¡Descarga Programas TV historia y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
1. Taula de dades:
- House
- Estats Units
- Cadena: Fox (generalista). La sèrie és una coproducció entre Fox Broadcasting Company, Heel and Toe Films, Shore Z Productions i Bad Hat Harry Productions associades a la NBC.
- 2004-
- Gènere: drama mèdic
- 8 temporades i 177 episodis.
- Premis: 2005 American Film Institute: Millor Programa de l'any 2005 BMI Film & TV Awards: Millor música de TV - Robert del Naja, Grant Marshall, Mushroom Vowles. 2005 Emmy millor drama: "Three Stories" escrita per David Shore.[4] 2005 Satellite Awards Millor actor en drama: Hugh Laurie 2005 Satellite Awards Millor actriu de repartiment en drama - Lisa Edelstein 2005 Satellite Awards Millor sèrie dramàtica 2005 Television Critics Association Awards Millor interpretació en drama: Hugh Laurie 2006 Globus d'or Millor actor en drama: Hugh Laurie 2. Trama : Dr.Gregory House, un metge genial i egocèntric (Antiheroi) que és el líder d'un equip mèdic en l'hospital universitari fictici Princeton-Plainsboro Teaching Hospital a Nova Jersey. La principal funció de l'equip és el diagnòstic i tractament de malalties estranyes. La majoria de capítols comencen mostrant com els diferents pacients emmalalteixen en circumstàncies curioses. 3. Context : Pel que fa al context històric i televisiu, no podem entendre el segle XXI sense els atemptats de l'11S que van acabar amb les torres bessones, els quals van commocionar la societat occidental i van generar una desconfiança cap a les institucions estatals. En el context de la Segona Edat d'or de la ficció televisiva dels EUA (iniciada pels Soprano l'any 1999), la relaxació de les restriccions per part de la Comissió Federal de Comunicacions va ser crucial per al creixement dels canals generalistes (tals com la Fox) ja que els va permetre optar per continguts més polèmics i agosarats tal i com els exitosos canals de cable premium com HBO estaven fent, ja que el model d'aquests canals es basava en subscripcions i no en anuncis (i per tant, el seu target era l'audiència en si, no els patrocinadors). En conclusió, aquests dos fets van influenciar dràsticament les sèries i els programes que es van emetre durant aquesta època, i les trames es van tornar perverses, explícites, nostàlgiques i venjatives.
4. Creador i creació de House Ideació: Al 2003, el productor Paul Attanassio, qui ja havia treballat anteriorment amb la NBC, fent programes com Homicide: Life on the street i Giddeon’s crossing, es va dirigir a David Shore (escriptor i productor de Ley y Orden) per a fer una sèrie policíaca per la Fox, la qual buscava competir amb l’èxit de la CBS amb les sèries CSI i NCIS. D’aquesta manera, la idea d’Attanasio era aplicar el gènere policial processal, el qual es basava en mostrar més el procés d’investigació a l’hora de trobar l'assassí, i aplicar-ho a la medicina, amb un drama mèdic. Aspectes pertinents sobre l’autor: - Molt fan de Sherlock Holmes. Ell mateix ha declarat diversos cops que els personatges de House y Wilson tenen com a referents a Holmes i Watson. Aquesta semblança la trobem especialment en el caràcter dels personatges: House mateix explica que ell es va fer doctor per tractar enfermetats, no pacients. Sherlock Holmes tenia una postura idéntica pel que fa a les seves investigacions: ell tampoc resolia els crims perquè es preocupès pels seus clients, sinó perquè l’omplia resoldre crims - També la estructura de les investigacions que fa House recorden molt a l’estructura de les investigacions de Holmes (metòdica però poc ortodoxa, basada en deduccions, etc.). - També hi ha altres semblances més subtils com que els dos viuen al número 221B del seu carrer, els dos