¡Descarga resums hist dret y más Resúmenes en PDF de Administración de Empresas solo en Docsity!
HISTÒRIA DEL DRET
TEMA 1: LLECTURES DRET I CORRENT XINESA
EL DRET AL LLARG DE LA HISTÒRIA DE LES GRANS CIVILITZACIONS
L’ objectiu de la HD és qüestionar el pressupost implícit i acrític de les disciplines dogmàtiques, és a dir, aclarir que el Dret dels nostres dies és el racional , el necessari, el definitiu.
Aquest objectiu de la HD té a més la missió de subratllar que el Dret només és possible en societat i que, independentment del model que s’utilitzi per descriure les seves relacions en els diversos contextos socials, les solucions jurídiques són sempre contingents en relació a determinat contextos. Sempre són, en aquest sentit, locals.
LA HISTÒRIA DEL DRET COM UN DISCURS LEGITIMADOR
El Dret és un sistema de legitimació , és a dir, un sistema que crea un efecte d'obediència consentida per aquells que la seva llibertat es limitada per les normes. I com és legitimat? Mitjançant la creació d’un consens social que fonamenti la seva obligatorietat a partir de la necessària obediència.
Des de Max Weber (s.XIX-XX) la legitimació dels poders polítics, és a dir, la resposta a la pregunta «¿per què el poder és legítim?», es pot obtenir a partir d'una sèrie de principis (“ estructures de legitimació ”) organitzats en voltant de valors com la tradició, el carisma i la racionalització (Weber, 1956): «Perquè està establert des de fa molt», «perquè la inspira Déu», «per que és racional o eficient ».
En l'àmbit del món jurídic , alguns d'aquests processos de legitimació -sobretot el «tradicional» - depenen en gran mesura d'arguments de caràcter històric. La HD exercir aquest paper legitimador durant un llarg període de la història jurídica europea.
En l' Antic Règim , prevalia un model cultural tradicionalista segons el qual “l’antic era bo”. En aquest context, el Dret just era identificat amb el dret establert i contínuament practicat al llarg del temps, com ara els costums establertes ( prescritas ), l'opinió comuna acceptada pels especialistes ( opinio communis doctorum ), les pràctiques judicials quotidianes ( styli curiae, usos forenses ), el dret romà rebut o els drets adquirits ( iura radicata ).
A inicis del s.XIX , el nucli de la filosofia jurídica de l'Escola històrica alemanya es recolzava en la idea que el Dret sorgeix del propi esperit de la Nació ( Volksgeist ), dipositat en les seves tradicions culturals i jurídiques. Per això, la història jurídica havia d'exercir un paper dogmàtic fonamental, tant al revelar el dret tradicional, com a protegir el dret contemporani contra les innovacions arbitràries.
En els anys trenta i quaranta del segle XX, aquests tòpics tornaran a ser recuperats pel pensament jurídic conservador en reaccionar contra els principis liberals en nom de valors nacionals imperibles o de conceptes també nacionals de justícia i de benestar.
Actualment, a causa del « progrés », la tradició ha deixat de ser l'estructura principal de legitimació i la HD ha perdut part del seu crèdit com a oracle de l’esperit nacional. La metodologia actual és molt
conscient que la història crea, no descriu. És a dir, allò que l'historiador creu descobrir és la interpretació que fa influït per les seves creences i preconceptes. La reflexió a partir de la història constitueix una elaboració intel·lectual que informa sobre els historiadors i els autors, no pas sobre les creences i les cultures del passat que se suposa que estan sent descrites.
Malgrat tot, l'argument històric no ha abandonat totalment els et terrenys del raonament jurídic, ja que pot ser inserit en altres estratègies discursives dels juristes.
Encara que gran part dels conceptes o principis jurídics siguin molt més moderns del que generalment se suposa, és veritat que hi ha altres que semblen existir, amb un mateix valor facial (és a dir, amb la mateixa expressió en paraules o fórmules), des de fa molt de temps. Realment, termes com a persona, família o propietat , són coneguts com conceptes jurídics des dels inicis de la història del dret europeu.
Amb tot, si avancem una mica en la seva interpretació , aviat veurem que sota una aparença de continuïtat terminològica, hi ha ruptures decisives en el seu significat semàntic. El valor de la mateixa paraula està íntimament lligat als diferents contextos en els quals apareix. És a dir, és eminentment relacional o local.
Així, aquesta suposada continuïtat de les categories jurídiques actuals -que semblava poder ser demostrable per la història - acaba no podent ser comprovada. I, trencada aquesta idea de continuïtat , es trenca també allò que pretenia provar: el caràcter natural d’aquestes categories quan realment són familiars (naturalització de la cultura).
A partir d’aquesta idea, hi ha qui considera possible utilitzar la HD com un model històric evolucionista. En aquesta història progressista l’element legitimador és el contrast entre el Dret històric i el Dret actual. Aquesta teoria del progres lineal és el resultat de la lectura que l’observador fa del passat des de la perspectiva d’allò que va acabar passant. Normalment, però, això implica perdre de vista totes les altres probabilitats de desenvolupament com les pèrdues originades per aquesta evolució que es desitja verificar. Per tant, la història progressista promou una sacralització del present com únic horitzó possible de l’evolució humana inspirant l’anomenada teoria de la modernització , la qual proposa un patró universal d’evolució.
Les dues visions (la natural i la progressista) del Dret actual per mitjà de la història són diferents maneres d’explicar aquesta.
Una última estratègia legitimadora en els usos de la HD segueix un camí diferent. En allà no és legitima de forma directa el Dret, sinó els estaments dels juristes , sobretot dels acadèmics.
