¡Descarga Lectures llatí 2n Batx y más Apuntes en PDF de Latín solo en Docsity!
ELS GERMANS MENECME
Tit Macci Plaute
> Pròleg Un presentador explica que un comerciant de Siracusa (Sicília) tenia dos fills bessons: Menecme i Sòscicles. Quan tenien set anys, el pare es va emportar a Menecme a un festival de Tàrent, es va perdre i el va adoptar un ric mercader d’Epidamnos. El pare mor de pena i l’avi canvia el nom de Sòscicles pel del seu germà perdut Menecme. Menecme d’Epidamnos és hereu de la riquesa del pare adoptiu perquè va morir ofegat al riu. El germà de Siracusa arriba a la seva ciutat amb un esclau buscant-lo.
ACTE PRIMER
> Escena primera Apareix Raspall explicant que és un “paràsit” fidel a Menecme perquè l’alimenta amb grans banquets, com haurien de fer tots els amos amb els esclaus per tal que no escapin. Va a visitar a Menecme I a casa seva per veure si van a menjar.
> Escena segona Menecme I surt per la porta barallant-se amb la seva dona perquè vol controlar on va, i li diu que marxa a buscar-se una amant. Li ha robat un mantó amb Ganimedes i Adonis pintats per portar-li a la seva cortesana. Raspall li diu que ja és hora de menjar i tots dos marxen cap a casa d’Erotio per què els prepari un banquet.
> Escena tercera Surt Erotio de casa seva i Menecme I coqueteja amb ella, li ensenya el mantó que li ha costat robar per ella, i diu que li va costar quatre mines (car). Raspall se’n riu d’ell i li diu que balli amb el mantó. Demana a la dona que prepari un esmorzar mentre ell i el paràsit surten al fòrum a beure.
> Escena quarta Erotio crida el seu cuiner Cilindre i li demana que surti a buscar menjar, suficient i que no sobri gaire encara que Raspall mengi molt.
ACTE SEGON
> Escena primera Menecme II i Messenió arriben en vaixell al port d’Epidamnos, i l’esclau intenta convèncer al seu amo de rendir-se i deixar de viatjar buscant el seu germà, que no el trobaran. Menecme II vol saber d’ell encara que estigui mort. Messenió l’adverteix de que els queden pocs diners i que Epidamnos és una ciutat de vici: bevedors, estafadors, prostitutes… Han de vigilar de no caure en els seus paranys. Menecme II es queda amb els diners per prudència.
> Escena segona Cilindre es troba a Menecme II i al seu esclau al fòrum, el saluda perquè arriben massa d’hora a menjar. Menecme II no el reconeix i no entén qui és el paràsit de qui parla, tampoc de la mestressa de l’home, l’Erotio. Hi ha un malentès i els dos joves creuen que Cilindre és boig. El cuiner entra a casa de la cortesana per avisar-la que el seu amant està esperant a la porta. > Escena tercera Erotio surt de casa manant als esclaus i s’acosta a Menecme II, afalagant-lo per ser qui l’ha tret de la ruïna amb els seus regals i riqueses. El convida a entrar a esmorzar però Menecme II no la coneix i creu que està boja. La dona li diu que fa una estona havia demanat que prepari un esmorzar per ell i el seu paràsit, i que havia robat un mantó per a ella. Menecme II li explica que ha arribat en vaixell. Erotio li diu que el coneix, que és fill de Moscus, nascut a Siracusa on ara regna Hieró i que el va conèixer a Epidamnos. Menecme II aprofita el malentès i decideix entrar amb ella. La cortesana li demana que porti a arreglar el mantó. Deixa a Messenió fora i li diu que s’emporti els mariners a descansar.
ACTE TERCER
> Escena primera Raspall apareix empenedit per haver-se ficat a l’assamblea del forum, on l’han fet perdre el temps. Es queixa de que haurien de participar-hi només aquells que no tinguin res a fer, perquè ell s’ha hagut de perdre un esmorzar. Veu a Menecme II sortint de casa d’Erotio ja havent menjat sense esperar-lo.
