¡Descarga Restricció de la conducta. y más Apuntes en PDF de Etología solo en Docsity!
Etologia.
Tema 9. Restricció de la conducta.
És una de les causes de patiment i es defineix com la impossibilitat de dur a terme la conducta normal de la espècie, és dir, que quan un animal està a una instal·lació que no li deixa dur a terme la conducta normal, estem davant d’una restricció de conducta.
Hi ha moltes de les conductes de l’etograma que si l’animal no les pot fer, no passa res, però hi ha unes poques que si no les realitza, si hi ha conseqüències, i aquestes poques son les que s’anomenen necessitats de comportament.
La restricció de conducta, aleshores, seria no poder dur a terme aquestes conductes que anomenem necessitats de comportament.
Identificació de les conductes importants o necessitats de comportament.
Per saber quines de els conductes són necessàries, posem els animals en una situació en la que no poden fer la conducta per veure les conseqüències. Si no ocorre res, no es necessària, però si sí que ho és, pot passar:
- Que l’animal respongui fent comportaments anormals, que classifiquem en dues categories: · Les conductes redirigides. · Les estereotípies.
Si l’animal, al llevar el comportament, mostra alguna de les dos conductes anormals, és necessària aquesta conducta.
- Pot ser que no veiem cap comportament anormal, però si traguem una mostra de sang i mesurem cortisol, CRH, ACTH o β – endorfina, veiem que estan augmentades, pel que l’animal, com a conseqüència de no poder fer aquesta conducta, posa en marxa la resposta d’estrès.
- Augment del risc que l’animal es posi malalt o de lesions, per no poder fer aquesta conducta.
L’exemple típic de conducta de necessitat de comportament, que quan no es du a terme porta una conducta redirigida, és la conducta de furgar dels porcs.
Els porcs han de furgar, i si no ho poden fer, fan una conducta redirigida (que es defineix com aquella conducta anormal amb una seqüència de moviments normals, però que es dirigeixen a un estímul extern). Quan els porcs no poden furgar al terra, redirigeixen la seua conducta de furgar cap a les cues dels altres porcs, sent el resultat de la conducta de caudofagia.
Caudofagia.
Sabem principalment tres coses:
- Com que es una conducta de furgar redirigida, la caudofagia apareix sobre tot quan els animals no poden furgar el terra, és dir, quan els tenim sobre ciment o altres materials durs. Els porcs en sistema extensiu o en intensiu sobre jaç de palla, normalment no mostren caudofagia, sempre i quan la palla estigui en bones condicions, ja que si està bruta o mullada, la palla es queda enganxada i el porc no pot furgar.
- Qualsevol situació que causi una resposta d’estrès al porc, aparentment fa que el porc estigui més actiu, i com a resposta d’aquesta augmentada activitat, furga més, i si no pot furgar més, augmenta més la caudofagia. Sobre tot es troba a porcs d’engreix, per una densitat excessiva.
- Quan un porc adquireix l’hàbit de mossegar les cues, surt sang, la qual té Na i aminoàcids essencials, pel que els porcs aprenen ràpidament que si tenen una carència nutricional, poden mossegar la cua d’altres porcs per poder recuperar-se.
La lisina és el aminoàcid més essencial a producció porcina, i Na i lisina es troben en molta quantitat a la sang.
Una primera acció per evitar aquest comportament seria separar els porcs afectats, i els que realitzen l’acció, és dir, els que tenen el morro ple de sang. Un cop açò, normalment deuríem comprovar les carències nutricionals.
Si açò està bé, miraríem l’ambient, és dir, densitat, abeuradors, i per últim, normalment es dona com a consell i sol ser la causa del problema el poc enriquiment ambiental.
El porc, en condicions normals dedica un 50% de la seua vida activa a furgar, i si no pot furgar, tenim aquesta conducta redirigida, anomenada caudofagia.
Estereotípies.
Es defineix com una conducta que no té cap funció, que es invariable (l’animal ho fa sempre de la mateixa forma) i repetitiva. Segons la seua forma, les classifiquem en dos grans grups:
- De desplaçament, pròpies dels carnívors.
- Orals, pròpies d’ungulats.
El cavall fa ambdues.
Exemple d’estereotípia oral.
