¡Descarga Dret públic 2 y más Ejercicios en PDF de Derecho solo en Docsity!
Reglaments.
Normes jurídiques que tenen un rang jeràrquic infralegal (per sota de les normes de rang legal). Les
aprova el govern, exercint potestat normativa pròpia; No participa el parlament en cap moment, ni
tampoc amb un control posterior. Quan es diu que l’aprova el govern pot referir-se: Al president, als
ministres o al consell de ministres. Hi ha un ordre jeràrquic entre reglaments; Els propis reglaments
estan ordenats entre ells jeràrquicament. Els superiors son els decrets () que son aprovats per el
president del govern o el consell de ministres (amb peu d’igualtat). En segon lloc; les ordres dels
ministres (ordres ministerials).
El procediment de elaboració de reglaments no esta contemplat a la constitució, es troba en ??. El
Procés d’elaboració s’inicia amb un projecte de reglament, desprès s’ha de fer un informe de la seva
necessitat y oportunitat (justificar necessitat per regular); ha d’incorporar una memòria econòmica
(avaluar els costos econòmics que implica aquella regulació). Addicionalment, dins de la elaboració, hi
ha un tràmit de informació publica i d’audiència a persones interessades; el que es busca es que la
ciutadania pugui fer propostes o donar la seva opinió sobre la regulació. Un cop aprovada s’ha de
publicar vàlidament per tenir/produir efectes.
Els reglament es poden classificar en funció a on produeixen efectes o segons quin sigui els seu àmbit
d’aplicació.
Segons aquest criteri hi han dos tipus:
- Reglaments que produeixen afectes interns a nivell administratiu (admin. publica), aquests son
normalment les ordres ministerials.
- Els que tenen efectes externs a la administració pública, i aplicar-se a tota la ciutadania, en
general, aquest habitualment s’aproven com a decrets del consell de ministres.
Un altre mètode de classificació guarda vinculació entre reglament i la llei. segons aquest criteri hi ha:
- Reglaments executius. Desenvolupen una llei específica. Límits: els marca la llei que
desenvolupa.
- Reglaments independents. No concreten cap llei específica. Límits: no tenen cap límit regulatori,
excepte aquelles matèries que la constitució diu que es regularan a través d’una llei.
El control que fan els tribunals de la validesa dels reglaments.
En cas de que un tribunal o magistrat consideri que un reglament es il·legal o inconstitucional, pot no
aplicar-lo en el cas concret concret que estigui resolvent.
La anul·lació de reglaments la fa la jurisdicció contenciosa-administrativa, sigui el tribunal superior de
justícia per els reglaments autonòmics o bé el tribunal suprem per aquells estatals. Excepcionalment el
tribunal constitucional, pot anular un reglament si la única vulneració es amb la constitució.
Dret internacional/universal i dret internacional/regional europeu
El dret internacional, que s’acorda entre estats i organitzacions internacionals. S’elabora a traves dels
tractats internacionals. efectes de la participació del estat Español en aquest dret es pot distingir en tres
tipus de tractats:
- Els tractats que atribueixen a una organització internacional competències regulades a la
constitució Espanyola. Per tal de que l’estat espanyol pugui participar en aquest tractat
internacional, ha de haver-hi una autorització prèvia parlamentaria que s’ha de fer a traves de llei
orgànica.
- Els tractats que afecten a una sèrie de matèries especialment protegides per la constitució al
article 94 (1); (copiar). Particularitat; no es demana una llei orgànica com autorització. nomes es
demana una prèvia autorització de les corts (debat i votació amb majoria favorable), sense cap
caràcter formal.
- Els tractats que no estan al article 94.1. Article 94.2.
Els tractat sempre son signats internacionalment per el govern.
Un cop que el govern estatal signa un tractat i es fan els tràmits convenients, s’ha de fer un procés de
ratificació, que formalment esta atribuït al rei (art. 63.2).
Desprès s’ha de fer una publicació integra (art.96) i un cop publicat el tractat passa a formar part de
l’ordenament jurídic espanyol.
Posició jeràrquica i relació amb les fonts del dret interns; tenen rang legal (queden per sota la constitució
i al mateix nivell que les lleis i els decrets legislatius i decrets llei). la seva relació amb les fonts de rang
legal es especial.
Especialitats:
- Una norma de rang legal que sigui posterior en el temps que el tractat no pot modificar ni derogar
el tractat. les regles de modificació o de la seva derogació, les conte el propi tractat, i per tant una llei nacional no podia afectar aquets àmbits.
- Si hi ha una llei o una norma de rang legal posterior en el temps que es incompatible amb el
tractat, es la nova llei o la nova norma de rang legal la que s’ha d’inaplicar per part de la
jurisprudència.
El dret internacional s’incorpora al ordenament intern, esta sotmès a la constitució incondicionalment.
però amb les lleis o normes de rang legal posteriors hi ha la impossibilitat de la seva modificació.
El dret de la unió europea es un dret internacional especial que s’aplica nomes as estats membres de la
UE. a efectes de les fonts del dret te la particularitat de que es composa de; Dret primari/originari que
constitueix la UE, aquest trats internacionals son dos:
- Es dóna preferència l’home sobre la dona. Dins les persones del mateix sexe, la preferent seria
la de major edat.
- S’exclou de la línia successòria als eventuals hereus que hagin contret matrimoni en contra de
la voluntat expressa del rei o de les corts generals.
- Si no hi hagués hereu, seran les corts generals qui decidiran què fer en funció d’allò que més convingui als interessos d’Espanya
La Regència:
Està regulada a l’Art 59 de la Constitució Espanyola (CE). És la institució per mitjà de la qual
està previst que es desenvolupin les funcions de cap d’estat quan el titular estigui impossibilitat.
Té caràcter provisional, només es desenvoluparà pel temps que durin les causes que l’han motivat: minoria d’edat o inhabilitació del monarca. El rei seguirà sent el cap d’estat però serà
una altra persona la que exercirà les seves funcions.
- Si el monarca és menor d’edat, el titular de la regència és el pare o mare del menor, o el
parent de major edat pròxim en la línia successòria. Aquests, realitzaran les tasques pròpies de la regència.
- En cas d’inhabilitació, el regent-hereu, serà el príncep o princesa, sempre i quan sigui
major d’edat. En cas de la inexistència de fills o en cas que siguin menors, la regència correspon als pares del monarca, si els té. En cas negatiu serà el parent de major edat en
la línia de successió el titular de la regència
Casa Reial.
L’art. 65 és el referent a la Casa Reial, l’òrgan administratiu auxiliar que dóna recolzament al rei
per l’exercici de les seves funcions. És una administració pública especial, ja que a diferència
d’altres, no s’accedeix per mèrits, sinó per decisió unilateral del rei.
El nomenament dels membres de la casa reial els fa el rei o reina de forma unilateral (que no és
negociat). Aquesta és la única funció del rei amb efectes jurídics i no simbòlics reconeguda a la
Constitució. La resta de funcions són simbòliques.
Prerrogatives del Cap d’Estat.
(També tenen prerrogatives els membres del govern, altres càrrecs públics). Aquesta és una
condició privilegiada que reconeix l’ordenament jurídic a algunes persones per raó del seu càrrec
públic. Són privilegis que guarden relació amb el càrrec.
El cap d’Estat és inviolable i irresponsable jurídicament.
- La inviolabilitat implica la immunitat davant la legislació penal, administrativa, sancionadora o
civil. És a dir, no pot ser detingut, jutjat ni cridat com a testimoni en un judici. No se li aplica
tampoc la legislació penal que implicaria la seva detenció ni tampoc la normativa que implicaria que fos jutjat ni ser testimoni.
- La irresponsabilitat implica que no respon dels seus actes, no se li pot exigir responsabilitat
sobre les seves accions. Per solucionar la irresponsabilitat, qui assumeix la responsabilitat
dels actes del rei i sobre qui cauran els efectes jurídics és la persona o el càrrec que refrenda la seva actuació. Les persones que poden refrendar al rei i, per tant, assumir responsabilitats
són els membres del govern o el president del congrés de diputats, dependrà de la matèria a tractar. Cal dir que només es refreden els actes realitzats pel rei en el compliment de les
seves funcions constitucionals. L’única excepció a aquest refrendament és el nomenament i cessament del càrrec del personal de la casa reial (és una decisió unilateral del rei) i també
alguns càrrecs de personal militar. L’actuació de refrendament, que allibera de tota
responsabilitat al rei, s’explica en la mesura que les funcions del monarca són obligatòries constitucionalment, no s’hi pot negar.
Principals funcions i obligacions del rei: (art. 62) No s’hi pot negar a dur-les a terme.
1. Nomenament del president de les CCAA. La persona que el Parlament autonòmic designi com a
president, haurà de ser formalment nomenat pel rei.
2. Nomenar i cessar al president del govern estatal. Formalitza i fa oficial tant el cessament com el
nomenament
3. Nomena i cessa a la resta de membres del govern estatal a proposta del president. 4. Nomena altres autoritats de l’Estat, com als membres del Tribunal Constitucional 5. Sanciona i promulga les lleis, en l’última fase de l’elaboració de lleis 6. Comanda les forces armades 7. Assumeix la representació de l’Estat en les relacions internacionals i acredita als representants diplomàtics.
*Té més funcions, aquestes són només les més rellevants
2.2. Les Corts Generals.
Regulades de l’Art. 66-96 (Títol III) CE, que les defineix com l’òrgan que representa al poble espanyol.
Cort general és el nom que rep el parlament estatal en el sistema institucional espanyol, i és un òrgan
El senat és escollit per 4 anys. La legislatura dels senadors acaba 4 anys després de la seva elecció o el
dia de la dissolució de la cambra.
Prerrogatives dels parlamentaris: Els parlamentaris tenen un règim especial amb més garanties i
protecció o blindatge respecte d’altres persones o altres càrrecs. Les prerrogatives són normes
objectives (no drets o privilegis) referides als diputats i senadors un cop adquirida la condició plena de
parlamentaris. La finalitat de les prerrogatives és la de garantir el desenvolupament i l’exercici normal de
les seves funcions.
A més, les prerrogatives són irrenunciables, és a dir, la resta d’institucions i persones han de respectar-
les.
Aquestes són:
- L’article 71.1 disposa que les Corts són inviolables. Aquesta inviolabilitat no és absoluta com en
el cas del rei, sinó que és matisada. Els parlamentaris no són perseguibles en termes jurídics, no se’ls
pot exigir responsabilitats, per les opinions o votacions realitzades durant l’exercici del seu càrrec a la
cambra. En aquestes situacions no seran perseguits penalment, administrativament o civilment. Aquesta
prerrogativa s’estén més enllà del seu mandat o legislatura, però només és referida a les seves
actuacions a la cambra
- Prerrogativa d’immunitat (71.2), que es refereix a la impossibilitat de detenir o processar als
parlamentaris durant el seu mandat. Cal mencionar que hi ha una excepció, en els casos de delictes
flagrants. Es podrà processar al parlamentari quan estigui realitzant un delicte immediat, quan l’estigui
cometent. En aquest cas pot ser processat, però es requereix que la cambra corresponent doni la seva
autorització, el denominat suplicatori. L’autorització la demanarà l’autoritat judicial competent, el Tribunal
Suprem, a la cambra corresponent. Un cop demanada, hi ha un termini de 30 dies per emetre un
informe i votar en el ple de la cambra si s’accepta o no la sol·licitud. Si passen 30 dies i no s’han
pronunciat o l’han denegat, s’entén denegat el suplicatori. Si es concedeix, aquell parlamentari podrà ser
processat.
- Tenen un aforament especial (71.3), que es refereix al fet que no qualsevol tribunal o jutge pot
instruir les seves causes o processar-los. Serà el Tribunal Suprem l’únic competent per instruir o
ajusticiar les causes penals contra parlamentaris. Els parlamentaris autonòmics respondran davant dels
Tribunals Superiors de Justícia. Cal dir que són protegits perquè representen la voluntat popular.
Els òrgans de la cambra. (NO ENTRA)
Les cambres estan compostes per òrgans específics. Hi ha dos tipus d’òrgans a les cambres.
- Òrgans de govern Són òrgans de gestió, d’organització de l’activitat de la cambra. Estan composats pel president/a de la cambra, per la mesa i pels portaveus. El president/a de la
cambra, un òrgan unipersonal que s’encarrega de la direcció i la representació de la cambra. Aquest president és escollit pels propis membres de la cambra i les seves funcions, regulades
als reglaments parlamentaris, són bàsicament dirigir el funcionament diari i ordinari. La mesa, és
l’òrgan col·legiat rector en cada una de les Cambres. Aquest òrgan s’encarrega de dirigir l’activitat de la cambra. La mesa la formen el president de la cambra, quatre vicepresidents (2 al
senat) i 4 secretaris. La mesa s’escull pels membres de la cambra en una sessió planaria,
garantint la pluralitat de les forces polítiques. Aquest òrgan col·legiat organitza les sessions de la cambra, elabora pressupostos i decideix sobre la tramitació d’escrits i documents, per exemple,
participa en l’elaboració de lleis. La junta de portaveus, l’òrgan representant dels grups parlamentaris. Està composada pels portaveus de cadascun dels grups parlamentaris, que són
un grup de diputats o senadors que comparteixen la mateixa ideologia i partit polític. Aquest, es un òrgan consultiu, no realitza funcions directives, només se li fan consultes.
- Òrgans de treball S’ocupen de l’organització específica, fan tasques concretes de l’activitat parlamentària. Està format pel ple i per les comissions.
El ple és la reunió de tots els membres de la cambra i és l’òrgan que té assignades les principals funcions del parlament, independentment de la matèria a tractar. Per exemple, elaboren
legislació i s’ocupen del control del govern.
Les comissions no es refereixen a la totalitat dels membres de la cambra, sinó a un òrgan col·legiat de treball que reprodueixen a menor escala el Ple de la cambra. És un òrgan composat
d’un nombre limitat de membres, amb la finalitat que treballin matèries específiques. En el seu funcionament reprodueixen l’estructura de la cambra; hi ha un president, un vicepresident, una
mesa, secretaris... Addicionalment, es podran crear comissions mixtes congrés-senat. A més, les comissions poden ser permanents, constituïdes per tota la legislatura, i no permanents, creades
per un determinat treball i que s’eliminen quan aquest finalitza.
Dissolucions de les cambres.
En principi, la creació o formació de cada cambra està destinada a durar 4 anys, el temps que dura una
legislatura, si no hi ha cap incidència que provoqui la dissolució anticipada. Per tant, no hi ha possibilitat
d’allargar la legislatura, però si d’acurtar-la.
Quan no ha investidura del president passats dos mesos des de l’intent d’investidura.
Quan es sol·licita una reforma a la totalitat de la constitució.
Quan finalitza la legislatura, als 4 anys. (Dissolució ordinària).
Pot finalitzar abans si el president sol·licita una dissolució anticipada, tal com ho preveu la Constitució a
l’Art. 115. Cal dir que el president no podrà fer ús d’aquesta facultat quan estigui en tràmit una moció de
censura. Les eleccions s’han de fer entre 30-60 dies posteriors a la dissolució.
2.3.El Govern. Títol IV Constitució.
4. L’última causa no és directa, sinó per problemes en la presidència. Quan el president
deixa el càrrec, els ministres perden la seva condició de ministres. El president deixa el càrrec per la mort, la dimissió voluntària, o perquè s’ha adoptat al Parlament una
moció de censura o s’ha rebutjat una qüestió de confiança.
Aquests ministres tenen per funció principal desenvolupar el programa polític, fixat pel president, en el seu ministeri, si té cartera. També exerceix la potestat reglamentària
organitzativa, poden dictar ordres ministerials amb efectes interns a l’administració ( ad intra ).
Els membres del govern tenen aforament penal. Només seran processats davant del Tribunal Suprem o dels Tribunals Superiors de Justícia. A més, els membres estan subjectes a règim
d’incompatibilitat, a l’exercici del seu càrrec no podran realitzar activitats públiques o privades que puguin entrar en contradicció o impliquin conflicte d’interessos amb el seu càrrec. Cal dir que
aquest règim d’incompatibilitat està limitat a dos anys després del càrrec. L’art. 98.3 afirma que:
“Els membres del govern no podran exercir altres funcions representatives ni qualsevol altra funció publica que no derivi del seu càrrec, ni cap activitat professional o mercantil”
Els membres del govern estan subjectes als principis de bon govern en l’exercici del seu càrrec. Aquests principis estan contemplats a la llei 19/2013 de transparència, on s’esmenta que la seva
actuació ha de ser imparcial, objectiva, transparent...
Nomenament dels membres del Govern.
Després de les eleccions, és responsabilitat del congrés de diputats escollir president. El primer
pas consisteix en reunions dels diputats amb el rei. El rei es reuneix amb representants dels
diferents partits polítics que tinguin representació al parlament. En segon lloc, el rei fa una
proposta de candidat amb certa base i el president del congrés s’encarrega de refrendar
aquesta proposta i de presentar-la al congrés. El candidat haurà de presentar el programa
polític de govern que vol constituir davant del congrés i sol·licitarà la confiança de la cambra.
Després, es farà un debat en una sessió planària i una votació. Es podrà votar a favor, en
contra o abstenir-se.
En la primera votació que es faci, perquè hi hagi investidura, es requereix majoria absoluta
favorable del total de la cambra. Si aquesta majoria és favorable, s’atorgarà la seva confiança
al candidat i serà nomenat formalment pel rei. Si aquesta majoria no prospera, hi haurà un
termini de 48h on es farà una segona votació. En aquest cas es requerirà majoria simple. Si
tampoc hi ha una votació favorable, durant un termini de 2 mesos es podran presentar nous
candidats, que poden no ser membres del congrés. Si un cop passats dos mesos des de la
primera votació no s’ha presentat ningú que hagi obtingut majoria favorable en la primera o
segona votació, el president del congres li presenta al rei la dissolució de les corts. Les corts es
dissolen, es convoquen eleccions i es constitueixen noves corts que hauran de fer una
investidura. Si el primer candidat obté majoria favorable, serà formalment nomenat pel rei,
que serà refrendat pel president del congrés.
La resta de membres del govern són nomenats a proposta del president del govern. Aquesta
proposta serà dirigida al rei perquè faci formalment el nomenament. En aquest cas, la seva
actuació estarà refrendada pel president.
Funcions del Govern:
- Direcció política de les administracions públiques
- Iniciativa legislativa, pot presentar un projecte de llei
- La iniciativa en les reformes constitucionals
- Potestat legislativa impròpia de normes amb rang legal (decret llei i decret legislatiu)
- Potestat normativa pròpia. Té la potestat de dictar reglaments
- Pot impugnar davant del poder judicial, és a dir, pot presentar recursos, actes i resolucions de les institucions autonòmiques
- Dirigeix la política exterior i interior
- Té funcions en matèria de defensa. Participa en missions dins i fora de l’Estat
- S’encarrega d’organitzar internament l’administració pública. Pot crear noves administracions, canviar competències...
El Govern dirigeix la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de
l’Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentaria d’acord amb la Constitució i les
lleis (Art.97).
Moció de censura i Qüestió de confiança:
Aquestes, són dues circumstàncies que impliquen el control parlamentari del govern, són
mecanismes de control i d’exigència de responsabilitat política.
Moció de Censura: És un dels mecanismes d’exigència de responsabilitat política al Govern,
que es contempla a l’Art.113. Cal dir que la moció de censura és constructiva. Això implica que
el Parlament rebutja al president actual i en proposa un candidat alternatiu. Aquest
mecanisme el té a disposició el Parlament quan creu que ha de substituir al president. Implica
la impugnació del president amb una substitució. Per a què aquesta mesura sigui vàlida s’ha de
presentar com a mínim a petició del 10% de diputats i s’ha d’obtenir majoria favorable perquè
sigui censurat. Un cop presentada la moció, poden succeir dues situacions després de la
votació planaria:
- Que la moció de censura sigui aprovada per majoria absoluta. En aquest cas, el president i tots els membres del govern presenten la seva dimissió al rei i, directament, es considera investit pel congrés el candidat proposat, que haurà de ser nomenat formalment pel rei
- Quan es fa el debat, no s’arriba a la majoria absoluta necessària. En aquest cas, s’entén desestimada o rebutjada la moció. Les conseqüències de no arribar a la majoria necessària son dos. Primer, el president del govern no perdrà la seva condició de cap de govern. La segona, que els membres que van presentar la moció de censura, no podran presentar una de nova durant aquella legislatura per no bloquejar l’activitat parlamentaria.
- En primer lloc, els que són pròpiament poder judicial; jutges i magistrats. Són un cos especialment independent, ja que no poden rebre ordres directes de cap superior jeràrquic, tot i que la seva actuació podrà ser objecte de control.
- En segon lloc, els que no fan tasques relacionades amb la justícia, aquells que no realitzen tasques jurisdiccionals, però presten el seu servei en jutjats i tribunals. Són la oficina judicial, una infraestructura de personal que presta assistència material als jutges i tribunals. Per exemple, s’ocupen de la tramitació de documents o realitzen serveis administratius. Aquest cos de l’administració és totalment dependent i està subjecte a les ordres dels seus superiors jeràrquics, a diferència del personal que realitza tasques jurisdiccionals.
