¡Descarga Psicología Differencial: Tipos de Variabilidad y su Relevancia en la Psicología - Prof. Ga y más Ejercicios en PDF de Psicología solo en Docsity!
TEMA 0. INTRODUCCIÓ
- Història i panoràmica general
L’evolució ha estat responsable i la causa de la variabilitat dels organismes en la naturalesa. Les semblances i diferències entre humans també ho són, tant a nivell biològic com psicològic i comportamental. En la història, l’època daurada de la diversitat biològica i antropològica és entre els segles XVII i XIX, on hi ha el naixement i desenvolupament d’una sèrie de disciplines:
- Biologia: genètica com a branca interesada en la variabilitat.
- Antropologia i sociologia: estudi grups humans i d’analitzar la realitat de les diferències i semblances entre els individus del grup.
- Psicologia: Psicologia Diferencial sorgida a finals s.XIX, s’interessa per la variabilitat interindividual del comportament humà, per adequar persones a llocs de treball, adaptació individual i eleccions personals.
La realitat de les diferències individuals entre els humans és un fet natural, però que té moltes consqüències socials.
Podem distinguir un període pre-científic i un període científic → preocupacions per saber causes i raons diferencieals són les mateixes, però respostes, teories i models no.
- Pre-científic (s.IV a.C - s.XIX): descripció i registre de la variabilitat i seguit de creences i teories especulatives del perquè existien i quines funcions tenien. Moltes de les especulacions van proposar conceptes que encara ara amb una interpretació diferents s’utilitzen. Juan Huarte de SanJuan, s. XVI → pioner, va publicar “Examen de los Ingenios para las cicencias ”, primer referent a la cultura occidental sobre la temàtica. - Científic ( aprox. 1850 - actualitat): trobem 4 etapes:
- 1850-1910: etapa de sorgiment i consitució. Aportacions variades d’investigadors d’estudis científics de les diferències i trobar aplicacions d’aquests descobriments a les necessitats socials. Galton inicià recerca empírica de camps vitals i va invantar mètodes i tècniques per l’estudi + precursor tests psicològics. Tests mentals (Cattell), intel·ligència (Binet) i bateria de proves d’avaluació del QI (Terman). Preocupació per entendre la deficiéncia mental en termes genètics i hereditaris (Goddard). Stern → denomina a la disciplica “Psicologia Diferencial”. 2) 1910-1950: desenvolupament i delimitació dels continguts i mètodes. Desenvolupament tècniques estadístiques principals, generalització tècniques psicomètriques de construcció test, aplicació tests, etc. que van perfilar la imatge professional del psicòleg i les seves funcions. La Psicotècnica, va produir una extensió d’aplicacions professionals de la Psicologia, camp escolar, militar, laboral, clínic i jurídic. Autors: Thurstone, Spearman, Guilford, Yerkes, etc.
3) 1950-1980: es va produir una segregació de brancques en subdisciplines i un rebuig a la tradició dels tests i l’aproximació correlacional de la Psicologia aplicada. Es van qüestionar teories i models psicològics que van desaparèixer. Caracteritzat per una forta investigació universitaria. Autors: Cattell, Eysenck, Anastasi, Weschler, Cronbach, Lykken... 4) 1980-actualitat: reconeixement als models factorials, ús tècniques estadístiques multivariants, importància genètica, etc. Explosió d’estudis i avanços metodològics i conceptuals. Revival de la Psicologia Diferencial. Autors: Gardner, Sternberg, Deary, Hogan, McCrae, Costa, Hunt, Jensen, etc.
- Dues tradicions científiques
EXPERIMENTAL CORRELACIONAL
- Experiment
- Manipulació variables artificials
- S’ocupa de processos i mecanismes senzills (ex. aprenentatge)
- Relacionen poques variables entre sí
- Poques variables dependents
- Preparació situacions artificials per l’estudi
- Relacions entre causes i conseqüències
- Resultat gran pel coneixement, però pocs cops aplicable a la realitat.
