M1. Motivació, Apuntes de Psicología

¡Descarga M1. Motivació y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!

Motivació

Francisco Villamarín Cid

Joaquim T. Limonero García

PID_

• Introducció
• Objectius
• 1. Motivació: definició i principals conceptes
  • 1.1. Definició de motivació Francisco Villamarín
  • 1.2. Variables motivacionals fisiològiques i situacionals
    • 1.2.1. Impulsos
    • 1.2.2. Activació
    • 1.2.3. Incentius
  • 1.3. Variables motivacionals cognitives
    • 1.3.1. Expectatives
    • 1.3.2. Atribucions causals
    • 1.3.3. Les intencions de metes
      • i influència recíproca 1.3.4. Expectatives, atribucions i metes: prelació temporal
• 2. Dels motius primaris als motius socials
  • 2.1. Motius o necessitats Joaquim Limonero
    • 2.1.1. Classificació dels motius
      • de classificació dels motius 2.1.2. La piràmide motivacional de Maslow: un exemple
  • 2.2. Alguns motius primaris
    • 2.2.1. La gana
    • 2.2.2. La set
    • 2.2.3. Motius d’adaptació ambiental
    • 2.2.4. Consideracions finals respecte a la motivació primària
• 3. Conflictes motivacionals i frustració
  • 3.1. Conflictes motivacionals Joaquim Limonero
  • 3.2. Frustració - de la frustració 3.2.1. Conseqüències comportamentals i emocionals
• 4. Motius socials
  • 4.1. Motivació d’assoliment Joaquim Limonero
    • 4.1.1. Definició de motiu d’assoliment i perspectiva històrica
    • 4.1.2. Avaluació del motiu d’assoliment
      • d’assoliment alta 4.1.3. Característiques de les persones amb motivació
  • 4.2. Motiu d’afiliació
    • 4.2.1. Com es pot avaluar la motivació d’afiliació?
    • 4.2.2. Desenvolupament de la motivació d’afiliació
      • d’afiliació alta 4.2.3. Característiques de les persones amb motivació
  • 4.3. Motiu de poder
    • 4.3.1. Desenvolupament del motiu de poder
    • 4.3.2. Avaluació del motiu de poder
      • alta de poder 4.3.3. Característiques de les persones amb motivació
      • socials d’assoliment i afiliació 4.3.4. Relació entre el motiu de poder i els motius
• 5. Motivació intrínseca i extrínseca
  • 5.1. Enfocaments de la motivació intrínseca: evolució històrica Francisco Villamarín
  • 5.2. Definició i avaluació de la motivació intrínseca
  • 5.3. Teories actuals de la motivació intrínseca
    • 5.3.1. Teoria de l’avaluació cognitiva
    • 5.3.2. La teoria cognitiva social
    • 5.3.3. Teoria del flux
  • 5.4. Procediments per a fomentar la motivació intrínseca
  • 5.5. La motivació extrínseca
• 6. Camps d’aplicació de la psicologia de la motivació
  • 6.1. Psicologia de la motivació aplicada Francisco Villamarín
    • motivacionals 6.2. Enfocaments, models, variables, tècniques i agents
  • 6.3. Motivació i promoció de la salut
    • 6.3.1. Models sociocognitius de primera generació
      • de determinants 6.3.2. Convergència de models i modificació
  • 6.4. Motivació i educació
  • 6.5. Motivació, esport i activitat física
• Resum
• Activitats
• Exercicis d’autoavaluació
• Solucionari
• Bibliografia

Introducció

L’estudi de la motivació ens permet de comprendre, una mica millor, les cau- ses del comportament, tant animal com humà. Els animals, estan governats bàsicament per motius primaris vinculats a la supervivència de l’individu i de l’espècie. La conducta humana és molt més complexa, variable i plàstica, i en aquesta conflueixen una infinitat de motius, tant primaris com socials.

Per a intentar explicar el perquè de la conducta humana, a més de tenir en compte les necessitats fisiològiques, s’han elaborat diversos constructes psico- lògics de naturalesa cognitiva, com les expectatives, les atribucions causals i les metes.

D’altra banda, de vegades la motivació per a fer una conducta pot tenir el seu origen en una font externa –motivació extrínseca– i, de vegades, l’origen pot ser intern –motivació intrínseca. En aquest sentit, els estats emocionals poden actuar com a veritables motius, ja que poden impulsar o inhibir el comporta- ment present i futur.

