Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


Psicoanálisis Lacaniano: Conceptos Clave en la Adolescencia - Prof. Álvarez, Apuntes de Psicología

Una introducción a la terapia psicoanalítica lacaniana y sus conceptos clave en el contexto de la adolescencia. Se abordan temas como la alienación, la pulsión, la transferencia y el papel de los padres en el desarrollo del sujeto. Se incluyen ejemplos de casos para ilustrar estos conceptos.

Tipo: Apuntes

2016/2017

Subido el 01/12/2017

inmasantin1988
inmasantin1988 🇪🇸

1 documento

1 / 8

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
RESPOSTES PAC1
TERÀPIA PSICOANALITICA
ACTIVITAT A) PREGUNTA 1
Primer de tot m’agradaria fer referència al fet que la concepció del subjecte dintre de la teoria
psicoanalítica és un terme més lacanià, ja que Freud feia un ús d’aquest concepte com el del
cogito cartesiano, un individu que la raó com el centre de la seva existència (De Freitas,
2012). Dit això, i seguint a Rivarola (2011), es podria considerar que els termes fonamentals
per a explicar la concepció de subjecte serien de major a menor importància, els següents:
Complex d’Èdip: Lacan el divideix en tres moments a través dels quals el nen passarà de
l’ordre del real on forma el triangle imaginari a l’ordre simbòlic.
Triangle imaginari: Format per la mare que satisfà les necessitats del nen, el nen que vol
ser el desig de la mare per omplir la seva manca i el fal·lus.
Fal·lus: Objecte imaginari que representa el que desitja la mare, per això el nen es vol
convertir en el fal·lus en la fase preedípica per satisfer el desig de la mare (Evans, 2007).
Castració: Procés a través del qual el nen abandona la conquesta de ser el fal·lus i que
implica una identificació amb el pare i poder assolir la maduresa sexual.
Repressió: Mecanisme de defensa mitjançant el qual certs records són expulsats de la
consciència i reclosos en l’inconscient (Evans, 2007). La primera repressió va ser la del
significant del desig de la mare que va instituir l’inconscient (Rivarola, 2011).
Alienació: Es podria definir com la conseqüència inevitable del procés de reconeixement del
subjecte com un ser que depèn de l’altre. En l’estadi del mirall, quan el nen es veu en el
mirall separat de la seva mare, s’apropia d’aquesta imatge (de la seva pròpia imatge en el
mirall).
JO (moi) (ego): S’origina en l’estadi del mirall, quan el nen s’identifica amb la imatge de sí
mateix (s’aliena). Es troba en un pla imaginari ja que en realitat no existeix. És l’enunciat i es
va construint en la relació amb l’altre.
Jo (je): En aquest cas, i a diferència del jo (moi) es tractaria de l’enunciació. És els subjecte
que trobem darrera de les ensopegades, lapsus i talls del discurs, quan el subjecte sense voler
renuncia a l’enunciat i es converteix en enunciació (cau el vel).
Aparell psíquic: Freud desenvolupa la primera tòpica que estava formada pel conscient,
preconscient i inconscient (sent aquest últim l’objectiu del psicoanalista). Posteriorment, el
mateix Freud desenvolupa la segona tòpica formada pel Jo, l’Allò i el Superjò. Les dues
tòpiques no són excloents.
Pulsió: Força constant que té la seva font a zones erògenes com la boca, el marge anal, etc. i
que no s’origina per estímuls externs sinó que hem de cercar el seu origen a nivell intern. Té
la particularitat de que no desapareix malgrat arribi a la seva meta (implica satisfacció però
no desaparició), ja que arribar a la meta implica arribar a l’origen (Rivarola, 2011).
Repetició: Lacan la defineix com la insistència de la palabra (Evans, 2007). Dit d’una altra
manera, es tracta del fenomen pel qual certs significants intenten tornar a la vida del subjecte
malgrat que hi hagin certes resistències que els intenten bloquejar. A través de la transferència
es pot manifestar aquesta repetició
Transferència: Mecanisme que origen en la relació psicoanalítica mitjançant la qual,
segons Lacan, l’analitzant reprodueix en la seva relació amb l’analista determinades actituds
que havien estat característiques de les seves relacions prèvies (amb el pare o altres
significatius).
pf3
pf4
pf5
pf8

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Psicoanálisis Lacaniano: Conceptos Clave en la Adolescencia - Prof. Álvarez y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!

