¡Descarga Percepció i atenció y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Pràctica de l’audició
No hem d’entendre una ona com una partícula que ve per nosaltres, sinó una ona que va oscil·lant però es queda al mateix lloc.
La màxima amplitud (A) en la que oscil·la la molècula es diu amplitud (oscil·lació màxima). La freqüència (F) són cicles per segon. El període és inversament proporcional a la freqüència i és la unitat de temps que una ona triga a fer un cicle (o un cercle, els seus 360 graus). Cicle equival a període (T). La fase (angle) ens diu en quin punt exacte està la ona, mesurat en graus. Si el desfase entre les ones és de grau 10, se sumaran bé. Com més a prop del 0, més intensitat del so, però com més t’apropis als 180 graus el so s’anul·la.
És possible calcular la durada d’un cicle (T) i la freqüència d’una ona (f) usant la següent fórmula (sempre que el temps s’expressi en segons):
T=1/f i f=1/T
Correlats perceptius:
- Altura tonal (pitch): agut (alt, mes freqüència) vs. Greu (low).
- Sonoritat (volum): fort (loud) vs. Fluix (quiet).
No existeixen els sons purs. Existeixen els harmònics o ones de les que es poden descompondre a través de múltiples. La nota de l’esquerra és múltiple, i a través de Fourier traiem l’ona fonamental. Els harmònics són estables. El timbre són un conjunt d’harmònics i tots tenim tons de veus diferents però concrets. Els volums dels harmònics són estables i per això ens acostumem a identificar a través d’aquests.
Si sentim un so d’una freqüència de 50, 150 i 200, la fonamental serà la més petita i múltiple de les altres. Si eliminem aquesta ona, segueix sonant per a nosaltres (el cervell ho reconstrueix).
La combinació de volums o amplituds d’aquests harmònics és el timbre.
En aquest dibuix tenim una ona complexa.
La localització del so i efectes binaurals
El nostre cos fa que es generin pistes físiques per la localització precisa d’objectes. L’existència de dos receptors (orelles) afavoreix una localització adequada. Cada orella rep senyals auditives diferents, l’audició resultant és única i s’ubica en un únic punt en l’espai que ens envolta. El diàmetre del cap és de 18 cm i la distància entre les orelles és de 20-23 cm, a més, disposem de pavellons auditius, un a cada banda, amb plecs en la cara interna. El nostre cap determina diferències temporals i d’intensitat en el que els senyals arriben a cada orella.
Localització i efecte de precedència: acció de localitzar un so a partir de la primera senyal rebuda, sense ser conscient dels ecos o energia sonora reflectida. Les orelles ens permeten localitzar el so en el pla horitzontal.
- Diferències temporals interaurals (ITD): resulten de la separació física entre orelles. Una font sonora lateralitzada arribarà primer a l’orella que té més a prop. La diferència temporal serà màxima en una localització lateral de 90 graus des de la posició frontal (hi ha un desfase temporal de 0.65 ms). La diferència serà nul·la per fonts sonores situades davant o darrere del cap. Una font sonora lateralitzada arribarà primer a l’oïda més propera. La diferència temporal serà màxima per a localitzacions a 90º des de la posició frontal (desfasament temporal de 0.6 ms). La diferència serà nul·la per a fonts sonores situades davant o darrera del cap. Diferències temporals interaurals <1 ms (!) poden ser detectades i utilitzades com a pistes p er a localitzar objectes lateralitzats, fins i tot en un angle de 10º respecte de la posició frontal central.
Diferències d’intensitat interaurals (sonoritat, interaural loudness differences, ILD): resulten de l’ombra acústica del cap i de les reflexions que provoquen els pavellons auditius. Gràcies a l’ombra acústica tenim la diferència de volum. És un paràmetre que pren les diferents intensitats captades per ambdues orelles degut al llindar que provoca el nostre cap. L’ILD és essencial per localitzar freqüències agudes, per sobre de 1500Hz. Són conseqüència de la reflexió que provoca el cap (coll i espatlles) i l’ombra acústica que es crea en el costat oposat a la font sonora, per a estímuls amb longituds d’ona inferiors a la mida del cap (freqüències agudes).
Diferències aproximades per un so lateral (900): 6000 Hz 20 dB // 3000 Hz 10 dB // 200 Hz 0 dB.
