¡Descarga Objecte i Fonaments y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
L’objecte d’estudi: obres, imatges i textos:
Què és la historia de l’art? Aquesta es una qüestió que es planteja sempre, mai no es coneix prou bé la pròpia disciplina, ja que el saber no esta mai acabat.
L’enunciat del tema ens diu què estudia l’ historiador: treballa estudiant obres, treballa amb imatges, reproduccions, fotografies... ja que no es pot estar sempre en contacte amb l’obra. Hem de tenir un bon repertori d’imatges per a estudiar la obra en el seu context
En el Renaixement neix l’ús de les reproduccions a partir dels gravats. Ja Vasari treballava així, pràctica que augmenta al llarg de la Historia de l’Art.
Els historiadors treballen també amb textos. Veiem dos tipus de fonts:
- Fonts primàries: les coetànies a l’obra i a l’artista. Son documents, contractes, cartes, testaments... són elementals per a estudiar les col·leccions. També trobem textos teòrics, filosòfics, que narren i ens expliquen el context. En definitiva, son tots els textos de l’època que tenen relació amb l obra.
- Fonts secundàries: la historiografia. Catàlegs, monogràfics... que poden tenir relació amb el nostre estudi.
Lo essencial i més difícil de dominar, és no tant entendre els materials amb els que es treballen, sinó desenvolupar les habilitats i el vocabulari per a entendre, descriure, explicar... tots aquests materials. És a dir: classificar, identificar... sense seguir el patró que ens donen a classe. Descriure bé, trobar el llenguatge... és difícil. La obra no és una formula feta.
El problema el trobem en la manera d’ensenyar: com si les obres, el seu contingut i la iconografia fossin quelcom inamovible. No hem d’aprendre les formules fetes, ja que ens treu molt la creativitat. En canvi, és important l’ensenyar a estructurar l’observació.
A banda d’això trobem una altre qüestió important: cada tècnica artística (oli, dibuix, gravat, escultura...) té una historia i un vocabulari, i cada artista té la seva manera de fer-la servir.
L’ historiador ha de saber interpretar tots els textos, i per això cal dominar-los, desenvolupant certes habilitats. Això s’aprèn amb l’estudi, la observació, la lectura...
La comprensió i l’estudi de l’obra d’art en el seu context.
És una cosa bàsica. La obra d’art aïllada del seu context no la podem entendre. No podríem saber ni com s’origina, ni la relació amb la cultura del seu temps, ni els valors que vol transmetre.
Per a conèixer i entendre les obres, per a classificar-les i explicar-les, necessitem el context, si no, faríem només una explicació formal. Com millor coneixem el context, més bé podrem entendre l’obra.
A partir dels 60, el produeix un canvi extraordinari: un objecte qualsevol es pot convertir en obra pel fet de ser traslladada a un lloc artístic. És l’inici de la Postmodernitat.
Disciplines afins, sabers comuns: la teoria, la crítica, l’estètica, la
historia i la arqueologia, la literatura, l’antropologia, la historia de la
ciència…etc.
La historia de l’art és interdisciplinària per definició. Ningú es planteja la historia de l’art sense entendre aquesta condició interdisciplinària. Per a entendre cada obra, hem de comprendre tot el que l’envolta: religió, antropologia, historia. És un camp ampli de diferents disciplines.
Els oficis que un historiador de l’art pot desenvolupar són, per exemple:
- (^) Teoria de l’art: es el pensament sobre l’art. Abasta tots els textos que parlen sobre els aspectes d’aquest fenomen artístic i consisteix en la reflexió.
- Crítica de l’art: consisteix en donar opinions subjectives al voltant de l’art i parlar sobre l’actualitat artística.
- Estètica: pensament filosòfic sobre l’art.
- Antropologia: serveix per a entendre diferents mirades i produccions artístiques.
L’art es troba molt unit a la ciència. En les expedicions sempre es duia un dibuixant per a que realitzes un dibuix de paisatge, de plantes...etz.
Els primers relats: Giorgio Vasari i la seva herència
En el mon antic ja podem parlar de textos que apunten cap a una historia de l’art. És el cas de Plini el Vell, que parla d’artistes de l’antiguitat però no es considera pròpiament historia de l’art. Parla d’obres i històries. Tot i això, se’l considera un precedent. Giberti també te textos en els que ens parla de diferents artistes i tècniques.
