¡Descarga introducció al dret (teoria) y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
Introducció al Dret
Tema 1: L’ordenament jurídic i les seves fonts
1. El concepte d’ordenament jurídic.
L’ordenament jurídic és el conjunt de normes jurídiques vigents que s’apliquen a un territori determinar produïdes per òrgans reconeguts i competents.
El Dret
- Dret subjectiu : la facultat o la capacitat d’actuar que té reconeguda qualsevol persona.
- Dret objectiu : conjunt de normes jurídiques que tenen la finalitat de organitzar i regular una comunitat.
El dret com a norma jurídica és un mandat de caràcter general i abstracte dirigit a una comunitat o grup de la comunitat i no a persones concretes i és susceptible d’aplicació a qualsevol subjecte o supòsit que es trobi en la situació prevista en la norma.
De manera generalitzada, la norma té caràcter obligatori i imperatiu o bé imposa o prohibeix alguna cosa. Ex: 231-9 del Codi Civil Català.
- Normes de caràcter imperatiu: són immodificables. Normes de dret necessari, no poden ser modificades pels particulars.
- Normes de caràcter dispositiu: si que poden ser modificades pels particulars (la majoria de normes al contracte)
El mandat realitzat o mantingut per un òrgan reconegut com és el poder públic.
El poder públic:
- Executiu: governar
- Legislatiu: crear lleis (Parlament)
- Judicial: capacitat de jutjar l’incompliment de les lleis
La necessitat de que sigui mantinguda la norma permet que es pugui imposar coactivament si no es compleix voluntàriament.
El poder públic pot en tot moment obligar al seu compliment, això la distingeix de les normes de caràcter social o moral.
Aquest compliment coactiu por arribar fins hi tot a imposició de sancions quan el compliment no es compleix.
Parlar de conjunt de normes destaca la idea d’ordre com a conjunt ordenat de normes jurídiques ens referim a la idea de vigència i ho farem en dues vessants: territorial i temporal.
L’ordre
Pressuposa l’existència d’una pluralitat de normes diferents en atenció o bé al seu origen o bé a la seva naturalesa.
Respecte l’origen de la norma hem de distingir entre normes legals (lleis), normes consuetudinàries (normes del costum) i els principis generals del dret que son enunciats normatius de caràcter general (principi de bona fe).
Permet resoldre conflictes o contradiccions que poden succeir entre les normes jurídiques. Aquests conflictes poden ser de dues classes:
- Entre normes de diferent origen i natura: quina norma s’aplica amb preferència per resoldre un cas concret. Ex: 1.7 Codi Civil imposa al jutge el deure de resoldre els conflictes segons el sistema de fonts establert.
- Entre normes de la mateixa natura: determinar quina norma preval si existeix o no contradicció entre elles.
Aquests conflictes es resolen mitjançant l’ús de diferents criteris:
- Criteri de defectivitat: resol el conflicte entre normes de diferent origen i natura.
- Criteri de jerarquia: resol els conflictes o contradiccions entre normes de la mateixa natura. La norma de rang superior preval sobre la norma de rang inferior.
Vigència
Vinculada a la obligatorietat de la norma. Per què una norma sigui obligatòria ha de ser vigent.
La vigència condiciona la seva eficàcia i la producció de efectes. La norma tindrà força vinculat només si es una norma vigent. Si és vigent és aplicable i obliga la seva vigència permet la aplicació coactiva per part del poder judicial.
- Vigència territorial: suposa que una norma és obligatòria es un territori (estat, autonomia, local,...)
- Vigència temporal: suposa que una norma és obligatòria es un període de temps concret. Les normes no tenen una vigència temporal indefinida.
Delimitació del concepte d’ordenament jurídic
Dins d’aquest conjunt ordenat de normes tant ampli hem de situar el concepte de dret civil. L’ordenament jurídic està dividit en una sèrie de drets (administratiu,
La relació entre fonts materials i formals és de correspondència tota font material té la seva corresponent font formal i a l’inrevés.
