¡Descarga Teorías del comportamiento colectivo: Masas, multitudes y teorías del contagi y más Resúmenes en PDF de Psicología solo en Docsity!
RESUM MÒDUL I
Appelbaum i Chambliss defineixen la conducta col.lectiva, com una acció voluntària la qual va dirigida a una meta en particular (i tot el que això pot comportar) i que es produeix en un situació relativament desorganitzada, en la qual les normes i valors predominants (instituïts) de la societat deixen d’actuar sobre la conducta individual. La conducta col.lectiva consisteix en la relació d’un grup a alguna situació.
Podem dir que a la practica, s’utilitzen diferents termes per a referir-se a un mateix fenomen o un mateix terme per a referir-se a fenòmens diferents. Massa, multitud i públic són algunes de les etiquetes que de vegades s’utilitzen de manera intercanviable.
Segons Ovejero , distingeix entre massa i multitud, ja que segons ell, ambdós es solen utilitzar com a sinònims, però malgrat les seves similituds es diferencien en el fet que les masses, en relació amb les multituds, són més abstractes i difuses i amb fronteres menys definides..
Jiménez Burillo , distingeix entre agregats, públic i multitud, sense trobar diferencies entre multitud i masses. Els agregats serien conjunts de persones amb conductes semblants però que no comportarien objectius els públics poden tenir interessos comuns, però no tenen una relació directa entre si. I finalment les multituds es caracteritzen per estar formades per persones pròximes entre si amb un punt o focus comú d’atenció, però sense necessitat que hi hagi organització ni objectius previs.
Munné proposa d’establir diferents classificacions atenen a diferents criteris, cosa que el porta a proposar les dimensions de classificació següents:
- Característiques dels participants: homogènies, heterogènies.
- Grau de participació: passives, actives.
- Grau d’ordre amb que es produeix el fenomen: ordenades, desordenades.
- Grau d’ocasionalitat del fenomen: esporàdiques o intermitents.
- Grau d’inprovisació: imprevistes (espontànies o inesperades) o previstes
- (preorganitzades intencionalment).
- Manné ens diu, que la multitud és la unitat bàsica d’anàlisi del comportament col.lectiu, essent després d’altres factors els que qualificaran diversament el comportament de la multitud.
Scipio Sighele 1868 - 1913 , desenvolupa alguns dels principis que també es veuran després a l’obra de Le Bon: la importancia de las masses en la vida moderna, la inferioritat quan a intel.ligència de les masses o col.lectivitats enfront dels individus, el principi de la imitació i suggestió en la conducta de les masses, i la predisposició a la violència per part d’aquestes.
Les lleis que elabora Sighele sobre les masses són les següents:
- Llei de la unitat o uniformitat : la massa actua a l’uníson, té una direcció comuna de comportament, que pot ser expressiu de les emocions o ser una reacció envers d’aquestes. Ànima de la multitud o individu col.lectiu.
- Llei de la no deduïbilitat del caràcter de la multitud a partir del caràcter dels seus menbres : el resultat de la unió d’unes persones en una multitud no és la suma de les seves característiques, sinó un producte impredictible. Tot i que es pot produir un increment sumatori en el pla emocional (per suggestió), en l’intel.lectual es produirà un decrement.
- Llei del nombre : la intensitat d’una emoció creix en proporció directa al nombre de persones.
- Llei de la predispocisió al mal : tot i que la massa vulgui actuar de cara a fer el bé i no el mal, no sol ser així ja que determinats esdeveniments externs poden fer aflorar a la superficie les manifestacions primitives del caràcre ; crueltat i salvatgisme.
- Llei del guia o instigador : en tota massa sempre hi ha un cap, un conductor.
- Llei de la composició de la multitud : aquesta llei recupera parcialment les idees innatistes de la criminalitat i afirma que el comportament viloent o no de la massa depèn del tipus de persones que la formen. La massa serà violenta si en aquesta hi ha persones que tenen predisposició (passionals) al crim.
