¡Descarga Introduccion y Cluny y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
1. EL MÓN ROMÀNIC
►Transformacions socials, culturals i estètiques:
Geopolítica de l’ Europa romànica : un context molt menys estàtic que l’actual. El món medieval tenia molts més centres de poder, ducats, bisbats... amb la seva importància. Es tracten de 5 grans nuclis a partir del qual s’explica aquest context geopolític:
- Sacra Imperi Romà / Imperi romano- germànic: incloïa Alemanya, Borgonya i el nord d’ Itàlia. Les fronteres van variant segons l’època. Consistia en una disgregada consideració de principats, unitats polítiques ordenades al voltant del títol d’ emperador, concedit a Carlemany pel Papa Lleó III, i heretat pels emperadors alemanys posteriorment.
- França: gran poder de l’època, creixent sobretot a partir del s. XII. Estava dividit en diversos ducats, comptats, el regne de França, on el rei tenia poder, era situat a la regió de París. Al s. XII entre en expansió i guanya terreny. En aquesta època són molt importants els ducats del nord : Normandia, Flandes i *** i els del sud: Aquitànica i Tolosa.
- Hispània: denominació clàssica romana, equivalent a la península ibèrica. Territori molt dividit: doble divisió entre els territoris musulmans i els cristians, fet que marca la cultura, la història i l’art de cada territori. Dins dels cristians hi havia diversos estats, que de vegades col·laboraven entre ells, en el procés de reconquesta, però que molts altres ocasions s’enfrontaven entre ells. No només contraposició entre Castells i la Corona d’ Aragó... Aquests conflictes marquen la cultura de la zona, retardada pel que fa França (Col·laboracions, enfrontaments...) També té importància el Camí de Santiago, les relíquies de sants, grans centres econòmics, marca de manera important la política, l’economia, la societat, l’art, sobretot l’arquitectura de la península.
- Anglaterra: el regne havia estat sota domini dels normands des de l’any 66 i aquests a la vegada van dominar el sud d’ Itàlia. A partir de 1152 el regne passa a mans d’ Enric Panejanet, compte d’ Anjou, casat amb Elionor d’ Aquitània, dominant així els regnes d’ Hispània i de les illes.
- Itàlia: fragmentada amb alguns territoris per l’ Imperi, altres pels Normands, algunes repúbliques molt potents i sovint enfrontades entre elles, i sobretot és on hi havia els estats pontificis, on hi havia Roma, el cap de la religió.
►Questions historiogràfiques :
Definició :
- Terme Art Romànic en relació a llengües romàniques.
- No s’usa el terme a l’historiogràfica fins al s. XVIII , tot i que neix dins dels erudits que es dediquen a estudiar les llengües, i no l’art precisament.
- Amb el temps aquest discurs lingüístic es trasllada a l’arqueologia i finalment a l’ història de l’art.
- El primer a referir-s’hi és el filòleg W. Gunn (1819).
- El primer en definir aquest art com a art romànic, del mateix origen que les llengües romàniques.
- (^) És a partir d’aquest moment que tota l’arquitectura medieval es deixa d’anomenar enterament gòtica.
- Veritablement l’arquitectura romànica té unes claríssimes vinculacions a l’arquitectura romana.
Ex. Saint- Giles- du- Gard (c.1150): façana amb forma d’arc triomfal que aporta un significat cristià: l’església que triomfava contra les heretgies i els infidels, així com els arcs romans servien per a celebrar un victòria. Es tracta d’una forma que s’adapta al contingut de celebració de les dues cultures. Es creu que els autors s’inspiressin en l’arc honorífic d’ Orange, o bé en l’arc de Constantí de Roma.
Per tant el terme “romànic” significa “a la manera dels romans” i es va aplicar a l’art d’aquesta època per la seva semblança amb alguns monuments clàssics.
Per a nosaltres romànic és un terme mol més ampli, perquè abraça tota l’arquitectura d’un ampli període.
- El romànic és el primer estil internacional de l’edat mitjana.
- Però no existeix un “únic romànic”.
- Les obres artístiques d’època romànica mostren diferències remarcables a causa de les àmplies cronologies i dels distints àmbits geogràfics.
- S’ha parlat d’una unitat multiforme.
