¡Descarga Lèxic germànic en català y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Idioma Catalán solo en Docsity!
El lèxic d’origen germànic en el llatí medieval
de Catalunya
Joan Maria Jaime Moya
ADVERTIMENT d’aquesta tesi per mitjà del servei TDX (. La consulta d’aquesta tesi queda condicionada a l’acceptació de les següents condicions d'ús: La difusió www.tdx.cat ) i a través del Dipòsit Digital de la UB ( diposit.ub.edu ) ha estat autoritzada pelsd’investigació i docència. No s’autoritza la seva reproducció amb finalitats de lucre ni la seva difusió i posada a disposici ó titulars dels drets de propietat intel·lectual únicament per a usos privats emmarcats en activitats des d’un lloc aliè al servei TDX ni al Dipòsit Digital de la UB. No s’autoritza la presentació del seu contingut en una finestrao marc aliè a TDX o al Dipòsit Digital de la UB (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant al resum de presentació de la tesi com als seus continguts. En la utilització o cita de parts de la tesi és obligat indicar el nom de la persona autora.
ADVERTENCIA difusión de esta. La consulta de esta tesis queda condicionada a la aceptación de las siguientes condiciones de uso: La tesis por medio del servicio TDR ( www.tdx.cat ) y a través del Repositorio Digital de la UB (privados enmarcados en actividades de investigación y docencia. No se autoriza su reproducción con finalidades de lucro diposit.ub.edu ) ha sido autorizada por los titulares de los derechos de propiedad intelectual únicamente para usos ni su difusión y puesta a disposición desde un sitio ajeno al servicio TDR o al Repositorio Digital de la UB. No se autorizala presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR o al Repositorio Digital de la UB (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al resumen de presentación de la tesis como a sus contenidos. En la utilización o cita departes de la tesis es obligado indicar el nombre de la persona autora.
WARNING TDX ( www.tdx.cat. On having consulted this thesis you’re accepting the following use conditions:) service and by the UB Digital Repository ( diposit.ub.edu ) has been authorized by the titular of the Spreading this thesis by the intellectual property rights only for private uses placed in investigation and teaching activities. Reproduction with lucrativeaims is not authorized nor its spreading and availability from a site foreign to the TDX service or to the UB Digital Repository. Introducing its content in a window or frame foreign to the TDX service or to the UB Digital Repository is notauthorized (framing). Those rights affect to the presentation summary of the thesis as well as to its contents. In the using or citation of parts of the thesis it’s obliged to indicate the name of the author.
El lèxic d’origen germànic
en el llatí medieval de Catalunya
Joan Maria Jaime Moya
Tesi doctoral
dirigida pel Dr. Pere J. Quetglas Nicolau
i pel Dr. Lluís Calvo Calvo
en el marc del programa de doctorat
«Cultures i llengües del món antic i la seva pervivència»
Universitat de Barcelona
Facultat de Filologia
Departament de Filologia Llatina
RESUM
El nostre treball, que està inserit dins del projecte del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (GMLC), compartit per la Universitat de Barcelona i el Consell Superior d’Investigacions Científiques, ha consistit a elaborar un estudi etimològic del lèxic d’origen germànic que apareix en el llatí medieval de Catalunya. Concretament, s’han estudiat els termes d’origen germànic (gòtic i fràncic) que van penetrar com a substrat en el llatí altmedieval de Catalunya, des de l’antiguitat tardana fins al tombant del segle XII. Els termes germànics suara esmentats, que es troben inclosos en textos diplomàtics, han estat identificats i extrets del corpus documental del GMLC i, després, han estat fixats i distribuïts per lemes, als quals se’ls ha assignat un significat. Al seu torn, els lemes han estat agrupats per famílies lèxiques, en articles encapçalats, per raons metodològiques, per una arrel comuna protogermànica. Els articles que constitueixen el nostre treball presenten l’estructura següent: en primer lloc, s’ofereixen els testimonis documentals (l’exemple més antic de cada forma i variant) de cada lema, tot adjudicant-li un significat; en segon lloc, es consignen les formes romàniques més properes, amb les quals es troben emparentats el lema o lemes llatins estudiats; en tercer lloc, es fa l’estudi etimològic del lema o lemes en qüestió, analitzant fonamentalment els canvis fonètics i morfològics que els ètims germànics patiren per convertir-se en les formes que trobem documentades (llatines o ja directament romàniques); així mateix, es fa una referència succinta a l’ètim germànic en el seu context protogermànic i, al seu torn, a l’ètim protogermànic en el seu context indoeuropeu. Finalment, es recullen, d’una banda, les referències bibliogràfiques generals i, d’una altra banda, les referències bibliogràfiques concretes, corresponents a les notes alfabètiques. Així mateix, l’estudi lingüístic d’aquest lèxic d’origen germànic, que, a més a més, mostra sovint la primera aparició dels mots del romanç preliterari ja parlat en el territori de la Catalunya actual, també ens permet conèixer i comprendre les característiques socials i culturals de l’època.