En aquesta unitat didàctica, s’exposa en primer lloc què s’entén per motivació i quines són les variables motivacionals principals, tant fisiològiques com si- tuacionals o cognitives implicades en la conducta motivada. Seguidament, s’intenten de classificar els motius i necessitats tant humanes com animals, i s’exemplifica aquesta taxonomia de motius, amb els motius primaris de set, gana i els motius d’adaptació ambiental, i posteriorment es tracten alguns dels motius secundaris o socials més importants, i que més investigació teòrica i empírica han generat (motivació d’èxit, poder i afiliació). A continuació, es tracta un tema clàssic i polèmic dins la psicologia de la motivació com són els conflictes motivacionals i la frustració.

Posteriorment, es tracta un tema cada vegada més important dins la psicologia de la motivació com és la motivació intrínseca, i la seva relació amb la moti- vació extrínseca. I, finalment, aquest mòdul acaba amb algunes aplicacions de la psicologia de la motivació a tres àmbits concrets: educació, salut i esport o activitat física.

1. Motivació: definició i principals conceptes

1.1. Definició de motivació

Un dels treballs més ambiciosos i possiblement més aconseguits sobre la defi- nició del concepte de motivació és el que van fer Kleininnga i Kleininnga (1981). Aquests autors van seleccionar un total de 102 definicions de motiva- ció de diferents procedències i a partir d’una anàlisi minuciosa d’aquestes van proposar una classificació en deu categories que van etiquetar de la manera se- güent: definicions fenomenològiques, fisiològiques, energètiques, direccio- nals, funcionals, vectorials, restrictives temporals, restrictives de procés, d’espectre ampli (globalitzadores), inclusives i escèptiques.

Les definicions globalitzadores o d’espectre ampli són probablement les més completes, ja que destaquen tant les característiques de la conducta motivada (intensitat i direcció) com les variables determinants (processos fisiològics, in- centius, cognicions influents en l’activació i la direcció de la conducta). Una de les definicions incloses en aquesta categoria la plantegen Morgan, King i Robinson (1979):

“La motivació inclou tres aspectes:

1) un estat impulsor dins l’organisme que s’activa per necessitats corporals, estímuls ambientals o esdeveniments mentals com ara pensaments o records;

2) la conducta activada i dirigida per aquest estat; i

3) la meta cap a la qual es dirigeix l’esmentada conducta”.

La psicologia de la motivació es pot concebre com l’estudi de les relacions fun- cionals entre les variables esmentades (determinants motivacionals) i certes característiques de la conducta: la tria, l’inici, l’esforç i la persistència. Quan ens centrem en l’anàlisi dels determinants de les característiques conductuals esmentades, es pot dir que tractem el procés de la motivació com a variable

Tenint en compte el conjunt de definicions de motivació recollides per Kleininga i Kleininga (1981), proposem de definir la psicologia de la motivació com l’estudi de les variables personals (internes) i situacio- nals (externes) que determinen i regulen l’elecció de conductes, l’inici d’aquestes, i l’esforç i la persistència en la seva execució fins que s’asso- leixen les metes que un s’ha proposat.

Motivar..., i mesurar la motivació Quan en la vida quotidiana diem a propòsit d’algú que “se l’ha de motivar” suggerim que s’ha de fer alguna cosa perquè s’esforci més. En aquest cas tractem la motivació com a va- riable independent. Quan ob- servem la conducta d’algú i comentem que “està poc mo- tivat” molt probablement hem observat que s’esforça poc. En aquest segon cas considerem la motivació com a variable de- pendent.

independent. En canvi, quan analitzem la tria de conductes, i l’esforç i la per- sistència en l’execució d’aquestes, considerem la motivació com a variable de- pendent.

Entre les variables (determinants) motivacionals s’han de distingir tres catego- ries principals: variables fisiològiques/organísmiques (estan constituïdes bàsi- cament pels impulsos i l’activació o arousal ); variables cognitives (expectatives, atribucions causals i intencions de meta); i variables de l’entorn (una àmplia gamma d’objectes i esdeveniments que se solen designar amb l’etiqueta comu- na d’incentius).

Seguidament tractarem de les variables motivacionals esmentades, i prestarem una atenció i extensió especials als determinants de caràcter cognitiu, ja que l’enfocament cognitiu de la motivació s’ha convertit clarament en la perspec- tiva dominant des de mitjan dècada dels seixanta.

1.2. Variables motivacionals fisiològiques i situacionals

1.2.1. Impulsos

El concepte d’impuls es podria definir com un estat intern de l’organisme, que s’experimenta subjectivament com alguna cosa desagradable, i que activa o ener- gitza el comportament. La gana i la set són exemples típics i clàssics d’impulsos.

Aquest concepte va ser introduït en la psicologia experimental de la motivació per Woodwoth (1918). Posteriorment, va ser estudiat per diferents autors com Warden, Ritcher, Cannon i Hull. De les diferents concepcions de l’impuls la més influent ha estat, sens dubte, la concepció de Hull (1943) coneguda com a concepció central de l’impuls.

Els aspectes més importants del concepte d’impuls proposat per Hull que es representen en la figura anterior són els següents:

Vegeu les variables fisiològiquescognitives i de l'entorn als subapartats 1.2, 1.3 i 1.2.3respectivament en aquest mòdul didàctic.

Quina gana que tinc... En una situació de laboratori un animal privat de menjar du- rant 48 hores es mostrarà molt més mogut (activitat general) que un altre que només n’ha estat privat durant 3 hores. Si l’hem entrenat per a recórrer un laberint (conducta instru- mental) per a trobar menjar, quan el posem en aquesta situ- ació correrà molt més ràpid, i quan el trobi començarà a menjar abans (conducta con- sumativa) i n’ingerirà una quantitat més gran.

en la resolució de diferents tipus de tasques. Un resultat típic trobat en aquests estudis és que el rendiment màxim es produeix amb nivells intermedis d’acti- vació, i que tant una activació baixa com una activació molt alta perjudiquen el rendiment. Com es pot observar en la figura següent la relació entre inten- sitat de l’activació i rendiment té la forma d’una U invertida; aquest tipus de relació entre activació i rendiment constitueix l’aspecte central del que en psi- cologia de la motivació es coneix com la llei de Yerkes-Dodson.

1.2.3. Incentius

Si bé en la majoria dels casos els incentius són objectes o canvis en l’entorn, alguns autors (Bandura, 1986) també consideren com a incentius certs canvis fisiològics i psicològics que ocorren en el subjecte, als quals es refereixen amb el nom d’autoincentius o incentius autoproduïts. Entre aquests, destaquen de ma- nera especial les reaccions emocionals autogenerades per l’èxit i pel fracàs.

D’altra banda, en la majoria dels casos els incentius no són físicament presents quan el subjecte fa la conducta, sinó que el que és present durant l’execució de la conducta és l’anticipació mental (expectativa) dels incentius. El salari per la realització d’una feina, els aplaudiments per una bona actuació artística o la bona nota en un examen ocorren després de la realització de la conducta cor- responent. L’esforç del subjecte durant la tasca corresponent no està motivat, per tant, per la presencia física dels incentius, sinó per l’expectativa d’aquests. Fins i tot en aquells pocs casos en els quals els incentius es troben físicament presents en el moment en què el subjecte realitza la conducta, aquest els obté per a ell després de fer la corresponent conducta instrumental. En aquest sen-

Una altra variable motivacional important són els incentius. Els incen- tius consisteixen en objectes o esdeveniments, en general externs al subjecte, que es produeixen com a conseqüència de la conducta, i que activen o inhibeixen l’execució d’aquesta conducta en el futur.

tit, els incentius són sempre conseqüències de la conducta. La relació temporal entre la conducta, els incentius i les expectatives s’il·lustra en la figura següent:

Els incentius es poden classificar atenent diferents criteris. Alguns dels més utilitzats són el seu caràcter innat o après, la naturalesa o característiques in- trínseques, el seu paper inhibidor o activador de la conducta, i la seva relació amb el subjecte actuant. Atenent aquests criteris diferents es poden establir múltiples categories d’incentius.

1) Caràcter innat o après: segons aquest criteri s’han de distingir dues catego- ries d’incentius.

a) Incentius primaris. Són aquells en què no es necessita un procés d’aprenen- tatge previ perquè funcionin com a incentius. (Per a un organisme assedegat l’aigua constitueix de manera innata un incentiu).

b) Incentius secundaris. Són aquells objectes o esdeveniments en els quals es necessita un procés d’aprenentatge previ perquè funcionin com a motivadors. Els diners constitueixen un poderosíssim incentiu secundari una vegada que la persona ha après que serveix per a obtenir una gran varietat d’altres incentius.