Tot i això, qui inaugura la Historia de l’Art és Vasari, artista, pintor i arquitecte florentí, la seva obra és considerada el primer relat d’una historia de l’art en el sentit modern.
Com a arquitecte va participar en el Palazzo Uffizi, tot i que també tenia prestigi com a pintor.
El seu relat esta orientat a fer una narració d’artistes florentins, del que s’havia arribat a aconseguir a Florència com a nucli artístic principal.
El Rapte de Ganimedes: el dibuix ens dona una pista per entendre la orientació de Vasari: el que podem veure a l’obra és el deute que té amb Miquel Angel. Vasari era un gran admiradors i seguidor de la obra d’aquest artista, màxim representant del manierisme. Sota el punt de vista vasarià, la pintura del Renaixement culmina, arriba al seu màxim esplendor, amb Miquel Angel, culminant tot el procés de les arts. Vasari ens explica el procés de l’art fins a Miquel Angel, fins a la perfecció.
LE VITE DEI PIU CELEBRI ARCHITETTI, PITTORI E SCULTORI ITALIANI:
És la primera obra sobre història de l’art. La primera edició data de l’any 1550 i parteix des de mitjans del segle XIII fins al seu temps, cap a la data de la primera edició. Només ens parla d’artistes ja morts, o que han deixat de treballar, la obra dels quals es considera acabada. La única excepció d’artista viu i actiu en el moment, és Miquel Angel.
La segona edició data de 1568. En aquesta, Vasari amplia l’índex d’artistes, ja que arriba fins al 1568 i inclou més artistes actius en aquest moment.
El gènere que usa Vasari per narrar és el biogràfic, cosa que prové del món antic. En el context humanista era molt usat per parlar d’estadística, per parlar sobre reis... però el que no s’havia fet fins ara era usar-lo per parlar d’artistes.
Aquest fet, s’inaugura durant el Renaixement perquè les arts assoleixen un gran prestigi. en el context humanista, trobem un interès per conèixer. Ens trobem en un context en el que les arts eren molt valorades i neixen grans figures (Miquel Angel, Rafael, Leonardo...). es tracta d’un context ricament cultural i artístic, context necessari per a crear la primera historia de l’art.
Veiem dos aspectes importants per a entendre com ordena Vasari les seves biografies i des de quin punt de vista ho fa:
- Com a bon humanista, pensa que l’art de la seva època ha experimentat un creixement, una excel·lència i una riquesa, de manera que quan mira al passat considera, les arts del món antic havien sigut el floriment, després, l’Època Medieval havia sigut una decadència, l’enfonsament de les arts (visió molt negativa del romànic i el gòtic, tòpic humanista), i que a partir del Renaixement l’art experimenta un progrés (que també és cultural, literari, filosòfic..).
- Segueix un model orgànic, és a dir, considera que les arts han evolucionat com un organisme: naixement, creixement i esplendor. Les primeres llums sorgeixen a mitjans del segle XIII i fins al XIV; al segle XV hi ha una evolució i finalment l’ eta moderna , que és la més perfecte i evolucionada, i data del segle XVI.
El desenvolupament orgànic suposa un problema a l’hora d’explicar la historia de l’art italià: arribant a la màxima perfecció, després, què passa? Això planteja que després del XVI, ve un període de decadència (després del creixement, hi ha la mort).
El motor del progrés en el desenvolupament de les arts, per a Vasari depèn dels progressos en representar la natura.
La teoria de la representació de la natura es converteix en un aspecte molt important a l’hora d’explicar com progressen les arts, ja que considera que el progrés per a representar la natura, per a dominar i representar personatges o histories és cada vegada més perfecte. L’acció, els moviments, l’espai, el dibuix... el motor del progrés porta a una representacio més versemblant, més bella, mes suggerent, amb personatges més perfectes.. es a dir, aporta innumerables millores en la representacio. Per a representar la natura, les histories, els personatges, les composicions... es refereix a l’art de la puntura en un sentit molt ric de la paraula (colors, espai, expresió...).
Així, agafa aquest principi per a explicar la pintura del Renaixement, entenent que són millores encaminades a una millor representació de la naturalesa.
És un dels primers en fer servir la paraula “estil” en el món de l’art. El terme es refereix a la ploma dels romans, en retòrica s’usa per a definir els diferents estils de la retòrica. El primer que usa la paraula estil per a definir una manera determinada de fer dels artistes, és Vasari.
Abans de començar amb les vides, dedica alguns capitols a parlar de les diferents arts pel que fa a les tècniques i als procediments.