són addictes a la droga (Cocaina y morfina; vicodin), comparteixen inicials els 4 personatges, etc. - Hi ha un component autobiogràfic important, ja que Shore va escriure el personatge House basant-se amb les seves experiències amb la sanitat pública i la justícia (és advocat). Shore va exterioritzar la seva insatisfacció i frustració amb alguns dels seus clients traslladant-la al caràcter de House, de manera molt contundent i directa. - Menció d’altres obres de Shore The Good Doctor, Ley y Orden 5. Precedents: El gènere mèdic sorgeix a estats Units als anys 60. Urgencias (1994 - 2009): ambientada en un hospital tracta de casos que arriben a l’hospital mentre desenvolupa la vida personal de metges. A l’any 1994, la NBC va emetre la sèrie urgencias, la qual va tenir molt èxit. Va obtenir 22 premis Emmy i 124 nominacions. Es va convertir en la sèrie més nominada de la història. Es podria dir que després de l’èxit de la NBC, la FOX va seguir la mateixa fórmula i va intentar aportar
“Shore consideró que era importante contar con un personaje central interesante, uno que pudiera examinar las características personales de los pacientes y diagnosticar sus dolencias por averiguar sus secretos y mentiras.” El títol de l’episodi pilot va ser “Everybody Lies”, i segons el director (Singer), aquella és la premisa de la sèrie
7. Personatge protagonista: Dr.Gregory House,Metge de fama mundial per les seves habilitats com a diagnosticador, i probablement també per la seva poca empatia amb els pacients. Dirigeix el departament de diagnòstics i és l'encarregat de resoldre els casos d'infeccions més estranyes i complexes amb l'ajuda dels seu equip i, ocasionalment, la del seu millor amic el Dr. James Wilson. Un infart muscular a la cama li provoca una coixesa permanent. La decisió de deixar morir el múscul la pren la seva dona (Stacy Warner), quan House es troba en un coma induït per evitar patir el dolor. El personatge està inspirat en el famós detectiu Sherlock Holmes. L'actor Hugh Laurie va participar en l' Escurçó negre (era d'origen britànic).
- Personatge afroamericà: D'ètnia afroamericana sovint se sent maltractat pel seu cap. Sol ésser enviat a les investigacions menys convencionals, a vegades fins i tot delictives, a causa dels seus antecedents com a delinqüent juvenil. Atraure a la comunitat negre > la hora de Bill cosby. - Personatge femení: House reconeix que contracta Cameron perquè "Està bona". Viuda, s'enamora de House i fins i tot aconsegueix tenir una cita amb ell, però sense aconseguir res. Probablement, és el personatge més sensible als problemes, malalties i especialment pèrdues d'éssers estimats que tenen els personatges de la sèrie. 8. Estructura Els capítols sempre es presenten amb un individu realitzant una activitat qualsevol. De cop, aquest presenta símptomes de malaltia. Estructura semblant als inicis de Ley y Orden, serie on també va participar el creador de House. També és una estructura similar als relats de Sherlock Holmes. Primer s’intenta el mètode convencional, i després l’ortodox, dut a terme per House. Arriba un moment de l’episodi on (generalment) un factor extern fa que trobi la solució del problema. Una característica del protagonista es el seu constant ús de metàfores per a transmetre les seves reflexions i el seus coneixements a l’espectador i a l’equip mèdic que treballa amb ell. 9. Referents contemporanis: Attanasio se inspiró en la columna mensual médica Diagnosis escrita por la doctora Lisa Sanders y publicada en el periódico The New York Times.^89 En sus artículos, la doctora Sanders presenta un conjunto atípico de síntomas y desarrolla una investigación para dar finalmente con la enfermedad que los provoca y plantear la solución.