Un dels interessos de Sighele consisteix a arribar a poder establir el grau de responssabilitat de les persones que com a menbres d’una massa, han estat implicades en esdeveniments violents. Ja que les persones són responsables de la seva actuació.
inconsciència, la brutalitat, la barbàrie. En definitiva segons Le Bon, la millor caracterització possible de la massa és la de “xusma irreflexiva i criminal”. La massa es caracteritza per la desaparició de les individualitats i l’aparició d’una ànima col.lectiva que presenta característiques diferents a la dels individus que componen la massa. I per tant apareix un nou ésser, la massa, amb característiques completament diferents a les dels individus que la formen. Les causes de l’aparició d’aquestes característiques especials de les masses són :
- Sentiment de potència invencible , que adquireix l’individu a la massa, afavorit per l’anonimat i la desaparició dels sentiments de responsabilitat individual.
- Contagi mental , és a dir, tot sentiment, i tot acte, es contagia d’un individu a un altre (hipnosi).
- Suggestibilitat , comporta a realitzar conductes les quals no serien realitzades fora de la massa, desapareixen la seva personalitat conscient com si es trobés en un estat d’hipnosi.
La possibilitat que les multituds puguin aconseguir alguns objectius socials passa, segons Le Bon, per tenir algun mite unificador, una cosa que només poden aconseguir gràcies als líders, que són els únics capaços d’interpretar, administrar i oficiar els mites, ja que la massa no és capaç d’interpretar els seus significats.
José Ortega y Gasset (1833 – 1955) , las masas, por definición, no deben ni pueden dirigir su propia existencia, y menos regentar la sociedad, quiere decir que Europa sufre ahora la más grave crísis que a pueblos, naciones, culturas, cabe padecer. Ortega, influït igual que ho va ser Le Bon 35 anys abans pels esdeveniments de la seva època, es planteja el paper que van fer les masses i les minories, fent un plantejament elitista, ja que, segons ell, mentre les masses són el conjunt de persones no especialment qualificades, la minoria són aquells individus o grups d’individus especialment qualificats.
La massa s’oblida de la seva poca qualificació i pretenen imposar les seves idees, fet que els porta a ser indòcils davant les minories (institució). Per tant l’home massa es caracteritza per la lliure expansió dels seus desitjos vitals, i per la radical ingratitud cap a tot allò que ha fet possible la facilitat de la seva existència.. i en conclusió és lògic que l’únic recurs que tenen les masses sense idees i sense capacitat per a defensar el que pretenen és l’acció directa, la violència. Ortega proposa deixar el govern a la minoria excel.lent.
Sigmund Freud 1856 – 1939 , assumeix que la persona dins de la massa experimenta una modificació de la seva activitat ànimica, alguna cosa que altres autors han explicat basant-se en la idea de suggestió i d’imitació. Per la seva banda, Freud pretèn explicar el fenomen introduint el concepte libido, és a dir, la idea que els vincles que s’estableixen entre els membres de la massa són de tipus amorós o, com diu ell para emplear una expresió neutra lazos afectivos.
Freud, assenyala la diferència entre diferents tipus de masses, i ressalta la diferència entre aquells que tenen sun director i els que no el tenen. Els exemples que utilitzarà seran els de dos tipus de masses que compleixen aquest requisit: l’Exèrcit i l’Eglésia, i en els quals es pot apreciar la influència de la libido. En la iglesia i en el ejército reina, qualquiera que sean sus diferencias en ptros aspectos, una misma ilusión; la ilusión de la presencia visible o invisible de un jefe, que ama con igual amor a todos los miembros de la colectividad.
Es produeix per tant, en aquestes masses, i en altres amb aquestes característiques, una doble relació de tipus libidinós, cap al cap i envers de la resta de membres, què és la que mante unida la massa. Això és el que fa que s’observi la desaparició de les característiques individuals, el sentiment d’unitat.
TEORIES DEL CONTAGI
El contagi ha estat defensat, més recentment, per M. Bluner , el qual l’explica com una reacció circular, en la qual el contagi té un efecte reforçador, ja que el fet que una persona reaccioni de la mateixa manera que un altra davant d’un determinat esdeveniment fa que la conducta de la primera persona estigui reforçada. És un contagi d’anada i tornada.
