¡Descarga Neteja fusta y más Apuntes en PDF de Conservación y Restauración de Bienes Culturales solo en Docsity!
12. INTRODUCCIÓ ALS SISTEMES DE NETEJA
La neteja de pintura és una de les operacions més delicades dels processos de conservació-restauració. Delicada perquè es treballa en contacte directe amb la capa pictòrica o els vernissos, que són els que donen l'aparença estètica a l'obra, i la seva eliminació (intencionada o accidental) pot causar danys irreversibles a les obres, afectant greument la seva unitat estètica i documental.
Si anem als diccionaris per buscar la definició de "neteja", trobem el següent:
- Diccionari GEC:
- "Fer neta alguna cosa treien-ne la brutícia o allò que hi és de més."
- Diccionario RAE - "Limpieza: - 1. f. Cualidad de limpio. - 2. f. Acción y efecto de limpiar. - 3. f. Pureza, castidad. (...)"
En restauració, tradicionalment, s'havia entès per neteja la retirada indiscriminada de brutícia + vernissos + retocs, en una sola operació, que sovint era indiscriminada i no respectava (perquè no aconseguia diferenciar- ho) veladures ni acabats intermedis entre capes de vernissos.
El concepte "neteja" ha tingut una connotació positiva històricament en conservació- restauració, potser derivada dels postulats higienistes del segle XIX. Històricament, s'ha entès la neteja com un bé, un rejoveniment de les obres, l'eliminació de tot allò que les perjudicava i les envellia, recollint potser l'acepció de "puresa" que dóna la definició de la Reial Acadèmia, i projectant-la als resultats obtinguts en les obres després d'haver-les netejat. Així, una pintura neta esdevenia més "pura" i per tant més propera a l'estat primigeni o "original".
Avui sabem, però, que l'estat original d'una pintura només es dóna en el moment inical de la seva existència. Els materials que configuren les obres envelleixen de manera natural des del moment que són aplicats. Per tant, no és possible recuperar l'aspecte "original" d'una obra atès que el pas del temps és, ara com ara, irreversible. L'envelliment no es produeix només a la capa superficial: tots els materials de les obres envelleixen, cadascun seguint els processos propis.
Actualment, el concepte de neteja en conservació-restauració és més selectiu i precís. Entenem per neteja...
- Retirat de la brutícia superficial
- Retirat o alleugeriment dels vernissos
- Retirat de les repintades
- Retirat dels retocs
...en processos selectius i individualitzats, amb un raonament teòric i unes comprovacions prèvies. En cap cas s'entén la neteja com una eliminació massiva i en un sol acte dels diferents estrats, i les raons per realitzar-la obeeixen a criteris de conservació preventiva o d'estètica, però no a la recuperació de la pretesa puresa o originalitat de l'obra.
Estrats Sub-estrats Característiques Possibles opcions
Suport Fusta: posts, ancoratges i claus
Donen forma i estabilitat estructural
Conservar!
•Bastidor
- Tela
- Donen estabilitat estructural
Capa de preparaci ó
- Encolat imprimació fusta
- Endrapat de juntes
- (^) Capes de cola i càrrega
- Relleus d'estuc
- Encolat imprimació preparació
- Preparen el suport per rebre la capa pictòrica
“ Encolat
Capa
pictòrica
- Bol
- Fulls metàlics
- Capa pictòrica
- Veladures
- Laques
- Porta el missatge de l'obra
Conservar!!!
- Sobreretocs: retocs excessius, que superen els límits de la pèrdua que intenten dissimular.
- Repints que no aporten a l'obra cap valor afegit (ni tan sols el documental)
Com procedir de cara a la neteja?
1- Entendre els diferents estrats presents: És fonamental realiztar un examen previ de les obres en profunditat -no només de les capes superficials- per entendre les realcions que hi ha entre els materials que configuren l'obra i els possibles danys que presentin. Cal utilitzar tots els recursos que tinguem a l'abast per fer aquesta anàlisi prèvia i documentar els resultats obtinguts.
2- Després de l'anàlisi i la documentació prèvies, definir clarament què volem retirar i què no, de forma raonada i justificant-ho.
3- En funció de l'anàlisi i de la comprensió dels estrats que cal eliminar, establir quin sistema de neteja provarem.