- Limitacions en l’estudi
- Observació natural
- Registre condicions ambientals, individuals i conductuals
- S’ocupa de la psicologia intel·ligència
- Moltes variables dependents
- Covariança entre variables - individu i correlació entre successos
- Informació d’utilitat amb la comparació i com s’associen
- Generar hipòtesis explicatives
- Generar evidències d’utilitat pràctica
- Generalització dels resultats
- Característica de la Psicologia Diferencial
- Temes propis
La Psicologia Diferencial és el resultat d’inventar tècniques originals d’anàlisis de dades per resoldre problemes psicològics rellevants en la teoria i en la pràctica professional. Distingim tres àmbits: A. Cognitiu: enorme interès en l’explicació i comprensió del comportament humà. S’inclouen processos mentals com les expectatives, formes de raonar, capacitats d’abstraure, resoldre problemes, etc. Trobem dues concepcions diferents:
- Referència a les capacitats, representat per l’intel·ligència; constituïda per un conjunt múltiple i variat de capacitats que comparteixen els significats obtinguts després de processar la informació codificada. Principal aportacions: la seva mesura (QI) i descripció de la seva estructura.
- Referència a les operacions i processos del processament de la informació de les operacions mentals. B. Afectiu: s’interessa sobretot de la personalitat. Per entendre-la, s’ha de considerar el temperament que representa les fortaleses i debilitats emocionals de l’individu, constituint el seu nucli bàsic, que marquen la forma i intensitat de respostes a
TEMA 1. DIFERÈNCIES INDIVIDUALS: TRETS PSICOS. I TIPUS
VARIABILITAT
- Tipus variabilitat i la seva rellevància
Cada persona té unes pecularitats que el fan diferent de les altres, inclús una mateixa persona no és igual des que neix fins que mor; el cicle vital és un constant procés de canvis, però sempre serà la mateixa persona. Un cop identificat les variables de cada persona, les podem comparar i saber si els portadors són idèntics, gairebé iguals o diferents. Es pot fer en atributs biológics (es poden observar sense la presència de la persona) i psicológics (s’ha d’observar tenint la persona davant). Totes i cadascuna de les persones són úniques, diferents a les altres, tot i que estiguin constituïdes pels mateixos atributs però en un grau diferent. La Psicologia Diferencial, s’interessa per saber quina és la magnitud i importància de la variabilitat de les característiques psicològiques. Existeixen tres tipus de variabilitat:
- Interindividual (entre individus): més característic, fet natural que els individus d’una mateixa espècie i població es comporten d’una manera diferent en les mateixes coordinades d’espai i temps. Apareixen de manera transversal i es pot registrar de manera concreta. Apareixen en el moment de nèixer i es mantenen normalment al llarg de la vida. La representació es fa mitjançant la corba normal o campana. - Intergrupal (entre grups): als individus se’ls pot agrupar per alguna característica que tenen en comú i despres comparar-los en relació a una característica compartida entre els individus, agrupant-los en grups. En cada individu de cada grup s’avalua en tret o comportament que volem comparar; desprès agreguem les avaluacions de cada grup i comparem entre elles. Observem la variabilitat pròpia i que es pot avaluar atenent al paràmetre variància entragrupal i reflecteix l’heterogeneïtat individual dins del grup. - Intragrupal (en el mateix individu): comprovar si les persoens canvien amb el pas del temps i constitueixen la base dels estudis logitudinals.
- Causes de la variabilitat de la conducta
Qualsevol conducta, és el resultat d’una interracció entre individu i entorn on viu i l’envolta. Tenen un ordre lógic i temporal.
