Instalacion programas, Apuntes de Informática

¡Descarga Instalacion programas y más Apuntes en PDF de Informática solo en Docsity!

Instal·lació del programari

Joan Alfred Noll Obiol

Muntatge i manteniment d’equips

• Introducció
• Resultats d’aprenentatge
• 1 Instal·lació de programari base i d’aplicació
  • 1.1 Anàlisi i instal·lació de sistemes operatius
    • 1.1.1 Funcions del sistema operatiu
    • 1.1.2 Classificació de sistemes operatius
    • 1.1.3 Components d’un sistema operatiu
    • 1.1.4 Famílies de sistemes operatius
    • 1.1.5 Organització del disc dur
    • 1.1.6 Requisits de maquinari
  • 1.2 Actualització de sistemes operatius
    • 1.2.1 Windows Update
    • 1.2.2 Procés d’arrencada de sistema operatiu
  • 1.3 Instal·lació de programari d’aplicació
    • 1.3.1 Programari de seguretat
    • 1.3.2 Programari d’oficina i productivitat
    • 1.3.3 Eines d’administració de sistema
    • 1.3.4 Altres programes
    • 1.3.5 Eines de virtualització
• 2 Preinstal·lació de programari i imatges d’equips
  • 2.1 Creació de la màquina model
    • 2.1.1 Criteris de disseny
    • 2.1.2 Models d’equips en entorns empresarials
  • 2.2 Clonatge d’equips
    • 2.2.1 Tipus de clonatge
    • 2.2.2 Eines de replicació
    • 2.2.3 Clonatge amb el Norton Ghost
  • 2.3 Preinstal·lació de programari
    • 2.3.1 Equip del tècnic
    • 2.3.2 Entorns preinstal·lats basats en Microsoft Windows
  • 2.4 Eines de manteniment d’equips
    • 2.4.1 Eines en CD
    • 2.4.2 Eines en USB
    • 2.4.3 Eines per a xarxa
• 3 Documentació i guies d’usuari
  • 3.1 Documentació tècnica del sistema operatiu
    • 3.1.1 Documentació de les accions fetes
    • 3.1.2 Registres generats per l’instal·lador
    • 3.1.3 Eines de verificació o diagnòstic
  • 3.2 Documentació per a l’usuari: La creació de manuals
• 3.2.1 Estil i formats en manuals d’usuari
• 3.2.2 Components d’un manual d’usuari
• 3.2.3 Procés de redacció i documents interns per a manuals d’usuari
• 3.2.4 Exemple d’un manual d’usuari: Linkat 2.0

Introducció

La instal·lació d’un sistema operatiu i de les seves aplicacions d’utilitat pot ser una tasca gratificant que un usuari avançat pot fer per gust, però la cosa canvia quan s’ha d’instal·lar en una quantitat elevada d’ordinadors i a més s’ha de fer això sovint.

Els tècnics informàtics han estat des de fa molts anys buscant maneres d’accelerar aquest procés mecànic mitjançant eines i procediments que permetin accelerar-ne la implementació. Els procediments han avançat molt d’ençà que el responsable de sistemes utilitzava instruccions per traslladar arbres de directoris complets d’una computadora a una altra. La tecnologia actual permet a aquests responsables crear entorns de maquinari i programari totalment estandarditzats i basats en una sola instal·lació d’ordinador que s’ha configurat i verificat totalment.

Els entorns amb molts usuaris, però, funcionen sempre així? La sorprenent resposta és que no, ja que la realització d’aquestes bones pràctiques requereix una planificació prèvia i un esforç inicial que en molts casos els administradors no semblen estar disposats a fer, tot i els innegables beneficis que comportaria, a llarg termini, per a la seva feina quotidiana.

En l’apartat “Instal·lació de programari base i d’aplicació” podeu trobar informa- ció sobre els sistemes operatius actuals, les seves característiques i el mètode que cal utilitzar per fer-ne una implementació en un ordinador personal. A més de la instal·lació podreu esbrinar com s’actualitza el programari base d’un equip. S’inclou una visió de les aplicacions d’utilitat més comunes en l’entorn dels ordinadors compatibles, en les seves diverses variants de codi comercial i lliure.

