¡Descarga Llenguatges comunicatius y más Apuntes en PDF de Comunicación Audiovisual solo en Docsity!
LA IMATGE
El llenguatge audiovisual, segons Ángel Rodríguez Bravo,és un ‘’Conjunt sistematitzat i gramaticalitzat de recursos expressius que han estat prèviament imaginats per un narrador i que permeten estimular en el públic sèries organitzades de sensacions i percepcions que es transformaran en missatges concrets i complexos”.
Imatge fixa — de carácter fotogràfic. No es desenvolupa en el temps. No incorpora moviment, és un moment exacte i congelat. El seu ús depèn del context comunicatiu. Tot i que es un moment congelat, hi ha imatges fixes que semblen que tenen moviment, gràcies a un treball acurat del fotògraf. Tenen sensació de ritme. Podem combinar elements que poden donar sensació de moviment. ‘’EL MEJOR SPOT DE COCA COLA DE LA HISTORIA’’, en aquest anunci observem com generen contingut amb imatge fixa.
La imatge fixa és la base de la imatge en moviment, que es desenvolupa amb el temps, tot parteix de la persistencia retiniana que dóna sensació de continuïtat en moviment. Gràcies a la persistència retiniana, al llarg de les imatges per segon, ens dona la sensació de continuitat i imatge del temps.
Angles de la càmera --- Hem d’utilitzar una posició de camera. Trobem 3: Angle normal. A l'alçada dels ulls. Contrapicats. Càmera en posició inferior Picat. Per sobre d allò que captes. Això dóna sensació de superioritat, i de veure més
Enquadrament --- Es la decisió essencial. -És el que posarem dins dels limits del que serà el quadre. Depèn del que mostro i com, determina el grau de proximitat o llunyania. Amb la càmera puc simular i captar el que captaria l’ull huma. Es captar el que t'interessa en relació amb la mirada de la persona. -Trobem ha moltes pantalles. Hem de pensar per quina eina pensem el producte les possibilitats expressives seran diferentss per exemple els plas generals s'utilitzen més al cine que a la televisió → L’enquadrament vindrà determinat per les proporcions de la pantalla
Quadre i fora de quadre --- Diàleg que s'estableix amb el quadre. T’ensenyo o no segons com plantejo la narració. Joc del que veig i no veig, explico i genero pautes de comprensió.
Joc de camp i contracamp. Quan una persona s’adreça a un altre, però després som la mirada del altre.
La quarta paret És dirigir-se al públic, és a dir, nosaltres. Moltes vegades ens fan cómplices
La composició.
Organització de tots els elements visuals dins l’enquadrament. Patricia Lázaro
Amb una dimensió especial → com es mostra l’aproximació o llunyania amb la que capto les imatges.
Tipología de plans Plans generals Gran pla general: (no és el mateix que panoràmica). No perceben la figura humana, serveixen x contectualitzar: l’espai on passen les coses
Pla general: Apareix la figura humana, però encara és l’entorn el protagonista. Situem la relació espai-humà.
Pla sencer: Mostrem la figura humana cap a peus però encara amb relació amb l’entorn
Plans mitjos. El protagonista és la persona. Pla americà: Talla x les cuixes. *Història pla americà
Pla mig: Talla x la cintura
Pla detall
Per a què fem servir els plans?
Les unitats narratives (temps) ‘’El discurs audiovisual es caracteritza per plantejar una estructura fragmentada. Aquests fragments, les unitats narratives, venen determinats pel tractament de l’espai i el temps de l’acció narrada, així com la seva coherència conceptual. Patricia Lázaro’’ atendre al que afirma Morales (2013: 77) “aquestes unitatsno tenen el mateix valor ni ús en altres camps, com per exemple la informació i encara menys la publicitat, on simplement la fragmentació del producte des del punt de vista narratiu es fa en preses iplans que es roden en diferents localitzacions”.