►Periodització :
Primer romànic c. (a) 1000-
Romànic de plenitud c. 1075-
Tardoromànic c. 1150 - 1225
- Primer romànic : c. (a) 1000- 1075 Entre finals del s. X i el tercer quart del s. XI , la periodització es deu a l’arquitecte Puig i Cadafalch, per parlar d’un estil arquitectònic, sense transcendir a les arts plàstiques, encara encallades a la tradició carolíngia. En formen part uns edificis amb tècniques similars entre Damasià, Itàlia, la Provença i Catalunya. S’hi observen dues corrents, una protagonitzada per mestres llombards i una altre, la francesa, que desembocarà en el que serà el Romànic Ple. Hi ha historiadors que parlen directament d’arquitectura llombarda, sense reconèixer el primer romànic, ja que aquest només un factor arquitectònic i no d’arts plàstiques.
Principals influències ,substrat:
- Carolíngies (arts plàstiques ancorades)
- Bizantines
- Islàmiques
- Antigues
►HERÈNCIES BIZANTINES : incrementa el contacte entre zones gràcies a les croades. Aquest món mantenia vives, però transformades , molts elements i tècniques de tradició hel·lenística, i per tant, clàssica.
- Se suggerien les formes humanes sora els vestits (damp fold style ) (tècnica dels panys mullats).
- Es realitza un modelat facial coherent i un acurat tractament de la llum.
- Hi ha un limitat repertori de fórmules per expressar emocions. Repertori de convencions.
Ex. Salteri de la reina Melisende.
Les conseqüències de la influència bizantina que arriba en dues onades, al s. XI (primer quart)i XII (segona meitat) són:
- Revival del mosaic parietal
- Increment de la popularitat de les imatges religioses emotives- pathos -.
- Transformació de la pràctica pictòrica occidental.
Ex. Judici final Ex. Triomf de la creu Ex. Sant Cosme i Damià Ex. Sant Apolinar
Ex. Tapís de Bayeux: mostra unes imatges diagramàtiques que no tenen gairebé vida i que són molt diferents de les imatges de la Bíblia de Bury St. Edmund. Les d’aquesta obra les figures humanes és més sòlida, hi ha un tractament acurat dels rostres i de la il·luminació...
►LA INFLUÈNCIA ISLÀMICA S’explica en els segles XI i XII perquè estan en guerra amb occident, i és l’època de les croades i l’època de la reconquesta, com a la península ibèrica i Sicília,també conquerida per musulmans. Son dos mons enfrontats, però també en contacte. Per això el món cultural europeu rep influències del món cultural islàmic, molt més avançat que el primer.
- Arc apuntat: abans del naixement del gòtic. Probablement apareix aquest a partir de la influència islàmica, o via Nàpols o Sicília.
Les influències islàmiques en totes les zones de contacte per conquesta són especialment fortes
sobretot en les arts sumptuàries.
L’empremta islàmica:
Ex. Arqueta de Leyre (1004-05, Pamplona) / Arqueta de les Beatituts (1063 San Isidoro de León)
EVOCACIONS ANTIGUES Influència del món romà/ evocacions antigues. No és una actitud anti- clàssica la de l’edat medieval, però és molt diferent que la dels humanistes.
El romànic es fruit de tota una síntesi d’influències i que no sorgeix exactament d’un lloc determinat, sinó de diversos lloc i moltes cronologies i sintetitza moltes influencies. Seria un error veure romànic com una síntesi d’influències, sinó que es caracteritza per la seva originalitat i la seva gran varietat. Per tant es fruit d’una societat dinàmica i oberta a estímuls de diferents tipus.
►L’ARTISTA I LA PROMOCIÓ DE LES ARTS
Durant els segles del romànic, i tota l’edat mitjana, així com bona part de l’època moderna, el concepte d’artista per se, no existeix. Aquesta idea actual, de l’artista com a creador, deriva en part del renaixement italià i del romanticisme. En època de romànic es distingia entre:
- (^) Artifex theoricus: aquella persona que parla, entén , projecta com ha de ser una obra de qualsevol tipus.
- Artifex practicus: persona que actua i porta a terme l’obra des del punt de vista material. Pictor, brodatot, perpunter, magister pannorum de ras (tapisser), magister operis (mestre d’obres) magister domorum (mestre de cases), magister axie, lapiscide, ymaginaire, mestre d’imatges, vitraller...
