¡Descarga Origen de la FIlosofía y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
UNITAT 1
EL NAIXEMENT DE LA FILOSOFIA. ELS PRESOCRÀTICS
1. GÈNESI, NATURALESA I DESENVOLUPAMENT DE LA FILOSOFIA
ANTIGA
1.1 La filosofia com a creació del geni hel·lènic
Pràcticament tots els historiadors consideren que la filosofia occidental és una creació pròpia dels grecs. Ara bé, la filosofia ha permès el naixement de la ciència, per la qual cosa cal reconèixer als grecs una contribució realment excepcional a la història de la civilització occidental i humana en general. No s’ha d’imaginar tanmateix que la filosofia sorgeix de cop o del no res. En les seccions següents estudiarem els condicionants de diferents tipus que feren possible i d’alguna manera determinaren el naixement de la filosofia. Alguns historiadors, bàsicament els orientalistes, han remarcat la procedència oriental de la filosofia grega. Ara bé, el pobles orientals amb els quals van entrar en contacte els grecs posseïen una forma de saviesa constituïda per conviccions religioses i mites cosmogònics, però no una filosofia basada exclusivament en la raó (el logos , que deien els grecs). Posseïen, doncs, un tipus de saviesa anàloga a la que posseïen els propis grecs abans del naixement de la filosofia. Per un altre costat, no ha arribat al nostre coneixement cap utilització per part dels grecs d’escrits orientals o traduccions d’aquests que ens puguin dur a pensar en un origen oriental de la filosofia. En qualsevol cas, encara que alguna idea dels filòsofs grecs tingués un origen oriental, el cert és que és un mèrit dels grecs el fet d’haver transformat aquestes idees i haver-les organitzat en un cos de coneixements estructurat lògicament i de forma rigorosa. És cert, tanmateix, que els grecs obtingueren dels orientals alguns coneixements científics. Prengueren dels egipcis certs coneixements matemàtics (aritmètics i geomètrics) i dels babilònics aprofitaren els seus coneixements
astronòmics. Ara bé, també en aquest cas cal fer algunes precisions que ens permetran veure l’originalitat de l’aportació grega i com aquesta va influir en el desenvolupament de la ciència occidental. L’aritmètica egípcia consistia primordialment en el coneixement d’operacions aritmètiques amb finalitats pràctiques com, per exemple, la mesura i repartiment dels queviures entre una quantitat determinada de persones. Anàlogament, la geometria tenia un caràcter pràctic: mesurar els camps després de les periòdiques inundacions del Nil o projectar i construir les piràmides. Els grecs, en canvi, recolliren tots aquests coneixements i els organitzaren en una teoria general i sistemàtica dels nombres i les figures geomètriques. De forma semblant, els coneixements astronòmics dels babilònics tenien un propòsit essencialment pràctic: efectuar horòscops i prediccions. Però els grecs purificaren aquests coneixements i els conrearen no només amb una finalitat pràctica, sinó també teòrica, és a dir, moguts per l’afany d’assolir un veritable coneixement dels moviments dels astres, independentment de les seves aplicacions pràctiques.
