¡Descarga RESUM LECTURES LLATI y más Apuntes en PDF de Latín solo en Docsity!
RESUM LECTURES LLATÍ TRIMESTRAL / SELECTIVITAT
1. Del Caos al Cosmos:
Al principi l’aspecte de la naturalesa era uniforme a tot l’univers, aquest s’anomenava Caos. Tot estava desordenat. Ni el sol il·luminava ni el mar s’havia estès.
Un déu, o una naturalesa millor decideix separar la terra del cel; les aigües de les terres i els cels eteris de l’aire dens. Una vegada fet això, assigna un lloc per a cada un en pau harmoniosa.
La substància ígnia és la que ocuparà un lloc més elevat; l’aire serà el que s’hi trobarà més proper en localització i es caracteritza per la seva lleugeresa; la terra serà la que a causa de la seva densitat arreplegarà elements majors que, a causa de la seva gravetat, es tornarà compacte, i l’aigua ocuparà l’últim lloc circumdant el món sòlid.
Déu amassa la terra donant-li forma i ordena als mars d’escampar-se i a inflar-se de fúria pels vents afegint rius i aiguamolls a zones sòlides. Ordena que els camps s’estenguin, que les valls s’enfonsin, que els boscos es cobreixin de vegetació i que les muntanyes s’elevin.
Al igual que el cel està dividit en cinc zones, de la mateixa manera ho estarà el nombre de regions que hi hauran. La central és inhabitable a causa e la calor, una espessa capa de neu en cobreix dues i les dues restants estan col·locades enmig d’unes i altres donant el clima temperat.
Al damunt de tot plegat hi ha l’aire, més lleuger que la terra i que l’aigua però més pesant que el foc. Allà és on es creen les boires, els núvols, els trons, els vents... Hi ha tres vents: Eure (llevant), zèfir (ponent), Bòreas (vent del nord) i Austre (vent del sud) que controlen les seves regions però que de tant en tant es confronten.
Per sobre de tot això hi ha el fluit d’èter.
Després de col·locar tothom al seu lloc, els estels, que durant el Caos havien estat amagats i tapats, van poder resplendir per tot el cel. Per assegurar-se que totes les regions les gaudissin, els déus van ocupar el sòl del cel, les aigües van pertocar als peixos brillants, la terra va rebre les bèsties salvatges i l’aire bellugadís als ocells.
2. Les quatres edats de la humanitat:
Mancava encara un ésser vivent més capacitat, d’una intel·ligència elevada i que pogués dominar tots els altres. Així doncs, va néixer l’home. Aquest va ser creat o perquè el va crear l’artífex de l’univers amb una llavor divina que projectava un món més perfecte o perquè la terra separada feia poc de l’èter, conservava encara llavors del cel (restes del seu antic parentiu) i Japet les va modelar amb aigua de pluja donant-li forma com els déus que tot ho governen. L’home és l’únic a qui se li dóna la capacitat d’esguardar el cel i alçar la cara per contemplar els estels. Així doncs. La terra que havia estat tosca i sense forma, ara es veu repleta de figures humanes.
La primera espècie que fou engendrada fou la que s’anomenà la raça de l’edat d’or. Sense lleis ni responsables practicava la justícia i la lleialtat. No es coneixien ni els càstigs ni les temences ja que hi havia seguretat sense defensors. La natura era intocable i l’únic ribatge era el personal. No existien exèrcits i hi regnava una dolça pau. La terra, lliure, ho donava tot espontàniament i els humans ho aprofitaven. Primavera eterna i innecessitat de llaurar la terra.
Saturn va ser enviat al Tàrtar (infern) i el va substituir Júpiter que va posar el món sota el seu comandament. Així va néixer la generació de plata, pitjor que la de l’or. Júpiter va escurçar la durada de l’antiga primavera posant-hi estius, hiverns i tardors variables. En efecte, els homes per primer cop van buscar la protecció d’una casa (coves, matolls espessos i branques entrellaçades). Les llavors de Ceres (deessa de l’agricultura) van ser plantades i els vedells van gemegar sota del jou.