En vedells de frisó, alimentats amb pinso i palla, s’observa que fan uns moviments amb la llengua, treuen la llengua i la mouen a dreta i esquerre, la enrotlla i desenrotlla (tongue rolling). Apareix als vedells obre tot quan tenen poc farratge o quan no poden pasturar.
En canvi, en una ovella aquesta estereotípia no apareix. Això ocorre perquè una vaca pastura amb la llengua, és dir, amb la llengua abracen un grapat d’herba per arrancar-ho i ingerir-ho. Les ovelles per contra tallen amb les dents. Aleshores, aquest moviment amb la llengua no és més que el moviment que el vedell faria en el cas que pasturés, pel que acaben desenvolupant una estereotípia.
Si no pot efectuar aquesta forma característica d’aixecar-se, comencen a aparèixer els problemes.
Això ocorre en els cubicles que es troben de cara a la paret. Aleshores, s’aixecarà però li costarà moltíssim, i de vegades el que ocorre es que li patinen les potes del darrere, no es pot aixecar bé, i pot trepitjar-se un dels seus propis mugrons, a més de les coixeres.
Perquè això no passi, el cubicle ha de ser més llarg, i posar alguna cosa al cubicle que impedeixi que la vaca quedi amorrada a la paret.
Enriquiment ambiental.
Té efectes molt positius sobre la conducta i el benestar, però a més sobre al salut de l’animal.
L’enriquiment ambiental és una tècnica per proporcionar un ambient més ric en estímuls per tal que els animals puguin expressar el comportament normal i les conductes necessàries de comportament, millorant el benestar dels animals.
Veiem un estudi amb dos tipus de felins, i una comparació entre zoos sense enriquiment i amb enriquiment.
Quan no hi ha enriquiment, el 18% del temps els animals estan realitzant estereotípies, i en els que sí el tenen, el 9%.
Una de els possibles raons de que continuen fent estereotípies encara que tinguin enriquiment ambiental es que aquests animals vinguin d’un lloc on feia molt temps que feia estereotípies, pel que ja es impossible erradicar-les.
Aquest tipus d’estereotípies s’anomenen emancipades, i no es poder erradicar.
Tipus d’enriquiments ambientals.
L’enriquiment ambiental millora el benestar dels animals. On més s’utilitza és als animals de zoo.
Els tipus d’enriquiment que existeixen son:
Alimentari.
Es un enriquiment, probablement un dels més utilitzats als zoos, amb dos objectius diferents. La conducta d’alimentació dels animals té dues fases, la primera és la fase apetitiva, i la segona fase consumatòria.
La fase apetitiva inclou coses com explorar l’entorn per trobar el menjar, i en alguns casos realitzar una sèrie de moviments especials per manipular el menjar abans d’ingerir-lo. Aleshores, tot el que l’animal fa abans de menjar, és la fase apetitiva de la conducta d’alimentació.
La fase consumatòria consisteix en la ingestió del menjar.
El que ocorre normalment en captivitat, ja sigui a zoo, producció o domèstic, és que els animals han de dedicar molt poc temps a la fase apetitiva, ja que tenen el menjar preparat. Aleshores, la fase apetitiva es redueix moltíssim.
El problema és que, pel que es sap, a totes les espècies la fase apetitiva és una necessitat de comportament, és dir, els animals han de realitza-la, i si no poden fer-ho apareixen conductes anormals com estereotípies, conductes redirigides...
Per exemple, al porc la fase apetitiva és furgar. A molts animals de zoo també ocorre el mateix.
Un dels grans objectius de l’enriquiment ambiental alimentari és permetre que els animals dediquin molt de temps a aquesta fase, i una forma clàssica utilitzada en felins, primats... consisteix en dividir el menjar en petites quantitats i amagar aquestes quantitats pel terreny, de forma que l’animal es veu obligat a mostrar aquesta conducta exploratòria i de cerca d’aliments, reduint molt les estereotípies.
Així, el primer objectiu de l’enriquiment alimentari es augmentar el temps de la fase apetitiva.
El segon objectiu, molt relacionat, és, en funció de cada espècie, permetre a l’animal realitzar els moviments propis de manipulació de l’aliment que mostraria en condicions naturals. Per exemple, en el cas de la girafa, aquesta realitza uns moviments amb llavis i llengua.
Estructural.
Implica fer canvis o instal·lar objectes a les instal·lacions dels animals, i alguns exemples són:
o A llops de zoo.