- (^) Diferencies de fase interaurals (IFD): resulten de l’ombra acústica del cap i de les reflexions que provoquen els pavellons auditius. Aquest paràmetre permet la localització del so per la percepció de diferent informació, deguda al diferent angle de fase d’ona que arriba a cada orella. IFD permet localitzar tons greus, freqüències per sota de 1500Hz.
- (^) Diferències interaurals de fase (IPD): una altra conseqüència de la distància entre orelles és que l’angle de fase de l’ona que arriba a cada oïda pot ser diferent. La longitud d’ona de l’estímul és determinant per a que puguem usar aquesta pista. Només es considera efectiva pels tons greus (<1500Hz), amb longituds d’ona superiors a la distància entre orelles.
Si la longitud d’ona és més gran que el teu cap, aquesta ona no podrà entrar al cap, no puc utilitzar les pistes de volum.
Filtració de la veu humana Filtració d’una cançó
A partir de 600 o 1000 Hz (cap amunt) ja comencem a entendre bé la veu de la persona.
Un filtre que elimini les freqüències greus de la parla (<300Hz), permetria entendre el significat d’un missatge? Doncs no passaria res, això és el que es fa amb totes les cançons o a la radio.
Un filtre de pas de banda entre 500 i 3200 Hz és el que correspon al filtre de telefònica.
Regularitat seqüencial i il·lusió de solapament
Les característiques espectrals (freqüències components) de dos sons breus presentats en alternança determinen que es percebi una única seqüència o dues seqüències paral·leles amb cert grau de solapament. A major diferència entre els sons, major sensació que hi ha dues seqüències independents que se solapen en el temps. La il·lusió de solapament es relaciona amb la regularitat seqüencial.
Els ecos
El sistema auditiu binaural fusiona l’estimulació original i els ecos en un únic precepte. Condicions:
- Breu diferència temporal entre el so original i el reverberat (menys de 40 ms).
- Similitud espectral.
- Els ecos no han de superar la intensitat de l’estímul. En qualsevol so hi ha ecos.
L’explicació del fenomen no és clara. No es relaciona amb l’audició perifèrica sinó amb el nivell cortical. No existeix evidència de l’efecte de precedència abans dels 5-6 mesos de vida: en aquest moment els nadons ja poden localitzar adequadament un so. No percebem els ecos, però si s’eliminen, apreciem una diferència qualitativa del so.
Efecte de precedència: el nostre sistema perceptiu suprimeix les reverberacions del so que es produeixen en espais tancats. Però si escoltem els sons del revés (cap enrere), podem percebre l’eco produït.
Lateralització binaural: diferència de fase entre oïdes.
Efecte binaural de reducció de l’emmascarament: quan un to i un soroll es localitzen en llocs distintius, disminueix l’emmascarament.
Propietats perceptives dels sons
Correlats perceptius de les propietats físiques dels sons
Altura tonal (el to):
- Greu agut (teclat piano: 27 Hz a 4096 Hz).
- Està determinada per la freqüència fonamental (es veu modificada per la intensitat). La base de la veu és el to o freqüència fonamental. Aquesta canvia molt entre homes i dones, ja que els homes tenen una caixa de ressonància més gran i per tant la seva veu serà més greu. El que percebo el més baix o fonamental.
- “Una cosa és com és la realitat acústica, i l’altre és com ho percebo jo. En molts casos jo percebo en funció de les meves característiques humanes, i això no té per què ajustar-se completament a la realitat.” Frase molt important que podem aplicar a tot arreu. Cada cop que un so puja un hertz, nosaltres no ho notem directament, no hi ha una relació directa.
- En funció de les freqüències que se’m presentin seré capaç de treure el llindar diferencial:
- De 2 a 4 Hz en els greus < 2000Hz. Si tu presentes un to greu, per exemple de 500, i un to de 505, el llindar diferencial és de 4 hz. És a dir, percebré aquests dos sorolls com a sons diferents. Si es presenten 500 i 502 també notaré la diferència.
- De 15 Hz al voltant dels 5000 Hz. El llindar diferencial no és constant. Si se’m presenta una freqüència de 5000 i 5010 les percebré com a freqüències iguals. En el rang mig necessito més o menys 15 Hz per notar la diferència.
- De 40-50 Hz en els aguts > 8000 Hz.
■
Escala MEL: mesura canvis subjectius en l’altura tonal. Aquesta escala és subjectiva. Qualsevol instrument està fet en MELS, ja que si estic a freqüències greus 30 Hz equivaldrien a molts MELS, mentre que en les agudes, no tants.