Després d’aquesta, ve la 3a generació, la de bronze, més cruel de caràcter i més presta a enfrontar-se a violents combats sense ésser però, criminal.
L’última va ser la de ferro que van fer la irrupció de crims de tota mena; van fugir la modèstia, la veritat i la lleialtat i, al seu lloc, la van ocupar el frau, l’engany i els paranys, la traïció, la violència i un desig criminal de posseir. La terra, que fins aleshores era de tots, va ser dividida en agrimensors i s’exigia d’ella fruits i aliments però també a les seves entranyes n’exigien les seves riqueses, l’estímul del mal
Van aparèixer el ferro i l’or que van crear la guerra. Hom viu de la rapnya i ara ningú es fia de ningú i tothom se’n vol aprofitar de tothom. La pietat jau vençuda i la donzella Astrea, última de les divinitats a fer-ho, va abandonar la terra, xopa de sang.
3. Deucalió i Pirra:
La Fòcida separa els camps aonis dels eteus, que eren una terra fèrtil. Però, en aquell moment no eren terra sinó que havien esdevingut tota una zona de mar. Allà, hi ha una muntanya anomenada el Parnàs els cims del qual s’aixequen per damunt dels núvols. Deucalió hi va arribar amb la seva esposa i hi van adreçaré pregàries a les nimfes Corícides. L’home era el més just dels homes, i la dona la més poruga als déus de les dones.
Júpiter se n’adona que el món s’ha convertit en un estany i que només en resten un home i una dona. Així dons, fa que l’Aquiló allunyi les pluges i mostra terra al cel i cel a la terra. El sobirà de l’oceà deixa el trident i calma les aigües. Tritó es dreça a les profunditats marines amb les espatlles de conquilles, mana de bufar la seva petxina sonora i de fer retrocedir amb aquest senyal les aigües i els rius. El mar torna a tenir litoral, baixa el nivell de l’aigua i es veuen sortir els pujols, els boscos es mostren nus amb fulles plenes de fang.
El món havia estat restaurat de nou. En veure’l buit, Deucalió diu a Pirra que ara els uneix compartir també els mateixos perills, que ells han estat els únics supervivents (tota la resta és en poder del mar) i li pregunta com s’hauria sentit ella si ell no s’hagués salvat de la mort, de quina manera ho aguantaria i no dubta a dir que si aquesta situació s’hagués donat a la inversa ell l’hauria seguit a la mar. Finalment afirma que el llinatge dels humans és a les seves mans.
Després de beure aigua al riu, es dirigeixen al santuari de la sacra deessa on es van agenollar besant la pedra freda. Preguen a Temis per saber com han de reparar el seu llinatge. La deessa els diu que s’han d’escampar els ossos de la seva “gran mare” a la qual Pirra s’hi nega però Deucalió, en canvi, imagina que la Gran mare és la terra.
Desconfiats, comencen a tirar rocs per darrere de la seva esquena i aquests es van anar estovant, modelant i transformant en formes humanes : la terra humida va esdevenir carn i els rocs tirats per Deucalió van esdevenir homes i els tirats per Pirra van esdevenir dones.
4. Metamorfosi de Dafne
La filla de Saturn es va sentir tant dolguda que va condemnar els ulls del jutge “a una nit eterna”. Tanmateix, el pare omnipotent, tenint en compte que un déu no pot desfer el que ha fet un altre déu, va voler compensar-lo concedint-li la facultat de conèixer el futur.
6. Narcís
Tiresias donava respostes infal·libles a la gent que venia a consultar-lo. La primera en provar-ho va ser Liríope que el riu Lefis havia empresonat.