Tot i que les fonts varien segons el territori i el temps, el sistema de fonts és un sistema tancat, nomes hi tenen cabuda aquelles com a tal. Per saber quines són fonts hem d’anar: Art. 1 CC o Art. 111-1 CCC
La numeració de les fonts (llei, costum i principis) determina també el seu ordre aplicant un criteri d’aplicació defectiu. Aquest criteri defectiu permet deduir que es regeix un principi de no contradicció, és a dir, no poden coexistir dues normes que regulen un cas de manera contradictòria, una d’elles exclou l’altra.
En el cas de la regulació, apartat 1.7 CC trobem una norma de tancament que determina que en tot cas els jutges i els tribunals tenen que resoldre els conflictes tenint en compte sempre el sistema de font previst.
- La llei com a font de l’ordenament jurídic
En sentit estricte, llei, compren totes les formes jurídiques que procedeixen del poder públic tant estatal com autonòmic. En el sentit formal com a norma emanada del poder legislatiu.
3.1. Classes de lleis
a. Llei orgànica i llei ordinària : ambdues son emanades del poder legislatiu de les Corts generals (a Catalunya el Parlament). Una diferencia és la majoria que requereixen per la seva aprovació, modificació o derogació. La llei orgànica requereix de majoria absoluta (la meitat + 1 del total) i la llei ordinària de majoria simple (majoria dels presents).
A més a més és diferencien entre elles per les matèries que poden o no regular.
Art. 81 de la Constitució Espanyola dicta el llistat de matèries de la llei orgànica:
■ Desenvolupament del règims legals
■ Regim electoral general
■ Aprovació dels estatuts d’autonomia
■ + una clàusula oberta per tot allò previst en la constitució
A més, la pròpia constitució prohibeix que aquestes matèries reservades per la llei orgànica puguin ser derogades o aprovades mitjançant un altre procediment. Algunes requereixen en el seu procés d’aprovació:
■ Han de ser redactades al parlament
■ Promulgades pel cap de l’estat (el Rei)
■ Publicades al BOE
La relació establerta entre la llei orgànica i la ordinària és una relació jeràrquica.
b. Lleis autonòmiques : poden dictar normes formals d’aplicació al seu territori i sempre dins de l’àmbit de les competències reconegudes. La relació entre una llei autonòmica i una general no és jeràrquica sino de competència.
c. Normes dictades pel poder executiu : tot i que la capacitat de legislar pertany al poder legislatiu, reconeix la capacitat de dictar normes en el mateix rang que una llei en el poder executiu.
Es por justificar això per la complexitat i el llarg termini que té la aprovació d’una norma per les Corts i diem que l’Art. 82 de la Constitució permet a les Corts delegar en el govern la potestat de dictar normes sempre que no sigui matèria reservada la llei orgànica. Trobem dos tipus de normes:
■ Decret legislatiu: norma elaborada pel govern per delegació de les Corts. Aquesta delegació ha de ser exprés i delimitada, és a dir, per una matèria concreta i fixant el termini del seu exercici. La finalitat del decret legislatiu és la creació d’un text articulat o d’un text refós “recollir diversos textos legals en un” quan és així es fa mitjançant una llei de bases i quan es un text refós es farà mitjançant una llei ordinària. Ex:1/
- text refós de la defensa dels consumidors i usuaris.
diferent que pot ser més curt o més llarg segons la seva vigència o transcendència. Aquest termini és “VACTIO LEGIS” (període entre que una llei es aprovada fins que entra en vigor).
- Derogació o cessament:
El cessament de la vigència d’una norma es produeix com a conseqüència d’allò disposat en una altra norma posterior que el seu contingut contradiu o regula de manera diferent el que establia la llei anterior. Hem de distingir entre llei derogada i llei derogatòria.
La derogada és la llei anterior i el seu contingut deixa de estar vigent i per tant deixa de ser obligatòria i la llei derogatòria és la llei posterior, el seu contingut entra en vigor i ha de ser de rang igual o superior a la derogada, sino el 1.2 CC diu que és nul·la. L’abast de la derogació pot ser expressa o tàcita.
