¡Descarga Què és la personalitat? y más Apuntes en PDF de Psicología de la Personalidad solo en Docsity!
UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA
GUIA D’ESTUDI: PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT
Autora: Maria Jayme Zaro
INTRODUCCIÓ GENERAL
Què és la personalitat?
Potser aquesta és la gran pregunta que haureu de respondre vosaltres mateixos en acabar l'estudi d'aquesta assignatura. Tal i com us presentem als tres diferents mòduls que la composen, hi ha moltes definicions. Per què? Doncs perquè també hi ha diferents aproximacions al seu estudi: des de les intuïtives (com les que recull la saviesa popular) a les filosòfiques, fins arribar a les definicions científiques que corresponen a la Psicologia de la Personalitat com a disciplina científica.
Al primer mòdul de l'assignatura podreu anar comprenent com ha estat aquest estudi científic al llarg de la història. Primer, i inevitablement, des de la perspectiva filosòfica, com antecedent directe a l'estudi de la personalitat, en ocupar-se d'entendre la naturalesa humana. Com? Intentant respondre qüestions essencials: com som les persones? Per què fem el que fem, sentim com sentim, pensem el que pensem...? Els éssers humans hem tendit a descriure el comportament dels altres, basant-nos en el seu coneixement, a partir de l'observació quotidiana... així a la Bíblia ja trobem descripcions de personatges. Moltes han estat les propostes per a explicar la conducta de l'ésser humà, allò que podem observar directament i que ens permet aproximar-nos a la seva complexa naturalesa. I el més important, amb major o menor encert, aquestes propostes han contribuït al coneixement i han estat recollides -i adaptades- per les perspectives científiques: aportacions filosòfiques i literàries, però també aportacions mèdiques i clíniques.
Així, per la Psicologia, la personalitat és un constructe teòric: refereix quelcom no directament observable, que requereix l'estudi de la conducta dels individus. Com a constructe, ha de servir per a explicar i predir la conducta dels individus. I si explica la conducta, deu integrar tots els factors relacionats amb ella (cognitius, conatius, biològics...). Com senyala en J.M. Tous (1986): la personalitat pot entendre's com un conjunt de tots els tòpics de la Psicologia, tant ampli és el seu objecte d'estudi i tant lícita la constitució d'una disciplina pròpia que anomenem Psicologia de la Personalitat. El mòdul 1, doncs, tracta d'exposar-vos el passat i el present, l'evolució de la disciplina i els constructes teòrics amb els que ha articulat l'estudi d'allò que anomenem personalitat.
Al segon mòdul es sistematitza el com s'ha estudiat la personalitat, quines aproximacions científiques han caracteritzat el seu desenvolupament, els seus objectius diferencials i les seves aportacions particulars: des de l'àmbit clínic, des de la perspectiva correlacional, descriptiva, pròpia de la Psicologia de les Diferències Individuals, que tant ha aportat a la personalitat, i des de l'aproximació experimental, amb l'objectiu d'explicar-la i trobar lleis universals de la conducta. Quina és la millor? Veureu que totes aporten quelcom segons els objectius que les dirigeixen i, alhora, tenen limitacions que cal conèixer prèviament.
També es comenten els grans models que agrupen les diferents teories de la personalitat, segons unes unitats d'anàlisi que ens permeten no solament entendre-les sinó comparar-les i, així, reflexionar sobre la diversitat de definicions que podem trobar ja no des del pensament intuïtiu que va caracteritzar la dinàmica del passat, sinó des de l'activitat científica.
Finalment, el mòdul tres us recull les principals aproximacions a l'estudi científic de la personalitat, segons allò que tenen en comú. Parlem de les teories de trets, aquelles a les que la Psicologia de les Diferències Individuals ha aportat tants continguts i que aprofundiu en l'assignatura corresponent, amb autors tan rellevants com Cattell i Eysenck, o potser el model de personalitat més influent en l'actualitat: el dels cinc grans factors,
difós per McCrae i Costa. Però també es fa referència a la perspectiva cognitivista, fent referència a Kelly, amb els constructes personals, o a Rotter i Bandura per la seva aproximació de l'aprenentatge social. Altra aproximació teòrica és la centrada en la motivació, com a base de la conducta, destacant les aportacions d'autors tant influents com Freud, Murray i el concepte de necessitat, i les que provenen del corrent humanista, referides al constructe d'autorealització, amb Maslow i la seva piràmide de les necessitats personals o Rogers, la visió centrada en l'individu, així com les més recents aportacions sota la denominació de "teories de metes". Tot contrastant amb aquestes perspectives ja clàssiques, us introduïm dues aportacions més recents però força influents en l'actualitat de la personalitat. Una és l'aproximació evolucionista, que considera la personalitat com un sistema responsable de resoldre els problemes adaptatius amb que es van trobar els nostres ancestres i que avui es tradueixen en un seguit de conductes concret. L'altra, el model de personalitat de Theodore Millon, que en la seva darrera reformulació també incorpora els principis de l'evolucionisme, però del que volem destacar la seva capacitat integradora tant teòrica com conceptual, i l'important fet -per les seves conseqüències aplicades- de considerar la personalitat anormal com a una continuïtat de la personalitat normal, sent una part important del seu model el desenvolupament d'una classificació i descripció dels trastorns de la personalitat. Al 1999 el Journal of Personality Assessment, va afirmar que "a la seva forma actual, pot dir-se que la teoria de Theodore Millon és la teoria de personalitat més comprehensiva que mai s'ha desenvolupat".
La present guia va desenvolupant tots els continguts rellevants que corresponen al temari de l'assignatura, segons l'índex que es presenta a l'inici de cada mòdul. En cada apartat veureu que es presenten, de forma analítica, els principals punts, amb esquemes i referències que tracten de facilitar-vos la lectura del material de l'assignatura. En ocasions haureu de recórrer a la bibliografia complementària que us recomanem a l'inici del present treball, doncs l'assignatura pretén donar-vos una visió general de la Psicologia de la Personalitat en l'actualitat, especialment pel que fa al tercer mòdul, on a més de les teories clàssiques i com hem comentat abans, és important conèixer perspectives més recents que trenquen amb les conceptualitzacions diferents i, en algun cas, apropen la nostra disciplina a d'altres com la Psicopatologia.
Bibliografia
Bibliografia bàsica:
Pervin, L. A. (1998). El estudio científico de la personalidad. Madrid: McGraw-Hill.
Bibliografia complementària
Psicologia de la Personalitat (UOC). Mòduls didàctics. Allport, G. (1965). Personalidad. Barcelona: Herder. Allport, G. (1966): Psicología de la personalidad. Buenos Aires: Paidos. Andrés Pueyo, A. (1997). Manual de Psicología Diferencial. Madrid: McGraw Hill. Brody, N. y Ehrlichman, H. (2000). Psicología de la personalidad. Madrid: Prentice-Hall. Carver, C. i Scheier, M. (1997). Teorías de la Personalidad. Mexico: Prentice Hall. Cronbach, L.J. (1981, 2ª ed.). Las dos disciplinas de la psicología científica. En F. Alvira, M.D. Avia, R. Calvo y J.F. Morales (Eds.), Los dos métodos de las ciencias sociales, (pp. 93-124). Madrid: Centro de investigaciones Sociológicas Feist, J. i Feist, J. (2007). Teorías de la Personalidad. Madrid: McGraw-Hill. Fierro, A. (1996). Manual de psicología de la personalidad. Barcelona: Paidós. Larsen, R.J. i Buss, D.M. (2005). Psicologia de la Personalidad: dominios del conocimiento sobre la naturaleza humana (2ª ed.). México: McGraw-Hill. Millon, Th. (1976). Psicopatología moderna: enfoque biosocial de los aprendizajes erróneos y de los disfuncionalismos. Barcelona: Salvat Ed. Millon, Th. (1998). Trastornos de personalidad: Más allá del DSM-III. Barcelona: Masson. Millon, Th. (2006). Trastornos de la personalidad en la vida moderna (2ª ed.). Barcelona: Masson. Millon, Th. i Davis, R. (2001). Trastornos de personalidad e Moreno, B. (2007). Psicologia de la Personalidad. Procesos. Madrid: Thomson Schultz, D.P. y Schultz, S.E. (2003). Teorías de la Personalidad. Madrid: Paraninfo
Les dues tradicions d'estudi de temperament i caràcter.
1.1 LA TRADICIÓ MÈDIC-CLÍNICA
Fins aproximadament el segle V a.C., el pensament humà estava dominat pel que es coneix com a vitalisme natural , una visió primitiva de la realitat on tot -inclosa la variabilitat entre els individus, el que entenem per personalitat, però també la salut o la malaltia- era explicat mitjançant l'acció de forces sobrenaturals -creences màgiques i religioses...-. Al període grec clàssic, amb els filòsofs presocràtics i els metges hipocràtics, es produeix un canvi essencial (que portarà al positivisme científic més endavant): s'abandona el pensament màgic i s'adopta una visió basada en la naturalesa de les coses com a explicació dels fenòmens observats. L'antiga medecina es converteix en la ciència que interpreta la conducta.
Què aporta la tradició mèdic-clínica a l'estudi de la personalitat?
La consideració d'un dels constructes essencials de la personalitat entesa des de la perspectiva científica: el temperament, que es desenvolupa juntament amb un altre constructe essencial, constitució física, tots dos abordats des d'una visió biologista.
Les primeres classificacions del temperament, anomenades tipologies , basades en l'observació clínica, que tracten d'explicar el comportament humà des d'una perspectiva biològica.
TRADICIÓ FILOSÓFICA-LITERÀRIA
Teofrast (s. III a.C.) Caracterologia Tipologia de Heymans... Literatura
CARÀCTER dimensió moral
TRADICIÓ MÈDIC-CLÍNICA
Tipologies constitucionals Estudis biològics...
CONSTITUCIÓ I TEMPERAMENT dimensió clínica
L'establiment d'una relació directe (continuïtat) entre constitució (físic) i temperament (emoció), de manera que durant segles es consideraran sinònims. La intuïció de que la salut física i mental estan determinades pels mateixos factors (es parlarà de fluïds o humors ). La salut representa l'equilibri entre els factors, la malaltia el predomini d'un d'ells sobre la resta (desequilibri). Obrir camí als posteriors estudis biològics de la personalitat, que gràcies als avenços tecnològics han pogut establir objectivament la correspondència psicofísica, és a dir, l'existència d'una relació entre la bioquímica corporal i els continguts emocionals de la personalitat, que serien recollits pel constructe temperament.
A continuació recollim els principals autors i un resum dels seus plantejaments. La base teòrica la dóna Empèdocles (s. V a.C.), que defineix la personalitat com a una combinació dels quatre elements de la Naturalesa. Hipòcrates, com a representant de l a coneguda Escola Hipocràtica de Medecina, recull la teoria i l'aplica en l'estudi de salut i malaltia -física i mental-, descrivint el continu que abans comentàvem i plantejant la primera gran tipologia dels temperaments.
Per reflexionar... Ara fa mil·lennis, els antics filòsofs i metges grecs (coneguts com els hipocràtics ) van proposar una idea que al segle XX ha recollit un reconegut especialista en personalitat i els seus trastorns, Th. Millon (a la foto), i que té plena vigència dins el marc tant teòric com aplicat que treballa aquest autor: la continuïtat entre salut i malaltia o, en el context de Millon, la continuïtat sindròmica dels principals trets de la personalitat, descrivint un continu entre la "normalitat" i el "trastorn". Al tercer mòdul es presenta la seva teoria.
Les tipologies són un sistema de classificació molt antic (trobem referències a la Bíblia, l'Astrologia...) que consisteix en definir tipus o categories tancades, segons uns ideals - arquetips, models del que ha de ser...-, definits per atributs assignats a cada una, que descriuen el seu contingut. A partir d'aquests atributs es comparen els individus amb els arquetips i se'ls assigna a una de les categories o tipus possibles, en funció de manifestar el màxim possible d'atributs característics (és a dir-se, segons quan s'hi assemblen al tipus ideal).
Les tipologies dels temperaments desenvolupades pels grecs són intuïtives, no científiques. Posteriorment es proposen tipologies científiques, que busquen característiques comuns entre les persones, a partir de les quals es fan categories que permeten classificar-los. Destaquen tipologies estructurades segons:
a) Característiques físiques (estructura corporal, facial...): escola italiana (e.g., Viola) b) Característiques físiques combinades amb estructures psíquiques (tipologies somato- psíquiques): escola alemanya (Kretschmer) i escola americana (Sheldon) c) Funcionament mental: tipologies psíquiques (Jung)
Limitació: per la seva rigidesa, anul·len les diferències individuals...
GALÈ
(129-216 d.C.)
que determina la salut de l'individu. El desequilibri, per acció de les qualitats relacionades a cada humor, es tradueix en símptomes físics (clínics, com febre o hipertensió), orientant el tractament a la recuperació de l'eucràsia de l'individu.
Cal destacar que aquesta visió es va mantenir fins ben entrat el segle XVIII.
A la següent taula sistematitzem les seves aportacions a la teoria dels temperaments.
HUMOR ÒRGAN QUALITAT TEMPERAMENT CARACTERÍSTIQUES
Sang Fetge Calent i humit Sanguini Valent, optimista, dinàmic, assertiu
Flema Cervell - pulmó
Fred i humit Flegmàtic Calmat, indiferent, dubitatiu, intel·lectual, de tracte amable però emocionalment "fred"
Bilis groga
Vesícula biliar
Calent i sec Colèric Fàcil d'enutjar, inestable, irritable, de tracte "sec"
Bilis negra
Melsa Fred i sec Melancòlic Abatut, somnolent, trist
1.2 EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LES TIPOLOGIES DEL TEMPERAMENT
De fet les tipologies humorals també han esta part dels antecedents de la Psicologia Diferencial, disciplina que estudia la variabilitat de la conducta (entre individus, intraindividual i entre grups). Un exemple destacat és l'adaptació que va fer Juan Huarte de Sanjuan, metge espanyol, al 1575, per a explicar les diferències individuals (i de sexe) a la intel·ligència (o enginy, com ell l'anomena), segons la particular combinació de les quatre qualitats primàries (calor, sequedat, humitat i fredor) en cada persona.
La Medecina va incorporar progressius coneixements fisiològics, però al segle XVIII, Kant (1724-1804), filòsof, va actualitzar la tipologia dels temperaments, diferenciant dins el constructe temperament un component fisiològic relacionat amb la constitució física i un component psicològic relacionat amb les emocions, observable en la conducta dels individus.
Per què veieu la influència dels anteriors plantejaments, el mateix Leonardo da Vinci (1452-1519) va representar la tipologia dels quatre temperaments al seu dibuix anomenat "Caps Grotescs" (Biblioteca Real, Castell de Windsor). Representa els quatre temperaments: sanguini, colèric, melancòlic i flegmàtic, agrupats entorn a un home.
