¡Descarga Moderna Apuntes 2015 y más Apuntes en PDF de Historia Moderna solo en Docsity!
Història Dels Origens D'Europa Medieval
1.- El Sincretisme Alt-medieval: La Romanitat i Els Germènics (Reordenació Política De L'Imperi D'Occident) En primer lloc, per iniciar aquest tema, és precís dir que Europa té una gran diversitat, tant cultural com política, econòmica, etc. Però la pregunta que tenim que fer-nos és, com sorgix el concepte d'Europa. Podem dir, per situar-nos, que és un subcontinent, ja que es troba a l'extrem oest del continet Euroasiàtic, i que a més amés, disposa de ciutats que tenen més de 2.000 anys d'antiguitat, com Roma, Lutecia (París), etc. Si ens basem en la mitologia grega, sabem que Europa, formava part d'aquesta mitologia, i que amb el temps va passar a ser el concepte que definia la Grècia continental. A partir de l'any 500 a.C, va passar a denominar tot el nord mediterrani. Per continuar situant-nos, podem dir que a l'època antiga, no existia cap unitat, com per exemple entre la serralada dels Urals i Escandinavia amb la Península Ibèrica, encara que actualment es mantinguen els noms que en l'antiguitat s'utilitzaven. Per tant això no pot suposar que Europa es formara aleshores.. Amb açò diem, que abans del segle V, Europa no existia, però cap a l'any 1.000, ja comença la seua existència, degut a la confluència d'elements polítics, socials, lingüïstics i culturals. Aleshores amb açò dit, i per concretar, em de dir que el període de formació d'Europa, té lloc entre els anys 500 i 1000 d.C, durant l'Alta Edat Mitjana. Fiquem aquest marge temporal, ja que és ací quan es desenvolupen el Cristianisme, un dels elements comuns que va afavorir a la unió d'Europa, i que poc a poc, amb el temps, fins l'actualitat, es convertirà en un gran poder politic i militar. En relació a açò últim dit, em de dir que a l'any 1.000, en quant als aspectes polítics i militars, el món islàmic Europeu i del Mediterrani, eren grans potències, i a més a més, aleshores, Europa es trobava dividida per comtats que tindrien un tamany, no més gran que una ciutat, i que tenien una important zona d'influència. Poc a poc, amb el creixement d'aquests comtats, es va acabar per l'unió, però és cert, que abans d'aquesta unió, es va esdevindre una lluita per la hegemonia d'Europa. Continuant amb la idea anterior, sobre l'orige d'Europa, i ficant de relleu la no existència d'Europa en l'antiguitat, s'ha de dir que Europa naix a l'Edat Mitjana, i que gràcies a l'Imperi Romà i el seu control de totes les costes del Mediterrani, a afavorit a la posterior conformació d'Europa, a la comercialització, sobretot marítima, etc. Gràcies a l'utilització del Llatí com a llengua oficial, conseguix uniformitzar el territori, i a banda de la diversitat lingüística preexistent,aconseguix una unitat lingüística. Amb tot açò, podem concloure amb les idees generals sobre l'Imperi Romà, de que va ser el benefactor de la formació d'Europa, que va realitzar diferents tasques per a la unió i uniformitació, que va establir moltes facilitats en els àmbits del comerç i el cultiu, sobretot un cultiu ceralícola molt abundant, que es localitava al Magreb i a Egipte, i que van permetre el manteniment d'una població en benestar. A més a més i en relació a aquesta abundància cerealícola, cal dir que gràcies al control de la mar Mediterranèa, que s'havia convertit en una mena de llac per als romans, no calia produir de tot a un lloc, sinó que en els distints territoris de l'imperi, es produeix una cosa, és a dir que afavoreix a la especialització de les tasques, permeten en conseqüència, un millor benestar. Però desgraciadament, aquest sistema presentava dos problemes, que el destruiren finalment. D'una banda, al segle V, la conquesta de Cartago pels Vàndals, que tallaren la comunicació comercial cerealícola, entre Roma i África. Això va suposar un colp molt dur per a l'Imperi, sobretot en l'estat del benestar. I d'altra banda, al segle VII, amb la conquesta d'Egipte pels musulmans, fent que Bizanci perdera el seu territori d'aprovisionament. Cal dir d'aquesta conquesta musulmana, que va ser de les primeres en el seu recorregut d'invasió a Europa. Tots dos van suposar un descens considerable de l'estat de benestar de la població i en conseqüència, un descens important demogràfic. D'altra banda, cal tractar l'aspecte, digam, fisic de limperi. L'Imperi Romà, era un imperi bàsicament urbà, on la ciutat representava el centre de totes les coses. El model d'aquestes ciutats era en creu i es representaven en aquesta els valors de la civilitat. Totes le ciutats, presentaven elements comuns, com na terma, un circ, un amfiteatre, etc. A més a més, tenien les mateixes religions, que en el cas de l'Imperi Romà, després del politeisme i de l'entrada de Constantí com a emperador, defensant els valors del cristianisme, i el posterior Edicte de Milà que va instaurar el cristianisme com a la única i oficial religió de tot el imperi al segle IV, va fer que el territori de l'Imperi Romà, s'hegemonitzara.
Un altre dels aspectes a destacar sobre l'Imperi Romà, és el seu egocentrisme, digam, per considerar el centre del món, el mediterrani que ells envoltaven, a més a més de les seues ciutats. Havent explicat aquest últim aspecte, podem concloure després d'aquest anàlisi, que amb la caiguda de l'Imperi Romà, naix Europa, i que degut a la seua caiguda, el seu centre polític que aleshores estava en Roma (Imperi d'Occident), es va tindre que traslladar al nord occident d'Europa, a Aquisgrà. Una vegada feta aquesta introducció, cal esmenar tres elements que ens conduiràn a la formació d'Europa. En primer lloc, l'Imperi Romà, com a organització política, econòmica, social i cultural i la seua influència. En segon lloc, l'invasió dels pobles germànics. I en tercer lloc, com a factor exògen, però que contribueix també a la formació d'Europa, l'Islam, que fa que l'Imperi Romà, s'arreplegue al nord d'Europa, conforme l'Islam avança des de l'Àfrica, cap a Europa. Per començar ja el nostre tema, sobre la formació d'Europa a l'Edat Mitjana, ens situem abans de les invacions germàniques, amb Teodosi, l'últim gran emperador de Roma. Va ser un emperador unitari, en quant al territori, però que amb la seua mort, va dividir l'imperi en dues parts, una d'occidental i una altra d'oriental, entre els seus dos fills, Onori (Imperi d'Occident des del 395-
- i Arcadi (Imperi d'Orient des del 395-408), al 395 d.C. Posteriorment, al 476 d.C, va caure l'Imperi Romà d'Occident, però es va mantindre el d'Orient, fins al 1453. Aquestos últims, van ser considerats pels germànics, uns súbdits de l'Imperi Romà d'Occident. Continuant amb el concepte de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, cal dir que amb aquest fet, es va iniciar el nou període de l'Edat Mitjana. Però la consciència del que vivien aquest canvi, era la de seguir vivint encara a l'Edat Antiga i de que l'Imperi encara no s'havia acabat. Açò es degut a que la delimitació de la història és de temps posteriors i actuals. Aquestes invasions, que provocaren la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, van ser protagonitzades pels pobles germànics o també anomenats Gods. Cal, en aquest punt destacar, que a Hispania van arribar els Visigots, i a la zona d'Itàlia els Ostrogots. A més a més cal dir que el poble dels Visigots, en concret, en els temps finals de l'imperi d'occident, van constituir l'exèrcit més poderós de l'imperi romà, que s'encarregaren d'expulsar als Vàndals d'Hispania i van guanyar a més a més als Uns, amb una coalició amb l'Imperi. Cal afegir una dada important més, i és que al segle VI, el meditarrani, continuava siguent el centre polític i en gran part es va conseguir mantindre la unitat. Aquestos, que van ser un poble molt fort en l'antic imperi d'occident, van ser els successors d'aquest, i tenien la seua capital a Tolosa (França). Però van ser derrotats a l'any 507 d.C pels Francs, dirigits pel rei Clodoveu a Vouillé. Després d'aquesta derrota, creuaren els Pirineus, fins arribar a Toledo, on asentaren la seua nova capital. Més avant, al segle VI, els Gots, entren en decadència, d'una banda els Visigots per haver sigut derrotats pels Francs, i d'altra banda, els Ostrogots per haver sigut derrotats pels Llombards. Aquestos últims, els Llombards, eren un nou poble germànic, que va ocupar el nord d'Itàlia i tenien la seua capital a Pavia. En relació a açò dir, que aparegueren nous pobles germànics com els Anglos i els Saxons, que ocuparen el sud d'Anglaterra, i els Francs, abans esmentats, que ocuparen gran part de l'Europa central actual. A tot açò cal afegir que el sud d'Itàlia, seguia pertanyent als bizantins, però posteriorment, cap al segle VII, un nou poble ascendirà des del sud, l'Islam, el qual va ocupar aquestos territoris del sud d'Itàlia, de propietat bizantina. Aquest poble de l'Islam, va anar possant en dificultats a l'Imperi Romà d'Orient, deixant-lo sense els seus llocs d'aprovisionament. A més a més, van acabar amb l'Imperi Persa, el qual ocupava la major part de l'Imperi Bizantí, i també ocuparen el nord d'Àfrica, convertitn a tota la població berbera en musulmana. Al 711, van invadir Hispania, la qual conseguiren controlar quasi tota, en tan sols 3 anys, arribant fins als Pirineus i intentant conquerir l'Imperi Franc. Cal dir que a més a més, van arribar a conquerir des de Sicilia, fins a Hispània, i que el Mediterrani, era quasi tot musulmà, la qual cosa va dificultar la comunicació. Amb tot açò, cal afegir que al segle VII, també hi va haver un intent de reconstrucció de l'Imperi Romà antic, per part de l'emperador d'Orient, Justinià. Amb aquesta invasió musulmana, l'antic imperi romà, es veu obligat a traslladar-se el nord o sotmetre's als musulmans. És per això que la nova Europa, serà més continental, i apareixeràn una sèrie de regions destacades, que lluitaràn contra aquest avanç de l'Islam. Aquestes zones són, en primer lloc Borgonya, en segon lloc, Alamania (zona que donarà lloc, posteriorment, a la zona d'Alemània), després tenim Baviera, la Provença i per últim Aquitània (Atlàntic francés). Cal dir que aquestes regions pertanyien a l'Imperi Franc, i que van derrotar fins i tot als Llombards.
