¡Descarga processal II y más Apuntes en PDF de Derecho Procesal solo en Docsity!
DRET PROCESSAL II
TEMA 1: LA PROVA
1. TEORIA GENERAL DE LA PROVA
- Concepte i naturalesa jurídica
La prova es troba recollida als articles 281 a 386 de la LEC. Hi ha varies definicions del terme “prova”:
Des d’un punt de vita tècnic, es parla de la prova per referir-se a l’activitat de les parts encaminada a convèncer al jutge de la veracitat d’uns fets que s’afirmen existents a la realitat. Aquest principi connecta amb la pròpia essència de la sentència , ja que en definitiva la necessitat que es tutelin les accions fundades és el que fa necessari que existeixi la prova dins el procés. L’activitat probatòria tendeix a fixar fets perquè el jutge els prengui com a verdaders alhora de dictar la sentència. És cert que aquesta activitat no tendeix a trobar la veritat material, sinó que més aviat busca convèncer al jutge, busquem doncs, amb la prova un resultat formal, que sigui operatiu i que serveixi perquè en la majoria de les ocasions puguem dir que existeix una coincidència entre els fets ocorreguts i els fets provats.
L’aportació de part, en els processos dispositius : recollit a article 216 LEC. Significa que les proves les han d’aportar les parts. Com a norma general s’entén que el jutge no les pot aportar. Excepcions:
- El Tribunal pot advertir a les parts sobre la insuficiència de la prova presentada. Art 429.1.
- Les diligències finals. Art 435.
- El dret estranger. El jutge pot practicar la prova del dret estranger.
- El jutge podrà aportar les proves sobre l’estat civil. Art 752.1 LEC.
La prova té una especial protecció constitucional (dret a la prova), tot i així, té un límit, i aquest és que ha de ser lícita.
- Naturalesa jurídica de la prova
La seva naturalesa és predominantment processal, ja que les normes de la prova regulen, dins del procés l’activitat de les parts ( i del jutge), recaient els seus efectes directes en el procés; són normes processals perquè tenen per objecte una activitat processal, que no és altre que l’activitat processal de l’orgue judicial quan forma la seva convicció sobre el que s’ha al·legat en el procés. Tradicionalment la doctrina s’ha plantejat seriosos problemes al voltant de la naturalesa material o processal de les normes que regulen la prova. Avui en dia aquesta discussió no és acceptable, ja que tot aquest seguit de normes que regulen de forma directa o indirecta l’activitat del jutge, que és qui rep el conjunt de resultats que es desenvolupen a la prova o a l’activitat de les parts dins el procés i en desenvolupament de la prova. No sempre totes les normes que es refereixen a la prova poden entendre’s com a processals, sinó que s’ha de distingir entre:
- normes generals de la prova: la seva funció és obtenir un millor convenciment judicial.
- Normes particulars o específiques de la prova: la seva funció és regular un determinat dret o situació jurídica, introduint limitacions en els mitjans de prova. - Classes de proves
- Prova directe: El coneixement o la relació que existeix entre l’objecte de la prova i el jutge, destinatari d’aquesta, és directe i sense intermediaris.
- Prova indirecte: Quan el jutge té coneixement o relació amb l’objecte de prova a través de fets, coses o persones. En el nostre ordenament, només l’anomenat reconeixement judicial (arts 633-636 LEC) pot ser considerat prova directa, ja que amb ella el jutge percep o pren coneixement directe i personal de l’objecte de la prova.
- Prova plena: Quan la llei exigeix al jutge plè convenciment de la veracitat dels fets.
- Prova semiplena: la llei exigeix al jutge mera provabilitat o la verosimilitud. En aquests caos, s’ha de dir que la llei normalment exigeix la prova plena perquè d’aquest ple convenciment del jutge es derivaran , amb la STC, drets io obligacions que s’adquireixen o assumeixen de manera definitiva. Quan no és així i la llei permet la prova semiplena, és normalment en casos de reconeixement de situacions jurídico-materials de caràcter no definitiu, ex: art.1652 LEC.
- Prova principal: Tendeix a provar els fets que són base de l’aplicació de la norma jurídica efecte del judici.
- La contraprova: Tendeix a introduir a l’ànim del jutge el dubte en relació a la veracitat dels fets al·legats i provats per la part contrària. Tendeix a demostrar la impossibilitat de la prova principal practicada per la part actora. S’ha de distingir la contraprova de la prova del contrari, que incideix sobre el que coneixem amb el nom de fets impeditius, extintius o excloents, de tal manera que la prova d’aquests desvirtua la prova de la part actora. - L’objecte de la Prova
L’objecte de la prova es concreta en les al·legacions que les parts fan en el procés. Aquestes poden ser participacions de coneixement de dret i de fet, sent en ambdós casos pressupòsits fàctics o jurídics de la pretensió que el demandant fa valer. No s’ha de confondre les al·legacions de dret amb fonaments legals, ja que aquests no s’han de provar, per aplicació del ppi iura novit curia , i deducció dels articles 565, 691, 1592 i 1594 de la LEC.
L’objecte típic de la prova és el fet o l’al·legació fàctica. Tot i així, no tots els fets requereixen ser provats, conforme a la nostre llei hem de fer les següents excepcions:
- Fets no controvertits: Només s’hauràn de provar els fets al·legats que estiguin amb contradicció amb l’altre part. Els fets admesos per les parts no podràn ser provats, és més, la llei prohibeix aquesta pràctica de prova, art. 565 i 691 de la LEC.
- Fets notoris: son els referents a l’activitat judicial desenvolupada amb anteoritat al pleit (ex: nombrament de tutor). Perquè el fet pugui ser notori ha de ser conegut pel jutge, de manera que si no ho fós hauria de ser provat.