1.2. Homer, Hesíode i els poetes gnòmics
Abans que neixes la filosofia, els poetes tingueren una gran importància per a l’educació ( paideia ) dels grecs, molt més gran que en el cas d’altres pobles. Els primers grecs cercaren aliment espiritual sobretot en els poemes homèrics (la Ilíada i l’ Odissea ), en Hesíode (La Teogonia i Els Treballs i els dies ) i en els poetes gnòmics dels segles VII i VI aC. Com es ben sabut, els poemes homèrics són relats en els quals s’expliquen les guerres dels pobles micènics enfront dels pobles de l’Àsia Menor (la conquesta de Troia) i les aventures de l’heroi Ulisses en el seu retorn a Ítaca. Al llarg dels dos poemes hi apareixen la majoria dels déus olímpics, els quals intervenen de forma constant en els assumptes humans. Ara bé, els poemes homèrics contenen algunes particularitats que els diferencien d’altres poemes que es troben en l’origen d’altres pobles i que resultaran essencials per al naixement de la filosofia. Així, per exemple, encara que els relats homèrics estan farcits de situacions i esdeveniments fantàstics, quasi mai entren en la descripció d’allò monstruós o deforme. Això significa que la imaginació homèrica ja està estructurada segons un sentit de l’harmonia, la proporció i la mesura, en
1.3. La religió pública i els misteris òrfics
El segon element al qual cal referir-se per entendre la gènesi de la filosofia grega és la religió. Tanmateix, quan es parla de religió, cal distingir entre la religió pública, és a dir, la representació dels déus i del culte que apareix en les obres d’Homer i Hesíode, i la religió (privada) dels misteris òrfics. Les dues formes de religiositat són molt importants per explicar el naixement de la filosofia, però, en certa mesura, la segona forma és encara més important que la primera. En les obres d’Homer i Hesíode, que constitueixen el punt de referència per a les creences pròpies de la religió pública, tot els fenòmens naturals s’expliquen per la intervenció dels déus: Zeus desferma llamps i trons des les altures de l’Olimp, el trident de Poseidó provoca les tempestes marines, el sol es transportat pel carro d’Apol·lo i així successivament. A més, la vida col·lectiva dels éssers humans, la sort de les ciutats, les guerres i les paus, són imaginades com vinculades als déus, no ja d’una forma accidental, sinó sovint de forma essencial. Ara bé, qui o què són aquests déus? Bàsicament, es tracta de forces naturals representades a través de formes humanes idealitzades o bé aspectes humans que han estat sublimats i personificats amb esplèndides semblances antropomòrfiques (recordem, per exemple, que Zeus és la personificació de la justícia, Pal·les Atenea de la intel·ligència, Afrodita de l’amor, etc.). En definitiva, els déus olímpics només difereixen dels éssers humans en quantitat, no en qualitat, per la qual cosa s’ha dit sovint que la religió olímpica grega és una forma de naturalisme. Doncs bé, la primera filosofia grega és tan naturalista com la religió pública grega i la referència a la naturalesa es convertirà en una referència constant en tota la filosofia grega. En qualsevol cas, la religió pública no fou sentida per tots els grecs com plenament satisfactòria i això va fer que s’estenguessin en determinats cercles restringits els misteris, els quals posseïen creences específiques (encara que també de tipus politeista) i pràctiques que els eren pròpies. Els misteris que més influïren sobre la filosofia grega foren els misteris òrfics. L’orfisme deriva el seu nom del poeta Orfeu, el seu suposat fundador. L’orfisme és particularment important perquè introdueix en la civilització grega un nou esquema de creences i una nova interpretació de
l’existència humana. Mentre que la concepció grega tradicional i, en particular, en l’esquema de creences propi de la religió pública, es concebia l’ésser humà com un ésser mortal i es considerava que la mort significava el final de la seva existència, l’orfisme afirma la immortalitat de l’ànima i concep l’ésser humà segons un esquema dualista que contraposa cos i ànima. El nucli de les creences òrfiques es pot resumir així: a) En l’ésser humà hi ha un principi diví, un dimoni ( daimonion ), l’ànima, que cau en un cos degut a una culpa originària. b) Aquest dimoni no només preexisteix al cos, sinó que sobreviu a la mort d’aquest i està destinat a reencarnar-se en successives existències corpòries per tal d’expiar aquella culpa originària. c) La vida òrfica, amb els seus ritus i pràctiques, és l’única que pot posar fi al cicle de reencarnacions, alliberant així l’ànima del cos. d) Per a qui s’hagi purificat (per als iniciats en els misteris òrfics) hi ha un premi en el més enllà, per als no iniciats hi ha càstigs. Com veurem més endavant, sense l’orfisme és impossible explicar Pitàgores i sobretot Plató, la qual cosa significa que sense l’orfisme no es pot explicar una part molt important de la filosofia grega. Per acabar d’entendre la influència de la religió en la gènesi i primer desenvolupament de la filosofia, cal tenir en compte finalment que els grecs no tingueren llibres sagrats resultants d’una revelació divina. Per tant, no tingueren uns dogmes fixos i immodificables. A més, a Grècia no hi va haver mai una casta sacerdotal que custodiés el dogma o que tingués l’exclusivitat de les ofrenes religioses o de la realització de sacrificis). Aquesta mancança de dogmes i de persones encarregades de custodiar-los atorgà una àmplia llibertat al pensament filosòfic, que no trobà els obstacles que hauria trobat en les cultures orientals, on l’existència de dogmes i una casta sacerdotal encarregada de la seva custòdia haurien provocat restriccions difícilment superables.