Cal esmenar a tot açò, que l'imperi Franc, ara gaudia d'un moment de glòria i d'esplendor, i tenien a un emperador exemplar, i es per això que tanta autoconfiança amb el regne Franc, feren que els escriptors del moment, consideraren al mateix emperador, el nou rei David i al territori, hereus dels jueus, i per tant successors directes del poble cristià. D'ací aleshores, que l'imperi Franc de Carlemany, rebera el nom de Sacre Imperi Romà Germànic (S.I.R.G.). Per finalitzar amb la idea del S.I.R.G., cal dir que a partir del segle XIII, va passar anomenar-se Reigh. Que a més a més el seu prestigi es va veure molt danyat per la Querella de les Investidures, i que fins al Tractat de Worms no va quedar resolt. A més a més, a partir d'aquest moment, s'esdevé l'època d'esplendor dels emperadors, amb Frederic II, anomenat barba-roja, el qual va recuperar el dret romà del digest, que consistia en un compendi o breviar que recollia el dret romà creat per Justinià al segle VI, i que resumia tots els drets romans. Sobretot el va recuperar, per destacar l'autoritat imperial i per possar-se a sí mateix sobre el poder legislatiu. Això feia que a més a més, foren superiors als papes. Cal matisar que tot açò ja havia passat amb el regnat de Frederic I, però és amb Frederic II, quan es desenvolupa. Degut a la seua vanitat podriem dir, de poder, va ser excomulgat i excomunicat, pel Papa, però, és just l mateix any en que s'esdevé la 6ª Croada, i prén Jerusalem. Però aquest fet no va suposar molta cosa, ja que solament tenia poder sobre els territoris més propers a ell. Cal afegir a més a més que el domini més habitat per emperadors i el domini patrimonial era Ost-Reigh (Austria). D'altra banda, també cal afegir que la tasca reformadora de Carlemany, va influir també en l'aspecte intel·lectual, ja que va intentar alfabetitzar als nobles i sobretot als eclesiàstics, per poder saber dels rudiments eclesiàstics i poder dedicar-se a la docència dels fidels. Fins i tot el mateix Carlemany es va esforçar en aprendre a llegir, però no ho va aconseguir. A aquesta renovació cultural, es va anomenar el Renaixement Carolingi, ja que a més a més es van fer moltes transcripcions i copies pels clergues, d'obres del passat, que es copiaren pel simple fet de la seua bellesa, i no pel que dien, fent que l'Alta Edat Mitjana destacara. Amb tot açò podem concloure amb els dos factors que van donar l'exit a la dinastia carolingia. En primer lloc, i bàsicament a les seues victòries en batalla, sobretot cal destacar les figures de Carles Martell i Carlemany. I en segon lloc, per l'atzar biològic, és a dir, només tenien un fill legítim, i per tant heretaven tot el territori. Fiquem en aquest cas, la situació de Carles Martell, aquest, va dividir el territori en dues zones, dos majordomies, la zona de Neustria i la zona d'Austrasia. Aquestes zones van recaure en els seus dos fills, que exerciren de majordoms. Però per desgràcia un dels seus fills va morir i tot va recaures sobre el seu altre fill Pipi el Breu. Aquest últim, va tindre dos fills, Carloman i Carlemany, però va ocorrer el mateix que en la generació anterior i tot va recaure sobre Carlemany. Més tard, amb el fill de Carlemany, Lluís el Piadós, el qual va tindre la mateixa sort que els seus predecessors, considerava la ccort com a centre intel·lectual i moral ideal, cosa que en la realitat no era així segons Lluís, ja que la cort estava plena de corrupció. Aleshores, a la seua mort, va determinar la divisió de l'imperi, entre els seus tres fills. Cal dir que aquesta decisió, la va prendre molt prompte, a penes havent estat tres anys al tron. Amb açò últim, es van produir una sèrie de conflictes successoris entre els tres fills de Lluís el Piadós. Cal dir que aquestos tres fills, eren de la primera dona de Lluís. I el motiu d'aquest conflicte successori, va ser l'enfrontament contra la segona esposa, Judith, de Lluís, per adulteri. A la que acusaren d'estar amb Bernat de Septimania, un personatge important de la cort carolingia. La excusa que Judith va presentar, va ser que hi havien intencions d'assassinar a son pare Lluís el Piadós, per així els fills quedar-s'ho tot, i la veritat, per part dels fills és que no volien que hi hagueren més fills, perquè sinó hi havia que repartir més. Aquestos tres fills que estem nomenant, eren Lothar, qui s'encarregaria de dirigir la zona de Lotharia, i qui tindrà el títol d'emperador, ja que era el fill major; Pipí, el qual s'encarregaria de dirigir la zona d'Aquitània (Francia Occidentalis), encara que morirà i s'encarregará un dels fills de Judith i Bernat de Septimania, Carles, de dirigir-lo posteriorment; i per últim Lluís el Germànic, qui s'encarregara de dirigir la zona de Baviera (Francia Orientalis). Sabent aço, cal esmenar que al 830, es van revoltar en contra de son pare, i van apartar a Judith i Bernat de Septimania també per si de cas. Però, posterorment, entre el pare i els fills, s'esdevingué pau. Havent parlat de tot açò, cal fer referència al Tractat de Verdull (843), el qual determinava i assignava de qui era cadascún dels tres territoris, assignats a cadascún dels tres fills. Però com ningú dels tres volia mantindre el tractat, aleshores s'esdevingué una guerra entre els germans
L'any 887 – 888, l'imperi es va tornar a dividir, i quasi la dinastia carolingia s'extingueix, ja que no tenien descendents varons, ni per part de Lluís ni per part de Lothar. Però un descendent de Lluís (el Germànic), Carles el Gros, va heretar tots els territoris l'any 884, iniciant a la seua vegada la decadència de l'imperi i fent més divisions del territori. Cap a l'any 1.000, la Francia Occidentalis, estva dividida en 6 – 7 parts o principats (Normandia, Bretanya, Flandes, Reims, la Provença, Aquitània i Borgonya) [Cal dir que anteriorment, després de la derrota i devastació per part dels hongaresos, amb la reconstrucció posterior, es va dividir el territori en 5 ducats: Baviera, Franconia, Saxonia, Suabia i Lorena] , i dins dels mateixos principats, ens trobem subdivisions en comtats. És aleshores quan l'Imperi Carolingi, es troba plé de comtats, ducats, etc. I per tant el títol del imperi, queda molt llunyà, ja que és ara quan vertaderament el poder el tenen els comptes, els castellans (que vivien als castells), etc. A més a més, la dinastia carolingia i l'imperi, es troba en perill, ja que els eslaus comencen a fer incursions en l'imperi i el devasten. Els principals perills de l'imperi Carolingi, eren els Hongaresos, els quals van devastar el territori de la Francia Orientalis, fent que l'imperi en aquests moments perdera prestigi, però que amb Lluís IV (el Germànic) es va poder reconstruir d'aquesta situació; i els Vikings. Finalment, per no entrar en guerra amb aquestos últims, se'ls dóna el territori de Normandia, dels quals parlarem més avant. Per tant amb l'inici del primer mil·lenni, podem dir que s'inicia la crisi i estabilitat de l'Imperi Carolingi i la dinastia carolingia cau, i es substituida per la dinastia normanda, convertint-se per tant, Europa, en territori Normand. 2.