¡Descarga Primer Semestre y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
Història de l’art contemporani
TEMA 1: LES TRANSFORMACIONS DE L’ÚLTIM TERÇ DEL SEGLE
XVIII
- Retrat de Robert i May Andrews. THOMAS GAINS BOROUGH. 1748-1749.
L’obra és de finals del barroc (ho apreciem en la roba d’ella, en la posició i en l’ordre del camp). És una imatge idíl·lica de l’entorn rural, on els arbres simbolitzen fertilitat. Els clients del barroc eren els grans propietaris i en aquesta obra, el matrimoni Andrews es situa en un costat per mostrar així la seva riquesa.
A finals del segle XVIII hi ha dos situacions que provoquen un canvi en la societat: la Revolució Industrial (que instaura un nou sistema industrial) i la Revolució Francesa (instaura un nou sistema social). Com a conseqüència hi ha la supressió del feudalisme (amb algunes excepcions) i s’acaba la societat agrícola, havent un creixement de la societat industrial.
TEMA 2: EL NEOCLASSICISME COM A TENDÈNCIA
Des del Renaixement comença a créixer una nova classe social, la burgesia, que a finals del segle XVIII és més forta. En aquesta societat hi ha un intent per racionalitzar el coneixement, i neix la idea de crear una obra que abasti tot el coneixement, i es crea l’ Enciclopèdia de Denis Diderot, 1751-1765. Així, el coneixement es posa a l’abast de tothom.
- Autoretrat i gos. WILLIAM HOGARTH. 1745
Hi ha l’intent per racionalitzar-ho tot. Hogarth intenta sistematitzar la bellesa en Anàlisi de la bellesa, 1753.
- (^) Accordeé de village. JEAN-BAPTISTE GREUZE. 1761.
Les obres d’art han de tenir una funció educadora i transmetre uns valors. Aquesta obra és una escena d’acord matrimonial. El pare, assegut, rep al possible espòs de la seva filla. La germana, rere el pare, li fa comentaris sobre el noi. Les postures són forçades i poc naturals.
- El fill castigat. JEAN-BAPTISTE GREUZE. 1778.
El fill va de caça i en tornar es troba al pare moribund. Els sentiments són exagerats i ens diu què està bé i què malament.
- La maledicció del pare. JEAN-BAPTISTE GREUZE. 1777.
El fill està qüestionant l’autoritat del pare. Els protagonistes sempre són homes, les dones estan en un segon pla implorant i pregant.
- (^) Septimi Sever renyant al seu fill Caracal·la. JEAN-BAPTISTE GREUZE. 1769.
Greuze agafa un tema moral i el trasllada a l’època clàssica. Ho fa per poder entrar a l’Acadèmia i aconseguir treball. Els neoclàssics volen que els valors morals siguin intemporals. L’Acadèmia era de l’Estat i els artistes presentaven les obres a un jutjat.
Un artista neoclàssic havia d’anar a Roma per ser ben considerat. A Grècia era perillós ja que estava en mans turques. En la pintura hi havia (i encara hi ha) diverses categories: històrica, retrats...
- Saló Carré du Louvre. CASTIGLIONI. 1865.
Abans s’exposava a l’exterior però hi havia molt risc de fer malbé les obres. Per això es traslladen als salons i d’aquesta manera neix la crítica d’art.
- Madame Pompadour. FRANÇOIS BOUCHER. 1758.
Boucher va ser un acadèmic modèlic. Va ser el decorador de les sales de Versalles. Madame Pompadour va ser la seva protectora. És una obra barroca (per la roba) i neoclàssica (pels elements decoratius). Sembla que ha parat de llegir per sentir un ocell (interès de l’època per la natura). Ja comença a haver senyals cap al Neoclassicisme i la Il·lustració.
- Retrat de Richard Milles. POMPEO BETONI. 1760.
Molts nobles britànics es retrataven a França. Les referències a l’art clàssic són imprescindibles. En l’obra de Betoni hi ha el bust de Marc Aureli.
- Retrat d’un jove. POMPEO BATONI. 1760-
- Coronel the Hon William Gordon. POMPEO BATONI. 1765-1766.
- Sir Gregory Page-Turner 3rd Bt. POMPEO BATONI. 1768-1769.
- Francis Basset. I Baron de Dustonville. 1778.
