¡Descarga Resums lectures obligatòries y más Resúmenes en PDF de Teatro solo en Docsity!
Niccholo Maquiavelo La Mandrágora (1518) Aquest autor constitueix el model de la comèdia renaixentista. Va ser un humanista, nascut en una família benestant i va viatjar per moltes corts europees. Al 1512 va ser acusat de traïció per la família Médici i va ser torturat i exiliat. Després d’imitar les obres d’Aristòfanes seguint les traduccions de Terenci, troba inspiració en una comèdia de Giovanni Boccaccio (1313-
- el tema que desenvoluparà a La Mandràgora. Es tracta d’una comèdia de cort, escrita en prosa en una estructura que consta d’un pròleg (escrit en vers), cinc cançons i cinc actes dividits en 37 escenes. Tota l’obra segueix les normes aristotèliques de l’acció, l’espai i el temps. És una obra mestra i la comèdia més important del segle XVI per l’originalitat del tema, que no segueix cap model dels autors antics. El Renaixement en el teatre suposa la introducció d’un teatre modern a Europa, amb l’actor com a professional i la implantació d’un espai escenogràfic fixe. L’argument gira entorn a la història de Callimaco, un jove de París que sent a parlar d’una bella jove que viu a Florència i decideix viatjar per veure-la. Lucrezia és la jove, que està casada amb l’advocat ric de la ciutat Nicia – amb qui vol tenir fills però no pot. Per tal d’aconseguir juntar-se amb Lucrezia, el jove es fa passar per un doctor per ajudar-la a poder concebre. Els personatges surten del món còmic per ser considerats amb una freda objectivitat i una humanitat comuna. L’acció transcórrer a la Florència contemporània del dramaturg. El tema de la obra planteja la llibertat de l’amor moralitzat sota les normes. Des de l’inici, Callimac i el seu servent Siro, se les enginyen per planejar com
poder seduir a Lucrezia, comptant amb el suport d’un company Ligurio i el Frai Timoteu. Micer Nicia és representat com un vell adinerat que és ximple, i així es mostra quan se’n riuen d’ell i no se’n assabenta. Lucrecia —que simbolitza la humanitat i la virtut femenina— accepta el mal amb un de manera intel·ligent; representa un personatge de dona fora de tota tradició, però tan ella com la criada Sostrata són dones sotmeses a les ordres dels homes. De fet, en aquesta obra els homes són els protagonistes (Callimaco, Ligurio i Nicia són els principals eixos entorn els quals gira l’acció), i les dones estan en un segon pla, sense veu ni vot. Escrita amb una estructura in crescendo , té uns diàlegs encesos i vius i d’una elegància incisiva que dona una visió amarga i crítica dels costums de l’època; ocupa el pol oposat a la representació sacra medieval per la seva tècnica escènica i el seu esperit; és una metàfora amb un fons ètic sobre l’estupidesa humana. La importància d’aquesta obra recau en la temàtica innovadora que tracta. Podríem dir que cristal·litza la moral i els sentiments de la seva època. També fa una crítica a les estratègies polítiques i com a través de l’engany els protagonistes aconsegueixen els seus objectius – igual que fan els polítics.. Serà una obra que té gran influencia a tot Europa i també directament el teatre elisabetià.
