¡Descarga Monarquia francesa y más Apuntes en PDF de Historia Moderna solo en Docsity!
LA MONARQUIA FRANCESSA
La política europea des del segle XIII al XVII es caracteritza per la gran importància de la noblesa i l’església en la política. Els estats moderns o monarquies modernes buscaran el poder perdurable de les institucions de poder, per tal de conservar les relacions clientelars a la mort d’un monarca.
La noblesa i l’església recolzen poder del rei, i aquest els aporta: -Fonaments divins i legals que respatllen la seva preeminència. -Pensament Romà: tradició i costum.
La sobirania s’interpretava com el poder superior del rei sobre el regne, buscant en el seu comportament un be comú. La corona fou la cosificació de la idea de poder.
Amb la creació d’institucions generals el rei intenta integrar a tots els grups socials mitjançant confiança i fidelitat. Les corts es converteixen en la trobada d’elits, i on es feien les lleis. S’enalteix la figura del monarca a través de manifestacions culturals.
Organització monarquia francesa durant el regnat de Carles VIII i Lluís XII (1483-1515). Carles VIII, que morirà sense descendència, i el seu oncle Lluís XII tindran fama de reis “bons”. El mes important, es que duen les elits al poder mitjançant uns organismes elegits per el monarca. Els principals serien:
- Consell real. Organisme únic amb competències universals, format per una oligarquia política (30-60 persones), prínceps de sang, llinatges del regne, intel·lectuals i clergat. Per a discutir temes determinats es reunia el conseil étroit : organisme distint amb autonomia, excepte en justícia, camp del que s’encaregava el Gran conseil (amb la mateixa autoritat que el parlament).
- Tribunals. Constituïts per oficials del rei, i en qui aquest delegava el seu poder. Estaven especialitzats en la justícia o en finances.
Amb Carles VIII hi havien cinc tribunals de justícia (París, Touluse, Grenoble, Bordeux, Dijon). Lluís XII afegirà dos mes (Rouen, Aix). S’encarregaven de jutjar sobretot en grau d’apel·lació, i tenien certes competències administratives.
Els tribunals de finances es definien com els guardians del regne. Les seves decisions serien debatudes en el senat. Es dividia en quatre parts. -La càmera de comptes: verificava els comptes dels oficials i jutjava els litigis.
- Cour des aides : registrar els edictes sobre els impostos que modificaven la situació fiscal, jutjaven els processos relatius a la repartició, percepció...
- Cour des monnaies : Registrava les ordenances sobre la fabricació de monedes.
- Cour deu tresor : administrava i posseïa jurisdicció sobre el domini del regne.
- Assemblees representatives. Constituïen un diàleg entre el rei i els súbdits. Els seus membres ho eren per la posició social, riquesa i competència. Organitzades en estats generals i provincials. -Els estats generals estaven constituïts per delegats de les tres ordres o estaments. No foren massa utilitzats, ja que preferiren consultar als súbdits en assemblees mes reduïdes i manejables, com els conseils elargis. -Els estats provincials estaven constituïts per representants dels tres estaments, convocats per el rei. La seva principal funció era votar els impostos.
La política anterior a Carles VIII i Lluís XII (Lluís XI) es va basar en la recuperació de la Guerra dels 100 anys. Recupera territoris, excepte Bretanya.
-Carles VIII. El seu problema mes agut serà el ducat de Bretanya, independent de la corona francesa. Envaeixen el territori per forçar la boda amb Ana, filla duc de Bretanya. El tractat de Laval sellava eixe acord, respectant l’autonomia de Bretanya.
La campanya de Nàpols per ajuntar les dos Sicílies va suposar grans sacrificis. -Per mantenir la pau a Anglaterra paga indemnitzacions (tractat d’Etaples) -Entrega Rosselló i Sardenya a Ferran el Catòlic. -Franco Condado, Artois i Charolais a l’Emperador Maximilià. -Cedeix bona part del que havia optés de l’herencia Borgony, i com a conseqüència les fronteres del Nord-Est es veuen compromeses durant anys.
-Lluís XII. No variarà la política del seu antecessor. Ambicions per conquerir Nàpols (conquerit pels espanyols al 1504) i anexionar-se el Ducat de Milan. Aquestos no serien els seus únics enemics.