Quan és derogació expressa , la pròpia llei derogatòria indica quines lleis anteriors seran derogades i ho fa mitjançant les disposicions transitòries o derogatòries.
Respecte la derogació tàcita la llei derogatòria no indica expressament quines normes deroga però la seva regulació és incompatible i/o contaria amb les regulacions anteriors. Dins de les dues tipologies la norma pot derogar total o parcialment la norma anterior.
- Efectes de l’entrada en vigor:
Aquests són tres:
- Derogació de la legislació perquè és incompatible o contradictòria
- Aplicabilitat immediata en aquells supòsits que es produeixen després de la seva entrada en vigor
- No retroactivitat: no aplicació a supòsits que s’han produït abans de la seva entrada en vigor ( Principi de irretroactivitat )
Qualsevol canvi normatiu requereix que es determini el moment exacte de l’entrada en vigor i quan s’ha d’entendre derogada la preexistent. Això produeix que de manera excepcional es reconeguessin una mena d’efectes retroactius que permeten aplicar la nova normativa als efectes jurídics produïts com a conseqüència d’actes que han tingut lloc amb la norma anterior.
3.2. L’aplicabilitat
Té relació directa amb la seva vigència. Tota norma vigent és aplicable per ella mateixa. La mera vigència determina i justifica la seva aplicació de manera que una llei vigent té força vinculant i es obligatòria també la seva aplicació tal i com preveu la llei 1.7 CC pels jutges i tribunals.
Poden ser aplicables les normes no vigents?
Per si mateixes no ho poden ser en aplicació del principi de irretroactivitat que s’aplica amb la finalitat d’aconseguir seguretat jurídica. Però per la mateixa seguretat són aplicables en determinades situacions però necessiten del que es afavorir la seva aplicació.
Dos supòsits en que una norma no vigent sigui aplicable:
- Una norma que no sigui vigent : per aplicar el dret aliè a un territori es fa ús de la norma de conflicte. L’Art 12.6 CC ens diu com resoldre els conflictes d’aplicació de normes de diferents territoris.
- Normes derogades : es fa ús d’una norma de dret transitori que admet la vigència de determinats articles de la llei derogada els efectes produïts pels actes mentre la llei era vigent.
3.2. La interpretació i l’aplicació de la llei
- La interpretació
El fet d’aplicar una norma pressuposa que aquesta norma ha estat interpretada segons el supòsit en que serà aplicada. Centrant-nos en les lleis com a norma més general: la interpretació que vincula la seva aplicació pertany a poder judicial (jutges i tribunals) Art. 117 Constitució i 2 i 5 de la LOPJ 1 , 1.6 CC i 111-2.1 CCC. Els jutges i tribunals ha de verificar que aquella llei concreta és la necessària per a resoldre el supòsit o la situació que se’ls planteja de la que tenen que donar solució de manera que hauran d’esbrinar tant el seu significat com el seu abast.
La interpretació és l’activitat dirigida a fixar el sentit o el contingut regulador de la norma.
En l’Art.3.1 CC i el 11-2 CCC ens parlen de la interpretació però no ho fan en el mateix sentit, no són equivalents. En l’Art. ??? del CCC trobem que es refereix com a criteris d’interpretació de manera expressa els principis generals que informen el dret civil català i especialment la jurisprudència
1 Llei orgànica del poder judicial
- L’autèntica: el propi legislador ens facilita la seva interpretació
- Judicial: la fan els jutges i tribunals i pot arribar a convertir-se en jurisprudència
- Doctrinal: la fan autors jurídics
- Aplicació de la llei
Un cop interpretada la llei pot ser aplicada correctament bé de manera directa o immediata o bé de manera analògica.
En el primer cas, ho fem perquè la situació o el supòsit al que s’aplica la norma coincideix exactament en el supòsit descrit. L’Art. 4.1 CC parla d’aquesta aplicació especifica.
La segona, és fa servir quan el supòsit o la situació ho estan descrits en cap norma, l’hem d’ampliar en l’àmbit específic i trobar una norma similar. Esta previst en el Art. 4.1 CC i s’aplica quan existeix una semblança entre el supòsit no regulat i el supòsit regulat. Aquesta aplicació analògica permet retardar l’aplicació de la segona font del dret: el costum.