2) Naturalesa. Atenent aquest criteri es pot distingir entre:

a) Incentius lligats a les necessitats fisiològiques corporals. Entre aquests se so- len incloure el menjar, la beguda, el sexe, l’estimulació tèrmica lligada a la re- gulació de la temperatura i l’estimulació dolorosa.

b) Incentius sensorials. Consisteixen en estimulacions extereoceptives, (de caràcter olfactiu, visual i auditiu, tàctil o gustatiu) que poden actuar com a mo- tivadors de la conducta. La contemplació d’un paisatge o un quadre i l’audició d’una peça de música són exemples d’aquest tipus d’incentius, però també ho és una olor nauseabunda.

c) Incentius d’activitat. Es tracta de conductes l’execució de les quals pot fun- cionar com un incentiu per a la realització d’altres conductes. La possibilitat

Els criteris de classificació dels incentius que acabem de comentar no són di- mensions excloents entre si, sinó combinables.

1.3. Variables motivacionals cognitives

En aquest subapartat analitzarem detalladament les tres variables motivacio- nals de caràcter cognitiu més importants: les expectatives, les atribucions cau- sals i les intencions de meta.

1.3.1. Expectatives

1) Antecedents

Tolman (1935), un psicòleg pertanyent a l’escola neoconductista americana, va fer nombrosos experiments amb animals (rates de laboratori) en els quals va estudiar els processos implicats en l’aprenentatge del recorregut de labe- rints. En alguns d’aquests experiments, Tolman va observar que després de l’entrenament corresponent, els animals trien sempre la ruta més curta cap al menjar, i si aquesta està bloquejada, ràpidament trien la segona més curta. Com que les rates “agafaven dreceres”, Tolman va deduir que havien de tenir algun tipus de representació mental del seu entorn, un “mapa cognitiu de la realitat”. El mapa cognitiu està constituït per unitats de coneixement denomi- nades expectatives: unitats d’informació sobre la relació entre estímuls i d’aquests i la conducta amb l’objecte meta (coneixement sobre què és el que condueix a què).

Lewin va ser un eminent psicòleg social germànic/americà que va proposar una teoria global del comportament humà coneguda com a teoria del camp psicològic. Segons aquesta teoria, la persona es desplaça en un camp psicològic constituït per objectes meta i per forces d’atracció i evitació de diferent inten- sitat. El sentit (atracció o evitació) de les forces del camp psicològic ve deter- minat precisament per la valència (positiva o negativa) dels objectes meta. La valència consisteix en el valor que un objecte meta concret té per a una perso- na concreta en un moment concret, i depèn de la capacitat de l’esmentat ob- jecte meta per a satisfer les necessitats fisiològiques i psicològiques de l’individu. Si un objecte meta contribueix a la satisfacció d’alguna necessitat tindrà una valència positiva, si impedeix la satisfacció d’una necessitat o la ge-

Una gran part de les actuals teories cognitives de la motivació constitu- eixen en realitat un desenvolupament, diverses dècades després, de conceptes psicològics plantejats al començament del segle XX per dos eminents psicòlegs: Edward Tolman i Kurt Lewin. Aquests conceptes són les expectatives i les valències.

Criteris combinables L’Àlex observa com el profes- sor s’enfada amb el seu amic Joan que li ha fet una pregunta molt difícil. El professor, visi- blement desconcertat li ha dit, molt enfadat, que no torni a in- terrompre’l quan estigui expli- cant. Per això, l’Àlex decideix que en el futur no farà pregun- tes a classe amb aquest profes- sor. La reprimenda del professor és per a l’Àlex un in- centiu après, social, negatiu i vicari.

nera tindrà una valència negativa. Les valències positives generen forces d’atracció, i les negatives forces d’evitació. La intensitat de les esmentades for- ces dependrà de la intensitat de les valències.

2) Concepte i classificació de les expectatives

Les expectatives se solen definir com l’anticipació a nivell cognitiu de futurs esdeveniments, que poden ser: objectes de l’entorn independents de la con- ducta, la mateixa conducta i conseqüències de la conducta. En relació amb aquest constructe psicològic, Bandura (1977) va proposar una classificació que es considera ja clàssica (vegeu la figura 1.3.1) i que com a tal s’ha incorporat als manuals actuals de psicologia de la motivació (Reeve, 1992).