Els estímuls són els que desencadenen les respostes per canvis que impacten en l’organisme el qual activa i executa una resposta determinada. Tenen lloc de forma combinada i constant Estímuls poden ser:
- Externs (soroll, senyal acústic…) - Interns o autogenerats (fam, record trist…) - Complexos (missatge polític) - Simples (rebre impacte d’una pedra)
L’individu opera amb la informació que li arriba, a la qual afageix informació de què disposa a la seva memòria, barrejant-se amb les seves disposicions emocionals… Com a resultat, pren la decisió d’una resposta amb un sentit personal i finalitat. És ràpid i complexe, impliquen molts mecanismes al mateix temps. Resposta segons naturalesa: Resposta segons complexitat:
- Motores - Simples (estremir-se per un missatge) - Psicofisiològiques - Complexes (escriure una carta de comiat) - Verbal Del conjunt de fenòmens mentals que succeeixen en els moments intermedis podem distingir: - Operacions: detecció, atenció, percepció… - Disposicions: i ntel·ligència, ansietat, creativitat… (P.D) Aquests interactúen i col·laboren plegats per organitzar les respostes dels individus, en funció de les influències externes i la finalitat. En l’anàlisis trobem dues catagories: - Situacions o estímuls: desencadenen i provoquen les accions - Subjectes o individus
[COMPORTAMENT = SITUACIÓ + SUBJECTE]
La interacció entre ambdues és on trobem la causa real immediata del comportament. Freqüentment els mateixos estímuls, que afecten a individus diferents, provoquen respostes diferents. Trobem dues respostes a perquè passa això:
- Les persones són diferents, les respostes també (disposicionalisme)
- Atribució a la situació (situacionisme) La realitat és més complexa, perquè és múltiple, dinàmica i resultat de la retroalimentació constant que resulta dels efectes de l’estimulació situacional sobre el subjecte, la conducta i els efectes que aquesta té.
S’organitzen de forma jeràrquica, més elevats són més amplis i profunds i un efecte sobre la conducta més dèbil i específics. Segons naturalesa:
- Cognitius (intel·ligència)
- Emocionals (ansietat, còlera)
- Mixtes (creativitat, originalitat)
- Motivacional (perseverança)
- Indicadors, variables i constructes
S’han formulat a partir de l’estudi empíric de les diferències entre els individus en el seu comportament i són formulacions abstractes no materials i no-observables. Els conceptes psicològics fan referència a processos i estructures que no tenen entitat física i això és motiu de discussions sobre l’existència (quan es fan servir en el context d’una teoria o model teòric, es denominen constructes ). Existeixen constructes de sobre-significat , que anomenem a aquells conceptes inapropiats i invàlids. Constructes: abstraccions que atribuïm a estructures com trets, capacitats o disposicions. Com sabem l’existència si no son observables? Perquè l’acció es veu reflectida en la conducta, considerat com un indicador empíric observable dels efectes de les estructures que les produeixen. Variable: atribut, procés o mecanisme que presenta en la realitat variacions entre els individus o entre moments temporals diferents en els mateixos individu. Sempre que operativitzem un indicador, el convertim en variable. VARIABLE → METODOLOGIA CONSTRUCTE O INDICADOR → EPISTEMOLOGIA
TEMA 2. ANÀLISI QUANTITATIVA DE LES D.I
- Mesurar, quantificar, analitzar i predir
L’estudi de les D.I inclou l’estudi i la mesura de la variabilitat. Mesurar: assignar valors numèrics a successos o trets específics. Cal transformar o operativitzar un esdeveniments (variable) perquè sigui mensurable Variables poden ser:
- Contínues: mostren diferents valors numèrics entre els quals es poden incloure infinits números.
- Discretes: s’expressen per una sèrie de valors numèrics fixes sense valors intermedis entre ells. Segons escala de mesura:
- Nominals: s’estableix una relació d’igualtat o desigualtat entre els subtipus.
- Ordinals: ordre en base la quantitat, relació de major a menor, sense saber si el valor de la diferència és el mateix o no.
- Interval: es pot quantificar la magnitud de la diferència, no hi ha un 0 absolut
- Raó: hi ha un 0 absolut.
Trobem diferents mètodes per mesurar la variabilitat:
- Autoinforme: qüestionari adreçat al subjecte a qui es vol avaluar, és qui respondrà. Econòmics i ràpids. - Heteroinforme: qüestionaris aplicats a persones que coneixen un individu amb la finalitat de recollir informació sobre ell. Més costosos. - Observacions directes: avaluacions de la intensitat o freqüència d’una conducta associada a un tret psicològic realitzades per un examinador en un ambient natural o artificial. - Biodata: recollir informació d’una persona que pugui ser utilitzada com a indicador de la seva personalitat.