- El Sincretisme Alt-medieval: Les Noves Jerarquies Socials: Per iniciar aquest apartat, ens situem primer al món romà, on les persones poderoses, eren aquelles que posseïen terres. És per això, que el poder tan elevat que tenia l'Imperi Romà fora tan característic. Açò es devia a l'abundància de terres al llarg de l'imperi i al llarg de tota la costa mediterránea. Cal dir, que amb August, va ser amb l'emperador amb el que el territori de l'Imperi Romà, va conèixer la seua major abundància i esplendor territorial. Va arribar fins a Escòcia, el Rin, el Danubi, fins a les fronteres de l'Imperi Persa i fins al Sahara. Tot açò, cal situar-ho cronològicament, durant el primer segle després de crist. Una vegada arribats a aquest punt, l'imperi es va preocupar més per protegir, que per atacar i conquerir més. Aleshores això va produir un descens demogràfic d'esclaus, ja que la seua mort era abundant i creixent, i en relació a aquesta situació, puja el preu dels esclaus. D'altra banda, i en relació al tema econòmic, em de dirque el món romà, vivia dels impostos que les persones lliures pagaven, és a dir dels senadors més rics fins als camperols més pobres. Aleshores, davant aquesta manca d'esclaus i el descens del pagament d'impostos, al segle III, es va produir el que es coneix com la caça d'esclaus. Aquestos esclaus caçats, eren anomenats Casatus, i estaven baix el domini d'un propietari, que els donava unes terres per a que les treballaren, i certes llibertats. Això millorava la situació econòmica d'un míser camperol, ja que amb qualsevol cosa que li donara, eixia guanyant. En conseqüència a aquesta millora econòmica dels antics camperols, es produeix un descens de la categoria de camperols lliures, que passen a ser "vassalls" del propietari que els ha prestat les terres i les treballen. Amb el temps, passaràn a ser el que s'anomena Colonus, que tindràn una pitjor qualitat de vida, i aleshores podrem observar que amb aquesta degradació, els camperols i els esclaus, mantindràn més similituds que diferències. Cap a l'any 1.000, formaràn una única classe social, anomenada Villani / Servi. Tornant un poc enrerre en el temps, cal saber que a partir del 750, amb l'expansió continuada dels carolingis, apareixen noves estructures d'hisenda, anomenades el "Gran Domini". Aquest Gran Domini, estava dividit en dues parts, una molt més gran que l'altra. La més gran i per tant la més rica, es trobava a la part central, i ahí es on es concentrava l'activitat. Aquesta terra central, més rica i més gran, s'anomenava la terra In Dominicata. D'altra banda, l'altra part del gran domini, que correspondria a la part més pobra i menuda, es subdividia internament en parcel·les (Mansus), i ahí es on vivien i treballaven els caperols Casati i el camperols Colons. Aquesta part del Gran domini era anomenada terra Dominicata. Ara, centrant-nos en cada una de les parts del Gran Domini, anem a parlar en primer lloc de la terra In Dominicata, la qual pertanyia totalment al senyor i de la qual extraia el 100% de la producció. En segon lloc tenim les terres Dominicata, les que treballaven els camperols, i aquestes, que com b sabem, estaven dividides en Mansus (parcel·les), eren treballades pels camperols 3
East Saxons (Essex) i West Saxons (Wessex). D'altra banda, tenim l'imperi Franc, amb Otó I, hereu de Carlemany, cal dir abans que res que no va ser emperador, encara que va pretenir ser-ho. Otó I, era el duc de Saxonia. Aquest pretenia crear un imperi universal i recrear l'antic Imperi Romà. Aspirava a l'exercici d'un control i domini universal. És per això que els emperadors Otònides, creuràn ser els restauradors de l'antic imperi, però en la realitat, com hem dit abans sobre els emperador, el poder pràctic no era massa, per molt que en teoria ho fora. Com a molt, en el cas dels Otònides, governaven sobre els territooris més pròxims, que eren els regnes d'Alemanya, Itàlia, i en menor mesura Borgonya. Cal afegir que mai van consolidar el seu poder, en els territoris que ells desitjaven. El major dels seus problemes, va ser el propi Papa, que també desitjava el mateix. Cal afegir d'aquest últim, que es va veure involucrat en la Querella de les Investidures. La Querella de las Investiduras enfrentó a papas y reyes católicos del Sacro Imperio Romano Germánico entre 1075 y 1122. La causa de dicho desencuentro era la provisión de beneficios y títulos eclesiásticos. Se puede resumir como la disputa que mantuvieron pontífices y emperadores del Sacro Imperio Romano Germánico por la autoridad en los nombramientos en la Iglesia. En 1073 es nombrado papa Gregorio VII. La primera medida que tomó ese mismo año fue la prescripción del celibato eclesiástico, es decir la prohibición del matrimonio de los sacerdotes.En el futuro los sacerdotes no podían tener hijos y por tanto no transmitirían en herencia directa sus posesiones y derechos. Numerosos obispos, abades y eclesiásticos en general prestaban vasallaje a sus señores laicos debido a los feudos que éstos les otorgaban. Aunque un clérigo podía recibir un feudo común y corriente de igual manera que un laico, existían determinados feudos eclesiásticos que sólo podían ser entregados a los religiosos. Siendo territorios dominados por señores civiles que conllevaban derechos y beneficios feudales, su concesión era realizada por los soberanos mediante la ceremonia de la investidura. El conflicto surgía de la disociación de funciones y atributos que entrañaba tal investidura. Por ser un feudo eclesiástico, el beneficiario debía ser un clérigo; si no lo era, cosa que sucedía frecuentemente, el aspirante era también investido eclesiásticamente, es decir, recibía simultáneamente los derechos feudales y la consagración religiosa. Según la doctrina de la Iglesia, un laico no podía consagrar clérigos, y de manera análoga, no podía otorgar la investidura de un feudo eclesiástico, atribución que tenía adjudicada el Sumo pontífice o sus legados. Para reyes y emperadores, los feudos eclesiásticos, antes que eclesiásticos, eran feudos. Los clérigos feudatarios, además de clérigos, eran tan vasallos como los demás, obligados en la misma medida a servir a su señor, comprometidos a ayudarle económica y militarmente en caso de necesidad. Los monarcas no querían que el Papa les despojara de la facultad de investir a los destinatarios de aquellos feudos y de obtener, a cambio, el provecho inherente a la concesión feudal. Se daba, además, la circunstancia de que en los dominios del emperador los clérigos feudales eran muy numerosos, y, además, eran un grupo que poseía cargos de confianza en la administración, fundamentales para la marcha del gobierno del emperador. Así, los monarcas hacían recaer los cargos eclesiásticos en parientes o amigos, es decir, personas que no necesariamente eran dignas de ser clérigos según las normas de la Iglesia. Por otra parte, muchos obispos, abades y clérigos no querían cambiar su situación de vasallos debido al riesgo de perder las prerrogativas de que disfrutaban en sus posesiones feudales. Privar al emperador de su facultad de investir a los titulares de los feudos eclesiásticos equivalía a quitarle el derecho de nombrar a sus colaboradores y sustraerle buena parte de sus vasallos, los más leales, sus valedores financieros, los que le sustentaban militarmente. Todo esto era parte de la lucha entre los Poderes universales que se disputaban el dominio del mundo, el Dominium mundi. A comienzos del siglo XI, ante un Papado impotente, el emperador Enrique III (1039-1056), dispensó multitud de cargos eclesiásticos. Tras la muerte de Enrique III surge un movimiento tendente a liberar al papado del sometimiento al imperio. En todo el mundo cristiano empieza a reivindicarse la libertad de la Iglesia para nombrar a sus cargos. Al decreto papal de 1073 sobre el celibato, siguieron otros cuatro decretos dictados en 1074 sobre la simonía y las investiduras. Visiblemente, las miras de Gregorio VII eran políticas e iban encaminadas a minar la autoridad imperial del Sacro Imperio Germánico en particular, puesto que las disposiciones no se promulgaron ni en España, ni en Francia ni en Inglaterra. La reacción
por parte de las autoridades civiles y de los mismos clérigos afectados fue virulenta, corriendo peligro en muchos casos la integridad personal de los legados vaticanos enviados para publicar y hacer cumplir los edictos del Pontífice. Pero el Papa no suavizó sus métodos ni rebajó el tono de las amenazas. Muy al contrario, dictó nuevos decretos en 1075 (veintisiete normas compendiadas en los Dictatus papae) que repetían las prohibiciones de los decretos anteriores con mayor severidad en las penas, que alcanzaban a la excomunión, para quienes, siendo laicos, entregasen una iglesia o para quienes la recibiesen de aquéllos, aun no mediando pago. Los veintisiete axiomas de los Dictatus papae se resumen en tres conceptos básicos:
- El papa está por encima no sólo de los fieles, clérigos y obispos, sino de todas las Iglesias locales, regionales y nacionales, y por encima también de todos los concilios.