Distinció conceptual entre autoeficàcia i expectatives de resultats

En la proposta de Bandura (1977) es distingeix entre dos tipus bàsics d’expec- tatives: expectatives de resultats ( outcome expectations ) i expectatives d’eficàcia ( efficacy expectations ):

“L’expectativa de resultats és la creença d’una persona que un comportament determi- nat conduirà a uns resultats determinats. L’expectativa d’eficàcia és la creença que un pot executar reeixidament un determinat comportament requerit per a obtenir uns de- terminats resultats.” A. Bandura (1977, pàg. 193).

Des de mitjan dècada dels seixanta s’han plantejat un conjunt ampli de teories cognitives de la motivació conegudes precisament com a teories de l’expectativa/valència. La idea compartida per totes aquestes teories és que la motivació per a fer una conducta (M) és el producte de l’expec- tativa que la conducta produiria determinades conseqüències (E) i del valor atorgat a aquestes conseqüències (V). Aquestes teories procedei- xen de diferents àmbits de la psicologia científica com l’aprenentatge social (Rotter, 1966), l’estudi de la motivació d’èxit (Atkinson, 1966) i la psicologia de les organitzacions (Vroom, 1964). La fórmula sintesi d’aquestes teories és:

M = f (E V)

Èxits d’execució. Aquesta font d’informació es refereix a l’experiència directa de la persona quan en el passat ha fet una determinada conducta. En general, els èxits en els comportaments empresos enforteixen l’autoeficàcia, mentre que els fracassos la debiliten. Pel que fa a les expectatives de resultats, les con- seqüències que una persona anticipa quan es disposa a fer una conducta de- penen en gran manera de les conseqüències que ha obtingut en el passat quan ha fet aquesta mateixa conducta.

Experiència vicària. Moltes vegades les expectatives s’elaboren a partir de l’ob- servació del comportament d’altres persones. El fet de veure com els altres fan amb èxit determinades tasques pot enfortir l’autoeficàcia dels observadors, els quals, en certa manera, es persuadeixen que “si els altres ho poden fer, jo tam- bé”. Igualment, i diríem que afortunadament, es poden formar expectatives sobre les conseqüències de la conducta simplement observant allò que ocorre als altres, sense necessitat d’experimentar-les personalment.

Persuasió verbal. Mitjançant el llenguatge oral i escrit es pot transmetre infor- mació sobre les capacitats personals i també sobre les conseqüències de la con- ducta. Com que és un mitjà d’accés fàcil, el llenguatge s’utilitza profusament en la vida quotidiana, tant per a intentar influir sobre l’autoeficàcia (“I tant que n’ets capaç!, intenta-ho i ja ho veuràs!”) com per a informar sobre les con- seqüències potencials d’una conducta.

Estats fisiològics i estats d’ànim. Una quarta font d’informació de l’autoeficà- cia i de les expectatives de resultats la constitueixen els estats fisiològics i els estats d’ànim de la persona. La informació sobre els estats fisiològics té una es- pecial importància per a l’elaboració de l’autoeficàcia i les expectatives de re- sultats en àmbits com l’activitat física i esportiva, les conductes relacionades amb la salut, i les conductes per a afrontar situacions estressants. En aquestes àrees d’activitat, els indicadors fisiològics que proporcionen informació relle- vant per a les expectatives són, principalment, els relacionats amb l’activació autonòmica, la fatiga, la debilitat/fortalesa física i el dolor. D’una altra banda, està prou documentat que els estats d’ànim, avaluats mitjançant autoinforme,

La força dels fets viscuts En Germà és un fumador empe- dreït (fuma tres paquets diaris). Sap que el tabac el perjudica i ho vol deixar. Ho ha intentat deu vegades, però ha tornat a fumar. Té dos amics que ho han aconseguit (informació vicària) i la seva dona insisteix en el fet que ho ha de tornar a intentar perquè aquesta vegada ho aconseguirà (persuasió verbal). És igual. Està completament convençut que no ho aconse- guirà. Ho diu el seu historial (fracassos d’execució).

influeixen també sobre l’autoeficàcia i les expectatives de resultats; en general es podria dir que els estats d’ànim hedònicament positius enforteixen les ex- pectatives, mentre que els negatius les debiliten.