Els resultats haurien de donar la mateixa informació (convergents); s’ha de comprovar si conicideixen o no, per això utilitzem l’ estandarització → consisteix en transformar les puntuacions directes obtingudes en una prova en puntuacions distribuïdes al llarg d’una corba de distribució normal, reflecteix la freqüència amb què es produeixen les puntuacions.
- X és causa de Y
- Y és causa de X
- X i Y comparteixen una causa comú
- Causa recíproca
Correlació i causalitat
- Sovint disposem d’observacions concurrents (→ correlació).
- La co-ocurrència no ens permet inferir causalitat.
- A fi d’inferir causalitat, és necessari l’existència d’un abans i un després (seqüència temporal).
- Per acreditar causalitat és necessari realitzar experiments per contrastar l’efecte d’una variable sobre l’altra, de manera controlada.
- Qualitats de les dades: objectivitat, fiabilitat i validesa
Eina bàsica → test psicològic. Realitzar una observació sistemàtica de la conducta objecte d’anàlisi. Per considerar les dades científiques, han de ser objectives, fiables i vàlides. Objectivitat: resultats independents de l’examinador/entrevistador. Pot radicar en l’avaluació, el registre o la interpretació. Fiabilitat: grau en què una mesura coincideix de manera estable amb altres mesures del mateix esdeveniment. Trobem diferents tipus:
- Consistència interna: respondre en la mateixa línia a diversos ítems que preguntin sobre el mateix fenomen. - Fiabilitat entre jutges: diversos jutges són qui coincideixen en la seva valoració. - Fiabilitat test-retest: avaluar el fenomen en diverses ocasions en un espai curt de temps controlant l’efecte de fluctuacions aleatòries en el temps. Validesa: grau en què s’avalua variació en el fenomen que es vol mesurar, si realment s’està avaluant allò que es vol avaluar. Trobem diferents tipus:
- Contingut: els ítems d’una escala són rellevants i exhaustius per mesurar allò que es pretén.
- Criteri: ítems d’una escala són igual d’eficaços que altres ítems que s’han demostrat eficaços en mesurar una determinada característica o igual d’ineficaços que d’altres que no mesuren el que es pretén.
- Anàlisis factorial
Procediment estadístic mitjançant el qual es pot agrupar la variació d’un determinat grup de variables observables en un conjunt de variables latents (dimensions, components o factors) → C. Spearman i L. L. Thurstone. L’agrupament factorial permet reduir el volum de dades conservant la informació i simplificant la seva interpretació (dimensions classificatòries, elements reals o artefactes
matemàtics), informen sobre un subconjunt de variables que estan relacionades entre elles i que covarien conjuntament per un motiu comú que és intern al subjecte. Actualment: conjunt de procediments utilitzats per identificar la quantitat de variabilitat compartida en un conjunt de variables correlacionades entre elles i reduir la seva dimensionalitat a un nombre menor. Diferenciem dos grups:
- Exploratòria: investiga si es poden agrupar diverses variables en factors sense partir d’hipòtesis prèvies.
- Confirmatòria: teoria i hipòtesi sobre la relació entre unes variables observables i unes de latents les que guien l’anàlisi. Dividim en etapes:
- Fase inicial o de preparació: es defineix el problema que es vol investigar i el disseny d’estudi. Una vegada recollida la base de dades, es classifica o puntua els subjectes en diverses variables per realitzar una anàlisi correlacional que detecti les possibles relacions de covariància entre elles (matriu de correlacions).
- Fase de factorització: s’organitza la matriu de correlacions en una matriu de factors, que resumeix les variables observades en combinacions factorials tenint en compte la variabilitat compartida.
- Fase de rotació: factors s’organitzen en el seu mínim número. I s’interpreten els factors en base la importància o càrrega factorial. Dificultats o limitacions:
- Mostreig i nombre de variables: per poder delimitar un factor cal disposar d’un mínim de tres variables.
- Mostreig i nombre de subjectes: cal un mínim de 100 observacions.