10. Sèries influenciades per House Dexter (Showtime, 2006), Castle (ABC, 2009), El Mentalista (cadena CBS, 2008) Links: Fragment on House irrita al seu pacient, el qual es un nen, per veure com reacciona i així aprendre d’ell per comprovar si realment el seu mal caràcter era per una enfermetat o si era així per si.https://youtu.be/qXJSIE4mN3s Comportament sarcàstic House: https://www.youtube.com/watch?v=nkdAuT1RX 0:16 - 1: House se sale con la suya https://www.youtube.com/watch?v=O7fH8x3HNCY Els dos primers: Relació House i Wilson https://www.youtube.com/watch?v=6Cc3TGnN2HE&list=RDnkdAuT1RX30&start_radio=
trama plantejada, que és notablement complexa, juntament amb la coralitat de personatges que hi presenta, a més de tenir en compte la producció que comporta tot plegat. A més, Lost conforma un dels capítols pilot més cars de la televisió, doncs tenia un pressupost, aproximadament, d’uns onze milions i cinc cents mil dòlars. Per tot l'exposat, parlem aleshores d’una sèrie que, mica en mica, ha guanyat un lloc en la cultura popular de caràcter internacional. 2 Perdidos explica les vivències dels supervivents d’un accident aeri, concretament del vol 815 d’Oceanic Airlines, un viatge que enlaira en Sydney direcció Los Ángeles i que, per desgràcia, acaba en una illa plena de misteris. Així mateix, dins d’aquest vol hi ha una multiplicitat de personatges amb els que l’espectador haurà de conviure la resta de l’obra televisiva, coneixent mica en mica com és cadascun d’ells. Sens dubte, aquesta sèrie va suposar un abans i un després en l’àmbit televisiu i amb una projecció i repercussió, com mencionàvem anteriorment, a nivell internacional. És per això que està composta per un gran nombre de seqüències destacables i de suma importància, tant per al públic com per al desenvolupament de la narrativa. De fet, una de les escenes més significatives es troba en el capítol pilot que dèiem. És en aquesta on veiem que Jack, un dels personatges principals, es desperta en un bosc de bambú (fig.1) i comença a córrer al descobrir que el seu avió s’ha estavellat després de sofrir diverses turbulències, fent que el mateix comencés a caure bruscament i sofrir una ruptura en l’aire que acaba partint l’aparell aeri en dues meitats (fig.2). Segons després d’aquest darrer fet esmentat, la cua s’estavella en el mar mentre que la part frontal de l’avió cau en picat a la selva, escampant d’aquesta manera a la majoria dels supervivents per tota l’illa tropical. Així mateix, observem la desesperació dels personatges, encara desconeguts per l’espectador, en un moment de desubicació i pànic en el que únicament hi és present el fum i els pocs passatgers que queden vius.
També, un element crucial en la sèrie és l’escotilla, una gran entrada circular d'acer tapada per una porta d'acer amb una petita finestra de la que surt llum en un moment determinat. En aquesta escena es produeix l'obertura de la robusta porta amb l’ús de diversos cartutxos de dinamita, donant així final a la segona temporada de la sèrie. És per això que l’inici de la tercera comença degut a aquesta explosió en la que se n'adonen de que és el que hi ha dins de l’escotilla (fig.3), presentant a Desmond, un personatge nou que es troba atrapat de la mateixa manera que ells. Així doncs, aquesta escena suposa un moment àlgid en la trama, doncs l’obertura de l’escotilla dona peu a la trama d’ “Iniciativa Dharma”, un grup científic que, suposadament, està darrere de tota la trama. Tot i això, l’escena que va suposar un canvi total per als personatges i la sèrie fou la de la mort de Charlie. Això succeeix quan el rescat dels supervivents es converteix en una possibilitat real i, per poder- ho dur a terme, Desmond y Charlie han d'enfrontar-se a una missió suïcida en la que Desmond, anteriorment, ja havia predit la mort del seu company. Per poder ser rescatats, han de contactar amb el bot que navega per la zona, que suposadament pertany a Penny, la novia de Desmond. Per establir connexió amb el navili, els dos personatges deuen apagar el bloquejador de senyals que es troba en 3 l’estació submarina de la Iniciativa Dharma. Després de tenir èxit, Charlie aconsegueix contactar amb Penny, qui el sorprèn dient que no es troba en cap vaixell. És aleshores quan Desmond se n’adona del que està passant; el seu amic s’està ofegant en una escotilla de l’estació però, aquest, abans de morir, aconsegueix escriure’s a la mà: “No és el vaixell de Penny” i mostrar’s-ho a Desmond, advertint-lo així de l’arribada d’un perill que no esperaven (fig.4). També és en aquest mateix episodi on hi ha un dels majors plot twist de la sèrie. Certament, al llarg del capítol se’ns mostren escenes, suposadament, sobre la vida de Jack abans de que l’avió s’estavellés en