Ens ajuden a entendre l’estructura narrativa Determinades per l’acció, temps i coherència.
Pla, dimensió temporal
Unitat mínima del muntatge que s’enregistra amb continuïtat temporal. Patricia Lázaro
És la unitat basada en el temps. Unitat mínima en el fragment del muntatge És pot anomenar presa (quan ho graves) i pla (muntatge definitiu) Escena
Fragment de la narració que té continuïtat tan pel que fa a l’espai (escenari), com pel temps, amb un desenvolupament cronològic lineal i continu. Patricia Lázaro D’altra banda, com diuen Fernández Díez i Martínez Abadía (1999: 36) “una presa o la combinació de diverses preses o partsd'elles, poden representar una escena”
Continuïtat de temps i espai. Construir escena a base de plans, però en un mateix temps i espai SEQÜÈNCIA
Unitat conceptual amb sentit complet, sense que hi hagi d’existir ni unitat de temps ni d’espai. Les seqüències poden tenir una o varies escenes i un o diversos plans. Patricia Lázaro Finalment, tal i com apunta Morales (2013: 76) “la seqüència està formada per un conjuntd’escenes i plans amb coherència dramàtica, però que pot desenvolupar-se en diversos espais físics,units pel desplaçament dels personatges o la línia d’acció de la història representada”.
No és necessària la continuitat en temps i espai, però ha d’haver-hi sentit complert
*Plà-seqüència: Seqüència narrada en un únic pla. No hi ha muntatge, aquest se substitueix per una imatge plena de movement i d’acció. Patricia Lázaro Seqüència en un únic pla. La càmera no deixa de gravar, tot coordinat i assetjat.
Després d’enregistrar les imatges. En cas de directe, s’enregistren les imatges per vàries càmeres, i es decideix quin pla s’utilitza en cada moment, és un muntatge en directe. Normalment en publicitat s’enregistra el material, i després es decideix l’edició. És una etapa essencial x donar sentit real al nostre producte audiovisual.
Tipus de muntatge
- Segons el model de producció
- en temps real. Directe, es pren decisions en el mateix moment de tries de perspectives de càmera per a que el espectador capti el que s’està transmetent. Ex la retransmissió d’un partit
- edició-post producció. Es grava i després s’edita, un trebalL posterior
- Segons la continuitat o discontinuitat temporal
- muntatge continu. La durada del muntatge es correspon al temps real de l’acció. Allo que mostrem té una durada que es correspon amb la durada real de l’esdeveniment. El temps va en continuïtat
- muntatge discontinu. Es manipula el temps real, amb el.lipsis, que es la supressió de fragments de l’acció. El que es fa normalment.
-Segons la continuitat o la discontinuitat espacial
- Continu. El mateix escenari o el contigu.
- El.lipsi amb contiuitat. Es passa d’un espai a una part d’aquest espai.
- El.lipsi amb discontinuitat i relacio. Passem d’un espai a un altre diferent, pero reconeixible en relacio a l’anterior
- El.lipsi amb discotinuitat i sense relació. El nou espai no es relaciona respecte de l’anterior
-Segons la idea o el contingut
- Narratiu. Atén a la progressió del relat
- Descriptiu. Afavoreix la contemplació
- Expressiu. Ressalta aspectes emocionals. Qualsevol emoció.
- Simbolic. Muntatge de caràcter ideològic que fa ús de simbologia, metàfores, etc. El narrador no es tan simple, si no que espera que nosaltres com espectadors podem entendre allo simbolico que ens proposa en el seu muntatge, no ens la diu de forma epxplicia, si no que juga amb elements del muntatge per expressar el seu caràcter simbòlic. Ex.pastís-vida
Les transicions Diverses maneres del muntatge d’unir els fragments que acabaran sent el producte audiovisual final. Les unions entre un tros de presa amb el tros que vindrà després. -Tipus
- Tall. Imatge i sense cap element passem a l’altre imatge. La que hem d’utilitzar de forma habitual. I així fem evolucionar la narració, si volem i convé, utilitzem les altres. Gràcies a l’ús del tall s’aconsegueix dotar el muntatge de gran dinamisme, sense resultar brusc (segons Fernández Díez y Martínez Abadía, aManual básico de lenguaje y narrativa audiovisual, pàg. 85). El tall és el resultat de juxtaposar una imatge a una altra i, com ens adverteix Millerson (1987:130), dóna un caràcter dinàmic al muntatge.