Criteris actuals de CR: Actualment, els criteris que regeixen l'activitat dels conservadors- restauradors són els següents:
- Màxim respecte per l'original - Examen previ
- Documentació de tots els passos - (^) **Mínima intervenció
- Reversibilitat dels tractaments**
- Materials utilitzats han de ser:
- El màxim de compatibles amb l'original - El màxim de reversibles - El màxim d'estables
- Llegibilitat de les noves intervencions
- Seguiment del Codi ètic, professionalitat
Pel que fa als procediments de neteja, el compliment d'aquests preceptes no sempre és possible. El coneixement dels materials utilitzats en la creació de les obres i la reflexió sobre els processos de restauració han portat a alguns autors a postular el màxim respecte per les obres, i per tant, a l'argumentació que les obres són intocables.
Sense caure en radicalismes, el màxim respecte ha de passar per la mínima intervenció necessària per mantenir les obres en un estat de conservació que en garanteixi la màxima pervivència i integritat.
Així mateix, cada vegada és més a l'abast dels conservador-restauradors la
possibilitat d'utilitzar instruments que permetin una inspecció acurada de les obres abans d'intervenir. Es fa necessari mantenir-se al dia de les tècniques d'anàlisi i examen, sobre les possibilitats que ofereixen a l'hora d'obtenir resultats i com interpretar-los.
Pel que fa a la reversibilitat, la neteja és un procés irreversible. Tot allò que es retira d'una obra en un procés de neteja ja no podrà tornar a ser-hi, ni pel que fa a la composició ni pel que fa a la disposició en el moment de retirar-ho. És per això que cal documentar de forma extensa i meticulosa tot el que es retira de la superfície d'una obra, atès que tot i ser potencialment una causa de degradació, ens està informant de la història de l'obra i pot ser rellevant de cara a la interpretació del seu context i de les degradacions que pateix o pot patir en el futur.
El procés de neteja d'una obra busca resoldre problemes de conservació i/o de gaudi estètic, però hem de ser conscients que la neteja d'una superfície pictòrica no és inòcua. Cal valorar extensament els possibles efectes secundaris del procediment, ser conscient dels efectes adversos que poden tenir els possibles residus que quedin a l'obra, i la possibilitat que els procediments de neteja desencadenin reaccions amb els materials de l'obra que puguin causar danys més greus que els que s'està intentant resoldre.
En tot cas sempre serà millor tenir una obra "bruta" que tenir una obra "danyada" a causa de la nostra intervenció. Cal defensar, doncs, la mínima intervenció, i en els casos més problemàtics, la possibilitat de deixar sense tocar les capes que a priori hem
considerat retirar. És probable que en el futur hi hagi altres tècniques que permetin acometre la neteja d'obres que actualment presenten riscos davant dels procediments que coneixem.
Què podem plantejar retirar i què no?
Vernís Repintada / Retoc Brutícia 1- Quan podem plantejar de retirar un vernís, una repintada/ retoc, brutícia?
•El vernís està degradat i ha perdut la seva funció protectora.
•El vernís degradat entorpeix/dificulta la visió de l'obra
•El vernís està degradat i/o entorpeix la visió de l'obra però es pot retirar amb un risc controlat.
- Sabem que no és original
- No hi ha perill per a la capa pictòrica
2- Quan podem plantejar de no retirar un vernís, una repintada /
•El vernís no està degradat: no hi ha pèrdua de la funció protectora (conservació)
•Podrien ser originals de l'artista?
- Tenen valor històric o documental
- Es posa en risc la capa pictòrica.
sense olis són fràgils i trencadisses, i poc temps després d'aplicades es fisuren, es tonen opaques i s'escaten de la superfície. Els olis utlilitzats per a la confecció de vernissos solen ser del mateix tipus que els utilitzats com a aglutinants de la capa pictòrica. Això els fa especialment difícils d'eliminar de la superfície sense danyar l'aglutinant, atès que els dissolvents que caldrà utilitzar per eliminar el vernís seran els mateixos que eliminaran la capa pictòrica en afectar-ne el lligant.
Les CERES que s'utilitzen per a alguns vernissos són de procedència diversa. Generalment cera d'abelles, però també ceres d'orígen vegetal com la carnauba o altres. La cera barrejada amb resines per a confeccionar vernissos els confereix un aspecte mat o setinat. En matisa la brillantor.
A partir del segle XX es difon l'ús de resines sintètiques per a la confecció de vernissos, sovint dissoltes en dissolvents d'origen mineral (mineral spirits) derivats del petroli. La cera segueix sent un material afegit per matisar-ne la brillantor, però també deixa de ser una cera d'origen animal o vegetal per passar a ser parafina (derivada del petroli)
Com sabem si vernissos i repintades són originals o no?