difunt pare de Jack, Christian Shepard, hauria de ser velat. El fet és que Christian no es troba al taüt, sinó dempeus, parlant amb el seu fill, al que el fa veure que està mort, igual que ell. És en aquesta conversa en la que els espectadors ens adonem de que el protagonista no volia morir sol, que era la vida que l’esperava fora de l’illa, i va decidir fer-ho juntament amb les persones que, suposadament, el van 4 donar “els millors moments de la seva vida”, és a dir, junt als seus companys de l’accident. Finalment, Christian es perd en una immensa llum mentre els altres romanen asseguts junts, doncs ja no estan més perduts (fig.8). Per tant, la sèrie Lost va destacar i va marcar un abans i un després gràcies al seu ús d’una trama narrativa complexa, doncs és una obra televisiva que s’allunya completament del fil narratiu lineal clàssic que trobàvem en moltes altres sèries anteriors i que inclou una gran quantitat de secrets narratius i d’alteracions temporals, com són els flashbacks, els flashforwards o inclús els flash-sideways, que juguen amb la ment de l’espectador constantment. Tanmateix, al llarg de la sèrie es coneixen els personatges atrapats a l’illa gràcies a aquests salts en el temps que ensenyen com eren les seves vides abans de l’accident. D’aquesta manera, es va dedicar cada capítol de la primera temporada a narrar la vida d’un o dos personatges aconseguint que el públic es familiaritzés molt més amb cada una de les històries. D’aquesta manera, van aconseguir reforçar aquesta coralitat que tant va triomfar en les sèries del moment. A més, com dèiem, l’ús de flashbacks és fonamental durant tota l’obra ja que són el recurs que ajuda més als guionistes a transmetre al públic allò que els volen fer creure. Amb tot, tot i que en un inici aquests retrocessos al passat sempre es basen en esdeveniments anteriors a l’accident, després també són utilitzats per ensenyar coses que havien passat ja a la mateixa illa i, a mesura que avança la sèrie, aquest ús de flashbacks va un pas més enllà, proporcionant als guionistes la possibilitat de jugar amb la capacitat de percepció del públic fent creure’l coses que realment no són. Per exemple, si més
no, en un dels episodis que hem esmentat amb anterioritat, fan creure al públic que el que s’està mostrant, que realment és el futur, sembli un moment passat. Així doncs, a mesura que avança la sèrie, aquests salts temporals es van fent cada cop més extrems i complexos, jugant amb altres línies temporals i plantejant esdeveniments que, podrien, però que no han succeït realment, com per exemple, què hauria passat si l’avió mai s’hagués estavellat. Cal destacar que tots aquests salts temporals es realitzen de forma bastant ambigua, fent dubtar constantment a l’espectador de si el que està veient és real o és una realitat alternativa. Per aquest motiu, es demostra que constantment els creadors de la sèrie pretenien establir aquesta mena de joc amb el públic i que aquest hagués de resoldre, juntament amb els protagonistes de la sèrie, les pistes que anaven apareixent, fent de l’obra, en certa manera, una interactiva. Pel que fa al desenvolupament dels personatges, la sèrie Perdidos segueix un patró bastant convencional. Al plantejar-nos una sèrie de persones que no es coneixen entre si, és evident que sempre sortirà algú que destacarà més com a líder i que, instintivament, guiarà als altres per sobreviure, com és el cas de Jack Shephard. En canvi, també trobarem aquest antiheroi inicial, al qual el públic acaba desenvolupant una certa estima, que en aquest cas és James Sawyer Ford. D’altra banda, John Locke és un altre personatge característic d’aquest tipus de sèries, representant aquesta persona reservada i callada, però molt intel·ligent, un tipus de personatge que acaben essent molt importants a l’hora de resoldre els 5 misteris. Tot seguit, un altre personatge també molt recurrent en aquestes sèries és el de la noia, en aquest cas, Kate Austen, un personatge carismàtic i astut, però que sempre serveix per recórrer a un argument romàntic que es fa inevitable. Doncs, sempre es veurà a Kate dubtar entre Jack, el líder i representació d’un enamorament sa però una mica avorrit, i Sawyer, l’estafador que representa un enamorament molt més passional, però a la vegada tòxic. Finalment, un altre element estilístic a comentar són els crèdits inicials o opening. Tot i que s’havia
