LA PLAÇA DEL DIAMANT
-CONTEXT
Mercè Rodoreda publica La plaça del Diamant en 1962. En aquesta època el règim franquista
comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també sobre les
llengües de l’estat. Això permet, entre altres, la creació d’una mínima infraestructura
editorial (revistes, premis, editorials) que anirà ampliant-se al llarg dels anys 60 i 70. Pel que
fa a la narrativa , els tres grans corrents de la postguerra són la novel·la psicològica (a la qual
s’adscriu aquesta novel·la), el realisme objectivista i la literatura fantàstica, l’humor i ironia.
D’altra banda, La plaça del Diamant correspon a l’etapa de maduresa de l’autora, que viu
exiliada a Suïssa. L’obra va obtenir un èxit fulminant i suposa la consagració de Rodoreda
com una de les grans figures literàries catalanes del segle XX. Altres novel·les d’aquesta
etapa són Vint-i-dos contes, El carrer de les camèlies i Jardí vora el mar.
AUTORES POSTERIORS FEMINISTES
La majoria de l’obra de Rodoreda està protagonitzada per personatges femenins. Això
significa que novel·les i contes aborden aspectes de la vida de la dona en l’època històrica
que va viure l’autora, és a dir, la major part del segle XX. Per tant, l’obra tracta els problemes
que la dona viu com a resultat de la seua subordinació a l’home en una societat
profundament patriarcal com la que propugna la dictadura franquista. Sobretot, l’escriptora
que, després de Rodoreda, adopta una perspectiva clarament feminista és M. Aurèlia
Capmany. Les dues autores són els referents més directes d’altres posteriors, especialment
les membres de la Generació dels 70, entre les quals cal destacar Montserrat Roig, Carme
Riera, Maria-Mercè Marçal i fins i tot altres que comencen a publicar més tard, com ara
Maria Barbal.
EVOLUCIÓ DEL GÈNERE I CARACTERÍSTIQUES
L’exili de bona part dels intel·lectuals, el silenci imposat per la censura, les prohibicions
lingüístiques, la precarietat econòmica durant la postguerra i la desesperació per la derrota
van marcar l’escassa literatura de l’època. A aquesta censura a la llibertat d’expressió, cal
afegir la prohibició de l’ús públic del català.
La narrativa, gènere més apte que altres per a la difusió d’idees, va ser el més censurat. El
franquisme desmantellà la infraestructura editorial i comercial. A més, l’exili de gran part
dels novel·listes consagrats (Mercè Rodoreda, Pere Calders…), l’aïllament cultural d’Europa i
la manca d’una crítica van paralitzar-ne el procés creador. La lenta recuperació de la
narrativa no comença a veure la llum fins ben entrada la dècada dels anys 50.
En acabar la Segona Guerra Mundial, el règim franquista mostrà una lleu liberalització i les
autoritat desitjaven millorar les relacions amb Europa, cosa que permeté un conreu tímid de
la narrativa. Hi destaquen diverses tendències:
