Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


Apuntes 2015, Apuntes de Historia

Asignatura: moderna universal II, Profesor: Amparo Felipo, Carrera: Història, Universidad: UV

Tipo: Apuntes

2015/2016

Subido el 23/02/2016

davidpro-2
davidpro-2 🇪🇸

4.2

(40)

8 documentos

1 / 58

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
David Llopis Canet
2n Grau en Història, Grup A
Facultat de Geografia i Història, UV
Història Moderna Universal I
Tema 1: La Formació de les Noves Monarquies:
El progressiu Reforçament de l'Auroritat Reial i els mitjans d'acció del poder monàrquic (Valencià):
El pas de l'Edat Medieval a l'Edat Moderna, es caracteritza per un canvi en tots els àmbits, però en concret destaca el canvi
en la política, perquè apareixerà una tendència cap al reforçament de l'autoritat reial. Les raons que expliquen aquest
progressiu refoçament de l'autoritat reial, es veuran explicades amb l'aparició d'obstacles en la seua execució del poder, que
forçaran a aquests a augmentar la seua autoritat. Per tant els monarques es veuran obligats a reduir la importància de
determinades families nobiliàries, que pel seu poder i les seues clienteles, poden suposar un entrebanc en eixe procés de
progressiu reforçament de la seua autoritat.
Els mitjans, dels quals disposarà el monarca per frenar el poder de la noblesa. Aquests mitjans de reducció de poder de les
families nobiliàries, es divideixen entre els mitjans d'acció ideològics i els mitjans d'acció materials. Començant pels últims,
destaquem la creació d'un nou consell d'un nombre menor a l'anterior, designats directament pel rei, especialitzant així la
formació d'aquests consellers i d'aquesta manera poder controlar més directament als membres que el formen. Cal dir que el
consell anterior a aquest, el consell tradicional, es mantidrà fins quedar obsolet, mentre que el nou anirà guanyant
competències i especialitzant-se, per tal de ser més efectiu.
Un altre dels mitjans d'acció material va ser la designació de persones afins i fidels al rei, per tal de controlar els territoris,
açò va suposar un augment de la burocràcia de manera general, excepte en el cas francés, on no es complirà. La font de
reclutament dels funcionaris del rei, tenien principalment una formació en dret i per tant en lleis, però més avant es
realitzarà una venda de càrrecs, fent d'aquesta manera que es puguen augmentar els ingressos de la Corona, en un moment
de dificultat econòmica o d'un augment de les despeses de l'Estat.
D'altra banda, la imposició i creació d'impostos de tot tipus, ajudava també a aquesta necessitat d'augmentar els ingressos,
per cobrir les despeses de la Corona. Principalment, l'establiment d'impostos tant d'antics com de nous, suposava poder
tindre un exèrcit permanent, ja que fins al moment els exèrcits estaven formats per personal no qualificat com a tal o per
mercenaris. Açò formarà part d'una triple evolució, per eixa tendència dels exèrcits a adquirir un caràcter permanent.
Parker, un autor destacat al respecte d'aquest moment, determinarà aquest procés a Itàlia a principis del segle XVII; mentre
que Roberts, un altre autor destacat al respecte del tema, el sitúa al segle anterior al de Parker. Però en definitiva, els
historiadors conflueixen en opinions al acceptar aquesta perpetuació de l'exèrcit com a permanent, a partir de la Guerra dels
Trenta Anys (1618-1648), on aquesta tendència es generalitza.
Un dels factors d'aquesta triple evolució, el segon en aquest cas, va ser l'augment de personal en l'exèrcit. La reclutació de
personal per a l'exèrcit va augmentar amb la concesió de patents de capità, que a més, tenia l'adquisició d'un sou i l'ascens
social. En definitiva, se li concedia el poder per a reclutat soldats. I fins i tot es reclutaven rodamóns i deliqüents als quals
se'ls commutava la pena a canvi d'un servici militar.
1
pf3
pf4
pf5
pf8
pf9
pfa
pfd
pfe
pff
pf12
pf13
pf14
pf15
pf16
pf17
pf18
pf19
pf1a
pf1b
pf1c
pf1d
pf1e
pf1f
pf20
pf21
pf22
pf23
pf24
pf25
pf26
pf27
pf28
pf29
pf2a
pf2b
pf2c
pf2d
pf2e
pf2f
pf30
pf31
pf32
pf33
pf34
pf35
pf36
pf37
pf38
pf39
pf3a

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Apuntes 2015 y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!

David Llopis Canet 2n Grau en Història, Grup A Facultat de Geografia i Història, UV

Història Moderna Universal I

Tema 1: La Formació de les Noves Monarquies:

- El progressiu Reforçament de l'Auroritat Reial i els mitjans d'acció del poder monàrquic (Valencià): El pas de l'Edat Medieval a l'Edat Moderna , es caracteritza per un canvi en tots els àmbits, però en concret destaca el canvi en la política, perquè apareixerà una tendència cap al reforçament de l'autoritat reial. Les raons que expliquen aquest progressiu refoçament de l'autoritat reial, es veuran explicades amb l'aparició d'obstacles en la seua execució del poder, que forçaran a aquests a augmentar la seua autoritat. Per tant els monarques es veuran obligats a reduir la importància de determinades families nobiliàries, que pel seu poder i les seues clienteles, poden suposar un entrebanc en eixe procés de progressiu reforçament de la seua autoritat. Els mitjans, dels quals disposarà el monarca per frenar el poder de la noblesa. Aquests mitjans de reducció de poder de les families nobiliàries, es divideixen entre els mitjans d'acció ideològics i els mitjans d'acció materials. Començant pels últims, destaquem la creació d'un nou consell d'un nombre menor a l'anterior, designats directament pel rei, especialitzant així la formació d'aquests consellers i d'aquesta manera poder controlar més directament als membres que el formen. Cal dir que el consell anterior a aquest, el consell tradicional, es mantidrà fins quedar obsolet, mentre que el nou anirà guanyant competències i especialitzant-se, per tal de ser més efectiu. Un altre dels mitjans d'acció material va ser la designació de persones afins i fidels al rei, per tal de controlar els territoris, açò va suposar un augment de la burocràcia de manera general, excepte en el cas francés, on no es complirà. La font de reclutament dels funcionaris del rei, tenien principalment una formació en dret i per tant en lleis, però més avant es realitzarà una venda de càrrecs, fent d'aquesta manera que es puguen augmentar els ingressos de la Corona, en un moment de dificultat econòmica o d'un augment de les despeses de l'Estat. D'altra banda, la imposició i creació d'impostos de tot tipus, ajudava també a aquesta necessitat d'augmentar els ingressos, per cobrir les despeses de la Corona. Principalment, l'establiment d'impostos tant d'antics com de nous, suposava poder tindre un exèrcit permanent, ja que fins al moment els exèrcits estaven formats per personal no qualificat com a tal o per mercenaris. Açò formarà part d'una triple evolució, per eixa tendència dels exèrcits a adquirir un caràcter permanent. Parker , un autor destacat al respecte d'aquest moment, determinarà aquest procés a Itàlia a principis del segle XVII; mentre que Roberts , un altre autor destacat al respecte del tema, el sitúa al segle anterior al de Parker. Però en definitiva, els historiadors conflueixen en opinions al acceptar aquesta perpetuació de l'exèrcit com a permanent, a partir de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) , on aquesta tendència es generalitza. Un dels factors d'aquesta triple evolució, el segon en aquest cas, va ser l'augment de personal en l'exèrcit. La reclutació de personal per a l'exèrcit va augmentar amb la concesió de patents de capità, que a més, tenia l'adquisició d'un sou i l'ascens social. En definitiva, se li concedia el poder per a reclutat soldats. I fins i tot es reclutaven rodamóns i deliqüents als quals se'ls commutava la pena a canvi d'un servici militar.

infanteria, el que es seguia utilitzant eren les armes blanques, en especial la pica, i el que va suposar una

innovació en aquest camp va ser la integració percentual i progressivament d'armes de foc, que al tractar-se

de la infanteria, resultaven ser sempre pesades i dificultoses d'emprar. En el cas de la cavalleria, la

transformació es va produir en la progressiva substitució dels terços, que eren una formació militar

nombrosa, dificultosa de moure i controlar, a batallons, suposant la reunió d'una dècima part de soldats al

respecte dels terços, millorant així el seu control. I en el cas de l'artilleria, els canons van ser incorporats de

manera progressiva a les batalles i allunyant-los de l'àmbit excepcional d'atacar fortaleses.