RESPOSTES PAC

TERÀPIA PSICOANALITICA

ACTIVITAT A) PREGUNTA 1

Primer de tot m’agradaria fer referència al fet que la concepció del subjecte dintre de la teoria

psicoanalítica és un terme més lacanià, ja que Freud feia un ús d’aquest concepte com el del

cogito cartesiano, un individu que té la raó com el centre de la seva existència (De Freitas,

2012). Dit això, i seguint a Rivarola (2011), es podria considerar que els termes fonamentals

per a explicar la concepció de subjecte serien de major a menor importància, els següents:

Complex d’Èdip: Lacan el divideix en tres moments a través dels quals el nen passarà de

l’ordre del real on forma el triangle imaginari a l’ordre simbòlic.

Triangle imaginari: Format per la mare que satisfà les necessitats del nen, el nen que vol

ser el desig de la mare per omplir la seva manca i el fal·lus.

Fal·lus: Objecte imaginari que representa el que desitja la mare, per això el nen es vol

convertir en el fal·lus en la fase preedípica per satisfer el desig de la mare (Evans, 2007).

Castració: Procés a través del qual el nen abandona la conquesta de ser el fal·lus i que

implica una identificació amb el pare i poder assolir la maduresa sexual.

Repressió: Mecanisme de defensa mitjançant el qual certs records són expulsats de la

consciència i reclosos en l’inconscient (Evans, 2007). La primera repressió va ser la del

significant del desig de la mare que va instituir l’inconscient (Rivarola, 2011).

Alienació: Es podria definir com la conseqüència inevitable del procés de reconeixement del

subjecte com un ser que depèn de l’altre. En l’estadi del mirall, quan el nen es veu en el

mirall separat de la seva mare, s’apropia d’aquesta imatge (de la seva pròpia imatge en el

mirall).

JO (moi) (ego): S’origina en l’estadi del mirall, quan el nen s’identifica amb la imatge de sí

mateix (s’aliena). Es troba en un pla imaginari ja que en realitat no existeix. És l’enunciat i es

va construint en la relació amb l’altre.

Jo (je): En aquest cas, i a diferència del jo (moi) es tractaria de l’enunciació. És els subjecte

que trobem darrera de les ensopegades, lapsus i talls del discurs, quan el subjecte sense voler

renuncia a l’enunciat i es converteix en enunciació (cau el vel).

Aparell psíquic: Freud desenvolupa la primera tòpica que estava formada pel conscient,

preconscient i inconscient (sent aquest últim l’objectiu del psicoanalista). Posteriorment, el

mateix Freud desenvolupa la segona tòpica formada pel Jo, l’Allò i el Superjò. Les dues

tòpiques no són excloents.

Pulsió: Força constant que té la seva font a zones erògenes com la boca, el marge anal, etc. i

que no s’origina per estímuls externs sinó que hem de cercar el seu origen a nivell intern. Té

la particularitat de que no desapareix malgrat arribi a la seva meta (implica satisfacció però

no desaparició), ja que arribar a la meta implica arribar a l’origen (Rivarola, 2011).

Repetició: Lacan la defineix com la insistència de la palabra (Evans, 2007). Dit d’una altra

manera, es tracta del fenomen pel qual certs significants intenten tornar a la vida del subjecte

malgrat que hi hagin certes resistències que els intenten bloquejar. A través de la transferència

es pot manifestar aquesta repetició

Transferència: Mecanisme que té origen en la relació psicoanalítica mitjançant la qual,

segons Lacan, l’analitzant reprodueix en la seva relació amb l’analista determinades actituds

que havien estat característiques de les seves relacions prèvies (amb el pare o altres

significatius).