- El jurament dels Horacis. JACQUES-LOUIS DAVID.
Tòpics
Neoclassicisme->Art clàssic->Zona mediterrània
Romanticisme->Època medieval->Mon nòrdic (Foscor)
Els principals teòrics del neoclassicisme són Winckelmann i Mengs.
L’artista neoclassicista era un treballador de l’estat, havia de decorar la Casa Reial, pintar retrats familiars... Roma es converteix en un punt de trobada d’intel·lectuals. El neoclassicisme va en paral·lel a un corrent intel·lectual que es converteix en la cultura actual-
A l’obra El jurament dels Horacis, apreciem que per introduir valors clàssics i fer-los més creïbles, es relacionen amb els ordres clàssics.
S’enten el Barroc com una fusió de llenguatge per distingir la part constructiva i la part ornamental en un edifici barroc. En canvi, al neoclassicisme això s’evita, ja que es busca la puresa de les obres.
- Projecte de casa dels guardes de Mopertuis. LEDOUX. 1780.
A la pintura neoclàssica no es simplifica (com a l’arquitectura).
- El Rapte de les Sabines. NICOLAS POUSSIN. 1637-38.
L’obra més important de Mengs és
- Consideracions de la bellesa i el gust en la pintura. 1762.
Aporta la classificació dels estils de l’art. Són:
♦ Estil superior: No tenim exemples. S’han de buscar en les obres del Renaixement.
♦ Estil bell, pur, noble i amable (conceptes abstractes).
♦ Estil graciós: La gràcia era un concepte de bellesa que no es podia mesurar. Servia per fer una escultura, pintura o edifici bell.
De l’escultura neoclàssica podem destacar a Cànova i a Flaxman.
Antoni Cànova era un arquitecte venecià que s’instal·la a Roma, on desenvolupa un art més proper al neoclassicisme, tot i que al principi tenien formes barroques.
Explica l’episodi mitològic (en el barroc i el neoclassicisme és un temari habitual). Dèdal lliga unes ales a Ícar per aconseguir fugir. Ícar té una ploma a la mà (és molt difícil fer aquests objectes amb tants detalls en marbre). No pot ser considerada neoclàssica ja que no dóna lliçó ni valors morals. Els cossos són idealistes però les cares són naturals (així es desvaloritzava l’obra). Els cossos havien estat modelats amb cossos vius, i això fou motiu de crítica.
El 1780 fa un viatge a Roma, on s’instal·la. Allà entra en contacte amb idees de respecte a l’art clàssic. També coneix a Winckelmann i poc a poc entra en contacte amb l’ideal neoclassicista.
- Teseu i el minotaure. 1782.
És el moment de la victòria. Si fos una obra barroca, hauria representat la lluita, per fer així més línies corbes. És neoclassicista per la cara de Teseu (ideal, universal- no correspon a ningú).
La parsimònia i la quietud eren ideals neoclàssics.
Cànova busca una pintura trobada a Herculà en la que es representa a Teseu. L’escultura és una referència a la pèrdua progressiva de poder de la República Veneciana (perd Xipre i Creta), es va voler fer una lectura política, Cànova es va guanyar el favor del govern, que li va donar una pensió vitalícia, i el convertí en escultor de la República. Cànova va interpretar que Teseu era Venècia i el minotaure els turcs.
- Tomba del Papa Climent XIV. 1783-1787.
Hi ha un canvi més radical en la manera d’entendre l’escultura. Hi ha una escultura central amb elements arquitectònics clàssics. El Papa és el centre, i a baix la temprança i humilitat. Els personatges estan de front o perfil, i les figures deixen d’estar relacionades i són independents. Les figures fan referència a les virtuts del Papa, i també per que són virtuts lloables. És un monument funerari però l’usa per transmetre valors. Fent la tomba mostra el nivell aconseguit per Cànova.
- Magdalena penitent. 1796.
El cos és molt sensual, i s’allunya del tradicional. Stendhal fou admirar i li donà fama a l’obra. Va ser encarregada per Giovanni Battista Somarriba, personatge que tenia riquesa i fama i volia fer-ho saber. A aquestes obres hi havia molta teatralitat, amb llums i altres efectes que fan l’escenografia. És un tema clàssic vist d’una manera diferent. Destaca la cal·lavera.
- Psique reanimada per un petó d’Eros. 1787-1793.