Un altre mitjà material, va ser la diplomàcia, on abans del canvi a l'Època Moderna , una persona principalment pertanyent a la noblesa era enviada per establir vincles amb altres monarques i estats. Però ara, es passarà a la instauració de seus diplomàtiques, per a resoldre batalles principlament, de manera més directa. Però no serà fins al segle XVIII, on un dels principals autors experts en el tema de la diplomàcia, Roden , dirà que la diplomàcia i les seues seus permanents arribaran al seu esplendor màxim.

- La Imatge de l'Autoritat del Príncep (Valencià): En una altra instància, a banda dels mitjans materials, tenim també els mitjans ideològics, que separats del apartat anterior, els centrarem amb el teòric del poder més destacat. Aquest va ser Maquiavel (segle XVI), florentí, i una de les seues principals obres va ser la de " El Príncep ". Maquiavel , vivia en un moment convuls d'invasions en tot el territori italià, per les monarquies europees, i per tant és patent el temor de perdre la independència. Cal dir que Maquiavel , en cap de les seues obres parla de l'estat, o com ha de ser l'estat, sinó més be el que transmitix a través de la seua obra és com ha d'actuar el Príncep , d'ahí el nom de la seua obra, i en ella es centrarà en la pràctica política del monarca. Finalment, també, el que estarà tractant de fer a la seua obra es constituir un model de vida, establint radicalment una linia divisoria entre la política i la moral. És necessari destacar que per a Maquiavel serà totalment important la virtud del Príncep , i una de les caracterísitques fonamentals per al seu model de Príncep , serà el fet de tindre virtud, perquè això mateix l'ajudarà en el camí cap a la glòria, i aquesta glòria del Príncep , identificarà a l'Estat. És a dir, el Príncep és la imatge de l'Estat i com a tal ha de ser virtuós i gloriós. I a més, ha de ser afortunat i saber lluitar contra la desgràcia. I en definitiva, a través de tota la seua obra, mostra eixa desaparició per a ell, de la idea o del model de sobirà, just, generós i moderat, que era l'ideal que tenien els teòrics europeus. Una idea que ja venia d'Època Medieval. - El Triunfo de las Monarquias en Europa (Castellà): Tras las abdicaciones del Emperador, y por su deseo, la compleja estructura que había estado a su cargo se dividió en dos entidades políticas. Felipe II recibió y amplió la herencia de su padre para constituir un nuevo proyecto imperial, la " Monarquía Hispánica ", configurada por un triángulo con sus bases en el Mediterráneo Occidental y el vértice en los Países Bajos, aparte del dominio ultramarino. Abandonados los problemas centroeuropeos y asumida la división político- religiosa, los objetivos del complejo monárquico filipino cambiaron con respecto a los de su padre. Felipe II , profundizó en la idea universalista de la autoridad regia, aunque con una marcada aspiración centralizadora, según el modelo de la Corona de Castilla, el territoro con mayor tradición estatal y donde encontró los medios más fiables para desarrollar su política. La Monarquía encarnó los principios de la unidad de la fe y de la plena autoridad regia, a través de una desarrollada estructura administrativa y mecanismos burocráticos en la toma de decisiones. A pesar de que los frentes de combate siguieron muchos y, además, la estructura continuó configurada como una agregación de territorios heterogéneos, la Monarquía Hispánica se mantuvo íntegra hasta mediados del siglo XVII.

Otros modelos monárquicos de aspiración absolutista se desarrollaron en el período. A la muerte de Isabel

I , Inglaterra se había sentado entre las potencias de rango medio, y había llevado a sus últimas

consecuencias la autoridad estatal, dentro de los límites impuestos por el Parlamento y los problemas

religiosos. Los Estuardo fracasarán al intentar forzar los límites de su autoridad más allá de los logros

anteriores.

Por otra parte, el poder monárquico en Francia sufrió avances y retrocesos. Entre los tiempos de Francisco I y la época de Enrique IV median las ocho guerras de religión que sumieron al país en una crisis profunda y pusieron en entredicho la propia existencia de la monarquía. Pero el programa de reconciliación nacional y reconstrucción económica dirigido por Enrique IV , restauró los niveles de organización administrativa y hacendística de la primera mitad del siglo XVI. En otros lugares también fue la hora de las monarquías. En Escandinavia, en Rusia, en Portugal, se desarrollaron procesos que, aunque con éxito diverso, ya no tuvieron marcha atrás. Al final del siglo, la monarquía triunfó como la fórmula estatal de más futuro. Sin embargo, faltaba recorrer aún mucho camino hasta alcanzar plenamente el ejercicio de la autoridad absoluta.