comercial, primerament en les colònies jòniques (Milet, Efes, etc.) i després per tota l’Àsia Menor. Aquestes ciutats es convertiren així en centres comercials molt actius, la qual cosa provocà alhora un augment considerable de la població. La nova classe d’artesans i comerciants aconseguí paulatinament una considerable força econòmica i s’oposa a la concentració del poder polític en mans de la noblesa terratinent. Això va dur a una profunda transformació des del punt de vista polític, passant-se a través de diverses reformes des d’un règim aristocràtic fins a un règim democràtic (s. V aC). Així doncs, els grecs disposaren per primer cop en la història d’institucions polítiques lliures, la qual cosa afavorí indubtablement la llibertat i l’intercanvi d’idees, la reflexió sobre l’ésser humà en la seva dimensió ètico-política i, en definitiva, la filosofia.
1.5. Les etapes de la filosofia antiga
La filosofia antiga grega i greco-romana s’inicia en el segle VI aC i arriba fins al 529 dC, any en què l’emperador Justinià clausurà les escoles paganes i ordenà la dispersió dels seus seguidors. Al llarg d’aquest interval de temps poden distingir-se els següents períodes:
- El període presocràtic o naturalista, caracteritzat pel problema de la physis (naturalesa) i del cosmos, i que entre els segles VI i V tingué com a protagonistes els jonis, els pitagòrics, els eleàtics, els pluralistes i els físics eclèctics.
- El període humanista o il·lustrat, caracteritzat per l’estudi de l’ésser humà en la seva dimensió ètico-política, i que en el segle V (segle de Pèricles) tingué com a protagonistes als sofistes i Sòcrates.
- El període de les grans síntesis de Plató i Aristòtil, que coincideix amb el segle IV aC, caracteritzat pel descobriment del món suprasensible i per l’explicitació i formulació orgànica dels diferents problemes filosòfics.
- El període hel·lenístic, que abasta des de les grans conquestes d’Alexandre el Gran fins al final de l’època pagana i que contempla, a més de l’aparició de les escoles ètiques (cinisme, epicureisme, estoïcisme i escepticisme), el desenvolupament de la ciència alexandrina.
- El període religiós del pensament antic pagà, el qual es desenvolupa quasi per complet durant l’època cristiana i es caracteritza pel renaixement del platonisme, que culminarà amb el neoplatonisme.
- Durant aquest mateix període, neix i es desenvolupa el pensament cristià, el qual es proposa formular racionalment el dogma de la nova religió i definir-lo a la llum de la raó amb les categories procedents de la filosofia grega.