Sembla frívola i d’una gran sensualitat. Crea una obra de gran perfecció tècnica amb un material tan pesat com el marbre. Hi ha el contacte entre el món humà (Psique) i el diví (Eros).
En alguns aspectes, Flaxman va cap al Romanticisme (reflexions sobre la raó i la bogeria).
- Reproducció del monument a la memòria del poeta. WILLIAM COLLINS. 1795.
Mostra al poeta treballant, no valors universals. Té algunes referències mitològiques.
- Tomba d’Agnès Cromwell. 1797-1800.
La difunta és portada al cel pels àngels. Ànima i cos tenen la mateixa forma.
- Monument a Lady Fitzharris. 1816-1817.
Mare i fill.
- L’almirall Nelson. 1800-1818. Catedral de Sant Paul.
Ja hi ha lliçons neoclàssiques, estan inscrits els noms de les batalles navals. L’almirall Nelson és un heroi nacional anglès que va perdre un ull i un braç. Hi ha un realisme i referències mitològiques (la deessa Minerva), històriques (batalles), educatius (Nelson és un exemple a seguir) i un lleó (representa a Anglaterra).
- (^) Mercuri unint les mans d’Anglaterra i França. 1786.
És un relleu (canvia la tècnica). El déu del comerç fa el que volen els comerciants, unir a dos països enfrontats. Va ser encarregat pel ceramista Wedgwood. Era un motlle per fabricar peces ceràmiques. És un baix relleu que imita les pintures de la ceràmica grega (fons fosc o negre amb dibuix lineal i colors plans).
- Vas dissenyat per Flaxman i produït per Wedgwood. Finals del segle XVIII.
Es fa producció en sèrie que permet difondre els ideals neoclàssics. Hi ha referències a l’art clàssic: formes simples i temes mitològics.
Comença la col·laboració artista-indústria. Wedgwood va crear una fàbrica per produir al màxim i va establir una normativa molt rigorosa en higiene i comportament: prohibit l’alcohol. Va tenir un forn amb avenços tècnics de l’època. Buscava els autors del moment per la seva producció.
- Il·lustració de la Il·líada: Disputa pel cos de Patrocle. 1805.
- Il·lustració de la Il·líada: Aquil·les lluitant contra el Riu. 1805.
Es fa més famós per això, ja que la distribució de llibres és més senzilla.
- Il·lustració de la Divina Comèdia. 1807.
Aquesta és més abstracta. Escull obres clàssiques per il·lustrar.
Arquitectura Neoclàssica
Hi ha dos teòrics importants:
- Carlo Lodoli (1712-1764).
- (^) Abbé Laugier (1713-1769).
Hi havia un debat sobre si l’arquitectura estava més a prop de la raó o de la retòrica. Un arquitecte té més responsabilitat que altres artistes. L’arquitectura es relaciona amb les recerques científiques del moment. El ferro entra en l’arquitectura i s’obre a nous públics. Hi ha noves construccions (fàbriques i edificis burgesos). No se sap si ha de manar la raó o la imaginació.
Lodoli creia que l’arquitectura estava més a prop de la raó. Els edificis havien de tenir funció i rebutjava les decoracions. La forma s’havia d’adaptar a la funció o necessitat. No va deixar escrit cap tractat i tot ens ha arribat pels seus deixebles.
Laugier sí que va escriure ( Assaig sobre l’arquitectura ). La natura s’ha d’apropar a l’arquitectura. Al frontispici de la segona edició del llibre es veu una mena de cabana feta amb troncs. Té un pensament similar a Rosseau, el retorn a la natura és necessari ja que la societat corromp a l’home. És necessari tornar a la natura per trobar l’essència de l’arquitectura. També defensa l’art grec sobre el romà.
- (^) The Antiquities of Athens. JAMES STUART I NICHOLAS REVETT. 1762.
Volien trobar models a seguir a Grècia i Roma. L’obra és un recull d’obres a seguir per les noves arquitectures. Els dos van passar tres anys al sud i van ser criticats per Winckelmann per no establir una jerarquia entre les obres tractades al llibre.
- Les runes des plus beaux Monuments de la Grece. 1758.
JULIEN DAVID LE ROY
El van criticar per recrear obres i no posar la còpia exacta. No hi ha voluntat arqueològica de plasmar les obres.