Tema 2: Afirmación de la Monarquía Autoritaria en la Europa Occidental:

- FRANCIA: - La Pràctica Autoritaria de Francisco I (Castellà) :

Francisco I , hijo de Carlos de Valois , conde de Angulema, y Luisa de Saboya , subió al trono francés el año 1515 y su política se dividió en dos ámbitos: la política exterior y la política interior. En primer lugar, al respecto de la política exterior, la cual prácticamente tomó la mayoría de los esfuerzos de Francisco I , debido al hecho de que el siglo XVI fue un período especialmente convulso, de enfrentamientos entre las monarquías más poderosas por la ostentación de la preeminencia continental; todo ello salpicado por el gran problema religioso suscitado a raíz de la Reforma emprendida por Martín Lutero ; se caracterizó principalmente por la organización de la regencia del gobierno mientras él estuviera fuera, recayendo en manos de su madre y el condestable Carlos de Borbón y por el anhelo expansionista. Partió hacia Italia con el claro propósito de continuar la política de expansión italiana emprendida por sus predecesores en el trono. Esta acción motivó las protestas de las principales potencias, pero no impidió que el rey francés reconquistara la importante plaza del Milanesado a los suizos. Ante tal provocación militar, las potencias europeas montaron enseguida una liga contra él. Debido a la rápida victoria de Francisco I , la liga se vino abajo. El papa León X , temeroso de la presencia de Francisco I en Milán, se separó de la liga y firmó con éste el Concordato de Bolonia , por el que le reconocía su autoridad sobre Milán y le concedía el privilegio de nombrar a sus propios obispos. Como contrapartida, el rey francés se comprometía a no atacar las posesiones papales en Italia. El éxito de Francisco I culminó con la Paz Perpetua firmada con los suizos, por la que Francisco I obtenía el derecho a reclutar tropas en los cantones suizos. Años más tarde, murió el emperador Maximiliano , con lo que quedó vacante el trono imperial. Francisco I se presentó como candidato, teniendo a su favor su dinero y sus recientes éxitos italianos. Pero no fue apoyado por los banqueros alemanes ni por el propio pueblo. Fue elegido entonces, Carlos V de Alemania , I de España , por lo que a partir de ese momento surgió una constante rivalidad entre ambos, rivalidad que se concentró en una serie de guerras entre ambos reyes por la posesión de Italia, y en definitiva por dirimir quién de los dos sería el líder político del continente. Francisco I , al verse totalmente rodeado y amenazado por las extensas posesiones territoriales que había heredado Carlos V , buscó la alianza con Enrique VIII de Inglaterra. Pero éste, no sólo no aceptó unirse a Francisco I , sino que apoyó abiertamente a Carlos V. Por lo tanto, ante la segura derrota, ambos firmaron un tratado de amistad en el castillo de Windsor.

Las hostilidades entre ambos no tardaron en sucederse, donde el rey francés fue de fracaso en fracaso, desde el principio