- L’equitat com moderador i com regla de solució de conflictes.
Com a moderadora es fa servir un cop interpretada la llei adaptant-la l cas concret actuant com a criteri d’aplicació i moderació. El que es pretén és que el jutge tingui una certa discrecionalitat (que pugui escollir ell) a l’hora de valorar aspectes extra jurídics del cas concret per poder moderar els efectes legals.
Com a regla de solució de conflictes veiem que el jutges només poden fonamentar les seves resolucions per la resolució de conflictes en equitat només quan la llei així ho autoritza expressament, això s’utilitza en la resolució de l’arbitratge.
- Eficàcia de la llei
Esta lligada a la obligatorietat de la llei. Les normes vigents han de ser observades pels particulars que el seu compliment por ser voluntari quan no
s’hi posa cap obstacle o bé obligat per mitjans coactius que es donen en supòsits d’incompliment. Segons l’Art 6.1 CC , l’incompliment es por donar:
•.a. Per ignorància de la llei i l’error en dret, la llei s’aplica per el fet de la seva existència i el seu desconeixement no eximeix del seu compliment.
L’error es produeix per coneixement o per interpretació inexacta de la norma però tampoc eximeix del seu compliment.
•.b. Acte contrari a llei:
1r: quan una norma es imperativa o prohibitiva, és a dir, de dret necessari i no dispositiu, i s’actua de manera contraria a allò previst en la norma, aquesta infracció dóna lloc segons l’Art 6.3 CC a la nul·litat absoluta de ple dret de l’acte contrari de manera que no produirà efectes.
2n: llei preveu la possibilitat que la norma admeti una conseqüència diferent a la nul·litat de ple dret, pel cas de contravenció. És dóna en determinats supòsits si aquesta nul·litat provoca efectes contraris.
3r: poden sorgir problemes quan no queda clar si la norma té caràcter imperatiu o dispositiu. En aquests casos no s’aplica la nul·litat absoluta.
•.c. Acte en frau de llei ( Art 6.4 CC ) és un acte realitzat, emprat sota una norma que es denomina llei de cobertura però que la seva finalitat és aconseguir un resultat prohibit o contrari a l’ordenament jurídic. L’acte és aparentment lícit però realment vulnera la norma.
La conseqüència serà l’aplicació de la norma que s’ha intentat evitar.
•.d. Exclusió voluntària de la llei aplicable ( Art. 6.2 CC / 111-6 CCC ): és admissible i valida però no de manera absoluta, nomes si esta previst en la pròpia norma.
Perquè es una norma de caràcter dispositiu i no imperativa, la pròpia norma permet la seva modificació o exclusió voluntària en aplicació del principi de la llibertat civil o si compleix uns requisits: que la seva renuncia o exclusió no sigui contraria a l’interès o ordre públic i que no perjudiqui a tercers.
- Els elements de complementació de l’ordenament jurídic: la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
L’ordenament jurídic espanyol conté elements de complementació, la jurisprudència. No és font de dret ni en l’ordenament estatal ni català. Li manca per ser-ho la virtualitat de produir normes jurídiques amb eficàcia general i obligatòria per tots els ciutadans. És un mitjà per interpretar i facilitar l’aplicació de les normes jurídiques.
Podem dir que la jurisprudència és el conjunt de sentencies dictades per un jutge o tribunal que es pot arribar a convertir en el criteri a seguir per jutges o tribunals en dictar una sentencia quan han de resoldre un cas concret o similar.
La sentencia es divideix en tres punts:
- Els antecedents de fe: que ha succeït i qui presenta la demanda
- Els fonaments de dret: en funció del que reclamen fonamentem en dret d’on es regula la situació
- La part dispositiva: fi de la sentència i decisió final.
Dins dels fonaments del dret hi ha dos parts:
- RATIO DECIDENDI: motivació i argumentació
- OBITER DECIDENDI: complementaria i accessòria
Només la RATIO DECIDENDI pot contribuir doctrina jurisprudencial, perquè pugui ser considerada doctrina requereix una pluralitat de sentencia en el mateix sentit.
