El poema “Joan Garí” va ser escrit per Joan Maragall, el poeta del moviment modernista més
destacat. Aquest poema, pertany a l’apartat de Visions al llibre ‘Visions & Cants’, publicat l’any
1900. Dintre del Modernisme, trobem dos actituds, l’esteticista i la regeneracionista; Maragall
es trobava dintre de l’actitud regeneracionista. En aquesta, utilitzaven l’art com a eina per
transformar la societat i, a més a més, rebutjaven el conservadorisme burgès.
A “Visions”, l’autor té dos objectius, trobar els trets comuns de personalitat que diferencien els
catalans d’altres nacions ( mares de l’ànima catalana) i fer una reflexió sobre la necessitat d’un
nou impuls social i vitalitzador ( regeneracionisme ). Vol assolir aquests objectius a través de 5
personatges llegendaris catalans. Els personatges mostren característiques vitalistes que
identifiquen la nació catalana que s’està construint (individualisme, vitalisme, sensualitat, etc).
Aquest poema està basat en la llegenda original de Jacint Verdaguer. El tema del poema és la
temptació, el pecat, el càstig i el pecat de Joan Garí, un personatge llegendari que vivia a
Montserrat i va ser posseït per un dimoni. Segons la llegenda, Garí es troba fent penitències en
una cova de Montserrat, però el diable li tempta a fer triple pecat en la filla del compte. Com a
càstig, Garí és convertit en un animal. Al cap d’uns anys, succeeix un miracle, és perdonat i
torna a la seva figura original.
El poema es divideix en quatre parts. La primera, que ocupa dues estrofes, és la presentació de
l’escenari, la muntanya miracle ( Montserrat), i es presenta com Fra Joan Garí fa penitència. La
segona part consta de dues estrofes on apareix Riquilda, la filla del comte, posseïda per un
dimoni. La tercera part, representada per dues estrofes, és quan Garí cau en la temptació, fa
pecat i rep un càstig per pecador. Finalment, la quarta estrofa consta de dues estrofes on
succeeix el miracle, l’aparició d’un element diví, trucat per un fill del compte, per perdonar-lo.
En la primera part, com ja s’ha dit anteriorment, l’autor situa la història. Primer de tot,
introdueix l’escenari amb una metàfora, “a la muntanya miracle”(v. 1) , aquesta metàfora fa
referència a la muntanya de Montserrat. Al vers 2, utilitza el mot “florit”, l’ús d’elements
naturals és mol comú en les poesies de Maragall. A més a més, presenta a Joan Garí fent
penitència “enfilat a dalt d’un cim” (v. 6), a la muntanya de Montserrat. A Garí li porten una
donzella que està posseïda, “que tenia els mals esperits” (v.8). Al vers 9, trobem una anàfora
de “Montserrat” relacionada amb l’anàfora del vers 17.
A la primera estrofa de la segona part apareix un segon element de la llegenda: la Riquilda.
Aquesta se li apareix posseïda per un dimoni. Al vers 14, explica que la Riquilda va “vestida de
temptació”, això fa referència a la sensualitat, element molt freqüent en el Modernisme català
com a característica dels catalans. És per això, que Fra Joan Garí s’intenta resistir a una “veu
contraclaror” (v. 16), una veu sensual. A la segona estrofa de la segona part, trobem l’anàfora
que em trobat abans amb el vers 9, “Montserrat”. En aquesta estrofa descobrim una antítesi
entre els dos versos, “és ple de boira”, “és un raig de sol”, elements naturals i, el sol com a
element vitalista, totalment contraris. Al mateix temps, trobem un paral·lelisme entre tots dos
conceptes. Tan mateix, es presenta una metàfora en el vers 18, el raig de sol fa referència a
que la Riquilda és l’única cosa que es veu a través de la boira, l’única cosa que destaca en tota
la muntanya.
A la primera estrofa de la penúltima part, es presenta quan Garí cau en la temptació i comet
pecat. Explica que després del pecat, una violació a la filla del compte, ell es troba panxaterra,
referent a un ésser més terrenal. Mentre que Riquilda “és timbes avall” (v. 21), és a dir, Garí la
ha tirada muntanya avall, Montserrat és net de boira, paral·lelisme amb el vers 17, i el pecat és
més evident. Seguidament, Garí veu l’altura en que l’ha llençada i li tremolen les cames,