Sembla que el llibre de Vasari esta pensat per als artistes, i és per això que esplica les tècniques, els materials i els diferents aspectes de cada llenguatge. Però el llibre, de fet, esta pensat no tant per a artistes sinó per a gent culte que vol apreciar i coneixer les arts.
Veiem la progressió que fa:
Primeres llums: som a mitjans del segle XIII fins a finals del XIV. Art Gòtic: els artistes que donen aparença natural (en volums, proporcions, espais...) són Cimbaue, que és l’iniciador de l’expressió i culmina amb Giotto, una gran figura de la puntura de l’època, considerat el primer. Per a la majoria d’humanistes, Giotto fa un pas endavant. Canvia la manera de representar. No domina encara la perspectiva ni la llum, però fa un intent molt senzill i té una clara voluntat d’evocar aspectes de la realitat que no veiem en obres anteriors.
La imatge reproduïda es molt important, a partir dels gravats. El col·leccionisme és un altre aspecte important que va en augment. A partir de les col·leccions, es pot comparar i explicar un relat. El naixement de la Historia de l’Art es relaciona amb tot això.
Alguns dels autors més importants que segueixen l’herència de Vasari són els següents:
KAREL VAN MANDER: elabora biografies a partir del segle XVI. És potser, l’autor més important. Treballa la pintura nòrdica. Era un pintor que va estar a Roma i va conèixer a Vasari. La seva obra també té introduccions de caràcter pràctic. També parla d’artistes de l’Antiguitat i artistes italians. Però es basa, sobretot, en els artistes flamencs i alemanys, iniciant el seu relat amb els Van Eyck i acabant-lo al 1604.
Es diferència de Vasari, en que Van Mader, només fa biografies, no segueix una seqüència evolutiva ni narra un progrés artístic, només ens explica les seves vides i prou.
GIOVANI PIETRO BELLORI: italià de mitjans del segle XVII que escriu unes “Vite” però a diferència de Vasari, tria artistes moderns (a partir de Carrazzi) i tria els més destacats, només 10. N’escriu les biografies i destaca els artistes més importants, que per a ell són els que millor expressen l’ideal clàssic.
VON SANDRART:és alemany i parla dels arquitectes alemanys.
PALOMINO: es espanyol. Escriu tres volums amb la biografia d’artistes espanyols. La seva obra s’anomena “El museo pictorico i escala optica” (1715-1724).
La cultura il·lustrada i la fundació de la moderna història de l’art
Al segle XVIII comencen a canviar les coses. Winckleman és una gran figura de la Il·lustració alemanya i suposa la fi de l’etapa vasariana.
Context Cultural:
En el segle XVIII veiem el naixement de noves disciplines en molts camps, com en el de la critica d’art. És quan neixen els museus o les exposicions, les publicacions periòdiques… això fa que la crítica d’art neixi en aquest moment.
L’estètica filosòfica com a disciplina també neix al segle XVIII igual que també ho fan les diferents disciplines de la filosofia (com ara la ètica, la metafísica...etc.), que defineixen teòricament els seus camps respectius. L’estètica és el que té a veure amb el món de la sensibilitat, l’experiència de la bellesa, la creativitat...
També neix la Historia de l’Art en sentit modern, trencant amb el model biogràfic.
Tots aquests canvis, s’entenen perquè la Il·lustració va donar diferents estudis i fenòmens que propicien els estudis de l’art en general: hi has més públic interessat en les obres, els artistes.
La cultura moderna de l’art es dirigeix a un públic més ampli (creixement de la burgesia o de la gent culte). Veiem també l’evolució de la disciplina arqueològica, que es va tornant més temàtica i històrica, ja que abans del XVIII els arqueòlegs eren bàsicament antiquaris que no explicaven una seqüència. Veiem un interès per l’erudició en sí mateixa. La historia es modernitza , es fa més sistemàtica, més objectiva, més crítica i menys retòrica (sense literatura pel mig).
Es practiquen nombroses excavacions arqueològiques que aporten més coneixement sobre lo antic.
Interès social per les arts, incrementen el numero de lectors, l’art interessa a més gent, de manera que és lògic que la HA es modernitzi.
Els erudits i burgesos del XVIII feien el que anomenaven Grand Tour: es tractava d’un viatge per Itàlia on es podien veure obres de l’antiguitat, d’aquesta manera es proporcionava la cultura que necessitaven per a desenvolupar les seves carreres. Tots els polítics, filòsofs... feien el Grand Tour encara que després no es dediquin a cap disciplina afí al mon de l’art.