El poder judicial el que fa és resoldre conflictes aplicant el dret. Aquesta aplicació del dret fa que es puguin distingir en diferents tipus de branques jurisdiccionals, una forma d’especialitzar-se segons la branca del dret o la matèria jurisdiccional.
- Hi ha la jurisdicció ordinària, on trobem els jutjats o tribunals especialitzats segons el tipus de dret que apliquin, de la matèria jurisdiccional. Existeixen quatre ordres bàsics: penal, civil, social, contenciós-administratiu.
- Existeixen jurisdiccions especials, aquelles que no estan relacionades amb una branca del dret, sinó que existeixen per qüestions específiques. F 0 A 7Tribunal Constitucional F 0 A 7Jurisdicció militar F 0 A 7Jurisdicció comptable, aquella exercida pel Tribunal de Cuentas o la Sindicatura de Comptes. Aquests realitzen tasques d’inspecció o control comptable de les Institucions Públiques o relacionades amb aquesta.
2.5. Tribunal Constitucional.
Aquest no és un òrgan que exerceixi funcions jurisdiccionals ordinària. El que fa és:
- Anul·lació de normes contràries a la constitució, funció de garantia de la constitució. Aquesta és la seva funció general, garantir el respecte a la Constitució amb caràcter general per tots els poders públics sigui anul·lant normes inconstitucionals o bé tutelant els drets de les persones que reconeix la constitució.
- No només anul·la les normes contràries a la constitució si no que també dona protecció als ciutadans que veuen vulnerat alguns dels seus drets fonamentals.
Especialitats del règim del TC. No és un òrgan que estigui governat pel consell general del poder judicial. El TC només resol els conflictes aplicant la constitució i si és el cas, el corresponent Estatut d’Autonomia. No aplica cap altra norma de l’ordenament jurídic. El Tribunal Constitucional està contemplat a la constitució, però el seu règim jurídic es desenvolupa a la llei orgànica del TC. Aquesta llei orgànica, la seva darrera modificació important es va fer l’any 2015, també a través de llei orgànica per tal d’atribuir al TC la competència per suspendre de les seves funcions els càrrecs públics que incompleixin pronunciaments del TC.
Els membres del TC es diuen magistrats , però no són necessàriament magistrats tal i com s’entén dins el poder judicial. El TC està compost de 12 membres nomenats pel rei. Habitualment, el seu exercici dura un període de 9 anys, està limitat en el temps. No obstant, hi ha possibilitat de renovar només si s’ha estat en el càrrec per un període inferior a tres anys. Com a regla general, no poden ser escollits com a membres del TC durant 2 períodes consecutius, a no ser que hagin estat en el càrrec menys de 3 anys. Per tant, la duració màxima d’un membre del TC és de 12 anys consecutius.
El seu nomenament formal el realitza el rei, però a proposta d’algun altre òrgan.
- Quatre són proposats al congrés per majoria qualificada de 3/5 parts.
- Quatre són proposats al senat per majoria qualificada de 3/5 parts*.
- Dos són proposats pel govern.
- Dos són proposats pel Consell General del Poder Judicial.
Requisits.
- Els magistrats del TC han de ser escollits entre magistrats de la carrera judicial i fiscals , professors d’universitat, funcionaris públics i advocats. Per tant, han de ser especialistes en dret.
- Addicionalment, com a requisit, han de ser juristes de reconeguda competència amb més de 15 anys d’exercici professional. I, com a requisit addicional, els candidats proposats pel congrés i pel senat, abans de ser proposats, han de presentar el seu CV i contestar les preguntes formulades per diputats o per senadors.
Òrgans de Funcionament.
Hi ha un president i un vicepresident. L’elecció d’aquests càrrecs la fa el TC mateix., i en aquests cas, els seus mandats són de tres anys. És el president del TC o el ple del TC en diferents casos qui pot fer el cessament dels membres del TC. Els supòsits són els següents:
- Mort del magistrat
- Renúncia personal
- Termini del mandat, és a dir, als 9 anys de l’exercici. (les fa el president del TC)
- Incompatibilitat sobrevinguda
- Haver deixat d’atendre diligentment els seus deures, és a dir, l’incompliment de les obligacions del seu càrrec
- Per condemna per delicte amb dol, és a dir, quan ha realitzat algun delicte intencional o de culpa greu. (Les fa el ple del TC).
Un cop cessat, si no ha mort i si ha estat més de 3 anys en el càrrec, rebrà un sou igual al que tenia com a magistrat del TC durant un any. A més, també tenen aforament en matèria penal i civil davant del Tribunal Suprem. És a dir, només seran investigats i jutjats pel Tribunal Suprem.
Funcions del Tribunal Constitucional:
Específicament, el funcionament del TC es pot donar a través d’òrgans col·legiats: el ple del TC, la totalitat dels membres, o a través de dues sales, cadascuna formada per 6 membres. La primera sala està presidida pel president del TC i, la segona, està presidida pel vicepresident del TC. Cada sala té dues seccions amb 3 magistrats a cadascuna. Les funcions del TC podem dir que és el control de constitucionalitat del les normes de rang legal o reglaments en algunes circumstàncies, a través de dos mecanismes:
- Control de constitucionalitat de les normes amb rang legal Dins d’aquest control, distingim entre el recurs d’inconstitucionalitat i la qüestió d’inconstitucionalitat, dues formes diferents de posar en marxa aquest control.