- Quan modifiquem l’amplitud d’un harmònic es modifica el timbre, però NO l’altura tonal, ni la intensitat global. Quan parlem per telèfon, a vegades et diuen que tens la mateixa veu que el teu germà, ja que comparteixes el rang de freqüències i que perdis el timbre ja que no mes deixa passar unes freqüències concretes.
Diferències tímbriques entre instruments:
Les freqüències que acompanyen o harmònics (és el mateix) és el que ens permeten diferenciar quan sona un instrument o un altre.
Localització del so
El nostre cos fa que es generin pistes físiques per a la localització precisa d’objectes. L’existència de dos receptors (oïdes) afavoreix la correcta localització. Cada oïda rep senyals auditius diferents, però la imatge auditiva resultant és única i s’ubica en un únic punt en l’espai que ens envolta. El diàmetre del cap és aproximadament de 18 cm i la distància entre orelles és de 20-23 cm. i a més disposem dels pavellons auditius, un a cada banda, amb plecs cartilaginosos a la cara interna. El cap determina les diferències temporals i d’intensitat en el senyal que arriba a cada oïda.
Anàlisi de l’escena auditiva: agrupació, segregació i il·lusions i la percepció musical
Nivells de processament auditiu
Anàlisis del patró d’estimulació auditiva
Organització perceptiva
La informació sonora es desenvolupa en el temps i gradualment es modifica: Com percebem la continuïtat?
La informació sonora procedent de diverses fonts arriba simultàniament: Com agrupem correctament tot allò que pertany a un mateix objecte sonor?
Mecanismes d’agrupació i segregació
Tipus de informació acústica que s’utilitza: To, Intensitat, Duració, Contingut espectral...
Patró d’estimulació auditiva
Anàlisi de l’escena auditiva
Objecte d’estudi: Analitzar de quina manera tota l’evidència auditiva que arriba al llarg del temps a les oïdes, procedent d’una mateixa font sonora s’agrupa formant una unitat perceptiva.
Processos: agrupació (integració o fusió) i segregació (fisió).
Paradigmes experimentals: alternança de senyals (integració seqüencial) i presentació simultània (segregació).
Paral·lelisme amb els principis gestàltics d’agrupació: proximitat, semblança i bona forma. Aquestes són les regles per l’anàlisi de l’escena auditiva.
- La harmonicitat: quan les oscil·lacions d’un objecte es repeteixen amb caràcter periòdic, les vibracions produeixen patrons acústics amb freqüències integrants que són múltiples d’una freqüència fonamental comú.
Agrupació d'harmònics (possible inclús en total sincronia): per exemple, presentar totes aquestes freqüències a la vegada, 80-100-160-200-240-300-320. Com les uniré? En funció de la seva frequència fonamental o més baixa. Primer escoltaré el to de 80. Com que 100 no és múltiple de 80, escoltaré dos sons diferents 80Hz i 100Hz. Percebo dos sons, dues fonamentals. L’harmonicitat és qui va amb qui. El to virtual o fonamental absernt diu que si suprimeixes la fonamental la sents igualment (s’han de complir unes condicions determinades). Si aquí n’afegeixo una de 40Hz, 60 i 120, n’escolto una, 20, ja que el màxim comú divisor és aquest.
La intensitat d’aquests harmònics determinant en els patrons de fusió/segregació. Si puges algun d’aquests harmònics de volum, la segregues i la percebem com a diferent.
Exemple: veu home/dona (diferent fonamental).
Aïllament d’un component harmònic: F3 es manté a una freqüència constant mentre es modifiquen gradualment la resta de components harmònics, en funció a la disminució de la F0. Aquesta manipulació fa percebre canvis en l’altura tonal corresponent al complex harmònic i, a més a més, la percepció de l'harmònic “desafinat”, com un to aïllat.
CMR -Comodulation masking release (Moore, 1990). Presentem un to simple d’una determinada freqüència. Afegim una banda de soroll que conté la freqüència a la que pertany aquest to. És a dir, deixo de sentir el to. El més important és que aquest soroll modula el que sentim. El que farem serà presentar més soroll, i aquest modularà igual però d’una manera més alta. El to es torna audible. Si es produeixen canvis iguals ho percebem com un mateix to, però si són diferents tot i que acústicament està emmascarat el sentirem. Escoltem una freqüència intermitja i el to esdevé audible.
A) Un to continu queda totalment emmascarat per una banda de soroll modulat que inclou la seva freqüència.