SUMMARY
Our work forming part of the Project Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (GMLC), shared by the University of Barcelona and the Higher Council for Scientific Research, consists in carrying out an etymological study on the lexicon of Germanic origin that appears in Medieval Latin of Catalonia. In particular, we have studied the terms of Germanic origin (Gothic and Franconian) that penetrated as a substrate into the early Medieval Latin of Catalonia from Late Antiquity till the end of the twelfth century. The above mentioned German terms which are included in diplomatic texts have been identified and extracted from the documentary corpus of GMLC, then fixed and distributed into lemmata, each of which has been assigned a meaning. In turn, the lemmata have been grouped in lexical families and in articles headed due to methodological reasons by a common Proto-Germanic root. The articles presented in our work have the following structure: first, we offer the documentary evidence (the oldest example of every form and variety) of each lemma, while attributing it a specific meaning; second, we indicate the closest Romanic forms related with the studied Latin lemma or lemmata; third, we carry out an etymological study of the respective lemma or lemmata analysing primarily phonetic and morphological changes suffered by Germanic etymons before becoming the forms encountered in the documentation (Latin or directly Romanic); moreover, we make a brief reference to the Germanic Etymon in Proto-Germanic context and, in turn, to the Proto-Germanic Etymon in Indo-European context; finally, we include, on one hand, general bibliographical references and, on the other hand, precise bibliographical references in regard to the alphabetical notes. Likewise, the linguistic study on the lexicon of Germanic origin in addition to revealing the first appearance of some words of the preliterate Romance, which was already spoken throughout the current territory of Catalonia, also enables us to learn and understand social and cultural characteristics of that period.
I
INTRODUCCIÓ
“El lèxic d’origen germànic en el llatí medieval de Catalunya” és un estudi que s’insereix dins del projecte del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (GMLC), projecte compartit per la Universitat de Barcelona i el Consell Superior d’Investigacions Científiques. El GMLC, la publicació del qual va ser iniciada 1960 pel Dr. Marià Bassols de Climent i, posteriorment, va ser continuada i dirigida pel Dr. Joan Bastardas i Parera, és un diccionari especialitzat que s’ocupa de l’estudi de mots llatins i romànics documentats en fonts catalanes (és a dir, pertanyents als territoris corresponents al domini lingüístic del català), compreses entre l’any 800 i el 1100 (segles IX-XII). Així mateix, el GMLC s’integra dins el projecte europeu de la Unió Acadèmica Internacional, que té com a objectiu la publicació del Novum Glossarium Mediae Latinitatis. La nostra recerca ha consistit a fer un estudi etimològic del lèxic germànic que apareix en el llatí medieval de Catalunya, tot partint com a fita inicial del corpus documental del GMLC; aquesta documentació es troba físicament en diversos arxius i està publicada, en la seva majoria, en una sèrie d’edicions que recullen el material d’aquests cartularis i diplomataris (consignats en la bibliografia). El lèxic objecte d’estudi s’ha seleccionat prenent com a base l’edició de les lletres A- D del GMLC (apareguda en fascicles a partir de l’any 1960 i de la qual es troba en preparació la publicació digital de la 2a edició) i de les lletres F-G (publicades, respectivament, els anys 2001 i 2006); a més a més, per a la resta de lletres del corpus, s’ha accedit directament als fitxers del Glossarium , que són l’instrument de treball de l’equip de recerca i que han estat completats i complementats amb el “Corpus Digital del GMLC” (elaborat en el seu si i publicat gradualment i regular en el Corpus Documentale Latinum Cataloniae , CODOLCAT).