Així va classificar el temperament segons fos emocional o d'activitat i, dintre de cadascun, fort o dèbil i lent o ràpid, sent ben acollida tant per filòsofs com metges i teòlegs, influint a més en destacats autors del s. XX, com Wundt o Pavlov.
Wundt (1832-1920), filòsof, fisiòleg i psicòleg (va inaugurar el primer laboratori científic de Psicologia al 1879) i, per tant, un pioner de la psicologia científica, va classificar els temperaments, coincidint amb Kant però segons la resposta emocional, atribuint una base biològica (propietats del sistema nerviós), a partir de dos eixos: emocions (força o intensitat de la resposta: fort-feble) i activitat (facilitat de canvi o excitació: ràpid-lent). Cada persona pot descriure's segons les dues dimensions, que defineixen quatre categories temperamentals possibles.
Resulta força interessant comprovar que el model dimensional que va descriure coincideix amb la tipologia humoral d'Hipòcrates, com es representa a la figura següent: melancòlic i colèric es caracteritzarien per la força emocional, diferenciant-se pel nivell d'activitat (lent i ràpid respectivament), mentre que flegmàtic i sanguinis es caracteritzarien per la baixa emocionalitat (debilitat), diferenciant-se pel nivell d'activitat (lent i ràpid respectivament).
Les biotipologies A partir del segle XIX, encara sota la influència mèdica, es va entendre el temperament com tot allò referit a la relació entre ho somàtic i ho psicològic, definint-se la constitució com les característiques somàtiques individuals que correlacionen amb el predomini d'un sistema orgànic determinat (actualitzant així la idea dels humors ).
Històricament, es consideren les aportacions de quatre escoles: italiana, francesa, alemanya i americana. Per la seva relació amb el tema que tractem, cal que aprofundiu en les dues últimes, mitjançant l'obra dels seus representants: E. Kretschmer i W. Sheldon.
Melancòlic Colèric
Flegmàtic Sanguini
Fort-Emotiu
Feble-No emotiu
Lent-Invariable Ràpid-Variable
Tipologia d'Hipòcrates
Tipologia de Wundt
EMOCIONALITAT
VELOCITAT DE CANVI
Constructe:
BIOTIP
PÍCNIC CICLOTÍMIC CICLOIDE MANIA /
DEPRESSIÓ
ATLÈTIC VISCÓS EPILEPTOIDE EPILÈPSIA
Hi va afegir una quarta categoria: els displàsics, entesos com a una barreja anormal dels tres biotips, traduïda en una constitució amb diversos graus de deformitats i amb força tendència a l'esquizofrènia.
Al 1947 va publicar l'obra Constitució i Caràcter , on va donar a conèixer la seva classificació biotipològica (va ser editat en castellà per l'editorial Labor, Barcelona).
Algunes limitacions dels biotips de Kretschmer
Presenta tipus extrems -ideals-, però no considera la possibilitat de tipus mixtes (els displàsics no ho representen).
Inherent a l'ús de tipologies, la classificació d'individus obvia les diferències individuals dintre de cada biotip.
No considera la influència ambiental, com ara la possibilitat de canvis físics (constitucionals) deguts a variacions a la dieta, l'exercici físic... i com poden afectar aquests al temperament (considereu, per exemple, que és possible desenvolupar força musculatura mitjançant l'entrenament adequat; aquesta transformació, afecta psicològicament l'individu?).
Error metodològic: no va controlar la variable edat a les seves investigacions. Biaix androcèntric: es va centrar en homes, descuidant les dones i generalitzant els seus resultats. A més, es critica molt la defensa que va fer de "l'ull clínic" per a establir les seves conclusions.
A les següents figures us detallem alguns dels trets constitucionals i temperamentals més característics d'aquests biotips. Els identifiqueu...?
FÍSICAMENT...
- Predomini de l’eix horitzontal: baixos, obesos, tronc ample, tòrax prominent, abundància del teixit adipos, coll curt, cap arrodonit i relativament gran, amb tendència a la calvície, front i cara amples.
- Major freqüència de diabetis, malalties de la vesícula biliar, hipertensió arterial, arterioesclerosi...
- Model: Sanxo Panza
Psicológicament... (Ciclotímics)
- Carismàtics, pràctics, productius, amants de la bona vida (i la bona taula...), jovials, extravertits, molt sociables. Experimenten variacions ciclotímiques al seu estat d’ànim: alternen alegria y tristor.
FÍSICAMENT...
Destaquen els músculs, herculis, amples d’espatlla, braços i cames fortes, mans i peus grans, cara ample i coll curt. Major freqüència d'epilèpsia. Model: boxejadors professionals
PSICOLÓGICAMENT...
Predomini de la força al seu raonament, egòlatres, agressius, herois imaginaris (creuen que han vingut al món a complir una missió...), Capacitat intel·lectual mitjana-baixa, perseverants (energètics, viscosos).
FÍSICAMENT...