Una adequada estratègia de defensa d’aquest grup és desdramatitzar (“eufimitzar”, Bourdieu, 1986) la naturalesa política de cada decisió jurídica i el seu caràcter aleatori.
Una forma de fer-ho consisteix a presentar la decisió jurídica com una opció purament tècnica o científica distanciada dels conflictes socials subjacents. Aquesta operació de neutralització política de la decisió jurídica és més fàcil si s'elabora una imatge dels juristes com a lletrats distants i neutrals, les preocupacions són merament teòriques, abstractes i erudites.
LA HISTÒRIA CRÍTICA DEL DRET
Ara doncs, quina és l’estratègia científica i la via metodològica més convenient? (Scholz, 1985; Hespanha, 1986a, 1986b).
La primera estratègia és la que instiga una forta consciència metodològica en els historiadors del Dret, problematizant la idea de que la narrativa històrica és un relat fluid i sense conflictes d’allò que
D'aquí deriva una sensible tendència actual dels historiadors del dret cap a l'estudi de les formes més evanescents i difuses de l'ordre, preferentment en la societat i en la política de l'Antic Règim, com ara el de dret informal, el dret de les comunitats rústiques i camperoles, l'amor i l'amistat, l’organització del saber, l'organització del discurs, la disciplina domèstica, la caritat i l'assistència.
EL DRET COM UN PRODUCTE SOCIAL
El Dret en societat no consisteix només a considerar el paper del Dret en els processos socials, sinó també a considerar la producció del dret (ex: textos jurídics) com un procés social en si mateix.
Aquest tòpic porta a una altra iniciativa teòrica, la d'explicar el dret a partir del seu propi procés de producció amb models d'explicació sociològica de curt a abast, relacionant els efectes (culturals, discursius) amb la dinàmica específica del particular espai social en què es produeixen.
Es tracta de relacionar el Dret amb els espais socials (“camps”, terminologia de Bourdieu, «pràctiques discursives» o «dispositius», per utilitzant la de M. Foucault) tenint en compte els efectes jurídics produïts.
Per tant, la HD serà la història del «camp jurídic», de les «pràctiques discursives dels juristes», dels «dispositius del dret», ja que totes aquestes expressions són prou equivalents. La primera subratlla les lluites entre els agents per aconseguir l'hegemonia a un determinat camp; la segona i tercera emfatitzen la força estructurant de entitats objectives, com el discurs o l'organització de les pràctiques. Tanmateix, la idea comuna a qualsevol d'elles és la de l'autonomia del dret amb relació als moments no jurídics de les relacions socials.
Sempre que considerem el context (tant «extern» com «intern») de les normes i valors jurídics, hem de tenir en compte que aquests últims per duren en el temps. Es produeixen una vegada, però són contínuament rebuts. D'acord amb la «teoria de la recepció» (Holub, 1989), rebre un text és re-produir- lo, donant-li un nou significat, d'acord amb la seva integració en l'univers intel·lectual (i emocional) del lector.
Com els textos jurídics participen d'aquesta obertura a nous contextos, la HD ha d'evitar l'objectivació del significat dels valors, categoritzant conceptes, ja que aquests pateixen permanents modificacions del seu sentit (contextual). Sense oblidar que, entre els contextos de lectura o recepció dels textos, hi ha també el hàbits inculcat per la tradició literària en la qual s'ha format el lector.
CONTRA LA TELEOLOGIA
La tercera estratègia d'una història crítica del Dret consisteix en que la història jurídica no constitueix una evolució lineal.
Això vol dir que en la història hi ha discontinuïtat i ruptura, i aquesta idea és bastant compartida pels historiadors. Però els juristes (i els historiadors del dret) tendeixen a creure que el dret constitueix una antiga tradició agregativa, en la qual les noves solucions neixen del perfeccionament de les més antigues.
Si es destaca la idea de discontinuïtat , el paper de la tradició -que sempre s'ha considerat important en el món del dret - necessita ser clarificat: qualsevol canvi en el context del dret el separa de la tradició anterior.
Per tant, la tradició és també un factor de construcció del Dret actual. Això és així perquè si el dret actual recompon la tradició pensem en el dret del present amb els instruments que una determina la tradició intel·lectual ens ha llegat.
En aquest sentit, la tradició sembla que està molt present en el món del Dret. D'aquesta manera el passat modela el present; no per la imposició directa de valors i de normes, sinó per la disponibilitat d'una gran part dels estris socials i intel·lectuals amb què es produeixen nous valors i noves normes.
BREU INTRODUCCIÓ AL PENSAMENT POLÍTIC I JURÍDIC XINÉS TRADICIONAL
La filosofia clàssica xinesa va promoure una àmplia reflexió sobre la societat, el poder i el dret. Els pensadors que van fundar els corrents fonamentals que alimenten la tradició del pensament jurídic xinès fins a l'actualitat van escriure les seves obres entre el s.VI i III entre els segles VI i III a.C. I els grans temes de discussió en l'àmbit del poder i del Dret són els mateixos que poden trobar-se en el pensament polític-jurídic europeu, especialment entre els segles XIII i XVIII.
CORRENT XINESA I: CONFUCIANISME
El confucianisme es basa en l'obra atribuïda a Kung Fu Tse (llatinitzat, Confucius, 551-478 a.C.), que va viure a cavall entre el període denominat "Primavera i Tardor" (778-48l aC) i el període dels "Estats guerrers" (480-222 a.C). Es tracta de la transició entre l'època feudal clàssica i la de l’imperi autocràtic de la dinastia Han (a partir del 206 aC).
K'ung Fu Tse va ser un tradicionalista que propugnava un retorn als costums i ritus (li) del període auri de la dinastia Chou. Per aconseguir-ho proposa la restauració de l'ordre social recte (cheng ming, "rectificació") i l'educació del poble, basada en un govern inspirat en els principis d'humanitat i rectitud.