A.2)

A3. Primerament, relacionarem el psicoanàlisis amb el conscient i l’inconscient ja que és clau

portar a la consciència les forces inconscients que motiven el comportament humà. És per això,

que conscient i inconscient estan units per una línia recta i directa en l’esquema. En la part

inconscient, trobem l’allò, que és la font de la motivació i dels desitjos i que sol estar oculta. En

el conscient, trobem el jo, format per tota aquesta part racional. Finalment, trobem el superjò

com a entitat moral i ètica formada pels pares i les creences.

Pel que fa a la transferència, aquesta ens porta a l’inconscient al mostrar-nos aquells patrons que

sorgeixen en la relació analítica que fan referència a aspectes de la relació amb els pares. Si

parlem de contratransferència, englobem les reaccions inconscients de l’analista cap a la

transferència i ens permetria aflorar aspectes de l’inconscient. També, amb l’elaboració, al

designar la transformació de l’energia, controlant-la, derivant-la o unint-la. La pulsió, permet que

que el significant pugui traslladar la seva significació. Tal com diu Lacan, aquest acudit que fa

riure a l’analista, mostra uns processos inconscients. Seguidament, comenta que una dona

necessita sentir que algú l’acompanya.

Un altre element que apareix al vídeo és la transferència eròtica , quan el Guillermo explica el

cas amb la seva pacient Marina. Explica que ha succeït que aquesta noia ha atribuït a l’analista

(ell) sentiments i pensaments que provenen de la seva relació amb els seus pares. És, per tant,

quelcom del passat que distorsiona el present. No s’ha de perdre de vista que en la transferència

es dóna també una repetició ja que al repetir l’analitzant amb l’analista la relació que l’està

danyant, es fa evident la xarxa significant de l’inconscient de l’analista (el Guillermo) sent una

oportunitat per aquest d’articular la seva veritat. Per tant, aquesta transferència podria ser

sanadora per al Guillermo si la treballés en teràpia. A partir d’aquí, l’analista (el Guillermo) pot

tenir sentiments i desitjos en relació a aquesta pacient que formen part de la

contratransferència. La Sabrina li pregunta sobre aquest aspecte, demanant-li si se n’ha anat al

llit amb la noia.

Finalment, podríem parlar de transferència conjugal en el sentit que hi ha una sèrie de

transferències entre el Guillermo i la seva esposa (Sabrina) que donen lloc a una dinàmica

intersubjectiva (Spivacow, 2006). Per exemple, la Sabrina ha fet una transferència amb el seu

marit ja que diu que quan es van conèixer li agradava que li donés explicació a tot, donant-li

formes que provenen de la relació amb els seus pares. El Guillermo diu que s’ha donat compte

de que la necessita molt, podent ser aquest fet una explicació d’una transferència de la relació

maternal que s’hauria d’explorar.

APARTAT B: Les funcions familiars a les que es fa referència en el capítol 2 tindrien una

especial importància al parlar dels símptomes que pot presentar un fill ja que l’Altre familiar està

intervenint en aquests símptomes i pot desembocar en una neurosis (Casalprim i Puig, 2011). És

a dir, el nen podria presentar símptomes neuròtics causats per la deterioració de les funcions

familiars, especialment les funcions parentals, que es divideixen en varis nivells. Primerament, el

nivell de les necessitats en el qual els pares serien els que donen suport a la vida del fill, exercint

com assistents. És important que aquest primer nivell estigui satisfet. Seguidament, trobaríem el

nivell educatiu-subjectiu en el qual s’acompanya al nen a que aconsegueixi el seu estatut de

subjecte i on intervenen la subjectivitat dels pares i l’ordre de transmissió. Per tant, el

símptoma ens mostra la veritat de la parella de pares o bé la subjectivitat de la mare. En aquest

últim cas, el subjecte (el nen) dóna resposta a les circumstàncies que rodegen a l’Altre, és a dir,

pateix les conseqüències de la vivència de la mare. El nen és responsable de la resposta que dóna

a aquest efecte inconscient que l’ha portat a manifestar un símptoma. Destacaríem que el

símptoma que presenta un nen és responsabilitat d’ell però neix del que Lacan anomena “el

correlatiu del fantasma de la mare” (Lacan, 1983).