- Hagley. JAMES STUART. 1758.
És una còpia fidel del Partenó (no una recreació).
Le Roy creia que s’havia d’estudiar els clàssics per fer un model nou. Les formes s’havien d’estudiar en relació a la societat i la política de l’època en que es feren (igual que pensava Winckelmann).
- Autoretrat de Piranesi.
- Tomba dels Escipions de l’Antichità Romana II. G.B. PIRANESI. 1756.
Ridiculitza les construccions naturals comparant un edifici amb un fet amb troncs. La millor manera d’aconseguir una bona arquitectura és mirar els edificis romans.
- Temple de Neptú. De differents vies de quelques. G.B.PIRANESI.
Les persones són molt petites en comparació amb l’edifici.
Della magnifiecenzia ed architettura de romani. PIRANESI. 1765
Superposa varis elements (grecs, romans, egipcis...). Això l’aparta de la idea neoclàssica de simplicitat. Busca l’essència de l’arquitectura italiana a la península itàlica (Roma) i no a Grècia.
JACQUES-GERMAIN SOUFFLOT (1713-1780)
ETIENNE-LOUIS BOULLÉE (1728-1799).
Se’l considera un visionari. Estudià i ensenyà arquitectura. No té tractats però si dibuixos que reflecteixen el seu ideari. L’arquitectura havia d’emocionar (ser sublim). L’edifici ha de tenir relació amb la seva funció (arquitectura funcionalista). Els edificis públics havien de ser com poemes.
- Cenotafi dedicat a Newton. 1784.
- Projecte per a la biblioteca reial de París. 1785.
Hi ha elements clàssics. Les prestatgeries estan integrades en l’arquitectura. La tipologia d’edifici bibliotecari neix amb la Il·lustració. És important i pot ser independent.
- Projecte de l’església de Santa Magdalena. 1777-1781.
Recorda al de la patrona de París però amb la cúpula més gran.
CLAUDE-NICOLAS LEDOUX (1736-1806).
Arquitecte i tractadista francès. S’han conservat poques de les seves obres, entre les que destaca el projecte residencial-industrial de les Salines de Chaux en Art-et-Senans. El projecte de les salines es va construir parcialment. Un projecte de les duanes de París va servir per experimentar amb l’arquitectura. Però com eren edificis destinats a la recaptació d’impostos no van ser estimats pel poble. Fins a finals del segle XX, on apareix l’abstracció, no van tenir en compte a Ledoux, en aquest moment ja és estudiat i comprès.
Per qüestions higièniques es traslladen els cementiris a fora de la ciutat. Ledoux crea (igual que Boulett) formes noves. Cap dels dos han fet el Gran Tour i per això es considera que la seva arquitectura és més lliure.
- Hotel Thêlusson. Gravat.
- (^) Decoració del café militar. 1762.
Sembla un interior barroc amb molts miralls, daurats i llums grans. També hi ha elements neoclàssics i l’arquitectura és funcional. En comptes de capitells posa cascs militars.
- Retrat de Marie-Madeleine Guimard. FRAGONARD. 1769.
Ella aconsegueix que Ledoux tingui feina.
És un prostíbul amb forma de penis. Hi ha una relació entre funció i forma.
- Projecte del cementiri de Chaux.
Entre 1733 i 1735 va ser empresonat.
L’obra L’arquitectura considerada a l’art, els costums i la legislació , recull el que va fer Ledoux i també els seus projectes. Ledoux és considerat un arquitecte complex. Comença amb elements barrocs, després incorpora elements neoclàssics i finalment juga amb la forma dels edificis. Important de Ledoux:
- Arquitectura parlant (relació forma-funció)
- Escenari on es desenvolupen les relacions socials (observar sense ser vist).
- (^) Us de formes geomètriques pures.
- Amb el projecte de les salines sorgeixen els socialistes utòpics.
Pla general del poble de les Salines de Chaux. 1790.
Ledoux viví a París fins que rebé el gran encàrrec: remodelar i millorar les Salines de Chaux. Va fer un poble per que visquessin els obrers (semblant a les colònies industrials). Creia que els obrers mereixien uns habitatges dignes. També participa de la idea del contacte home-natura. Inclou uns horts per l’autoproducció i per afavorir el contacte amb la natura. El director vivia al centre, per poder vigilar-ho tot i l’església queda a una banda. Van sorgint les noves tipologies d’edificis.