hasta el final, perdiendo todo lo conquistado y, además, teniendo la desgracia de que su condestable, Carlos de Borbón , para rematar, se pasó al bando del emperador Carlos V. En un último intento por enderezar la campaña, Francisco decidió atacar la ciudad de Pavía, pero las tropas suizas que tenía a sueldo, como mercenarios, le abandonaron. Entonces, fue hecho prisionero y conducido a Madrid. Allí, fue obligado a firmar el durísimo Tratado de Madrid , por el que cedía varías provincias francesas, renunciaba a sus pretensiones sobre Italia y se prometió en matrimonio con Leonor de Austria , hermana de Carlos V. Nada más recuperar su libertad, Francisco I olvidó las promesas hechas en su cautiverio, cumpliendo sólo el matrimonio pactado, y organizó, una nueva liga, pero esta vez contra el emperador, formada por el papa Clemente VII , las ciudades italianas de Milán, Florencia y Venecia, el propio Francisco I y finalmente Enrique VIII , el cual se había desligado de la alianza con el emperador por su intención de divorciarse de su tía, la reina Catalina de Aragón. El pacto antiimperial se formó en el 1526, con una campaña bélica que se prolongó desde hasta 1529. Las tropas mercenarias y bien preparadas de Carlos V llevaron a cabo el famoso Saco de Roma , en represalia contra el Papa por ayudar a su enemigo. Francisco I invadió Nápoles, tanto por mar como por tierra, pero gracias al excelente capitán genovés Andrea Doria , que se había pasado a las filas del emperador, se pudo mantener la vital plaza. La larga duración de la campaña, que desgastó a todos los contendientes, hizo necesaria la firma de una paz, conocida como La Paz de las Damas por haber sido negociada por Luisa de Saboya , madre de Francisco I , y Margarita de Austria , tía del emperador. Mediante este acuerdo, Carlos V desistió de sus pretensiones sobre Borgoña, mientras que Francisco I abandonaba definitivamente Italia. Las hostilidades entre ambos monarcas volvieron a reanudarse al morir el duque de Milán, Francisco Sforza , sin descendencia. Francisco I aspiraba colocar un duque favorable a sus intereses italianos, pero Carlos V se negó a tal hecho, por los mismos objetivos que alimentaba el rey francés. La guerra entre ambos estaba nuevamente servida. Si los anteriores enfrentamientos entre ambos no habían servido de mucho, territorialmente hablando, esta contienda aún lo fue menos, sirviendo tan sólo para que ambos ejércitos se desgastaran mutuamente, sin poder conquistar plazas importantes ni avanzar sobre el enemigo de una manera constante y efectiva. Esta circunstancia les obligó a firmar la Paz de Niza , por la que se acordó una tregua de 10 años entre ambos países. Ciertamente, ambos la necesitaban. La deseada tregua fue rota nuevamente por Francisco I , siempre atento a la menor posibilidad de desgastar el poder de su gran rival. Francia seguía amenazada por las posesiones europeas del emperador, por lo tanto, Francisco I nunca podía estar tranquilo con semejante presión. El estallido de los enfrentamientos fueron causados por el asesinato, por parte de los españoles, de dos agentes del rey francés. Este suceso fue aprovechado por Francisco I para volver a montar una liga antiimperial. Las circunstancias eran realmente propicias para ello, ya que Carlos V acababa de regresar de una desastrosa expedición contra Argel. Francisco I , no tuvo inconveniente en firmar una serie de alianzas con el sultán turco, con el duque de Cléves y con los reyes de Dinamarca, Suecia e Inglaterra, todos ellos protestantes. Preparó cinco ejércitos para invadir los dominios del emperador, comandados personalmente por él, empezando la batalla muy triunfalmente, hasta que fue frenado. Carlos V contraatacó con fuerza y dispuso un ejército que se encaminó imparablemente hacia París. Ante esta seria amenaza imperial, Francisco I no tuvo más remedio que firmar otra paz, donde los dos reyes acordaron devolver los territorios conquistados a la otra parte. Francisco I renunció a sus pretensiones sobre Flandes y Nápoles, y a su vez, Carlos V a sus intereses sobre Borgoña. De este modo se puso punto final a las luchas entre españoles y franceses, que habían dominado la primera mitad del siglo XVI. En cuanto a política interior, en materia religiosa, Francisco I se mostró en principio indulgente con los reformistas franceses, conocidos en Francia como Hugonotes

reparo en unirse con los “ infieles ”, ya fueran musulmanes o protestantes, si con ello podía sacar algún

beneficio en su guerra contra el emperador. Pero, desde el momento en que fue consciente de que los

Hugonotes , que en su mayoría pertenecían a la nobleza, representaban un verdadero peligro político,

Francisco I tomó una postura de resuelta oposición contra ellos, que culminó en el Edicto de

Fontainebleau , por el que prohibió el credo protestante.

En el interior del reino fue un celoso defensor de la supremacía regia, e impuso su autoridad sobre la Iglesia, sobre todo a raíz del Concordato de Bologna , firmado con el Papa, que le permitía nombrar a los obispos franceses. La cada vez mayor injerencia de los monarcas en los asuntos eclesiásticos, era un hecho consumado en la mayor parte de las monarquías europeas del momento, signos inequívocos del forjamiento de las llamadas monarquías centralistas y autoritarias, donde el rey se situaba en la cúspide del organigrama político, con un poder incuestionado. Francisco I también redujo el excesivo poder que tenían los nobles, con especial relevancia en el ámbito judicial. Reorganizó el ejército nacional e impuso el empleo de la lengua francesa en todos los actos y documentos oficiales. Su preocupación por la cultura fue indiscutible, como correspondía a un príncipe profundamente imbuido del espíritu renacentista. Durante su reinado se registró en Francia un notable desarrollo económico, consecuencia de la gran cantidad de metal precioso procedente de las Indias, y que pasaba a Francia a través de España. El auge de la circulación de moneda permitió un incremento de las industrias metalúrgica y textil. Pero sus constantes luchas con el emperador trajeron como consecuencia la ruina periódica de su administración, pero, a pesar de ello, fue un monarca querido por su pueblo que le veía como la encarnación del héroe perfecto francés.