Predomini de l’eix vertical: alts, prims, tòrax reduït i pla, poc teixit adipós, coll i extremitats llargs, cap petit, cara estreta i allargada, front ampli, nas estret i afilat, pell pálida, perfil d’ocell. Major freqüència de tuberculosi i úlcera gàstrica. Model: Don Quixot de la Manxa...
PSICOLÓGICAMENT... (esquizotímics) Hipersensibles, poc sociables, introvertits, sense empatia, idealistes, somniadors, amb intel·ligència abstracte (bons matemàtics, filòsofs, músics...).
FÍSICAMENT...
Mal configurats: asimetria facial, orelles “de vampir”, mans de simi... La displàsia és una detenció del procés de “plastificació” (adquisició i moldejament de la forma física normal). Refereix deformitats i trastorns endocrins hereditaris, com enanisme, gigantisme…
PSICOLÓGICAMENT...
Mentalitat perversa, gaudeixen amb el patiment dels altres, es senten perseguits, són agressius... Tenen una tendència més gran a la esquizotimia i la esquizofrènia que a la psicosi maníac-depresiva. En certa manera, aquest biotip representa la barreja dels tres bàsics, però entesa com a una deformitat genèrica que pot expressar-se per diferents deformitats físiques.
BIOTIPOLOGIES (II): ESCOLA AMERICANA
WILLIAM
SHELDON
Constructe:
SOMATOTIP
1940: basant-se en la biotipologia de Krestschmer, Sheldon va proposar una tipologia empírica seguint el mètode fotoscòpic o biograma , que consistia en fer tres fotografies, amb tres plans diferents i amb disset mesures basades en els negatius fotogràfics (mostra de 4000 estudiants). Els resultats constitucionals van ser correlacionats amb els resultats a qüestionaris de personalitat, per a fonamentar la seva proposta.
Per Sheldon, l'ésser humà és una barreja, en proporcions variables, de tres components físics (tipologia somàtica) i tres components psicològics (tipologia temperamental) directament relacionats.
Classificació de la constitució: tres somatotips (constructe que utilitza per a denominar les diferents formes generals que defineix), que anomena segons les tres capes cel·lulars (endodermis, mesodermis i ectodermis): endomorfia (greix, component 1), mesomorfia (múscul, component 2) i ectomorfia (linealitat, component 3).
El somatotip depèn de la carrega genètica, considera que no és modificable per factors exògens (exercici físic, dieta, ambient...). A cada component li assigna valors entre 1 i 7 (exemple: 1-1-7 representa màxima ectomorfia...).
Classificació del temperament: en relació directa amb els somatotips, defineix tres tipus: viscerotònics (de l'endodermis deriven les vísceres), somatotònics (de la mesodermis deriven músculs i ossos) i cerebrotònics (de l'ectodermis deriva el sistema nerviós).
Per últim, constata que a cada somatotip li caracteritza una predisposició a una determinada malaltia mental, però degut a una insuficient representació d'un somatotip, no per predomini d'un determinat.
CONSTITUCIÓ TEMPERAMENT MALALTIA
MENTAL
ENDOMORFIA VISCEROTONIA PSICOSI
1 .2. LA TRADICIÓ FILOSÒFICA-LITERÀRIA
Aquesta tradició es va interessar pels continguts de la personalitat relacionats amb els aspectes morals de la persona en el seu sentit més ampli, considerant la influència sociocultural que aquesta rep al llarg de la seva vida.
Què va aportar essencialment a la Psicologia de la Personalitat? El desenvolupament d'un constructe que forma part de la definició científica de la personalitat però que es diferencia del temperament i la constitució, objectes d'estudi de la tradició més naturalista que anomenem mèdic-clínica.
Caràcter és un terme d'origen grec ( χαρακτήρ ) amb el que es designava tant l'instrument que deixa una emprenta com l'efecte d'aquesta acció, la marca; però el terme va evolucionar fins a entendre's com a distintiu de quelcom.
TEOFRAST
(372 a.C., escola peripatètica)
Va iniciar la tradició filosòfica-literària del caràcter, justament per escriure una obra titulada "Els caràcters" on, amb un estil mordaç, i com a resultat de l'observació del comportament dels seus coetanis, descriu fins a trenta tipus morals -"indesitjables"- molt vinculats a trets socialment estereotipats.
Ell mateix ho plantejava al pròleg del seu llibre: per què són tant variats els costums dels grecs si comparteixen el mateix estil de vida -fent referència a l'espai, la dieta i l'educació-?
Per tant, el contingut que atribueix Teofrast al caràcter i que es recollirà al llarg del temps fa referència a trets morals i ètics dels individus.
CARACTERIOLOGIA
La caracteriologia va sorgir com a una ciència del caràcter i, per tant, va centrar-se en la descripció i classificació dels seus continguts psicològics (però malgrat hi ha qui la defineix com una branca de la Psicologia en realitat és una pseudociència). Segueix la tradició dels antics grecs però és impulsada científicament al segle XIX (especialment per Wundt). Implica un sistema per a estudiar el caràcter mitjançant diferents mètodes aportats, entre d'altres, per la fisiognomia, la morfopsicologia o la frenologia. Destaca especialment la fisiognomia (fisiognomia), que estableix una correlació entre característiques físiques, especialment facials, estables, i trets del caràcter.