- Encadenat. Una imatge desapareix gradualment i al mateix temps la imatge de després comença a aparèixer gradualment. Transició lenta i es relacionen les dos imatges
- Fos. La imatge desapareix gradualment a negre es marca uns inicis i uns finals.
- Desenfoc. La imatge perd nitidesa, es torna borrosa i s’aprofita per fer el canvi de pla. Estètic
- Escombrat. Molt estètic.
- Cortineta. Tinc una imatge, i ve un altra imatge per a que surti de quadre. Transició una mica exagerada. Summum en transició estètica
Continuitat o raccord. Fa referencia a la imatge o el so.
Tant durant l’enregistrament com en el muntatge, caldrà tenir en compte la continuïtat o raccord , és a dir, l’enllaç adequat entre dues parts que tenen una relació conceptual, espacial o temporal. Patricia Lázaro
Vigilar les questions de contiuitat. Donar coherencia a les imatges als sons que apareixen de manera que quan passem d’un pla a un altre no desajusti la comprensió global del producte. Gracies a les questions de raccord, no es notara fragmentat si no sensacio de coherencia i unitat. Hem de fixar-nos en tots els detalls. Per exemple, com treballar el temps en el producte, el tipus de transicions utilitzats, de vestuari, de personatges,etc… si no treballen amb continuitaat es un error de raccord.
L’eix d’acció. Entenem l’eix d’acció com la línia imaginària que s’estableix entre el subjecte i un punt de l’espai o un altre subjecte. Cal ubicar les càmeres de manera que les preses respectin l’eix i la direccionalitat de l’acció. Patricia Lázaro
Cal repectar l’eix, que es el que ens contrueix la direccionalitat dels moviments de l’enquadrament. Es una linea imaginària. L’eix repectarà la disposició de les càmeres o càmera, i veure-ho sempre des de la mateixa banda. Si fem un salt d’eix perquè no hem sapigut be col.locar be les càmeres tindrem problemes narratius. Tot i que podem fer salts d’eix
“Los usos rítmicos del sonido son inseparables del ritmo propio del montaje y, en la mayoría de las ocasiones, lo que se pretende es una cooperación entre los ritmos del montaje, los movimientos en el interior de las imágenes y el ritmo del sonido para construir un discurso audiovisual de máxima coordinación entre todos sus componentes básicos” (Fernández Díez i Martínez Abadía, 1998: 198).
No treballem amb el so i la imatge natural, si no que treballem amb el so i imatge audiovisual. Compten amb diferencies tecnologiques i perceptives.
Conceptes genèrics imprescindibles per entendre el so audiovisual ● Nivells d’escolta. Perceptivament els humans passem per diferents nivells que ens permeten anar interpretant els sons que ens arriben. 1r nivell de SENTIR els sons, en el que no ens adonem, i queda de una manera conscient. 2n nivell d ESCOLTAR. Aquell so que en principi no percebiem de forma conscient, l’hem captat i decidim portar-lo al nivell conscient. Decidim escoltar. 3r nivell de RECONÈIXER. Normalment quan sentim un so, no ens conformem només amb escoltar, si no que intentem saber d’on ve aquest so. 4t nivell de COMPRENDRE. El que interessa des l’aspecte audivisual. Atribuir el so a una font sonora que formi part de la narració audiovisual. Es donar-li sentit al so. Si el so no es comprén no servira de res en el producte audivisual. Els sons han de ser decodificats i entesos en el context narratiu.