Inversament al que passa actualment, en aquesta època es tendia a pensar que el responsable d’una obra no era l’artífex pràctic, sinó el teòric, el promotor. Fins a tal punt, que Saint- Denís de París, s’atribueix la seva reforma al seu abat, en un text on es parla de qüestions tècniques, iconogràfiques, estètiques... És un document excepcional per la seva amplitud i perquè en conservem l’edifici, un dels més importants del gòtic. Però era normal que el promotor s’atribuís l’obra sense fer cap mena de referència a l’artista.
Ex. Chartres (església romànica on ara hi ha Notre- Dame), el bisbe fa referència a la bellesa i grandesa de l’obra, als diners invertits, al seu ús com a gran temple, però en canvi no es fa menció al grup de pedrapiquers, paletes, vitrallers... a tots els artistes que varen fer possible aquella catedral.
Arquitectura+ escultura monumental vinculada a aquesta.
Altres arts plàstiques: Amb els contractes davant de notari i les instruccions directes, aquests promotors arribaven a condicionar les obres, fins a tal punt que a vegades no es deixava la mínima llibertat a l’artista. Quan s’encarregava una obra, com una pintura, retaule, manuscrit... és evident que es fixaven per endavant les dimensions, la iconografia i els materials. Però també es podien acordar i fixar per endavant les actituds dels personatges, els models... I per tant no es deixava cap mena de marge a la inspiració de l’artista. Per tant què podia fer l’artista medieval? Posar el millor del seu edifici, el millor de la seva tècnica per tal de produir una obra el més bella possible. No es permet cap missatge personal.
Relacions entre artistes i promotors: L’estudi d’aquestes resulta veritablement difícil en aquesta època. Els documents són essencials per a comprendre-ho, i durant al s. XI i XII hi ha un període de falta de fonts escrites. Malgrat això hi ha una sèrie d’indicis que ens permeten conjurar algunes hipòtesis que semblen certes.
Arqueta de San Millàn de la Cogolla (c. 1067)
El més paradigmàtic dels exemples conservats sobre la relació entre la creació artística i els seus protagonistes, els artistes.
- Aquest fet es deu gràcies a la reproducció tot un cicle de la iconografia hagiogràfica, també hi apareixen tots els personatges que influeixen en la creació de l’obra, coma fet excepcional. Abat Blas apareix al costat d’un rotlle que ens informa del seu càrrec , així com el seu paper en la realització de l’obra, com a promotor. Inscripció: Blasius abba huius operis effector.
- També existeixen documents on s’anota aquells que intervingueren en el patrocini d’aquesta obra com: Sanç de Peñalen, rei de Castella ( Sanctius rex supetiens).
- Escrivà Munio: Munio scriba politor. Encarregat de la iconografia de l’obra, recerca de les imatges que serviren de model, autor de les inscripcions... creador intel·lectual del programa.
- L’últim grup que hi trobem , a part del cicle hagiogràfic, és el grup de treballadors que feren possible materialment l’obra: Mestre Engelpam.
Llevat dels noms d’algun artista, sabem molt poc dels artistes romànics, fet que canvia radicalment amb el gòtic durant el s. XIV , sobretot a la corona d’ Aragó i alguns indrets d’ Itàlia, fet que ens permet conèixer bastant bé el perfil i la trajectòria professional dels artistes. En aquest sentit, una de les realitats més complexes de l romànic és comprovar que hi ha moltes obres conservades però que en general no podem relacionar amb cap artista concret, d’aquí la idea de que l’art romànic és un art anònim, tot i no ser ben bé així. Moltes vegades el seu nom no podia sortir perquè l’obra anava dedicada a déu.
Tenim molts noms i exemples d’obres d’aquesta època que podem atribuir a un mestre, tot i només saber-ne el seu nom. En aquest sentit és normal que els artistes no estiguessin al vèrtex de la piràmide social, però si que és cert que la seva situació social podia ascendir i ser de gran importància. A partir del gòtic sabem que moltes vegades hi havia un mestre major que i que havia de controlar a tot l’equip de treballadors. La llarga durada d’aquests processos constructius moltes vegades implicava una relació directe entre el mestre i la fàbrica, la institució controlada pel capítol que fa possible aquella obra i en la qual el mestre major i l’ artífex practicus té gran importància. Moltes vegades el mestre major dedicava tota la seva vida a una gran obra. Era bastant habitual que el mestre major fons escultor, aleshores es preocupaven per contracte de que aquest s’encarregués de les peces escultòriques principals, més a la vista.