III
aspectes diversos de la gramàtica històrica catalana i també d’altres llengües romàniques.
2. Metodologia de treball i estat de la qüestió
L’estudi etimològic dels termes germànics o pressuposadament germànics (germanismes) 2 que es troben recollits en el corpus documental del GMLC s’ha realitzat seguint el mètode propi de la lingüística històrica i comparada. En primer lloc, s’ha partit sempre del terme documentat, que, com sabem, tant es pot tractar d’un terme llatí (medieval) com directament romànic, més o menys llatinitzat. Cada terme en qüestió, tot posant-lo en relació amb les formes llatines medievals europees (que, sovint, ofereixen el diccionari de Du Cange 3 i el Mediae Latinitatis Lexicon Minus [MLLM] 4 ) o romàniques més properes, es fa remuntar al seu origen germànic, filant tan prim com sigui possible, és a dir, tot escatint si es tracta d’un terme d’origen gòtic o bé fràncic (si no ha estat possible, es dóna simplement com a origen el germànic comú), i explicant els processos fonètics i fonològics d’adaptació lèxica, en els quals, de vegades, hi intervenen també altres fenòmens, com ara la contaminació semàntica, a causa de similituds formals. Per dur a terme aquesta primera part, fonamental, de l’estudi etimològic de cada terme, hom s’ha basat en els estudis precedents del lèxic romànic amb interferència del germànic. D’una banda, concretament, s’han tingut molt en compte les següents obres de referència general: a) l’ Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen (EW) 5 i, sobretot, el Romanisches Etymologisches Wörterbuch (REW), 6 que no només apunta
(^2) La penetració d’elements germànics en el llatí es va produir per diferents vies. En primer lloc, abans de les invasions germàniques (segles I-V), a causa del contacte fronterer de soldats, funcionaris i comerciants romans amb els seus veïns germànics. En segon lloc, per mitjà de les invasions germàniques (de visigots i de francs), que consignarem més avall i que deixaren la seva empremta lingüística en el llatí medieval de Catalunya i en el romanç català preliterari. En tercer lloc, després de la dominació germànica, per les relacions entre el llatí medieval de Catalunya i el romanç català preliterari i altres llengües, influïdes pel lèxic germànic, com per exemple l’occità medieval. 3 Glossarium Mediae et Infimae Latinitatis , conditum a Carolo du Fresne, domino Du Cange; ed. nova a L. Favre, t. I-X, Niort, 1883-1887. 4 J. F. Niermeyer, C. Van de Kieft, Mediae Latinitatis Lexicon Minus , ed. remaniée par J. W.J. Burgers, vol. I-II, Leiden, Brill, 2002. 5 6 F. Diez,^ Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen , Bonn, Adolph Marcus, 1987^5 [1853]. W. Meyer-Lübke, Romanisches Etymologisches Wörterbuch , Heidelberg, 1935 3.
