¡Descarga La restauració borbònica y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
La restauració borbònica
Negrita - Palabras importantes Subrayado + Negrita - Títulos Subrayado - Subtítulos Introducció L’any 1874 es va restaurar la monarquia borbònica en la persona del rei Alfons XII. El promotor de la Restauració, Cánovas del Castillo, va organitzar un sistema polític basat en una monarquia parlamentària, conservadora i oligàrquica, que aspirava a mantenir l’ordre social i econòmic existent. La vida política es basava en un sistema bipartidista que garantia l’alternança pacífica en el poder conservadors i liberals gràcies al frau electoral. La pèrdua de les últimes colònies de l’imperi espanyol e 1898 va iniciar una etapa de crisi i de desintegració del sistema.
1. Les claus del nou sistema polític Desembre de 1874, el futur rei Alfons XII va fer públic des de l’exili a Gran Bretanya el Manifest de Sandhust , en el qual es posava a disposició dels espanyols. 1.1 Un nou règim polític La restauració de la monarquia va ser promoguda per polítics conservadors que compartien uns mateixos interessos i una mateixa concepció de l’Estat: la defensa de l’ordre social i de la propietat, i la confiança en la monarquia com a garantia d’estabilitat. El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador Cánovas del Castillo , no es tractava d’un sistema democràtic, perquè no reconeixia el sufragi universal masculí. Sufragi universal masculí: Dret de vot a tothom independentment dels diners (únicament als homes majors de 21) Aquesta nova etapa s’havia de fonamentar en una Constitució moderada i en la creació d’un sistema bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals, s’alternessin pacíficament en el poder (torn dinàstic).
1.2 La constitució del 1876 (De Cánovas del Castillo – molt moderada) La constitució del 1876 tenia un clar caràcter conservador.
- Una àmplia declaració de drets i llibertats ( impremta, expressió, associació i reunió)
- Enfocament conservador de la divisió de poders basats en la sobirania compartida entre les Corts i el rei, i atorgant àmplies competències a la Corona.
- El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. Era el cap de l’exèrcit. La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals , amb un Senat, designat pel rei, i un Congrés dels Diputats, elegit per sufragi directe.
- El tipus de sufragi que s’utilitzava quedava a decisió del govern. El sufragi universal mascul í es va aprovar el 1890, amb un govern liberal.
- Reconeixement del catolicisme com a religió oficial. L’Església tenia un paper destacat en l’educació.
- Caràcter centralista del sistema que posava ajuntaments i diputacions sobre el control del govern i garantia la vigència de les lleis a tot el país. **Constitució: Lleis que formen un país i deixen constància del sistema polític.
- El bipartidisme i el torn pacífic 2.1 Un sistema bipartidista** Cánovas va concebre un sistema bipartidista en el qual dos partits s’alternessin en el govern. Els dos partits dominants, coneguts també com a partits dinàstics o partits de torn, van ser:
- El Partido Liberal-Conservador, o simplement Partit Conservador. Va ser creat i liderat, fins al seu assassinat el 1897, per Cánovas del Castillo.
- El Partido Liberal-Fusionista, conegut també com a Partit Liberal. Va ser fundat l’any 1880 per Sagasta i tenia un programa més progressista. Eren partits de notables (gent de diners), és a dir, de líders polítics amb les seves respectives clienteles. Tots dons partits coincidien ideològicament en allò fonamental: la defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privada.
2.3 El desenvolupament del torn de partits Al llarg del període que va transcórrer entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van celebrar, sis van ser guanyades pels conservadors, i quatre, pels liberals. Quan Sagasta va formar un primer govern liberal que va introduir el sufragi universal masculí per als comicis (eleccions) municipals (1882). La por a una desestabilització del sistema polític després de la mort d’Alfons XII (1885) va impulsar un acord entre conservadors i liberals, Pacte d’El Pardo. Amb la finalitat de donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat de la monarquia i l’alternança de poder. Una nova etapa de govern liberal (1885-1890) va significar un avanç important en el terreny de les llibertats individuals:
- Es va regular i ampliar la llibertat de premsa, d’expressió i d’associació
- Llei de jurat
- Es va abolit l’esclavitud (1888)
- Nou codi civil
- Sufragi Universal masculí En l’última dècada del segle es va mantenir el torn pacífic de partits: el 1895 Cánovas va assumir la presidència del govern fins 1897, quan fou assassinat. El personalisme va deteriorar els partits, que depenien excessivament de la personalitat dels seus líders, cosa que va provocar dissidències internes i la descomposició progressiva del sistema. 3. Les forces polítiques marginades del sistema La restauració va marginar de l’activitat política amplis sectors socials i polítics: republicans, carlins, socialistes i nacionalistes (catalanisme polític). Els mecanismes de funcionament del torn van impedir a aquestes oposicions obtenir un nombre suficient de diputats per formar govern. 3.1 El republicanisme El republicanisme va patir la repressió dels primers anys de la restauració, els partits republicans compartien quatre punts bàsics:
- La república com a forma d’estat
- Les reformes per afavorir als grups socials més necessitats
- La fe en el progrés científic i educatiu
- Laïcitat A partir del 1883 el federalisme va rebre un impuls i es va dotar d’un programa, que unia la defensa d’un Estat federal.