- Los Príncipes, incluido el Emperador, están sometidos al Papa.
- La Iglesia romana no ha errado en el pasado ni errará en el futuro. Estas pretensiones papales le llevarán a un enfrentamiento con el emperador alemán en la llamada Disputa de las Investiduras, que en el fondo no es más que un enfrentamiento entre el poder civil y el eclesiástico sobre la cuestión de a quién compete el dominio del clero. En efecto, Enrique IV no parecía dispuesto a admitir la menor merma en su autoridad imperial y se comportó con desdeñosa indiferencia hacia las prescripciones pontificias. Siguió invistiendo a obispos para cubrir las sedes vacantes en Alemania y, lo que fue más hiriente para la sensibilidad vaticana: nombró al arzobispo de Milán, cuya población había rechazado al designado por el papa. Gregorio VII recriminó al emperador su insolente actitud, le dirigió un nuevo llamamiento a la obediencia y le amenazó con la excomunión y la deposición. Por respuesta, Enrique IV convocó en Worms, en el año 1076, un sínodo de prelados alemanes que no se cohibieron en manifestaciones de vesánico odio hacia el pontífice de Roma y de abierta oposición a sus planes reformadores. Con el respaldo clerical expresado formalmente en el documento que recogía las conclusiones de la asamblea, en el que se dejaba constancia de desobediencia declarada al papa y se le negaba el reconocimiento como sumo pontífice, el emperador le conminó por escrito a que abandonara su cargo y se dedicara a hacer penitencia por sus pecados, a la vez que le daba traslado del acta del sínodo episcopal. La indignación en Roma superó cualquier límite. El concilio que se estaba celebrando en esas mismas fechas en la ciudad santa dictó orden de excomunión para Enrique IV y todos los intervinientes en el sínodo alemán, a lo que el papa añadió una resolución de dispensa a los súbditos del emperador del juramento de fidelidad prestado, lo declaraba depuesto de su trono imperial hasta que pidiese perdón, y prohibía a cualquiera reconocerlo como rey. Al regreso de Enrique a Alemania, los partidarios de su cuñado Rodolfo de Suabia, reunidos en Forchheim (Baviera), proclamaron nuevo emperador a Rodolfo. Enrique IV quiso poner a prueba al papa y le exigió en tono altanero que excomulgara a Rodolfo de Suabia. Las relaciones se agriaron y el emperador volvió a proceder como ya lo había hecho en ocasión anterior: convocó un concilio de prelados alemanes en Bresanona que declaró desposeído de su dignidad pontificia a Gregorio VII y nombró en su lugar a un antipapa, al arzobispo de Rávena investido como Clemente III. La reacción del papa no se hizo esperar, e inmediatamente, en ese año de 1080, por un concilio celebrado en Roma depuso de su cargo imperial a Enrique IV, le fulminó con la excomunión y reconoció como legítimo rey a su cuñado Rodolfo. Enrique IV se puso al frente de un poderoso ejército y marchó sobre Roma. Instalado en la ciudad santa, reunió en ella un concilio al que fue convocado Gregorio VII, pero éste no acudió, sabedor de que iba a ser juzgado y condenado. Su inasistencia no evitó su excomunión y destronamiento. En su lugar se colocó a Clemente III que se apresuró a coronar a Enrique IV y a su esposa Berta el 31 de marzo de 1084. Gregorio solicitó la ayuda del normando siciliano Roberto Guiscardo, quien puso en marcha sus huestes de aventureros, en su mayoría musulmanes, y las lanzó contra Roma. Enrique abandonó cautamente la ciudad que quedó a merced de aquellas hordas incontroladas. Se produjo un verdadero saqueo, intolerable para el pueblo romano, que se sublevó contra los valedores de la autoridad gregoriana. Fue la excusa para una salvaje represión sangrienta en la que sucumbieron millares de ciudadanos y la urbe quedó arruinada. Bajo la protección de semejante vasallo y escoltado por sus milicias musulmanas, Gregorio
renovadas tensiones. No obstante, sea porque cundiese en ambas partes la fatiga por tan prolongada lucha, o porque finalmente se impusiera la razón, el 23 de septiembre de 1122 se firmó el Concordato de Worms, ratificado un año después por el concilio ecuménico de Letrán. Por aquel protocolo se establecía un acuerdo entre la santa sede y el imperio, según el cual correspondería al poder eclesiástico la investidura clerical mediante la entrega del anillo y el báculo y la consagración con las órdenes religiosas, mientras que al estamento civil se le reservaba la investidura feudal con otorgamiento de los derechos de regalía y demás atributos temporales. Los así investidos se debían al papa en lo religioso y al soberano laico en lo civil. Al emperador se le reconocía además la potestad de asistir a la elección de los cargos eclesiásticos y de utilizar su voto de calidad cuando no hubiese acuerdo entre los electores. Como las presiones que se ejercían sobre los capítulos de las catedrales y abadías eran muy fuertes en la elección de un determinado candidato, lo que dificultaba la obtención del quórum necesario, al final acabó siendo con harta frecuencia el emperador quien impuso su arbitraje. Una vegada explicada la Querella de les Investidures, cal dir que front a aquesta situació, l'imperi estava molt preocupat per aquest tema. A més a més, tenim als Capets a França, que fins al segle XI, van ser confosos amb simples prínceps, degut al tema del poder, però s'enfortiràn en els pròxims dos segles amb el sistema feudal, les terres, els serfs i els seus dominis. Cal dir a més a més, que el rei de França, que en aquell moment, solament dominava París, gràcies a la Croada dels Albitetxos, va conseguir que el Regne de França arribara fins als Pirineus. Cal ir que, com als emperadors anteriors, només tindrà control directe dels territoris més propers al territori patrimonial, que en el seua cas era l'illa de París, i que podriem dir fins i tot que només tenia control directe d'aquest territori. Van tindre un regnat turbulent, degut a motius com aquest, a més a més de viure en un temps on s'havia establert que la monarquia era electiva. Va ser gràcies a Ub Capet, que va consagrar al seu fill successor, quan es va tornar a la monarquia hereditària. 4.- La Monarquia Feudal De Normandia: Normandia, era un gran estat, i no l'únic, de la Francia Occidentalis. Aquest gran estat, tenia la nomenclatura de Ducat de Normandia, i a partir del segle IX, va començar a ampliar els seus dominis, de tal manera que va arribar fins i tot a superar en tamany, als territoris dels Capets. A la meitat del segle IX, Enric el Confesor, cosí del duc de Normandia Guillem, va morir sense descendència. Enric el Confesor, era anglosaxó, i degut a la seua mort, es va esdevindre una guerra que va enfrontar als anglosaxons amb els escandinaus. El mateix Guillem, va reclamar la corona, i va buscar el suport del Papa per a que el seu desig tinguera més contundència. Per a la batalla, l'acompanyaren guerrers del nord de França, d'Anjou, de Flandes, de Bretanya, etc. Finalment, amb la guerra de Hastings al 1066, els normands guanyen, i aleshores s'inicia la caiguda dels anglosaxons. En desembre del mateix any, el propi Duc de Normandia, Guillem, es proclama rei d'Anglaterra, i una vegada al poder, es va guardar un domini en cada comtat, per poder administrar i governar millor el territori. Inicialment, no donarà grans dominis als senyors feudals i/o la noblesa. A més a més ampliarà els territoris d'Anglaterra, derrotant als escocesos i els galesos. Amb totes aquestes victòries, i tinguent en la seua propietat els territoris de tota Anglaterra i de Normandia, el rei Guillem I, tenia molt de poder, sobretot, sobre els seus propis nobles i vassalls. Gràcies a la seua administració d'un domini per comtat i altres, va conseguir, encara que no al 100%, controlar directament als habitants, sense intermediaris. Aquesta situació va ser considerada, com al primer Cadastre o registre de cases, terres, persones de tot el país, etc. Aquest recopilatori, rebia el nom de Donesday Book, i era molt detallat. Data de l'any, 1086. A més a més, aquest llibre, permetia al rei Guillem, coneixer-ho tot, i degut a aquest control tant directe, es va reservar l'apelació als seus jutges i judicis importants, on puguera participar. A banda d'això, va monopolitzar l'acunyació de la moneda, va construir fortalesses reials, i exercia el control, a més a més, sobre el clergat Normand, ja que prèviament, el clergat Anglosaxó, va ser destruit. Per tant, trobem l'existència de dues esglèsies, d'una banda, l'esglèsia nova dels Normands, i d'altra banda, lèsglésia anglosaxona antiga. Cal dir també, que el clergat normand, mantenia el privilegi de prohibir l'entrada dels oficials reials, i que a més a més, l'arquebisbe de l'esglèsia normanda en