B) el to deixa de quedar emmascarat al afegir un soroll igualment fluctuant situat a una altra banda de freqüències els dos sorolls co-modulats es fusionen i el to resulta audible.
Quins factores determinen la fusió / segregació en els següents gràfics esquemàtics?
- El caràcter unitari dels canvis: els canvis que es produeixen en un esdeveniment sonor afectaran a tots els components del so resultant de la mateixa forma i al mateix temps. Una veu conté un rang de freqüències i si canvio el meu to, canvia tot el rang. Qualsevol canvi en la font sonora altera totes les freqüències.
Agrupem tots els components de l’espectre amb el mateix patró de variació (en intensitat o freqüència). Exemple: el patró de canvis de intensitat té lloc en tot l’espectre de freqüències.
Components de l’estructura musical
- Melodia. Successió de sons de diferent altura tonal dotats de sentit musical (corresponents a una tonalitat determinada, freqüències). Representació de les notes d’una escala com elements dins d’un espiral ascendent. La tonalitat facilita l’audició, producció i record de les notes que formen una melodia.
- Ritme. Dimensió temporal (en contraposició a la dimensió tonal): distribució en el temps dels elements tonals Agrupació rítmica. Patró de duracions i accentuacions relacionades combinacions de diferent número d’elements i accents dins del marc que estableix el compàs (regularitat mètrica). Dintre d’una peça musical els patrons rítmics es repeteixen i creen expectatives per l’oient. El ritme és la temporalitat, l’agrupació en el temps de les notes.
- Harmonia. Relacions entre els elements tonals quan sonen simultàniament i la seva progressió en el temps. En la música tonal occidental aquestes relacions segueixen unes determinades normes, com la sintaxis en el llenguatge. L’harmonia és quan tots van a la una. És molt xungo.
- Timbre. Qualitat del so en funció de l’element que el produeix (composició espectral). El compositor utilitza el timbre (tipus d’ instrument/s seleccionat/s) per a matisar una idea musical.
- Estructura bàsica de la música: organització melòdica i rítmica
Organització melòdica: jerarquia de nivells (local i global).
- Mecanismes d’agrupació i segregació basats en la distància tonal (principi de proximitat) frases musicals.
- Organització superior de patrons globals, repeticions que afavoreixen el seu reconeixements. Constants estructurals més enllà de les variacions en els patrons d’organització global. És anar recordant la melodia de “let it go”.
Agrupació melòdica: límits en el número d’elements que podem agrupar fàcilment formant una seqüència (al voltant de 10). La incapacitat per reconèixer una agrupació en “frases” impedeix reconèixer l’existència d’un patró melòdic.
Organització rítmica Agrupació espontània d’elements musicals en grups rítmics. Restriccions: separació entre elements < 1500 ms i número reduït d’elements (si és elevat el patró d’accents determinarà la subdivisió).
- El compàs (mètrica) és el nivell organitzatiu bàsic (divisió quantitativa del temps) i determina la ubicació dels cops d’accentuació. Permet percebre el ritme.
- El ritme és el patró de duracions i accents particularment distribuïts (divisió qualitativa) dintre del compàs.
- El tempo es refereix a la taxa de presentació dels cops d’accentuació.
Alguns estudis sobre comparació de fragments musicals suggerien que els oients utilitzen majoritàriament la informació rítmica per emetre judicis de similitud (Monahan i Carterette, 1985). Altres treballs mostren que la distorsió melòdica (en contraposició a la rítmica) afecta més al reconeixement de fragments musicals (White, 1960). Els components i les rutes que permeten l’accés al lèxic musical (reconeixement de peces musicals) es comencen a perfilar en treballs més recents doble entrada (melodia i ritme). Només podem identificar una cançó correctament si accedim a les dues parts.
- Representació de la informació musical: Independència dels components rítmics i melòdics? Evidència neuropsicològica
Model de doble entrada per l’accés al lèxic musical (Peretz,1993)
Per reconèixer una cançó em baso en els components que dèiem abans. Aquí es tenen en compte l’HD i l’HE. Les fletxes suposen que hi ha dependència entre elements i, al final, el cervell accedeix a les dues coses a la vegada, ja que ritme i mètrica es codifiquen en H i zones diferents, i el que fem és començar a percebre la melodia i el ritme i quan ho tenim a la vegada finalment reconeixem i accedim als sons.