La rectificació començava per una tasca terminològica de restauració dels noms veritables de les coses; però aquesta "policia del llenguatge" tancava més amplis objectius, ja que la designació apropiada de les coses no era sinó condició per al coneixement de la seva exacta naturalesa i per a la restauració de l'ordre que els era consubstancial. Si no, el resultat és la confusió terminològica, el desordre ètic i l'anarquia política. Així s'entén llavors la seva emfàtica afirmació que "governar és rectificar".
El programa de rectificació comporta una doble estratègia. En primer lloc, cal posar el govern en mans d'homes superiors, virtuosos i instruïts (tal com va passar en l'Europa medieval i premoderna des del punt de vista de la relació entre polítics i juristes). Després, cal promoure l’educació del poble per mitjà de l'exemple, la "rectificació" de les relacions socials per restaurar els antics costums i la força de les lleis.
La idea de "rectificació" està íntimament associada a la de l'existència d'un ordre social que pot ser aprehès mitjançant l'observació de la naturalesa i de la societat. Aquesta forma de veure les coses es pot trobar també en la filosofia occidental , especialment en l'aristotèlica i tomista, que són les que fonamenten la teoria social europea entre els s. XIII i XVIII.
Si la "rectificació" constitueix la funció primordial del govern, el Li és el seu principal programa i mètode. En la filosofia política de Confuci, el concepte clau per assenyalar el estat d'harmonia social és Li. El tu- que pot ser traduït per costums, institucions tradicionals, "ritus" o cerimonial-és un codi no escrit de comportament i, en aquesta mesura, un factor de socialització i de disciplina social; un cop verificat, condueix a la societat i als propis individus a un estadi suprem d'harmonia exterior i interior que el confucianisme, al igual que en les al·legories europees dels segles XVI i XVII, s'identifica amb la música.
Quan gràcies a Li la societat es rectifiqui i es modeli, totes les persones ocuparan el seu lloc en l'ordre social i regnarà la pau i harmonia en tots els nivells de les relacions socials, tant en la família i l'amistat com en l’Estat. En aquest sentit, la societat és una xarxa organitzada i jerarquitzada de relacions.
dependent per complet de la direcció i del favor reals, estrictament vinculat a la llei i sense cap capacitat d'autonomia en els seus judicis.
El dret legislat ( fa ) ara s'independitza per complet i es posa per sobre del dret tradicional i de les costums ( li ). La llei passa a concretar les regles de disciplina social pròpies del mètode de govern ( shu ); les fa patents i d'obligat compliment.
Tal primat de la llei es plasma en una major dedicació del poder a l'hora de crear i difondre el dret (que passa de ser "natural" i "viscut" a "artificial" i "oficial"), així com en una exhaustiva organització de tribunals i instàncies d'aplicació del dret estatal, acompanyada de una política penal marcadament repressiva i disciplinària. D'altra banda, totes les idees que anaven en la línia de vincular el dret legislat a altres patrons de comportament (jurídics, ètics, rituals, etc ...) són obertament combatudes. Com deia Shang Yang, "una vegada establerta la llei, ningú ha de venir a emprenyar amb discursos moralistes”.
Aquesta mateixa exaltació del poder fa que tant la família com la política de pietat familiar quedin supeditades a l'Estat i el mateix succeeix amb l'ètica de les relacions interpersonals i amb la política de l'amistat. Amb això l'espai de la privacitat cedeix totalment el seu lloc a l'interès públic.
Com a conseqüència de tot això, els legalistes no només rebutgen la teoria que legitima la desobediència, tal com havia estat exposat per K'ung Fu Tse, sinó que també desautoritzen la possibilitat que els súbdits es pronunciïn críticament sobre els mèrits dels seus sobirans.
I gual que en l'absolutisme europeu, el dret passa a ser una activitat governativa complementada per la política, també aquí s’intenta complementar el fa amb "mètodes", amb un art de govern (el shu) que consisteix en un conjunt de regles que permeten al governant crear les condicions més convenients per al compliment de la llei i per al control dels oficials al seu càrrec. Aquests mètodes constitueixen la cara oculta i reservada de l'activitat de govern. I es proposen esbrinar la competència i serietat dels funcionaris, limitar el seu poder, resistir a l'adulació i acabar per no confiar en ningú. Màximes aquestes que el pensament polític europeu també va conèixer amb Maquiavel i (s. XV) i els teòrics del despotisme il·lustrat (s. XVIII).
EL LLEGAT DEL PENSAMENT POLÍTIC-JURÍDIC TRADICIONAL
Malgrat aquest impacte del legalisme, sobretot durant les fases més autoritàries de l'imperi, el confucianisme inspira permanentment el pensament polític i jurídic xinès. I el que és encara més important: modela l'imaginari social xinès sobre el dret i la justícia.
Powered by TCPDF (www.tcpdf.org)
Todos los derechos reservados Unybook Worldwide S.L. © unybook.com
HISTÒRIA DEL DRET
TEMA 2: ROMA: DE CIUTAT–ESTAT A VAST IMPERI BIPARTIT (OCCIDENT I
ORIENT)
Tractarem la mutació de les institucions polítiques i l’evolució de les fonts del dret al compàs de les noves circumstàncies territorials, socials, econòmiques i religioses d’una civilització.
HISTÒRIA
Ens centrarem en com canvien les institucions i les fonts en les diferents fases.
Història política romana Història del dret romà
Monarquia: 753 a. C – 509 a. C ARCAICA: 753 a. C – 265 a. C aprox
República: 509 a. C – 27 a. C (el segle I a. C de fet es força convuls pels triumvirats i es guerres civils)
PRECLÀSSICA: 265 a. C. - 130 a. C.