TEORIES DE LA CONVERGÈNCIA
Milgram i Toch 1969 , altres teories emfatitzen la necessitat que els membres de la massa comparteixin algun tipus de característica comuna, i per tant aquests autors posen l’exemple de la sala d’un hospital, en la qual estan ingressats pacients amb una mateixa malatia sense que se l’hagin contagiat els uns als altres. La conducta homogènia de la massa obeeix, per tant, al fet que en tenir els seus membres característiques comunes és fàcil esperar que el tipus de conducta sigui similar. Per exemple, si la conducta és violent, això significa que les persones de la massa comparteixen les característiques de ser persones violents, (mentre que el model anterior és podria qüestionar que ho fossin totes, ja que sols seria necessari que unes quantes persones violentes infectessin la seva violència a la resta.
acció que redueixi la tensió. Aquest fet el podem localitzar en el text proporcionat per la periodista Yasmine El Rashidi , en el moment que ens comenta, que per les diferents xarxes de comunicació, com ara Facebook o Twitter, s’està expandint un manual, el qual conté tot un seguit de consignes dirigides a la població (massa/multitud), per tal de poder organitzar una revolta, en contra del govern dictatorial del president Hosni Mubarak.
Arribats a aquests punt, entren en joc, els factors desencadenants, és a dir, la prova palpable que hi ha tensió. La proclivitat, la tensió i la creença generalitzada prepararan l’escena per l’episodi de la conducta col·lectiva. Així doncs, tot està apunt, i ara ja es hora que el moviment/massa, porti a terme tots els seus preceptes. Tal com ens comenta la Yasmine, a l’a sortida del Cilandro cafè, la gent es va diversificar en diferents grups, per tal de dirigir-se al Mesquita Moustafa Mahmoud, lloc on es va concentra una gran multitud, per tal d’aixecar les seves veus i fer sentir arreu el sentiment comú que els agermana; el rebuig al regim polític de Hosni Bumarak!.
Ara ja es hora de ressaltar en aquest treball, la teoria de la convergència, Milgram i Toch (1996) i no pel fet del contagi , com ens diuen d’altres autors com ara, M. Blurner, si no per compartir uns ideals/característiques que agermana a la massa, fins al punt d’adquirir una forma homogènia alhora de ser descrita. Cal destacar que aquesta homogeneïtat no vindrà determinada tant sols pels ideals de la massa, sinó per les característiques de vida que comparteixen; repressió, enormes bosses d’exclusió social, pobresa perpetua, i subdesenvolupament en general.
Seguint el fil argumental de la teoria de la convergència, tornem amb els determinants de Smelser, que ens faltava nombrar i detallar, així doncs, es hora de parlar de la mobilització per a l’acció ; que implica una organització de tots aquells que es senten frustrats, amb l’objectiu d’intentar suprimir la causa de les tensions. Aquest fet, es produeix mitjançant un procés de comunicació, en que s’incita a l’acció, i que la figura d’un líder n’és decisiva. Per tant, seria interessant destacar la figura de l’Iman, en matèria de lideratge, per tot allò que la seva figura representa en el món Islàmic. Tal com ens comenta la Yasmine, l’Iman fa referència als canvis que s’enfronta el país,i a la necessitat que els joves d’aquest país necessita, així com als drets democràtics que qualsevol país hauria de gaudir i que en el seu país no hi ha. Per tant les paraules de l’Iman, acabaran de fer exaltar a tots els combregats, abocant-los a manifestar- se pacíficament per tots els carrers de la ciutat, fins apoderar-se de la plaça de la llibertat (Tahrir).