Durant els anys següents, els republicans van crear una important xarxa de casinos, ateneus, diaris, tertúlies... per introduir-se en la societat civil. A les eleccions del 1893 van aconseguir alguns petits èxits electorals i per primer cop hi va haver a les Corts una minoria republicana important. I el frau electoral va fer que el nombre de diputats al Congrés sempre fos molt reduït. 3.2 El socialisme L’arribada dels liberals al poder l’any 1881 va afavorir les activitats del PSOE (fundat l’ant 1879), que estava liderat per Pablo Iglesias, i era partidari de participar en l’activitat política. El 1888 es va fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, La Unión General de Trabajadores (UGT) El socialisme estava més arrelat a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs adeptes a Catalunya, on només hi havia onze agrupacions socialistes, tot i ser el territori amb més població obrera d’Espanya. La força del republicanisme federal entre les classes populars i l’arribada de l’internacionalisme de caràcter anarquista van ocupar a Catalunya l’espai polític i sindical que en altres indrets d’Espanya tenia el socialisme. Hi havia agrupacions socialistes importants a Barcelona, Reus i Mataró, on va ser elegit el primer regidor socialista català.
- Era democràtic el sistema de la Restauració? El règim de la Restauració se sustentava en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral i l’abstenció generalitzada, que facilitava la manipulació de les eleccions en benefici dels partits de torn. El caciquisme es fonamentava en la influència sobra la societat de determinades persones (cacics) que, servint-se del seu poder i autoritat, influïen en el comportament dels electors. Va tenir la seva principal fortalesa en el món rural, tot i que també va actuar en el món urbà. Per aconseguir els resultats previstos en les eleccions es recorria sistemàticament al frau electoral, un conjunt de trampes que adulteraven els resultats. És manipulaven el cens -incloent-hi persones mortes i impedint a les vives el cens- i les actes electorals, es compraven vots, s’incloïen vots falsos a les urnes i s’amenaçava amb coaccions de tota mena.
Espanya va enviar gairebé 200.000 soldats, molts dels quals van emmalaltir o morir a causa de les malalties tropicals. Tot i l’elevat contingent, les tropes espanyoles no van poder derrotar militarment els insurrectes cubans, molt més adaptats a la lluita en zones tropicals i a la guerra de guerrilles. L’assassinat de Cánovas del Castillo, l’estiu de 1897, va donar lloc a un imprevist canvi de govern. Sagasta, el nou president, va iniciar una estratègia de conciliació: va destituir el general Weyler i va decretar l’autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualat de drets entre insulars i peninsulars i l’autonomia aranzelària. Amb tot, les mesures van arribar massa tard.
6. La guerra contra els Estats Units i la pèrdua de les últimes colònies. La política espanyola havia intentat evitar un enfrontament amb els Estats Units, i la majoria dels polítics estatunidencs eren favorables a la intervenció militar a Cuba. La insurrecció cubana va ser l’oportunitat per mostrar el suport dels Estats Units obert als independentistes cubans. El 1897, el nou president McKinley, que enviava armes als rebels per via marítima, es va mostrar decidir a intervenir directament en el conflicte. Els Estats Units va fer servir com a pretext l’explosió i enfonsament, a principis del 1898, del seu vaixell de guerra Maine , ancorat a la badia de l’Havana. A Espanya es va subestimar el potencial militar dels Estats Units, que van destruir fàcilment la flota espanyola, en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite. Aquest desastre no va deixar al govern espanyol cap alternativa que demanar la pau. El tractat de París es va signar el 10 de desembre i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als Estats Units. Amb això es perdien les últimes restes de l’antic imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia. 7. Les conseqüències de la crisi del 1898 La derrota en la guerra amb els Estats Units va resultar humilitat per a tota la societat espanyola. L’impacte es coneix com el “desastre del 98” i va despertar les consciències d’un imperi definitivament derrotat i un país en crisi. El desastre va originar un profund pessimisme, que es va plasmar en un grup de literats i pensadors, coneguts com la Generación del 98 (Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Ramón del Valle-Inclán...) Havia arribat l’hora d’una regeneració moral, social, política i cultural del país.
Tot i que la guerra va comportar notables pèrdues materials, no fou així a la metròpoli, on van tenir dins i tot algun efecte beneficiós a mitjà termini. La tornada a Espanya de capitals cubans va ser l’origen de nous bancs i va permetre la recuperació econòmica d’Espanya en iniciar-se en segle XX. El desastre del 98 també va posar en una situació molt delicada el sistema de la Restauració i els dos partits polítics del torn. La necessitat de renovació i regeneració del sistema polític va ser àmpliament defensada pel corrent regeneracionista.
8. Catalunya i la Guerra de Cuba 8.1 Els interessos catalans a Cuba Al llarg del segle XIX, les relacions dels catalans amb les colònies que restaven després de la pèrdua de tot el continent americà es va intensificar notablement, sobretot amb l’illa de Cuba, que es va convertir en un gran centre d’atracció demogràfica i econòmica. 8.2 Les diferents actituds davant la guerra En esclatar el conflicte a Cuba, la majoria de les classes benestants i les principals entitats econòmiques catalanes, sobretot el Foment del Treball Naciona l, volien defensar el darrer mercat colonial al seu abast i van donar un clar suport a la política de guerra del govern espanyol. Les classes populars, que patien les conseqüències de l’injust servei militar, van mostrar un clar sentiment d’oposició a la guerra que es va traduir en actituds pacifistes i antimilitaristes i, sobretot, en el rebuig de les “quintes”. 8.3 Les conseqüències del desastre A Catalunya el desastre va tenir conseqüències immediates. En el terreny econòmic, les exportacions catalanes a les antigues colònies van experimentar una reducció considerable. De tota manera, la repartició de capitals realitzada pels “indians” va moderar els efectes econòmics del 98. La repercussió política més immediata fou l’enfrontament amb el primer govern de la postguerra, presidit per Silvela arran de l’increment d’impostos per pagar els deutes de la guerra. La reacció dels gremis de comerciants de Barcelona fou negar-se a pagar i van protagonitzar l’anomenat Tancament de Caixes del 1899. A Barcelona, i progressivament a tot Catalunya, la crisi del 1898 va comportar la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces a l’escena política.
