¡Descarga Personalitat y más Apuntes en PDF de Psicología de la Personalidad solo en Docsity!
I. Introducció conceptual-històrica
Tema 1. Definició i aspectes conceptuals
• Persona i personalitat
• Dues cares del concepte de persona
• La personalitat com a objecte d’estudi científic
• Definició de personalitat
A què ens referim quan utilitzem el terme “personalitat”?
En un llenguatge col·loquial, bé podríem dir que coneguem a algú i, per això podríem haver establert el seu comportament, és a dir, prediccions sobre el la seua forma de comportar-se.
És a dir, quan algú de nosaltres afirma que “coneix” molt bé a algú, està dient que ha vist com es comporta eixa persona en una variada gamma de situacions i que és capaç d’anticipar què farà en situacions futures. El que es fa es establir una predicció sobre el comportament futur d’eixa persona amb la base del seu comportament passat.
Doncs bé, aquesta manera d’actuació “personal” constitueix el que s’ha vingut nomenant personalitat. De fet no s’afirma que coneix molt bé la personalitat de la persona que coneguem, sinó que “coneguem” bé a les persones, encara que en realitat estigueren parlant de la seua personalitat i no de la persona. “persona” = “personalitat·
De fet, en el llenguatge popular, la personalitat es un terme comunament utilitzat: < Maria té una gran personalitat> ó <el problema d’August és que no té personalitat>.
Aquest ús, encara sent comú, no deixa de reflexar, des d’un punt de vista tècnic, errors:
Llenguatge col·loquial Llenguatge tècnic
Coneixement del comportament habitual
Persona Personalitat
Independència, autonomia, fortalesa
Personalitat
(sinècdoque)
En tot cas, aspectes o característiques de la persona
Així doncs, en principi tenim dos conceptes que, no sent intercanviables, sí s’utilitzen de manera confusa: persona i personalitat.
Alhora, pareix ser que la personalitat és una qualitat, variable o característica que pertany a les persones encara que aquestes no poden definir-se sols amb base en ella.
Persona i personalitat.
Per a intentar aclarir la possible confusió entre els termes persona i personalitat, un primer element de referència ha de ser la consulta del Diccionari de la Llengua Espanyola de la Real Acadèmia Espanyola.
Persona: individu de l’espècie humana, així doncs, sols es considera persona als éssers humans no sent-ho ningun dels membres d’altres espècies animals.
Personalitat : diferencia individual que constitueix a cada persona i la distingeix d’una altra.
Aquesta definició identifica a la personalitat com el element bàsic que permet diferenciació dels éssers humans.
Així doncs, davant la pregunta, per què i/o en què es diferencien les persones? La resposta seria: per i/o en la seua personalitat, ja que és la qualitat que pertant a les persones, als éssers humans, però no els defineix plenament.
- Característiques individuals que constitueixen cada persona i la distingeixen d’una altra: element de diferenciació entre individus,
- Conjunt de característiques o qualitats originals que destaquen a algunes persones- estil únic recognoscible, unicitat-, exemple: Andrés és un escriptor amb personalitat.
- Conjunt de qualitats constitutives de la persona
- (^) Tracte de distinció a favor o contra algú (personalisme)
- Aspectes legals i de reconeixement social
Les dues cares del concepte de persona
Tradicionalement s’ha distingit entre concepcions interioristes de la personalitat (els models fenomenològics) i les exterioristes (tots els apropaments socials).
La personalitat com a objecte d’estudi científic
Encara que no existeix una coincidència total en les orientacions, enfocaments o models inclosos, sí es pot mencionar un acord amb respecte quatre d’ells que estan presents, amb major o menor amplitud, en els treballs que opten per esta organització. Aquest quatre models són:
1-. Orientacions, enfocaments o models:
- Psicoanalític o dinàmic
- Conductual o de l’aprenentatge
- Psicomètric, dimensional o del tret (diferencial)
- (^) Humanista o fenomenològic
- Biologicista, Cognitivista…
Per altra banda, el anàlisis en fucnió d’una proposta d’estructuració de la psicologia de la personalitat. Qui va inagurar aquesta forma d’anàlisis va ser Allport (1937) qui va dividir la psicologia de la personalitat en cinc grans camps:
2-.Estructuració del camp de la Psicologia de la Personalitat:
- Estructura
- Dinàmica
- Desenvolupament
- Avaluació
- Canvi
Concepcions exterioristes
Concepcions
interioristes
La tercera possibilitat tracta d’establir la história de la psicologia de la personalitat des d’una perspectiva metodològica, tractant d’establir la singladura i avatrs de set tradicions metodològiques en l’estudi de la personalitat humana. Aquesta reforça la idea de que si algo ha caracteritzat a aquesta disciplina ha sigut la seua identificació teòrica, i no perquè no s’haja teoritzat, sino perquè la falta de consens entre els teoritzadors ha sigut palpable i no sempre buscada, provocant, per exemple, que existeixen tantes definicions de personalitat com autors d’aquestes.