Mai no heu fet un procés similar d'assignació de caràcter a partir dels trets facials? A què ens referim amb "té cara de no haver trencat mai un plat... té cara d'àngel..." o fins i tot, de vegades dir d'algú "no m'agrada la seva cara" o "no m'agraden els seus ulls", manifestant intuïtivament que al rostre hi trobem trets que relacionem
U s resulten familiars els següents "tipus" de persones? L'hipòcrita, l'adulador, el xarlatà, el rústic (absència de modals), el desvergonyit o impúdic, l'aprofitat, el sòrdid, l'avar, l'ignorant, el feixuc, el groller, el supersticiós, el va, l'altiu, el covard, el cobdiciós, l'inoportú, el desconfiat... són alguns dels caràcters descrits per Teofrast, i tots ells prou representats a la literatura sota diferents personatges, alguns dels quals han passat a la història fins avui en dia. Els podeu trobar a les sèries de televisió amb més audiència i a diferents escenaris. Si us interessa -i us agrada la comèdia televisiva americana-, consulteu el següent article: Bustamante, J. (2004). Los elementos clásicos en el diseño de los personajes de la comedia televisiva contemporánea. Revista Virtual Contexto, 8 (10). Inclou referències als Simpsons, Friends, Ally McBeal, Seinfield, Matrimoni amb fills, Frasier, Cheers... entre d'altres sèries.
amb aspectes negatius de la personalitat.
Com a exemple de tipologia caracterial, destaquem la caracteriologia de Heymans i Le Senne (1945): Le Senne, tot continuant els treballs de Heymans y Wiersma (1921), va escriure l'obra Tractat de caracteriologia , on proposava una classificació dels caràcters a partir de les reaccions dels individus a curt o llarg termini, segons emotivitat, referida a la intensitat amb que afecten els estímuls o quan impressionable és l'individu (E, emotius-nE, no emotius), activitat o força interior que impulsa a actuar (A, actius-nA, inactius) i reacció o ressonància, referida a com repercuteixen els esdeveniments vitals en la psique de l'individu (P, primaris, reacció immediata i de curta durada- S, secundaris, reacció més lenta però més duradora). De la combinació dels sis factors va descriure vuit tipus caracterials que trobareu descrits a la següent taula, segons les seves propietats i alguns dels trets descriptius més genèrics -destaca el contingut moral de cada un-.
Caracteriologia de Heymans i Le Senne (1945)
CARÀCTER PROPIETATS TRETS DESCRIPTIUS
Apassionat E, A, S Sensible, equilibrat, eficaç a nivell pràctic, ambiciós, independent...
Els antics grecs, com Pitàgores o Sòcrates (i es considera que Aristòtil, al que s'atribueix una obra anomenada Physiognomica ), ja parlaven d'analitzar els trets corporals i facials dels individus com a part d'un procés de selecció per a fer determinades feines. A l'esmentada obra d'Aristòtil, es feia un paral·lelisme entre trets físics humans i animals en el procés d'assignar un temperament (es sol citar el següent exemple: uns ulls lànguids i un nas ample recorden als trets d'un bou, així que se li assigna, per similitud, un temperament flegmàtic i passiu).
Al llarg de la Història es va anar mantenint la fisionomia. A l'Edat Mitjana àrabs i jueus la van incorporar com a part de la pràctica mèdica; al Renaixement es pensava que permetia conèixer el porvenir.., però al segle XVI destaca Giambattista Porta, qui malgrat també està interessat en qüestions de màgia, publica al 1586 De humana physiognomonia libri III , on parla de caracterologia i fisionomia, a més de pedagogia. Encara dins la pseudociència, es converteix en un antecedent d'una fisionomia científica que influirà a una disciplina com l'antropologia criminal liderada per Lombroso. A les imatges següents podeu veure exemples de les seves anàlisis, incloses a l'obra esmentada; com Aristòtil, també va comparar trets facials humans amb els d'animals, atribuint un determinat caràcter en funció de la similitud:
Al 1775, Lavater, un teòleg, a partir dels clàssics i l'obra de Porta, va fonamentar la Fisionomia, publicant un llibre anomenat Assaig sobre la Fisonomia per a promoure l'amor vers la Humanitat , allunyant-se de l'esoterisme anterior malgrat ser acusat de manca de racionalisme.
Encara que aparentment va perdre força, la Fisionomia va arribar a constituir-se formalment; influirà en les concepcions tipològiques de Kretschmer i arribarà al s. XX, manifestant les seves influències en diversos autors interessats per l'estudi del caràcter (e.g., H. McCormick en desenvolupar la caracterologia als anys vint i aplicar-la a diferents àmbits - selecció, educació, parella...).
2. L'ESTUDI CIENTÍFIC DE LA PERSONALITAT: DEFINICIÓ, ELEMENTS
INTEGRADORS I DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC
2.1 Teories implícites i teories explícites
Els diferents antecedents de la Psicologia de la Personalitat, amb les seves diferents aportacions, posa de manifest que entendre el comportament dels individus (dels/les altres i d'un/a mateix/a) ha estat una preocupació per l'ésser humà des dels orígens mateixos del pensament.