- Fets afavorits per una presumpció: Tampoc s’hauràn de provar els fets que estiguin afavorits per presumpció legal.
en la seva desició de l’activitat processal de les parts, sense que li sigui permès plantejar i practicar mitjans de prova, només en aquests casos es pot deduir de la regla del judici la càrrega de la prova. En els judicis de tipus dispositiu, l’existència d’aquesta regla de judici deriva per a les parts la càrrega de provar determinats fets. Si el jutge en el supòsit de fet incert dicta stc desfavorable a les pretensions de l’actor aquest per evitar el perjudici he de realitzar l’activitat probatòria per la demostració dels fets constitutius. Si al contrari, el jutge es veu obligat a dictar stc desfavorable pel demandat, serà sobre aquest on recaurà la càrrega de provar l’existència dels fets que l’afavoreixen. Per raó a aquesta regla de judici, la llei atribueix aquesta càrrega de la prova dels fets que conformen la relació jurídica deduïda en el judici d’acord amb els criteris de distribució imperfecte recollits a l’article 1.214 LEC.
2. MITJANS DE PROVA
Els mitjans de prova son els instruments que permeten al jutge l’apreciació sensible de l’objecte de la prova, dit d’altre manera, son els instruments que utilitzen les parts per fer possible l’apreciació judicial d’aquest objecte. El jutge pot percebre mitjançant la seva intuïció o pot percebre a través de transmissió. En el primer cas, la percepció judicial s’aconsegueix a través dels propis sentits del jutge ; com és el cas del reconeixement judicial, on el contacte entre el jutge i l’objecte de prova es realitza a través de la pròpia percepció sensorial del jutge. En el segon cas, els instruments son coses corporals que transmeten al jutge la percepció sensible de l’objecte de la prova:el document, el testimoni, el pèrit, les parts...son els mitjans que utilitza el jutge per connectar amb el que és l’objecte de la prova:
-La confessió en judici/ interrogatori de part. -Documents públics -Documents privats, correspondència i llibres dels comerciants -Dictamen de pèrits -Reconeixement judicial -Testimonis
5.4 EL JUDICI MONITORI
- Concepte
És un instrument pensat per crear ràpidament un títol executiu sense necessitat de procés ordinari previ, amb la sola base de que la part interessada presenti davant el tribunal un document amb el que fundadament es pugui acreditar un deute dinerari vençut, líquid i exigible.
L’adjectiu monitori es deriva del significat d’advertència o intimidació, realitzada per una autoritat, la judicial, que té el substantiu monició (l’amenaça és o pagues, o executo). Es tracte de documents que, sense ser títols executius per no tenir certes garanties, degut a l’absència de fedataris públics que acreditin la seva autenticitat, responen a crèdits absolutament normals en el tràfic econòmic diari (ex: albarans de compra o d’entrega de mercaderies, factures de mitjans empresaris com pintors, mecànics, botiguers...). El procés monitori es crea precisament per aconseguir una protecció ràpida i eficaç als creedors d’aquests crèdits líquids dineraris en front els seus deutors que no han pagat, prestacions justificades per aquets documents. La forma d’aconseguir aquesta tutela consisteix en conformar un títol executiu, perquè un cop creat permetrà que es pugui obrir la via de l’execució forçosa.
- La naturalesa
La naturalesa del procés monitori no és clara, ja que es discuteix si és un procés declaratiu especial o un procés executiu. La LEC el classifica com un procés declaratiu (llibre IV). S’han de diferenciar les dues fases del procés , ja que cadascuna d’elles responen a criteris diferents: 1- Fins la creació del títol executiu es tracta d’un procés declaratiu especial 2- La segona fase implica dues possibilitats de transformació diferents: 2.1- Atenent a la conducta del demandat, si no compareix, es transforma en una execució especial. 2.2- si el deutor s’oposa (es nega a pagar el deute), aquesta conducta es transforma en procés ordinari. La naturalesa del procés monitori és, per tant, mixta.
- Objecte i característiques
El procés monitori és d’adequat per resoldre pretensions fundades en l’existència d’un deute dinerari, vençut i exigible, de quantitat determinada. No pot excedir de 30.000 euros (art.812.1 LEC). El seu objecte és, per tant, la pretensió monitòria, consistent en demanar que el document que s’aporta sigui transformat pel tribunal en un títol executiu.
Característiques:
1- Instrument vàlid per la protecció específica privilegiada del crèdit des d’un punt de vista processal. Es permet que determinats documents sense suficients garanties, puguin donar lloc, a través d’un ràpid procediment, a la seva immediata satisfacció judicial (art 812 LEC). 2- Absència d’audiència immediata del deutor, que queda posposada en el següent sentit: La LEC preveu la transformació del procés especial en ordinari si el deutor demandat s’oposa (art. 818 LEC), o permet entrar directament a l’execució si no compareix (art.816 LEC). Si es crea el títol i s’entra en l’execució forçosa, s’haurà desenvolupat sense exercici del seu dret a la contradicció per part del deutor. 3- La limitació de la quantia a 30.000 euros com a màxim (art.812.1 LEC). El deute, d’altre banda no pot estar subjecte a obligació o contraprestació del creditor, ja que ha de ser vençut i exigible.
- Competència
-Si no compareix i no al·lega raons per no pagar, el Tribunal dicta un auto d’execució per la quantitat endeutada, incloent interessos legals. Aquesta resolució serà el títol executiu equivalent a una resolució judicial, STC, i s’executarà com a tal. -Si compareix, pot realitzar dues conductes d’oposició, escrit d’oposició a la demanda o petició, que impliquen que el procediment monitori segueixi coma judici ordinari.