> Escena segona Menecme II surt amb el mantó per arreglar, fardant de la seva bona sort per haver-se aprofitat sortint guanyant. Raspall s’acosta a ell enfadat per haver esmorzat sense ell, però Menecme II tampoc el reconeix i creu que és boig. El paràsit es vol venjar i va a explicar-li a la “seva dona” que li ha robat el mantó per l’amant.
> Escena tercera Una esclava d’Erotio demana a Menecme II que porti també un braçalet al joier que havia robat a la seva dona. Diu que se n’encarregarà, i la noia li demana també unes arracades per ella. Quan l’esclava marxa surt a buscar a Messenió i a vendre el mantó i el braçalet, però llença la corona de flors a l’esquerra per distreure si el persegueixen.
ACTE QUART
> Escena primera L’esposa surt de casa seva amb Raspall queixant-se perquè el seu marit li roba les seves coses per donar-li a l’amant. El paràsit la condueix per on veu la garlanda per trobar-lo i que la dona l’esbronqui, així es pot venjar.
> Escena segona Menecme I apareix queixant-se per l’obstinació de la gent de classe alta per tenir molts clients i els seus diners, sense tenir en compte la seva honradesa. Sol tenir maldecaps per la seva mesquinesa. Ha hagut de defensar els delictes d’un d’ells davant els edils al fòrum, i
> Escena sisena Messenió explica que prefereix obeir el seu amo per evitar ser maltractat com altres esclaus i viure bé. Instal·larà la resta de mariners i l'equipatge per anar a buscar a Menecme II a buscar-lo a casa de l’Erotio.
> Escena setena El vell apareix amb els quatre esclaus i mana que agafin a Menecme I. Messenió el veu (el confón amb el seu amo) i l’ajuda a escapar-se apallissant els esclaus que el porten a casa del metge. Menecme I li ho agraeix i el deixa ser lliure, cosa que alegra molt a l’esclau. Li diu que va a buscar la bossa amb els diners, i quan marxa, Menecme I intenta anar a casa l’Erotio perquè li torni el mantó; així podrà entrar a casa.
> Escena octava Menecme II i Messenió es troben al port, i l’amo nega haver-li donat la llibertat, encara que Messenió afirma haver-lo salvat.
> Escena novena Surt Menecme I de casa l’Erotio maleint-los perquè diuen que té el mantó i el braçalet. Messenió se n’adona que hi ha dos Menecmes iguals i parlen tots dos confosos. Es discuteixen qui dels dos és Menecme, diuen que el seu pare és Moscus. Messenió li diu a Menecme II que pot ser el seu germà perdut, i fa preguntes a tots dos per assegurar-se de que són bessons de veritat. Menecme I recorda tenir un germà bessó anomenat Sòscicles i haver-se perdut a Tàrent als set anys. Quan Menecme pregunta qui és la seva mare i Sòscicles respon que és Teuximarca, els dos germans es reconeixen. Aclaren el tema del mantó i el tema de l’esmorzar i Menecme II allibera a Messenió per haver trobat el seu germà. Menecme d’Epidamnos vendrà tot el que té en una subhasta en una setmana i marxarà amb el seu germà a Siracusa.
L’ENEIDA
Publi Virgili Maró
Llibre I Juno sap que el destí dels troians és fundar l’imperi romà, i demana a Eolo que impedeixi que els que escapen de la guerra arribin a Itàlia. Eneas ha arribat a Cartago, o es troben a Venus (la seva mare) que l’informa a ell i els seus soldats que estan a les terres de Dido. El germà de Dido (Pigmalió) havia fet matar el seu marit i tiet Siqueo. Ella va fugir, va comprar unes terres i va fundar la ciutat. Venus demana a Cupido que faci que Dido s’enamori d’Eneas per tal que el tracti bé.