En el processament de la informació de les diferents fonts intervenen variables de caràcter situacional i de caràcter personal. Així, la influència dels èxits d’execució propis sobre les expectatives, dependrà de variables situacionals com la facilitat/ dificultat intrínseca de la tasca, les circumstàncies (favorables o desfavorables) en les quals s’ha fet i el patró temporal d’èxits i fracassos (si els fracassos ocorren al principi d’un determinat curs d’acció debiliten més l’autoeficàcia que si ocorren al mig o al final). I dependrà també de variables personals com el grau d’esforç en la realització de la tasca (de l’èxit aconseguit amb poc esforç es deriva una autoe- ficàcia més gran), els biaixos cognitius en l’autoobservació de la pròpia conducta (les persones que atenen selectivament els aspectes negatius de la pròpia conducta és molt probable que subestimin la seva autoeficàcia, mentre que les que atenen tan sols els positius la sobreestimaran) i les atribucions causals de l’èxit i del fracàs.

En el processament de la informació vicària intervenen variables com la facilitat/ dificultat de la conducta que mostra el model, la claredat de les conseqüències de l’esmentada conducta, i sobretot, la similitud model-observador: com més sem- blants siguin, sobretot en característiques indicadores de competència/habilitat, més gran serà l’impacte dels èxits del model sobre l’autoeficàcia de l’observador (“si ell ho pot fer, jo, que sóc tan competent com ell, també puc”).

L’impacte de la informació verbal sobre les expectatives dependrà sobretot, i d’una manera directament proporcional, de les característiques del persuasor com ara la seva credibilitat, el seu prestigi, la seva habilitat com a persuasiu, o les rela- cions de poder entre persuasiu i persuadit.

Segons la teoria de Bandura (1977, 1986 i 1997) de les quatre fonts d’in- formació esmentades la que té una capacitat d’influència més gran so- bre l’autoeficàcia és la procedent dels propis èxits, la menys influent és la informació verbal, i la informació vicària i la relativa als estats fisio- lògics tenen una capacitat d’influència intermèdia.

Un aspecte important que s’ha de tenir en compte, pel que fa a l’elabo- ració de les expectatives és que aquestes no són el reflex exacte de la in- formació bruta procedent d’una o de diverses fonts, sinó el resultat del processament i la integració que el subjecte fa de la informació esmen- tada. Tant el processament com la integració actius són mecanismes que fan de pont entre les fonts d’informació i les expectatives, i expli- quen per què els èxits (ja siguin propis, observats o comunicats mitjan- çant el llenguatge) no sempre enforteixen l’autoeficàcia, i per què els fracassos no sempre la debiliten.

El fantasma autoeficaç Tots en coneixem algun. És un perfecte incompetent, però ell no es veu així; es creu el millor i s’estima molt a si mateix. En realitat té un filtre cognitiu que el protegeix: para atenció no- més a la informació que ressal- ta la seva vàlua; s’atribueix a si mateix tots els èxits i als altres tots els seus fracassos. Amb fre- qüència aconsegueix de penjar la llufa per un temps, fins i tot aconsegueix d’escalar fins a llocs alts..., fins que ensopega fort. La seva autoeficàcia no es correspon per a res amb la seva competència real.

Quan les persones tenen un sentit alt de l’autoeficàcia i el seu medi és refor- çant, es produiran accions segures i oportunes. Si les persones tenen expecta- tives d’eficàcia elevades però el medi no respon, el més probable serà que aquestes persones intensifiquin els seus esforços, protestin o fins i tot intentin de canviar el medi. En el cas que aquest canvi sigui molt difícil d’obtenir, si hi ha alternatives més bones, les persones abandonaran el seu medi original i prosseguiran els seus esforços en una altra banda. Aquest cas particular de “competència no-reforçada” ressalta la necessitat de distingir entre dos nivells de control sobre el sistema social que prescriu els resultats extrínsecs per a les diverses accions. Els treballadors “a preu fet” tenen control sobre els resultats (com més treballo més cobro), però no sobre el sistema social que prescriu la quantitat que se’ls ha de pagar per unitat de treball.