També el papa Julio II vol expulsar als francesos d’Itàlia per a imposar el seu poder. Forma la Lliga de Cambrai (1508) contra els turcs. Derrota als venecians (1509) i s’apodera de les ciutats que volia. El torna a convocar poc després, per expulsar els francesos d’Italia. A la volta Lluís XII convoca el concili de Pisa (1511) sense autorització papal, al que Julio II respon convocant el V concili de Letràn. Els francesos guanyen a Ravena (1512) però acabaran perdent el Milanesado (1513).
-Francisco I (1515-1547) i Enric II (1547-1559). Amb el Parlament Reial convocat el 1515 deixà clares les seves intencions de governar sense els òrgans. El primer enfrontament va ser al registrar el concordat de Bolonia, que reemplaçava la Pragmàtica sanció de Bourges. Deixen al papa sols l’investidura canònica.
L’església francesa, però, no registra el concordat fins dos anys després (1518). La crisi estalla al 1527, quan Francesc I reafirma la seva autoritat. Carlos Evirat proclama els poders absoluts del rei.
Canvia la imatge del rei a través de la seva representació en escultures i pintures cristianes i profanes. Dona força als juristes, segons els quals el rei te infinit poder per acabar amb feudalisme, mitjançant els drets de regalíes o privilegis. La independència del rei i la jurisdicció es plasma en tractats, que comencen la construcció d’una nova monarquia “sobirana”.
La construcció de la monarquia es fruit de les circumstàncies i els efectes polítics, no d’una centralització. Era una articulació d’una societat junt i d’acord a unes institucions que es transformen lentament.
El consell reial conserva la competència universal. Està composada per un xicotet número de consellers elegits per el rei: Consell étroit , Consell des affaires o Consell secret. El tribunal es per a les demandes i assumptes judicials presentats al rei (caràcter particular), i prengué el nom de Consell des parties o consell privé. El Consell de finances es assumit per ell després de les reformes 1523-1524. Els intendents de finances eren comissaris en poder creixent.
política, i això va suposar un problema per a França. Isabel I i Felipe II optaran per la repressió.
La principal línia divisòria serien els catòlics i els protestants, concretament els calvinistes que era doctrina millor definida que el Luteranisme. Va tindre una difusió mes ràpida i mes independendència del poder polític. El catolicisme serà reforçat al concili de Trento al 1563. La doctrina quedarà mes definida i el clergat millor preparat.
En les monarquies es reforça el poder real sempre contant amb el Parlament (Anglaterra), les Corts (Espanya) i els Estats Generals (França). Hi haurà una dualitat el poder entre Parlament i la Monarquia, malgrat que aquesta es reforçarà cada volta mes. Es imprescindible tindre en compte la personalitat dels monarques.
Afecta els problemes successoris; masses campessins amb les mans dels nobles.
- Instruments de govern: contrapesar el poder dels nobles, drets feudals, buròcrates formats en les universitats (classe mitja/noblesa), consell: confiança amb el rei
Segons John Eliot: L’autoritat dels prínceps serà desafiada per una combinació de dissidència religiosa, malestar, conspiracions mobiliàries i resistències parlamentàries. Els resultats seran diferents. A França, el poder monàrquic col•lapsa fins que s’instaura Enric IV de Borbó.
CRISI: RESTAURACIÓ DEL PODER MONÀRQUIC A FRANÇA Orígens de la Guerra de Religió (1559-1562). Al 1559, França combina aspectes: -Financers. Degut a la lluita amb els Habsburg es produeixen massa pèrdues, arribant al 1558 a la suspensió de salaris. Es recorreix als Estats Generals per a que reafirmen el seu paper econòmic en l’Estat. -Polítics. L’oposició parlamentària i la lluita de les grans famílies aristocràtiques per tindre una major influència sobre la monarquia i col·locar als seus membres al poder. -Religiosos. El major problema estarà en l’àmbit religiós. A meitat dels anys 50 (s.XVI) augmenten les esglésies protestants i de confessionalitat calvinista. Agafen força per la conversió de dues famílies: Borbons i Montmorency-Châtillon.
Enric II inicia la repressió. Mor i el poder passa a Francesc II, però com es menor governen els oncles. Continua una repressió contra el protestants, però alguns calvinistes reaccionen i volen el poder (conspiració de Amboise).