Un cop totes les consignes s’han materialitzat, és el torn de l’últim determinant dels sis que ens parla Smelser, el control social , el qual ens diu; que tots els elements de pressió amb que conta l’autoritat, no tenen la força necessària per aturar l’acció col·lectiva, i que de vegades, es tot el contrari, és a dir, en comptes d’aturar, poden aconseguir efectes adversos, i de fet es el que a passat a Egipte. L’article, n’és ple d’aquests efectes adversos, ja des d’un l’inici, en que es comença a gestar la revolució, i no tant sols de repressions físiques, per part de les forces de seguretat i l’exèrcit, sinó també de control informatiu, com ara
interrompre les comunicacions de la xarxa d’internet, telefòniques…a la que la massa respondrà, passant-se la informació per escrit, dels uns als altres. Aquest fet reafirma la implicació de la massa. D’altra banda les repressions físiques, també son presents des del principi i pràcticament fins que s’assoleix la plaça de la llibertat. No deixen de succeir mesures dissuasòries de repressió física de tota mena, fins al punt que en un acte desesperant, per tal de no perdre el control, el govern fica en moviment a una colla de presidiaris, per crear un clima de confusió i alterar l’ordre públic, i així crear discrepàncies entre els membres pacífics de la pacifica revolta.
Tal com comenta la Yasmine, es va topar amb els gasos lacrimògens, i la gent s’ajudaven repartint mascaretes fins i tot des dels balcons, així com posant-se tovalloles impregnades de vinagre per a posar-se-les als ulls els uns als altres. Podríem parla que aquest fet es una característica més a compartir, que torna a fer sortir a la palestra la teoria de la convergència.
REFLEXIÓ
El fet d’analitzar els fets esdeveniments a Egipte, des de l’òptica de la teoria convergent Milgram i Toch , i de la teoria del valor afegit o tensió estructural, Smelser , no ha estat altra que el voler deixar palesa, que tot comportament no espontani, si està organitzat i és homogeni vers les característiques que els a fet aparèixer, pot conduir a que la massa obtingui els resultats desitjats. Dit això, reafirmo, i, a de quedar patent, que per que això sigui així, no hi pot faltar un aspecte capital, que no es altra i ja ha estat esmentat, que la massa comparteixi certes característiques comunes, “ideals, pretensions, objectius...” així, com desenvolupar les seves accions i consignes dins d’un ordre estructural.
Per tant a diferència d’altres teories, com ara la teoria del contagi ; la qual ens parla de la reacció circular, entre els diferents membres d’una massa, que ha estat formada, sense tenir que compartir aspectes comuns, he trobat més adient parlar dels aspectes comuns que comparteixen els membres d’una massa específica i ben organitzada. Ja que el mimetisme de la reacció circular, sense compartir característiques comunes pot comportar en qualsevol moment de les seves accions; desorganització, i despertar aquells aspectes més primitius de l’ésser humà, com ara la violència.
contrari, un reforç de la identitat, però no en el sentit individual, sinó en el social.
- El contingut de la conducta de la massa estarà limitat per la naturalesa de la categorització social a la qual pertanyen, fet que implica que la conducta no serà necessàriament destructiva o violenta, ja que la forma que adoptarà la seva conducta dependrà de la seva identitat social.
Reicher, reformula els seus plantejaments inicials passant a parlar del model elaborat d’identitat social ESIM, en el qual es destaca com els esdeveniments de massa es caracteritzen, principalment, per tractar-se de relacions intergrupals i que, com a tals, la identitat social dels membres de la massa i, per tant, les seves accions, depèn de les dinàmiques de les esmentades relacions. D’aquesta manera, es pot entendre de quina manera una massa, independenment de les característiques dels seus membres, pot redefinir el curs adequat d’acció, la conducta nbormativa en aquest context, depenent de les relacions que mantingui amb l’altra grup.
CONDICIONAMENTS IDEOLÒGICS EN L’ESTUDI DELS COMPORTAMENTS COL.LECTIUS
Exemple; un grup de miners en vaga assalta una mina reoberta amb miners no sindicats. Els esquirols són capturats i se’ls obliga a dirigir-se cap a la ciutat. De sobte, els vaguistes els diuen que comencin a córrer i, quan ho fan, els disparen. Aquest esdeveniment, des del punt de vista de Floyd Allport , és un exemple del tipus de conducta que poden manifestar les masses en estats d’excitació. Al seu torn Reicher 1987 comenta com aquest mateix esdeveniment podria haver estat descrit d’una manera diferent, de tal manera que es capgires tot l’esmentat referent a la mina, és a dir, que argumentant-ho d’un altra manera els vaguistes quedarien com a víctimes. I tot i que el resultat és el mateix (la mort) la sensació que podrien causar els dos relats no serien el mateix. Per tant el que això significa, es que el comportament de la massa és contextual, i que forma part d’un procés de conflicte intergrupal que expressa una concepció col.lectiva del que és correcte en cada moment. Conseqüències de descontextualització segons Reicher en el pla exp`licatiu i en el pla polótic.