Plácida. Finalment, els dos protagonistes poden viure el seu amor en un final feliç. Aquesta obra té una influència de la tradició pastoril i rústica espanyola medieval. Pel que fa a l’escenari, aquest presentat un estat híbrid entre l’antic escenari múltiple medieval i el untari que es crea a partir de Serlio. És interessant destacar també que la comèdia italiana va influir molt en la producció teatral espanyola a nivell escenogràfic, i és que el dramaturg havia viatjat a Itàlia. La trajectòria de Juan del Enzina explica el pas d’un teatre de cort medieval a un de nou que és plenament renaixentista amb influència italiana. És una història que recorda a la Romeu i Julieta de William Shakespeare, a diferència que la història de Encina acaba bé. Lope de Vega El segle XVI és un camí cap a la fórmula de la modernitat en les arts escèniques. La història del teatre espanyol del segle d’or és el pas d’un divertiment artístic propi de les classes altes a un mitjà on l’espectador popular coincideix amb l’espectador culte. Fins al 1575 l’afició pel teatre no estava del tot fixada a Espanya. Hi havia corrals de comèdies des de 1520 – a Málaga, Valencia (1526), Sevilla (1550), Valladolid (1554), Madrid (1568). Es van començar a formar les primeres confraries – que són el precedent de l’empresari teatral modern. Llogaven un espai i creaven una estructura escènica i la rentabilitzaven. Apareix una nova concepció de l’art escènic – en el moment que es converteix en un producte competitiu que es mou per la oferta i la demanda. Lope de Vega (1562-1635) és el més prolífic i genial dels dramaturgs en llengua espanyola. Ell va causar la majora de les innovacions teatrals i va crear una forma dramàtica nova. En general, de les característiques típiques de la comèdia espanyol d’aquell segle d’Or, són les següents:
les accions tenen més importància que la caracterització dels personatges, el tema de la obra prima sobre l’acció, hi ha una unitat dramàtica en el tema (però no en l’acció) i aquest va subordinat a un propòsit moral basat en el principi de justícia poètica explicat a través de la casualitat dramàtica. A més a mes d’aquestes característiques estètiques, la rima i les estrofes felicitaven tant la memorització per part de l’actor com per la recepció de l’espectador. Es coneixen 300 o 400 obres que va escriure de tota mena, estils i temes. Des de comèdies religioses, mitològiques, històriques, de costums, novel·lesques i cavalleresques, fins a autes sacramentals; sense oblidar entremeses , loas i diàlegs. Les seves obres presenten un perfecte desenvolupament dramàtic que fa que qualssevol comèdia presenti una excel·lent exposició. Lope eleva els seus personatges al mon de la poesia, convertint en matèria escèniques qualsevol tema. La dama boba Estrenada al 1613 i estructurada en tres actes, aquesta comèdia de capa y espada presenta la tècnica del enredo amb característiques com la poesia i l’humor. Octavi viu amb les seves dues filles, Finea i Nise, i el seu objectiu és casar-les. Finea es mostra com una ximpleta, una boba , i en canvi la seva germana és més intel·ligent, però la primera és la que rep l’atenció de més pretendents per la seva simplicitat. El pare pretén casar a Finea amb Liseo, un jove ric, però es decepcionava al conèixer-la per la seva estupidesa i s’enamora de la germana Nise, qui ja festeja amb Laurencio. En veure la situació, aquest decideix seduir a Finea per interès de la seva dot, i ella s’acaba enamorant d’ell. A partir d’aqui hi ha un gir i Finea comença a aprendre a llegir i a escriure, deixa de ser la
còmics i alegres (tot i que ja presenten presagis d’un final fatal), però l’últim és tràgic. El primer acte planteja la situació, el segon arriba al nus i al tercer es produeix el desenllaç. La història explica com Don Alonso, un cavaller que viatja d’Olmedo a Medina, on es celebra una fira popular, i on veu a la dama Inés i s’enamora d’ella. A través del seu criat, Tello, coneix a una dona que fa “de celestina”, Fabia, a la qual li demana ajuda. Don Rodrigo, que és un pretendent de Inés, està per casar-se amb ella, però ella vol fer el possible per evitar el matrimoni, es vol fer monja. El final tràgic és que els homes de Don Rodrigo, maten a Alonso. L’obra esta escrita en vers en la seva totalitat, i utilitza figures retòriques com les anàfores, els paral·lelismes i les metàfores, les repeticions i finalment l’ironia. És una història que podríem relacionar i veure que presenta similituds amb l’argument l’obra de Fernando de Rojas La Celestina , amb la diferència que a el Caballero de Olmedo la història d’amor està orientada al matrimoni, mentre que l’altre es basa en un amor passional e immoral. Pedro Calderón de la Barca Pedro Calderón de la Barca (1600-1681) es va dedicar als corrals des d’una edat molt jove i la seva vida és d’escàndols, tot i que pel que fa a allò escènic, presenta una biografia “neta” i raonada. A les primeres comèdies de enredo destaca com a mestre tot i la seva joventut. Abans