L’apartat “Preinstal·lació de programari i imatges d’equips” us introdueix als mètodes que permeten automatitzar i simplificar la instal·lació de maquinari, sobretot en entorns en què es disposa de molts ordinadors i, per tant, el temps d’instal·lació és un paràmetre crític. Una de les opcions més utilitzades per donar solució a aquest problema consisteixa utilitzar una aplicació que s’encarregui del clonatge de discos, i es pot millorar si podeu personalitzar la imatge dels equips. Els suports mitjançant els quals es durà a terme el clonatge mereixeran especial atenció i se’n detallaran les diverses possibilitats existents.

Finalment, l’apart “Documentació i guies d’usuari” us permetrà conèixer el procés de documentació del procés d’instal·lació, enfocat a la instal·lació del programari. Aquesta documentació inclourà la documentació destinada als tècnics de manteniment, però també aquella que ha de facilitar la vida als usuaris finals, com són els manuals o les guies d’usuari, i les guies d’utilització. El manual de la distribució GNU/Linux Linkat us servirà d’exemple sobre la confecció d’un manual.

En aquesta unitat formativa trobareu un pes elevat de continguts procedimentals

Resultats d’aprenentatge

En finalitzar aquesta unitat l’alumne/a:

1. Instal·la programari en un equip informàtic utilitzant una imatge emmagat- zemada en un suport de memòria i justificar el procediment que cal seguir. - Reconeix la diferència entre una instal·lació estàndard i una preins- tal·lació de programari. - Identifica i provar les diferents seqüències d’engegada configurables a la placa base. - Inicialitza equips des de diferents suports de memòria auxiliar. - Realitza imatges d’una preinstal·lació de programari. - Restaura imatges sobre el disc fix des de diferents suports. - Descriu les utilitats per a la creació d’imatges de partició/disc. - Escriu la documentació del procés i les guies de suport a l’usuari.

• Interpretar les instruccions que permeten a l’usuari comunicar-se amb l’ordinador.
• Coordinar i manipular el maquinari del PC, com la memòria, les impresso- res, el teclat, el ratolí...
• Gestionar els possibles errors de maquinari i la pèrdua de dades.
• Organitzar els arxius en diversos dispositius d’emmagatzematge, com dis- cos flexibles, discos durs...
• Servir de base per a la creació del programari, de manera que pugui ser compatible amb diversos tipus d’equips.
• Configurar l’entorn per a la utilització del programari i els perifèrics, depenent del tipus de màquina que s’utilitza.

1.1.2 Classificació de sistemes operatius

A l’hora de fer una classificació dels sistemes operatius, hi ha una sèrie de paràmetres que ajuden a establir diferències entre els sistemes:

Classificació segons el nombre d’usuaris

En aquest primer tipus, heu de tenir en compte el nombre d’usuaris que poden utilitzar un mateix sistema operatiu de manera simultània. Cal distingir-ne aquests dos tipus:

• Monousuari. Es tracta dels sistemes que suporten només un usuari a la vegada: mentre un usuari utilitza els recursos de la màquina, ningú més els pot utilitzar. Com a exemples d’aquest tipus es podrien esmentar els sistemes operatius com el DOS, Windows 9X, Windows 2000 Professional o Windows XP.
• Multiusuari. Es tracta dels sistemes operatius que són capaços de donar servei a més d’un usuari alhora: els usuaris poden compartir els recur- sos d’un mateix ordinador. Com a exemple dels recursos que es poden compartir es poden esmentar el disc dur, les impressores, els escàners, el programari... Aquest tipus de sistemes s’utilitzen especialment per a xarxes. Com a exemples de sistema operatiu multiusuari tenim: Novell, Unix, Windows 2000/2003 Server...

