RESPOSTES PAC1
TERÀPIA PSICOANALITICA
ACTIVITAT A) PREGUNTA 1
Primer de tot m’agradaria fer referència al fet que la concepció del subjecte dintre de la teoria
psicoanalítica és un terme més lacanià, ja que Freud feia un ús d’aquest concepte com el del
cogito cartesiano, un individu que té la raó com el centre de la seva existència (De Freitas,
2012). Dit això, i seguint a Rivarola (2011), es podria considerar que els termes fonamentals
per a explicar la concepció de subjecte serien de major a menor importància, els següents:
Complex d’Èdip: Lacan el divideix en tres moments a través dels quals el nen passarà de
l’ordre del real on forma el triangle imaginari a l’ordre simbòlic.
Triangle imaginari: Format per la mare que satisfà les necessitats del nen, el nen que vol
ser el desig de la mare per omplir la seva manca i el fal·lus.
Fal·lus: Objecte imaginari que representa el que desitja la mare, per això el nen es vol
convertir en el fal·lus en la fase preedípica per satisfer el desig de la mare (Evans, 2007).
Castració: Procés a través del qual el nen abandona la conquesta de ser el fal·lus i que
implica una identificació amb el pare i poder assolir la maduresa sexual.
Repressió: Mecanisme de defensa mitjançant el qual certs records són expulsats de la
consciència i reclosos en l’inconscient (Evans, 2007). La primera repressió va ser la del
significant del desig de la mare que va instituir l’inconscient (Rivarola, 2011).
Alienació: Es podria definir com la conseqüència inevitable del procés de reconeixement del
subjecte com un ser que depèn de l’altre. En l’estadi del mirall, quan el nen es veu en el
mirall separat de la seva mare, s’apropia d’aquesta imatge (de la seva pròpia imatge en el
mirall).
JO (moi) (ego): S’origina en l’estadi del mirall, quan el nen s’identifica amb la imatge de sí
mateix (s’aliena). Es troba en un pla imaginari ja que en realitat no existeix. És l’enunciat i es
va construint en la relació amb l’altre.
Jo (je): En aquest cas, i a diferència del jo (moi) es tractaria de l’enunciació. És els subjecte
que trobem darrera de les ensopegades, lapsus i talls del discurs, quan el subjecte sense voler
renuncia a l’enunciat i es converteix en enunciació (cau el vel).
Aparell psíquic: Freud desenvolupa la primera tòpica que estava formada pel conscient,
preconscient i inconscient (sent aquest últim l’objectiu del psicoanalista). Posteriorment, el
mateix Freud desenvolupa la segona tòpica formada pel Jo, l’Allò i el Superjò. Les dues
tòpiques no són excloents.
Pulsió: Força constant que té la seva font a zones erògenes com la boca, el marge anal, etc. i
que no s’origina per estímuls externs sinó que hem de cercar el seu origen a nivell intern. Té
la particularitat de que no desapareix malgrat arribi a la seva meta (implica satisfacció però
no desaparició), ja que arribar a la meta implica arribar a l’origen (Rivarola, 2011).
Repetició: Lacan la defineix com la insistència de la palabra (Evans, 2007). Dit d’una altra
manera, es tracta del fenomen pel qual certs significants intenten tornar a la vida del subjecte
malgrat que hi hagin certes resistències que els intenten bloquejar. A través de la transferència
es pot manifestar aquesta repetició
Transferència: Mecanisme que té origen en la relació psicoanalítica mitjançant la qual,
segons Lacan, l’analitzant reprodueix en la seva relació amb l’analista determinades actituds
que havien estat característiques de les seves relacions prèvies (amb el pare o altres
significatius).