El Louvre s’obre al públic l’any 1793. El públic va als museus per a desfruitar o per a estudiar les obres (copiar-les), de manera que és una forma d’entendre el museu propera a la nostra.
Tot això forma part de l’ interès social que té gran part del públic cap a l’art.
Entén, doncs, que la evolució de l’art de l’antiguitat (des de l’arcaic fins a l’hel·lenístic) està lligat als canvis en la política. És a dir, els canvis polítics porten a canvis en l’art.
El moment de màxima esplendor és l’època de la democràcia grega. Té en conte els factors polítics i creu que l’art grec evoluciona cap a la perfecció (ideal clàssic) en funció d’una major llibertat. Així, segons ell, l’art més perfecte, es fa en un moment màxim de llibertat social.
En resum, diríem que la llibertat política, social i ètica li serveix per a explicar la evolució de l’art grec.
Inclou també el clima, que afavoreix al tipus de vida o a les relacions socials (per exemple els Jocs Olímpics) que fan que el cos humà sigui representat, admirat de manera important.
Com enfocament filosòfic, també articula la seva lectura de l’art antic. Veiem reflexions sobre la imitació quan parla de l’ideal grec. Per a explicar la historia de l’art antic, el seu ideal de bellesa superior que identifica l’art clàssic li serveix per a articular tot el seu discurs, que, igual que amb Vasari, segueix un procés orgànic: esplendor (democràcia), el que ve abans és naixement, i el que ve després decrepitud o mort.
El que li serveix a ell com a motor, per a fer el discurs és la idea de bellesa. L’art més bell és el clàssic, anteriorment hi ha l’arcaic i posteriorment el hel·lenístic.
El seu ideal de bellesa s’entén en clau neoplatònica: és l’expressió més perfecte de la idea de bellesa en sentit metafísic.
Així, combina dos aspectes: el filosòfic i el d’historiador.
Fa filosofia de la bellesa, que sosté l’entramat de la historia de l’art antic. Aquesta bellesa té una base molt concreta: el Neoplatonisme. La corrent neoplatònica, defineix la bellesa com a concepció ideal, la bellesa és espiritual, és un principi metafísic, una idea, un model de bellesa per a tots els altres models de bellesa. De manera que quan Winckelman parla de bellesa, es refereix a un principi ideal, diví.
Partint d’aquesta concepció de bellesa, per a veure quan i en quin art aquesta bellesa es materialitza de manera més completa, troba que es dona en l’art clàssic. Pensa que els grecs clàssics (segles V i IV aC) son els que millor materialitzen el principi metafísic de la bellesa, que saben trobar a traves de la imitació de la natura.
Pels grecs, la naturalesa és divina, governada per lleis divines. L’artista que imita la natura, en realitat, imita un ideal, un principi metafísic, el que ells anomenen logos. Quan l’artista imita, va a cercar els principis d’ordre, que requereixen la natura. Imitant la natura, s’arriba a la bellesa ideal.
Per a Winckelman, l’art clàssic es el que expressa la idea de bellesa de manera més perfecte, és l’art que té major correspondència entre idea i forma.
Combina la concepció estètica amb la vicio històrica de l’art antic. Aquesta concepció històrica, ve a dir que els grecs poden arribar a la perfecció en les arts perquè viuen en una cultura molt avançada i lliure. Es donen causes històriques, politiques i culturals perquè això passi.
COMENTARI DEL TEXT:
Segueix un patró de desenvolupament orgànic: així, el clàssic és el període de perfecció. Abans d’això l’art no era tant bo, i desprès tampoc.
La bellesa és la idea que ho sosté tot. Ha de tenir unitat i simplicitat. Gairebé parla de que la bellesa ha de ser religiosa (ja que és un principi diví). Ha de tenir també harmonia, unitat i senzillesa (crítica al Rococó i al Barroc). Winckelman no va dir coses noves, però té un efecte renovador. La bellesa és indeterminada, i com més transparent i simple, més pura, millor, ja que representa a la puresa de la idea. L’essència de l’art és la bellesa.
L’art grecoromà (que ell denomina Art Clàssic) té 4 estils:
- Art Arcaic: va des dels inicis fins a Fidias. Un exemple d’aquest estil son les Monedes de Sibaris. Tenen formes simples i esquemàtiques. És un estil inicial. No té equilibri, ni fonaments, per manca de coneixements per a poder desenvolupar la seva plenitud.