Principat (o alt imperi): 27 a. C – 235 d. C CLÀSSICA: 130 a. C. - 235 d. C.
Dominat (o baix imperi): 235 d. C – 476 d. C (per a l’imperi d’Occident, 1453 pe a l’imperi d’Orient) (el segle III d. C també és inestable i turbulent).
POSTCLÀSSICA : 235 d. C. - s. VI d. C.
DE DÉUS I HOMES
A Roma hi haurà un marcat teocentrisme des de l’inici (Monarquia) fins al final (Dominat). Però hem de tenir en comte que parlem d’un teocentrisme politeista que evolucionarà fins arribar al monoteisme cristià.
El pontífex (etimològicament: els que fan ponts; i com que saber travessar l'aigua era important va anar fent que cada cop fossin més poderosos) eren els que coneixien el que els déus volien i els conflictes es resolien mitjançant l’ interpretació del pontífex de que era el que deien els déus. Com els altres estrats no sabien quines eren les claus interpretatives del dret aquesta falta de comunicació contribuirà a la caiguda de la Monarquia (753 a. C )i al inici de la República (509 a. C).
Durant el Principat (27 aC) i el Dominat l'Emperador es considerarà una divinitat més.
integrum (revocació dels efectes jurídics d’un contracte que resultava injust per a una de les parts). Les diverses solucions s’anaven afegint al ius honorarium****.
Els factors que incideixen en l’evolució del dret al llarg de la República seran la creixent complexitat de la societat i del tràfic econòmic i les lluites socials i l’expansió territorial.
Amb aquesta expansió territorial sorgirà l’ius gentium (mínim comú denominador jurídic entre nacions) que es desenvoluparà en un pla diferent al ius civile que jutjava situacions jurídiques entre dues persones romanes. Suposadament els que gaudien de drets i deures (actius o passius) eren els ciutadans romans per lo que els llatins (el seu dret anirà evolucionant) i els estrangers no gaudiran d’aquests drets fins l’edicte de Caracal·la (any 212).
INSTITUCIONS I FONTS DEL MODEL REPUBLICÀ
SPQR: Senatus populusque romanus
Durant la República es van implementar les magistratures i els requisits d’aquestes eren:
- Elegibilitat : Poden accedir aquells que tinguin mèrits com diners, ciutadania i posició social
- Anualitat : Són magistratures d’un any
- Col·legialitat : S’ha de anar de dos en dos (per evitar l’abús del poder) i s'han de prendre les decisions de manera conjunta i si no hi ha acord es discuteixen fins que s'arriba a un acord.
- Caràcter honorífic : El càrrec s’exerceix per servei a la pàtria per lo que no cobren. Has de estar bé econòmicament per ser magistrat. Hi havia diferents classes de magistratures. o Cònsol : magistrat de més alt rang. o Edil :administració del mercat o Pretor : és el que decideix si un ciutadà pot anar a judici. Pot ser urbà o peregrí o Qüestor : és el que gestiona el cobrament de tributs i l’ordre social o Tribú: representant dels drets dels plebeus o Censor (de cens) : és el que regula els drets electorals cada 5 anys o Dictador: magistrat que actua en èpoques de turbulència política.
S’aconsegueix la consolidació d’un cursus honorum (línea dels càrrecs) ja que estaven esglaonats d’una manera que mai ningú podia començar la carrera política sent cònsol. Assemblees polítiques :
- Comicis : et vincules a cadascuna per les teves condicions econòmiques, ajut militar i tributació fiscal i les seves funcions eren escollir els magistrats i aprovar o discutir les propostes administratives que proposen els magistrats Per cúria: Formats per 4 antics grans grups ètnics de la Roma inicial. Per centúria: Formats per 100 ciutadans i són els que tenen el rol clau per l'elecció dels magistrats. Per tribu: Formats per 30 grans divisions de la societat.
- Senat : Assemblea on acabaven tots els que havien exercit una magistratura. Gaudia de un gran respecte per la experiència dels seus membres que havien ocupat càrrec polític. Tenien autoritats.
- Concilis de la plebs : Històricament havia estat marginada però el poble es va reivindicar i va aconseguir aquesta participació. Font : El vigor limitat de la llei escrita (dels comicis), dels senatconsults (normes del senat que no eren lleis però van adquirir la mateixa importància) o els plebiscits (normes de la pleb: en primer lloc van sortir per protegir a la pleb però van tenir etapes en que van tenir molt de poder)
Significats
Imperium : poder de coerció, autèntit poder de armes.
Potestas: facultat de exercir accions públiques
Auctoritas: respecte que inspira perquè té aquest punt de saviesa Todos los derechos reservados Unybook Worldwide S.L. © unybook.com
Trobarem la projecció d’aquestes magistratures sobre províncies (propretor, procònsol, governador), municipis i colònies ja que amb el pas del tems ja que Roma anava conquistant. S’havia consolidat un model eficaç d’administració territorial i local. Font: Desenvolupament del ius honorarium. Els pretors abans de ser elegits han de fer el seu edicte en el que diuen tot el que faran si són escollits. Amb el temps cada edicte es convertirà en una compilació de tot el que ja han dit els anteriors.
Si fem un balanç de com serà aquest sistema republicà podem dir que encara que el poder quedarà repartit, aquest estarà en mans de poques persones per lo que aquest model tindrà uns components aristocratitzats. Font: Els juristes s’encarregaran de l’integració i l’harmonització de les fonts. Ho enllaçaran tot. Hi haurà una articulació lliure i creativa de altres fonts que serà un àmbit autònom en el camp del dret (l’interpretació o ciència jurídica).