- Picapedrers i Arca de Noé(segona meitat s. XII ; Girona: claustres catedral). Representació genèrica dels treballadors. Aquestes passen d’època romànica al gòtic
- Teginat de la Catedral de Terol. Construcció d’una encavallada. Repertori iconogràfic que representa la construcció d’un sostre, del de la seva catedral , coberta amb fusta amb una tècnica de “par y nudillo”.
També trobem inscripcions o retrats que fan referència a un artista en concret.
Mestre Mateo: Pòrtic de la Glòria, 1168, Compostel·la.
Representació del sant o del mestre? En canvi si que hi ha una inscripció protocol·lària molt important, situada a la llinda del pòrtic central, fa referència exclusivament al mestre Mateo. “ En l’any de l’encarnació del senyor de 1188, és a dir, era 1226, l’ 1 d’ abril , han estat col·locades les llindes de les portes principals de l’església del beat Jaume pel Mestre Mateu, que es va encarregar de la direcció de l’obra des dels fonaments. Es fa referència a l’artista i no al promotor.
- Itàlia, s. XII : Benedetto Antelami, Mestre Niccolò i Wiligelmo de Modena.
- Inscripció de la façana: “Així com tu ets digne d’honor entre els escultors/així ara brilla la teva escultura, oh Wiligelmo”
- Sobre l’arquitecte “Lanfranco és clar, docte i apte de talent,és el creador i mestre rector d’aquesta obra”
Mostra de respecte i honor.
Representació d’artistes i treballadors amb eines a la mà: Aquesta tradició ja es trobava en època taro romana i es reprèn al romànic.
- Gerlachus: és l’artista i el donant de l’obra, en la seva doble condició surt representat.
cossos de sants es van desquartitzar per tal de repartir i així es varen multiplicar els peregrinatges. I així va ser com van quallar els monestirs del romànic. Aquests monestirs a més són els canalitzadors de les transformacions de la vida del romànic i tenen unes característiques vinculades a les idees d’aquest moment.
Característiques:
- Centres de funció espiritual i temporal.
- Al capdavant de grans explotacions agràries i n’obtenien la riquesa.
- Pràctica de la caritat i hospitalitat.
- Centres generadors de cultura, centres culturals.
Imposen una sèrie de qüestions que volien reflectir un model de vida, basat en tres renuncies:
Model de renuncia:
- Espasa: promouen pacifisme
- Or- riquesa: pobresa
- Sexe: castedat
A més tots els monestirs havien de complir tres condicions indispensables :
- Lloc de pregària
- Repositori de relíquies, és a dir de producció econòmica
- Centre d’aprenentatge
En el cas de Cluny, el seu èxit els dugué a produir molta més riquesa de la que necessitaven , fet que els portà a renunciar a la renuncia de riquesa. Molts nobles s’afiliaven a monestirs per tal de participar de la religió i molts acabaven de monjos(contradiccions).
L’abadia de Cluny va ser la més important de tota la seva època, no va estar aïllat, sinó que tingué importància social, política... i es convertí en enorme centre econòmic, i com a conseqüència d’un gran impero monàstic que visqué en un gran context de luxe, i que permeté la formació de mil dos- cents priorats que derivaven de la casa mare, tot i que en realitat tenien gran autonomia, fet que anava en contra de les normes de St. Benet.
Aquest abandonament progressiu de les normes benedictines, la vida en el luxe, el gran poder... van fer que durant el s. XI i XII es produís un gran i nou corrent reformador. Hi ha una sèrie d’ordres nous que volen tornar als orígens de pobresa que havia provocat el creixement dels benedictins, tot hi haver abandonat aquesta premissa amb el creixement. La més important d’aquestes reaccions contra el poder benedictí serà l’ordre del Cister.
Ja al s. XIII apareixen de nou els ordres anglicans, franciscans, carmelites... que fan reviure aquesta situació, ja que els ordres reformadors esdevenen tant poderosos que excedeixen en luxe i riquesa i es donen noves reformes per tal de controlar-ho i tornar als inicis de pobresa.