- Dibuix del panòptic. Bentham.
El centre de la presó era el centre de vigilància. Presos lliures però que es senten observats. D’aquí pren la idea Ledoux per les salines. Al trencar la jerarquia el projecte és rebutjat pel rei. Fa columnes estranyes ja que són formades per blocs moguts.
Neix també en aquest període la idea de que la ciutat ha de ser més civilitzada.
- Barrière de la VIllette. 1785-1789.
TEMA 3: DAVID I LA SEVA ESCOLA
Encaixa amb la pintura neoclassicista. Estava format en el barroc. Les obres de la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura (creada per Lluís XIV) s’exposaven al Saló del Louvre. Inicià la seva formació amb Boucher, parent llunyà. Va acompanyar a Vien a Roma. A Itàlia viví un clima cultura dominat per les noves teories de Winckelmann i Mengs, que revaloritzaven l’antiguitat. Allà també va estudiar l’escultura antiga. Tornant a París va realitzar escenes clàssiques, virtuoses i en les que el color queda supeditat al dibuix. A les seves obres representa l’autosacrifici, la honestedat i l’austeritat. Durant una època realitza retrats de Napoleó i de la seva vida, ja que es convertí en pintor oficial de Napoleó. Amb la caiguda de l’emperador perd la influència moral i social i va reprendre els temes mitològics i històrics. David demanava als seus alumnes del taller que sabessin llatí per poder llegir i consultar les fonts clàssiques per les seves obres.
Obra amb elements barrocs.
- Antíoc i Estratonice. 1774.
La presenta a l’Acadèmia per aconseguir una beca per anar a Roma, on va estar uns tres anys.
- Belisari demanant almoina (1780-1781)
Es redueixen els personatges a l’escena. Belisari era un general molt estimat i bo. Era envejat per altres generals i fou condemnat a la ceguera. Per poder viure va haver de demanar almoina. Un soldat el reconeix (escena del quadre) i es sorprèn de veure a un heroi demanant caritat.
- Retrat amb la seva filla. V. Lebrum. 1789.
- Autoretrat. V. Lebrum. 1790.
- (^) Autoretrat amb dues alumnes. V. Lebrum. 1785
- Retrat de Robespierre. V. Lebrum. 1785
Alumnes destacables de David
El primer del que parlarem és Jean Gros. Pintava escenes de batalles que havia viscut o que havia conegut mitjançant testimonis.
- Napoleó al pont d’Arcola. 1801.
- La batalla de Natzaret. 1801.
- Napoleó visitant els empestats de Jaffa. 1804.
L’exèrcit napoleònic es va contagiar amb la pesta i Napoleó volia que matessin als empestats, però per evitar aquesta mala imatge de l’emperador, Jean Gros va fer aquesta obra en que es veu a Napoleó visitant als malalts sense temor al contagi.
- Napoleó a Eylav. 1807-1808.
Un altre alumne és A.L. Girodet.
- El somni d’Endimió, 1791.
S’aprecia una atmosfera misteriosa.
- Retrat de Jean-Baptiste Belley. 1797.
- L’enterrament d’Atrala. 1808.
- La revolta del Caire. 1810
- Pigmalió. 1819.
Deixant de banda els elements clàssics es perd la metàfora.
L’obra està inacabada (s’aprecia al fons). David era revolucionari i la família que va encarregar l’obra era aristocràtica.
Marat era un polític amb una malaltia cutània que li provocava dolors molt forts que només es calmaven si es ficava a l’aigua, per això el veiem dins d’una banyera. Tot i que Marat va ser assassinat, David representa la seva mort en la banyera mentre treballava, fent-lo així un màrtir per al poble.
Recorda a l’obra “L’enterrament de Crist” de Caravaggio, d’altres pensaven que la “Pietat” d’Anne-Lous Girodet (1789) tenia relació amb aquesta obra. La relació s’establia entre el
sarcòfag i la banyera. Però que s’hagi inspirat en alguna d’aquestes obres no implica que no sigui una novetat com és.
- (^) La mort de Bara. 1793.
Mostra un jove innocent víctima de la revolució. No volia mostrar el sexe del noi i per això la figura adopta una figura estranya. Robespierre va arribar al poder i quan és enderrocat empresonen a David per l’estret vincle que els unia.
