anomenava Front d’Esquerres i al Bloque Nacional, Front Català d’Ordre.
La coalició d’esquerres va guanyar i Manuel Azaña forma govern.
4-2 El govern del Front Popular
Manuel Azaña va començar a aplicar immediatament el programa del Front Popular: continuació de la reforma agrària (Llei de Contractes de Conreu, etc.), amnistia pels presos polítics, restabliment de la Generalitat i l’Estatut de Catalunya i tràmits per l’Estatut basc i es va continuar amb la reforma educativa.
Azaña va presidir del febrer al maig, a partir del maig va presidir Santiago Casares Quiroga.
Tema 4: La Guerra Civil (1936-1939)
1.L’esclat de la guerra
1-1 Causes immediates
El 7 d’abril Alcalà Zamora va ser destituït de la presidència de la República i en el seu lloc va ser elegit el president del govern: Azaña. El seu càrrec va passar a mans de Casares Quiroga. El desordre públic es va manifestar de tres maneres: violència al camp, conflictes laborals i atemptats polítics.
L’atemptat més significatiu va ser el que costà la vida a Calvo Sotelo el juliol de 1936, dirigent de Renovación Española. Aquest fet va produir un gran impacte entre la dreta, especialment entre els militars que preparaven la insurrecció contra la República. L’atemptat fou comès per membres de la guàrdia d’assalt com a represàlia de l’assassinat de José del Castillo (tinent de la guàrdia d’assalt) per part dels falangistes.
1-2 El cop d’estat
L’exèrcit començà a conspirar contra el govern. A partir d’abril, però, seria el general Mola qui prepararia una xarxa colpista més consistent, que obtindria la confiança de tots els moviments antirepublicans. El govern de la República va intentar evitar aquestes conspiracions i va enviar els militars més perillosos a diferents destinacions (Franco a les Canàries, Goded a Mallorca, Mola a Pamplona etc.)
El cop d’Estat de Mola havia de ser una acció ràpida en què no s’havia de dubtar alhora de recórrer al grau de violència que calgués per tal de triomfar. El cop estava previst per a final de juliol, però es va avançar a causa del gran impacte emocional de l’assassinat de Sotelo.
La revolta militar es va iniciar a Melilla el 17 de juliol de 1936. Franco volava de les Canàries al Marroc i es posava al capdavant de l’exèrcit d’Àfrica. El cap militar de Melilla, fidel a la República, va ser afusellat. L’afusellament posava de manifest que els insurrectes, des d’un bon començament, volien imposar una nova legalitat mitjançant la violència. El 18 de juliol es va alçar a Sevilla Queipo de Llano i, durant aquella nit, Mola i altres caps militars van declarar l’estat de guerra a la resta d’Espanya.
La insurrecció no triomfà arreu i el 20 de juliol el país va quedar dividit. Els rebels havien triomfat a l’Espanya rural (interior). La resta del país es mantingué fidel a la República, que conservava les ciutats més importants i les zones industrials. Les tropes africanes havien quedat frenades a l’estret de Gibraltar, on l’Armada, que s’havia mantingut fidel a la República, els barrava el pas.
1-3 La insurrecció a Catalunya
El 19 de juliol s’alcen els militars insurrectes a Barcelona i intenten controlar els centres de poder de la ciutat. Però es van trobar amb organitzacions obreres de la CNT-FAI que vigilaven els insurrectes i obrers armats van imposar resistència.
El general Goded va veure que no hi havia res a fer i es va rendir. Anuncià per ràdio la seva derrota i això va influir decisivament en la resta de Catalunya. Els revoltats van fugir i els republicans que els assetjaven es van apoderar de les armes que van anar a parar a mans de civils.
3.Evolució política de les dues Espanyes
3-1 L’espanya republicana
El juliol de 1936 dimiteix Casares Quiroga i es nomena José Giral president del govern. Davant les desfetes sofertes a l’inici de la guerra, calia recuperar l’autoritat de les institucions republicanes, crear un exèrcit regular i formar un govern d’unitat. Finalment, el setembre de 1936, Largo Caballero presideix el govern format per socialistes, sindicalistes, republicans, comunistes, ERC i PNB. Es recuperà progressivament l’autoritat perduda.
Aviat sorgiren enfrontaments dintre del govern. Els fets de maig de 1937 van fer que els comunistes posessin condicions per continuar col·laborant: la dissolució de la POUM i la dimissió de Largo Caballero. Aquest, però, es va negar i Azaña (president de la República) el va destituir i va encarregar la formació d’un nou govern a Negrín.
Negrín va orientar la seva política a resistir a ultrança, a enfortir l’Estat i a potenciar un exèrcit popular. També va treure competències a la Generalitat. La seva política es plasmà en un programa, anomenat els 13 punts, amb què pretenia temptejar la possibilitat d’un armistici (pau negociada). Aquest programa conciliador va ser rebutjat pel general Franco i va exigir una rendició incondicional.
3-2 L’espanya nacional
El primer objectiu del rebels era guanyar la guerra. Per això, calia un comandament unificat, però rl cap dels insurrectes, José Sanjurjo, va morir en un accident aeri. Es va constituir a Burgos la Junta de Defensa Nacional, presidida pel general Cabanellas. El 21 de setembre de 1936, Franco va ser escollit pels generals de la JDN per exercir el comandament militar únic i també es convertí en la màxima autoritat política. Franco es va nomenar “cap del govern de l’Estat Espanyol” i “generalíssim de les forces nacionals”. Es va constituir també la Junta Técnica del Estado amb funcions de govern.