● Font sonora. Qualsevol objecte físic que emet un soroll. ● Objecte sonor. És el so. Qualsevol so que podem reconèixer i identificar pels seus trets acústics. ● Ens acústic. Qualsevol objecte sonor que és reconegut pel receptor com una font sonora concreta dins l’espai sonor del producte audiovisual.
El meu espectador el que farà serà agafar aquell so proposat i imaginar-lo relacionat amb una font sonora pròpia de la narració audiovisual. Atribueix el so a una font sonora de la narració. Això ens permet a nosaltres que les coses sonin com vulguem. Ens interessa l’objecte sonor i no la font sonora. Jo puc agafar qualsevol font sonora per il.lustrar qualsevol objecte sonor.
● Diègesi audiovisual. En una obra literaria, és a dir, en la diègesi narrativa, quan es parla del desenvolupament dels fets, i per tant tots els elements, personatges, que intervenen en aquest desenvolupament dels fets.
En la diègesi audiovisual, ens referim a tots aquells elements que intervenen de forma activa de la narració audiovisual que estem proposant, qualsevol element que trobariem en la construcció temporal i espacial del producte audiovisual. Fora de quadre també hi hauran elements diegètics. Tots ho podem escoltar i veure.
Es tracta d’una veu diegètica (la d’unpersonatge que apareix vinculat a l’acció, segons la definició de diègesi de Fernández Díez i Martínez Abadía (1999: 207))
Extradiègesi audiovisual. Tot allo que els espectadors veiem i sentim pero que no està vinculat a l’acció, no forma part directa dels fets que s’expliquen. I per tant els personatges, no ho senten dintre de la seva narració. Es a dir, que seran coses afegides pel creador audivisual. Per exemple, les bandes sonores de les pel.lícules, els personatges no la estan sentint. Aquests elements creen emoció al espectador, però esta al marge de l’eix narratiu. No confondre la diègesi amb els processos de producció. Un so diegètic pot haver estat afegit en post-producció.
Recordem que Fernández Díez i Martínez Abadía, a Manual básico de lenguaje y narrativa audiovisual, 1999: 206, distingeixen entre sons diegètics - la font dels quals forma part de l’acció mostrada - i sons extradiegètics - que no formen part de l’acció, sinó que s’incorporen per tal de afegir unanova significació al muntatge-.
Funcions dels recursos sonors. ● Ús sintàctic. Els recursos sonors serveixen per a organitzar i estructurat continguts. Hem serveix per organitzar i estructurar ● Ús descriptiu. Descriu l’acció mostrada. Sempre tindrà un valor diegetic. Els recursos sonors serveixen per descriure o explicar l’acció. ● Ús expressiu. Aquells recursos que em serveixen per expressar i mostrar al espectador sentiments, emocions o generar nous significats en el producte. Sol tenir un valor extradiegètic.
Sistemes expresius sonors
● La música o Ús sintàctic. Serveix x identificar programes. Son totes aquelles peces musicals que identifiquen programes. o Ús descriptiu. Música que està en l’acció. Musica en funcio descriptiva.
percebre que ja no sona res, i sera sensacio real de silenci, tot i que el silenci absolut no existeixi.
o Ús sintàctic. Permet distingir una part del producte de la seguent o Ús descriptiu. Silencis decriptius, que està en el producte de form diagetica. Forma part de la narració. o Ús expressiu.
● Expressió oral Recurs expressiu important. hem de tenir cura en saber explicar amb claredat les idees que volem transmetre. No parlarem de que, si no com ho volem dir.
o Producció del so de la veu El nostre aparell fonador es la suma d’altres aparells del nostre cos, que no estan pensats per parlar, l’utilitzem per parlar oralment. per exemple l’aparell respiratori, que ens serveix per respirar, però l’aprofitem per aprendre a articular sons, donar-li sentit i comunicar-nos entre nosaltres. És clau saber respirar bé per poder locutar i fer una bona interpretació parlada. cal emmagatzemar l’aire per aprofitar-lo correctament i treballar al màxim la respiració.
o Qualitats acústiques To, timbre i intensitat. hem d’aprendre com manipular-les per aconseguir unes altres qualitats expressives.