IV
l’origen germànic del terme romànic en qüestió, sinó que, a més a més, dóna la família de mots romànics emparentats amb aquest ètim; b) el diccionari etimològic de la llengua catalana de J. Coromines 7 (si s’escau, també els seus dos altres diccionaris etimològics), 8 que ben sovint ofereix l’origen germànic del terme català en qüestió, relacionat amb el terme estudiat en el present treball; c) el Französisches Etymologisches Wörterbuch (FEW), 9 que, així mateix, ofereix l’origen germànic del terme francès en qüestió, relacionat amb el terme estudiat en la present recerca. D’una altra banda, tot i que hom constata que l’estudi monogràfic dels germanismes en el llatí medieval i més especialment i particularment en les llengües romàniques ha estat escadusser, a causa de la dificultat que suposa analitzar aquest material lèxic híbrid, a cavall entre la Romània i la Germània, tant per als llatinistes i romanistes com per al germanistes, respectivament, centrats en llurs camps d’estudi específics, tanmateix, per a la present investigació s’han tingut en compte una sèrie d’obres que han tractat aquesta influència de l’element germànic en la Romània (aquestes obres es mencionen en ordre cronològic ascendent): a) l’estudi d’E. Mackel Die germanischen Elemente in der französischen und provenzalischen Sprache , 10 en el qual s’investiga, des d’un punt de vista positivista, centrat en l’estudi fonètic, la influència de l’element germànic tant en el francès medieval com en l’occità medieval, tot analitzant molts trets lingüístics que comparteixen el llatí medieval de Catalunya i el romanç corresponent, en trobar-se en una àrea lingüística contigua a Occitània; b) el primerenc estudi Der Einfluß der germanischen Sprachen auf das Vulgärlatein , 11 de J. Brüch, en què es fa un estudi succint de la influència lingüística germànica en el llatí vulgar;
(^7) J. Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana , vol. I-X, Barcelona, Curial, 1980-2001. 8 J. Corominas, Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana , vol. I-IV, Madrid, Gredos, 1954- 1957; J. Corominas, J. A. Pascual, Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico , vol. I-VI, Madrid, Gredos, 1980-1991. 9 W. v. Wartburg, Französisches Etymologisches Wörterbuch , vol. I-XXV, Tübingen – Basel, 1948- <1998>. 10 E. Mackel, Die germanische Elemente in der französischen und provenzalischen Sprache , Heilbronn, Gebr. Henninger, 1887. 11 J. Brüch, Der Einfluß der germanischen Sprachen auf das Vulgärlatein , Heildelberg, Carl Winter’s Universität, 1913.
VI
Althochdeutschen (EWA); 18 l’ Etymologisches Wörterbuch der deutschen Sprache (DEW). 19 En tercer i darrer lloc, s’ha maldat, quan ha estat possible, per fer remuntar l’ètim protogermànic fins al seu origen protoindoeuropeu, tot seguint el mètode històrico- comparatiu propi de la lingüística indoeuropea. Per dur a terme aquesta tercera part, hom s’ha basat fonamentalment en les obres següents: l’ Indogermanisches etymologisches Wörterbuch (IEW), 20 de J. Pokorny; el Lexikon der indogermanischen Verben. Die Wurzeln und ihre Primärstammbildungen (LIV^2 ), 21 de H. Rix (ed.), completat pels Addenda i Corrigenda^22 a cura del Dr. M. Kümmel; els Nomina im indogermanischen Lexikon (NIL), 23 de D. Wodtko, B. Irslinger i C. Schneider.
3. Estructura dels articles
La investigació que s’ha dut a terme s’organitza en articles, l’estructura dels quals es descriu a continuació. Encapçalant cada article, es troba l’arrel protogermànica, que agrupa les paraules per famílies lèxiques; tot homogeneïtzant els articles, ja que, si no, n’hi hauria uns introduïts per l’ètim germànic, uns altres per l’ètim fràncic i d’altres per l’ètim gòtic. En primer lloc, sota l’epígraf de “1. TESTIMONIS DOCUMENTALS”, es presenten les diferents paraules (per ordre jeràrquic –de primitiu a derivat(s)–, ordre que acostuma a correspondre amb una evolució cronològica), introduïdes, respectivament, pel lema, que va acompanyat de les variants, dels derivats i compostos; a continuació se n’ofereix el significat, acompanyat de la documentació (referència documental i breus passatges de text,^24 citats segons els criteris d’edició del GMLC).