ALT IMPERI: TRANSFORMACIÓDE LES ESTRUCTURES
En arribar al s. 27 a.C comencem a veure com l’estructura republicana es recau amb la crisis causada per l’acumulació de poders per part dels magistrats. Aquesta crisis acabarà amb els triumvirats i la proclamació d’un sol líder, Octavi August.
Octavi August farà la seva legislació una ficció republicana ja que mantindrà en vigor totes les institucions de l’època republicana, però de manera que siguin inoperants o que recaiguin els poders sobre ell. Ell acumularà magistratures i mandats successius (per més d’un any) utilitzant com excusa que havia de governar els anys que necessités per millorar la societat. Apareix la noció de princeps , el primer ciutadà i de Principat.
Per tant s’obrirà el camí des de l’elegibilitat fins a la successió adoptiva. No parlem ja de poder hereditari sinó de que cada emperador nomenés el seu successor fins arribar a la successió adoptiva.
Cada cop tindrà més valor la llei com una mesura normativa emanada pel poder que s’aplicarà sobre la població. Com a exemple tenim les constitucions imperials que suposaran la intervenció decidida de l’emperador en l’àmbit del dret:
- Decrets : normes que han de obeir tots per ordre del emperador
- Edictes : Consisteix en fer conèixer a la gent una determinada norma, es a dir proclamar-la.
- Mandats : les ordres
- Rescriptes : significa tornar a escriure i bàsicament es que el emperador podia modificar les normes mitjançant aquests.
Es redimensionaran les assemblees. El Senat guanyarà poder però acabarà fent qualsevol cosa que li ordenés el emperador i els comicis continuaran existint però no serà per el bé dels ciutadans.
A més a més es configuraran províncies imperials (per o posició a les senatorials) i el fisc imperial que serà la caixa personal del emperador (diferenciat de l’aerarium Saturni, que era la històrica “caixa pública” de Roma.
Duran aquesta època tindrem un moment daurat de la interpretació i la ciència jurídica però més endavant seran posades sota tutela imperial a través de la “funcionarització” dels juristes que acabaran sent servidors de l’emperador.
L’emperador amb por de que els pretors segueixin afegint normes(que possiblement no li agradarien) fixarà /fossilitzarà les fonts. Dirà que ja no feia falta afegir-li més a l’edicte del pretor i establirà l’ edicte perpetu de Salvi Julià (130 d.C).
HISTÒRIA DEL DRET
TEMA 3: ELS POBLES GERMÀNICS: UNA RUPTURA AMB LA
ROMANITAT O UNA ADAPTACIÓN I PROJECCIÓ DEL SEU BAGATGE?
3.1 ITINERARI HISTÒRIC DELS POBLES GERMÀNICS, SOBRETOT DELS VISIGOTS
Els pobles germànics procedeixen del nord i est d’Europa, i es van desplaçar per culpa de la pressió demogràfica que hi havia per migrar, ja que van ser expulsats de la majoria de les terres, sumat a la fugida dels huns. Un dels pobles bàrbars, els gots, van distribuir les seves invasions en oest (ostrogots) i est ( visigots ).
Els fenòmens històrics no els podem situar en un moment concret, però durant els S. III i IV aC les fronteres romanes es van debilitant, i van entrant-hi persones estranyes. Els pobles germànics van aconseguir traspassar les fronteres romanes, però tenien uns trets que els diferenciaven molt d'aquesta societat com que eren nòmades i per tant no entenien el concepte de ciutat i tampoc els drets civils (no formaven part de la comunitat i tampoc compartien els deures) i no eren capaços d’entendre el monoteisme ja que la majoria eren politeistes i els que s’havien convertit al cristianisme ho feien a la seva manera. Els que més ens interessen són els visigots i aquests es basaven en l’arrianisme (no contemplava la santíssima trinitat, és a dir, el pare, el fill i l’esperit sant).
Donada aquesta purositat de la frontera Roam es veurà obligada a pactar amb aquests pobles. Amb els visigots faran els pactes (foedera) , entre els quals destaca un pacte militar del 418 on es comprometen a mantenir les fronteres de l’Imperi a canvi del permís per crear un regne autònom dins d’aquest
Existeixen unes diferències clares entre els romans i els visigots:
- Els pobles germànics es regeixen per vincles de sang , és a dir, per la vida en tribu o en família, on qualsevol problema implica tota la tribu (obligacions mancomunades ), però no tots els membres de la tribu han de pagar el mateix. Els romans segueixen vincles de ciutadania , entregant una quota igualitària a la societat pels afers públics, i mantenint la vida privada personal (obligacions solidàries ).
- En la política romana, s’estableix una jerarquia entre els càrrecs; no és igualitària. En canvi, els visigots tenien una assemblea igualitària que elegia el cabdill en temps de guerra, i s’ocupava dels afers de la tribu.
Poc a poc els visigots aniran adquirint influències romanes i canviaran aquest sistema. Aquesta romanització també afecta a la religió i cultura visigòtica, on el seminomadisme s’atura i es passa del politeisme a cristianismes “desviats”, fins arribar a un catolicisme radical.
L'any 378 dC hi ha la batalla d'Adrianòpolis, que es produeix perquè els germànics que ja estan a l'Imperi Romà i havien de protegir les fronteres d'aquests, consideren que els romans no els hi estan facilitant tots els aliments que havien pactat. Amb aquesta batalla fan un avís pels romans. Més tard, l'any 410 dC fan el saqueig de Roma, en el que saquegen i cremen gran part de la ciutat, i encara que gran part del centre neuràlgic estava a Milà, simbòlicament, és un cop molt fort. Això obliga a les autoritats imperials
a pactar. Per aquest motiu es decideix atorgar-lis una zona més a occident, per allunyar-los dels centres neuràlgics i en el cas dels visigots, amb el pacte realitzat l'any 418 entre el cabdill visigot Walia i l'emperador Honori se'ls assigna Aquitània (sud de la Gàl·lia), però s'acaba creant un regne dins de l'Imperi romà d’Occident. S'instal·len a Tolosa de llenguadoc. L’any 507 en sofrir una derrota davant els francs a la batalla de Vouillé els visigots s’instauraran en Toledo.