Aquesta nimfa havia quedat embarassada i del seu ventre va venir al món un nen capaç de despertar passions que el va anomenar Narcís. La seva mare pregunta si el seu fill viurà molts anys i ell respon “si no s’arriba a conèixer”. Al principi semblava que el que deia no tenia cap sentit però a la llarga es demostrarà que tenia raó.
Narcís als 16 anys es podia passar per un noi o un home jove i eren moltes les que el desitjaven però, amb la arrogància d’aquella bellesa, cap jove ni cap noia no li havien tocat el cor.
Un dia, Eco (la nimfa de la veu sonora), que mai parla la primera però que sempre respon a qui li parla, el va veure quan ella encara tenia cos i no era una veu. Tanmateix, ella només podia repetir les seves darreres paraules. Era així a voluntat de Juno ja que Eco no parava d’entretenir-la en llargues converses per despistar-la de les altres nimfes i Juno, al adonar-se, va decidir limitar la seva capacitat de parla.
Quan veui a Narcís pels camps i se sent encesa d’amor, li comença seguir els passos d’amagatotis. A mesura que el segueix se’n va enamorant encara més. Volia dir-li dolces paraules però la seva naturalesa impedia que prengués la iniciativa.
Narcís, que s’havia separat de la colla diu: “Hi ha algú per aquí?” i Eco li respongué “per aquí”. Ell exclama “Aquí, reunim-nos!” i ella respon “reunim-nos!” i surt del bosc corrents per llançar-se als seus braços però Narcís fuig i la evita dient que prefereix morir a unir-se a ella (“mai m’uniria a tu” i ella respon “m’uniria a tu”) i refusada s’amaga al bosc avergonyida i des d’aquell moment que viu en coves solitàries. El seu neguit fa que es vagi aprimant i la magresa li arruga la pell fins que tot el seu cos s’esvaeix en l’aire. La veu roman i els ossos són les pedres, s’amaga als boscos i no se la veu, només se la sent.
Amb aquesta situació tan injusta algú va dir: “Tant de bo ell també estimi així i no pugui posseir mai l’objecte del seu amor”. Némesis (deessa de la venjança) accepta la pregària. Hi havia una font on no hi passava mai ningú on Narcís va estirar-se un dia, fatigat per la cacera i per la calor de l’estiu i atret per la bellesa de l’indret.
Quan va voler apaivagar la set, li va néixer una nova set; mentre bevia va quedar corprès per la imatge que veia i va enamorar-se d’una il·lusió sense cos. Es queda contemplant aquella figura que l’enamora, queda admirat de tot allò que el fa admirable. Es desitja a ell mateix sense saber-ho. En múltiples ocasions pretenia atènyer la figura que hi havia a la font. No se n’adona que només veu un miratge.
Ni les ganes de menjar ni les de dormir van poder arrencar-lo d’allà. Ell exclama que difícilment hi haurà algú que hagi patit tant per amor com ell i que el que li fa més mal de tot plegat és que l’única cosa que els separa és una miqueta d’aigua. Suplica que el noi surti d’allà i es pregunta què és el que realment li ho impedeix. Afirma també que ell l’acompanya sempre en els sentiments: quan ell plora el noi també plora.
Reconeix que es desitja a si mateix i exclama: “tant de bo pogués separar-me del meu cos” quelcom que sembla paradoxal en els amants. Decideix compartir el seu darrer sospir, li cauen les llàgrimes i aquestes trontollen la imatge al caure a la font i en un acte de desesperació es comença a colpejar començant pel pit.
El seu cos deixa de ser el mateix, i Eco, entristida repetia els gemecs de Narcís així com el so de quan es colpejava. Narcís afirma que l’ha estimat per res i s’acomiada dient “Adéu” i Eco li respon “Adéu”. Va desplomar-se a l’herba i la mort li va tancar els ulls encara emmirallat al llac. Els familiars van plorar per ell i Eco repetia els plors però enlloc de trobar el seu cos, van trobar una flor groga al mig envoltada de pètals blancs.