Ruta melòdica
ACCÉS
El contorn melòdic (ascensos/descensos en l’altura tonal). Percebem pujades i baixades de la informació que ens està entrant.
- Els intervals (diferència tonal entre notes successives). Els músics professionals perceben la distància exacta entre una nota i l’altre.
- La tonalitat (estableix un determinat subconjunt d’intervals tonals). La relació entre tots els intervals fan que la cançó estigui en do major, per exemple.
- Paper de l’experiència prèvia:
- Músics professionals utilitzen preferentment els intervals.
- No professionals recorren al contorn melòdic.
LOCALITZACIÓ CEREBRAL
- Percepció holística, basada en el contorn (no músics) hemisferi dret. Si tinc l’HD danyat, no percebem el contorn i per tant no podrem saber els intervals.
- Percepció basada en intervals (músics professionals) també en hemisferi esquerre.
- Relació jeràrquica: lesions en l’hemisferi esquerre només impossibiliten el processament d’intervals, mentre que les de l’hemisferi dret impedeixen qualsevol dels dos tipus de processament.
- Processament de la tonalitat (tasca: quina nota completa millor una sèrie melòdica inacabada):
- No existeix evidència sobre la seva lateralització.
- Pacients amb diferents lesions mostren una pèrdua selectiva del coneixement tonal.
NIVELLS DE RUTA TEMPORAL
- Segmentació de la seqüència en grups temporals basats en la duració dels elements (agrupació rítmica per proximitat temporal).
- Extracció de la regularitat temporal (cops del compàs, mètrica).
- Dades de la neuropsicologia:
- Agrupació (ritme) i regularitat (mètrica), es consideren independents i realitzats per mecanismes diferents.
Doble dissociació melodia i ritme
Estudis previs: Lesions unilaterals en el gir temporal superior de l’hemisferi dret:
- No discriminació de melodies.
- No reconeixement del to virtual.
- Errors en judicis sobre altura tonal.
Quadrats negres tenen problemes amb el ritme. Pacients amb una lesió a l’HD no distingeixen la melodia però amb el ritme sí. En la parla escoltaria entonació 0.
Peretz i Kolinsky, 1993 Cas CN (trastorn selectiu pel reconeixement melòdic)
Tasca de discriminació de fragments musicals amb la tècnica de l’efecte Stroop (en base al ritme i ignorant variacions tonals).
Materials: Un fragment i 4 tipus de comparació (sense canvi, amb canvi rítmic i igual melodia, amb canvi melòdic i igual ritme, i amb canvi en les dues dimensions). Per poder respondre adequadament en base al ritme era necessari ignorar la interferència de la informació melòdica.
Resultats: el grup control mostra l’efecte Stroop, però no el pacient CN.
Bloc I. L'atenció.
En la práctica del parpadeo atencional, en la condición experimental se debería responder únicamente si el dígito era par o impar. Fals.
Ante la palabra escrita "CAMISETA", un paciente heminegligente podría leer la palabra "SETA". Vertader.
En el modelo de selección tardía (Deutsh y Deutsh) asume que se procesan la propiedades físicas de los estímulos no atendidos (p.ej. si es una voz de hombre o mujer). Falso
Los cambios en la red de orientación pueden producirse de forma automáica. Vertader.
Los términos de atención "abierta" y "encubierta" solamente se utilizan para caracterizar la atención dividida. Falso
Un paciente heminegligente no puede procesar la información presentada en el campo visual izquierdo. Falso.
Los resultados de Cherry & Kruger (1983) con niños que presentaban dificultades de aprendizaje por un transtorno de atención, mostraron que su rendimiento en la tarea de designación... Se veia afectado ante la presencia de cualquier estímulo distractor.
Los datos del experimento de Berti y Rizzolati (1992) demuestran que las negligencias son el resultado de un problema en la selección temprana de la información. Vertader.
En el experimento de Luck y cols. únicamente a partir de los resultados obtenidos con medidas electrofisiológicas se pudo afirmar que durante el parpadeo atencional el estímulo test se procesa semánticamente. Vertader.
El efecto del parpadeo atencional se da SIEMPRE que tenemos que identificar un estímulo target presentado de una secuéncia rápida de estímulos (un RVSP). Fals.
El colículo superior es una estructura cerebral muy involucrada en... Red de orientación.
El área que se activa en la situación de conflicto dentro de la tarea Stroop es... El cíngulo anterior.
La red __________ se activa cuando tiene condiencia de haber cometido un error. Anterior o ejecutiva.