2. ELS PRESOCRÀTICS
2.1. Els jonis: De Tales a Heràclit
Tales de Milet (ca. 624-546 aC). El pensador amb qui comença la filosofia grega fou Tales, que visqué a Milet de Jònia. A més de filòsof, fou un notable científic i un teòric de la política. De fet, sabem que va predir un eclipsi de Sol l’any 585 aC (davant de l’estupor dels seus conciutadans), que va mesurar els diàmetres del Sol i de la Lluna, que sabia com navegar guiant-se per l’Ossa Menor i que va calcular els dies exactes dels solsticis d’estiu i d’hivern, així com el del començament de les estacions. Però el seu nom es troba lligat sobretot a les matemàtiques, camp en el qual demostrà cinc important teoremes (entre ells el cèlebre teorema de Tales). A més, sabem que va proposar una mena de lliga de totes les ciutats jòniques per així poder enfrontar-se millor a l’amenaça persa i que aconsellà a l’exercit grec sobre com podia travessar el riu Halys quan aquest es dirigia a Capadòcia per enfrontar-se a les tropes perses. No se sap segur que hagués escrit cap llibre i, tal com s’esdevé amb altres presocràtics, només coneixem el seu pensament a través de la tradició oral indirecta. Tales fou l’iniciador de la filosofia de la physis en afirmar que l’aigua és el principi de totes les coses. Principi ( arkhé ) no és un terme emprat per Tales (és posterior), però és el que millor expressa allò que segurament volia dir Tales amb la seva famosa afirmació. El principi, indica Aristòtil en la seva exposició sobre els filòsofs naturalistes que trobem en la Metafísica , és “allò del qual procedeixen originàriament i allò en què acaben per descompondre’s tots els éssers”, és “una realitat que roman
determinant-se en totes les coses. L’ ápeiron és “immortal i indestructible”, és a dir, “etern i sense envelliment”. Per tant, Anaximandre atribueix al seu principi els caràcters que Homer i la mitologia grega reservaven als déus, afegint-hi que no ha estat engendrat, però que d’ell “s’engendren totes les coses”. D’aquesta manera, Anaximandre anorrea la base en què es recolzaven les teogonies antigues, és a dir, les genealogies dels déus de la mitologia tradicional grega. Anaxímenes de Milet (ca 585-524 aC) fou deixeble d’Anaximandre i escriví una tractat Sobre la naturalesa del qual ens han arribat tres fragments, a més de testimonis indirectes. Anaxímenes pensa, com Anaximandre que l’ arkhé ha de ser infinit, però que és un element determinat: l’aire. El motiu pel qual Anaxímenes escollí l’aire com la realitat última de la qual estan constituïdes totes les coses fou segurament que l’aire es presta millor que qualsevol altre element per explicar les variacions i transformacions necessàries que donen lloc a les diverses coses: en condensar-se l’aire es refreda i es converteix en aigua primer i després en terra, mentre que en enrarir-se s’escalfa i es converteix en foc. De fet, Anaxímenes explica explícitament – cosa que no havia fet cap dels seus predecessors– el doble procés per mitja del qual tot procedeix de l’aire: “L’aire es diferencia en diverses substàncies en virtut de la rarefacció i la condensació” (segons el testimoni de Teofrast). Anaxímenes, en definitiva, fou el primer a fornir una teoria del canvi, i d’aquí la seva importància. Heràclit d’Efes (ca 544-484 aC) escriví també un tractat Sobre la naturalesa , del qual ens han arribat nombrosos fragments, constituït segurament per una sèrie d’aforismes i redactat voluntàriament de forma obscura, amb un estil que recorda les sentències dels oracles, “per a que s’apropessin allí només aquells que podien” i la gent vulgar se’n mantingués allunyada. D’aquí el seu sobrenom d’Heràclit el Fosc. Heràclit veia també en un element determinat, el foc, l’ arkhé de l’univers: “Aquest món, el mateix per a tots els éssers, no l’ha creat cap dels déus o dels humans, sinó que sempre va ser, és i serà foc eternament viu, que s’encén amb mesura i s’apaga amb mesura” (fr. 30). No tan sols les coses individuals surten del foc i hi tornen, sinó que el món sencer desapareix en el foc – en una mena de conflagració universal– per
després tornar a renéixer. Aquí apareix la imatge del “cicle còsmic”, que ja apuntava l’obra d’Anaximandre, l’antiga idea grega de l’etern retorn. Però allò que ha conferit un valor permanent a la filosofia d’Heràclit no és l’afirmació que el foc és el principi de la realitat, sinó la constatació que “tot es mou”, “tot flueix” ( panta rhei ), res roman immòbil i fix, tot canvia i es modifica sense excepció. Així doncs, el món és un flux permanent, tot és en moviment: “No es possible banyar-nos dues vegades en el mateix riu, tocar dues vegades una substància mortal en el mateix estat” (fr. 91). Indubtablement, aquest és l’aspecte més conegut de la doctrina d’Heràclit, però en realitat no és més que el punt de partida de la seva filosofia. El devenir, al qual tota la realitat es veu sotmesa, es caracteritza per un continu passar d’un contrari a un altre: les coses fredes s’escalfen, les calentes es refreden, les humides s’assequen, les seques s’humitegen, i així successivament. Hi ha, doncs, una guerra perpetua entre els contraris que es van alternant. L’oposició i la discòrdia són a l’origen de totes les coses. Ara bé, en la mesura que les coses només adquireixen la seva realitat en el devenir, la guerra (entre els oposats) és quelcom essencial: “La guerra és el pare i el rei de totes les coses” (fr. 53). Es tracta, en tot cas, d’una guerra que es resol en harmonia: “El contrari arriba a concordar, i de les discòrdies sorgeix l’harmonia més bonica”. Això es degut al fet que hi ha una llei única que regeix el curs de l’univers i que tot ho harmonitza i orienta. Heràclit anomenà aquesta llei lógos , raó universal, que també es troba en la ment humana. Ara bé, aquesta raó es troba oculta en els esdeveniments còsmics. Per això els humans no la descobreixen ni en el món ni en si mateixos, per la cosa viuen captius de les seves opinions: “Encara que el lógos és comú, la majoria viu com si tingués una intel·ligència pròpia”.