7. Piram i Tisbe:
Ell, el més maco dels nois, i ella, la més destacada de les noies d’Orient. Vivien en dues cases contigües separades per una muralla de maons. El veïnatge va fer que es coneguessin, es van enamorar i s’haguessin casat però els pares ho van impedir.
A partir d’aleshores que es comuniquen mitjançant gestos. En el mur que separa les dues cases hi havia una esquerda del moment de la construcció que per primer cop els amants van descobrir i era per allà on, mitjançant xiuxiueigs, passaven les seves paraules d’amor. Maleïen la paret per separar-los i no poder-se besar però al mateix temps agraïen que aquesta els permetés com a mínim parlar. A l’aurora del dia següent, es reuneixen i decideixen que provaran d’escapar-se, que deixaran la ciutat i que es trobaran al sepulcre de Nimus amagant-se sota l’arbre que li dóna ombra (una morera).
Al dia següent, per la nit, Tisbe burla la vigilància dels seus. Tanmateix, una lleona s’atansa a la font del costat del sepulcre i Tisbe de lluny la veu i fuig. Quan la lleona acaba d’apaivagar la set, va trobar i esquinçar el mantell lleuger que la dona havia deixat amb la boca sangonosa. Piram, que surt més tard, veu les petjades i el mantell esquinçat, es pensa que és morta i es tira la culpa per haver fet sortir la seva estimada de nit. Es posa sota l’arbre es clava l’espasa que portava a la cintura, la sang brolla i d’aquesta, els fruits de l’arbre es tornen foscos, tenyint de porpra les seves mores.
Tisbe torna desitjant explicar al seu amant el que ha passat i troba al seu amant malferit. Acte seguit comença a pegar-se i a arrencar-se els cabells de la desesperació. Les llàgrimes dels seus plors cauen a la ferida i es barregen amb la sang. Ella suplica i Piram, en l’últim anhel veu a Tisbe i tanca els ulls. Tisbe se n’adona del que ha passat i en un discurs improvisat exclama que ella seguirà els seus passos, que seran enterrats a la mateixa tomba i demana a l’arbre que faci fruits negres per sempre més com a dol per la sang que s’ha vessat. S’acaba enfonsant l’espasa al cos cosa que va commoure a familiars i a déus.
8. Hermafrodit:
Alítoe, tot fent passar la llançadora entre fils va dir que no parlaria d’afers coneguts sinó que vol seduir els esperits dels altres amb l’encant de les coses noves.
Explica, de la font de Sàlmacis, l’origen de la seva mala reputació, perquè treu les forces amb les seves aigües debilitadores i afebleix els membres amb els seus contactes. Les causes romanen desconegudes per molta gent però els efectes són ben coneguts. Un nen que Citera havia tingut de Mercuri, tan aviat com va fer els quinze anys, va abandonar els camps de la seva pàtria, L’ida, ja que volia viatjar per noves contrades i veure rius desconeguts. Visita, fins i tot, les ciutats de Lícia on veu un estany d’aigües cristal·lines on es veia el fons. Una nimfa hi
Va veure un escull que sobre sortia de les aigües. Col·locant-se al damunt i agafant-se amb la mà esquerra a l’extrem de la roca, va travessar amb l’espasa una i altra vegada, sense treva, les entranyes del monstre.
El litoral es va omplir d’ovacions que van arribar a Cassiopea i Cefeu. Els pares de la noia el proclamen el seu gendre. Es renta les mans victorioses, estén per terra un jaç tou de fulles i les tiges de plantes submarines i hi posa al damunt la testa de Medusa. Les restes es tornen en vegetació amb unes propietats iguals que encara conserva el corall, es torna dur en contacte amb l’aire i flexible amb l’aire. Les nimfes proven de reproduir aquest fet prodigiós.