de complir els trenta, Calderón ja havia escrit La dama duende i Casa con dos puertas mala es de guardar. En aquestes obres destaca l’ús dels efecte de l’apariència. Calderón va alternar les comèdies divertides amb alguns dels seus drames fonamentals com La vida es Sueño (1635). A partir d’aquí, el trobem en un ambient més cortesà que popular, organitzador i empresari de produccions teatrals. El Gran Teatro del Mundo Aquesta comèdia és un auto sacramental escrit a la dècada dels anys trenta del segle XVII i la podem considerar com la que defineix l’estètica barroca del teatre pel que fa a la conformació del text dramàtic, la seva escenografia, el llenguatge i la jerarquització dels persones, escenes i accions. Hi ha una reflexió darrera del títol i la concepció de la obra: la idea procedeix d’un concepte moral popular de l’època que deia que la vida és un teatre que dura tan poc temps com el de representació d’una obra de teatre, i que lo que importa no és tan la duració com el com es representa. Aquesta idea provenia de tota la tradició clàssica amb autors com Sèneca. El fet d’haver-li donat una forma dramàtica a quest concepte és un fet molt innovador per part de Calderón de la Barca. L’obra es compon per cinc moments fonamentals: primerament l’autor explica al món la tasca de la seva creació i els seus fonaments teològics
- és un pròleg intemporal que planteja l’acció teatral. En segon lloc, es presenten els personatges per la representació escènica de la comèdia. A continuació, el nus de l’acció; després, en acabar la comèdia, el personatge que fa de món treu a tots els altres les vestimentes que porten, i finalment en l’últim moment de l’obra els personatges es dirigeixen al món per presentar-se davant l’autor i el desenllaç es produeix de nou en un àmbit intemporal.
mentre es troba en captiveri. El primer acte s’inicia amb Rosaura que, vestida d’home i amb el seu bufó Clarin, es troben a les muntanyes de Polònia, on es troben a Segismundo pres en una torre. Rosaura està promesa amb Astolfo, el nebot del rei Basilio i el escollit per heretar el tron del rei i que finalment decideix trencar el compromís per casar-se amb la infanta Estrella. Clotaldo, el lacai del rei i que és veritat el pare biològic de Rosaura, L’obra rebel·la la complexa situació ideològica del moment històric en que es produeix, i resulta un testimoni del primer gran conflicte del home modern que es prolonga fins als nostres dies: la tragèdia de l’ésser humà. Després d’una llarga tradició renaixentista, l’home modern es troba amb la nova concepció filosòfica del racionalisme, tendència que planteja Descartes i que es basa en la raó. Calderón ens planteja el món de les relacions humanes, del coneixement, de la competència social i la consciència individual en quant a l’aspiració a una eternitat però coneixedora de la finitat humana. La originalitat de la composició radica en la síntesi de la combinació d’elements organitzats en l’arquitectura dramàtica. El sistema barroc de l’ambivalència i del misteri sorgit de la quotidianitat. La gran originalitat del protagonista és que és un home corrent i real, és capaç d’alegrar-se o d’enfadar-se quan la injustícia li corroeix. És, davant de tot, un home; i la seva experiència humana i política pot ser compresa per qualsevol home de qualssevol època, lloc o situació. El seu món és un microcosmos d’on sorgeixen tots els conflictes: el familiar (amb el pare), a la competència social, les passions instintives, l’ànsia de poder, la dificultat de la justícia, el sentiment amorós, el sentit de l’honor, i l’ànsia de l’eternitat. D’entre tots els temes, l’amor constitueix l’eix central de l’organització dramàtica. La prova de Segismundo s’entrellaça amb la restauració de l’honor de Rosaura, ja que ella és el punt de partida de l’obra i el motor
de canvi de Segismundo. L’acció principal també esta relacionada amb el tema de la concepció de la vida com un somni, la força del lliure albir i la importància de l’educació, elements que afecten a tots els altres personatges. Un cop supera la prova de valor, hi ha un renaixement en Segismundo, i com a home apareix el valor del desengany. En el seu discurs final, idèntic al inicial de Basilio, el hereter desmunta la teoria del rei i desvela l’essència de la fragilitat de tot el que pesa sobre l’existència del ser. El seu camí no només es l’experiència individual de l’home, sinó també una idea universal de la que participa tota la humanitat i que expressa el pas de l’ombra i la confusió al coneixement d’un mateix. Quan dona aquest pas, avança en una progressió ascendent en busca de la seva perfecció, i es trasllada a un nivell espiritual i religiós de la recerca de la vida eterna. L’obra és una síntesis humana de la que participa Segismundo gràcies a la seva experiència viscuda i la agonia humana d’aspirar a la eternitat però conèixer la seva fragilitat.