2.2. Pitàgores i els pitagòrics
La vida de Pitàgores està envoltada de llegendes. Va néixer a Jònia, a l’illa de Samos (ca. 572-496 aC). Diverses tradicions li atribueixen viatges a Egipte, Babilònia i fins i tot a l’Índia. La tirania de Polícrates el va fer abandonar Samos; es traslladà a Itàlia i s’establí a Crotona. Allí va fundar una secta filosòfico-religiosa: homes, dones i infants vivien en comunitat de bens; mantenien un ascetisme rigorós i guardaven el
descobriment que els sons i la música – a la qual els pitagòrics atorgaven una gran importància com mitjà de purificació i catarsi– poden traduir-se també en magnituds numèriques, això és, en nombres: els pitagòrics descobriren les relacions harmòniques del diapasó, la cinquena i la quarta, així com les lleis numèriques que les governen (1:2, 2:3, 3:4).^1 S’ha de tenir en compte, a més, que els nombres eren concebuts pels grecs (si més no fins Aristòtil) des d’un punt de vista geomètric, de manera que es confonia el punt geomètric amb la unitat aritmètica. Així doncs, els nombres tenen extensió espacial i es poden considerar, com diu Aristòtil, “elements materials de les coses”. Per un altre costat, encara que els nombres són els elements de totes les coses, ells mateixos deriven d’elements precedents. Aristòtil ho explica així. “[Els pitagòrics] creuen que els elements del nombre són el que es parell i el que és senar, que d’aquests el primer és il·limitat, i el segon, limitat, i que la unitat procedeix d’ambdós (perquè és parell i senar)”. Per tant, el nombre es troba constituït per dos elements: un indeterminat o il·limitat i un altre determinant o limitador, de manera que tots els nombres consisteixen en una quantitat indeterminada que poc a poc es determina. Ara bé, en la mesura que tots els nombres són engendrats per un element indeterminat i un altre determinant, els nombres manifesten una certa predomini d’un o altre element. En els nombres parells hi predomina allò il·limitat (i per això són menys perfectes), mentre que en els senars hi predomina l’element limitador (i per això són més perfectes). Tot això condueix a una conquesta posterior fonamental. Si el nombre és ordre (“concordança d’elements il·limitats i limitadors”) i si tot està determinat pel nombre, tot és ordre. I donat que en grec “ordre” es diu kosmos , els pitagòrics anomenaren kosmos a l’univers, és a dir, ordre. En altres paraules, els pitagòrics foren els primers a considerar que l’univers sencer estava subjecte a un ordre o regularitat expressable matemàticament i, per tant, que era possible un coneixement matemàtic de la naturalesa. (^1) Es comprensible, a més, que estimulats per l’eufòria d’aquests descobriments, els pitagòrics haguessin cregut descobrir també correspondències inexistents entre fenòmens de diversos gèneres i els nombres. Per exemple, per alguns pitagòrics, la justícia – en la mesura que és una espècie de reciprocitat o igualtat– havia de coincidir amb el nombre 4 o el 9 (el quadrat del primer nombre par o del primer nombre senar).
