Els presocràtics eren els autors previs a Sòcrates. Eren filòsofs naturalistes que parlaven sobre
el cosmos. Es feien preguntes sobre la realitat, el cosmos, sobre el principi de tot (l’ARKHÉ).
Cadascun d’ells tenia el seu ARKHÉ, Tales deia que era l’aigua, Enaximenes deia que era l’aire,
etc. Sòcrates per tant es diu que ser un dels primers filòsofs que va baixar la filosofia a la terra i
la enfocava més cap a les persones, el poble.
Anteriorment es parlava de mites, els quals són un conjunt de narracions que donen respostes
a tot allò que passa. Els fenòmens i les forces naturals eren divinitzades i personificades, eren
explicades a través dels Déus. Tot el que passava era causat pels Déus. Les conductes humanes
també eren explicades pels Déus. Tot això impedia un avanç científic. La mentalitat que tenien
era regida per la imaginació, per causes sobrenaturals, per la màgia, pels rituals, etc. També
tenien el destí, el qual es troba per sobre de tot, dels mites, de les explicacions mitològiques,
etc.
Després, neix la filosofia com a una mena de crítica cap al mite. En comptes de basar-se en el
mite, la nova mentalitat es basava en el Logos, la raó, el qual a diferència del mite, implica
ordre i necessitat. Els filòsofs buscaven preguntes sobre l’origen del món, la seva composició i
el seu ordenament. No recorrien als mites ni a les explicacions que aquests feien. No
mencionaven a cap tipus de Déu ni a forces sobrenaturals. Es basaven el la Physis, la natura.
Buscaven una sola resposta a tot, buscaven una sola llei.
Parmenides i Heraclit són coetanis, és a dir, que vivien en la mateixa època.
Heraclit d’Efes:
Heràclit diu ‘’Panta rei’’, tot flueix. És a dir que totes les coses estan en constant moviment i no
estan quietes, que van canviant. Però aquest canvi no es produeix de forma caòtica, sinó que
canvia segons una llei, el LOGOS.
Per a ell aquest moviment continu i aquest dinamisme està causat per la lluita d’oposats, és a
dir, la guerra entre la mare i el pare de totes les coses. En el moment en que es produeix
aquesta lluita, dóna com a producte: l’harmonia.
· En aquesta lluita no hi ha una visió agonista, és a dir, que no hi ha ni bons ni dolents.
· Tots els oposats són mútuament dependent (vida-mort, salut-malaltia).
· El logos és el que manté la proporcionalitat, és a dir, que el canvi d’una cosa, suposa el canvi
d’una altre.
· Els oposats són expressions diferents d’una mateixa realitat.
De tot això, es conclou un principi fonamental, el principi de la unitat profunda de les coses.
Per a Heràclit, un dels sentits que li dóna al logos, és que: el logos (el tot, que és la unitat que
Heràclit veia enmig de tot aquests constant canvis) és la llei que regeix el món. El paper que el
filòsof, per tant, és captar aquesta unitat, que és el logos, el tot, la qual està situada sota
l’esdevenir.
Heràclit diu que els sentits són imprescindibles per no deixar-nos enganyar. Que són ells els que
ens permeten observar aquest continu fluir que tenen les coses.
Diu que el moviment no és qui fa aquesta unitat de les coses, sinó que és el logos, la raó.
