¡Descarga Parasitologia y más Apuntes en PDF de Parasitología solo en Docsity!
PARASITOLOGIA
TEMA 1. INTRODUCCIÓ
REGNE
TIPUS/PHYLUM
CLASSE
ORDRE
Família
Gènere
Espècie
Concepte de parasitologia : Estudi dels paràsits i de les seves relacions amb l’hoste i el medi ambient. És una branca de l’ecologia, concretament de la cinetologia (estudi de les poblacions) que pretén l’estudi integral del fenomen parasitari.
parasitologia general
parasitologia aplicada o animal veterinària: molt semblant a la humana ja que moltes espècies són compartides. mèdica (humana) o vegetal
Triada ecològica:
- agent i reservori contagiant (humà, animal, inanimat)
- hoste
- ambient
Tipus d’interaccions hoste – paràsit (I): el paràsit intenta passar desapercebut per l’hoste per tal de poder sobreviure.
1. mecàniques: causen problemes pel seu volum, per l’espai físic que ocupen dins l’hoste. Exemple: quist hidatídic (si rebenta es pot estendre per tot l’organisme).
- Echinococcus sp. Æ quist hidatídic
L’Echinococcus sp. té dues formes. és un cestode petit que viu als intestins del gos. Si algun altre animal els ingereix poden formar quists que poden arribar a ser molt grans. Si aquest quist rebenta, es produeix una reacció immunitària molt important i una infecció d’echinococcus en fase larvària a l’interior de l’individu.
- Taenia multiceps : hi ha una fase larvària al cervell de les ovelles que acaba comprimint l’hemisferi cerebral i l’ovella es mor (es forma una vesícula que ocupa gran part de l’encèfal). L’hoste definitiu és el gos. 2. expoliatives
- paràsits hematòfags com les paparres que s’alimenten de sang i poden causar anèmia i infeccions greus. A la paparra li interessa la part cel·lular de la sang (només glòbuls vermells i blancs) i torna el líquid que no vol a l’hoste. Les paparres són importants vectors de patògens.
Pràcticament tots els paràsits hematòfags són vectors de patògens.
**3. tòxiques
- vehiculització**
- paràsits que fan migracions com la Fasciola hepàtica (trematode) viu dins dels conductes biliars, sobretot en remugants. La Fasciola comença migrant de la llum dels intestins als conductes biliars, per tant travessa la barrera intestinal i la càpsula de Glisson del fetge. Quan travessen la barrera intestinal arrosseguen altres bacteris que formen part de la microbiota normal de l’intestí. El fetge és un òrgan estèril, quan arriba la Fasciola amb altres microorganismes poden causar infeccions greus (causen abscessos al fetge que van creixent). En aquest grup també hi incloem els artròpodes que actuen com a vectors. 5. transformació de teixits: indueixen formació neoplàsica.
- Spirocerca lupi és un paràsit de cànids, és un nematode (cuc) que s’acaba localitzant a l’esòfag. A alguns animals els hi causa un tumor (osteosarcomes en gossos). 6. inducció de canvis : 7. relacions d’hipersensibilitat: al·lèrgia a la saliva de les puces (més freqüent en gossos) i als culicoides (més freqüent en cavalls). 8. fenòmens de tolerància immunològica
Interaccions hoste – paràsit (II) : reaccions de l’hoste per defensar-se del paràsit
- reaccions inespecífiques de l’hoste o fagocitosis: per exemple, macròfags en gos per eliminar la leishmania (que ha desenvolupat uns mecanismes pel quals no es destrueix mitjançant fagocitosis i poden viure i multiplicar-se dins del macròfag).
o resposta inflamatòria: objectiu: aïllar cos estrany i aportar materials per eliminar aquest agent extern. o aïllament (càpsules i quists): es forma una càpsula de teixit conjuntiu al voltant del paràsit que evita que sigui viable. Hi ha microorganismes que fan quists i que van
Concepte de parasitisme:
És una relació interespecífica establerta entre un hoste i un paràsit.
Tipus d’associacions
- homo específiques: entre individus de la mateixa espècie (colònies, famílies...)