Cal esmentar finalment el contingut misticoreligiós del pitagorisme. Pitàgores, en efecte, sembla haver estat el primer filòsof que defensà la doctrina de la metempsicosi, és a dir, aquella doctrina segons la qual l’ànima, degut a una culpa originària, és veu obligada a reencarnar-se en successives existències corpòries (no només en formes humanes, sinó també animals) per expiar aquella culpa. Com ja sabem, aquesta doctrina prové de l’orfisme; els pitagòrics, emperò, modifiquen l’orfisme en un aspecte essencial: la finalitat de la vida consisteix en alliberar l’ànima de l’esclavitud del cos i per aconseguir-ho cal purificar-se. Ara bé, els pitagòrics es diferencien clarament dels òrfics pel que fa a l’elecció dels instruments i mitjans de purificació. Els òrfics només apel·laven a celebracions mistèriques i pràctiques religioses. En canvi, els pitagòrics consideraven sobretot la ciència com el mitjà de purificació. De fet, els pitagòrics foren els iniciadors del tipus de vida que fou anomenat (o que ells mateixos anomenaren) bios theoretikós (vida teorètica o contemplativa), és a dir, una vida dedicada a la recerca de la veritat i del bé a través del coneixement, el qual constitueix la més elevada purificació. Plató atorgarà a aquest tipus de vida la seva expressió més perfecte en el Gòrgies , el Fedó i el Teetet.
2.3. Els eleàtics: Xenòfanes, Parmènides i Zenó
Xenòfanes nasqué a la ciutat jònica de Colofó pels volts de l’any 570 aC. A l’edat dels vint-i-cinc anys emigrà a les colònies itàliques, a Sicília i a la Itàlia meridional, i continuà viatjant sense morada estable fins molt avançada edat, cantant les seves pròpies obres poètiques, de les quals ens han arribat alguns fragments. Tradicionalment se ha considerat a Xenòfanes el fundador de l’escola d’Elea, però basant-se en interpretacions errònies de certs testimonis de l’antiguitat. Al contrari, ell mateix explica que continuà errant pel món sense vivenda fixa més enllà dels 92 anys. A més, la seva temàtica és de caràcter teològic i cosmològic, mentre que els eleàtics fundaren la problemàtica ontològica. De fet, el tema central que es desenvolupa en els versos de Xenòfanes està constituït per la crítica de la concepció dels déus que podem trobar en Homer i Hesíode i, en particular, del seu antropomorfisme. Xenòfanes, a més, procedeix a desmitificar les diverses explicacions mítiques dels fenòmens naturals, és a dir, la seva atribució als déus.
impossibilitat que dos conceptes contraposats pugin predicar-se al mateix temps d’un mateix subjecte (Aristòtil). Però, en el cas de Parmènides, els conceptes contraposats són el contradictoris suprems: L’ésser i el no-ésser. El que sembla voler dir Parmènides és, en efecte, que és impossible que quelcom sigui i no sigui al mateix temps: l’ésser (la realitat, el món) és i és impossible que no sigui, mentre que el no-ésser (el no-res) no és i és necessari que no sigui. Com justifica Parmènides aquest principi? Segons Parmènides, ésser i pensament coincideixen: només es pot pensar o concebre el que és, el que no és (el que no existeix) no pot ser pensat. Ara bé, si el no-ésser no pot ser pensat i pensament i ésser coincideixen, llavors hem de concloure que només l’ésser és i és impossible que no sigui, mentre que el no-ésser no és i és necessari que no sigui. A partir d’aquest principi evident, Parmènides pretén construir la via de la veritat. Així dedueix que l’ésser (“el que és”) és ingènit, imperible, finit, continu, únic, indivisible i immòbil. En efecte: l’ésser és ingènit i imperible, perquè en cas contrari, caldria pensar que prové i torna al no-ésser, la qual cosa és impossible (car el no-ésser és impensable i inexistent). De la mateixa manera, l’ésser és únic, ja que si hi hagués una altra cosa, seria el no-ésser (en relació a l’ésser). I immòbil, ja que tot canvi seria cap al no-ésser. I indivisible, ja que el buit que separaria les parts equival al no-ésser, etc.