- (^) L’estil Gran o Sublim: és l’estil de Fidias, al segle V aC. Un exemple seria l’Atenea Farnese (còpia romana d’època grega). En aquesta època trobem certa duresa, certa austeritat o aspror, és difícil de definir, les figures són poc expressives. Un altre exemple seria el Grup de Niove, que és l’exponent màxim d’aquest període. Hi veiem moviment i una mica més d’expressió. Tot i que les figures del grup, representen escenes cruels, continuen sent equilibrades.
L’Apol·lo Belvedere és, per a Winckelman el que més perfectament encarna la idea de bellesa.
- El Estilo Bello o Gracioso: es el de Praxíteles i Apel·les. Al segle IV aC. Aquests dos estils encarnen completament l’ideal clàssic. Són les dos èpoques de major perfecció i importància. La característica més important d’aquest període és la gracia (bellesa fina i subtil, domini del gest, suavitat, expressió...). la línia és important, el dibuix també. L’art d’aquest període sap copsar la línia, que es pot fer més fluida i mes viva, és per això que té més gràcia. Lisipo sap plasmar el cànon ondulat de la natura, no hi ha res forçat, l’equilibri arriba al màxim.
- Estil d’Imitació i decadència: Som ja a finals del IV. Aquest art viu de la repetició. És un art formalment sofisticat però perd els continguts, l’equilibri i la perfecció. Té una gran tècnica però no aporta res nou. Comença aquí la decadència. Després d’arribar al màxim esplendor, ja tot és davallada. L’art no progressa més, així que només pot retrocedir. Un exemple seria l’escultura eqüestre de Marc Aureli. Veiem la decadència, es repeteix i imita formules, perdent la puresa i la bellesa de l’art clàssic. També veiem un altre exemple amb el Colós de Constantí el gran. Rigidesa, falta de proporcions, frontalitat...etc.
4.2 Fundació del Museu del Louvre i del Museu Britànic: Museus
d’obres mestres o museus t’Historia de l’Art?
Veiem ara una reivindicació del gòtic, que viurà la seva màxima esplandor amb el Romanticisme. Quan el Gòtic comença a ser vist com a un estil amb valors i elements artístics igual que molts altres estils, comença a ser estudiat i valorat.
- La història de l’art i els inicis de la forografia. Hem vist que els historiadors de l’art, des de Vasari, feien servir moltes reproduccions. Així, es comprensible que una de les primeres aplicacions de la fotografia sigués la de les reproduccions de les obres d’art. La fotografia impulsa els estudis d’art des del seu neixament, al segle XIX.
- Burkhard i la cultura del renaixement a Italia. És un dels primers en fer història de la cultura.
5.1 El Gòric: conixament històric i revival.
Pels Neoclàssics, el gòtic representava un estil decadent, lleig i anticlàssic. A finals del segle XVII alguns il·lustrats omencen a fixar-se en el gòtic, valorant i identificant les característiques i les qualitats. L’estudi pren força amb els romàntics, que ressalten l’espiritualitat i la religiositat del gòtic, com a art de l’època Medieval. En quant a estil artístic, els romàntics admiren l’estil orgànic, proper a les formes naturals, pensant que és l’estil més proper a la natura, que els recorda a les formes naturals i al a vegetació.
Pels romàntics, el diví es torba a la natura, de manera que el gòtic és un estil espiritual, religiós i genuïnament medieval. Per als alemanys i el món germànic, es converteix en estil nacional.
Així, com a estil nacional, sorgeix el Neogòtic: l’arquitectura del XIX serà un estil d’imitació amb tècniques i models similars al Gòtic.
Les cases del parlament britànic en són un exemple. Daten de mitjans del segle XIX. Per a trobar un estil que servis per a identificar el parlament, un estil amb el que tothom s’hi identifiques, s’obtà per a construir un edifici Neogètic, per a transmetre la idea d’arquitectura nacional. Al Regne Unit, el Renaixement va quallar poc, i el gòtic s’allargà molt, convivint amb altres estil. Per això, per als anglesos, el seu estil nacional és el Gòtic.
Ruskin i Morris, van ser dos pensadors socialistes que valoraven el gòtic com a seguit de pràctiques artesans molt més justes i creatives si les comparem amb el treball que es fa a la industria. La gent de l’època, era conscient que la manera de treballar dels artesans era millor que les industries, que feien objectes seriats. Així, veiem una ideologia clara en els primers estudis del gòtic.