Les sabines posant fi al combat entre romans i sabins. 179?
Crida a la unitat entre romans i sabins. És una obra paral·lela a la Revolució Francesa, demana unitat a la República Francesa. L’exposa al seu estudi i gràcies als elements barrocs (de confusió de personatges), crida l’atenció dels espectadors. Cobrava entrada als visitants que volien admirar les seves obres. Situà un mirall al costat per fer que l’espectador es situés a dins de l’escena.
Comença la decisió individual de l’artista en fer l’obra i demanar diners a canvis de veure la seva exposició pictòrica.
Napoleó arriba al poder i David comença a treballar per ell.
- Napoleó travessant els Alps pel pas de Sant Bernat. 1800.
- Madame Récamier. 1800.
És un retrat horitzontal, un format utilitzat normalment per la pintura històrica. És la dona d’un banquer representada amb roba antiga. La composició és senzilla i amb pocs elements a l’obra per ressaltar la figura de la dona. Va quedar inacabada, potser per que a ella se li feia pesat posar per David, que normalment no quedava content del que feia. L’obra va quedar a l’estudi de l’autor a mig acabar, i per això té una boira misteriosa.
- (^) Gérard. Mme Juliette Récamier. 1802.
- La coronació de Napoleó. 1808.
Quan corona a la seva dona, Josefina, la imatge mostra el gran poder de Napoleó per sobre de tothom.
- La distribució de les àguiles. 1810.
L’exèrcit era fidel a Napoleó. Parla de l’evolució de la revolució a França.
- Napoleó al seu despatx. 1812.
No el mostra com un gran heroi, sinó treballant fins a tard al seu despatx. Guanya pes i perd cabell. Té molts papers al despatx i destaca l’espasa sobre una cadira. Napoleó, com a home d’estat, ja no és un heroi lluitador. A Napoleó li agradà molt l’obra.
Leónides a Termopila. 1812.
Napoleó va caure del poder i David, al treballar per ell, va caure empresonat i finalment es traslladà a Bèlgica.
Elisabeth Vigée-Lebrun (1755-1842)
El 1786 Goya ascendeix a la Fàbrica i li encarreguen quatre cartons de tapissos grans per decorar el menjador del Palau Reial de Carles III. Són:
- (^) La primavera o Las floreras. 1786-
- El verano o La era. 1786-1787.
- La vendimia. 1786-1787.
- L’hivern. 1786-1787.
La temàtica és de la vida del camp, però no de moments durs sinó de relax. La més dura és l’hivern que ens mostra les dificultats que pateixen els personatges: fred, vent... No és un paisatge idíl·lic i la natura venç als personatges.
També feu “La gallinita ciega”. 1788-1789, mostrant així un moment lúdic de la reialesa.
Més novedós és “El albañil herido”, 1786-1787. Alguns crítics veuen que és una mostra de la sensibilitat de Goya, però un dibuix previ “El albañil borracho”, 1786, mostra que és una crítica als mals de la societat. Així, si ha caigut és per que anava begut.
A Goya se li considera afrancesat (sinònim d’Il·lustrat).
- La pradera de San Isidro. 1791-
Mostra la romeria de Sant Isidre. Aquí Goya torna als temes lúdics.
També feia reproduccions d’obres d’artistes coneguts, Las Meninas, 1778, i fa copies. Ell fa un gravat i l’estudia. Torna a fer feina menor i reproduccions, així coneix bé Velázquez i també la tècnica del gravat.
- La familia del Infante Don Luis de Borbón. 1784
Des de 1780, és membre de l’Acadèmia. Al 1786 ja forma part dels pintors de la Cort de Carles III. Va progressant però no és l’únic. A aquesta obra torna a autorretratar-se. Hi ha simplificació progressiva de l’espai. Queda clar qui és el centre de l’obra ja que està molt destacat.
- La marquesa de Pontejor. 1786.
Fa retrats de membres de la realesa. La rosa és recarregada, els peus petits... Recorda una mica a les obres de rococó.
- Retrato de Carlos III. 1787.
Li apodaven el “caçador”, i aquí és retratat amb un gos. És similar al “Retrat de Felip IV”, 1635, de Velázquez, Goya fa una mirada al barroc de Velázquez. L’autor segueix les pautes de la reialesa, una monarquia que viu un moment d’esplendor, just abans de la Revolució Francesa.