(^18) A. L. Lloyd – R. Lühr – O. Springer, Etymologisches Wörterbuch des Althochdeutschen. I-V, Göttingen, Vanderhoeck & Ruprecht, 1988-2014. 19 20 F. Kluge – E. Seebold,^ Etymologisches Wörterbuch der deutschen Sprache , Berlin, De Gruyter, 2011^25 J. Pokorny, Indogermanisches etymologisch es Wörterbuch. 21 I-II, Bern-München, 1947- H. Rix, Lexikon der indogermanischen Verben. Die Wurzeln und ihre Primärstammbildungen , Wiesbaden, Dr. Ludwig Reichert Verlag, 2001 22 2. Publicat en línia: 23 D. Wodtko – B. Irslinger – C. Schneider, Nomina im indogermanischen Lexikon , Heidelberg, Carl Winter’s Universitätsverlag, 2006. 24 Normalment s’ofereix només l’aparició documental més antiga corresponent a totes les variants de cada forma i significat, per bé que, si s’escau, n’aportem altres testimonis interessants per a l’estudi històric i
VII
En segon lloc, sota l’epígraf intitulat “2. FORMES ROMÀNIQUES MÉS PROPERES”, es facilita el parentiu romànic del terme llatí amb els altres continuadors romànics medievals (sobretot) i, si convé, contemporanis: 25 fonamentalment en català, occità i francès, sovint també en espanyol, 26 portuguès i italià, fins i tot alguna vegada en romanès. En tercer lloc, com a part fonamental de la recerca, sota l’epígraf “3. ESTUDI ETIMOLÒGIC”, d’una banda, s’ofereix l’etimologia succinta de la proposta acceptada o assumida (anant des del terme llatí o romànic fins a la forma germànica: fonamentalment gòtica o fràncica, quan és possible i, si no és possible, es remunta directament a l’ètim germànic comú); després, s’expliquen els canvis fonètics o fonològics escaients; a continuació, en lletra de cos més petit es fa un recorregut, concisament raonat, que permetrà fer remuntar l’ètim germànic en qüestió des de les formes protogermàniques (s’ofereixen, per ordre d’importància amb relació a l’ètim germànic, les llengües germàniques antigues i modernes utilitzades per a la reconstrucció de l’ètim protogermànic [pgerm.]) fins a la forma reconstruïda protoindoeuropea (s’ofereixen, seguint un estricte ordre cronològic, les llengües indoeuropees antigues i modernes emprades per a la reconstrucció de l’ètim protoindoeuropeu [pie.]). Finalment, es consignen les referències bibliogràfiques en dos blocs: en primer lloc, obres generals emprades i consultades per a l’elaboració de l’article corresponent, ordenades alfabèticament, i, en segon lloc, obres concretes utilitzades per a resoldre problemes particulars i específics dins l’article en qüestió, a què es fa referència mitjançant notes alfabètiques volades entre parèntesis, les quals, per mitjà d’un sistema àgil de citació, remeten a la bibliografia general, situada al final del present treball; aquestes referències alfabètiques van adreçades palesament a qui tingui un interès major i, doncs, més erudit a aprofundir en la matèria tractada. A més a més, com en tota obra científica, hi ha notes numèriques a peu de plana. Cal, però, assenyalar que, mitjançant les referències bibliogràfiques generals al final de cada article i mitjançant aquest doble sistema de notes (numèriques, a peu de plana, i específiques alfabètiques, per a les
lingüístic del lema o lemes en qüestió; fins i tot, de vegades, s’hi addueixen testimonis toponímics, que ajuden a perfilar el significat del terme estudiat. 25 Aquestes llengües s’ofereixen per ordre de rellevància cronològica i geogràfica amb relació al terme estudiat (recollit pel GMLC). 26 Quan hom es refereix a la llengua medieval, aquesta es denomina “castellà medieval”, mentre que, quan es fa referència a la realitat lingüística actual, hom s’hi refereix com a “espanyol”, bo i optant per la denominació estàndard internacional d’aquesta llengua romànica.