Un altre punt a destacar seria el lloc i la funció que l’infant ocupa en la parella dels seus pares. És

important que estigui ben ubicat en la funció fill i la mare en la funció mare ja que com a fill

donarà una resposta al lloc que ell ocupa en relació al desig de la seva mare (com a mare i com a

dona). Les funcions familiars són claus ja que els símptomes del nen solen ser una resposta a

allò que no funciona en la parella de pares. Així, la funció del pare assegura normalment la

mediació entre la identificació amb l’ideal del jo i la part implicada del desig de la mare. Quan

aquesta funció no està coberta, el nen queda enmig de totes les influències del fantasma de la

mare, convertint-se en l’objecte d’aquesta. Finalment, destacaríem que la funció de la mare que

es mostra en la cura del nen té darrera un interès específic i expressa les seves carències. Pel que

fa al pare, dins de la seva funció paterna , encarna la Llei del desig i s’encarrega de facilitar

l’ordenació de les pulsions del fill (Milmanienen, 2011).

Pregunta C)

El dol adolescent

Dol adolescent Exemplificació Dol pel cos infantil: El cos infantil passa a convertir-se en el d’un adult, per la qual cosa l’adolescent s’enfronta a un procés d’acceptació i assumpció d’aquests canvis corporals que no pot aturar i per la qual cosa viu amb impotència. Aquests canvis psicològics, la pèrdua d’identitat que el porten a un nou camí en la recerca d’una identitat en consonància al seu nou cos corporal

Cas Luisina: Veiem com la Luisina passa pel procés de canvi, d’un cos infantil a un cos d’adult desconegut per ella, es veu reflectit quan se li pregunta per la seva sexualitat i ella contesta: “ El meu pare i el meu germà em veuen així, com un àngel asexuat” ... “ però en realitat sóc del grup de les terribles”, veurien doncs per una banda el cos asexuat i per l’altre el sensualitzat ( doble corporeïtat).

Dol pels pares infantils: Hi ha la caiguda de l’ideal. L’adolescent pren distancia cap als pares, ja no són herois. L’adolescent es troba entrant en un procés de reestructuració i nou estatus. Aquesta fase és viscuda també pels pares amb dificultats per separar-se dels fills de la infància, portant conductes que els hi permetin la relació de pares infantils. Transformació del Superjo arcaic a un Superjo social.

Amor voraç: La relació entre la Remedios i la seva mare seria un clar exemple de desmentiment (elecció d’objecte per apuntalament). Es mostra un excés de fidelitat de la Remedios cap a la mare, al deixar-se cuidar, nodrid per tal de satisfer i complir els desitjos materns Veiem així, que la dificultat no és de la Remedios sinó de la mare la qual, podríem dir que per la seva història personal no aconsegueix separar-se de la seva filla. El mateix ocórrer amb la relació de la Remedios i el seu pare, aquest mostra una dificultat per separar- se de la seva filla en manifestacions com : No la

ella comenta que la mira amb “odi”. A més es queixa de que es baralla sovint amb la seva germana que sembla ser moltes vegades l’objecte de la seva agressivitat. Pel que fa al pare no mostra cap preocupació per l’agressivitat del seu fill. De fet diu que troba que el seu fill l’imita en tot i, per això, no li preocupa el seu interès per les armes i la falta d’interès en els estudis, ja que a ell mateix li passava tot això.

Demanda del nen: La demanda del nen és una demanda de desig de saber potenciada per la negativa de la seva mare a respondre sobre la qüestió que li va fer sobre d’on venen els nens.

Com es presenta el procés transferencial: després d’una primera etapa en la que D diu que no li agrada parlar i que no sabia que dir a les sessions, arrel de la pregunta de l’analista sobre què li agrada a ell, començarà a obrir-se i explicar les coses que més li agraden. Aquí es pot veure com la forma de gaudi de D pren la forma del gaudi del l’Altre (identificació amb els gustos del pare). Després d’aquest primer acostament la transferència s’obre pas arrel d’un lapsus que li assenyala l’analista. A partir d’aquí comença a compartir amb l’analista els seus secrets.

Com es el vincle que s’estableix amb el terapeuta: és un vincle basat en la confiança , ja que com he comentat, li explica coses que no havia explicat a ningú abans.