- Retrat de Francisco Carabús. 1788.
Era un personatge il·lustrat emparentat amb l’art de Mengs (que influeix a Goya).
- (^) La familia del conde de Osuna. 1788.
Són aristòcrates il·lustrats. Els nens tenen joguines per fer veure el moment dolç de la vida que viuen els infants.
- (^) Carlos IV de rojo. 1789.
Goya ja és primer pintor de la Cambra del Rei. Segueix la tipologia de retrats reials de Velázquez.
- El conde de Floridablanca. 1791-1792.
És una escena informal ja que hi ha papers per terra.
Després de convertir-se en primer pintor, marxa a Andalusia sense permís del rei (ell és un assalariat i havia de demanar permís al rei). És un acte de rebeldia que l’apropa a l’artista romàntic. Cap al 1792 a San Lucar de Barrameda (Cadis) va a aquest poble d’il·lustrat. De l’època destaca la mala relació amb el rei i la malaltia que li provoca la sordesa.
- Corral de locos. 1793-1794.
Mostra el perfil de Goya. Representa la bogeria. Alguns relacionen l’obra amb una possible malaltia mental. Als bojos se’ls recloïa com a delinqüents. En la Il·lustració s’intenta conèixer què provoca la bogeria i es considera una malaltia, per això són persones que necessiten que se’ls cuidi. En l’obra trobem les baixes passions i un exagerat contrast entre llum i obra. Van mig despullats mostrant la vida insalubre.
El culte a la personalitat és un tret romàntic.
- La duquesa de Alba. 1795.
Porta roba més simple. Demostra virtuosisme en els detalls i una gran capacitat tècnica.
- La duquesa de Alba. 1797.
Va de dol per la mort del marit i va a San Lucar a passar-lo. A Andalusia s’instal·la a casa de la duquessa. En aquest període fa El álbum de San Lucar preludi dels Caprichos. Seguint l’ideal romàntic fa el que vol. El 1797 torna a Madrid i el Rei el perdona.
Colección de estampas de asuntos caprichosos inventados y grabados al aguafuerte. Caprichos. 1799
Veiem que a la vegada treballa pel Rei i fa la pintura que vol. Així es diverteix i el mateix any que els fa posa un anunci per vendre les obres. Les utitiliza per criticar els vicis de la societats espanyola (aquesta idea de criticar els mals socials és Il·lustrada).
Capricho I. Autoretrat. Mostra un home segur de sí mateix.
Dibuix preparatori del capricho 43. El sueño de la razón produce monstruos. La idea surrealista parla de la son i dels somnis. Es creu que és ell mateix. Afegeix animals relacionats amb la nit: linx, rats penats, òliva... També ho relaciona amb la melancolia.
Retrato de Jovellanos. 1798.
En aquesta època fa pintures enigmàtiques i la gent està deformada. Però, Goya, durant tota la seva vida dedica un temps a fer altres pintures, que no li eren encarregades, com a via d’escap. El 1873 el nou propietari de la casa fa passar les obres a tela. En el traspàs es perden algunes capes de pintura. Cap a l’any 1824, per diverses tensions marxa a Bourdeos, aquesta vegada sí que té permís reial. Uns anys després mor allà.
- (^) La lechera de Burdeos. 1825-
- El colòs (atribuït a Goya fins al 2008). Aquestes dues últimes obres contrasten molt amb les obres i per això es dubta de la seva autoria.
Goya i David van ser contemporanis i vivien un període d’inestabilitat social i política (Monarquia dèbil i Revolució). La seva evolució és paral·lela. Goya és més complicat per la varietat de registres i pel seu caràcter difícil. David feia pintura històrica i Goya per encàrrec fa retrats. L’espanyol no fa pintura històrica, encara que ho sembli, sinó que en les seves obres mostra la vessant social dels conflictes i el patiment que provoquen. David mira a Grècia i Roma, en canvi, Goya busca als barrocs (principalment Velázquez i Tizià). David té un compromís polític directe i s’ha d’exiliar a Brussel·les amb la caiguda de Napoleó. Goya va amb tots els reis. La seva rebeldia li causa problemes però conserva la feina com a servidor de la Cort. Els dos treballen per encàrrec. La pintura que fa David s’acaba quan aquest mor ja que els seus deixebles fa una pintura diferent (més Romàntica), en canvi la pintura de Goya pertany a corrents molt diferents. Els dos pintors, tot i ser contemporanis, són molt diferents entre ells.