Mor Francesc II i el poder passa a Carles IX, però com es menor la regència passa a sa mare Catalina de Médicis. Es produeix un apropament dels catòlics i protestants, però el col·loqui fracasa. Catalina optarà per la tolerància, i es farà el edicte de Saint-Germain (1562), segons el qual els Calvinistes poden fer culte en privat.
El Duc de Guisa matarà a trenta calvinistes. Aquestos prenen la resistència armada i nomenen als borbons protectors de la corona francesa, el que conduirà a una Guerra Civil.
APOGEU DELS CALVINISTES (1562-1572): L’apogeu del calvinisme es produeix pel recolzament tant intern, amb esglésies locals (ampliant així la seua base nobiliària) com extern (el mes destacable la reina Isabel d’Anglaterra).
Catalina vol superposar el poder de la corona front als Guisa. Otorga als calvinistes una sèrie de edictes que impliquen una major tolerància, inclòs tingueren accés a la cort. Les principals limitacions serien la falta de suport a les petites ciutats i en la noblesa.
Els calvinistes sobreviuen a les tres primeres guerres. Coligny es fa càrrec de la figura del Condé i aconsegueix recuperar el culte i una sèrie de seguretats. Catalina per “signar” la pau prepara un enllaç matrimonial entre Margarita (filla) i Enric de Borbó. Mentre, Coligny busca guanyar la confiança del rei Carles IX desplaçant a Catalina i atacant a Felip II. Això suposarà un fracàs per als calvinistes.
L’ASSASSINAT DE SANT BARTOLOMÉ I LES CONSEQÜÈNCIES: L’ESTAT CALVINISTA (1572) Es coneix com l’assassinat de Sant Bartolomé a la matança sofrida per l’Almirant Coligny i líders Hugonuts. Es produeix una transformació en el moviment calvinista francès, i una radicalització en la ideologia i acció política. Es fan escrits defensant el dret de resistència contra el soberà.
L’innegable enfrontament contra la monarquia portarà a una doctrina de resistència. Es fa un contracte formal entre la monarquia i el poble. Com a resultat, organitzen un Estat Hugonut al sud de França i la seua aliança amb els polítics.
EL REGNAT D’ENRIC III (1574-1589): L’ÚLTIMA DINASTIA VALOIS.
Enric III accepta les condicions imposades pels rebels, es a dir, la llibertat de culte als Hugonots. Això provocarà la reacció catòlica.
La monarquia es veu incapaç d’assegurar la unitat religiosa. Es produeix un moviment revolucionari i antiregalista, com la lliga catòlica, on el Duc de Guisa busca limitar el paper del monarca i reforçar els Estats Generals. Enrique III provoca la guerra contra els Hugonuts, que acaba amb l’Edicte de Poitiers (1577), restringint les condicions als protestants.
Malgrat la prohibició de les lligues catòliques i protestants, les resistències segueixen sent molt fortes. Existeixen per tant tres règims a França: protestants, catòlics i reials. Això provoca una crisi econòmica i social.
A la mort del menor dels Valois els Guisa reaccionen. Va esclatar llavors la més llarga de totes les Guerres de Religió, la coneguda com "Guerra dels tres Enriques”, ja que en ella van combatre Enric III, Enrique de Navarra i Enrique de Guisa.
Enfront dels hugonots aliats amb la Corona, la Lliga Catòlica comptava amb el suport militar i financer d'Espanya i (després del fracàs de l'intent de la reina mare per a negociar amb Guisa, la Lliga) es va fer prompte amb el control de tot el nord de França, amenaçant París. Enric III, atrapat, va tindre que firmar el Tractat de Nemours, el 7 de juliol de 1585, pel que revocava tots els anteriors edictes de tolerància i prohibia el protestantisme. Enrique de Navarra, al ser un heretge, quedava exclòs de la successió al tron.
La lliga tornà a exigir-li, però aprofitant la reunió dels estats generals va ordenar matar als Guisa. La reacció serà un alçament popular, i un apropament entre Enric III i Enric de Navarra. Enric III va ser assassinat pel monjo dominic Jacques Clément mentres intentava prendre París. El cap dels hugonots, Enrique de Navarra, es va convertir així en rei de França amb el nom d'Enric IV