Classificació segons el nombre de processos

En aquest segon tipus, es tindria en compte la possibilitat d’executar diversos programes alhora. En aquest segon apartat, es podrien diferenciar dos grups:

• Monotasca. Aquests sistemes operatius tenen la particularitat que només permeten executar un programa o procés i, per tant, tots els recursos de l’ordinador es dediquen a un sol procés. Es pot donar el cas d’un sistema multiusuari i monotasca que admeti diversos usuaris al mateix temps; però, llavors, tan sols hi hauria un procés en el processador, i la resta de processos dels altres usuaris s’haurien d’esperar.
• Multitasca. Aquests sistemes operatius poden executar diversos programes de manera paral·lela o concurrent. Dins d’aquest apartat, s’inclouen els sis- temes operatius Unix, Windows NT, Windows 2000 i Windows 2003 Server entre d’altres. No és imprescindible disposar de més d’un processador.

Classificació segons el nombre de processadors

Tenint en compte el nombre de processadors, tindrem els sistemes operatius següents:

• Monoprocés. Quan, en una màquina, tan sols es disposa d’un processador, que ha d’executar tots els processos.
• Multiprocés. En aquest cas, la màquina disposa de dos o més processadors. Com a exemples d’aquest tipus es poden esmentar els sistemes Unix, Windows NT, Windows 2000 Pro/Server i Windows XP, entre d’altres.

Hi ha dos tipus de tècniques d’ús dels processadors: multiprocés simètric i multiprocés asimètric.

En el multiprocés simètric , els processos són enviats indiferentment a qualsevol dels processadors disponibles, tenint en compte una forma òptima d’equilibri en la carrega de treballs. En el multiprocés asimètric , el sistema operatiu, en el segon cas, reparteix l’execució i especialitza cada un dels processadors en programes o processos diferents. A la taula 1.1 es mostra una classificació dels principals sistemes operatius.

Taula 1.1. Els principals sistemes operatius

Classificació SO Usuaris Processos Processadors

DOS monousuari monotasca^ monoprocés Windows 9X monousuari monotasca^ monoprocés Windows 2000/XP/Vista/

monousuari multitasca multiprocés

Windows 2000/2003/2008 Server

multiusuari multitasca multiprocés

GNU/Linux multiusuari^ multitasca^ multiprocés Novell multiusuari multitasca multiprocés

Les versions més completes de Windows XP, Vista o 7 (Professional, Ultimate) són capaces de treballar amb més d’un usuari a la vegada.

• Gestió dels sistemes d’E/S

Una de les fites del sistema operatiu és ocultar a l’usuari els detalls dels dispositius de maquinari i, juntament amb els controladors, fer una configuració correcta dels perifèrics. La majoria de sistemes operatius ja porten incorporats un gran ventall de controladors de diferents fabricants. També és important la gestió de la memòria d’E/S per a l’ús de tècniques que, com l’emmagatzematge a la memòria intermèdia, permeten desar dades temporals mentre es transfereixen les dades.

• Gestió d’emmagatzematge secundari

Aquí es tracta de la funció del sistema operatiu en la gestió d’aquests dispositius: unitat C, CD-ROM... En aquest cas, s’encarrega de les activitats següents: administració de l’espai lliure, formatació del disc, planificació del disc, control del sector d’arrencada, administració de l’espai d’intercanvi ( swapping )...

1.1.4 Famílies de sistemes operatius

Al principi, quan van aparèixer els primers ordinadors, cada fabricant tenia el seu sistema operatiu propi, que es coneixia com a sistema propietari. La tendència ha marcat l’evolució envers els sistemes operatius oberts, la qual cosa els permet treballar amb una gran diversitat de màquines, sense tenir-ne en compte el fabricant.

Hi ha tot un seguit de sistemes operatius, i entre els més difosos trobem MS-DOS, OS/2, Windows, Unix i Linux.

MS-DOS

Va ser un sistema operatiu que Microsoft va adaptar per a IBM, en concret, per al model PC. El va desenvolupar Tim Paterson, que treballava per a Seattle Computer Products, i Microsoft Corporation el va adquirir.