. Segons Blanch i Lázaro (2010: 92): “Gràcies als trets prosòdics, el parlant adquireix una certa personalitat sonora que el caracteritza i el fa peculiar”. o El to. La sensació d’agut i greu. m’interessa relacionar el to amb la credibilitat. Veus masculines i femenines. Són important per construir als personatges. Veus femenines- + agudes que la més aguda masculina o Intensitat. La sensació fort (molt intens) i fluix (poca intensitat). Una conversa normal als 50 decibels. Un murmuri als 30. o El timbre La complexitat del so de la veu. L’aconseguim de la suma del so base i els ressonadors, que fa que hi hagi un timbre molt més ric. Li dona riquesa expresiva a la nostra veu. Els canvis ressonadors poden ser l capacitat d’aire emmagatzemat, i la manera d’expressar-me ( si estic sentada, estic encongida, estic de peu…)
o Ús expressiu de la veu Tal i com afirmen Fernández Díez i Martínez Abadía (1999: 201): “La paraula és un element privilegiat de la imatge audiovisual pel seu gran poder significatiu”.
o Expressió fonoestèsica. Fa referència a tots els elements acústics relacionats amb la nostra veu que donen informació (a més de les paraules) Dona informació més enllà de la informació que donen les nostres paraules. Part de l’expressió sonora oral transmesa mitjançant trets acústics de la veu, que informa sobre la forma, la mida, la textura, el tipus de moviment d’allò que descriu verbalment l’emissor, o bé sobre l'actitud el caràcter, l’aspecte físic i el context de l’emissor. Patricia Lázaro
o Actitud sonora: El treball integral del nostre cos i capacitat expressiva pel q fa la veu, x tal d’assolir la finalitat comunicativa que m’interessa. És important tenir present quina es la finalitat comunicativa que busques en aquella persona i ajustes tots els parametres de la teva expressió per aconseguir això.
o Sintaxi sonora: Quan parlem tenim en compte la organització del text que diem de manera que es comprengui i tingui un sentit i no un altre. 3 elements que cal dominar: -grups fònics. paquets de paraules que jo coneixo entre pausa i pausa. -pauses -entonació
Muntatge sonor És doncs, un bon exemple del que ens diuen Fernández Díez i Martínez Abadía (1999: 100): “La relació de continuïtat pot obtenir-se també a través del so, bé pel sentit expressat per un narrador o pel diàleg, o pels efectes musicals, el silenci o els efectes de so”.
El muntatge sonor és l’operació que permet combinar, integrar i organitzar les diverses formes sonores pròpies del llenguatge sonor, amb l’objectiu d’obtenir un discurs que resulti coherent, atractiu, clar i entenedor pel receptor. El valor del muntatge rau en la nova significació que prenen als diferents elements en ser combinanats.
Dintre del muntatge ens fixarem en l’ordre, la successió, la combinació dels elements i l’harmonia (que la combinació no generi sensació de desordre)
Elements bàsics del muntatge sonor
PLÀ SONOR. Efecte acústic que es relaciona amb la percepció d’intensitat dels sons. Els plans sonors es refereixen a la intensitat dels sons.
Normalment el plà de referència , seria un primer plà. A partir d’aquest, baixem la intensitat al segon pla , normalment quan tenim 2 elements i volem que un sobrepassi a l’altre : per exemple veu i música. El tercer pla , escoltem la veu pero no entenem el que està dient.