donar girs argumentals de 360 graus. 6 Tanmateix, a la mitologia gaèlica hi havia un home conegut com San Brandán, o també Brandán el Navegant, un dels grans monjos evangelitzadors irlandesos del segle VI. Aquest era Abat d'un monestir d'Irlanda i va protagonitzar un dels relats de viatges que han perdurat en la mitologia. En un llibre sota el nom de Navigatio Sancti Brandani, publicat al segle X, es va mencionar per primer cop una illa mítica, situada en algun lloc del oceà Atlàntic, que estava relacionada amb els viatges de San Brandán, l'objectiu dels quals era trobar el Jardí de les Delícies o el paradís terrenal. Aquesta illa va rebre diversos noms, entre el quals destaca La Perduda: “En el Océano yace una isla llamada La Perdida. Sobrepasa de lejos a cualquier otra tierra en encanto y todo tipo de fertilidades, pero permanece desconocida a los hombres. Ahora y siempre puede ser encontrada por casualidad; pero si uno la busca, no puede ser encontrada, y por eso es llamada La Perdida.” Relacionat amb això i com ja hem mencionat prèviament, la sèrie evoca una narrativa fortament arraïmada a la filosofia, però també a la ciència. Seguint doncs amb aquesta corrent de la mitologia gaèlica medieval, ens presenten una illa que no deixa de suggerir un eco subtil al limbe. Els personatges es troben perduts i perseguits per conflictes del seu passat, però és a l’illa on tenen l'oportunitat de redimir-se, afrontar aquests problemes i avançar. De fet, aquesta sinergia de plantejaments filosòfics i la mitologia gaèlica no podria ser més evident si no fos pel fet que molts dels personatges més icònics de la sèrie fan referència a alguns dels més grans filòsofs de la història, Desmond Hume, per exemple, qui comparteix cognom amb David Hume, o un exemple encara més evident, com és el cas de John Locke. Així doncs, hi ha mil i una referències a aquests corrents de caire filosòfic en la sèrie, la qual cosa la fa encara més singular i única. Per acabar de clarificar aquesta idea, cal esmentar que hi ha un episodi que fa referència al concepte Tabula Rasa i que és anomenat amb la mateixa frase llatina, la qual literalment significa: “pissarra en blanc, sense res escrit”. Aquest concepte, que era defensat per John Locke, entre altres filòsofs, estableix
que la ment humana arriba al món buida, tal i com una pissarra en blanc, sent l’experiència allò que omple la ment. Així mateix, tot això es relaciona en el moment en el que John li diu a la Shannon que, en aquesta illa, tothom té la possibilitat de començar una nova vida. Per tant, l ́ arribada a l’illa suposa una oportunitat de reinventar-se i començar una nova vida. En definitiva, es tracta d’una sèrie que treballa diversos aspectes esotèrics que, al mateix temps, donen peu a una atmosfera sobrenatural i misteriosa i, ja siguem persones de fe o de ciència, és innegable que l’illa que cura els malalts, retorna la fertilitat i és impossible de trobar i abandonar, té un punt sobrenatural. D’altra banda, actualment, la gran quantitat de sèries noves que surten a les plataformes de streaming pràcticament cada setmana provoca que la divisió del públic entre allò que a cadascú més li atrau, provocant que hi hagi pocs casos en els que una sèrie estigui en boca de tothom. En canvi, quan va sortir Lost, hi havia poques sèries que comptessin amb aquella qualitat i pressupost, de manera que, 7 ràpidament, es va convertir en un èxit, estava en boca de tothom i molts la consideraven la millor sèrie feta fins el moment. Així mateix, es podria dir que Lost va ser de les primeres sèries que van estar de moda. En conseqüència, Lost va aconseguir connectar amb el públic com mai cap altre sèrie havia aconseguit, fent que després de cada capítol, els fans, ràpidament, compartissin les seves opinions i teories respecte als següents episodis o temporades. Un dels grans misteris de la sèrie és el tema que gira en torn als famosos números 4, 8, 15, 16, 23 i 42, que no només sumats donen el nombre dels minuts que passa entre alarma i alarma, sinó que a la sisena temporada els espectadors ens adonem que, també, cadascun dels números està vinculat i relacionat amb un dels personatges principals. Així mateix, més que una sèrie, es va convertir en tota una experiència en la que el públic hi tenia un paper molt important. De fet, posteriorment, altres sèries com Flashforward o The Event van intentar replicar aquest joc amb el públic i les teories, però cap ho va arribar a aconseguir com ho va fer Lost aleshores.