Tornant al tòpic historiogràfic, cal tenir en compte que els segles entre el IX i el XII són l’època daurada monacal. En canvi a partir del XIII la importància als monestirs s’afebleix i adquireix cada vegada més pes les escoles episcopals urbanes (anglicans, mendicants...), i després les universitats.
Tota aquesta importància de la vida monàstica té lloc en paral·lel amb una reforma de l’església catòlica als segles XI i XII : La reforma gregoriana. Aquesta volia lluitar contra la decadència moral i constitucional des de la pèrdua de poder dels carolingis.
►REFORMA MONÀSTICA: L’IMPERI DE CLUNY
Reforma de l’església (politització de càrrecs monàstics...) Llibertat de l’església en front el poder polític.
Reforma impulsada per Cluny i Roma:
- Religiosa i social i... econòmica.
- Augment dels monjos i fundacions
- Caducitat del model carolingi
- Independència del poder civil Impulsors:
- Lleó IX (1049- 1054)
- Nicolau II (1059-1061): introdueix el fet d’elegir Papa només els clergues, sense emperador.
- Gregori VII (1073- 1080). Monjo de Cluny
- Dictatus Papae (1075): programa de la reforma, on s’afirma la superioritat del Papa sobre qualsevol autoritat política.
- Oposició a l’ imperi
- (^) Querella de les investidures Ideal de la vida hermítica: retorn a les arrels del cristianisme: la contemplació i l’ascetisme. Reivindica la supremacia del poder dels eclesiàstics en qualsevol territori.
Cluny està al centre de totes aquestes discòrdies i reformes, i es converteix en una potència mundial també des del punt de vista polític, li atorga una gran riquesa, uns mitjans suficients per prendre obres arquitectòniques enormes i insòlits per l’època, marcades per la gran sol·licitud de monjos del monestir en aquells temps. Transformació gradual del monestir.
►CAP A UNA ARQUITECTURA ROMÀNICA
- Posseeix absis amb deambulatori i tres capelles radials; dos transseptes; volta de canó de 25m d’altura; ampli claristori.
Formació de l’art i l’arquitectura romànica. Aquest esplendor monàstic dels segles X, XI i XII, fa que es desenvolupin una sèrie d’arquitectures que després veurem en l’obra de Cluny III. En definitiva cal tenir present que l’ eclesia major de Cluny III va ser la combinació de dècades d’experimentació en altres esglésies, per exemple borgonyones com Saint- Beigne de Dijon, Saint- Philibert de Tournus, abadies de Payerne, Romainmôtier, Saint Êtienne de Nevers, Saint- benoit- sur- Loire (el més important, església amb les relíquies de St. Benet, que és l’autèntic model de Cluny III) (CAMPUS). Posseeix absis amb deambulatori
2on abat: Odó (927): abat de gran importància.
- Els monjos eren benedictins. I a més es caracteritzaven per posar gran èmfasi en el desenvolupament litúrgic:
- Renoven completament les elaborades misses de difunts.
- Atorguen molta importància al cant coral, que serà una de les claus de l’art monàstic. (voluntat bona acústica= interès construcció grans esglésies amb volta de canó).
- 50 anys més tard: Abat Aymard (942-954: inici de la substitució de Cluny I per Cluny II.
- L’abat Maiol ( o Mayeul, 954-994) finalitza les obres l’any 981.
- Odiló (994-1048) i Hug de Semur (1049-1109) mantenen la importància del monestir. Hug iniciarà Cluny III.
Podem saber d’aquestes fases de Cluny gràcies als arqueòlegs.
FONTS
- Planimetries de Conant
- Biografia d’ Odiló (994-1048)
- Text d’un clergue romà que narra una visita a Cluny II el 1063
- Manuscrit del reglament interior del centre monàstic de Farva (al nord de Roma; c- 1042) les anomenades Constudines Farvenses.
Descripció d’un monestir ideal, aquesta descripció s’ha identificat amb Cluny II.
Cluny II , segons Conant, c. 1043. (es basa en la descripció ideal de les Consetudines, per això la data). Saint- Gall, c. 820; Stifsbibliothek.