Explicatiu
- En no interpretar el comportament de les masses en relació amb el seu entorn social, aquests comportaments apareixen verificats com a característiques genèriques de les masses.
- De la mateixa manera, aquests comportaments semblaran no tenir sentit, amb la qual cosa la massa serà caracteritzada com a irracional.
- En projectar els problemes i tensions de la societat en la naturalesa mateixa de les masses, aquestes seran tractades com un fenomen negatiu.
Polític
- Una denegació de la culpabilitat. Si la violència és una característica de la massa, no se’n pot resposabilitzar ni a les injusticies socials ni a les accions d’agents externs, com a ra l’exèrcit i la policia.
- Una negació de la veu, ja que la massa és estúpida, no té res a dir, no té res significatiu per a expressar.
- La legitimació de la repressió, ja que pel que hem vist no és possible raonar amb les masses (estupides i destructives). La millor manera de tractar-les és enfrontar-s’hi amb firmesa.
EL RUMOR COM A COMUNICACIÓ COL.LECTIVA
Mensajero del error y del mal tanto como de la verdad, el rumor las más rapida de todas las plagas, va desencadenando el terror i se fortifica difundiendose.
Pierre Marc 1987, planteja 4 fenomensvinculats als rumors.
- Els rumors poden donar lloc a prejudici i difamació, fins i tot sense que hi hagi una intencionalitat explícita o consciència que els pugui produir per part de la font que els difon.
- Els rumors poden implicar degradació o distorsió de la informació.
- Aparició de comportaments poc racionals, derivats del contingut del rumor i que poden donar lloc a conductes que poden arribar a posar en perill la pròpia vida.
- També s’ha de tenir en compte que són una font de canvi d’opinions i actituds.
Kapferer , anomene als rumors com el mitjà de difusió més antic del món. L’essència del rumor és el moviment, sense moviment no hi ha rumor. El rumor es emergència i circulació de notícies al cos social. Hi ha rumors amb fonament i sense i allò que caracteritza el rumor no és el seu caràcter verificat o no, si no el seu origen no oficial.
Knapp 1944 , fa una de les classificacions més conegudes, depenent del tipus de motivacions que estan darrere el rumor.
- Rumors que expressen desitjos o somnis impossibles en la població.
- Rumors pessimistes o de por, aquest rumor posa de manifest les pors que té el grup.
CONTROL DE RUMORS
El control del rumor pot orientar-se en dos direccions, donar la màxima informació de la manera més precisa o combatre directament el rumor, difonent-lo per atacar-lo i ridiculitzar-lo.
Knapp esmenta una sèrie d’elements que cal tenir en compte per poder controlar els rumors:
- Assegurar la confiança en els mitjans de comunicació formals.
- Desenvolupar la màxima confiança en els líders.
- Informar del màxim nombre de noticies tan ràpidamnet com sigui possible.
- Fer la informació tan accessible com sigui possible.
- Evitar la peresa, monotonia i la desorganització personal.
- Fer campanyes públiques contra els fifusors de rumors.
PSICOLOGIA DE LES MULTITUDS EN SITUACIONS DE CRISI: DESASTRES I PÀNIC
Alguns autors afirmen que el pànic és un fenomen realment estrany, que no es produeix en totes les situacions de crisi o de catàstrofe, i que és sobretot estrany en les catàstrofes naturals i que apareix de tant en tant, d’una manera gairebé inesperada. Dupuy , afirma que el pànic té més probabilitats de produir-se en situacions que culturalment són definides com a situacions proclius al pànic, és a dir, que en una situació en la qual sabem què és probable que es desencadeni el pànic, és més probable que així sigui.