ACTIVITAT E)

L’adolescència, des d’una visió psicoanalítica, es podria descriure com un procés que es desenvolupa en tres fases (Grubert, 2011):

  • Adolescència primerenca: dels 8 als 15 anys
  • Adolescència mitjana: dels 15 als 18 anys.
  • Adolescència tardana: dels 18 als 23 anys.

Les edats són orientatives i depenen molt de la persona. A vegades, fins i tot, pot no ser un procés regular i l’adolescent pot avançar cap a una fase i després tornar enrere. Malgrat tot, aquesta seqüenciació resulta útil per ubicar el subjecte i poder fer un diagnòstic.

Adolescència primerenca

Aquesta fase es caracteritza per la irrupció de la genitalitat, el canvi en la imatge corporal que té importants conseqüències en el jo i s’obre camí el procés de separació de les figures parentals (que culminarà a la següent fase). En aquesta etapa l’adolescent veu incrementada la seva tensió sexual però no té la possibilitat de descàrrega (ja sigui perquè no arriba a l’orgasme o perquè tot i arribant-hi, la pulsió no s’esgota mai). Per aquest motiu, la pulsió en un primer moment es descarregarà per mitjà de situacions diverses com un atac de riure,

etc. que seran substituts de l’orgasme. Un cop l’orgasme es possible, aquestes pràctiques passaran a ser accessòries i preliminars però no s’abandonaran. Aquest fet es veu facilitat pel fet que no existeix en aquesta fase un objecte propi. Els canvis corporals que es produeixen en aquesta fase són viscuts com amenaçadors, ja que la imatge corporal formava part de la seva representació del jo, per això aquests canvis tenen un impacte tant important. La defensa típica d’aquesta etapa és el desmentiment ja que intenta posar en entredit el que comença a fer-se evident. L’adolescent desmenteix que els seus pares no siguin herois i d’igual manera, oculta els seus desitjos edípics. El que està fent amb aquesta defensa és posposar la decepció que suposa no ser el desig de la mare i, per tant, el conflicte d’haver d’acceptar els seus propis desitjos.

Adolescència mitjana

Per definir el que succeeix en aquesta fase es podria recórrer a un dit “después de la tormenta llega la calma”. L’adolescent es troba més calmat després de veure’s abocat a tota una sèrie de en el seu cos, en el seu desig i en la seva psique. Comença a integrar aquests canvis i aquest fet implica fer un treball de dol pel cos infantil que ja no té, per la visió dels pares que també a canviat i un dol per la seva pròpia identitat (aquests dols ha estat explicats en l’activitat C). El més important d’aquesta etapa és que l’adolescent aconsegueix desvincular- se de la imatge que tenia dels seus pares i que troba l’objecte exogàmic. Però aquesta trobada no està exempta de dificultats i implica un procés gradual amb manifestacions intermèdies que faciliten l’abandonament dels vincles incestuosos però sense haver de trobar-se directament amb l’altre (parella sexuada). Aquestes manifestacions podrien ser des d’amors platònics (recorre al refugi de la fantasia), el fet de tenir un amic íntim que permet apropar-se a aquest objecte exogàmic sense relacionar-se amb els altres amb una sexualitat adulta (Grubert, 2011). En aquesta etapa les defenses prenen la forma de repressió (l’adolescent inhibeix les pulsions), desmentiment (ja present en la fase anterior) i sublimació (en aquesta fase encara no és típicament sublimació ja que aquesta és més pròpia de la fase tardana, però comença a aparèixer amb formes difuses).

Adolescència tardana

Es podria definir aquesta fase com una fase de consolidació dels diferents processos que han tingut lloc. Aquesta consolidació permet que l’adolescent es trobi més seré, amb un humor i autoestima més estables, el que facilita la seva integració social. Aquesta fase és determinant en la formació del caràcter del subjecte. Ens trobem amb un subjecte que ha definit la seva identitat sexual que, tot i ser, estable no està garantit que sigui per tota la vida. Malgrat tot, no ens trobem amb una fase exempta de dificultats i els èxits assolits acostumen a ser incomplets.