- heteroespecífiques o positives: els dos individus es beneficien. Mutualisme, comensalisme, foresis, inquilinisme
o negatives: competició, explotació, depredació, parasitoidisme i parasitisme.
Qualitats del paràsit
- benefici unilateral en la relació (només pel paràsit).
- contacte íntim: permanent, temporal, puntual o intermitent.
- dependència metabòlica per part del paràsit.
- capacitat de conviure en equilibri amb l’hoste (evitar resposta immunitària).
Parasitisme: és una comunitat antagònica (negativa) i inestable entre dos éssers vius de diferent espècie, dels quals el més petit o primitiu; el paràsit, viu de forma temporal o permanent en l’altre individu més organitzat, l’hoste o hostatge, alimentant-se i causant-li un dany potencial (si el dany no es manifesta clínicament, per tant hi ha equilibri hoste- paràsit) o actual.
Parasitisme es dóna quan veiem associat un o varis paràsits a un hoste mentre que parasitosi és quan es trenca l’equilibri hoste – paràsit i es manifesten signes clínics.
TEMA 2. GENERALITATS. TIPUS DE PARÀSITS
1. segons la dependència d’un hoste
- facultatius: a vegades es presenten com a paràsit i a vegades poden tenir vida lliure encara que si un paràsit no depèn estrictament del seu hoste no ben bé correcte nombrar-lo paràsit. Ex: Strongyloides stercoralis (nematode)
- obligats: necessiten l’hoste per poder sobreviure. Ex: Fasciola hepatica (trematode)
hoste intermediari : vaques Æ fase larvària
hoste definitiu : humans Æ fase adulta
- eurixens: pot colonitzar una gran varietat d’hostes. Ex: Toxoplasma gondii: és un protozou molt peculiar perquè pot afectar a un rang molt ampli d’hostes. El gat és l’únic hoste definitiu, és l’únic que elimina amb les femtes les formes de resistència del paràsit. S’ha d’anar en compte amb les dones embarassades que no agafin la toxoplasmosi durant l’embaràs perquè perjudica a l’embrió. Els mamífers i les aus són els hostes intermedis. 5. Altres tipus de paràsits
- erràtics: migracions atípiques dins l’hoste. No localitzat al lloc esperat i algunes localitzacions no permeten la viabilitat de l’hoste. Ex: Fasciloides magna – Sol afectar a Rem, si entra a un hoste adequat, va al conducte biliar, del conducte biliar al colèdoc, d’aquest a l’intestí i de l’intestí a les femtes. Si aquest infecta a animals domèstics, com per exemple la vaca, la vaca intenta aïllar al paràsit amb unes capes de teixit conjuntiu molt gruixut i l’acaben matant. Si infecta a ovelles – cabres, el paràsit es a movent per tot el fetge i van destruint el parènquima hepàtic fins que l’animal mor. També el podem trobar a cérvols de cua blanca.
- accidentals: parasitacions esporàdiques. Ex: larves de mosques i provoca una miasi o paràsits que són de la presa que s’ha menjat, com trobar en un gos paràsits de conill. Són freqüents en mosques de vida lliure que per accident fan posta d’ous a ferides d’animals vius enlloc de fer-ho en animals morts.
- pseudoparàsits: estructures no parasitàries. També s’anomenen falsos paràsits.
- hiperparàsits: paràsits de paràsits, pot tenir molta utilitat en la lluita biològica. Ex: Babesia sp.: la babèsia parasita a una paparra i aquesta es mor. Dins la paparra hi té lloc el cicle vital de la babèsia. Invadeixen els eritròcits.
Teories sobre l’origen dels paràsits deriven d’avantpassats de vida lliure aquesta adaptació a la vida parasitària ha suposat, en la major part dels casos, la pèrdua de la vida lliure. la selecció dels més aptes afavoreix als menys patògens el parasitisme té tendència a evolucionar cap al comensalisme. El paràsit és un comensal que s’aprofita de l’hoste però sense causar-li grans problemes.
Adaptacions dels paràsits vs avantpassats de vida lliure.