The Nature of Gothic es un dels llibres més coneguts. Les edicions del llibre (lletra, dibuixos) remeten al gòtic.
Morris és un apassionat de l’arquitectura gòtica. És el primer que fa un estudi seriós i diu que l’ interès pel gòtic no es remet només a les formes estudiant també la societat que les crea. Parla de que els sistemes de producció gremial eren més justos i més humans. La producció crea productes de poca qualitat, equiparant al treballador amb la màquina.
Morris també era artista i escriptor, i va escriure la novel·la Notícies d’enlloc. Narra un poble fora del temps, sense els mals de la societat moderna.
El Revival de l’arquitectura sorgeix per la lletjor i la poca personalitat dels edificis moderns. Eren llocs industrials, grisos i lletjos. D’aquesta manera, es fan edificis Neogòtics per a embellir les ciutats. Per a Morris, l’art del Renaixement havia donat gràcies al impuls de l’edat Mitjana, i que al Barroc aquest impuls entra en crisi. El Barroc és vist com un desastre després d’una època de renovació. L’art és l’expressió de la vida social, que afavoreix la llibertat i la individualitat del treballador. Crítica forta al treball seriat.
5.2 La Història de l’Art i els inicis de la fotografia
La Historia de l’art experimenta un impuls importantissim amb l’inici de la fotografia. Veiem una estreta relació entre la historia de l’art del segle XIX i el desenvolupament de la fotografia. Hi ha un lligam molt clar que el podem comparar amb la literatura i la impremta.
La historia de l’art és una disciplina lenta que viu una forta arrencada durant els segle XVIII, XIX i XX gràcies a la reproducció de la imatge.
La fotografia neix als anys 30 del segle XIX i des dels inicis ja s’usa com a mitja per a reproduir obres.
Anteriorment a la fotografia, hi havia coses similars, com la placa de vidre colorejada, que es feia a partir de gravats. Seria com la prehistòria de les diapositives i de les fotos.
Després del vidre, van venir els daguerreotips. És una placa de vidre, un tipus de reproducció molt fràgil però ja més semblant a la fotografia. Les imatges només poden ser preses si hi ha molta llum.
Un dels primers en usar daguerreotips per a tenir imatges dels llocs visitats és Ruskin (estudiós de l’art Gòtic, amic de Morris). Eren imatges d’arquitectura. Ruskin va començar sent un entusiasta dels daguerreotips. Té un gran repertori d’imatges d’arquitectura a partir de les quals treballava. Usa els seus daguerrotips per a escriure “Les pedres de Venècia”. Juntament amb els daguerrotips, els erudits feien dibuixos esquemàtics i altres més lograts per a il·lustrar el que volien dir, com s’ha fet sempre.
Al cap de poc temps, escriu “Els pintors moderns” i canvia de parer respecte el daguerreotip com a reproducció de l’obra, i troba que a l’hora d’estudiar un edifici o algun detall característic, el dibuix donava més informació que una foto, ja que l’ historiador pot posar èmfasi i destacar a través d’un dibuix allò que vol destacar de l’obra.
5.3 Jacob Burckardt i la Historia de l’Art del Reneixament a Italia
Burckhardt va ser un historiador suís que va viure entre 1818 i 1897. És molt famós perquè va fer estudis sobre la cultura del Renaixement a Itàlia. Pioner de la historia de l’art com a historia de la cultura. Entén l’art com a manifestació important de la cultura d’una època. La
Viena, en aquesta època és un centre cultural molt important on es conreen idees noves pel que fa a la cultura. És la pàtria de la psicoanàlisis, de les arts... es produeix un creixent interès per a estudiar les arts marginades anteriorment per la historia de l’art, com l’art oriental, les arts populars o les arts de pobles o minories.
La Secessió Vienesa es un agrupació d’artistes i arquitectes que busquen nous estils per a desenvolupar la pintura i l’arquitectura. El lema de la Secessió va molt en consonància amb la seva mentalitat: cada temps al seu art, cada art la seva llibertat. Aquest lema conté un missatge molt crític, contra la imposició de cànons acadèmics clàssics que dominen l’art del moment.
De tota l’escola de Viena, estudiarem Riegl perquè és el que més canvia els estudis de la historia de l’art, però l’escola vienesa estava composada per a estudiosos vinculats a la Universitat de Viena o als museus.