Sovint no és facil saber si un vernís és original o ha estat aplicat posteriorment a l'obra. L'originalitat dels materials que configuren les capes de superfície és un tema controvertit, atès que històricament s'han entès els vernissos com a capes de sacrifici, en el sentit que són elements de protecció de la capa subjacent o pictòrica, i s'han aplicat a les obres com a part dels processos de conservació o manteniment al llarg dels anys.
També és cert, però, que els vernissos no només actuen com una capa de protecció de la capa pictòrica, sinó que són el seu "aspecte final", l'acabat amb el que s'han mostrat al públic durant anys, i per tant, part del seu bagatge estètic.
Per altra part, els materials utilitzats per elaborar vernissos al llarg de la història de l'art no són substancialment diferents per èpoques, fins aproximadament el segle XIX. Per això, el coneixement de la composició del vernís no sempre aportarà indicacions sobre la seva "originalitat". Com a molt, aquesta informació ens pot situar en un marge temporal més o menys ampli, i informar sobre la contemporanitat dels vernissos respecte la datació de l'obra.
Pel que fa a les repintades, algunes capes pictòriques sobreposades poden ser de la mà de l'autor de l'obra, que hagi volgut corregir o cambiar algun aspecte que no el satisfeia. No necessàriament han de correspondre's amb intervencions posteriors.
En tot cas,si arribem a la conclusió que una repintada d'una obra és posterior i no original, això tampoc és un argument suficient per decidir que cal retirar-la.
Sovint, les decisions de repintar total o pracialment una obra obeeixen a qüestions relacionades amb la reutilització de les obres, ja sigui per raons de culte (canvis d'atribució iconogràfica de talles i pintures, canvis en els procediments litúrgics d'obres d'ús religiós...), per raons estètiques o de canvis de modes (modificacions de decoracions, vestits, pentinats...) o per desgast de les obres que, pel seu ús habitual, s'han embrutat o han perdut parcialment les capes de preparació o pictòrica. També es dóna el cas a partir del segle XX de la reutilització de suports per pintar obres damunt d'altres que han estat descartades per l'autor. És el cas de molts dels artistes de les avantguardes artístiques de la primera meitat del segle XX, que amb mitjans econòmics precaris, reutilitzen els suports de les obres que no consideren prou rellevants.
En aquests casos, el repintat ens està informant d'un determinat context cultural en el que l'obra ha estat produïda i, a priori, cal considerar el repintat com a part de l'original de l'obra.
Només en els casos en els que tinguem la certesa que el repintat no aporta informació sobre el context històric i cultural de l'obra ens podrem plantejar retirar els repintats, sempre aportant tota la informació que es disposi i els exàmens previs realitzats per arribar a aquesta certesa.
Hi ha alguns indicadors simples que ens poden donar referències sobre si vernissos i/ o repintades són o no originals:
- Si vernissos o repintades penetren dins dels clivellats d'edat / llacunes / forats de corc.
- En pintura sobre tela, si han traspassat el suport tacant el revers a través dels clivellats d'edat (vernissos)
- Contenen materials d'una època posterior a l'original (fora de context històric)
- Estan per sobre d'altres capes que sabem que són posteriors.
Diferents tipus de sistemes de neteja
No hi ha cap sistema únic i definitiu per plantejar la neteja de pintures. La neteja dels dipòsits de brutícia i/o l'eliminació d'estrats superficials sempre estarà en funció del tipus de material a eliminar i, sobretot, de l'obra sobre el que està dipositat. No hi ha cap mètode de neteja que hagi desplaçat els altres o n'hagi superat els avanatges. Tots aporten solucions parcials i millores substancials a un procediment que cal que sigui individualitzat per a cada obra.
Els diferents sistemes de neteja es poden classificar segons el tipus de materials utilitzats per aconseguir l'eliminació dels dipòsits o capes de superfície. Bàsicament hi ha tres categories principals de sistemes de neteja, però cal sumar-hi una quarta opció que és la possibilitat de fer combinacions entre elles.