Aparells bucals, òrgans de fixació (ex: hipoestoma aparell de les paparres per fixar-se a l’hoste), mecanismes d’invasió, fisiologia digestiva, mecanismes “anti” immunitat, sistemes de propagació.
Tipus d’especificitat (com a ocurrència d’exclusivitat).
- imposada (ecològica): sempre està al mateix hoste perquè és l’únic hoste que hi ha. Per exemple: els paràsits de ratpenats només estan a rat- penats perquè són els únics animals que viuen en aquelles coves.
- innata (fisiològica, filogenètica): un paràsit ja està predeterminat. El paràsit depèn d’algun nutrient, molècula... que només està a aquell hoste.
Ex: cicle biològic de Dipylidium caninum : es tracta d’un cestode dels gats, que són eliminats per les femtes, s’eliminen segments de l’individu que estan plens d’ous. Les larves de puça s’alimenten d’aquests fragments. La larva es forma a la puça i perquè es completi el cicle la puça ha de ser ingerida pel gos o pel gat. La puça no actua com a vector perquè no implica transmissió passiva però si que és un hoste intermediari. També pot parasitar humans, sempre per ingesta.
Reflexions ¼ pot ser un vector un hoste intermediari? sí
¼ pot ser un vector un hoste definitiu? sí ¼ pot ser un vector un reservori? Sí, però és poc freqüent.
Formes d’accedir a l’hoste
- tipus immediat (actives ): ex: mosquits, paràsits, alguns helmints (Ancylostoma spp.)
- tipus mediat (passives): paràsits vehiculats per matèria inerta, per l’aigua o pels aliments o mitjançant éssers vius com hostes intermediaris o vectors.
Vies d’entrada
- digestiva ( és la via més utilitzada. Immediata).
- respiratòria
- materno- fetal: transmissió vertical
- ocular: normalment accedeixen a l’ull i es queden pel voltant. Ex: Thelazia sp.
- muco-cutània: la més fàcil per entrar. És la forma més activa de penetració, més que la cutània.
- genital
Formes de sortir de l’hoste
- activa o alguns trematodes, alguns cestodes, alguns artròpodes
- passiva o ous, quists, ooquists, larves, utilitzen vectors, utilitzen depredadors.
vies de sortida
- femtes
- orina
- sang: solen necessitar un vector per sortir i és més un lloc d’espera que no pas una via pròpiament dita de sortida.
- secrecions
- depredació: sempre viuen a l’hoste i només poden canviar per depredació.
Formes de propagació : zoïts, quists (formes de resistència), ooquists (formes de resistència), espores, ous (sobretot helmints), larves (sobretot artròpodes).
El diagnòstic es basa moltes vegades en detectar les formes de propagació i no les formes adultes. Són les fases que ens permeten reconèixer si hi ha paràsit en l’hoste.
CLASSIFICACIÓ.
Sistemàtica: branca de la biologia que estudia la classificació dels éssers vius en de diferent categoria a partir, sobretot, d’anàlisis filogenètiques i d’altres criteris morfològics, fisiològics, embriològics, taxonòmics, etc.
Taxonomia: part de la biologia que classifica els éssers vius en grups o taxons de diferent categoria sense especificar la causa de la classificació.
Nomenclatura: conjunt de regles, principis, normes que hom empra per tal de designar els diferents taxons.
Respiració: aeròbia o anaeròbia. Depèn de la localització.
Nutrició:
- autòtrofa: no sol aparèixer en protozous de vida lliure.
- heterotròfica o saprozoica o osmòtrofs: captura de nutrients per osmosi, implica pinocitosi. o holozoica o fagòtrofs: ingestió de partícules més grosses, implica fagocitosis mitjançant fagosomes, citostomes o citopigi/ citoprocte.