Veiem una certa semblança amb els models carolingis sintetitzats en la planta de Saint – Gall. En quant a la seva disposició general del monestir. L’església es tracta d’una basílica longitudinal de set trams amb una nau central i dues de laterals senzilles separades entre elles per columnes i pilars. La capçalera esta enquadrada per absidioles i criptes, on els monjos es retiraven a l’oració per fer exercicis de mortificació com si estiguessin al desert, ideal eremític. La novetat més important és que la capçalera és d’estructura esglaonada i permet l’articulació de diversos absis situats en bateria l’un al costat de l’altre. Funció admiració del conjunt. Idea presa de les criptes de la borgonya carolíngia i es una idea desenvolupada en diverses esglésies durant el romànic. Per exemple dant miquel de Cuixà i el monestir de Sta. Maria de Ripoll.
A l’extrem occidental (absis extrem oriental) a la zona del west rest carolingi hi ha una mena de porxo, galilea, construït a posteriori a la basílica, a finals del s. X i és un lloc segons les consetudines, dedicats als seglars mentre els monjos sortien al claustre a fer processons. Aquesta zona desapareixerà a les esglésies conventuals del cister, perquè aquest ordre no admet seglars dins del seus monestirs.
Transsepte sortit, a les esglésies carolíngies ja hi havia mes d’un altar però en aquest cas s’inclouen dins del conjunt del temple. Una de les solucions per multiplicar el nombre d’altars es gran transsepte al qual s’obrien absidioles. A costat i costat de presbiteri dos espais rectangulars que no sabem perquè servien , potser també per allotjar més altars.
Cobertes resoltes amb un sostre de fusta, que al s. XI va ser substituït per voltes de canó. Aquestes voltes de pedra, mol mes aconsellables per les de fusta per la conservació ( no incendis) i perquè aquestes esglésies cobertes amb volta de canó de pedra tenien molta millor sonoritat. 1045- abat Odiló conclou el conjunt de l’ església afegint un claustre: el claustre d’ Odiló.
Quan es fan aquestes voltes de pedra també s’afegeixen torns al creuer i als peus.
CLUNY III 1049 - 1109 Les instal·lacions de Cluny II queden reduïdes per unes certes raons:
- Augment del número de monjos, dels 12 inicials passen a 300 aproximadament.
- Major afluència de fidels
- Calia engrandir Cluny II
- Capçalera més gran (molta importància a l’esplendor de la litúrgia)
- (^) Transsepte més gran
- Nau més gran (oberta als familiar, servidors, colons, seglars...)
- Torres, campanars, avantnau (per reunir les processons) i tribuna (per evitar els amuntegaments en els edificis litúrgics, com per exemple masses persones a les naus, transsepte... i calia més espai per les grans misses).
- Les obres s’inicien el 30 de setembre de 1088 per tal de satisfer aquestes necessitats.
- Arquitectes: Gunzo i Hezelon (fet no habitual en l’època). Dos eclesiàstics.
- Papa Urbà II consagra l’altar major el 1905.
- Innocenci II consagra el temple el 1132, en temps de l’abat Pere el Venerable.
Aquestes construccions que són la màxima representació del a vida monacal, són en realitat la màxima contradicció del model de vida monacal: austeritat, pobresa, humilitat, modèstia...
Aquesta obra en la seva època va causar gran admiració i també posteriorment.
El complex no va ser erigit a partir només pels fons monacal sinó també amb l’ajut de les aportacions de monarquies estrangeres, com l’anglesa i la castellana.
Gràcies a la potència d’aquesta construcció s’ha dit en textos que l’home medieval, en arribar a Cluny tenia la sensació de que es trobava a la Jerusalem celestial, aquella ciutat que descrivien
els autors patrístics com Sant Agustí.
A part de Cluny III desapareixen també tots els altres elements de l’abadia, no només l’església major, sinó gairebé tot el complex del monestir. Tot i això també sabem que hi havia una sèrie de dependències monàstiques immenses i immensament riques. Les més importants de les dependències auxiliars eren:
- La sala capitular
- El claustre: pretenia simbolitzar el paradís. I la seva finalitat pràctica era proveir als monjos d’un lloc per a la meditació, lectura, exercici espiritual i higiene. A partir dels textos de l’època i altres claustres sabem que aquest havia de ser sobredecorat , fet que sabem per les queixes que expressa Sant Bernat a l’apologia de Guillem, es queixa de la decoració dels claustres cistercencs. Probablement era com el claustre de Moissac (similars en dates i construeix el seu claustre quan estava lligat a Cluny).