DOCUSHOW: CALLEJEROS
Gènere docushow El gènere docushow, dins del docudrama, consisteix en un tipus de sèrie documental en què es mostra la realitat tal com ha passat, afegint-hi un to i estructura dramàtics. Aquesta dramatització respon al fet que, quan la informació es posa a la disposició dels mitjans de comunicació, la veracitat és el primer valor en desaparèixer, s’exagera el que és per a fer-ho més interessant i perturbant, tot amb l’objectiu d’atraure la major quantitat possible d’espectadors. El docushow és un gènere que s’ha popularitzat a la televisió, per ser low cost en la seva majoria, amb shows com Pesadilla en la cocina, Encarcelados,, Callejeros Viajeros, que, a més, tenen un alt índex d’audiència. Aquest fet ens fa valorar com l’audiència s’està acostumant a productes televisius de baixa qualitat, de no pensar. Ens fa qüestionar si els mitjans s’han convertit en desconnectors de la ment, si l’ésser humà està perdent la capacitat de plantejament, de jutjar i valorar tot allò que llegeix, veu i sent per televisió. Història del docushow: El docushow o docudrama va sorgir a partir dels anys 90 amb la incorporació de la compra i venta de formats. El format es refereix a la producció i realització d’un programa televisiu (un text escrit amb tota la informació necessària per a la producció). A més d’obtenir un programa exitós rebut per una determinada audiència, la compra del format permet l’adaptació a una altra audiència i/o localització diferent. A partir de llavors, la televisió espanyola d’entreteniment ha evolucionat de “l’artifici” als programes “plens de veritat”. Van sorgir els nous gèneres del Reality (per exemple, Gran Hermano o Supervivientes), el Infotainment (com és España Directo) i el Docushow (un híbrid entre aquests dos últims), que s’han mantingut fins avui en dia. Tots aquests estils de programa han donat un gir fonamental a l’escenari televisiu: centrant el focus cap a les persones del carrer i la seva realitat, fugint per primer cop de l’artifici d’altres formats anteriors. Així van sorgir els programes de reportatge i entreteniment del gènere docudrama on el més important era presentar una història real que pot ser de forma ficcionada o no, però sempre dramatitzada; com van dir al diari El País ( 28/03/2010): “Sea corriente y batirá Lara Guerra, Carol Lakiszyk, Albert López, Jan Martí, Aina Moreno i Maria Vera récords de audiencia”. José Erraste (professor de psicologia a la Universitat d’Oviedo) ens indica: “desde hace entre 10 y 15 años la televisión ha descubierto que la audiencia recibe igual de bien lo cotidiano, lo vulgar. Y es muchísimo más barato, claro”. Avui en dia, hi ha un gran ventall de programes documentals de diferents formats, molts amb una producció de baix cost. Actualment el que destaca és el docudrama o docushow amb les històries més quotidianes i extravagants a la vegada. Callejeros (Cuatro. 2005-2014) Un exemple contemporani de docushow seria la sèrie CALLEJEROS, emesa a la Cuatro, presentada per un grup de diferents presentadors, que es van tornant per episodi. Les quatre primeres temporades van ser produïdes per Mediapro, però després va prendre el relleu la
productora Molinos de Papel. CALLEJEROS va començar a emetre’s a la televisió el 2005 i va finalitzar el 2014. Consta de sis temporades, cadascuna voltant els 40 capítols, menys la última, que en té solament 18. El programa, com bé indica el seu nom, es basava en les històries de la gent del carrer. A cada episodi s’introdueixen persones diferents, amb qualitats que els fan destacar o, més aviat, que els marginen de la societat. És un programa de low-cost, enregistrat per càmeres en mà, en pla seqüència i sustentat únicament per la paraula, l’entrevistador, que fa preguntes a aquests personatges reals. A CALLEJEROS es graven moments quotidians; llocs, professions, esdeveniments que giren entorn un individu o un col·lectiu. És un reportatge narrat en primera persona, per gent que viu una vida que surt d’allò considerat ‘normal’ per la majoria. És un programa quotidià, sense guió, que vol mostrar aquelles realitats més desconegudes; accidents y controls de tràfic, el consum de