La instal·lació de llops al zoo té un tipus d’enriquiment estructural que funciona molt bé, i és molt senzill, és proporcionar als animals un espais tridimensionals, en aquest cas plataformes.
Si es dona així, té un gran avantatge aquest enriquiment social, que es conseqüència d’un fenomen conegut com amortiguació social de la resposta d’estrès.
Quan un animal es troba en una situació d’estrès, la seua resposta és menys pronunciada si està en grup, degut a que quan els animals gregaris tenen entre ells conductes socials positives, els individus involucrats en aquestes conductes socials positives indueixen l’alliberament d’una molècula, la oxitocina.
Així, l’estrès inhibeix l’alliberament de la oxitocina, però a la inversa, la oxitocina inhibeix la resposta d’estrès.
Quan els dos animals son d’espècies diferents, també es dona aquest alliberament d’oxitocina, per exemple quan una persona juga amb un gos. Aquest fenomen podria tenir implicacions interessants en medicina humana, ja que les persones, per estudis, que tenen gos, tenen menys riscos de patir infarts de miocardi o altres malalties cardiovasculars, hipertensió...
Aquest efecte protector dels animals de companyia és més pronunciat a les dones que no pas als homes.
Legislació.
Als animals de producció l’enriquiment ambiental s’ha establit com un element important a la UE, ja que la llei obliga a fer-ho en els porcs i les gallines de posta.
En el cas del porc, la directiva europea mana que els porcs, qualsevol d’ells, hauria de tenir al seu abast palla o algun altre material manipulable que li permeti fer la conducta de furgar. Malgrat açò, la immensa majoria d’explotacions els porcs no estan en un jaç de palla, sinó slats.
La palla si està neta i seca és ideal, però si tenim un terra de slats no serveix de res.
Per resoldre aquest problema, molts ramaders han situat una cadena de la qual penja una bola o esfera, (molt més barat), per que serveixi com a enriquiment ambiental i substitueixi la palla. El problema és que el primer dia en fan cas, però s’habituen, i a més, l’animal no pot realitzar els moviments que faria en el moment de furgar, pel que aquesta bola no té cap efecte a l’hora d’evitar la caudofàgia.
L’altra espècie per la qual l’enriquiment ambiental s’ha convertit en un imperatiu legal és la gallina de posta.
La gàbia tradicional té dos problemes principals, la manca d’espai i la realització de la conducta, per la manca d’espai com per la manca d’enriquiment.
Avui aquestes gàbies no són legals, i hi ha dos formes de produir ous:
- En lloc de gàbies tenir aviaris, és dir, com un corral tancat.
- Les gàbies enriquides, més freqüents, intenten donar resposta al poc espai i a la manc d’enriquiment.
Aquesta gàbia enriquida és més grossa, i a més té enriquiment ambiental, ja que té els abeuradors, el lloc del pinso, perxes (que a més redueix el risc d’osteoporosi i fractures òssies), un niu (un espai amb substrat, on la gallina pot fer els moviments que faria per construir un niu), i un lloc que té sorra, que permet que la gallina escarbi, piqui i es banyi en sorra.
En animals de companyia, la idea és que avui dia, pel gos no es recomana tant l’enriquiment ambiental, però si pel gat.
Hi ha tres elements, els principis dels quals ja hem vist, pels gats:
Zona segura, un lloc on el gat pugui estar aïllat del món, per exemple la gatera. Qualsevol cosa que estimuli la conducta exploratòria i depredadora del gat, és dir, fer jugar al gat. L’espai tridimensional.
Quan comparem gats que tenen enriquiment, amb gats sense, els que sí tenen menys indicadors d’estrès.
A més, el risc d’algunes malalties disminueix quan apliquem l‘enriquiment ambiental, com és el cas de la cistitis idiopàtica (inflamació de la bufeta de la orina, per causa desconeguda), una malaltia bastant freqüent al gat i a les persones, i que cursa amb una inflamació de la bufeta, sent crònica i recurrent (si es tracta al cap del temps torna a aparèixer), i a més causa dolor, pel que induirà en una periuria.
Com que el gat quan orina té molt dolor, associa el lloc on orina amb el dolor. Alguns gats orinen en plats de dutxa, banyeres... llocs on està fred, el qual alleugera una mica el dolor.
Així, va canviant el lloc on orina habitualment.