Així doncs, què és el pànic?
El pànic és una por col.lectiva intensa experimentada simultàniament per tots els membres d’una població caracteritzada per la regressió de les consciències a un nivell arcaic, impulsiu i gregari, i que es tradueix en reaccions primitives de fugida, d’agitació desordenada, de violència o de suïcidi col.lectiu.
Tal i com es pot veure, aquesta definició reprodueix a la perfecció el concepte de massa o multitud que hem trobat en autors com Sighele o Le Bon, en els defensors de la irracionalitat de les masses, en aquells autors que opten per defensar que en aquestes situacions apareix una nova entitat col.lectiva, i desapareixen les individualitats, és a dir, que es produeix una desindividualització. El contagi, com hem vist, és una de les explicacions del perquè d’aquesta desindividualització.
Davant de les explicacions en termes de desindividualització, un altra possible explicació seria aquella en la qual s’al·ludeix precisament al control, al que podríem denominar dessocialització, és a dir, la desintegració de les normes socials, la destrucció dels vincles primaris que porta al fet que la conducta de cada persona es regeixi únicament pel desig de fugir sense tenir en consideració el que pugui passar als altres. A la pp 48 del mòdul I ho explica.
Stoetzel 1965 , resumeix de la manera següent les reaccions en les catàstrofes en tres moments temporals diferents, tot i que no són necessàriament presents en tot tipus de catàstrofe.
- Precrisis; apareixen dos tipus d’actituds oposades, tant de rubuig de la idea de perill com de presència d’un temor exagerat a aquest.
- Crisi; que al seu torn es pot dividir en tres fases. En la primera, denominada fase de xoc , poden, donar-se tres reaccions; una minoria conservarà la sang freda, un altra mostrarà reaccions extremadament d’ansietat, mentre que la major part es trobarà atordida, atontats, sorpresos per l’estupor. La segona fase, reacció o retrocés , implica un intent de comprensió del que ha succeït, i és en la que apareixen els comportaments expressius que alleugereixen la tensió, i en la que apareixen també les reaccions pràctiques d’ajuda als necessitats. Tercera fase, es caracteritza per l’aparició de rumors , l’aparició de líders i conductes d’ajuda mútua i sacrifici.
- Postcrisi; en la qual es tenen en consideració les probablement fluixes seqüeles de la catàstrofe, tant a nivell fisiològic com psíquic.
La teoria de la norma emergent, es pot utilitzar per explicar, des d’un punt de vista més social. Fenòmens concrets relacionats amb el pànic. Mentre que les explicacions anteriors se situen en dos pols oposats, desindividualització i i dessocialització, l’explicació en termes de la norma emergent ofereixen un punt de vista que se situa al pol de la desindividualització, ja que es planteja l’homogeneïtat en la conducta dels membres d’un grup, però sense recórrer a parlar de contagi. Mentre en les explicacions anteriors davant d’una situació de crisi es produeix el pànic per contagi o pels desesperats intents individuals d’escapar, aquesta teoria planteja altres possibilitats depenent del tipus de relacions socials existents anteriorment al desastre.
Segons aquesta teoria, en una situació de crisi es crea un estat d’incertesa i urgència que obliga a les persones implicades a la creació de noves estructures normatives que guiaran la conducta, obliga la redefinició de la situació, en la mesura que es necessari abandonar les concepcions prèvies sobre el tipus de conducta apropiada. Aquesta redefinició es pot donar en un context d’existència o no de relacions socials prèvies.
Hi ha molta probabilitat que les solucions individuals i competitives, cedeixin el pas a l’aparició d’una norma comuna, fet que comporta més dificultat en ser definida, i a l’hora afavorir a que sigui més difícil que es produeixi el pànic, i per tant retardarà la fugida.
Si ens trobem en una situació d’emergència reaccionarem amb més rapidesa si estem aïllats que si ens trobem al costat d’altres persones, i la nostra reacció serà encara més lenta si aquestes persones són conegudes nostres, tot i això hi ha més probabilitats d’èxit.