Això significa que no només les persones expertes han proposat teories més o menys formals per explicar el fenomen observable del comportament humà. També a nivell individual tothom elabora les seves pròpies teories per a entendre els altres o a hom mateix, teories que anomenem implícites , no científiques (sense base teòrica, resultat directa de l'observació i el propi coneixement i experiència, substrat del que coneixem com "saviesa popular").
Entre molts dels significats que podem trobar dins aquest tipus de teories, s'ha constatat que es prioritzen continguts de caràcter afectiu i emocional, als que donem gran importància, sempre sota una visió valorativa que sol dicotomitzar els atributs que descrivim en positius vs. negatius i que arribem a apropar a interpretacions de caràcter patològic. Utilitzem termes comuns , com indiscret, altiu, avar, simpàtic, sociable, tímid, carismàtic, fort, submís, encantador, puntual, responsable, optimista, xerraire... perquè el llenguatge quotidià n'és ple de termes descriptius del que cadascú entén per personalitat, sense un referent objectiu que doni un significat unívoc,
o Reflexioneu: què enteneu vosaltres mateixos/es per personalitat? O com enteneu el fet, força habitual, de dir d'algú que no té personalitat...? Penseu que els objectes tenen personalitat (cotxes, roba, mobles...)? Què significa? Quins termes utilitzeu? Proveu de preguntar a altres persones al respecte, anireu constatant les diferents teories implícites que tots i totes, inevitablement, hem construït sobre la personalitat. La mateixa societat aporta definicions de personalitat, en aplicar el terme a diferents àmbits, la majoria dels quals el que fa és recollir estereotips que guien la nostra conducta (creences sense fonament objectiu però que serveixen per a delimitar la conducta, segons actituds, prejudicis, valoracions positives i negatives...).
Són, doncs, inferències que fem a partir de la observació del comportament d'altres persones, però cal considerar que per si mateixes no tenen valor. Per què? Primer, perquè la conducta no necessàriament es correspon amb la personalitat de l'individu, les situacions en que observem no són les mateixes o amb la mateixa importància com per inferir atributs estables...; segon, perquè -i això és important per entendre la perspectiva científica-, la personalitat no es pot observar directament
En canvi, les teories explícites de la personalitat refereixen les que són conseqüència del coneixement científic i l'aplicació del corresponent mètode científic-natural en establir els seus continguts. Mitjançant aquesta activitat, s'ha pogut donar una definició de la personalitat i basar tota una disciplina psicològica dedicada a ella: la Psicologia de la Personalitat.
2.2 Definició científica de personalitat
Per començar, convé diferenciar uns conceptes relacionats amb Personalitat que des de la perspectiva implícita solen confondre's amb aquesta (aquests conceptes també els trobareu a l'assignatura Psicologia de les Diferències Individuals):
Individu
Exemplar concret d'una espècie qualsevol d'ésser viu, amb cert nivell d'organització interna responsable de la seva unitat (actua de forma integral). És indivisible de la resta i té una identitat pròpia, és a dir, unes característiques o trets estables i propis.
A finals del s. XIX l'individu esdevé objecte d'estudi dels estudis sobre la personalitat, vinculant-se als constructes propis d'aquesta (constitució, temperament, caràcter). Per això l'estudi de l'individu va confondre's amb l'estudi de la personalitat.
Organisme Conjunt de funcions fisico-biològiques de l'individu (component biològic i, per tant, referit al que a Psicologia de la Personalitat entén per constitució )
Psiquisme Conjunt de funcions psicològiques de l'individu (component psicològic, ens remet al constructe personalitat )
Persona Individu humà concret.
El seu ús s'ha estès a diferents accepcions: conjunt d'atributs que la caracteritzen ("és generós, tranquil i empàtic"); aparença d'un mateix que es transmet als altres ("és violent") i així, també, els atributs associats als rols que s'exerceixen a l'espai públic ("és un líder"). Per últim, també s'ha utilitzat per a destacar només els atributs que donen "distinció" algú ("és una personalitat dins el món de la genètica...).
PERSONA: ETIMOLOGIA
La seva etimologia s'ha discutit molt. S'atribueix per una banda al persa phersu (dimoni, el daimon que posseeix la persona en determinants moments, el jo oculta... conceptes reflexionats pels presocràtics), l'etrusc persum -cap o cara-, i per altra, més comú, al grec "prósôpon", màscara", utilitzada pels actors al teatre grec en presentar-se, i que servia per a projectar la veu dels actors, intensificant les característiques dels personatges interpretats -i alhora, disfressant la individualitat, metàfora del que els éssers humans fan a la vida, l'autèntic escenari: interpretar un personatge públic, el rol que exercim en societat... Prósopôn derivarà en el llatí personalitas que, des de la perspectiva filosòfica, referirà el més íntim de la persona.