- Recurs d’inconstitucionalitat: S’interposa respecte de les lleis i disposicions amb rang legal. El pot presentar el president del govern, el defensor del poble, 50 diputats o 50 senadors i els parlaments autonòmics.
- Qüestió d’inconstitucionalitat: La planteja el jutge o el magistrat de la jurisdicció ordinària quan en la resolució d’un cas concret observa una disposició que entra en conflicte amb la Constitució.
*El defensor del poble té com a funció la tutela de les persones davant dels poders públics. És una mena d’interlocutor entre la societat i el poder.
- Tutela dels drets fonamentals, realitzada a traves dels recursos d’ampar. Els drets fonamentals estan contemplats a l’Art. 14-29 i 30.2. La tutela dels drets fonamentals troba la seva culminació en la jurisdicció constitucional a través del recurs d’ampar per violació dels drets i llibertats continguts als articles 14-29 i 30.2. El recurs d’ampar el pot interposar qualsevol persona, tant física com jurídica, el ministeri fiscal i el defensor del poble.
Les assemblees legislatives poden elaborar proposicions de llei i enviar-les al congrés de diputats o sol·licitar al govern que presenti un determinat projecte de llei. Per tant, tenen iniciativa legislativa al nivell estatal. L’altra funció realitzada per aquest Parlament guarda relació amb l’Estatut d’Autonomia, aprovat formalment com una llei orgànica. Aquesta llei orgànica és aprovada al Parlament autonòmic, on s’elabora, es discuteix i s’aprova l’estatut d’autonomia. Un cop aprovat, s’envia com a proposició de llei orgànica a les corts generals, per tant, al parlament estatal. La tendència, generalment, ha estat no modificar el contingut de la llei.
2. Govern Autonòmic: preguntar
Està compost pel president de la CCAA, que és el Cap de govern d’aquella CCAA. Pel que fa a la seva investidura o elecció, l’ha de fer el Parlament autonòmic seguint el mateix procediment d’investidura que en el cas d’investidura del president estatal. La diferència recau en la intervenció del rei que, en el cas autonòmic, no intervé en cap moment previ a la investidura, sinó que només participa en el nomenament final. Per tant, les consultes que en l’àmbit estatal es realitzen entre els representants dels grups polítics i el rei, en el cas autonòmic es realitzen amb el president. És també el president qui proposa el candidat al Parlament. La Constitució imposa que el president sigui un membre del Parlament, cosa no necessària en el cas estatal.
El candidat proposat haurà de presentar el seu programa polític en una sessió planària, on totes les forces polítiques donaran la seva opinió. El candidat necessitarà, en la primera votació, majoria absoluta. Si l’obté, serà nomenat formalment pel monarca. Si no hi ha majoria absoluta en la segona votació, només es requerirà majoria simple. En cas que no obtingui majoria, el candidat es considerarà rebutjat pel Parlament i es podran tornar a presentar nous candidats en un termini, generalment, de dos mesos. Si durant aquests dos mesos no hi ha un candidat que obtingui un suport majoritari, la cambra es dissoldrà i es convocaran noves eleccions, a excepció de Castella la Mancha , on la cambra no es dissol, sinó que s’entén investit el candidat del partit amb major nombre d’escons, això és, amb més representació a la cambra. A les ciutats autònomes succeeix el mateix, en cas que no es determini cap president, s’entén que ho serà la primera persona de la llista més votada. Un cop nomenat, la seva legislació dura una legislatura, per tant, quatre anys. Habitualment, pot ser reelegit de forma indefinida o il·limitada, llevat de 3 excepcions de CCAA que tenen limitada la reelecció i només es pot ser president durant dos mandats. És el cas de Castella la Mancha, Extremadura i Murcia. El cessament del president del govern autonòmic és provocat per diverses causes:
- La mort
- Per renúncia voluntària
- Per inhabilitació
- Per incapacitat
- Perquè perd la confiança del parlament, ja sigui per la qüestió de confiança o per una moció de censura.
El poder executiu de les CCAA és molt similar al de l’àmbit estatal. Pel que fa el govern, està format pel president, pel vicepresident i per consellers. L’únic d’aquests que ha de ser membre del Parlament és qui tingui el càrrec de president, als altres càrrecs no se’ls exigeix com a requisit. El govern també té el poder executiu de l’administració pública autonòmica, que es composa de diferents departaments en funció de la matèria. El director de cadascun d’aquests departaments és el conseller competent. A més, aquesta administració pot estar descentralitzada, és a dir, és possible que hi hagi serveis específics en diferents territoris, ja sigui a través de comarques, vegueries...
- Altres òrgans, institucions i organismes estatutaris: Els organismes estatutaris es refereixen a institucions públiques que són creades per l’Estat d’Autonomia corresponent. Els òrgans estatutaris són l’equivalent autonòmic dels òrgans constitucionals d’àmbit estatal. Per tant, uns estan creats per la constitució (òrgans constitucionals) i els altres per l’Estatut (òrgans estatutaris).