Reproducció:
- asexual a) fissió binària : a partir d’un individu s’obtenen dues cèl·lules filles idèntiques. transversal
longitudinal b) fissió múltiple: a partir d’un individu se n’obtenen molts. Apareixen diferents tipus de cèl·lules esquizonts (meronts), esporonts, quists. A partir d’aquestes apareixeran els zoïts, merozoïts, esporozoits, trofozoits, taquizoits (es divideixen molt ràpid) i bradizoit (es divideixen molt a poc a poc). esquizogònia: partim d’un trofozoit, quan té més de 2 nuclis rep el nom de esquizont, després es divideix i dona lloc a merozoits que després es poden transformar en trofozoits.
esporogònia: partim d’un zigot per fusió de dos gàmets, per un procés de meiosis apareix l’esporont i dins d’aquest, apareixen esperozoits.
- sexual a) singàmia: fusió de gàmets isogàmia: els gamets són iguals
anisogàmia: els gamets són diferents b) conjugació: a molts ciliats, 2 individus s’apropen, fan transferència de material genètic i es separen.
Flagel·lats de l’aparell digestiu i reproductor
- Giardia duodenalis
- Trichomonas gallinae
- Tritrichomonas foetus
- Histomona meleagridis
Giardia spp.
Philum Retortamonada
Ordre Diplomonadida o Gènere Giardia Giardia duodenalis
- Distribució geogràfica: són cosmopolites però són més freqüents en zones tropicals.
- Localització digestiva : intestí prim
- Multiplicació per fissió binària simple (en el cas de Giardia és longitudinal)
- Morfologia: simetria bilateral
8 flagels disc suctor: ventosa per fixar-se a mucosa intestinal quists com a formes de resistència
És un paràsit molt resistent que només es pot eliminar per filtracions. Cicle biològic de la Giardia, és un cicle directe. Es troba tan a animals domèstics com en humans. És freqüent en gat i gos, lloros i Rem. Accedeix a l’hoste per ingestió d’aliments contaminats. El quist arriba a l’intestí prim, allà allibera el trofozoit que comença a multiplicar-se, alguns s’enquisten i surten per les femtes i torna a comença el cicle.
- Fase trofozoït: vegetativa, es pot reproduir i moure. A l’hoste.
- Fase quist: forma de resistència, 4 nuclis en lloc de 2. A medi ambient. Flagels i pseudoaxostils.
- Els animals que pateixen diarrees a més d’eliminar quists també poden eliminar trofozoïts.
3 a 5 flagels a la part anterior i un flagel recurrent que delimita una membrana ondulant. Fam. Trichomonadidae
- Gèn. Trichomonas : 4 flagels anteriors, el recurrent no té extrem lliure. T. vaginallis, T.g. gallinae (a la boca dels coloms)
- Gèn. Tritrichomonas : 3 flagels anteriors i un de recurrent. T. foetus (a vaques i provoca avortaments)
- Gèn. Tetratrichomonas
- Gèn. Pentatrichomonas : 5 flagels anteriors i un de recurrent. P. Homini a l’intestí de l’home i del gos. Cicle directe, no hi ha formes de resistència, evita el medi ambient. Fam. Monocercomonadidae
- Gèn. Histomonas : H. meleagridis , paràsit molt patogen. Viu al cec o al fetge i la seva morfologia depèn de la seva situació. Al cec té 1 o 2 flagels mentre que al fetge és aflagelat. Provoca tifohepatitis. En el seu cicle utilitza un hoste paratènic: un cuc que viu al cec de les gallinàcies.
Cicles biològics : directes, alguns amb hoste paratènic (com les Histomonas), sense formes de resistència. Multiplicació per fissió binària simple (longitudinal).
Trichomonas gallinae
Philum Axostylata
Ordre Trichomonadida
o Fam. Trichomonadidae Gèn. Trichomonas
o Columbiformes: freqüent en coloms. És l’hoste principal. o gal·liformes, rapinyaires
o alimentació (de pares a fills) o depredació en rapinyaires
- Soques amb diferent poder patogen: n’hi ha de molt patògenes i de poc patògenes.