La doctrina no és inamovible, però s’ha d’argumentar degudament.
- La jurisprudència del Tribunal Constitucional
El Tribunal Constitucional interpreta i aplica la Constitució com a norma suprema del ordenament jurídic. Controla que els seus preceptes siguin respectats pels poders públics i particulars. Això queda reflectit en l’Art.1.1 de LOTC 2_._
La jurisprudència del Tribunal Constitucional és el conjunt de sentencies emanades pel tribunal per resoldre aquelles qüestions sotmeses al seu coneixement. Tot i no ser font del dret por incidir directament en les fonts del ordenament jurídic que poden arribar a ser declarades inconstitucionals cessant la seva vigència.
Els procediments els trobem en l’Art.161 de la Constitució i estan desenvolupades en la LOTC.
•.3. Recurs d’inconstitucionalitat: es fa servir per determinar la constitucionalitat o no d’una llei. Estan legitimats per sol·licitar-lo:
- El president del govern
- El defensor del poble
- 50 diputats o 50 senadors
- Els òrgans executius de les comunitats autònomes
- Les assemblees de les comunitats autònomes
•.4. Qüestió d’inconstitucionalitat: són competents per demanar-la els òrgans judicials (jutges i tribunals). La poden demanar un cop finalitzat el procediment i abans de dictar sentencia i ho fan si tenen dubtes respecte d’una norma que té que ser aplicada per poder donar solució al conflicte. El plantegen si tenen dubtes de la seva constitucionalitat.
•.5. Els ciutadans: només podem acudir directament al Tribunal Constitucional mitjançant el recurs d’empara si considerem que en un procés s’ha vulnerat els nostres drets fonamentals.
2 Llei orgànica del tribunal constitucional
- Els tractats internacionals i el Dret de la Unió Europea i la seva influencia en el dret intern dels seus estats membres
Els tractats internacionals: una vegada han estat vàlidament celebrats i publicats vàlidament a Espanya o subscrits per l’estat espanyol, formant part de l’ordenament jurídic espanyol ( Art. 96 de la Constitució i Art. 1.5 CC ) són en si mateixos font del dret dels estats i dels seus ciutadans sense necessitat d’una altra norma estatal que obligui al seu compliment.
L’únic que requereixen de la seva declaració al BOE amb el termini general de VACATIO LEGIS de 20 dies. La seva publicació no es requisit de la seva existència, validesa ni vigència és requisit d’integració al ordenament jurídic espanyol, i per la seva aplicació directa al dret.
La doctrina els considera incorporats amb rang de llei ordinària amb la particularitat que no pot der modificada ni derogada per una llei posterior mentre el tractat internacional estigui vigent.
El dret de la Unió Europea: és el dret emanat dels òrgans i institucions directius de la UE i que vincula als seus estats membres perquè té potestat i competència normativa tal i com preveu l’Art 288 del tractat de funcionament de la UE.
- Reglament i directiva: són font de dret de la UE donat el seu caràcter obligatori i ERGA HOMNES i tenen incidència en el nostre ordenament jurídic intern. - Reglament: disposició normativa que té valor de norma jurídica per si mateixa. Té caràcter obligatori en tots els seus elements i vincula als estats i els ciutadans.
És l’aplicació directa des de la seva entrava en vigor, és a dir, és dret vigent de tots els estats sense necessitat de recepció o incorporació de cap mena. És vigent des de la seva publicació al DOCE en el termini establert i sino de 20 dies. Art. 297 TFUE. La publicació és condició prèvia de la seva obligatorietat. Dins de l’estat té rang de llei ordinària respecte l’ordenament.
- Directiva: és una disposició normativa que conté regles o criteris generals que han de ser desenvolupats a cada estat. No són d’aplicació directa ni requereixen de la recepció ni desenvolupament per cada estat membre dins del termini establert per la pròpia directiva. En cas d’incompliment del termini es pot arribar a admetre una aplicació directa a la directiva.