Per exemple, el Defensor del Poble, un òrgan constitucional, es pot extrapolar a la CCAA creant el seu equivalent com a òrgan estatutari. Pel cas de Catalunya, correspon al Síndic de Greuges. Un segon tipus d’òrgan estatuari és l’equivalent al Consell de l’Estat, un òrgan consultiu que només realitza funcions d’assessorament tècnic. L’òrgan estatutari equivalent és la Comissió Jurídica Assessora. En tercer lloc, l’equivalent autonòmic al Tribunal de Cuentas estatal equivaldria a l'òrgan estatutari de la Sindicatura de Comptes.
2.7. Els Drets i deures constitucionals.
DEVA
a. (^) Els drets fonamentals. Els drets fonamentals són uns drets d’origen constitucional que tenen totes les persones. Tots els drets són aplicables a persones físiques però alguns d’aquests drets fonamentals també estan reconeguts a persones jurídiques. Per exemple, la inviolabilitat del domicili. Aquests drets addicionalment (característica extra que els diferencia dels altres drets constitucionals) tenen un sistema de garanties específiques propi. Hi ha més drets reconeguts a la Constitució però que no són fonamentals, per exemple, l’article 35 referent al treball, tot i que si és un dret reconegut constitucionalment no és fonamental, per tant el seu sistema de garantia no té mecanismes de tutela propi dels drets fonamentals. Els drets fonamentals són igualment drets reconeguts als ciutadans. Els drets fonamentals són els següents:
- Dret a la vida i dret a la integritat física i moral. Amb això queden prohibides les tortures, els tractes inhumans i degradants i també queda abolida la pena de mort.
- Llibertat ideològica, religiosa i de culte que reconeix a les persones físiques i també a les comunitats religioses o de culte. Aquest té com a conseqüència que ningú pot ser obligat en cap àmbit a declarar sobre la seva ideologia, religió o sobre les seves creences. Derivat d’aquest dret, l’estat espanyol es constitueix com a estat aconfessional.
- Dret a la llibertat i la seguretat. Dret delimitat i matisat per la mateixa constitució. Tot i això, es permeten les detencions que posen un límit a aquesta llibertat. La pròpia constitució també estableix requisits respecte les detencions, i diu que les detencions preventives no poden tenir una durada superior a allò que es consideri estrictament necessari per dur a terme les actuacions policials d’investigació. El límit màxim està fixat en 72 hores de detenció policial. Arribat aquest termini de 72 hrs. només hi ha dues opcions possibles: la llibertat del detingut o bé posar la persona a disposició de l’autoritat judicial. A més, tota detenció té també l’exigència d’informar immediatament a la persona detinguda sobre sues circumstàncies: 1) el motiu de la seva detenció +
- els drets que té reconeguts per l’ordenament jurídic. Dins aquests drets es reconeix constitucionalment a no declarar durant el període de detenció.
- Dret a l’honor.
- Dret a la intimitat personal i familiar.
- Dret a la pròpia imatge.
- Dret a la inviolabilitat del domicili, que implica que el domicili, sigui de persona física o jurídica, només pot ser objecte d’entrada i registre en tres situacions diferents: - Quan hi ha consentiment del titular del domicili. - Quan així s’acorda judicialment. - Quan s’estigui cometent en aquell moment un delicte, per tal de poder evitar els danys que es derivin del delicte, per tant no fa falta una ordre judicial en aquests casos.
per l’article 30.2 que tampoc és un dret fonamental i que regula el dret de la objecció de consciència.
- Recurs exclusivament pels drets fonamentals i l’article 14, procediment judicial preferent i sumàri (passa per davant de la resta), que es presenta davant de qualsevol tribunal.
3. L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT
3.1. L’estat i les Comunitats Autònomes.
Tant l’estat com les comunitats autònomes tenen un sistema institucional públic similar o equivalent. Ambdues tenen un govern i un parlament per exercir les funcions legislatives. Com a diferència fonamental entre les dues es que les CCAA no tenen un poder judicial propi, aquest és d’àmbit estatal. A més, pel que fa a les competències públiques, l’Estat i les CCAA es distribueixen els poders legislatius i executius a través de la Constitució i els Estatuts d’Autonomia. Les CCAA són 17 diferents, totes elles disposen del seu Estatut d’Autonomia per tal de configurar el seu sistema institucional autonòmic i també hi ha dues ciutats autònomes (municipis) que se’ls hi reconeix un estatut especial en certa mesura equiparable als règims de les CCAA.
3.2. Les províncies, els municipis i altres entitats locals.
L’article 137 diu que l’Estat està organitzat territorialment en municipis, províncies i les Comunitats Autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats tenen autonomia per gestionar els seus propis interesso, tenen llibertat per escollir allò que volen fer i com.
Territorialment es parla sempre d’una administració que pot ser estatal, autonòmica o bé pot ser local. Dins d’aquesta administració local trobem tota una sèrie d’entitats que tenen diferent naturalesa i que tenen també una diferent organització, és a dir, tenen objectius diferents i formes de funcionaments internes diferent. Hi ha algunes entitats locals que son necessàries, per tant que la constitució imposa la seva existència. Aquestes son els municipis i les províncies, per tant, la resta d’entitats locals (comarques, àrees metropolitanes, mancomunitats...) son entitats locals que es poden crear i dissoldre lliurement. Aquestes entitats locals només se’ls hi reconeix autonomia als municipis i províncies. Una nota característica de les entitats locals es que no tenen reconeguda capacitat legislativa (això no vol dir que no pugui aprovar normes, el que no poden és aprovar lleis ni altres normes de rang legal). El que si que es reconeix per les entitats locals és la capacitat per aprovar normes de rang reglamentari. Habitualment, en l’àmbit municipal, portaran el nom d’ordenances. Doncs aquesta autonomia de les entitats locals en tot cas si que està condicionada per les normes jeràrquicament superiors que aprova l’Estat i la Comunitat Autònoma (ordenança de Barcelona no pot ser contrària a una llei del Parlament de Catalunya).