IX
individualitzar conceptes. Dejectada aquesta possibilitat, la segona no és diferent del procés anterior, usar la mateixa paraula sense canvi o adaptar-la al llatí tot recorrent a l’àmplia nòmina de sufixos formatius. És el cas, per exemple, del mot català medieval cosiment , ‘opció, discerniment, arbitri’, provinent d’una forma gòtica kausjan i que trobem usat en textos llatins amb les variants cosiment , causiment i causimentum. És a dir, l’escrivà pren la forma tal qual li ha arribat o bé la llatinitza mínimament.”
4.2. El català entre la Iberoromània i la Gal·loromània
Tenint en compte la influència del romanç local en el llatí medieval de Catalunya, considerem convenient fer un repàs dels conceptes següents: “Romània” i, sobretot, “Iberoromània / “Gal·loromània” (referits al català). En primer lloc, rep el nom de “Romània” el conjunt de terres on és parlada una llengua derivada del llatí. Des del punt de vista de l’evolució fonètica, la Romània lingüística es divideix en dos grans blocs: l’occidental (portuguès, espanyol, català, occità, francès, sard i retoromànic) i l’oriental (dàlmata –desaparegut–, italià i romanès). La Romània occidental es caracteritza fonamentalment per sonoritzar les oclusives intervocàliques i presentar plurals sigmàtics (procedents de l’acusatiu plural llatí), mentre que la Romània oriental, en canvi, conserva les oclusives intervocàliques i no presenta plurals sigmàtics, sinó procedents del nominatiu plural temàtic llatí. Dins la Romània occidental es poden establir encara dos subgrups lingüístics: el gal·loromànic (català, occità, francès) i l’iberoromànic (català, espanyol, portuguès). La pertinença del català a un o a un altre d’aquests dos subgrups ha estat motiu de nombroses polèmiques al llarg del segle XX, 29 ja que el català comparteix nombrosos trets fonètics i lèxics amb l’occità i el francès i presenta també trets morfològics comuns amb l’espanyol i el portuguès. En aquest sentit, Tagliavini afirma: “el catalán es galorromance por sus orígenes, mas no puede ser clasificado como dialecto provenzal; es iberorromance por su posición geográfica, pero por sus caracteres peculiares y por razones históricas no puede ser contado entre las lenguas iberorromances.” 30 En una primera etapa (al segle XIX i a principis del segle XX) es va vincular el català amb l’occità, les dues llengües més similars. Després, alguns filòlegs, com W.
(^29) D. Munteanu Colán, “Sobre la posición del catalán en el conjunto de la Romania”, AFA 59-60, I, 2002- 2004, pp. 641-654. 30 C. Tagliavini, Orígenes de las lenguas neolatinas. (Traducció de Juan Almela), México D.F., Fondo de Cultura Económica, 1973.
X
Meyer-Lübke, 31 van remarcar el caràcter gal·loromànic del català, mentre que d’altres, com R. Menéndez Pidal,^32 el consideraven iberoromànic. A partir de la segona meitat del segle XX, els filòlegs A. M. Badia, 33 F. de B. Moll,^34 J. Coromines 35 i M. Sanchis Guarner 36 van considerar el català com a llengua de transició o llengua-pont entre tots dos grups. Tot i així, pel que fa al lèxic, els estudiosos estan d’acord amb G. Colón,^37 que ha demostrat el caràcter fonamentalment gal·loromànic del lèxic català, per bé que cal reconèixer també que en alguns mots el català comparteix una mateixa base amb les llengües iberoromàniques. D’altra banda, cal assenyalar que l’aportació germànica ha contribuït força al desenvolupament del vocabulari del català en molts àmbits; en efecte, com ha assenyalat el mateix Germà Colón,^38 es constata que la presència de germanismes és més notable en català que en espanyol o en portuguès, llengües en què sovint es troba el terme corresponent llatí. Finalment, convé subratllar que entre el català i l’occità existeix un acusat paral·lelisme, que obeeix a un procés de romanització molt similar i a les estretes i ininterrompudes vinculacions polítiques entre ambdós territoris fins al segle XIII, i encara més enllà. Així mateix, assenyalem que, en el present treball, s’ha emprat el terme occità medieval per referir-se al que tradicionalment s’ha anomenat “provençal”, a fi d’evitar una denominació no del tot exacta lingüísticament, encara que ho sigui des del punt de vista historicoliterari i cultural; aquest es va desenvolupar històricament, amb el valor literari que se li reconeix, entre els segles XI i XIII, centrat el seu interès primordial en la transmissió dels brillants textos poètics dels trobadors, que se serviren, artísticament i expressiva, d’aquest instrument lingüístic.