drogues, la pobresa, l’immigració, els joves, la manca d’educació, entre d’altres. Precedents Un dels precedents de Callejeros és un programa, també espanyol, de TeleMadrid anomenat Mi Cámara y Yo, l’objectiu del qual era molt similar al del programa de Cuatro: Mostrar realitats desconegudes o atípiques del panorama espanyol. En el cas del programa de Telemadrid, Mi Cámara y Yo mostrava les parts més ocultes de la Comunidad de Madrid. En canvi, Callejeros no es concentra només en el territori de Madrid, sinó que abarca altres realitats desconegudes dins Espanya. Lara Guerra, Carol Lakiszyk, Albert López, Jan Martí, Aina Moreno i Maria Vera L’estètica del programa és molt informal, tot està fet en directe, la preparació és in situ. Una estètica força semblant a la d’alguns programes, emesos sobretot durant l’estiu, com són Callejeros Viajeros y Ola Ola, ambdós espanyols i emesos per Cuatro. En quant a l’actitud de Callejeros, trobem que aquest programa busca reflectir realitats socials poc conegudes, per tant és un programa amb una actitud semblant al realisme social, amb cert punt de crítica fins i tot (Ex: Cathy Come Home). Aquesta actitud de realisme social neix en els inicis de la televisió britànica i, per tant, podem afirmar que hi ha una forta influència d’aquesta en el programa de Callejeros. Tot i això, el programa espanyol busca nu cert punt de sensacionalisme, al ser emès en un canal privat. En canvi, el realisme social de la TV británica pretenia ser molt més didàctic. Finalment, si mirem la estructura del programa i parem atenció en la secuencia introductoria, on trobem com una petita presentació de tots els personatges i històries que s’explicaran, podem remarcar certes similituds entre l’estructura de Callejeros i la presentació d’un programa informatiu com el telenotícies, on a l’inici es mostren tots els titulars importants
l’audiència, els quals exposen diverses qüestions que afecten a la societat, el públic és manté enganxat als diversos capítols encapçalats per diferents personalitats. Un exemple d’un capítol del programa el qual va tenir polèmica entre l’audiència va ser l’emissió d’uns dels reportatges on es realitzava un control d’alcolhemia, on una jove en un estat ebri va afirmar que les dones toleraven pitjor l’alcohol. Lara Guerra, Carol Lakiszyk, Albert López, Jan Martí, Aina Moreno i Maria Vera Molts dels capítols han esdevingut memorables cristalitzant frases mítiques com “El niño este se come la crisis!”, “¡Te voy a decir una cosa, dos escopetas tengo!”, “Vengo a tirarme a una prostituta”, “Pim, pam, toma lacasitos”, “¡A robar carteras!, entre d’altres. Això és a causa de que el tipus d’audiència que caracteritza el programa es propensa a viralitzar aquest tipus de contingut a les xarxes. Un altre capítol memorable és el de “La vecinas de Valencia”, el qual ha tingut un gran rebombori entre l’audiència i en general els ciutadans cristalitzant en el temps. A més cal destacar que el programa es grava amb càmera en mà i la major part dels capítols es tracten de plans seqüències, característiques que fan els capítols molt mes reals, espontanis i que endinsen a l’espectador com si formés part d’aquella realitat. Objectius El programa Callejeros a partir del retrat d’aspectes quotidians a la vegada que inèdits de diverses persones, professions o esdeveniments, té un clar objectiu d’entretenir a l’audiència a la vegada que pretén visibilizar i mostrar històries concretes i singulars sobre diverses persones, les quals enganxen al públic i donen a conèixer diverses situacions que tracten temes d’interès per la societat com les drogues, la pobresa, controls de tràfic, violència, entre d’altres. Influencies Després de l’emissió de Callejeros i el seu èxit, es va replantejar el format del programa creant-se així Callejeros Viajeros. Al mateix temps, un programa com Callejeros podem veure que ha influït sobretot estils audiovisuals com els vlogs que trobem a Youtube. Gravacions quasi espontànies, on l’objectiu és mostrar una realitat desconeguda de la forma més natural possible. Aquestes característiques les trobem tant en el docushow de Cuatro com en els videoblogs de Youtube.