- Las Guerras de Religión (Castellà): Se conoce como Guerras de Religión de Francia , a una serie de ocho conflictos que se desarrollaron en Francia durante la segunda mitad del siglo XVI, y en el que se enfrentaron católicos y protestantes calvinistas, conocidos como Hugonotes. El desarrollo del humanismo durante el Renacimiento, provocó el nacimiento de una corriente reformista que cuestionó los tradicionales principios de la religión católica, tal y como la enseñaba la Iglesia de Roma. Al catolicismo tradicional, se opondrá el protestantismo y ello desencadenará una terrible guerra civil. Las discordias empiezan en los años 1540 y 1550 debido a destrucciones iconoclastas cometidas por protestantes. A finales del reinado de Enrique II , el conflicto se politiza y al morir el rey, los partidos religiosos se organizan para preparar sus estructuras militares. Las guerras de religión empiezan en el 1562 y prosiguen, con intervalos de paz hasta 1598, con la promulgación del Edicto de Nantes. Estos disturbios religiosos resultan especialmente difíciles de estudiar por su complejidad. A las diferencias religiosas se superponen enfrentamientos políticos, luchas sociales, divergencias culturales y por último, un contexto europeo tenso. Estos disturbios coinciden con un debilitamiento de la autoridad real. Los reyes Francisco I y Enrique II no habían tolerado ninguna oposición a su poder. Al morir este último, los reyes Francisco II y Carlos IX son demasiado jóvenes para poder imponer su autoridad. No pueden impedir que los franceses se enzarcen en esta guerra. Entre ambos contendientes, la reina madre Catalina de Médicis y su canciller, tratan sin éxito de mantener la continuidad del Estado por medio de la tolerancia religiosa. La insubordinación de los franceses toma como modelo el comportamiento de príncipes y grandes señores, que toman las armas sin permiso del monarca. El feudalismo que aún se vive en Francia queda de manifiesto con la progresiva autonomía de los señores y de sus partidarios. La convocatoria de los Estados Generales

, que se lleva a cabo tres veces durante estas guerras de religión, es el testimonio patente del debilitamiento

Segunda Guerra de Religión (1567–1568):

Tras cuatro años de paz, el reino se encuentra otra vez al borde del conflicto armado. Y en el resto de Europa, la situación también se agrava. La segunda guerra estalla justamente el 1567, al intentar el príncipe de Condé apoderarse de la familia real. Esta ruptura con la política de concordia es una sorpresa y el ataque de Condé, en quien Catalina de Médicis había depositado sus esperanzas de conciliación, una traición. Tras este hecho la regente decide utilizar la violencia para mantener la paz. Los dos ejércitos se vuelven a enfrentar y otra vez los protestantes son derrotados. El debilitamiento de los dos bandos lleva a la firma de un nuevo tratado, tal y como se hizo al final de la primera guerra.

- Tercera Guerra de Religión (1568-1569): La paz, fue frágil, ya que el poder real ya no confía en el príncipe de Condé. Pocos meses después de esta nueva tregua, los católicos son los que tratan de anticiparse al enemigo y tratan de capturar al príncipe de Condé. Las tropas protestantes vuelven a ser derrotadas y sufren grandes pérdidas. El príncipe de Condé es ejecutado y emerge un nuevo dirigente entre los calvinistas, el almirante de Coligny. Este recupera los restos del ejército, se dirige al sur para reclutar más tropas y vuelve a dirigirse hacia París. Con la amenaza de las tropas de Coligny sobre París se firma una nueva tregua, asegurando cuatro plazas de seguridad para los protestantes. - Cuarta Guerra de Religión (1572–1573): Iniciada con la terrible masacre de San Bartolomé y con el fracaso del sitio de la Rochelle , por parte del ejército real, que hacen que esta guerra termine relativamente pronto y con un edicto de pacificación. - Quinta Guerra de Religión (1574–1576): Iniciada con la evasión de los líderes protestantes de la Corte, en la que se hallaban en libertad vigilada, después de San Bartolomé. Esta guerra termina con otro edicto, que concede mayor libertad al culto protestante. - Sexta Guerra de Religión (1576–1577): Iniciada por la Liga Católica, y esta vez concluida con un edicto y paz que restringen las condiciones del culto protestante. - Séptima Guerra de Religión (1579–1580): Esta guerra, declarada por una minoría protestante, fue una de las más breves y menos seguidas. Terminó entre la indiferencia general con la toma de Cahors, por parte de Enrique de Navarra y lotra paz, que prorrogaba seis años los privilegios de las plazas de seguridad protestantes. - Octava Guerra de Religión (1585–1598): Los enfrentamientos entre católicos y protestantes se endurecen con la alianza entre los protestantes y los rebeldes nederlandeses alzados contra España, y la de los católicos de la Liga, con Felipe II de España , que despreciado por los de la Liga, es incapaz de mantener su autoridad y huye. Trata de acabar con la Santa Liga, asesinando a sus jefes, pero un monje fanático lo asesinará a él, convirtiendose así el jefe de los protestantes, Enrique de Navarra , en rey de Francia, con el nombre de Enrique IV. Éste tendrá que luchar para reconquistar su reino, en manos de la Liga, que se niega a reconocer a un rey protestante; pero su alianza con fieles a la corona y sobre todo su conversión al catolicismo, le abren las puertas de París. Y el problema religioso se zanja con un edicto que declara la tolerancia mutua, el Edicto de Nantes. -