- El camí de la veritat és el camí de la raó (la sendera del dia), el camí de l’error és substancialment el camí dels sentits (la sendera de la nit). Els sentits semblaria donar testimoni del no-ésser, en la mesura en que semblen testimoniar l’existència del néixer i del morir, de la multiplicitat d’éssers, del moviment i del devenir. Per això la deessa exhorta a Parmènides a no deixar-se enganyar pels sentits i pels costums que aquests creen, i a contraposar als sentits la raó i el seu gran principi. Per tant, és evident que pel camí de l’error no només camina aquell que creu que afirma expressament el no-ésser, sinó també aquell que creu que pot admetre al mateix temps l’ésser i el no-ésser i qui creu que les coses passen de l’ésser al no-ésser i viceversa (en definitiva, tots aquells que es guien pels sentits).
- No obstant això, la deessa sembla parlar també d’una tercera via, la de les aparences plausibles. Parmènides, en definitiva, hagué d’admetre la validesa d’un tipus de raonament que servís per donar raó dels fenòmens i de les aparences de les coses, però amb la condició que no s’oposés al seu principi bàsic i, en definitiva, no admetés la existència del no-ésser o el pas de l’ésser al no-ésser (o viceversa). Com veurem després, aquesta serà la via seguida pels físics pluralistes. Es comprèn també que en la segona part del poema parmenidià (que s’ha perdut en la seva major part), la deessa exposi detalladament “l’ordenament del món tal com se’ns apareix”. Malauradament, els fragments que ens han arribat són massa escassos per intentar reconstruir les línies mestres de l’ordenament del món a partir dels fenòmens sense contravenir el principi parmenidià en què es basa la via de la veritat. Zenó d’Elea ( ). Les teories de Parmènides provocaren admiració i suscitaren vives polèmiques. Com hem vist abans, entre les conseqüències de les mateixes hi havia la negació del moviment i la multiplicitat. Ara bé, donat que partint del principi parmenidià abans exposat, les conseqüències s’imposen necessàriament i esdevenen irrefutables, els seus adversaris preferiren mostrar de forma concreta i amb exemples obvis que el moviment i la multiplicitat son quelcom innegable. Zenó s’enfronta decididament a les refutacions elaborades pels adversaris de Parmènides. El procediment que emprà consistia en demostrar que les conseqüències derivades dels arguments adduïts per refutar a Parmènides eren encara més contradictòries que les tesis que pretenien refutar. Zenó descobrí, doncs, la refutació de la refutació, és a dir, la demostració per reducció a l’absurd. Aquest mètode està, a més, íntimament relacionat amb el mètode dialèctic (del qual parlarem més endavant), per la qual cosa sovint es considerà també a Zenó el fundador del mètode dialèctic. Alguns dels arguments més famosos de Zenó són aquells en què negava la possibilitat del moviment, com aquell en què demostrava com Aquil·les (“el dels peus lleugers”) mai podrà agafar la tortuga (la lentitud de la qual és proverbial) o aquell en què demostrava que una fletxa disparada per un arc està en realitat quieta. Amb aquests i altres arguments semblants, Zenó negava la possibilitat del moviment i la multiplicitat.