Fins a mitjan del s.VI hi haurà un període d’anarquia i patiran pressions dels astrogots. Finalment, l'any 589 dC, un dels dirigents visigots, Recard I, assumeix la religió ortodoxa, i per aquest motiu rep el suport del poble de la majoria del poble, que professava aquesta religió. Durant 120-130 anys aconsegueix un gran poder, que es caracteritza per una visió molt centralista i una aplicació del dret territorial.
Els visigots, tanmateix, no tenen gaire pes demogràfic ni cultural sobre la població Hispano-romana des que la conquereixen, i tampoc té molts efectes, amb l’excepció del Liber Iudicium durant l’edat mitjana.
3.2 CRÍTICA HISTORIOGRÀFICA: PROBLEMES SUSCITATS PELS POBLES GERMÀNICS I, EN
CONCRET, PELS VISIGOTS
Un dels problemes destacats en l’estudi dels pobles germànics és la falta de fonts directes en què basar- se, cosa que dóna lloc a l’ especulació , on les creences i ideologia dels historiadors oculten la història vertadera.
Això ha ocasionat molts dubtes entorn la història dels pobles germànics; com s’elaborava el mètode de repartiment de terres (hospitalitas) , si es seguien models de societat polítiques protofeudals (on grups populars com els thiufadii o gardingi donaven la seva fidelitat privada a la corona) , ...
Tampoc sabem si es van constituir entitats pròpiament estatals, o l’estructura de poder era intervinguda pels fidels (gràcies a l’Offitium Palatinum – consell del rei), si estava centralitzat, si tenia un poder efectiu,...
En quant al règim successori , no sabem si la monarquia visigòtica era electiva o hereditària; els conflictes entre els familiars del rei i els nobles que volen ser-ho ocasionen disputes successòries, cosa que va provocar que la invasió musulmana resultés més fàcil (crisi del model polític visigòtic).
Principals textos legals dels reis visigòtics: Codi d’Euric (476), Breviari d’Alaric II o Lex romana wisigothorum (506), Codex revisus de Leovigild (586), Liber Iudiciorum (654), ... El Dret oficial es pot aplicar amb criteris personals /nacionals (diferencia segons raça, religió,...) o territorials no se sap
Els rius Rin i Danubi eren la frontera natural de l’Imperi Romà.
Els huns faran una gran pressió sobre els pobles germànics i els empeny a buscar la seva supervivencia dins de les fronteres romanes.
A més dels gots altre pobles germànics com els burgundis, els francs, els vàndals, els saxons, els anglesos, els alans i els sueus.
LIBER IUDICIORUM, LLIBRE 2ON, TÍTOL 1ER, LLEI 11A
… això, malgrat que Recesvint havia imposat el mecanisme rescriptal com a únic mitjà per reblir llacunes legals (potenciant el rei en detriment de l’arbitri judicial)
“Que cap jutge no pretengui atendre cap causa que no estigui continguda en les lleis, sinó que el comte de la ciutat (comes civitatis) o el jutge, per ell mateix o per un executor seu, faci que ambdues parts es presentin davant del príncep perquè la cosa es conclogui més fàcilment i el criteri de la potestat reial estudiï la manera d’incloure en les lleis el plet originat.”
Recesvint com rei imposarà el mecanisme rescriptal (només el rei pot resoldre llacunes normatives). Com podem veure al text els jutges no han de pretendre resoldre coses que no estiguin normatitzades per lo que era un sistema rígid. Però tanmateix li diem la la paradoxa del Liber perquè el Dret visigòtic acabarà tenint un desenvolupament jurisprudencial molt flexible: Moltes adaptacions i canvis.
3.4 REFLEXIONS SOBRE LA LEGISLACIÓ D’ALTRES POBLES GERMÀNICS
Dels francs la llei sàlica és la més coneguda perquè més enllà de disposar l’exclusió de les dones al tron, constitueix un llistat de composicions.
Les composicions eren la quantitat de diners que havies de pagar per compensar un dany causat (les podem considerar com sancions o millor encara indemnitzacions). Havies de pagar en una quantitat proporcional al dany que havies causat.
Moltes lleis visigòtiques, sobretot de l’àmbit penal, també funcionaven amb règim de composicions que eren un reflexe del materialisme (no estaven contents amb els formalismes) i l’esperit igualitari (“ojo por ojo”) dels pobles germànics. Tenien una manca d’abstracció (les lleis; sancions o accions; s’aplicaven literalment) i una absència d’arbitri judicial (no tenen jutges).
Aquest pensament de cultura germànica s’utilitzarà en bastants normes de l’edat mitjana i es podrà veure reflectit especialment a l’Esglèsia i el seu règim d’ indulgències que es basarà en el model de les composicions (porcions de salvació eterna a canvi de pagament).
LIBER IUDICIORUM LLIBRE 12È, TÍTOL 3ER, LLEI 2A
Persecució d’heretgies; les sancions com a prova del materialisme dels pobles germànics (manca d’abstracció, també d’arbitri judicial).