aquell moment, va ser Canter Bury. Però al 1087, Guillem I mor, i les seues possessions es divideixen en dues parts. D'una banda, per al seu primogènit, que heretarà la Normandia, i d'altra banda, el seu fill Guillem, Guillem II, que heretarà Anglaterra. Però aquest últim morirà, i la seua part de l'herència, passarà al tercer fill de Guillem I, Enric I. Aquest, va aconseguir tornar a unir Normandia i Anglaterra, però desgraciadament, una altra vegada, va morir sense descendència masculina, i aleshores Matilda, la seua filla i el seu nebot Estebez, es van veure involucrats en una Guerra de Successió. Finalment, Matilde per ser filla directa i per haver tingut un fill amb Godofré (Duc d'Anjou), el qual va conquerir al 1150 Normandia, Enric II, es convertix en sobirà d'aquestos territoris, i a més de Duc de Normandia i de rei d'Anglaterra, afig el títol, per part de son pare, de Duc d'Anjou. Però no cal oblidar que es casarà amb Leonor d'Aquitània, la qual havia estat casada anteriorment amb Lluís VII, i el fet d'aquest casament, li proporcionarà el títol, a més a més, de Duc d'Aquitània. Amb Enric II, comença una nova dinastia, la dinastia dels Plantagenet. Cal afegir, que Enric II, va ser rei entre el 1154 i el 1189. Un regnat tan llarg i amb unes bases de poer tan grans, que li van permetre restaurar el poder reial. A més a més, al ser considerat el restaurador del regne d'Anglaterra, va fer que fora molt respectat. D'altra banda, va promoure la conquesta d'Irlanda, i a més a més, va sotmetre a les nobleses escoceses i galeses, per no tindre cap conflicte. Va consolidar l'organització financera, va reforçar l'administració judicial amb els sheriffs (Delegats del rei que estàn per damunt dels nobles i dels senyors), i va dispensar a la noblesa feudal anglesa, del servei d'armes, ja que anteriorment, els exèrcits del rei, estaven formats per l'unió d'aquestos exèrcits privats de la noblesa. Aleshores això feia que el rei no tinguera que preocupar-se pel seu manteniment. Però, vist el perill que podia causar ja que li devien respecte als nobles, el rei va decidir llevar-los aquest dret, podriem dir i el que va fer el rei és, que quan ho necessitara, contractaria mercenaris, sobretot merceneraris continentals. Aixo farà que siguen més fidels al rei. A banda d'aquestos mercenaris i aquestos canvis que hem explicat, el rei es va encarregar d'armar i d'entrenar a alguns camperols, creant una força, que puguera fer front als nobles feudals. Per tant, van aparèixer tres ordres socials, els Belatores, que eren els guerrers; els Oratores, que eren el clergat, els oradors; i els Laboratores, que eren els treballadors manuals i la gran part de treballs al camp. A més a més, les noves guerres que s'esdevindràn, per part dels Plantagenet, en aquests moments, consistirà en la captura de soldats enemics per demanar una recompensa, però sense matar. Però amb el temps, tota aquesta nova construcció social, es trencarà, amb l'heregia que promourà el mateix rei. Ja que es passarà a un tipus de guerra més violenta i amb armes noves, com la ballesta o l'arc. En el cas dels suïssos, cal afegir que utilitzaràn llances. Per tant podem dir que amb aquesta heregia per part del rei, s'esdevé un canvi en la concepció de la guerra. Aquesta heregia, serà promoguda sobretot per la recerca de més recursos, i sobretot pel control que exercia en aquell moment l'esglèsia. És per això que el mateix rei, proclamarà com a arquebisbe a Thomas Becket, un home de la seua confianá, que ja havia treballat per a ell, i que d'aquesta manera pensava que l'ajudaria i el favoriria, però Thomas Becket és un gran defensor dels drets de l'esglèsia, i degut a açò, que no s'esperava el rei, perquè li duia la contrària en moltes de les seues decisions, va ser assassinat. Aleshores el poble, que estava a favor de Thomas Becket, es va revoltar contra el rei. Ja finalitzant el regnat d'Enric II, als últims anys, trobem una situació prou desastrosa, ja que Felip II, de la dinastia dels Capets, tenia el control sobre Anglaterra, fent per tant, que el mateix Enric II, fora vassall d'aquest. Però malgrat i això, Anglaterra, encara tenia més poder. Cal afegir a açò, que Enric II, va tindre dos fills, Ricard Cor de Lleó i Joan sense Terra.. Aquestos dos fills, els va tindre amb Leonor, però a més a més, Leonor, del seu antic home, tenia 8 fills, 5 homes i 3 dones. Centrant-nos en Ricard Cor de Lleó, cal dir que només va estar uns mesos a Anglaterra, perquè va anar a les croades a Jerusalem, i a més a més, al tornar, el capturaren. Només va estar 10 anys regnant. Aleshores, posteriorment, el seu germà Joan sense Terra, va estar governant durant els anys 1199-1216. Aquest rei, es va enforntar a la noblesa i amb el rei de França, i a més a més, va anar en contra del Papa, pel nomenament dels bisbes. Aleshores aquest últim, el Papa, el va excomulgar i excomunicar, i el va deixar sense terres i sense vassalls. A més a més, aquesta situació, es va empitjorar amb la Batalla de Bouvines Una de les conseqüències més importants de la Batalla de Bouvines, va ser la Carta Magna, que va ser creada, en realitat un any posterior a la Batalla de Bouvine, al 1215, com una vacuna contra l'absolutisme que es desenvolupava en aquells moments en els
Fue entonces que los miembros de la nobleza, temerosos de que sus conductas en la tierra no hayan sido bien vistas por Dios, comenzaron a hacer donaciones grandiosas a la Iglesia. Estas donaciones podían realizarse justo antes de morir, cuando el noble más cerca estaba de enfrentarse al “juicio divino”, entregando a la Iglesia a cambio del perdón- gran parte de las riquezas amasadas en vida. Pero no solo antes de morir, sino en confesiones ordinarias, se estableció la costumbre de que a cambio del perdón de los pecados se debía ofrecer algo a la institución que estaba garantizando el acceso a paraíso. La compra del perdón se convirtió en una instancia de enriquecimiento sin fin para la Iglesia. Pero además la Iglesia era parte de la Nobleza, esto es, dueña de tierras que eran trabajadas por Siervos Campesinos. En este aspecto, La Iglesia se desenvolvía como un señor feudal más percibiendo la renta de la tierra y cobrando los impuestos que la costumbre señalaba. La Iglesia gozó durante mucho tiempo de una gran influencia en la sociedad, e intentó convertirse en una institución totalizadora, delimitando y penetrando en todos los ámbitos de la sociabilidad. Así, por ejemplo, elaboró la Teoría de la Paz de dios, que pretendía resignificar los principios de la guerra entre señores. Pero también estableció normas y pautas, remarcando aquellas cosas que eran bien vistas por Dios y aquellas que no. Las que no eran vistas bien por Dios eran consideradas pecados, y estos pecados comprometían la salvación del alma. De tal modo fue que en esta época, la Iglesia esgrimió la Idea de que la sociedad de entonces estaba dividida en tres órdenes: Aquellos cuya función era hacer la Guerra, aquellos que tenían por misión Rezar para la salvación de todos, y aquellos que estaban señalados por Dios para trabajar y mantener a los otros dos ordenes. La Teoría de los Tres Ordenes legitimó el funcionamiento de la sociedad feudal, y justificó la existencia de esas “distintas tareas” aduciendo que ese era el modelo establecido por Dios, aquella persona que se opusiera estaba, entonces, oponiéndose a los designios de Dios y poniendo su alma al servicio del diablo. Debido a esta serie de preceptos y resoluciones fueron muchos los que temieron enfrentarse a la iglesia, y por el contrario buscaban mantener buenas relaciones con ella. La Iglesia aumentó más y más su poder e influencia, y se convirtió en una institución capaz de acumular grandes riquezas (Para gloria de Dios) pues, a diferencia de los señores feudales, no debía establecer herencias ni subdividir sus posesiones entre sus descendientes; el concilió de Letrán (1123) había establecido el celibato para concentrar riquezas.