Es tracta d’un sistema monousuari i monotasca , cosa que limita molt la seva funcionalitat i les possibilitats del programari instal·lat. Actualment, ha quedat obsolet.

OS/

Desenvolupat inicialment per IBM i Microsoft després que va aparèixer el primer processador 80286. Quan aquesta unió es va trencar, IBM va seguir desenvolupant aquest sistema operatiu, que intentava substituir l’MS-DOS. La interfície de què disposa és molt similar a la de l’MS-DOS. Tot i que unes de les característiques que el diferencien d’aquest darrer és que disposava d’un repertori d’instruccions

Normalment, quan s’adquireix un ordinador, el sistema operatiu ja està instal·lat.

Consulteu la pàgina oficial de Microsoft a les adreces d’interès del web del mòdul.

A les adreces d’interès del web trobareu l’accés a la pàgina de l’Ubuntu Catalan Loco Team, amb recursos en català d’aquest sistema.

molt més extens, i que era un sistema operatiu multitasca , no va tenir l’èxit esperat malgrat les millores que aportava als sistemes de l’època.

Windows

El primer sistema operatiu de Microsoft Windows va aparèixer l’any 1985. Va aportar una interfície gràfica més fàcil d’utilitzar que d’altres sistemes operatius. Unes de les primeres versions importants van ser els Windows 3.0, 3.1 i 3.11, que van introduir el suport de xarxa, la capacitat de reiniciació del sistema operatiu, el suport multimèdia i –amb Windows 3.11– la capacitat de comunicar-se en xarxa. Després, arribaria la nova versió, el Windows 98, que suporta el sistema de fitxers FAT32.

Windows és el sistema operatiu que més s’utilitza en el mercat domèstic i també té una forta presència com a servidor. Es podria dir que es tracta d’un estàndard que cobreix la majoria de necessitats de l’usuari i que és fàcil de configurar.

La versió següent va ser Windows NT, creada com a sistema operatiu per a servi- dors. A continuació, va aparèixer el Windows XP, que es caracteritzava perquè utilitzava un nou disseny gràfic que facilitava les tasques a l’usuari; la versió corresponent en servidor de Windows fou el Windows 2003 Server. Windows Vista, en el seu intent d’oferir una interfície més senzilla d’utilitzar, va descuidar l’optimització del rendiment, ja que per funcionar de manera fluïda requereix equips amb molta més capacitat de memòria, emmagatzematge i processament que els que suporten Windows XP. Per aquest aparent error Microsoft va avançar l’edició de la nova versió del seu sistema operatiu –anomenada Windows 7– que intenta oferir una interfície millorada però amb un rendiment més bo en maquinari de gamma mitjana.

UNIX

Es va desenvolupar als laboratoris AT&T Bell l’any 1969 i estava pensat per funci- onar en miniordinadors. Al començament, es va difondre en el món universitari, ja que estava més enfocat a l’aplicació en l’àmbit de la investigació. Es tracta d’un sistema multiusuari que incorpora multitasca ; això permet suportar un gran nombre de connexions simultànies. Unix presenta com a principals avantatges el fet que és un sistema estable i segur.

En aquest moment, ha perdut l’estandardització i coexisteixen diferents versions en què es presenten poques compatibilitats. Una altra versió coneguda és Solaris, de l’empresa Sun.

Sistemes d’arxius

Un sistema d’arxius és una estructura que permet emmagatzemar i organitzar fitxers d’ordinador i les dades que contenen, per tal de facilitar-ne la localització i l’accés. Aquesta estructura es crea quan formateu la partició.

Hi ha diferents sistemes d’arxius i, molts cops, un mateix sistema operatiu és capaç de reconèixer múltiples sistemes d’arxius. Els principals són: FAT16, FAT32, NTFS i EXT3-4:

• FAT16 (FAT de 16 bits)

Aquest sistema d’arxius es basa en una taula d’assignació d’arxius o FAT, que farà d’índex i que, com a conseqüència de la fragmentació d’arxius, us ajudarà a localitzar-los.