- Mètode d’extracció de factors: convé diferenciar entre l’Anàlisi de Components Principals (genera tants components com variables), preferible quan hi ha poques variables/ítems/proves) i l’AF. Quan hi ha més de 25 variables, no hi ha gaire diferència entre un procediment o altre. - Nombre de factors: Si s’utilitzen pocs es comprimeix la dimensionalitat, si són olts pot perdre la generalitat. S’opta per la solució que aporti una estructura més simple. - Mètode de rotació: pot ser ortogonal, només permet arribar a factors de 1r ordre o obliqua, obtenir estructures simples i permet factoritzar les correlacions entre factors i produir factors d’ordre superior i, si compartissin variància entre ells, factors de 3r ordre.
- QI, mesura i distribució
Mesura intel·ligència: identificar i mesurar el rendiment de capacitats cognitives per diverses proves o ítems. Ítem: unitat elemental del test mental, tasca específica que ha de realitzar el subjecte i serà puntuada segons l’execució. Puntuació objectiva i ben qualificada o classificada. Alguns ítems tenen una forta càrrega cultural i l’execució depèn dels coneixements adquirits ( culturalment mediatitzats ), i d’altres no ( culturalment imparcials ). Intel·ligència es relaciona amb el grau de complexitat tasca que incrementa l’exigència de activitat mental.
- PRIMERA MESURA (Binet + Simon): Edat Mental, relacionava nivell rendiment amb nivell rendiment grup individus amb edat cronològica homogènia. Blocs de preguntes ajustat a edats específiques i de dificultat creixent.
- Stern: formular QI, divisió Edat Mental i Edat Cronològica y multiplicat per 100. Quan coincidien, el resultat era 100 o nivell normal d’intel·ligència.
- Wechsler: revisà QI i adaptà a altres grups d’edat, millorant la seva mesura a nivell psicomètric.
- Actualment: designa una puntuació a una escala amb mitjana 100 i desviació típica 15, independència test. Les puntuacions són estables durant el desenvolupament individual i útils per predir el rendiment escolar i ocupacional. També són congruents amb indicadors socials com el nivell d’ingressos, estatos social o comissió de delictes, nivell salut o longevitat. Hi ha altres variable sno mesurades amb aquestes proves que s’han de considerar amb aquests aspectes (motivació, temperament o personalitat). Tipus de tests (variats, però tots avaluen el QI): **_- Naturalesa de la informació (verbals, numèrics, espacials, etc.)
- Operacions/processos mentals que requereixen sumar, recordar, deduir, etc.
- Respostes requerides (dibuixar, escriure, etc.)_**
- Bases psicològiques i biològiques
No deixa de ser un concepte teòric que permet explicar un fenomen contrastat, hi ha persones que mostren més o menys capacitat per resoldre problemes i per fer front a les exigències i reptes de la vida. Intel·ligència biològica: capacitat per resoldre problemes exigents mitjançant operacions cognitives aplicant eficientment els recursos energètics disponibles (configurada per factors genètics i ambientals). Diversos estudis han demostrat que hi ha correlació entre el funcionament de determinades regions del cervell i el rendiment en tests d’intel·ligència. Hi hauria una major densitat de matèria grisa en regions específiques:
- Còrtex prefrontal dorsolateral
- Àrees de Broca i de Wernicke
- Còrtex d’associació somato-sensorial i d’associació visual. Concretament: lòbul frontal, temporal, parietal i occipital. D’altra banda, puntuacions altes en proves psicomètriques mostren una major correlació amb matèria blanca a nivell global del cervell. El gruix cortical es relacionaria amb el factor g.
determinada aptitud → més realista, pràctic i útil en la avaluació. Defineix 13 factors, identificant 7: Facto Espacial, Factor Numèric, Velocitat Perceptiva, Fluïdesa Verbal, Memòria, Raonament Inductiu i Comprensió Verbal. Eysenck: analitzar les dades i va identificar una poroporció de variància compartida entre aptituds. Va obtenir 8 factors que correlacionaven entre ells, posant en ènfasi un factor general de segon ordre i factors específics. Cattell: congeniar ambdós models. Dades de joves universitaris → mostra homogènia, amb rang de variabilitat restringit → valor correlacions disminueix i es pot interpretar de factors independents.