4.1. Imatge i so
1. La Image i el so a l’audiovsiual:
● en l’audiovisual no és ni més important la imatge ni ho és el so
● El so enriqueix la imatge. La percepció conjunta d’imatge i so els MODIFICA
recíprocament
● El so no depèn de la imatge, actuen conjuntament
Les campanes són diegètiques perquè formen part de l’acció, encara que, en aquest cas,
formen part de la cançó
2. Coherència perpectiva
● el sistema perceptiu tendeix sempre a actuar de manera global i coherent, fent
interactuar a la vegada tots els seus sentits i a tots els nivells
● Com a creadors audiovisuals busquem que entre les imatges i els sons l’espectador li
otorgui sentit
● El llenguatge audiovisual usa la nostra capacitat perceptiva i la nostra cerca de
coherència per tal de construir sentit dins de la proposta narrativa audiovisual
Propostes naturalistes:
● responen als mecanismes lògics de la coherència de la percepció
The Shining (suspense- música genera angoixa, temblor)
Sense lògica preceptiva:
● el receptor resol a través de la interpretació i la construcció de sentit
3. Sincronia imatge/so:
● coincidència exacta de temps de 2 estímuls distints, que el receptor percep clarament
diferenciats
Sincronia imatge/so:
En l’audiovisual, no és ni més important la imatge ni ho és el so. El so no enriqueix la imatge. La percepció conjunta d’imatge i so els MODIFICA recíprocament. El so no depèn de la imatge, actuen conjuntament. Patricia Lázaro El sistema perceptiu tendeix sempre a actuar de manera global i coherent, fent interactuar a la vegada tots els seus sentits i a tots els nivells.El llenguatge audiovisual usa la nostra capacitat perceptiva i la nostra cerca de coherència per tal de construir sentit dins de la proposta narrativa audiovisual. Patricia Lázaro
● (Cas audiovisual) el treball amb la sincronia permet la connexió de la imatge i el so
Tipus de sincronia:
● segons la coincidència temporal dels estímuls de la imatge i el so, podem parlar de
diversos tipus de sincronia:
Resulta evident, doncs, que la relació sincrònica entre la imatge i el so serà essencial per a generar sensació rítmica en el producte audiovisual (apunts de classe, P.Lázaro, 2013). Entenem la sincronia com la coincidència en el temps d’estímuls distints (imatges i sons), que el receptor percep de forma diferenciada, tot i que els relaciona (Rodríguez, 1998: 253).
1. Permanent i precisa:
● El receptor percep que els 2 fenòmens (imatge i so) provenen de la mateixa font o de 2
fonts en relació directa
● Aquí podem passar al doblatge
● Qualsevol fragment que veiem una persona parlant i hi ha sincronia amb la veu
1. Extensa en el temps:
● una sincronia que no és precisa
● 2 fenòmens que ens adonem que són diferents que busquen sincronitzar-se’n
harmonitzar-se en moments concrets: els PUNTS de SINCRONIA* (el clec)
● Guerra de las galàxies (star wars) amb música animada
*PUNTS DE SINCRONIA:
● determinats moments en els que hi ha un plena coincidència de l’estímul visual i
l’estímul sonor
● Es tracta d’un recurs narratiu que ens permet, per ex, conduir l’atenció del receptor
● És possible, també, evitar els punts de sincronia per tal de controlar l’impacte emocional
1. Puntual :
● sincronia accidental, esporàdica, no buscada
● Receptor percep els 2 fenòmens com a independents, la coincidència dels quals és
accidental
4. Ritme:
Segons es va explicar a classe (apunts P. Lázaro, 2016), el ritme és una activitat perceptiva que es relaciona amb l’organització en el temps dels elements que formen part del producte audiovisual, per raó de la seva aparició i desaparició o repetició. La sensació rítmica s’associa al moviment i també a la velocitat, i es percep tant a través d’aspectes de tractament de la imatge com del so.
Fernández Díez i Mar tínez Abadía (1998: 60), en referir-se al ritme, afirmen que “El dinamismo de las tomas viene condicionado por múltiples elementos entre los que destacan la propia actividad recogida en el interior