Del grec… PRÓSÔPON
“davant de la cara”
LLATÍ PERSONA PER SONARE... PERSONATGE màscara utilitzada per un actor de teatre
2.3 OBJECTIUS DE LA PSICOLOGIA DE LA PERSONALITAT
Com a constructe, la personalitat té dos objectius principals:
a) Descriptiva, establint sistemes taxonòmics dels components bàsics de la personalitat (descripció de l'estructura mitjançant la identificació dels principals atributs o trets ). Implica l'estudi de les diferències individuals (similituds i diferències entre individus respecte als atributs identificats que els hi donen coherència interna).
b) Explicativa, considerant els mecanismes i processos universals pels quals es manifesta la personalitat (a la conducta), entesa com a una organització complexa e integrada, que determina en si mateixa la individualitat de la persona.
Aquests dos objectius exigeixen referir-se a tots els àmbits possibles de la conducta, que podem estructurar segons quatre tipus de processos (veieu el següent quadre), cada un dels quals actua específicament sobre la conducta però en conjunt configuren l'estructura de personalitat pròpia de cada individu, allò que li dona la unicitat.
COGNITIUS (processos psicològics, intel·ligència...)
CONATIUS (motivació, interessos, creences...)
EMOCIONALS (ansietat, ira, optimisme...)
BIOFÍSICS (activació energètica, metabolisme, funcions neurohormonals...)
PROCESSOS
Processos interns responsables de l'estructura de la personalitat.
2.4 ELEMENTS INTEGRADORS
Constitució, temperament, caràcter i intel·ligència
Els quatre processos abans esmentats s'articulen en quatre constructes que la Psicologia de les Diferències Individuals defineix com a descriptors de l'estil de la conducta -unitat d'anàlisi bàsica- i que la Psicologia de la
Sovint trobareu la següent definició de Walter Mischel com a síntesi d'allò que comparteixen les diferents teories de la personalitat:
"La personalitat sol referir-se als patrons distintius de conducta (incloent pensaments i emocions) que caracteritzen l'adaptació de cada individu davant les situacions que se li presenten a la vida".
Personalitat entén com a elements integradors de l'estructura de la personalitat: constitució, temperament, caràcter i intel·lecte.
Recordeu el que heu treballat amb els antecedents de la Psicologia de la Personalitat: constitució i temperament van ser els constructes desenvolupats per la tradició mèdic-clínica, amb les tipologies clàssiques; caràcter va ser aprofundit des de la tradició filosòfica-literària. Ara trobareu la definició científica que correspon a cada un d'aquests constructes.
CONSTRUCTE CONTINGUT
CONSTITUCIÓ
Processos biofísics
Estructura biofisiològica de l'individu, sustentada en el funcionament de tots els sistemes orgànics del mateix. És responsable de la salut i la malaltia, física i mental.
TEMPERAMENT
Processos emocionals
Disposicions emocionals de l'individu, amb un important component genètic i, per tant, força estables, que es manifesten des dels primers moments de la vida. Presents als animals superiors.
Aquest constructe sol dur a freqüents confusions: una, considerar-ho sinònim de caràcter; l'altre, considerar-ho sinònim de personalitat, el constructe general.
CARÀCTER
Processos conatius
Característiques referides al conjunt de valors, actituds, creences, necessitats... de l'individu. S'aprenen al llarg del procés de socialització i evolucionen amb el cicle vital. El seu nucli és l'autoconcepte, el model intern de persona que cadascú manté de sí mateix (segons autoesquemes cognitius).
El que més s'ha qüestionat d'aquest constructe és que faci referència a una dimensió moral que, per a molts especialistes, no té justificació en una teoria de la personalitat.
INTEL·LIGÈNCIA
Processos cognitius
Descriu el component cognitiu de la conducta, organitzat i estructurat internament, relacionat amb el rendiment i amb un component genètic. Està sotmès al desenvolupament i la maduració.
PERSONALITAT, entesa com el conjunt de formes pròpies d'adaptar-se a l'entorn, recull a la seva estructura interna els constructes de constitució, temperament i caràcter. És la intel·ligència personalitat? Malgrat s'ha debatut força al respecte, es convé en entendre que és un altre constructe, relacionat a grosso modo amb la capacitat per a resoldre problemes, que interactua amb la personalitat determinant, entre totes dues, la capacitat d'adaptació dels individus... el seu ajust al medi.
Trets i mecanismes psicològics
El terme tret fa referència característiques descriptives de la personalitat, que es consideren com a elements constitutius de l'estructura de la personalitat, però també és la unitat d'anàlisi comú d'un dels models teòrics de la disciplina, el model de trets, proposat als anys 30 per Gordon Allport.
Com a constructe mediacional, el comparteixen la Psicologia de la Personalitat i la Psicologia de les Diferències Individuals, entre altres. Respon a la tendència dels individus a comportar-se amb estabilitat i consistència, propietats que, com hem comentat abans, es consideren essencials per a definir la personalitat, i refereix actituds, motius, creences, objectius, desitjos, emocions... (de constitució, de caràcter, de temperament) però, insistim, sempre entesos com a disposicions internes de l'individu: els trets tenen una organització interna, estableixen una estructura organitzada.