- La tricomonosi aviaria afecta principalment als animals joves: es formen plaques a les vies respiratòries i digestives altes obstruint-les i provocant diversos danys. Poden arribar fins l’estómac I l’intestí. Els coloms són els més parasitats. Es formen masses necròtiques que obstrueixen aparell respiratori. Les soques més patògenes poden colonitzar òrgans interns (tenen caràcter viscerotrof)
- immunitat creuada entre soques: si un animal té un primer contacte amb alguna soca poc patogen li conflueix una immunitat per la futura arribada de soques més patagones.
- Molt fàcil de detectar I d’observar.
Trichomonas foetus
Philum Axostylata
Ordre Trichomonadida o Fam. Trichomonadidae Gèn. Tritrichomonas
Cicle biològic de la Trichomonas foetus
Es dona en vaques. Provoca avortaments i un mascle pot transmetre-la a moltes femelles.
Es troba a l’aparell genital. És fàcil d’observar i detectar. Cicle directe. Fàcil dessecació a l’exterior, no hi ha resistents (la transmissió ha de ser sense contacte a l’exterior). Es dóna més en sistemes extensius on hi ha monta natural i de vegades no és fàcil de tractar.
AMEBES. (dins protistes)
Phylum Sarcodina.
Hi ha moltes espècies de vida lliure i d’altres que són paràsites. També trobem les comensals (habituals a aparell digestiu de majoria espècies però no afecten negativament a l’hoste).
- Forma trofozoït: fase no tant esfèrica. Pleotròfica. A totes les espècies: 1 nucli.
- Quist: nombre variable de nuclis segons l’espècie.
Amebes són sempre extracel·lulars. Hi ha un grup que és patogen (Entamoeba histolytica). Les lesions produïdes per amebes s’anomenen amebomes.
Entamoeba histolytica: quist amb 4 nuclis. Trofozoït a eritròcits.
- Entamoeba histolytica (mamífers): cicle directe. Quists s’eliminen per femtes. Quan s’ingereix el quist, aquest es trenca i els trofozoïts s’alliberen i es van multiplicant. E.dispar és molt semblant a l’anterior però no és patogena. Algunes soques tenen tendència a colonitzar teixits i arribar a la sang. Mentre estiguin a intestí no passa res.
- Entamoeba invadens (rèptils)
- Entamoeba anatis (aràtids)
Entamoeba histolytica / E.dispar: Transmissió per ingestió de quists en aigües i aliments contaminats. Patologia–E. histolytica/ E. Dispar
- amebosis, disenteria amèbica
- humans principals hostes
- primats, gos, gat, rata El gos com a reservori d'E. histolytica Distribució i importància–cosmopolita Prevalences: 4 % humans, 1-8 % gossos zones desenvolupades. 50-70% humans zones tropicals.
CILIATS. (dins protistes)
Phylum ciliophora.
La majoria són de vida lliure i d’altres poden ser paràsits. Alguns poden ser simbionts (afavoreixen transformació de l’aliment de l’hoste).
Fase vegetativa:Trofozoïts
Fase resistència: Quists
Estructures:
- Cilis
- Citostoma
- Macronuclis
- Micronucli
- Citopigi
- Vacúols
Balantidium coli : freqüent al porc domèstic. Considerat com a comensal (molta quantitat al colon). En altres hostes pot causar malalties (primats i humans). Problemes gastroentèrics (disentèrics) i poden agreujar un procés patològic ja iniciat (oportunistes). No solen actuar com a agents patògens primaris. Cicle directe: ingestió de quists que contaminen l’aigua o aliments.
CILIATS DEL RUMEN.
No són paràsits, són simbionts. Altament especialitzats i només poden viure al rumen.
S’alimenten de bacteris ruminals (que s’alimenten de cel·lulosa) i tenen la capacitat de transformar la proteïna de baix valor biològic en una d’alt valor biològic. Els remugants neixen sense ciliats. No s’eliminen per femtes. No formen cap fase quística. En arribar al budell moren, la proteïna protozoària és d’alt valor biològic i alta digestibilitat.
Holotrichia (subclasse Holotricos): corona ciliar els envolta completament.
Entodiniomorphida (Subclasse: Spirotricos): Cilis cobreixen només algunes zones
- Diplodinium
- Entodinium
- Metadinium
- ...