Per a entendre la obra de Riegl, és important entendre el context cultural de la Viena de finals de segle: trobem un canvi de mentalitat, de moviments artístics i de tendències innovadores de pensament (literatura, psicologia, música..). En definitiva, Viena era un nucli importantissim de renovació cultural.
Els canvis que Riegl introdueix en la manera d’estudiar la història de l’art, consisteigen, de manera general en:
- Deixa de banda la idea de la historia de l’art entesa com a cicles de naixement, floriment i decadència, és a dir, deixa de banda la manera orgànica d’explicar la historia de l’art que usaven Winckelmann i Vasari. Per a ell, la idea de periodes de decadència i esplendor no deixa de ser una qüestió de gust. Així, l’Hel·lenistic, no és el període de decadència de l’art clàssic, sino un altre art diferent, que respon a finalitats diferents i a maneres de fer diferents. Les èpoques de decadència són merament judicis estètics.
Un altre bon exemple és l’art Català, que es diu que el seu moment més important és en època Medieval i Modernisme. L’art catala del segle XVII, el català modern és grandiós i molt bo.
- Entén que un histpriador ha de fer un estudi empíric de les obres d’art, però no només això, també ha d’entendre les causes que porten a l’evolució dels estils i desenvolupa el concepte de Voluntat Artística per a explicar el perquè de l’evolució dels estils.
- Estudia els temes més marginals de la historia de l’art acadèmica, com les arts decoratives, les arts menors, les arts de fora de l’Imperi Romà... arts que surten dels marges acadèmics.
A partir d’aquests tres aspectes entenem el perquè de la renovació dels estudis d’historia de l’art.
Sostre del vestíbul de la universitat de Viena: els va fer Klimt. Son uns plafons que van generar una gran polèmica ja que alguns dels professors estaven en contra, altres (com Riegl) a favor. La història d’aquests plafons indica cap a on va la mirada de Riegl i tota la mentalitat de la Secessió Vienesa.
La universitat encarrega a Klimt que pinti uns plafons amb al·legories de les ciències i el saber. Klimt en fa una interpretació personal dels temes. Els professors esperaven al·legories clàssiques i decoristes, però sobretot positives.
El panell de la Filosofia, es representa una lluita entre la llum i la tenebra. Veiem un riu de cossos entrellaçats, patiments i dolors de la vida, l’existència humana. La manera d’interpretar la filosofia no va agradar a molts professors: els cossos nus i patint. S’esperava una mena d’Escola d’Atenes, com la representa Rafael.
El panell de la Jurisprudència (dret) és també pesimista. Veiem a un personatge lleigque esta sent condemnat, i un personatge femení com el destí cruel del condemnat. La manera de representar evoca a la idea de la injustícia, que condemna cruelment. És també una idea molt poc idealitzada de la justícia. L’estil de tot el conjunt no és gens clàssic.
El panell de la medicina no és més optimista. Veiem a figures surant. La deessa Igia (deïtat de la medicina) amb cossos vius i cossos morts. Es tracta d’una idea de la medicina molt poc clara.
Riegl surt en defensa de Klimt davant els duríssims atacs, defensa la qualitat de la obra amb independència de si l’estil és poc clàssic o acadèmic. La mort, el pessimisme, son adequats. Els artistes havien de trobar un art adequat a la seva època. Per a Riegl i per a Klimt aquests panells són més adequats que les al·legories clàssiques. L’art no havia de ser clàssic ni bell.
Les obres de Riegl:
“Catifes orientals antigues”, com el seu nom indica, és un llibre que tracte de catifes. Va ser conservador en el Museu d’Arts Decoratives (innovació del XIX). Aquest museu té una important secció de teixits, i ell n’estudia les catifes (un territori peculiar dels estudis d’història de l’art fins aleshores). Per a fer aquest estudi, s’interessa per aspectes formals per a veure’n l’evolució, les característiques.... És un estudi que l’obliga a desenvolupar estratègies diferents de les que s’usaven abans en la història de l’art.
També treballa al museu d’Historia de l’art. Edifici de Gotfied Semper. Riegl és conservador i pot fer grans estudis gràcies al museu.