Perseu aixeca tres altars per a tres déus. Un per a Mercuri a l’esquerra on sacrifica un vedell, u altre per a Minerva a la dreta on hi sacrifica una vaca i un altre central per a Júpiter on hi sacrifica un toro.
Pren a Andròmeda com a trofeu i s’hi celebra una gran festa nupcial on hi participen els súbdits de Cefeu.
10. Filèmon i Baucis
El fill d’Ixidon riu de la credulitat d’Aquelou i afirma que el que explica són faules i que atorga masses poders als déus si que creu que poden donar i treure l’aspecte de les coses. Tots queden glaçats i desaproven aquestes afirmacions, en especial Lèlex que afirma que el poder del cel és immens i si un déu té una voluntat, aquesta ja està feta.
Posa l’exemple d’una alzina dels turons de Frígia propera a un til·ler i envoltada d’un mur. Ell mateix hi ha estat. No lluny d’allà hi ha un estany que havia estat en altres temps terra habitable però ara el que hi ha són cabussons i fotges de pantà.
Allà hi va anar Júpiter, sota l’aparença d’un mortal i, acompanyant el seu pare Mercuri que s’havia tret les ales. Van trucar a un miler de cases demanant un lloc per descansar i al miler de cases els van tancar la porta. Una de sola els va donar acollida, molt petita, amb el sostre fet de palla i de canyes de pantà. Era la casa de la vella parella de Baucis i Filèmon que s’havien unit en aquella cabana quan eren joves i, allà, havien envellit, fent més lleugera la pobresa, acceptant-la i suportant-la amb serenitat.
Quan va entrar, l’ancià els hi va oferir descansar i un seient. Baucis els hi va estendre un cobertor tosc i alimentant-lo amb fulles, va encendre la llar de foc. Hi posa una olla amb llegums collides de l’hort i un llom de porc fumat i el posa a aigua bullent.
Mentrestant, inicien una conversa per fer passar el temps, condicionen un matalàs i el cobreixen amb una roba que només posen els dies de festa. Els déus s’hi van estirar. En una taula que la vella va anivellar amb un test, hi va posar olives verdes i negres (fruit de Minerva), ous, formatge... tot el que tenien. Van portar el menjar calent, vi per donar pas al segon plat i tota mena de fruits.
Tanmateix, mentrestant els vells s’havien adonat que cada cop que el crater es buidava s’omplia espontàniament i que el nivell del vi tornava a créixer tot sol. Ells amb això el que tenen és por i preguen perdó per aquell aliment tan pobre. Tenien una oca i estaven disposats a sacrificar-la i oferir-la però aquesta, fugint, es refugia rere els invitats que impedeixen que la matin i diuen que són déus, que els veïns tindran el càstig que es mereixen, que no volen que ells pateixin cap mal i que els acompanyin fins al cim.
Els hi fan cas i avancen a poc a poc. Mentre arriben al cim van mirar enrere i van veure que tot havia estat cobert per una llacuna i que només quedava dempeus la seva casa. Mirant-ho, es lamentaven de la sort dels seus veïns. Aquella cabana es va transformar en un temple, els pals esdevenen columnes; la palla daurada; el terra es cobria de gravats...
Aleshores, el fill de Saturn els hi va preguntar què és el que desitjaven. Ells van dir que convertir-se en sacerdots i cuidar del seu temple i sobretot, i també, que la mateixa hora se’ls endugués tots dos. Que no hagi de veure mai la pira funerària de la esposa ni ella la del espòs”.
El desig es va complir i el dia de la mort els seus cossos es van anar omplint de fulles i es van poder dir adéu. Encara avui en dia els habitants de Bitinia mostren en aquell lloc dos troncs molt propers, nascuts dels seus cossos.
11. Orfeu i Curidice
Himineu s’allunya i es dirigeix a la terra dels Cícons on per invocat inútilment per la veu d’Orfeu. El déu va acudir-hi però sense rituals ni alegries ni presagis de felicitat.