- Models jeràrquics
Aportacions Escola de Londres:
- Introducció AF com a metodologia d’anàlisi i d’extracció de factors
- Definició model jeràrquic intel·ligència
- Troballa factor g → intel·ligència general i altres factors específics Burt: proposà model amb diferents nivells jeràrquics inferiors al factor g , a partir de descomposar les correlacions residuals d’aquest. Estructura de 18 factors organitzats en diferents nivells:
- Primer: factors associats a les sensacions
- Segon: processos perceptius complexes
- Tercer: processos associatius
- Quart: processos relacionals
- Cúspide: factor g , màxim nivell d’abstracció i integració Organització jeràrquica rígida difícilment contrastable i interpretable per les capacitats i aptituds cognitives. Vernon: estructura jeràrquica de tres nivells, que mostrava capacitat predictiva i explicativa:
- Inici: factors menors (habilitats particulars de determinades tasques)
- Segon: factors majors, verbal-educatiu (capacitat verbal, raonament lògic o atenció) i espacial-mecànic (capacitat espacial o coordinació psicomotriu)
- Més alt: factor comú general de la intel·ligència. Cattell: model estructural que va incloure les aportacions de Spearman i Thurstone (actualment vigent). Mitjançant AF, va diferenciar 3 grups de factors:
- 1r nivell: aptituds mentals primàries de Thurstone, totes correlacionades entre elles.
- 2n nivell: factors de segon ordre Intel·ligència fluïda (Gf) i Intel·ligència cristal·litzada (Gc), que correlacionarien entre elles. ➔ Gf: component de la intel·ligència de base genètica i neuro-fisiològica que reflectiria els processos mentals superiors (raonament inductiu) ➔ Gc : part exercitada en la interacció amb el medi sociocultural, influïda pels aprenentatges (mediatitzada pel llenguatge)
- 3r nivell : factor g de Spearman. Va dissenyar proves per avaluar les intel·ligències (especialment significatives: proves culturalment imparcials, que mesuren Gf, i que requereixen únicament capacitats cognitives, experiència no intervé). Carroll: estudi exhaustiu en el qual va intentar integrar totes les investigacions sobre intel·ligència = Model dels Estrats.
- Estrat inferior: aptituds primàries i de rendiment.
- Segon estrat: Gf, Gc, percepció visual àmplia, percepció auditiva àmplia, velocitat cognitiva general, capacitat àmplia de record i capacitat àmplia de memòria.
- Tercer estrat: intel·ligència general. A diferència dels models anteriors, la mesura de la intel·ligència es va realitzar mitjançant tasques específiques cognitives que incloïen processos perceptius, atenció, memòria, etc. → millor model. En tots aquests models es poden diferenciar diversos tipus d’intel·ligència i g és la part comuna, però no proporcionen gaire informació a nivell evolutiu ontogenètic, s’han de poder integrar amb coneixements sobre funcionament cognitiu i vincular amb altres tipus d’intel·ligència.
- Moldes múltiples no-factorials
- Teoria Triàrquica de la Intel·ligència: intel·ligència va més enllà de la mesura del QI. Proposa tres aspectes fonamentals, cadascuna vinculada a una subteoria relacionada amb diferents aspectes de la intel·ligència humana, importància → equilibri entre elles. ➔ Pràctica (subteoria contextual): permet adaptar-se a canvis i exigències de l’entorn de manera eficaç i eficient, gràcies a l’experiència i als automatismes adquirits, inclou en coneixement tàcit. ➔ Creativa (subteoria experiencial): relacionada amb la síntesi de continguts i fer front als reptes de manera original i creativa. ➔ Analìtica (subteoria componencial): trobar solucions no evidents als problemes, pel grau d’excel·lència en rendiment acadèmic o convencional; es pot mesurar. La intel·ligència s’ha de mesurar amb tasques complexes que els subjectes no hagin fet front anteriorment → anàlisi componencial: descompondre els elements requerits per realitzar una tasca, es registraven els resultats en base a la latència de la resposta i precisió i es realitzava una estimació dels paràmetres corresponents als elements prefixats inicialment. Resultat. obtenció components cognitius.