Windows 95 treballa amb el sistema d’arxius FAT, sigles que signifiquen file allocation table.

Les principals limitacions d’aquest sistema són els noms d’arxius curts que pot gestionar, fins a 2 GB, i l’elevada fragmentació. I, com a aspectes positius, cal esmentar la compatibilitat amb diferents sistemes operatius.

• FAT32 (FAT de 32 bits)

El sistema FAT32 permet treballar amb particions superiors a 2 GB. Una altra característica és que la mida de cada bloc és molt més petita, i això facilita que s’aprofiti millor l’espai.

Amb el sistema FAT32 s’instal·la normalment Windows 98/Windows ME. El sistema FAT32 es pot utilitzar en discos amb capacitat des de 512 MB fins a 32 GB.

• NTFS

Aquest sistema va ser dissenyat per Microsoft per a una sèrie de sistemes operatius Windows NT. Es tracta d’un sistema més segur i eficient que el sistema d’arxius FAT. S’hi han incorporat funcions de comprensió i xifratge de fitxers. NTFS es pot utilitzar en discos amb capacitat fins a 2 TB.

NTFS és el sistema d’arxius que permet utilitzar totes les característiques de seguretat i protecció d’arxius del Windows NT.

• EXT3-

El sistema d’arxius EXT3 és una versió millorada de l’EXT2, que proporciona una integritat superior de les dades si es produeix un tancament brusc del sistema, i EXT4 ha continuat afegint funcionalitats als seus predecessors.

Els EXT3 i 4 són utilitzats pels sistemes operatius Linux.

Particions

Un disc dur ha de tenir, com a mínim, una partició. Les particions permeten dividir una unitat física, que és el disc dur, en diverses unitats lògiques. La partició pot contenir la totalitat de l’espai del disc dur o només una part. En conseqüència, d’un sol disc, n’aconseguim diversos.

Les particions del disc dur milloren l’organització de les dades i permeten tenir més d’un sistema operatiu instal·lat en un mateix disc, sense desaprofitar-ne l’espai disponible.

Cada partició té el seu sistema de fitxers propi, és a dir, una manera pròpia d’organitzar i localitzar la informació. Per exemple, Windows 98 utilitza el sistema FAT32, i Windows 2003 Server utilitza particions NTFS.

A l’hora d’escollir el tipus i la mida de les particions, haureu de tenir en compte dos aspectes:

• L’espai de disc dur.
• Els sistemes operatius que hi vulgueu instal·lar.

Les particions es poden dividir en dos tipus: particions primàries i particions lògiques.

• Les particions primàries són les que us serviran per engegar un sistema operatiu.
• Les particions lògiques són les que creareu a partir d’una partició primària estesa.

Les particions primàries són el lloc on instal·lareu el sistema operatiu, i disposareu en total de fins a 4 particions primàries. Davant la necessitat de crear més particions, haureu de crear les particions lògiques a partir de l’ús d’una partició primària com si fos estesa. A partir d’aquí, hi podreu crear totes les particions lògiques que vulgueu. Si bé no serveixen per instal·lar-hi el sistema operatiu, us permeten, en canvi, desar-hi dades, com si es tractés d’una carpeta.

Quan s’instal·la... ...un sistema operatiu cal tenir en compte la creació de la partició, la instal·lació del sistema operatiu –el formatatge de la partició i còpia d’arxius– i l’activació de la partició.

Les particions esteses... ...són particions primàries que es poden subdividir en múltiples particions lògiques per sobrepassar el límit de quatre particions d’un equip basat en l’estàndard IMB PC.

1.2 Actualització de sistemes operatius

Atès que el sistema operatiu és el programari bàsic encarregat del funcionament de l’ordinador, els problemes de seguretat amb què es trobi –com ara virus o altres programes malignes– són vitals per a la utilització del sistema i la seguretat de les dades. El fet de treballar, com més va més, amb Internet, també agreuja la vulnerabilitat.