Llibre II Eneas explica a Dido la caiguda i el saqueig de Troia. Primer explica que van entrar un cavall de fusta creient que era una ofrena dels déus perquè els grecs ja havien fugit. Laocoont va avisar que era una trampa i unes serps marines el van matar a ell i els seus fills. Uns quants grecs esperaven a Tènedos, una illa propera, i per la nit Ulisses i els que
estaven dins del cavall van obrir les muralles des de dins. Els soldats aqueus van poder travessar les muralles protegides per déus i van cremar la ciutat. A Eneas li apareix Hèctor en somnis dient-li que fugi amb el seu pare, el seu fill i que agafi els penats. Va cap al palau de Príam i veu a Pirro que el decapita a ell i a Polites. Veu a Helena i vol carregar contra ella per ser la culpable del desastre, però Venus el deté. Eneas agafa el seu pare Anquises i el seu fill ascani per fugir, però quan ja són a la platja la seva dona Creusa s’ha quedat a la ciutat. Quan la vol anar a buscar li surt una ombra seva dient-li que el seu destí és quedar-se, però que ell ha de marxar i seguir el seu: fundar Roma.
Llibre III Eneas arriba al poble dels tracis i intenta fer els sacrificis per fundar una ciutat, però les branques dels arbres per fer la foguera comencen a sagnar. Una veu des de darrera els arbustos els adverteix que el rei de Tràcia està a favor dels grecs i decideixen marxar. Arriben a Delos, pregunten a l’oracle, i entenen que han de trobar la ciutat d’on provenen els seus avantpassats. Tot seguit marxen a Creta, que és on creu Anquises que han d’anar perquè allà va néixer el seu avantpassat Júpiter. Allà funden la ciutat de Pèrgam. Hi ha un període de forta sequera, i en un somni se li apareixen a Eneas els Penats, que li diuen que ha d’anar al Laci, on va néixer Dàrdan, el seu avantpassat. Arriben a les illes del mar Jònic, les Estròfades, on van aturar-se a fer sacrificis d’uns ramats i se’ls van aparèixer les harpies. Una d’elles li diu que quan arribin a la terra indicada hauran de passar gana. Heleno s’ha casat amb Andròmaca, la vidua d’Hèctor, i tots dos viuen a Butrint. Allà Heleno prediu que quan arribi a Itàlia patirà perquè hi viuen grecs, li recomana que faci sacrificis per Juno i que consulti la Sibil·la de Cumas. D’allà, passant per Escil·la i Caribdis, arriben a la terra dels cíclops on troben un grec abandonat per Ulisses, Aquemènides. Passaran pel port de Drèpan, a Sicília, on mor Anquises. Aquí Eneas acaba d’explicar a Dido la seva història.
Llibre IV Dido està enamorada d’Eneas però dubta sobre si seguir endavant amb el seu amor perquè encara respecta la mort del seu marit. La seva germana Ana l’anima perquè ja havia rebutjat a molts pretendents. Juno i Venus intenten que Eneas també s’enamori perquè així es quedi a Cartago i no fundi la ciutat de Roma. Es comença a saber que estan junts i Júpiter, per por que no segueixi el seu destí, envia a Mercuri a avisar-lo que ha de continuar el seu viatge. Organitza les naus en secret perquè Dido no vol que marxi, però quan marxen s’acaba suïcidant clavant-se una espasa sota el pit i cremant una foguera amb tot el que li recorda a ell al seu voltant.
Llibre V De Cartago arriben de nou a Trinàcia, on recorda la mort d’Anquises. Organitza uns jocs per la seva tripulació, i mentres Juno envia a Iris a convèncer a les dones que portaven amb elles de que ja no volguessin viatjar més perquè han arribat a la fi, és allà on havien de fundar la ciutat. Les dones incendien les naus i Eneas implora a Júpiter, que fa que comenci a ploure. Aquella nit li apareix Anquises en somnis i li diu que quan arribi al Laci haurà de combatre amb un poble, que el baixi a veure a l’inframón per què li pugui explicar més coses. Alguns es queden allà i funden Acestes, però la resta marxen a buscar la Sibil·la de
Llibre XII Llatí i Amata demanen a Turn que aturi les batalles, però ell, com està enamorat de Lavínia, repta a Eneas a un combat individual. La germana de Turn intenta trencar els acords i vol fer que hi participin els rútuls, però Eneas no vol, finalment decideixen lluitar mà a mà tots dos. Una fletxa fereix a Eneas, surt de la ciutat perquè el curin amb l’ajuda de Venus i quan es cura, torna cap a la ciutat. Amata els veu venir, i com creu que han matat a Turn es suïcida. Comença el combat entre tots i mentrestant Juno i Júpiter conversen. Juno admet que va fer que la germana de Turn volgués ajudar-lo, però no participarà més a canvi de que si guanyen els troians i es casen, la civilització es digui només Llatins. Eneas acaba matant a Turn perquè veu que porta les armes de Palant.