Història Dels Origens D'Europa Moderna
Introducció i Característiques Generals Del Període (XV – XIX) Hi havien tres sistemes de govern bàsics, per una banda y la més general, la monarquia, on primer tindrem una monarquia autoritària, més tard una monarquia autocràtica, després una monarquia absoluta i per últim una monarquia il·lustrada o despotisme il·lustrat , però al mateix temps la república i els imperis. La periodització d'aquest període històric de l'Edat Moderna, el marquem des de la Caiguda de l'Imperi Roma d'Orient al 1453 fins al segle XVIII, en concret al 1789 amb la Revolució Francesa o fins als inicis del segle XIX. Cal dir que aquesta periodització s'ha fet a posteriori, ja que la gent no era conscient d'estar en l'Època Moderna. Aquesta periodització la va fer Cristòfol Celàrius (1638 – 1707), historiador alemany i professor de retòrica, que va introduir la divisió del temps de la següent manera: Antiga, Medieval i Moderna. (La prehistòria va ser afegida posteriorment amb l'Edat Contemporànea). Cal afegir, a més a més del ja dit, que la periodització de l'Edat Moderna, s'ha vist un tant complicada, degut a que hi han diferents i possibles inicis que han sigut els següents: (Encara que ja se té per general, els ja esmentats):
• Caiguda del Imperi Bizantí (1453) : Els historiadors es ecanten per aquesta opció.
• Descobriment d'Amèrica (1492)
• Conquesta ("Reconquesta") de Granada (1512) *Suposa l'enfortiment de la monarquia, suposant el Descobriment
d'Amèrica ja esmentat, l'expulsió dels jueus i la conquesta del govern nazaré; i la creació del primer estat modern*.
• Matrimoni i arribada dels Reis Catòlics al poder (1469 Matrimoni – 1479 Arribada al poder) *Suposa l'enfortiment de la
monarquia, suposant el Descobriment d'Amèrica ja esmentat, l'expulsió dels jueus i la conquesta del govern nazaré; i la
creació del primer estat modern*.
• Invenció de l'Imprempta (1459)
Tenim com a concepte d'Edat Moderna, la intensificació de la tendència a la modernització, basada o fundamentada amb el triomf de les forces econòmiques i socials, com el capitalisme, la burgesia i el concepte d'estat-nació; el progrés, la comunicació i l'aparició de la raó. És a més, i com a definició, l'oposat a l'Edat Mitjana, concebuda com a fosca, endarrerida, etc. Aquesta nova època, té el desig de recrear el passat esplendorós de l'Edat Antiga Clàssica. I a més a més, en aquesta època, te lloc l'unió de dos mons, el món antic que seria Euràsia i Àfrica, amb Amèrica. Els historiados estàn d'acord en començar l'Edat Moderna en la segona meitat del segle XV, asociat al creixement econòmic, demogràfic, etc. Donant pas a un període de crisi. Però també, a un moment de creixement, el qual suposa el segle XVIII amb l'Il·lustració. D'altra banda, perioditzem dins d'aquest període de la següent manera: Renaixement (XV – XVI), Barroc (XVII – primera meitat del XVIII) i Il·lustració (segona meitat del XVIII – XIX). El món a finals del segle XV, etava representat amb els territoris del món conegut (sense Amèrica encara). Per tant, el mediterrani era el centre d'operacions econòmiques, ja des de l'època dels romans, per tant era ben bé conegut, i en canvi la resta del món no es trobava (als mapes) ben definit ni perfilat. És a dir, només es coneixen les costes de tot el Mediterrani i algunes terres de l'interior. Per tant, a més de la resta del món, e mateix continent europeu, els era desconegut. La Distribució Política Europea al 1492 En Avant Europa ha patit i està patint una série de canvis polítics, que ara comencen a definir les fronteres territorials. Trobem per tant quatre imperis, que amb el de Felip II (Imperi Hispànic), tenim a més, l'imperi Otomà, el Sacre Imperi Romà i l'imperi Rus. A més d'aquestos quatre imperis, trobem algunes repúbliques, que són les que amb el pas del temps formaràn Suïssa, Flandes i els Estats Pontificis. La resta de territoris seràn monarquies, que seràn els sistemes de govern predominants. La societat europea al segle XV, es dividirà en estaments, en concret en dos, els privilegiats (Noblesa, Clero – d'alta, mija o baixa categoria) i els no privilegiats (Tercer estat, el mestres artesans i artesans, els sectors marginals, els llauradors, els criats, els asalariats, els funcionaris, els mercaders, etc.) Cal dir que amb el temps, els funcionaris, seràn reconeguts com a un estament privilegiat, poguent arribar a nobles o creant un nou estament mitjà, la burgesia. Demografia I Urbanisme Les ciutats comencen a embellir-se, intenten plasmar una arquitectura molt urbana, les idees il·lustrades, etc. Però el més important és la formació de les ciutats. Hi ha un creixement econòmic des del segle XIII fins al XIX, que permet el creixement demogràfic ja esmentat i la formació i renovació de ciutats. Avanços I Transformacions Els avanços al camp de la navegació (la carabela, la perfecció de la brúixola, l'astrolabi, etc.) van permetre passar de la navegació de cabotatge, a una millor navegació. Es mecnitza la escritura amb la invenció de l'impremta (1459). Apareix la pólvora, donant lloc a un nou tipus d'armes i per tant, innovant la defesa. Apareix una nova ideologia, l'humanisme. I un nou tipus d'art, el Gòtic. L'Estat Modern, Una Nova Concepció De L'Estat Y Les Permanències Medievals Es indudable la existencia de cambios en el mapa político europeo desde mediados del siglo XV, cuyo desarrollo estaba unido a las transformaciones económicas, el crecimiento demográfico y la evolución de la sociedad. Los cambios, tendentes a la
El príncipe, busca símbolos que resalten su cometido en la sociedad, intenta recordar que él es el monarca y es la autoridad intentando impresionar al extranjero y a sus súbditos, por eso cuyos gobernantes cuyo prestigio y autoridad quedaban reflejadas en símbolos de fortaleza física, virtud moral y superioridad intelectual. Junto a estos elementos, el necesario componente religioso completó una imagen del gobernante a medio camino entre el semidiós y campeón de la fe. Más allá del efecto público, era preciso en un discurso legitimador, sólido y amplio. Se utiliza la relación con la religión en la monarquías absolutas, donde la divinidad da el poder al monarca , por esta razón las nuevas monarquías consiguieron durante la Edad Moderna el poder , subrayando el sentido religioso en su presencia en el trono , Isabela la católica utilizara el águila de san juan , precisamente acentuando el carácter religioso , colocándolo delante del escudo. La jerarquía eclesiásticas se acercaran a la monarquía, estarán al favor al proyecto de las nuevas monarquías, las monarquías también se acercan y con la nacionalización de las jerarquías eclesiásticas aparecerán las iglesias nacionales , pero no solo jugaron un papel destacado , los resultados serán más positivos gracias a la centralización del poder. Lo que hará el papa es darle la contrapartida moral, darles todo lo necesario a nivel moral para asentar el estado, es muy claro el caso en la monarquía Hispánica. La iglesia y la monarquía funcionan como las dos cartas que se dan soporte mutuo, que se mantienen gracias al soporte mutuo de los dos poderes, la parte espiritual y terrenal. Els Mitjans I Els Límits Del Poder Estatal Allá donde había una tradición política , donde había instaurado una monarquía , no fue difícil aceptar una diversidad de leyes de época medieval , en aquellos casos donde la tradición no se legitimaba estas leyes se llevaban a cabo las damnatio meimoriae , significa la manipulación de ese pasado para hacer un ejercicio de impulsión de la legitimidad de ese nuevo príncipe , con la publicidad con la literatura favorable de la nueva dinastía y siempre busca la legitimación en un pasado gloriosos de esa nueva monarquía , el caso más patente fueron las repúblicas italianas , estas familias distorsionan la historia medieval dentro del contexto, se habían encaminado hacia unos poderes principescos , su tradición