En una altra instància, els Reis Catòlics també van emprendre una operació política de gran envergadura: la

submissió dels nobles a la seua autoritat. Així, van restringir als nobles el dret d'assessorar i d'acudir en

defensa del rei, propis de les velles monarquies feudals de l'Edat Mitjana. Per això, es va crear un sistema

de Consells , formats per juristes escollits i pagats pel rei. L'exèrcit, per la seua banda, va quedar format per

soldats mercenaris. Així, es va remodelar el Consell Reial en les Corts de Toledo , fent-lo més estructurat i

dividint-lo en parts. També van reforçar el sistema de recaptació d'impostos, per a la qual cosa van crear la

Comptadoria Reial d'Hisenda i van arrabassar privilegis i terres que els seus antecessors havien atorgat a la

noblesa.

El model de monarquia autoritària de Castella no es va poder imposar, per contra a Catalunya, perquè no es va modificar el sistema polític de la Corona d'Aragó. En arribar al tron Ferran II , la Corona Catalano-aragonesa també sortia d'una cruenta guerra civil, que havia enfrontat a Joan II , qui volia imposar l'autoritat reial per sobre de les institucions, amb les classes dirigents del Principat. Per tal de pacificar el país, Ferran el Catòlic va fer un seguit de reformes, d'entre les quals destaca el sistema pactista de govern, segons el qual el poder del rei depenia d'un “ pacte ” amb els grups més rics i poderosos de cada regne.

- La Instauració de la Dinastia dels Habsburg (Valencià): Gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics , sobre Carles V (I d'Espanya), fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D'una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d'Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l'altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat. Aquests amplis dominis encara es veurien ampliats a la mort del seu avi Maximilià d'Àustria , amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D'aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps. Per ser nomenat emperador, Carles V va dur a terme una intensa activitat diplomàtica i hi va invertir quantitats importants de diners. El títol imperial li va proporcionar l'autoritat moral per dirigir Europa en defensa de la cristiandat. Carles V , nascut i educat a Flandes, va arribar a la Península Ibèrica el 1517 per tal de ser reconegut com a rei. Era molt jove i va arribar envoltat de nobles flamencs i borgonyons, que el van ajudar a governar, davant del descontentament dels castellans i aragonesos, que el consideraven com un rei estranger. Aquest descontentament va esclatar el 1520 en forma de protesta, perquè el rei estava utilitzant els diners castellans amb la finalitat de ser elegit com a emperador del Sacre Imperi. Moltes ciutats de Castella es van unir i va començar la Guerra de les Comunitats. El conflicte va comportar un canvi en la manera de governar de Carles V que, davant aquests fets, va prescindir de l'assessorament dels estrangers en el govern i va oferir càrrecs a la noblesa castellana. Respecte a Catalunya, el regnat de l'emperador Carles V , es va caracteritzar pel manteniment d'unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Fins i tot es va donar la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la Monarquia Hispànica , especialment en el Mediterrani. Tampoc és que el regnat fora una etapa idíl·lica, ja que Carles V va signar una aliança amb Gènova que era l'enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, la Catalunya dels inicis de l'Època Moderna no estava en condicions d'oferir cap resistència a l'emperador, perquè encara no s'havia recuperat de la crisi baixmedieval. D'aquesta manera, després de superar uns inicis complicats a l'interior, l'emperador Carles V es va poder centrar a la política exterior, imperial, on el seu principal objectiu va ser buscar d'unir tots els reis cristians contra els principals enemics de la religió catòlica, els turcs i els protestants alemanys, sota el seu comandament.