Dels qui blasfemen contra la santa Trinitat. “Segons proclama la veritat del sagrat evangeli, una paraula injuriosa proferida contra un germà et fa reu de judici. Quant més la sentència de la ira divina no condemna el qui peca contra l’Esperit Sant? El mateix Salvador denuncia aquest pecat com a imperdonable tant en el present com en el futur. Per això, si algú blasfema el nom de Crist, Fill de Déu, i menysprea rebre com a aliment el seu sagrat cos i la seva sang, o es demostra que els ha llançats després de rebre’ls, o profereix alguna blasfèmia injuriosa contra la santa Trinitat, o sigui, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, que aleshores, per instància del sacerdot o del jutge de la ciutat, poblat o territori en el qual s’hagi produït aquest mal, el blasfem sigui sotmès a 100 assots un cop decalvat, i, bo i encadenat, sigui castigat amb la dura pena d’un exili perpetu. Tanmateix, els seus béns romandran sota la potestat del príncep de manera que restin incommovibles sota el dret d’aquells a qui la potestat reial decideixi conferir-los.”
Penes per aquels que gossin de blasfemar contra la santa Trinitat. Fixem-nos que les penes del món germànic moltes vegades tenen una dimension col.lectiva ja que signifiquen la confiscació I l’exili per l
oque priven el culpable I també el seu linatge de mitjans de subsistència presents i futurs. També podem veure el materialisme reflexat a aquesta llei ja que els seus bens romandran sota la potestat del Príncep.
3.5 RELACIONS ENTRE ESTRUCTURES POLÍTIQU ES I ESGLÈSIA
Després de la guerra civil (on hi ha moltes confiscacions a institucions eclesiàstiques) la monarquia vol congraciar-se amb l’Església, així que al III Concili de Toledo (589) Flavi Recared es converteix al catolicisme.
El monarca adquireix la regalia (dret exclusiu de la monarquia) de nomenar els bisbes; trenca amb la doctrina del Concili de Nicea (325).
Com que la importància l’arquebisbe de Toledo és molt gran, s’atorga una primacia (poder superior jeràrquicament) a la seu de Toledo, i hi ha un anhel d’autonomia respecte el Papat (aliat amb l’Imperi Bizantí).
El rei obté el poder d’enunciar una legitimació/ proposició (marc general o discurs d’obertura d’una matèria) als concilis eclesiàstics. Per la seva part els dignataris estatals (ex. Fiscals del regne) també podran participar en el procés deliberatiu dels concilis.
L’Església té la potestat per que els bisbes puguin excomunicar (retirar del tràfic jurídic, incloent institucions del dret canònic) els oficials o funcionaris que hagin actuat incorrectament. També se li dóna el poder d’incidir en la regulació d’accés al tro i qualificar de sacrilegi que el rei violi la fe dels seus súbdits (IV Concili de Toledo – 633). A més a més entra com a entitat terratinent amb intervenció activa en l’administració i vida política.
Es canvia la dimensió de la idea d’una monarquia electiva, i l’Església efectua la unció dels reis; el rei Wamba va ser el primer (s.VII)
Isidor de Sevilla , la col·lecció de cànons Hispana , les Etimologies , les Sentències , De viris illustribus o la Historia Gothorum
LIBER IUDICIORUM LLIBRE 2ON, TÍTOL 1ER, LLEI 28A
- Clau: il·lustració magnífica de la simbiosi Església-poder polític
De la potestat concedida als bisbes per a amonestar els jutges que jutgin injustament. “Els sacerdots de Déu, als quals fou encomanat per obra divina que tinguessin cura dels oprimits i dels pobres, els exhortem per Déu que amonestin amb pietat paternal els jutges que oprimeixen els pobles amb judicis perversos, de manera que hagin d’esmenar amb una sentència millor allò que han jutjat malament. I si aquells que exerceixen la potestat judicial o bé han jutjat malament una causa o bé volen donar a algun afer una sentència perversa, aleshores el bisbe en el territori del qual això s’esdevé, després de convocar el jutge mateix que és titllat d’injust i els sacerdots i altres barons idonis, conclourà el plet amb tota justícia juntament amb el jutge, amb una sentència comuna. I si el mateix jutge, mogut per una perversa obstinació, malgrat les exhortacions del bisbe, no volgués reformar, per millorar-lo, el judici injust que havia donat, aleshores el bisbe mateix podrà emetre sentència sobre la causa de l’oprimit, de manera que haurà de fer constar en una fórmula especial del seu judici allò que el jutge hagi sentenciat perversament i allò que ell hagi corregit. I així, que el mateix bisbe tingui cura de fer arribar a la nostra presència tant la persona oprimida com el judici que ell ha emès sobre la causa de l’oprimit per sotmetre-ho a examen, de manera que el pronunciament gloriós de la nostra serenitat confirmi quina de les parts té la raó.”
HISTÒRIA DEL DRET
TEMA 4 L’EXPANSIÓ DE L’ISLAM I ELS SEUS
EFECTES A EUROPA LA CONVIVÈNCIA (IL·LUSÒRIA O REAL?) DE DIVERSES
COMUNITATS I DIVERSOS RÈGIMS JURÍDICS EN UN MATEIX TERRITORI: APLICACIÓ PERSONAL
VS. APLICACIÓ TERRITORIAL DEL DRET
Islam: Que s’entrega o es sotmet a Déu. Té vincles molt forts amb el cristianisme.