La red de orientación y la red ejecutiva tienen un desarrollo paralelo a lo largo de la primera infancia. Fals.
Los pacientes con una lesión en el córtex prefrontaldorsolateral muestran un bajo rendimiento en la resolución del problema de la Torre Hanoi. Vertader.
Según el modelo de capacidad central de Kahenman, la cantidad de recursos atencionales es ________ pero flexible. Limitada.
En el efecto Stroop la denominación del color de la tinta es un proceso automático que interfiere con la lectura de palabras. Falso.
Los resultados electrofisiológicos obtenidos por Luck, Vogel y Shapiro (1996) no pueden ser explicados por el modelo de... Filtro.
En el experimento de Luck, Vogel y Shapiro (1996) se medía un potencial evocado relacionado con la incongruencia semántica (N400) durante el parpadeo atencional y observaron una activación de esta onda. Estos resultados dan soporte al modelo de filtro. Falso.
Los sistemas atencionales implican las siguientes redes atencionales: Red de alerta, red de orientación y red ejecutiva. Vertader.
Marshall y Halligan (1988) presentaron dos casas (una ardiendo en su parte izquierda) a un paciente heminegligente, este no tenía clara preferencia en cual prefería vivir ya que no procesaba la información presentada en el hemicampo elegido. Fals.
La tarea de la torre de Hanoi, en la que hay que planificar la serie de movimientos a realizar para desplazar las anillas de una posición a otra, permite llevar a cabo una buena evaluación del funcionamiento de la red ejecutiva. Vertader.
En el experimento de Luck, Vogel y Shapiro (1996), la presencia de la N400 en el Lag 3 (grupo experimental), demuestra que aunque no seamos conscientes, durante el parpadeo atencional el segundo target se ha.... Procesado.
Rips (1989) observó que se categorizada un circulo de 7,5 cm como perteneciente a la categoría de moneda de cuarto de dólar el 90% de las veces que se tenía que razonar la respuesta. Fals.
Es más rápido encontrar un número en una matriz de 6x6 letras que en una de 9x9 letras. Fals.
En el estudio de Posner y Cohen (1984) sobre inhibición de retorno, los ensayos válidos eran aquellos en los que los participantes acertaban al localizar el lado en el que el target había aparecido. Vertader.
En el estudio de Stroop (1935), en la condición congruente ¿de qué color es la tinta de la parabra "rojo"? Roja.
En el estudio de Cherry y Kruger (1983), los niños con problemas de aprendizaje, relacionados con alteraciones de la atención, mostraron más dificultad en la resolución de la tarea cuando se presentaba cualquier distractor que cuando no se presentaba ninguno. Vertader.
El efecto Stroop demuestra que los procesos automáticos són _______. Inevitables.
El modelo que postula que el filtro selectivo se halla situado en la memoria operativa es el modelo de _________. Atenuación.
El fenómeno del parpadeo atencional se da inmediatamente después de procesar un estímulo target y dura muy poco tiempo (unos 50ms).Fals.
Los problemas del heminegligente aparecen solamente ante la copia de dibujos, pero no cuando realiza un dibujo de memoria. Fals.
La atención exógena es involuntaria, consciente y de recursos limitados. FALSO
El modelo de capacidad central de Kahneman sostiene que existen recursos específicos para cada modalidad sensorial. Falso
En la tarea de preaviso de Posner se encuentra un pequeño coste de 5ms en la condición de pista neutra. Falso
El estudio del mecanismo de inhibición de retorno en bebés nos proporciona indicaciones sobre el desarrollo de la red ejecutiva. Fals.
Obtenemos mayores tiempos de reacción para responder a lugares a los que se ha orientado la atención de manera involuntaria previamente. Este efecto se llama _____. Inhibición de Retorno
El mecanismo de inhibición de retorno puede observarse a partir de los 4 meses de vida. Verdadero
Cambios en el metabolismo y funcionamiento del lóbulo parietal en la primera infancia subyacen a los cambios observados en el desarrollo de la red POSTERIOR
En la tarea Stroop, el procesamiento controlado es el que corresponde a DECIR EL COLOR DE LA TINTA EN EL QUE ESTÁ ESCRITA LA PALABRA
La atención endógena puede ser tanto abierta como encubierta. Vertader
Uno de los supuestos del modelo de Atenuación de Treisman es que realmente, contrariamente a lo que postula el modelo de Broadbent, no existe ningún tipo de