2.4. Els pluralistes: Empèdocles i Anaxàgores
Això permet a Empèdocles desenvolupar una teoria coherent dels cicles del món o del etern retorn. Al principi regna en solitud l’Amor i això fa que els elements s’ajuntin tot formant una esfera compacta, que Empèdocles anomena U o Esfera (que recorda l’esfera parmenidiana). Després sobrevé l’Odi i, per tant, la separació. Quan aquesta encara no és completa, l’acció conjunta d’Odi i la d’Amor permet l’aparició del cosmos i tots els éssers. Quan triomfa l’Odi, els elements se separen totalment, i s’uneixen allò semblant amb allò semblant: al centre, la terra; després – en esferes concèntriques–, l’aire, l’aigua i el foc. Finalment, l’Amor fa de nou la barreja total i torna a l’Esfera: el cicle pot recomençar de nou. Anaxàgores de Clazomenes (ca. 500-428 aC) va néixer en aquesta ciutat jònica i després va anar a Atenes, essent el primer filòsof que es va establir en aquesta ciutat. Allà va fer amistat amb Pèricles, que es va convertir en el seu deixeble. El mateix Sòcrates va escoltar les seves lliçons, però, pel que sembla, en va quedar decebut. Els enemics de Pèricles el van acusar d’impietat i va haver d’abandonar Atenes, tornant un altre cop a Jònia, a la ciutat de Làmpsac, on va morir. Escriví un tractat Sobre la naturalesa , del qual ens han arribat fragments significatius. Anaxàgores continuà l’intent de solucionar el problema plantejat per Parmènides i arribà a una solució semblant a la d’Empèdocles. També Anaxàgores està d’acord amb la impossibilitat que existeixi el no-ésser i que, per tant, néixer i morir constitueixen esdeveniment reals: “Cap cosa neix ni mor, sinó que a partir de coses que són es produeix un procés de composició i de divisió; així, per parlar correctament caldria anomenar “compondre’s” al néixer i “dividir-se” al morir”. Aquestes “coses que són” i que en compondre’s i descompondre’s donen origen a la generació i corrupció de totes les coses, no poden ser únicament les quatre arrels d’Empèdocles. Aigua, aire, terra i foc no estan en condicions d’explicar les innumerables qualitats que es manifesten en les coses. Segons Anaxàgores, tots els éssers són resultat de la barreja o composició d’innombrables elements, que va anomenar llavors ( spérmata ), les quals no només són infinites en nombre, sinó també infinitament diverses (són totes qualitativament diferents entre si) i indefinidament divisibles.
De fet, cada llavor pot dividir-se en parts cada cop més petites i cada part que s’obtingui tindrà sempre la mateixa qualitat, fins l’infinit. Precisament per això a aquestes llavors se les anomena també homeomeries (el terme apareix per primera vegada en Aristòtil, però no és impossible que procedeixi d’Anaxàgores), que significa “parts semblants”, “parts qualitativament iguals”. Òbviament, aquestes llavors o homeomeries són també inengendrades, incorruptibles i immutables (cap llavors es transforma en un altre) i, per tant, tenen les característiques de l’ésser parmenidià. Segons Anaxàgores, en totes les coses hi ha llavors de totes les coses, de tal manera que “tot és en tot”. Així s’explica que qualsevol cosa pugui arribar a ser-ne una altra diferent, i que si una cosa és el que és, és perquè hi predominen les llavors corresponents: a l’or hi predominen les llavors de l’or, però també hi són presents totes les altres (cosa que és possible, en la mesura que les llavors són minúscules). Així doncs, la pluralitat i els canvis (generació, corrupció, transformacions múltiples) s’expliquen per la barreja o la disgregació de les llavors. Al començament, aquestes llavors formaven una massa caòtica en la qual “tot estava barrejat” i no es distingien entre si. El món tal i com el coneixem avui s’origina per mitjà d’un remolí, que converteix la barreja caòtica en una barreja ordenada, fent les barreges i separacions progressivament de les quals sorgeixen totes les coses. El moviment del remolí és degut a un principi de moviment, al qual dóna el sorprenent nom de Nous (Esperit, Intel·ligència), encara que segurament el va concebre com una cosa material. Té una funció molt reduïda: un cop posat en moviment el remolí, sembla que tot funciona mecànicament sense el seu concurs.
2.5. Els atomistes: Leucip i Demòcrit
El darrer intent de solucionar els problemes plantejats per l’eleatisme, encara en l’àmbit de la filosofia de la physis, fou dut a terme per Leucip i Demòcrit, en descobrir el concepte d’ àtom. Leucip, nascut a Milet, arribà a Itàlia, a Elea (on conegué la doctrina eleàtica), a mitjans del segle V aC, i d’Elea passà a Abdera, on fundà l’escola que arribà a la seva culminació amb Demòcrit (ca. 460-370 aC), que havia nascut en aquesta ciutat. A Demòcrit li foren atribuïdes moltes obres, però és probable que el