La llei de desenvolupament de la directiva és una llei de transició i serà aquesta llei i no la directiva la que s’aplicarà en els estats. La seva finalitat és la de amortitzar i unificar el dret dels estats. La incorporació de les directives si la matèria que es tracta és competència de les Comunitats Autònomes es pot fer per aquestes.
- El dret civil com a sector del ordenament jurídic
- La consideració del dret civil com a “dret comú”
Dins del dret privat hem de distingir entre normes de dret comú i normes de dret especial.
- Dret comú: normes que regulen la realitat jurídica en tots els seus aspectes
- Dret especial: normes que regulen matèries o relacions concretes.
- Veïnatge Civil Comú: pertany a les Comunitats Autònomes sense dret civil propi i se’ls aplica la legislació civil estatal (Dret Civil general). No sempre qui té un determinat veïnatge civil li serà d’aplicació el dret civil del territori (Ex: el català) es dóna en els supòsits de relacions jurídiques heterogènies. En aquest cas s’utilitzen diferents criteris per determinar la llei aplicable.
2.2. Com s’adquireix el veïnatge civil?
Es pot adquirir originàriament per filiació o naixement o de manera derivada per adopció o residencia.
•.e. Per filiació: pot ser tant per naturalesa o per adopció i atorga el veïnatge dels pares ( Art. 14.2 CC ). Si els pares tenen diferent veïnatge civil, el criteri de filiació no serveix de manera directa i s’ha de matisar ( Art. 14.3 CC ) de la primera determinada o per elecció dels pares en un període màxim de 6 mesos. Si no es determina per igual, s’aplica el criteri de IUS SOLI (lloc de naixement). Per últim s’aplica el dret civil comú.
•.f. Per residencia: continuada en un mateix territori al llarg dels 2 anys si hi ha manifestació expressa. Davant del encarregat del registre civil una declaració de voluntat. També s’adquireix en un mateix territori si no s’ha fet declaració en contrari.
•.g. Per elecció: estrangers que adquireixen la nacionalitat poden escollir el veïnatge civil ( Art. 15 CC ).
El canvi de veïnatge dels pares no altera el dels fills si no canvien expressament. Els majors de 14 anys assistits pels seus representants o menors emancipats poden canviar el seu veïnatge civil.
El veïnatge civil només es perd quan es perd la nacionalitat espanyola i si es recuperés, recuperaria el mateix que tenia en el moment que la ve perdre. ( Art. 15.3 )
EXEMPLE :
Cas 1: no hi ha conflicte de llei
Cas 2: Cas 3:
Català Aragonès Català Aragonès
Casa Sabadell Casa Madrid
La determinació de quina norma s’aplica és competència de l’Estat. Per resoldre el conflicte es pren com a referencia la norma de conflicte que és la norma jurídica que resol el conflicte de lleis entre situacions susceptibles de ser regulades de dos o més drets diferents. I prenen com a referencia l’Art. 16 CC i els articles del 9 al 11 CC.
En aquest cas concret l’Art 10.5 CC diu que:
- En cas de ser un bé immoble, s’aplica la llei del lloc on es troba l’immoble.
- En cas de ser un bé moble (Ex: un cotxe) s’aplica la llei on es realitza el contracte.
Tema 2: la persona com a subjecte de dret
1. La personalitat civil
parlar de personalitat significa abordar la noció de persona des del punt de vista jurídic. La personalitat és la subjectivitat jurídica que l’ordenament reconeix a tota persona. En aquest sentit parlem:
- Persona física : apta per ella mateixa perquè el dret li reconegui subjectivitat
- Persona jurídica : entitats sense caràcter físic d’organitzacions humanes a les quals el dret reconeix el caràcter de persona si reuneixen els requisits necessaris.
La personalitat compren dos aspectes fonamentals:
- La persona com a portadora d’uns drets fonamentals: drets de la personalitat que configuren la protecció bàsica de la persona
- Personalitat civil: inseparable del concepte de capacitat jurídica i que ens permet configurar la persona com a subjecte actiu i passiu de les relacions jurídiques com un centre d’imputació de drets i deures.