informació bàsica “Joc de Trons” és una sèrie americana creada per David Benioff i D. B. Weiss i emesa i produïda per HBO, canal americà per subscripció, que actualment és una plataforma de video on demand de caire internacional. Consta de 8 temporades i de 73 capitols en total, que van començar la seva emissió el 17 d’abril de 2011 i la van finalitzar el 19 de maig de 2019, amb l’episodi final de la sèrie. Es tracta d’una hibridació de gèneres entre drama i fantasia medieval amb el seu argument basat en la saga de novel·les “Cançó de gel i foc” de George R. R. Martin. Context històric i televisiu.
- Històric Respecte al context històric de la sèrie comentada, ens trobem en una dècada molt agitada (2011-2019). Es poden veure conflictes com alguns atemptats terroristes arreu del món, la gran onada de manifestacions de la Primavera Àrab, l’inici de la guerra de Siria, les manifestacions i guerra a Ucrania, la guerra contra el narcotràfic a Mèxic i la immigració i refugiats causats per aquestes guerres. També ens trobavem amb l’accident nuclear de Fukushima, l’arribada al poder de Kim Jong-un i Donald Trump, una greu crisi financera global i la nova onada del feminisme, entre altres. Durant aquests anys, les xarxes socials i les plataformes es van anar multiplicant, donant pas a l’aparició i viralització de les fake news. Aquest gran creixement tecnològic ha fet de plataformes en streaming com HBO, un element quasi fonamental en el nostre dia a dia.
- Televisiu La sèrie Juego de Tronos pertany a la tercera Edat d’or de la televisió nord americana. Els inicis d’aquesta època de gran producció es remonten a l’any 1999 amb l’estrena de Los Soprano. La sèrie va marcar un abans i un després en la TV americana, gràcies sobretot al seu guió i a les actuacions dels actors principals. El seu èxit va brindar un gran reconeixement i prestigi a la televisió del moment, sent la referència de moltes de les sèries que van sortir posteriorment. Degut a la gran llibertat de condicions que tenien els canals per cable de pagament, es podien permetre tot tipus de contingut, podent arriscar-se amb escenes violentes i sexualment explícites, situacions que podem trobar a Juego de Tronos. Si anem a l’inici d’aquesta època daurada, la cadena per cable HBO va començar a desenvolupar una reputació de programació original d’alta qualitat. Gràcies a aquesta reputació la xarxa va experimentar un gran creixement de públic i aclamacions per més sèries originals. D’aquí en endavant, HBO ha seguit amb les seves produccions, remarcant Juego de Tronos com un gran èxit amb nombrosos premis i reconeixements. Per altra banda, avui en dia HBO competeix amb altres plataformes en streaming que també generen els seus propis continguts, tal com Netflix i Amazon.
- Característiques tercera edat d’or Al llarg de l’esmentada 3a edat d’or, a la qual pertany la sèrie, es produeixen canvis i innovacions en els canals de distribució que alteren els patrons de consum dels espectadors,