Al llarg del cicle de vida d’un sistema operatiu es van trobant vulnerabilitats importants que no s’havien tingut en compte, i els fabricants mateixos de programari posen a disposició dels usuaris actualitzacions per tal de compensar les deficiències.

Pel que fa als tipus d’actualitzacions, n’hi ha diferents nivells. Així, per exemple, el sistema Windows XP pot utilitzar diversos tipus d’actualitzacions:

• Alta prioritat. Són les actualitzacions crítiques, les de seguretat, els service packs i els paquets acumulatius de revisions.
• Programari (opcional). Són les revisions no crítiques per a aplicacions com el Windows Media i el visor de Windows Journal.
• Maquinari (opcional). Són les revisions per a controladors i altres dispo- sitius de maquinari, com ara targetes de so, impressores, etc.

1.2.1 Windows Update

El lloc web de Windows Update permet comprovar si es tenen instal·lades les actualitzacions crítiques (figura 1.1). En el cas que no hi estiguin instal·lades, us suggereix que les baixeu i les instal·leu posteriorment. Un cop fet aquest procés prioritari, podreu comprovar quines són les actualitzacions que encara queden pendents de baixar.

D’entrada apareix l’opció de fer la instal·lació ràpida o bé la personalitzada. La primera opció és la més senzilla, i ens permet fer actualitzacions d’alta prioritat fent un sol clic. El segon cas –la personalitzada– ens permet instal·lar tant les actualitzacions més importants com també les opcionals, tot seleccionant-les una per una.

En les versions Windows Vista i Windows 7, el Windows Update es troba inclòs en el tauler de control. Per tal de buscar les actualitzacions, cal que accediu a Inicia –> Tots els programes –> Windows Update.

Les actualitzacions dels sistemes Windows s’ofereixen en forma de pedaç de seguretat. En sistemes GNU/Linux també es disposa d’actualitzacions del programari base.

Consulteu a la secció “Adreces d’interès” del web del mòdul, el Centre de Descàrregues de Microsoft, que conté actualitzacions i pedaços de seguretat que es poden baixar.

En tot moment... ...podeu visitar Windows Update per conèixer el vostre historial. Amb aquesta opció, podreu veure quines actualitzacions ja s’han aplicat, en quines dates i quin ha estat el resultat. En el procés de reinstal·lació del sistema operatiu és important tornar a instal·lar les actualitzacions. Normalment aquest procés requereix reiniciar diverses vegades la màquina.

Figura 1.1. Windows Updates és l’apartat on es pot revisar l’historial de les actualitzacions

Configuració d’actualitzacions automàtiques

Una vegada heu utilitzat Windows Update per actualitzar el sistema operatiu, disposeu de l’eina servei d’actualitzacions automàtiques per mantenir-lo al dia. La configuració, la fareu des d’ Inicia –> Configuració –> Tauler de Control –> Actualitzacions automàtiques. En Windows Vista i Windows 7, l’eina es troba integrada amb l’aplicació Windows Update del Tauler de Control.

La diferència entre les actualitzacions automàtiques i l’aplicació web del Windows Update és que, en el primer cas, només ofereix actualitzacions d’alta prioritat.

En aquesta pantalla, haureu de triar una de les opcions disponibles:

• Automàtic (recomanat). En aquest cas, es configura un dia i una hora per carregar i instal·lar les actualitzacions (figura 1.2). Recordeu que són les actualitzacions crítiques. En acabat, us podeu despreocupar totalment de les actualitzacions, ja que el sistema mateix busca les noves actualitzacions. És recomanable configurar aquesta opció perquè s’activi cada dia.
• Descarregar automàticament. Ens demana que escollim el moment de la instal·lació.
• Notificació. Aquesta opció ens avisarà quan hi hagi noves actualitzacions, i ens permetrà seleccionar les que volem baixar i instal·lar.

En connectar-vos a Internet, el sistema operatiu envia informació al lloc web Windows Update, el qual detecta si ens falta algun tipus d’actualització. En cas