Municipi. Aquest es composa primer d’un àmbit territorial, que és el propi territori municipal, i dins d’aquests àmbit d’actuació territorial l’òrgan públic que assumeix les funcions de govern és l’Ajuntament. L’ajuntament és únic per cada municipi i només és competent dins d’aquell territori. L’ajuntament es composa de regidors escollits democràticament pels veïns del municipi i després com a òrgans necessaris hi haurà el ple de l’ajuntament (reunió de regidors) i després hi haurà un alcalde. L’alcalde te com a funció principal la direcció del govern municipal. L’alcalde però no és escollit directament pels veïns, sinó que són els regidors electes els que escullen qui serà l’alcalde. Addicionalment hi ha dos òrgans que es poden constituir però que no son sempre necessaris: la junta de govern local (que per a que sigui obligatori tenir-la el municipi ha de tenir més de 5.000 habitants) i els tinents d’alcalde (que son lliurement nomenats per l’alcalde).
L’alcalde és un òrgan unipersonal. Per poder ser candidat a alcalde és necessari ser el primer regidor d’alguna de les llistes que es va presentar a les eleccions municipals, a més, el procés d’elecció d’alcalde necessita la majoria absoluta del ple de regidors municipals. Si no s’aconsegueix aquesta majoria absoluta i governant per tant amb minoria, l’alcalde serà el regidor que fos el primer candidat de la llista que va obtenir més vots. Si hi ha empat de vots es fa per sorteig. Aquest alcalde pot ser destituït per moció de censura acordada per la majoria absoluta dels regidors i també per una qüestió de confiança que no rep el suport del ple de l’Ajuntament.
El ple de l’Ajuntament és l’òrgan que té atribuïdes les principals funcions del municipi. El nombre de regidors és variable en cada municipi perquè està determinat en funció del total de població. El mínim és de 5 regidors per intentar garantir la màxima pluralitat política possible. A partir de 250 habitants ja s’incrementa el nombre mínim de regidors que son 7. L’increment per franges es fa sempre amb nombres imparells per evitar els empats. El màxim que pot haver-hi de regidors són 25 o 25 + 1 (s’incrementa d’un en un) per cada 100.000 habitants.
La junta de govern local és un òrgan que es composa per l’alcalde i un nombre limitat de regidors. Aquests regidors estan designats per l’alcalde. Aquesta junta assumeix les funcions que en altres municipis faria l’alcalde i també algunes funcions que en origen té atribuïdes el ple (l’aprovació de reglaments, x ex). Els tinents d’alcalde els designa lliurement l’alcalde i també lliurement els pot cessar quan vulgui. La seva funció principal és la de substituir a l’alcalde quan aquest no es troba a l’Ajuntament o quan no pot exercir les seves funcions (figura equivalent al vicepresident). Addicionalment l’alcalde pot atribuir competències sobre matèries concretes a cadascun dels tinents d’alcalde que designi i per tant en aquest sentit serien l’equivalent municipal dels ministres.
L’art. 140 de la Constitució diu que la Constitució garanteix l’autonomia dels municipis, que aquests s’han de poder autogestionar per a poder perseguir els seus interessos.
Províncies. L’art 141 de la Constitució parla de les províncies. Aquestes són agrupacions de municipis. La naturalesa d’aquestes províncies es com a mínim doble.
- En primer lloc, la província és la forma d’establir territorialment les circumscripcions electorals.
- La segona naturalesa és la de òrgan local de l’administració. Dins d’aquest naturalesa administrativa i no electoral, la província és l’àmbit en el qual s’estableix la delegació territorial de l’estat. A cada província hi ha un subdelegat i a cada CCAA un delegat del govern. Aquí també configura un òrgan administratiu local autònom. Aquesta administració autònoma de la província és la diputació provincial. La diputació provincial està conformada per un president i després els diputats provincials. El president l’escullen els diputats de la província i aquests diputats provincials son escollits pels municipis, no pels ciutadans. Pel que fa a les funcions de la diputació provincial, en essència, s’encarreguen de la coordinació dels serveis públics entre els municipis i també s’encarreguen de donar suport als municipis que ho necessitin. Finalment, pel que fa a les funcions de la província com administració perifèrica de l’Estat, la seva única funció és garantir el compliment de les obligacions de l’Estat dins el territori de la província
3.3. Administració territorial i Administració instrumental.
L’administració territorial és l’administració que està vinculada a un territori i és l’administració estatal que es coneix com administració general de l’Estat i que es composa addicionalment d’una administració perifèrica en les províncies. En segon lloc hi ha l’administració autonòmica, que correspon a la C.A. i després trobem l’administració local que com s’ha explicat té com a entitats necessàries els municipis i províncies. Addicionalment es poden crear altres administracions locals a través de l’agrupació de municipis.
Després trobem l’administració instrumental té com a característica que no està vinculada a un territori, sinó que la seva creació es fa per l’àmbit material sobre el qual es vol tenir una administració