anterior sufrió una distorsión y se tuvo que adaptar a las nuevas leyes , que además se fueron dando soporte mediante el soporte de las obras públicas, es el caso de Florencia con los Medici. Los nuevos poderes que se sientan en el trono y en el momento en que lo hacen legitimaban su poder. Los nuevos gobernantes tuvieron que sensibilizarse con las leyes medievales que ya estaban presentes , al menos en el principio cuando se estabilizan las monarquías autoritarias , después se irán forzando estas instituciones , y en otros casos llevara al extremo contrario que es en el momento que el rey quiere establecer una monarquía absoluta , esto comportara que el parlamento se levante y acaban instituyendo una república que acabe con la monarquía, un claro ejemplo será en Inglaterra con la república de Cromwel, que fracasara y que conducirá a una nueva monarquía que este limitada sus funciones por el parlamento , siendo una monarquía parlamentaria. Todos los monarcas tendrán que aceptar esta legislación medieval que minimizan el monopolio de las monarquías autoritarias, por eso en las monarquías europeas se desarrolla una monarquías pactista o el sistema inglés, donde el rey debía de jurar el corpus constitucional y también las defensas de las libertades que habían adquiridos sus súbditos en época medieval, por tanto esto supone un límite de la libertad del monarca. Les Empreses Bèliques La actividad bélica protagonizó tanto en la acción exterior como la interior de los gobernantes, cuya política de prestigio no hubiera tenido valor son el apoyo de la fuerza. Solo, mediante la guerra se impuso el príncipe sobre sus competidores interiores, especialmente la aristocracia señorial que mantenían ejércitos privados. Las nuevas monarquías nacieron de conflictos armados, como en la Península Ibérica o Inglaterra, con ella lograron unificar las
aspiraciones y los intereses de la población, sobre todo de sus sectores más belicosos, que canalizaron esta empresa su agresividad, y en función de una adecuada propaganda de proyecto, reconocieron sin reservas las autoridades de los reyes. La aristocracia media contaba con su ejércitos privados, algunos autores hablan en cuanto el aspecto bélico se produjo una auténtica “revolución militar” en el siglo XVI que se desarrolla sobre todo en el cincuecento. En primer lugar el uso masivo de la artillería junto con la ingeniería militar, se hacen más patente en la guerra de Granada, cuando se plantean asedios de población que no se habían hecho antes, lo mismo se puede decir de las armas individuales de fuego , que supusieron un mayor protagonismo. Los ejércitos crecieron en número y se crearon sectores especializados, además también aparecen estrategos expertos que se convierten en una profesión bien pagada. En este campo sobresalieron los mercenarios suizos que facilitaron hombres, mediante el pagamiento que reciben de los monarcas, de esta manera surgieron los ejércitos preparados, mientras, poco a poco fueron decreciendo las milicias nobiliarias y surgen ejércitos especializados y dedicados al monarca. Estos ejércitos se hicieron permanentes ante la necesidad del monarca de enfrentarse en largas temporadas, esto supuso que el poder militar este en las manos del monarca, no obstante esto, las nuevas armas, los ejércitos profesionales y el aumento de los contingentes implicaron un crecimiento desmesurado del gasto militar, que obligó a reformas fiscales y el aumento de la presión tributaria. Las haciendas de los estados pasaron a depender de las necesidades militares, incluso en los breves momentos de paz, que se convertían en acudiente compromiso en tiempo de guerra. La Política Financera Aunque el gasto militar no dejó de ocupar el porcentaje más alto del gasto del Estado, otras partidas, relacionadas con los nuevos medios del poder- justicia, administración, política de prestigio-, también crecieron. Todos estos requerimientos se tradujeron en cambios en el sector hacendístico que implicaron reformas en la organización y, en especial, aumento de la presión fiscal. Los esfuerzos de los soberanos por aumentar y mejorar la recaudación de impuestos chocaron con los privilegios de diversos grupos y los problemas derivados de la propia estructura recaudatoria. En general, la política fiscal abundó en líneas básicas. La primera incidió en la diversificación de los ingresos tributarios y más concretamente en el interés por los impuestos indirectos. Como estos gravaban preferentemente el consumo-también el comercio, una actividad en expansión durante el periodo- permitían obtener rendimientos fiscales de aquellos cuerpos ajenos a la tributación directa y se beneficiaron mientras la evolución general de la economía de Europa fue en alza. Además, los indirectos, al afectar a toda la población, parecían, a ojos de la sufrida masa sin privilegios, tributos más igualitarios. En algunos casos, impuestos sobre el consumo y aduanas permitieron eludir el control que sobre el dinero recaudado pretendían ejercer los cuerpos representativos. Sin embargo, el aumento de los gravámenes sobre los productos alimentarios básicos o la imposición de tasas en artículos anteriormente exentos, podían tener consecuencias peligrosas si se abusaba de tales medidas. Estos impuestos, cuyas repercusiones caían en los no privilegiados, tuvieron una influencia aguda y nefasta en las modestas economías campesinas. Otras instancias del poder, las que tenían que autorizar los impuestos crecidos, se aprovecharon de sus prerrogativas para obtener compartidas con el monarca. De esta manera los tributos siguieron recaudándose mayoritariamente de modo indirecto, a través de intermediarios. Ello provocó que parte del beneficio fiscal quedara en manos privadas y, además, que la imagen del Estado dependiera de la acción de particulares. Todos los esfuerzos para obtener más tributos no alcanzaban de sufragar los ambiciosos proyectos de los gobernantes. El dinero se recogía con retraso y drenaba numerosos bolsillos antes de llegar al Tesoro. Hubo que recurrir, en consecuencia, a expedientes diversos que paliasen el problema de liquidez. En algunos casos solo se trató de adelantar las cantidades que luego eran cumplimentadas por los impuestos anuales, pero el recurso del préstamo se generalizó pronto y empezó a gravar con peligro los ingresos regulares, en función de los altos intereses exigidos. El recurso del crédito de los banqueros, a través de los llamados “asientos”, se complementó con la emisión de deuda pública, en forma de “juros” que eran situados sobre rentas de la Corona. Estas soluciones distaban mucho de una plan racional de financiación y eran solo medidas parciales para aportar dinero rápido, aunque las consecuencias a largo plazo, como hemos dicho, fueron desastrosas. Aquí estuvieron algunos límites más caracterizados del Estado, en la inadecuación de la organización hacendística a los