Dins d'aquesta política exterior, ens trobem amb el llarg conflicte amb França ( veure Francesc I ), els conflictes amb la qual, van ser la constant de les relacions de Carles V amb els monarques francesos. Així, França va ser el rival constant de la monarquia de Carles V en la lluita per aconseguir l'hegemonia a Europa, a causa del perill que representava per a aquest país sentir-se envoltat pels dominis dels Habsburg. França, gran potència del Renaixement, es va negar obstinadament a inscriure's en un ordre europeu el qual l'àrbitre suprem fora el rei d'Espanya i emperador d'Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles V. En quant a la relació amb Portugal, cal dir que Carles V , va cercar l'aliança amb els portuguesos en la recerca d'una estabilitat peninsular necessària per a les seues empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l'hereva d'aquest regne. D'altra banda, els problemes alemanys, a la mateixa casa de l'emperador, derivarien de la implantació del Luteranisme que amenaçava d'escindir el món cristià medieval. Així, la difusió del protestantisme pels territoris alemanys, va desfer la unitat religiosa de l'Imperi i va ser una provocació a l'autoritat de l'emperador. D'aquesta manera, va esclatar un conflicte armat entre protestants i catòlics, i Carles V va derrotar els prínceps protestants. Finalment, va establir la igualtat entre catòlics i protestants i va conduir a que es decretara la llibertat religiosa en els estats alemanys, fet que suposava un fracàs per a l'emperador. La lluita contra els turcs, va ser també una constant del seu imperi, al igual que França. Carles V , va intentar en diverses ocasions eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense cap èxit. Malalt i esgotat per les constants lluites en les que es va veure immergit en el seu regnat i per la derrota davant del Luteranisme , Carles V va lliurar els territoris austríacs al seu germà Ferran , que també va heretar el títol d'emperador del Sacre Imperi. I després, el monarca va abdicar en el seu fill Felip II , que va rebre els territoris hispànics i les seues colònies, a més dels Països Baixos i les possessions italianes.

- La Governació de la Monarquia Hispànica (Valencià): L'Imperi articulat per Carles V , estava format per infinitat de territoris diferents, tots amb les seues pròpies lleis i institucions. El principal punt en comú que tenien aquells territoris, era el fet de compartir un mateix rei, que exercia el govern, dirigia la política exterior i s'ocupava de l'administració, l'exèrcit i la recaptació dels impostos. La Monarquia Hispànica dels Àustries tenia el seu centre polític a Castella, on els monarques van imposar una monarquia autoritària, seguint el model estès des de finals de l'Edat Mitjana en molts dels països europeus. Cal tenir en compte, que els Habsburg no van crear un nou sistema polític, sinó que van mantenir el model de monarquia composta heretada dels Reis Catòlics. Així, es respectaven el dret, les costums i les institucions tant de la Corona d’Aragó com del Regne de Navarra. La Corona d'Aragó presentaven unes estructures institucionals vives i fortes, que eren el resultat de la contraposició de poders entre la monarquia i les institucions de la terra. Aquestes institucions no es trobaven endarrerides ni avançades respecte d'altres estats europeus. En els segles XVI i XVII, el Principat i els comtats eren, de dret i de fet, una entitat política i territorial separada amb vincles amb les altres entitats que componien la Corona d'Aragó i compresa dins del conjunt de la Monarquia Hispànica. La Corona d'Espanya no existia, ens trobem davant d'una pluralitat d'estats que tenien en comú una mateixa corona. Els Habsburg van impulsar a Castella un model de monarquia autoritària on el rei concentrava tot el poder, de manera que les decisions importants es prenien des de la Cort. L'eix central del govern el constituïen el rei i els seus auxiliars, que ell mateix elegia, normalment entre els juristes i la noblesa del regne de Castella. A cada territori hi havia un virrei, que governava en nom del rei quan aquest no hi era. També hi havia una audiència, encarregada d'administrar justícia.

Per tal de portar a terme les funcions bàsiques de l'estat, es van crear tot un seguit d'organismes que