LES METAMORFOSI
Publi Ovidi Nasó
Deucalió i Pirra La Fòcida havia quedat inundada, i Deucalió i Pirra, arriben amb una barca a la muntanya del Parnàs. Són cosins i esposos, Deucalió és fill de Prometeu i Pirra és filla d’Epimeteu. Quan van arribar a terra ferma van fer pregàries a les nimfes i a la deessa Temis. Zeus va apartar els núvols, va fer que Aquiló allunyés les pluges i que tritó retirés les aigües bufant amb la seva petxina. La terra va quedar buida, i la parella, espantada, va anar a prendre aigua del Cefís. Després van demanar ajuda al santuari de Temis per recuperar el llinatge dels humans. Ella els va dir que havien de llençar els ossos de la seva mare pel damunt de les seves espatlles. Deucalió va entendre que la mare era la terra, així que van llençar pedres. Quan tocaven el terra començaven a prendre forma de cos, fins convertir-se en humans: dones de les pedres de Pirra i homes de les pedres de Deucalió.
Apol·lo i Dafne Apol·lo va riure’s de Cupido mentre llençava fletxes, així que per venjar-se va disparar-li una a ell d’or i una de plom a la nimfa Dafne, filla del riu Peneu. Dafne rebutjava tots els seus pretendents, i li demana al seu pare la virginitat perpètua. Ho accepta, encara que l’adverteix que haurà de patir per la seva bellesa. Apol·lo la persegueix, li demana que no fugís, que és una divinitat. Quan estava a punt d’atrapar-la, Dafne va demanar al seu pare que l’ajudés i la va convertir en un llorer. Apol·lo fa que sigui el seu arbre, portarà en el seus cabells una branca i simbolitzarà el triomf, per això el seu fullatge serà perenne.
Faetont Faetont, el fill de Clímene, va pujar al palau del Sol a veure a Febos perquè els seus companys l’havien fet dubtar sobre si és realment el seu pare. El va trobat assegut en un tro acompanyat de les hores, el dia, el mes, el segle i l’any, la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern. Per què pogués demostrar que era el seu pare, li va concebre qualsevol desig que volgués, i Faetont li va demanar conduir el carro fet per Vulcà. Febos el va advertir que és molt difícil perquè vola molt alt, perquè el cel gira contínuament i s’ha de conduir a contra corrent i perquè els cavalls no es dominen fàcilment. Haurà de passar pels monstres de les constel·lacions a més de vigilar de no tocar la terra per no cremar-la. Igualment Faetont vol pujar, i quan l’Aurora desperta i Lucífer marxa l’últim dels estels, les hores van col·locar els
cavalls. Febos va untar a Faetont amb un ungüent diví perquè no es cremés amb les flames i li va col·locar al cap la seva corona de raigs. Li recomana que no pugi ni baixi massa, que segueixi les línies marcades pel carro al cel i que no giri massa a la dreta o a l’esquerra. Tetis (deessa del mar, de l’horitzó) va deixar pas als cavalls: Piroent, Eous, Etó i Flegont. Es precipiten pel poc pes del carruatge, les constel·lacions van prendre vida i se li mostraven en forma de monstres. Perd el control, deixa anar les regnes, i el carruatge s’acosta a la terra, cremant arbres, secant zones humides, els pobles etíops es tornen negres, desapareixen fonts i llacs de nimfes, el Nil amaga el cap, s’esquerda la terra i arriba llum al Tàrtar, moren les foques.. La mare Terra va demanar que no la castigués més o tornarien a la confusió del caos primitiu. Zeus va enviar un raig al carro i Faetont va caure com un estel fugaç a l’Èridan, el riu Po, Itàlia. Les nàiades van col·locar el seu cos en una tomba i Febos no va fer sortir el sol aquell dia. Clímene va buscar les restes del seu fill, que quan va trobar-lo va plorar amb les seves germanes durant quatre mesos, i aquestes es van acabar convertint en arbres. Tots els déus supliquen a Febos que faci tornar el Sol i que perdoni a Júpiter per haver llançat un raig contra el seu fill.