Son otros de los pilares fundamentales del nuevo Estado moderno, fue el ejercicio del ejercicio de la justicia, cuya estructura experimento un cambio similar al de los órganos administrativos. El punto de plenitud se encuentra la plenitud jurisdiccional del rey, que provenía de la Edad Media, en la realidad había un amplio abanico de jurisdicciones privadas, también había situaciones excepciones que habían impedido tradicionalmente su ejercicio. Excepcionales como por ejemplo, el monarca no tuvo más remedio que incluir también los principios de los Derechos Germánicos, fuertemente arraigados , la faira , supone que dos o más personas de cierta cualidad social , podían satisfacer su deseos mediante forma violenta para solucionar cualquier aspecto o problema , de esta manera, el monarca no intervendría en estos enfrentamientos. Este proceso tiene unos pasos para seguir, primero tiene que haber un desafío público y por lo tanto tienen que transcurrir 15 días hasta que se produce el enfrentamiento, el monarca no actúa a no ser de que los enfrentamientos sean muy sangriento, o hasta que un desafiado denuncia al otro. En este sentido, los logros más importantes fueron, por un lado, la racionalización de las diversas instancias judiciales en función de la jerarquización y, por otro, la implantación de jueces reales en los niveles medios e inferiores y la fijación de tribunales superiores para las apelaciones y recursos. Sin embargo, pese a los esfuerzos realizados y las mejoras obtenidas, no se pudo eliminar la constelación de ámbitos jurisdiccionales situados al margen de la justicia. En Europa Occidental se ensayaron reformas fundamentales. A mediados del siglo XV fueron creados en Francia diversos “parlamentos” provinciales, siguiendo el modelo parisino. Eran instancias intermedias de apelación que sirvieron además para vigilar el cumplimiento de la legislación real en el territorio y crear clientela fiel a los intereses de la corona. La red, en sus niveles inferiores , se complementó con los vizcondes, los bailes y los senescales; por encima de los parlamentos provinciales, el Parlamento de Paris mantuvo su superioridad. En Castilla, desde finales del siglo XV se organizaron chancillerías y audiencias, con competencias de apelación sobre las decisiones judiciales de alcaldes y corregidores. Pero en ningún lugar la justicia quedó separada de una manera radical de los organismos centrales, por lo tanto eran las instituciones más cercanas al monarca las encargadas de encabezar el sistema judicial. En ellas recaía directamente y por delegación la superioridad de la jurisdicción regia antes aludida, que predominaba en este nivel sobre las demás jurisdicciones privadas de la aristocracia, la jerarquía eclesiástica o los tribunales municipales. Fuente de justicia y de ordenamiento, los monarcas utilizaron con frecuencia el recurso de dictar leyes como instrumento de su política de centralización y unificación. En la cabeza del Estado se unificaba la función administrativa, la judicial y la legislativa. Aunque en algunos lugares la tradición daba cierta capacidad legislativa a las asambleas representativas, a comienzos de la Edad Moderna todos los gobernantes intentaron crear un derecho real independiente y original. Los objetivos eran tres: aumentar el ámbito de sujeto a la autoridad real, limitar jurisdicciones privadas y legítimas las actuaciones regias. También en estas cuestiones los monarcas buscaron en la tradición el punto de partida y empezaron por recopilar la legislación real preexistente. L'Estat I Els Altres Poders: La Noblesa La nobleza del siglo XVI tuvo menos protagonismo en los acontecimientos. El estamento privilegiado en el Quinientos habría estado oscurecido por los fuertes poderes principescos y habría tenido que esperar a la centuria siguiente para recuperar pociones anteriores. En primer lugar, no pueden hacerse generalizaciones, pues en cada Estado las circunstancias fueron distintas. Por otra parte, parece incontestable que la nobleza, como estamento privilegiado, y a pesar de sus enormes diferencias internas, mantuvo en el Quinientos su posición predominante. En el siglo XV, las noblezas se vieron implicadas en las guerras civiles que consolidaron las nuevas monarquías. En el proyecto de Estado, la guerra canalizó gran parte de las expectativas de la gran nobleza. Una actitud diferente adoptaron los monarcas con las noblezas de media y baja. Si el recelo inicial presidió las relaciones con las grandes familias y su sometimiento fue el objetivo, con respecto a las capas inferiores del estamento se observó desde el primer
momento el interés por promocionarlas en la administración, y la milicia. En las instituciones regias de gobierno y justicia fueron apartados los títulos grandes y fueron sustituidos por otros nobles y letrados. Se perseguía encumbrar a sectores nobiliarios para construir una nobleza de servicio ligada a la dinastía. Apoyados por ellos los gobernantes se dotaron de cuerpos fieles y clientelas políticas identificadas con su causa, sin que se minara el orden social. Las instituciones del gobierno irán apartando a los grandes títulos nobiliarios por la nobleza, lo que se quería hacer es crear un nuevo grupo nobiliario al servicio de la monarquía y dándole a la gran nobleza dándoles cargos apartándolos del poder. No obstante , con esto los monarcas no quisieron minar el orden social estamental , motivo que hizo favorecer a los grandes linajes , lo que hacen es repartir los cargos , pero lejos del centro de decisión del poder y sobre todo se les concede el derecho de mayorazgo , que garantiza la pervivencia de los grandes patrimonios mobiliarios de la familia quedara ligado a un solo miembro , es una forma de favorecer a la continuidad a la familias de alta Alcudia que estarán vigentes hasta las cortes de Cádiz. L'Estat I Els Altres Poders: Els Municipis I Els Poders Urbans En la Baja Edad Media, se había consolidado el poder urbano, donde el poder se ha concentrado es en la ciudad, por tanto deja de ser rural, fagocitara el mundo rural porque controla más parte del territorio, las ciudades serán los polos de atracción dentro de los estados. Por tanto en la primera Edad Moderna, muchas ciudades y villas que habían tenido una sólida tradición de gobierno, disfrutaban de una buena dominación, con un buen dominio sobre las señorías. Las potentes ciudades estaban gobernadas por oligarquías locales burguesas y algunas veces con la participación de la nobleza, la cual la mayoría de los casos estaba compuesta por mercaderes, letrados, personas del tercer estado, pero con un cierto conocimiento político y económico. En Europa las oligarquías burguesas son los que capitalizan el poder y la riqueza con cierta envergadura, por lo tanto algunas de estas burguesías llegaron a negociar con las monarquías incorporándose en el proyecto dinástico, poco a poco esta burguesía comienzan a discutir las prerrogativas y los impuestos que tendrían que satisfacer al rey; en algunos casos estas oligarquías vieron el crecimiento de la monarquía como una amenaza de sus privilegios y reaccionaron violentamente como por ejemplo la monarquía Hispánica. En el paisaje europeo no solo existían centros urbanos grandes y ricos. El mapa estaba repleto de núcleos de población medianos y pequeños, con su propio régimen municipal y sus privilegios locales. Sobre ellos, el Estado articuló una red de funcionarios con la doble misión de velar el cumplimiento de la ley regia y recaudar impuestos. Para cumplir ambas, se articularon dos medios. El primero, la organización dela justicia en diversas instancias jerarquizadas y a través de instituciones y cargos judiciales de nueva creación. El segundo consistió en una política intervencionista en los asuntos económicos y en los nombramientos de cargos municipales. En general, se trató de una superestructura que tutelaba el ejercicio del gobierno local, pero que en ningún caso implicó actuaciones más profundas; los poderes estatales no fueron más allá dentro de la órbita del poder local. Todo el programa del absolutismo monárquico pasó, en este periodo, por un acuerdo, un reparto de autoridad, entre las oligarquías locales y el poder central. L'Estat I Els Altres Poders: Les Assamblees Representatives Existían en toda Europa diversas asambleas, que en origen habían pretendido ostentar la representación política de los tres órdenes estamentales y constituirse en el símbolo del reino reunido con el rey para decidir sobre las cuestiones primordiales. Aunque su convocatoria dependía del monarca, la teórica legitimidad representativa les permitió hacer frente a las exigencias regias y negociar contrapartidas. En realidad, en ningún país las asambleas actuaron como portavoces de todo un cuerpo social. La nobleza había dejado de interesarse por ellas, pues tenía otros medios para defender sus intereses. Por diferentes motivos, la masa campesina no tenía acceso