- Sistemes mecànics (o neteja en sec)
- Sistemes químico-físics (utilització de dissolvents)
- Sistemes biològics (utilització d'enzims)
Sistemes mecànics: Comporten una remoció directa dels substrats alterats o alterants sense solubilizarlos o estovar. Aquest tipus de sistemes té l'avantatge de ser fàcilment controlable, però exigeixen un elevadíssim grau d'habilitat per part del restaurador, i sovint són molt lents. Un ús inadequat o inexpert d'aquest tipus de sistemes danya greu i ràpidament la capa pictòrica. Exemples: goma d'esborrar (en pastilla o en pols), bisturís (manual o elèctric), làser, microabrasímetres de qualsevol tipus, aspirador, llapis de fibra de vidre, esponges Wishab®...
Sistemes químico-físics: Sistemes que parteixen de la solubilització o reblaniment de les capes de materials a retirar mitjançant dissolvents o reactius, que actuen de manera directa sobre els enllaços químics dels elements que les componen. Es
més selectiu i fins i tot efectuar neteges parcials per retirar una part del material superficial perjudicial però deixar en contacte amb la capa pictòrica una part del material original, sense arribar a tocar la pel·lícula pictòrica.
Les substàncies més habituals per suportar els dissolvents són:
•Pòlvores absorbents inerts: pols de silici (talc, pols fòssil o terra de diatomees, etc), alguns tipus d'argiles (sepiolita, attapulgita, etc ..), pols absorbent orgànica (cel·luloses).
•Materials fibrosos: com en el cas de les fibres naturals cel·lulòsiques (cotó hidròfil, pasta de paper) o de les fibres artificials (fibres de polièster).
•Gels: de procedència natrual o sintètica, que es poden subdividir en gels viscosos o gels rígids. Són transparents o semitransparents.
•Emulsions: sistemes heterogenis estabilitzats amb ajuda d'un emulsionant, o barreges de cera i aigua. Són opacs.
Sistemes biològics: es basen en l'utilització d'enzims per a l'eliminació selectiva de substàncies de naturalesa orgànica de tipus protèic. Aquest sistema, encara en fase de perfeccionament, és car i complexe d'utilitzar, i comporta riscos importants tot i que sovint resulta molt eficaç.
Requereix una alta especialització en el seu ús, sovint amb la supervisió d'un biòleg. Els enzims actuen en unes condicions molt concretes de temperatura i pH, i el control de la seva activitat pot resultar difícil.
Intervencions mixtes: Són les més freqüents en la pràctica comuna, i consisteixen en una combinació de sistemes mecànics i químico-físics en diferents graus.
Són ei sistema químico-físics d'elecció preferent, després dels sistemes mecànics per a l'eliminació dels dipòsits de brutícia superficial, tot i que s'utilitzen també per eliminar vernissos, retocs i repintades, utilitzats convenientment.
Històricament la tendència general en conservació-restauració ha estat suposar que si la brutícia superficial no era fàcilment eliminable mecànicament o amb aigua era degut a que contenia alguna cosa més (algun tipus d'aglutinant) que la transformava en difícilment eliminable (fixatius, resines. ..) —i no sempre ha estat cert—, i es justificava així la utilització de dissolvents per eliminar-la.
Actualment, però, els sitemes aquosos permeten eliminar amb molta eficàcia els dipòsits superficials, i després dels sistemes mecànics (sempre que siguin possibles) són el mètode preferent per a la seva eliminació.
Per entendre l'acció de l'aigua com a dissolvent dels dipòsits de brutícia superficial cal entendre el comportament químic tant de l'aigua -com a dissolvent- com de la brutícia acumulada.
En la utilització de dissolvents preval el principi de "similar dissol a similar", i bàsicament la "similitud" de la sentència fa referència al tipus d'enllaços moleculars entre dissolvent i solut.
Els enllaços primaris de les substàncies (els que es produeixen entre àtoms i ions) poden ser de tres tipus :
- Enllaç covalent (entre molècules)
- (Aigua, cel·lulosa, olis, dissolvents...) - (^) Apolar
Na+
Cl 1
- Polar
Enllaç iònic (compostos iònics)
1 Enllaç metàl·lic (metalls)
(Claus, grapes...)
Acció Físico-Química: el dissolvent exerceix les dues funcions, física i química alhora.
- Dissolvents dipolars apròtics
—...i l'Aigua.
L'aigua: H 2 0
- Té un enllaç primari: covalent molt polar
- L'enllaç secundari predominant són els ponts d'hidrogen L'acció dissolvent de l'aigua és complexa. Dissol:
Molècules neutres molt polars (com el sucre) actuant físicament Compostos iònics (com el clorur sòdic) actuant físicament Substàncies ionitzables (proteïnes: cola) actuant químicament
Per aquestes característiques polivalents es considera l'aigua un "dissolvent universal"
En ser un dissolvent molt polar, té un fort pol de càrrega negativa i fort pol de càrrega positiva.