Bibliografia recomanable: Una imagen de Goya. Valeriano Cozal (classificació temàtica de les obres). Vida y obra de Francisco de Goya. Plantejament cronològic. Tras el mundo de Goya , de Hellman. Estableix una relació entre Goya i el pensament il·lustrat.
TEMA 5: LA REVOLUCIÓ ROMÀNTICA (I): L’ESTÈTICA
La idea de sublim ja va ser estudiada per Longino (S.I) abans de ser objecte d’estudi de Burke i Kant (s.XVIII). Longino va escriure sobre retòrica. Deia que per aconseguir una eloqüència magnífica calia:
• Talent
• Passió i entusiasme
• Formació de figures (exemples)
• Noble expressió (saber expressar-se)
• Composició digna
El discurs havia de deixar un record memorable. Burke també representava la màxima expressió del sublim. El sublim requereix una implicació del subjecte En canvi, la bellesa la trobem en l’objecte.
Kant establí la idea de judici estètic. Sublim implica reflexionar què ens provoca l’obra.
El nou concepte de sublim el trobem en els artistes romàntics. Artistes preromàntics HENRY FUSELI (1741-1825) L’artista aclaparat per la grandesa de les ruïnes antigues. 1778-1780. L’obra es pot relacionar amb el sublim, pels fragments d’escultures que hi trobem representats. Neix a Zurich però aviat marxa a Roma a estudiar, on coneix l’art clàssic i també s’interessa per Miquel Àngel. La barreja dona un art interessant. Pertanyia a la Il·lustració Alemanya, traduí obres de Winckelmann (tot i que no estava d’acord amb el que deia) i va fer crítica de l’obra de Rosseau. Després marxa a Suïssa i s’instal·la posteriorment a Anglaterra. Utilitza la desmesura de tamany dels objectes per magnificar. No compartia idees amb Winckelmann ja que creia que l’art grec és inquietant i explora l’expressivitat. A ell no li interessa la calma que veia Winckelmann ja que no vol donar un missatge sinó emocionar.
- El jurament de Ruteli. 1779-
Recorda al Jurament dels Horacis, però és diferent per que aquí hi ha més misteri: la llum, l’espai indefinit... El tema és un pacte històric però no intenta transmetre un missatge moral sinó prefereix centrar-se en el misteri.
- El malson. 1781. La postura del cos de la noia és molt forçada i el cavall boig i el dimoni proper a la jove ajuda a crear la sensació de misteri. Comencen a aparèixer monstres, igual que aparegueren amb Goya. D’aquesta escena il·lògica s’han fet dos interpretacions:
1. Mostra la crisi d’Anglaterra (representada per la dona) i les figures són els enemics.
2. Les figures són els somnis de la sona. Un món imaginari sense lògica.
- Thor lluitant amb la serp Midguard. 1790. Amb aquesta obra entrà a l’Acadèmia de Belles Arts. El cos ens recorda als que feia Miquel Àngel. En aquesta època hi ha interès per la mitologia de cada país, així també hi ha un interés pels nacionalismes.
- Titania i Bottom. 1790.
Inspirat en El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. Hi ha follets, un home amb cap de ruc... Mostra un món fantàstic. Fuseli arribà a ser pintor de l’Acadèmia al 1801, però criticava les maneres d’ensenyar. Deia que a través de la voluntat de la normativa artística s’empobria l’art. James Barry (1741-1806) Era contemporani de William Blake. Era amic de Burke i un artista molt ben considerat. Va entrar fàcilment a l’Acadèmia i fou professor. També va criticar-la per haver destruït un ideal de l’art públic. Volia una pintura històrica anglesa, no la clàssica.
- El rei Lear plorant sobre el cos de Codèlia. 1786- Els cabells del rei estan molt ben fets i provoquen neguit. L’ambient no és apacible. Al fons hi ha monuments britànics, així, la formació clàssica queda en un segon pla, només en la forma dels cossos.
- Satanàs i les seves legions defensant la volta del cel. 1792-1794.
El dimoni no és terrorífic, sinó sembla un heroi. Barry va ser un gran gravador i feu obres amb el dimoni amb aquesta imatge. William Blake