Mentre Eurídice es passejava per l’herba, acompanyada per Nàiades, fou mossegada en el taló per una serp i va morir. Quan Orfeu la va haver plorat prou en el món d’aquí d’alt, es va aventurar també en el món de les ombres i a baixar fins a l’estiu per la porta del Ténaros (porta de l’infern). Després de buscar entre ombres sepultades va arribar a Persèfone (Hades) i li diu que la causa de la seva visita és la seva esposa ja que un escurçó li ha arrabassat la vida. Diu que ha intentat suportar-ho però que l’Amor l’ha vençut. Li demano que torni a teixir els fils del destí d’Euridice, tallats massa aviat.
Diu que tots acabaran a la casa de Persifone així doncs no demana res més que un préstec i que si no pot ser, que ell també es traurà la vida. Mentre cantava així i s’acompanyava tocant les cordes de la lira, les ànimes sense sang ploraven. Tots havien deixat de fer el que estaven fent. Es diu que per primer cop, les llàgrimes van humitejar les galtes de les Eumènides, subjugades pel cant; ni l’esposa del rei, ni el déu que regna a les profunditats poden negar-s’hi a les súpliques i van cridar a Eurídice. Ella es trobava entre els aspectes que acabaven d’arribar i va venir caminant poc a poc a causa de la ferida. La va rebre a canvi d’una condició, no podia girar els seus ulls enrere fins que no hagués sortit de les valls de l’Avern o el do seria anul·lat. Anaven en un gran silenci, per un camí en pujada cobert de boira espessa i tenebrosa.
No eren gaire lluny dels límits del món de dalt i, allí, per por que ella defallís i desitjós de veure-la, l’enamorat va girar els ulls i Eurídice va caure enrere en aquell mateix moment. Va intentar agafar-la però no ho va poder fer, la estimada no li va retreure res mentre tornava a morir i li va poder dir un últim adéu que amb prou feines podia arribar a les oïdes d’ell.
Orfeu, en veure la seva dona moria per segona vegada, va quedar esbalaït. Orfeu suplicava i tractava en va de passar per segona vegada; el barquer li ho impedia; tot i així va restar assegut a la riba durant set dies descurat i sense menjar. No va parar de queixar-se de la crueltatr dels déus i es va retirar a les altures de Ródope.
Orfeu va fugir de tot tracte amorós amb les dones sigui perquè ho havia promès o pel que li havia succeït. Tanmateix hi havien moltes dones que el desitjaven. Va ser ell qui va ensenyar als joves a collir-ne els fruits de l’amor.
12. Midas
sorteig Macareu i vint homes més van ser enviats a les muralles de Circe. Allà uns llops inofensius i unes servents els van rebre.
Circe estava asseguda en un racó damunt d’un tron solemne. Estava acompanyada de Nereides i nimfes que classificaven plantes. Circe controlava el treball ja que ella en té coneixements. Circe els rep amablement i els convida a begudes. Acte seguit, la deessa toca amb la vara el capdamunt dels seus cabells i van convertir-se tots en porcs excepte Euríloc ja que ell havia evitat la copa. Va anar a informar a Ulisses del desastre i ell va venir a venjar-se.
Mercuri li va donar una flor blanca i una arrel negra. Aconsellat pels déus, Ulisses va arribar a Circe, ella li va oferir beguda i va intentar tocar amb la vara els seus cabells però ell va treure l’espasa. Van fer un pacte, ella se’l va emportar al llit i ell, com a present de matrimoni, va demanar els cossos dels seus companys. A través de sucs i encanteris van recuperar la seva forma original. Ells van mostrar gratitud a Ulisses. Van romandre un any a l’illa i d’allà, Macareu es va informar de moltes coses, d’entre elles el perquè tenien en un santuari una estàtua que representava un jove amb un picot damunt del cap que li va explicar una nimfa.