La figura de Franco assumia progressivament un poder absolut, però diferències entre els qui li donaven suport van portar enfrontaments greus. Per una banda, els tradicionalistes (CEDA i Renovación Espanyola) volien a Alfons XIII com pretendent i Franco veia en les milícies armades dels falangistes un obstacle al seu poder creixent. L’abril de 1937 es promulgava el decret d’unificació, pel qual la Falange i el tradicionalisme s’unificaven sota la direcció de Franco. La Falange Española Tradicionalista y de las JONS, era l’únic partit del nou règim. S’instaurava una dictaura militar de caràcter feixista i Franco n’era el “caudillo”.
Les mesures anticlericals dels governs reformistes, les males relacions amb les autoritats republicanes i la persecució religiosa en els primers moments de la guerra van fer que l’església donés suport actiu als nacionals.
3-3 repressió i violència a les rereguardes
En esclatar la guerra i durant el conflicte, es va viure un clima de terror en els dos bàndols.
Va haver repressió contra empresaris, propietaris i gent de dretes per part de la zona republicana. També contra l’església, qui mostrava actitud antirepublicana donada la prohibició de la pràctica religiosa. Grups incontrolats d’organitzacions antifeixistes actuen violentament, el govern no donava suport però no els podia controlar.
5. Les fases de la guerra
5-1 Primera fase: Juliol 1936 – Març 1937
El primer objectiu dels nacionals era Madrid. Mola envià columnes de falangistes i requetès però va fracassar. L’exèrcit d’Àfrica va creuar l’estret de Gibraltar gràcies a l’aviació italiana. El trasllat de l’exèrcit africà a la península demostra la superioritat de les tropes regulars sobre les milícies. Les tropes africanes comandades per Franco entren a Còrdova i Granada. Els nacionals entren a Badajoz on hi va haver una forta repressió. En l’avenç cap a Madrid, Franco es desvia cap a Toledo per l’alliberament de l’alcàsser. Mola va ocupar Irun i Sant Sebastià i els nacionals van arribar a Oviedo. L’octubre del 36 l’exèrcit franquista desencadena una gran ofensiva sobre Madrid, però la resistència de la Junta de Defensa la fa fracassar. Les tropes arriben pel nord, per la Ciutat Universitària. El febrer del 37 ataquen el sud (batalla del Jarama) o el març, l’est (batalla de Guadalajara).
5-2 Segona fase: Abril – Novembre 1937
Les accions militars es van concentrar en la franja cantàbrica. L’abril 1937 els nacionals desencadenen una gran ofensiva contra el País Basc, durant la qual es va produir el bombardeig de Gernika. Els republicans van haver de cedir i el juny 1937 els nacionals ocupen Bilbao, l’agost va caure Santander i a l’octubre Astúries.
Per alleugerir la pressió al nord, els republicans inicien una ofensiva al centre peninsular (batalla de Brunete) i al front d’Aragó (batalla de Belchite).
5-3 Tercera fase: Desembre 1937 – Novembre 1938
El desembre de 1937 va començar una important ofensiva republicana sobre Terol. La ciutat va ser ocupada i requerida pels franquistes el febrer de 1938. El desgast de l’exèrcit republicà en aquesta campanya va possibilitar l’avenç dels nacionals, que a primers de març van atacar en tot el front d’Aragó.
L’abril de 1938 les tropes franquistes van arribar al Mediterrani per Castelló. Finalment, les forces republicanes van ser vençudes ala batalla de l’Ebre, darrer intent republicà per capgirar el transcurs de la guerra. Aquesta batalla tenia com objectiu unir Catalunya al territori republicà i es va caracteritzar per l’anomenada “lleva del biberó”, lleves de soldats joves a les quals els republicans van haver de recórrer. La batalla de l’Ebre va ser el darrer gran enfrontament de la guerra i el més sagnant. Amb la desfeta republicana, la caiguda de Catalunya va ser imminent.
El 25 de juliol de 1938, l’exèrcit republicà va travessar el riu Ebre i va conquerir Ascó, Móra d’Ebre i Flix. Va prendre diferents posicions i un cop establert al marge dret del riu, no va poder continuar avançant i la batalla es converteix en una guerra de trinxeres. La setena contraofensiva nacional aconsegueix trencar el front a finals d’octubre gràcies al suport italià i alemany. El 8 de novembre l’exèrcit franquista entra en Móra d’Ebre i el dia 15 els republicans acaben retirant-se a l’altra riba del riu.
5-4 Quarta fase: Desembre 1938 – Abril 1939
La derrota de l’Ebre va suposar la fi de la resistència republicana i a finals d’octubre 1938 Barcelona acomiadava els voluntaris de les Brigades Internacionals.
El 23 de desembre de 1938 va començar l’ofensiva nacional a Tremp. L’ofensiva avançava ràpidament davant una resistència aïllada i mal coordinada. L’exèrcit franquista entrà a Tarragona, Barcelona i Girona. Finalment el 10 de febrer de 1939, les tropes franquistes arribaren a Puigcerdà i Portbou. La guerra es considerava acabada a Catalunya.
La retirada de l’exèrcit republicà va comportar l’exili de milers de persones, així com els governs de la República basc i català. Azaña renuncià a la presidència. El coronel Casado donà un cop d’estat i va crear el Consejo de Defensa Nacional per intentar arribar a un acord amb Franco per aconseguir una pau sense represàlies. Franco va rebutjar qualsevol negociació i el seu exèrcit va entrar a Madrid el 28 de març. L’1 d’abril de 1939, Franco signava un comunicat en què donava la guerra per acabada.