Rapte d’Europa Júpiter envia a Mercuri a fer baixar un ramat de vaques del rei Agènor de Sidó a la platja, on estava Europa amb les seves companyes de Tir. Júpiter va adoptar la forma d’un toro blanc i molt bonic, i Europa se li acosta, l’acaricia i li posa una garlanda de flors al cap. Ella s’asseu al seu llom i el toro comença a volar enlaire fins a Creta, on l’animal es transforma en Júpiter. Agènor envia al seu fill Cadme a buscar la seva germana, i si torna sense ella el castigarà.
Narcís Liríope, violada pel riu Cefís, va quedar embarassada de Narcís i va preguntar a l’oracle de Tirèsias si el nen viuria molts anys. Aquest li va dir que sí, “mentre no es conegui a si mateix”. Quan Narcís va fer 16 anys hi havia molts joves que el desitjaven, però la seva bellesa arrogant els rebutjava a tots. Un dia mentre caçava cérvols va veure la nimfa Eco, que Juno va castigar a repetir les paraules dels altres perquè l’entretenia xerrant quan les altres nimfes estaven amb Júpiter. La nimfa es va enamorar de Narcís, i quan ell li parlava responia el mateix fins que es van reunir i el jove la va rebutjar. Eco va marxar avergonyida i es va amagar a les coves solitàries, fins que es va consumir de tristor. Només quedava d’ella els ossos convertits en pedra i la seva veu. Narcís seguia rebutjant l’amor d’altres nimfes i joves, i algú va desitjar que s’enamori d’algú que no li correspongui. Un dia es va veure en una font d’aigua cristal·lina i es va enamorar del seu propi reflexe; tractava de fer-li petons i d’ agafar-lo però no podia, només sentia el ressò de les seves paraules com si li respongués. Passava els dies observant-se i consumint-se, fins que un dia es va llançar a l’aigüa i va aparèixer una flor de Narcís. Narcís va seguir mirant-se a les aigües de l’Estígia.
Píram i Tisbe Dos joves de Babilònia estaven enamorats però els seus pares no volien que es casessin, així que s’havien de veure per una esquerda d’un mur que separava les seves cases. Van decidir que sortirien per la nit i es trobarien al sepulcre de Ninus per amagar-se sota una morera que estava vora una font. Quan Tisbe arriba, veu una lleona amb la boca plena de sang d’uns bous que s’havia menjat, ella va fugir cap a una cova, i es va deixar el vel pel
Demèter, Neptú disfressat de bou amb la filla d’Èol, d’Enipeu que engendra els Aloïdes, de moltó i la filla de Bisaltes, convertit en cavall, en ocell i en dofí, Febos disfressat de camperol per enganyar a la filla de Macareu, d’esparver, de lleó, de Líber amb Erígone, Saturn disfressat de cavall que engendra a Quiró… Pal·las es va indignar, va esquinçar la tela d’Aracne, i li va colpejar el cap amb la seva llançadora. Aracne es va penjar i Pal·las la va convertir en una aranya per sempre amb un suc d’una herba d’Hècate.
Dèdal i Ícar Dèdal i el seu fill estaven atrapats per terra i per mar a Creta per culpa de Minos, però trobava a faltar el seu país natal, Atenes. Va decidir construir-se unes ales amb plomes, lli i cera. Li va posar les ales a Ícar i li va advertir que el seguís, sense anar gaire amunt perquè es cremarien les ales o gaire avall perquè pesarien per la humitat del mar. Quan van sortir a volar i ja havien passat Delos i Paros, tenien a l’esquerra Samos i a la dreta Lebintos i Calimne. Ícar va pujar més amunt, la cera de les plomes es va desfer i va caure al mar, que s’anomenaria mar d’Icària en el seu honor, igual que l’illa del costat (illa d’Icària).