(^31) W. Meyer-Lübke: Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen sprachwissenschaftlich und historisch dargestellt 32 , Heidelberg, Carl Winter’s Universität, 1925. R. Menéndez Pidal, Manual de gramática histórica española , Madrid, Espasa-Calpe, 1949 8. / Orígenes del español. Estado lingüístico de la Península Ibérica hasta el siglo XI 33 , Madrid, Espasa-Calpe, 1950 3. A. M. Badia Margarit, Gramàtica històrica catalana , València, Tres i Quatre, 1981. / La formació de la llengua catalana 34 , Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984 2. 35 F. de B. Moll,^ Gramática histórica catalana , Madrid, Gredos, 1952. 36 J. Coromines,^ El que s’ha de saber de la llengua catalana , Palma de Mallorca, Moll, 1954. 37 M. Sanchis Guarner,^ Aproximació a la història de la llengua catalana , Barcelona, Salvat, 1980. 38 G. Colón,^ El léxico catalán en la Romania , Madrid, Gredos, 1976. G. Colón, El léxico catalán en la Romania , Gredos, Madrid, 1976, pp. 67-68.
XII
Les fonts històriques comencen a ocupar-se més a fons dels gots a partir de l’any 238 d.C., en què es documenta llur primer atac contra posicions frontereres de l’imperi romà. En aquesta època, els visigots segurament devien ocupar les zones de les actuals República Moldava i Romania, mentre que els ostrogots devien controlar la zona de l’actual Ucraïna. Entre els anys 270 i 275, l’emperador Aurelià organitzà una evacuació militar de la Dàcia, que passà a ser ocupada pels visigots. A partir de l’assentament dels gots a la Dàcia, les relacions amb l’imperi sembla que varen ésser menys conflictives, però, a partir del 315, durant el regnat de Constantí el Gran i de Licini, els visigots tornaren a fer força sobre les fronteres imperials; tot aprofitant la rivalitat d’ambdós emperadors, els visigots atacaren Escítia, Tràcia i Moèsia. Constantí, aleshores, hi negocià i els concedí l’estatut de foederati ‘federats’, que implicava el compromís de defensar les fronteres davant d’altres pobles a canvi de prestacions econòmiques. El 332, els gots atacaren els sàrmates, i aquests van demanar i obtenir ajut de Constantí, el fill del qual, Constantí II, infligí una gran derrota als visigots i els privà de llur condició de federats. El següent episodi documentat històricament és una expedició de Valent contra els visigots el 367 d.C., quan sembla que els romans no controlaven pas el nord del Danubi i estaven pagant als visigots de nou llur subsidi com a federats; això fa suposar que entre el 332 i el 367 els visigots havien aconseguit una victòria militar que els retornà llurs privilegis i va garantir-los llurs relacions comercials amb l’Imperi. El 367, Valent creuà el Danubi per atacar els visigots, que es retiraren a les zones muntanyenques i boscoses, sense presentar batalla, per la qual cosa l’expedició no va obtenir cap fruit. Una nova expedició el 369 va ser exitosa per als romans, ja que els ostrogots presentaren batalla, comandats per Atanaric, i foren totalment derrotats. Finalment, es produí la irrupció dels huns, que, en haver avançat molt ràpidament, sorprengueren Atanaric i, així, la fracció ostrogoda fou derrotada, mentre que el 376 els visigots van demanar d’ésser acollits dintre de les fronteres de l’imperi. Tanmateix, es produí una nova confrontació armada entre els visigots i Valent, que fou vençut i morí a la batalla d’Adrianòpolis el 378. Quatre anys més tard, Teodosi I va concedir als visigots l’anòmal estatut de federats dintre de les fronteres imperials, estatut que conservaren fins al 395, en què es va iniciar una migració massiva dels visigots cap a
Claudi Claudià ( In Eutropium , 2, 153) i Ostrogothus al segle V d.C. a Sidoni Apol·linar ( Carmina , 2, 377).