Tot el conjunt i zones de l’església estaven també sobredecorades. Una decoració malauradament perduda al 100%. Però en busquem reflexos en altres edificis de l’època per fer-nos una idea de la decoració de Cluny.
En canvi si que hi ha una cosa que esta més clara, i és el fet que hi ha uns frescos de primàries del s. XII , rèplica en petit dels que originalment decoraven l’ absis de Cluny III, es trobaven a Berzé-la-Ville , c. 1120, ja que aquest era el priorat on anaven a estiuejar els abats de Cluny i varen voler un decorat iconogràficament semblant i sumptuós.
Tema dels 12 apòstols amb la traditio legis (tema de l’ art imperial romà segons apareix crist donant rotlle a sant Pere, on li dóna la llei, el poder. Iconografia romana; emperador donant poder a un governant). Sant Pere acompanyat pels apòstols , com a precursor dels Papes rep el poder de Crist. En aquesta època hi havia totes les lluites pel poder papal i polític, i Cluny tingué molta importància a favor del Papat.
Sabem també pels textos de l’època que els clunyesencs excel·lien en les arts plàstiques i l’arquitectura. Per tant imaginem una església intensament decorada i amb molta qualitat, tenint en compte la sumptuositat i majestuositat de l’edifici.
Capitells del deambulatori de Cluny III:
- Formaven un cicle centrar en el simbolisme cosmològic i moral.
- Apareixen figures al·legòriques de les virtuts, els rius del Paradís, les estacions de l’any i temes musicals.
- La seva plasticitat està per damunt de la seva lectura iconogràfica.
- Algunes composicions, en un exemple, de gran originalitat n o se sotmeten al mar arquitectònic.
- La cronoliga d’aquestes obres és molt discutida, encara que la tendència general és situar-les en l’abadiat de Pons de Melgueil (1109-1122).
Ex. Le Farinier Ex. Rius del paradís Decoració figurativa que se surt del marc arquitectònic.
Seria lògic pensar que una obra tant important des de tots els punts de vista, hagués tingut un ressò molt important en l’arquitectura del mateix ordre i en general a tota la romànica del seu voltant. És cert que la seva construcció assenyala una nova època en la construcció de la Borgonya, però també és cert que a pesar de l’admiració que causà no tingué tanta influència com es pensà.
- Reformes rigoristes: el progressiu enriquiment de l’ordre va provocar moltes reaccions al respecte, per tant hi va haver molts reformadors que crearen nous monestirs en contra dels de Cluny.
- Aparició del gòtic: des del punt de vista estilístic, cal dir que molt poc després de que s’acabés de construir (1132) i pot ser el model de noves construccions, està apareixent una nova arquitectura que serà el gòtic. Obstacle per ala irradiació del model de Cluny. Tot i així aquest model irradia en una sèrie d’esglésies que intenten imitar-ne les formes, tot i que en més reduïdes dimensions.
Ecos arquitectònics del model cluniacenc:
- Notre-Dame de Paray-le-Monial (CAMPUS)
- (^) La Charite-sur-Loire
- Catedral de Saint-Lazare d’Autun (CAMPUS)
- Saint-Andoche en Saulieu
- Saint-Hilare en Semur-en-Brionnais
- Catedral de Langres
Una alternativa a Cluny: Vézelay Amb els seus ecos i els edificis que el segueixen, i la nova arquitectura gòtica hi ha una altra via de l’arquitectura romànica de la primera meitat del s. XII. L’exemple bàsic n’és l’església de la Magdalena de Vézelay. Aquesta obra va ser molt important perquè es pensaven que tenien les relíquies de Maria Magdalena, i per tant es va construir una església molt important, centre de pelegrinatge.
Sector central:
Volta d’aresta en comptes de volta de canó, normalment reservades per les naus laterals. Els arcs feixons estan compostos per carreus de diferents colors alternativament clars i foscos. Pel que fa el nàrtex, construït després de mig segle, és un quadrat envoltat de tribunes i remet al westwerk del massís de les esglésies carolíngies. És aquí on hi ha la famosa triple portada.