“Problemes d’estil: fonaments per a l’historia de l’ornament” és una obra molt important. Estudia un territori marginal, l’ornament, la decoració, per això també desenvolupa criteris de caràcter formal. Estudia la evolució d’un tipus de motiu decoratiu en particular, durant 5. anys: la flor de loto. Recullint inmensa quantitat de dibuixos, troba un vincle entre la flor de loto i motius musulmans, traçant una línea evolutiva. Segueix un patró més o menys igual al de Darwin en “La evolució de les espècies”. L’ historiador ha d’entendre com evoluciona el motiu decoratiu des d’Egipte. Aquí Riegl es va inspirar en una altre obre molt important: la de Gotfield Semper: “l’Estil en les arts tècniques i tectòniques o Estètica pràctica”. Semper desenvolupa una història de les tècniques arquitectòniques en patró darwinià. Busca l’origen de diferents tècniques en els temps més antics i en pràctiques artesanes i l’evolució d’aquestes tècniques.
La diferència fonamental entre Semper i Riegl , es que per Senper, l’evolució dels motius arquitectònics respon a factors materials i tècnics, és a dir, s’evoluciona a mida que milloren les tècniques i els materials. Riegl, en canvi, creu que els aspectes tècnics i materials expliquen coses, però no és suficient: hi ha altres raons més generals, que son les que anomena
La histoia de l’art com a historia de la cultura: la pervivència del
projecte de Warburg. La història social de l’art. L’obertura a nous
horitzons.
6.1 Aby Warburg
(apunts per ampliar amb: Introducción al metodo iconogràfico)
Fundador d’un institut i es qui formula el concepte de la historia de l’art com a historia de la cultura. Tenia una forma de pensar molt oberta i posicionava l’art al costat de la ciència.
Pertanyent a una família adinerada, de petit va cedir la primogenitura al seu germà a canvi de la compra de llibres. A partir d’aquest moment, ell mateix va anant creant una biblioteca. La va crear en un institut de recerca.
El 1926 es l’any de creació de la biblioteca a Hamburg i durant aquesta any també duia a terme un estudi sobre la pervivència de l’art antic al mon modern.
L’objectiu de Warburg era estudiar la pervivència de l’art antic a altres èpoques posteriors i veure l’evolució que patia. Per aquesta tasca va requerir molts llibres diversos per entendre i estudiar l’evolució dels símbols de l’art antic. Llibres de filosofia, religió, etc. A l’hora de confeccionar la col·lecció va agafar materials de diverses disciplines i va ordenar els llibres de manera temàtica. Ell creia que l’ordre s’anava donant a partir dels temes.
Quan els nazis van arribar, van expulsar a tots els professionals i al públic que hi havia perquè la majoria eren jueus. De manera que van haver de fugir i endur-se’l a Londres al 1933.
Ordre dels llibres:
Acció
( política i cultura històrica)
Imatge Institut Warburg Orientació
(Art modern) ( religió, ciència, filosofia)
Paraula (llenguatge i literatura)
Va fer el vintage als EUA per conèixer les maneres d’estudiar, la d’actuar dels indis per entendre millor la cultura antiga. Va conèixer la institució a Washington on els antropòlegs estudien imatge i cultures antigues. Va conèixer el funcionament que posteriorment aplicarà al seu institut.
Es va interessar per Frank Hamilton Custin , antropòleg, que tenia estudis sobre costums i creences dels indis. Estudiava els mites, pobles de tot el mon, vinculats al mon natural. Descobreix que tots tenien trets comuns independentment del seu origen.
Matilda Coxe Stevenson estudiava les cultures Pueblo, els “mites pueblo”.
Warburg va estudiar rituals, fotografies, mines i cap al final de la seva vida va estar ingressat en un sanatori, allà va fer una conferencia dels rituals dels indis Opi (RITUAL DE LA SERP).
Ell no va aplicar els seus sabers, en la pervivència de l’antic en el renaixement. Ell volia entendre la pervivència de les idees i la continuïtat d’aquestes.
Warburg va morir al 1929 i la seva família es va desentendre de l’institut.
La biblioteca va centrar el seu interès en el Renaixement, va ser un tema molt estudiat al llarg del s. XIX. La idea principal era l’esplendor del Renaixement convivint amb moments crítics del moment. Explica l’art i la societat, pervivència de l’antic.
Els estudis sobre el Renaixement comencen amb la seva tesi doctoral (Boticelli). Va fer una lectura molt bon, va saber entendre pràcticament a la perfecció la iconografia (programa neoplatònic). S’interessa en les figures en moviment, per ell era un tret nou de l’art renaixentista, això formava part de la inspiració dels models antics.
“ Els primers elements antics que l’interessaven als artistes del Quatroccento eren el moviment dels antics”
L’art del relat i la burgesia Florentina