La consideració conjunta de les expectatives d’eficàcia i les expectatives de re- sultats permet de distingir entre les condicions que porten a l’apatia i les que produeixen depressió. Quan les persones tenen un baix sentit de l’autoeficàcia i observen que ni els seus esforços ni els de les persones que els envolten pro- dueixen els resultats que s’esperen, es tornen apàtics i resignats. Si, igualment, tenen expectatives d’eficàcia baixes, però veuen que els altres obtenen recom- penses dels seus esforços, poden experimentar sentiments d’automenyspreu i depressió. Per tant, les persones poden recular en els seus esforços perquè dub- ten de la seva competència o perquè creuen que no es recompensaran els seus esforços. Aquestes dues fonts d’“inutilitat conductual” tenen diferents remeis: en el primer cas, s’han de desenvolupar les habilitats pertinents; en el segon, cal canviar l’entorn social.

Finalment, segons Bandura (1982, 1986), la naturalesa dels resultats que es pretenen controlar, permeten de predir quan la baixa autoeficàcia produirà ansietat i quan produirà depressió. Les persones se senten ansioses quan es cre- uen incapaces de controlar “resultats negatius”, i deprimides quan es creuen ineficaces per a controlar “resultats positius” altament desitjats. Tanmateix, a vegades, la ineficàcia percebuda per a assolir resultats valuosos pot generar també ansietat, si aquests resultats serveixen per a impedir l’ocurrència d’es- deveniments futurs negatius. A causa de la interdependència dels esdeveni- ments en el medi natural de les persones, la baixa autoeficàcia sol anar acompanyada de sentiments d’ansietat i/o depressió conjuntament.

1.3.2. Atribucions causals

1) Antecedents: l’obra de Heider

Heider (1944, 1958) se sol considerar el pare de la teorització i la investigació sobre el constructe psicològic de les atribucions causals. L’obra d’aquest autor se sol conèixer com a “psicologia ingènua” de l’acció, ja que una de les seves idees centrals és que la persona comuna en la seva vida quotidiana, actua a tall

d’un “psicòleg ingenu” que busca de manera espontània causes o explicacions de les accions alienes.

Segons Hewstone (1992), Heider va plantejar en la monografia The Psychology of Interpersonal Relations (Heider, 1955), tres idees bàsiques que van prefigurar les línies mestres dels tres grans enfocaments a l’estudi de les atribucions cau- sals. Aquestes grans aportacions són les següents:

a) La distinció entre causes personals i causes situacionals de l’acció. Aquesta distinció és a l’origen de l’àmplia obra, teòrica i empírica, de Richard Weiner (1980, 1985) sobre l’atribució de l’èxit i del fracàs.

b) La segona gran aportació es pot considerar un refinament de la distinció personal-situacional. Segons Heider, quan un observador intenta d’explicar la conducta d’un altre (actor) tendeix a atribuir-la a causes personals. Això ocorre sobretot quan l’acció de l’altre és intencionada, però no tant quan és reactiva a una situació externa. L’atribució d’intencions és el tema central en l’enfocament de Jones i Davis (1965), conegut com la teoria de la inferència corresponent.

c) La tercera gran aportació de Heider va ser la seva resposta a la qüestió de per què a vegades fem atribucions a la persona i d’altres a la situació. L’enfo- cament posterior de Kelley (1967), conegut com a teoria de la covariació i la configuració, es va centrar principalment en aquesta qüestió (l’estudi dels an- tecedents de les atribucions causals).

2) Definició i classificació de les atribucions causals

En l’acotació del concepte d’atribucions causals exposarem en primer lloc les definicions de dos experts; a continuació, farem uns quants comentaris i ma- tisos sobre aquestes, i finalment plantejarem una definició pròpia.

Segons Harvey i Weary (1984), “l’atribució és una inferència que es fa per tal d’intentar explicar per què ha tingut lloc un esdeveniment o un comporta- ment, d’un mateix o dels altres”. Segons Hewstone (1992), “l’atribució és un procés cognitiu (intern) d’un individu, pel qual intenta explicar esdeveni- ments i comportaments, i establir nexes causals entre aquests”

D’aquestes definicions volem ressaltar els aspectes i matisos següents:

a) Les atribucions són explicacions que construeix la persona (processos cognitius actius).

b) Es poden referir a comportaments i/o a esdeveniments de l’entorn.

c) Es poden referir al propi comportament o al d’altres.

Lectura recomanada El material més complet en castellà sobre les atribucions causals és el llibre de Hewstone (1992) i el capítol de Guallar i Balaguer (1994) titulat “Percepción e interpretación del éxito i del fracaso del libro de Balaguer. Entrenamiento psicológico en el deporte.