Filèmon i Baucis Lèlex explica a al fill d’Íxion i a Aquelou que quan va anar a Frígia per ordres de Piteu va veure una alzina envoltada d’un mur i un estany a prop. Anys enrere aquell estany havia estat habitable. Un dia van baixar Júpiter i Hermes en forma d’humans, van picar per totes les cases demanant per descansar però cap els va obrir la porta. Només Filèmon i Baucis, que vivien en una cabana vella i pobra, els van convidar a passar. Els vells van encendre foc, van preparar un menjar d’olla amb llegums i una mica de porc, van donar-los un cubell amb aigua per descansar els peus i els van preparar un llit per seure còmodes amb les millors robes que tenien. Els van servir olives, formatge, ous, el menjar de l’olla, ceps, mel… Es van adonar que el crater de vi s’omplia sol, i els vells espantants creien que estaven oferint massa poc als déus, així que van anar a buscar una oca que tenien per matar-la. Els déus els van conduir a dalt de la muntanya, van fer inundar tot el poblat dels seus veïns i van transformar la seva cabana en un temple molt bonic. Els van concedir un desig, i els vells van demanar cuidar del seu temple i morir alhora. Al cap d’uns anys eren asseguts a l’escalinata del temple i es van convertir en un arbre fet de dos troncs molt propers.
Orfeu i Eurídice Eurídice, acabada de casar amb Orfeu de Ròdope, Tràcia, va ser mossegada per una serp en el taló mentre passejava amb unes nàiades i va morir. Va baixar al món dels morts per Tènaros, va anar a parlar amb Persèfone i Hades, i els va convèncer amb el seu dolor cantant amb la seva lira. Va demanar que la deixessin viure fins que es fes vella, o si no ell també es quedaria allà baix i no tornaria al món dels vius. Els éssers de l’inframón com Tàntal, Íxion, les nétes de Belos, Sísif i les Eumènides es van commoure. Els déus van cridar a Eurídice però la deixarien sortir amb la condició que Orfeu no mirés enrere mentre pugen. Orfeu es va girar per veure-la per por que caigués i Eurídice va caure enrere, sense que pogués agafar-se al seu estimat. Orfeu va intentar tornar a baixar, però Caront li ho impedia, i es va quedar set dies assegut a la riba de l’inframón sense menjar. Després de tres anys, Orfeu ja no s’enamorava de cap dona i les rebutjava encara que l’estimessin.
Midas Bacus va marxar a les vinyes del Tmolos i el Pactolos, però es va deixar a Silè borratxo pel camí, que el van trobar uns pagesos i el van enviar amb Midas. Aquest va organitzar-li una festa que va durar deu dies, i després el va portar amb Bacus a Lídia. El déu li va concebre el desig de tenir el do que volgués, i Midas va desitjar que tot el que toqués es convertís en or. Va agafar la branca d’una alzina, una pedra, un terròs, una poma, unes espigues, els brancals d’una porta, aigua.. I tot es convertia en or. Però quan va voler fer un banquet, no va poder menjar ni beure, i va demanar a Bacus que li treiés aquest do. Li va dir que havia de posar el cap sota la font del riu proper a Sardes. Ho va fer i el riu va començar a brillar igual que les terres, que tenen la duresa de l’or. Després, Midas va mudar-se a la muntanya per venerar el déu Pan, que va atrevir-se a menysprear els cants d’Apol·lo quan tocava la flauta de canyes per les nimfes. Van decidir fer un concurs en què el jutge seria la muntanya Tmolos, i quan Febos va tocar la lira tothom va estar d’acord amb què havia guanyat a Pan. Midas va ser l’únic que va creure que havia guanyat Pan, i Febos no vol que unes orelles que tan nècies conservin la forma humana, així que les va convertir en grosses i peludes com les d’un ase. Ell les volia amagar, però un servent que li tallava el cabell les va veure i va anar a la muntanya, va fer un forat a terra i va xiuxiuejar el secret. D’allà van créixer canyes que quan els tocava el vent delataven el secret del senyor.