XIII
l’oest de l’Imperi. Se sap que els visigots es van convertir al cristianisme, concretament al ritu arrià, el 395, i l’únic bisbe visigot de qui es té notícia al segle IV és Ulfiles. El 410, sota el regnat d’Alaric, els visigots saquegen Roma; a la mort d’Alaric, el seu cunyat Ataülf emigra amb els visigots al sud de la Gàl·lia: Barcelona fou la capital del regne entre el 415 i el 418, després de la mort d’Ataülf, assassinat, que fou succeït per Sigeric, el qual també morí assassinat una setmana després. Així, doncs, Vàlia (germà d’Ataülf), el nou rei, va entendre que Barcelona era una ciutat perillosa i preferí marxar al sud, a combatre, en nom de Roma, altres barbari : els vàndals, instal·lats a la Bètica; els alans, a l’oest de la Cartaginense, i els sueus, a la Lusitània. Va lluitar prou bé, de manera que Roma li oferí un pacte de federació: s’establí a Aquitània, on fundà el regne de Tolosa, però sota sobirania de l’imperi, teòricament. Entre el 470 i el 475, el rei tolosà Euric va ocupar tota la Tarraconense (Tarragona va caure el 472) i, per tant, també la ciutat de Barcelona, que passava així de manera definitiva a domini got. Derrotats pels francs i els burgundis el 507 a la batalla de Vouillé, els visigots abandonaren Tolosa i s’establiren a la Península Ibèrica. D’altra banda, la branca ostrogroda, que s’havia establert al nord del Mar Negre, també es desplaçà cap a l’oest i ocupà part de la Panònia; més tard, els ostrogots passaren al nord d’Itàlia, on Teodoric el Gran va triomfar sobre Odoacre (un guerrer germànic a qui el darrer emperador romà, Ròmul Augústul, ja li havia traspassat l’imperi el 476 i havia posat fi, així, a l’imperi romà d’Occident) i va fundar el regne ostrogot d’Itàlia, que, tot i així, tingué una existència efímera, ja que va durar només seixanta anys. Tanmateix, el 511 Teodoric, a qui li interessava Hispània, va col·locar a Barcelona el seu nét, Amalaric, el qual, essent un infant, manava sobre el territori de la Baixa Provença, la Septimània i la Tarraconense, per bé que sota la regència del prefecte Ampeli. Ampeli, malgrat que, a causa de ser ostrogot, tenia el recel dels llinatges visigòtics i dels grans terratinents hispanoromans, i malgrat que els visigots eren cristians arrians, va tenir el suport de l’església (catòlica), que va convocar concilis a Tarragona i Girona i va consolidar les diòcesis de Lleida, Tortosa, Tarragona, Barcelona, Ègara (Terrassa), Girona, Ausona, Urgell i Empúries. En morir el seu avi Teodoric el 526, Amalaric va rebre com a herència la Septimània i la Tarraconense, i es traslladà, amb la seva cort, de Barcelona a Narbona. De seguida, els francs atacaren Narbona i, retornat a Barcelona, fou detingut i assassinat el 531. L’aristocràcia visigoda i hispanoromana elegí com a rei el general Teudis, que va mirar