Ells consideren als cristians com uns desorientats
Mohamed: Qui revela la veritat de Crist
MAPA: LA EXPANSION ISLÀMICA (632-750): CONSEGUEIX UNA GRAN EXPANSION. RAPIDESA PER LA FORÇA DE LA FÉ I VA HAVER UNA CONDICIÓ MOLT PROFUNDA PER PART DELS FIDELS. TOTES LES ZONES ESTAVEN MOLT DIVIDIDES (DIFERENTS CREENÇES), VA SER MOLT FÀCIL QUE ELS ISLAMISTE DOMINEIXIN EN AQUESTS TERRITORIS
LA RÀPIDA INVASIÓ MUSULMANA D’HISPÀNIA ( S. VIII)
Expansió molt rápida. Accés dels musulmans a la península per les disputes successòries al tron visigòtic: Wamba (672-680) → Ervigi (680-687) → Ègica (687-702) → Vitiza (702-710) → Akhila (↓)
- Rapidesa per la força de la fe i va haver una condició molt profunda per part dels fidels. Com totes les zones estaven molt dividides (diferents creences), va ser molt fàcil que els islamistes domineixin en aquests territoris. Es tractava d’una invasió no una conquesta (Guerra).
- Personatges claus de la invasió: Tarif, Tarik, Musa ibn Nusayr (governador omeia de Kairouan) i son fill Abd-el-Aziz
- Van tenir la complicitat de les comunitats jueves , molt maltractades ja en el passat pels visigots
Normalment, amb l'entrada dels musulmans, els cristians no es resistien i signaven capitulacions. Si aquestes es signaven sense resistir ( ahd ) eren més benvolents, i en canvi, si es signaven després de resistir ( suhl ) eren molt més dures.
Cal remarcar que l'Antic testament tant pels cristians, com pels jueus, com pels musulmans era igual. Als cristians i als jueus se’ls considerava pobles del Liber. Aquest bagatge comú feia que es tinguessin un respecte els uns amb els altres. Els cristians i els jueus queden com a dimmís (tributaris), i els convertits a l'Islam s'anomenaven musalima (primera generació) i muladis (a partir de la segona generació). Sobretot es van convertir els cristians.
Tot i aquesta ràpida expansió van patir ràpides dissensions dins del bàndol ocupant. Això va produir-se perquè en els berbers, població nòmada, se'ls atribuïen les terres més dolentes, i no les ciutats. Per
aquest motiu, hi va haver una revolta dels berbers l'any 740, i per tant, se'ns planteja que en aquest moment es donava més importància als interessos materials i la jihad (guerra santa) quedaria en un segon terme. Aquesta inestabilitat perdura fins el 756. Per tant, la força de la jihad quedava en entredit quan s'interposaven aquests interessos econòmics. Aquestes dissensions també es trobaven a la seu del califat (líder polític i espiritual), ja que els omeies estaven en declivi i els abbàssides els reemplacen en el califat, canviant la seu de Damasc a Bagdat.
En canvi en les costat dels cristians: Els francs aturen l'expansió musulmana a Europa amb Carles Martel i arriben a Potiers l'any 732. A Espanya Pelayo i Alfons es fan forts a Astúries. Aquests francs ocupen el Nord de Catalunya i van reconquerint la Península: Girona, Barcelona, …
ETAPES DEL PODER MUS ULMÀ (POLÍTIC I/O RELIGIÓS) A HISPÀNIA ( I)
Regnes de taifes: Divisions
Almohades I Almoràvits: Venen del Nord d’Àfrica per a reforçar la fe dels musulmans peninsulars en etapes en que aquests havien estat molt influenciats pel cristianisme
Els peninsulars tenien etapes en que estaven amb molt fe i etapes en que es veien influenciats pel cristianisme.
L’omeia Abd al Rahman I, proclamat emir i rei, crea l’emirat de Còrdova (756-929). Un emir és un càrrec amb autonomia política però no religiosa. Donat que aquest únicament té poder polític està subjecte al califat (poder polític i religiós). Aquest califat es trobava a Bagdad. Els omeies es van establir a Hispània, quan van ser enderrocats pels abbàssides.
Abd al Rahman III s’independitza religiosament de Bagdad i s’autoproclama califa, i per tant, passa a tenir poder polític i espiritual. El seu poder també es projecte sobre el Magrib. Amb ell i amb el seu fill, Al Hakhem II, hi ha la màxima esplendor del califat de Còrdova (929-981). Tot i això, després d'aquests dos califes els succeeixen altres califes que no estan tant preocupats pel poder i cedeixen part d'aquest a Almanzor, que acaba proclamant una dictadura de fràgil legitimitat amb Ibn Abi Amir (Almanzor) i el seu fill (981-1008). Després d'aquesta dictadura, en un marc de sublevacions, s’aboleix el califat de Còrdova l'any 1031.
Una vegada abolit el califat reapareixen les dissensions ètniques diferents (àrabs de Iemen i Síria, berbers, eslaus, ...) van apareixent i donen lloc als diferents regnes de taifes (divisions)(1031-1086). Tot i això, en aquest moment, Toledo cau a mans d'Alfons VI l'any 1085. Això és així perquè es una època en la que el cristianisme està creixent a Europa. No va ser una lluita cruent, sinó que Alfons VI ja va entrar com a vencedor a Toledo. A Toledo hi havia un mosaic de cultures: cristians, jueus, mossàrabs (cristians que segueixen els costums dels àrabs) i musulmans. De l'any 1086 al 1144 hi ha l'ocupació almoràvid (venien del Nord d’Àfrica per reforçar la fe dels musulmans peninsulars en etapes en que aquests havien estat molt influenciats pel cristianisme), de nòmades del Sàhara, que intenten reconquerir Hispània. Els almoràvids posen els peus a Espanya amb la rehabilitació de la jihad. Tot i això, un cop aquí a Hispània tornen a preocupar-se més per interessos materials, deixant a un costat la jihad. Al llevant peninsular es va mantenir l'efímer “regne” autònom de Rodrigo Díaz de Vivar, conegut com el Cid, del 1094 al 1102. Es parla molts cops de la reconquesta realitzada pel Cid, encara que hi ha fonts que indiquen que va donar suport a ambdós bàndols.