- Actua físicament com a dissolvent: separa les molècules dels compostos.
- Actua físicament com a dissolvent de substàncies iòniques: separa els compostos ionitzables.
- Actua químicament: trenca proteïnes (les polaritza i les ionitza)
L'aigua exerceix una acció físico-química sobre els elements que dissol, actuant com els dissolvents dipolars apròtics.
Desavantatges de l'aigua:
Malgrat la seva eficàcia solvent, l'aigua té alguns inconvenients per als nostres propòsits:
- Té poc poder mullant (alta tensió superficial)
- Té un alt poder de penetració
- Té una alta retenció en els subrtrats (evaporació lenta)
Aquests desavantatges, però, es poden resoldre modificant les propietats químiques de l'aigua amb l'adicció de diferents substàncies:
- Àcids o bases per incrementar la seva capacitat d'acció química
- Agents quelants per afavorir la solubilizació de sals insolubles
- Tensioactius per facilitar la dissolució de materials lipòfils
- Agents espessants
-» per augmentar la seva capacitat humectant i evitar la difusió a estrats subjacents
El pH: és la unitat en una escala de 0 a 14 que ens permet mesurar l'acidesa o basicitat d'una solució aquosa. El pH es defineix com el logaritme negatiu en base 10 de l'activitat dels ions d'hidrògen d'una solució. El pH indica la concentració d'ions H +^ (i d'ions OH").
- Si H +^ > OH" -> Àcid (pH < 7)
- SiH+^ = OH" -> Neutre (pH = 7)
- SiH+^ <OH' -> Bàsic (pH > 7)
Per tant, un àcid es pot definir com una substància que dissolta en aigua en aigua fa augmentar la concentració d'ions H+. I una base serà la substància que en aigua fa augmentar els OH- (hidròxids) o disminuir els H+.
Taula de pH de substàncies d'ús comú:
Àcid gàstric 2. Suc de llimona 2.4 Aigua pura — Cola 2 5 Saliva d'un humà sa Vinagre 2.9 Sang 7.34 - 7. Suc de taronja o poma
3.5 Aigua de mar 8.
Cervesa 4.5 Sabó de mans o
o
o
Pluja àcida <5.0 Amoníac domèstic 11. Cafè 5.0 Lleixiu 12. Te 5.5 sosa càustica domèstica
Llet |
Acid + Base = Sal + Aigua
Sobre què actuen àcids i bases?
Àcids -> lonitzen substàncies bàsiques: -> Proteïnes
Bases -> lonitzen substàncies àcides: -> Olis i ceres (brutícia greixosa)
Resines naturals Polisacàrids (gomes) Proteïnes
"Saponificació" dels olis:
O ll
H 2 C-0—C—R1 o
3 NaOH
Triacilglicérid o
Éster (olis) + Hidròxid -> Alcohol
Tradicionalment, per fabricar sabons s'han utilitzat greixos de diversa procedència mesclats amb alcalis (generalment hidròxid sòdic = sosa càustica) i es produeix una reacció química coneguda com a saponificació dels greixos.
Greix (oli) + Hidròxid -> Alcohol + Sabó (sal alcalina de l'àcid del greix)
En les pintures on la capa pictòrica o els vernissos contenen olis cal ser molt curós amb la utilització d'alcalis. A pH superior a 9 es produeix la saponificació dels olis dels vernissos i aglutinats, i per tant, s'estaria destruint l'aglutinant de la capa pictòrica o un dels components del vernís per convertir-lo en sabó.
Per evitar-ho, no utilitzarem solucions aquoses que superin uns límits de "seguretat", establerts en:
Solució àcida -> pH 5,5 Solució alcalina -> pH 8,
Utilitzarem sempre solucions "tamponades", és a dir, solucions amb un pH concret que es manté estable quan el posem en contacte amb una superfície ionitzable. Si no fos així, el pH de la solució aquosa variaria en contacte amb la superfície a netejar, i no tindriem manera de controlar l'acció de la solució. Per treballar amb solucions àcides o bàsiques repararem tres solucions tamponades:
- 1- Una lleugerament àcida -> pH = 5,
- 2- Una neutra pH = 7
- 3-Una lleugerament bàsica -> pH = 8,
