1. Plató, amb la teoria de les idees, provava de conciliar les coses del mon sensible, que
no li oferien la seguretat d’un coneixement vertader, amb la necessitat de quelcom
permanent, que li aportes aquesta seguretat. Per això situava les idees en un mon propi,
món de les idees (real, vertader, immutable), diferent del món dels objectes sensibles
(món regit per la aparença). De tal manera que aquestes, les idees, esdevenien la causa
darrera de l’existència i de la intel·ligibilitat de les coses sensibles.
Aristòtil, en la seva critica, afirma que no hi ha dos mons, el de les idees i el de les
coses, sinó un de sol: el mon real, el mon dels essers. No acceptava la teoria de les idees
de Plató, doncs, considera que si les idees son les substancies de les coses, aleshores no
poden existir separades d’aquestes. Com se sol dir, va baixar les idees del cel a la terra,
per que les idees no poden existir separades, no es possible que l’essència d’una cosa
estigui separada de la cosa.
2. Per Aristòtil, la realitat, el que es i existeix, es el que concep com a substancia, es a dir,
els individus concrets que ens envolten. A partir d’aquí, desenvolupa la teoria
hilemòrfica, segons la qual totes les substancies estan constituïdes per matèria i forma.
La forma es el que caracteritza, determina, la matèria, es l’essència (mon intel·ligible o
de les idees de Plató), la matèria es receptiva, disposició a rebre qualsevol determinació
(mon sensible de Plató).
Així Aristòtil uneix els dos mons platònics en una única realitat, alhora aquesta realitat
substancial explica el canvi en el món físic, ja que en tot canvi hi ha quelcom que
canvia, i altre que sempre roman. Es a dir, la matèria segons Aristòtil, es la possibilitat
de que la forma arribi a ser, a existir. Per això diem que la matèria es potencia, es poder
arribar a ser substancia, poder arribar a ser un esser individual (per això també diem que
la matèria es el principi d’individualització). La forma, en canvi, es el que la matèria
arriba a ser. La forma determina el que la cosa es en acte (actualment). La forma es
doncs l'acte o actualitat de la materia (la idea platònica, model separat de les coses
múltiples).
3. Per superar els problemes del relativisme del coneixement sensible, Plató va
desenvolupar la teoria de les idees. Les idees tenen un valor absolut. Per be que eles
coses del nostre mon son relatives segons ens mostren els sentits, poden tenir valor en la
mesura que puguin participar de les idees. Segons aquesta teoria el coneixement queda
dividit en dos: opinió (la doxa) que es canviant, que coneix el món visible o sensible; i
ciència o intel·ligència (episteme) que es immutable, que coneix el món intel·ligible.
Aristòtil considera que el coneixement es un procés ascendent que, a diferencia el seu
mestre, va des de el objecte al concepte, ja que no accepta l’existència separada de la
forma substancial. Seguint les divisions de l’anima, i distingeix dos grans nivells: el
sensitiu i l’intel·lectual.
El coneixement sensitiu es propi dels animals, també els humans coneixem
coneixements innats, com pretenia Plató (preexistència de l’anima). El coneixement
sensible es un coneixement de les coses concretes; no es “episteme” perquè esta sotmès
al moviment i canvi però es important perquè es el principi de tor coneixement. Despès
mitjançant l’enteniment els éssers racionals que tenim la facultat de pensar, obtindrem
el concepte que constitueix la base d’aquest coneixement universal, anomenat ciència i
que es sempre vertader.