3-.Tradicions metodològiques:
- (^) Tècniques d’avaluació: biogràfica, estudis de camp, observació natural, estudis de laboratori, judicis d’observadors, escales i inventaris, tècniques projectives, etc
- Dissenys de recerca: experimental, correlacional, observacional o clínic…
4-. Línies de recerca sobre tòpics rellevants
- Dimensions, processos específics i classes de comportaments: neuroticisme, extraversió, altruisme, agressivitat, etc
5-. Aportacions d’autors (personòlegs)
Contribucions individuals i el seu context
Perspectiva científica: Aproximació històrica
Quan s’al•ludeix al concepte de personalitat des del llenguatge científic se pot arribar a una conclusió desoladora: descriure la história conceptual de la psicologia de la personalitat és descriure la história d’un desencontre. Tal vegada perquè la primera de les feines està encara a relitzar, és a dir, la clarificació i el acord sobre el concepte de personalitat i sobre altres conceptes derivats del seu estudi.
Per un altre lloc, en el plà metodológic ha seguit un desenvolupament espectacular que fa que s’obtinguen resultats cada vegada més rics.
Tot això, a pesar de que en la dècada dels 30 s’escomença a consolidar una sèrie de sistemes que ja identifiquen a la psicologia de la personalitat com un camp pròpi d’investigació, Per a això, es produeixen alguns fets que mereixen ser considerats.
1-. El primer és l’aparició d’una revista Charter and Personality en 1932 que naix amb la intenció de combinar la tradició alemana dobre el estudi del caràcter, amb els estudis nordamericans sobre diferències
- Absència de corroboració empírica de moltes de les teories
*Constructe:
Aspecte que no podem observar directament però que està composta d’indicadors (els comportaments) que sí podem percebre. Una determinada disposició dels comportaments ajuden a discriminar la configuració de la personalitat. Per tant, la personalitat està constituida per una sèria de fenòmens que tenen alguna cosa en comú.
*Personalitat:
Insistència a comportar-se, més o menys, de la mateixa manera que té cada individu.
- Estabilitat i consitència
- Diferències interindividuals
- Unicitat (individualitat)
Estatus epistemològic del concepte de personalitat
Fierro identifica tres estatus epistemològics que ha tingut la personalitat
1-. Substància o esència inobservable i icognoscible (NOÚMEN).
Des d’aquesta perspectiva filosòfica i literària, significa no sols la impossibilitat d’observar directament, sino també la impossibilitat del seu coneixement per inabordable.
A pesar de que s’identifiquen les posicions “personalistes” en esta concepció de la personalitat, pareix ser més la postura d’apropaments filosófics i literaris o de la psicologia fenomenológica que, en tot cas, són antecedents del “personalisme” més que del “personalisme” pròpiament dit.
2-. Constructe més allà de lo observable que s’infereix a partir de fenòmens que sí poden ser observats.
Aquesta postura, pròpia dels enfocaments internalistes i de la psicologia del tret, comença amb l’estudi de la conducta, observada directament o informada per les persones, per a a partir d’ella inferir la personalitat utlitzant la mateixa estratègia, encara que més sofisticada, que qualsevol persona que a través del plor infereixca la tristessa.
La diferència amb l’anterior és que la personalitat “no és”, sino que “es construeix”.
No obstant, donat que la personalitat no és algo que puga ser observat directament, i per tant, la seua estructura i les parts que la componen (els trets) tampoc, estes ha de ser inferides a partir de comportaments. La idea que recolça, des d’aquest plantejament, és que tals comportaments agrupats són definitòris de constructes d’ordre superior que, al mateix temps, són esl que permeten que es produeixquen.
És a dir, des del punt de vista descriptiu (inductiu), els comporaments ens ajuden a identificar els trets. Des del punt de vista explicatiu (deductiu), els trets són els que provoquen l’emissió d’aquests comportaments ja que sense una determinada estructura relacional de trets determinats comportaments no podrien “donar lloc”. Els trets, per tant, es constitueixen en jutje i part.
- Classes de comportaments: subconjunts de conductes que pertanyen a cada individu particular. Inclou l’ autoreferència que englova a tots aquells comportaments que no ixien a l’exterior, la presentació social on es situen els altres comportaments que tenen com a finalitat oferir una “image” davant la societat i l’autoprotecció i afrontament o conductes adaptatives i de supervivència.
4-. La personalitat com a variable observada a través de comportaments específics.
Així la personalitat seria una variable que podem medir a partir de l’observació de comportaments però no de tots els possibles dins del sistema comportamental sino sols d’alguns o, millor dit, d’algunes classes de comportaments. És a dir, és una tendència o patró habitual d’actuació de les persones en els contextos i situacions habituals que ha d’afrontar.
DEFINICIÓ DE PERSONALITAT
Àmbits empírics o fenòmens de personalitat
- Aspectes de tot comportament:
1.1.Patrons comportamentals:
- Estabilitat individual
- Diversitat interindividual
- Singularitat idiogràfica
1.2.Radicació en un subjecte o agent de conducta
- Unitat del subjecte
- Permanència i identitat personal
- Subjecte agent, actiu
- Classes de comportaments:
- Autoprotecció i afrontament
- Presentació social