present només en les comèdies, sinó també en les seves tragèdies i drames històrics. Shakespeare es situa en semblança amb la concepció de Plató, per qui la tragèdia i comèdia representen les dos cares consubstancials de l’home i per aquest motiu les seves obres es classifiquen en aquestes dues vessants: d’una banda, les tragèdies i els drames històrics, classificats en drames històrics anglesos o romans, i d’altra banda les comèdies. La tempesta Escrita al 1611, és una obra on es barregen la realitat i la fantasia. La història transcórrer en un vaixell i en una illa, i s’inicia quan Pròsper, Duc de Milan, és exiliat amb la seva filla per culpa del seu germà que li roba el títol. Després d’un llarg naufragi, arriben a una illa i s’hi queden a viure. Durant tots aquests anys, Pròsper comença a estudiar la màgia i formula una venjança per al seu germà. Durant aquests anys de formació, ell allibera a alguns esperits dominats per la màgia, com Ariel i Calibán, a qui somet a les seves ordres. L’acció dramàtica de l’obra comença quan el usurpador Antonio, el seu aliat el rei de Nàpols i el seu fill Ferran, viatgen en un vaixell que acaba naufragant i apropant-se a la illa pels encanteris de Pròsper. Els passatgers es salven però es pensen que Ferran ha mort, i en canvi Ferran es pensa que són els altres qui s’han ofegat. Mentre està per la illa, es troba amb Miranda, la filla de Pròsper, i s’enamoren. Després d’unes quantes peripècies i en surts provocats per Ariel, al final Antoni i Alfons es penedeixen i es reconcilien amb Pròsper, i és quan aquest decideix deixar la màgia i la illa al poder de Calibán.
El tema d’aquesta obra són els conflictes familiars i l’amor, la set de venjança i el perdó. És interessant que el dramaturg introdueix l’aspecte de la màgia a través d’elements fantàstics que extreu del món dels elfs i les fades; i fa una fusió entre les accions dels éssers fantàstics amb les aventures dels éssers humans. Alguns autors també han constatat que hi ha una influència de la commedia dell’arte que veiem sobretot reflectit amb el personatge on apareix el bufó Trínculo, que apareix sovint amb Calibán i Esteve. És una contraposició còmica davant el conflicte dels usurpadors que van fer perdre el ducat a Pròsper. Somni d’una nit d’estiu Escrita als voltants de 1595, Carlo Goldoni Arlequino, servidor de dos amos La comèdia Arlequí, servidor de dos amos la situem a mitjans del segle XVIII en el moment en que Carlo Goldoni va reformar l’expressió teatral de la comèdia italiana. Goldoni volia portar la vida quotidiana al teatre. El dramaturg s’inspira directament en la realitat popular i burgesa i, amb l’herència del coneixement de la commedia dell’arte , va començar a experimentar amb Pantalone, Brighella i Arlequí i a crear l’intriga característica per mantenir el públic en constant atenció. Per aquesta obra Goldoni pren la font de Monsieur de Mandajors –membre de la parisina Académie des Belles-Lettres , que al 1718 crea un curt canevas, titulat Arlequin valet de deux maïtres. Antonio Sacchi és qui li suggereix a Goldoni fer-ne una versió. L’obra original de Mandajors estava escrita
de la seva filla; Arlequí continua sent un interessat pel menjar i els diners però amb Goldoni veiem una certa ingenuïtat i premeditació quan se li ofereix treballar pel segon amo – Truffaldino esdevé un agent més participatiu i no tant secundari pel que fa a les seves decisions vitals (és un Arlequí que té més aspiracions i ambicions a la vida). Finalment, Beatrice ja no mostra un únic interès per a rebre els diners de Pantalone, sinó que el seu motiu principal per la seva disfressa és l’amor; de fet de seguida mostra la seva identitat a Clarice. Passa a ser un personatge menys cruel i alhora més fort i desafiant, mostrant-se així com una nova dona independent que s’organitza la seva vida. Totes aquestes innovacions essencials pel que fa als personatges en aquesta obra mostren la manera en que Goldoni, segurament influenciat per tota la reforma teatral que estava succeint en aquell moment, vol donar un gir i un canvi de concepció de la tradicional commedia dell’arte per enfocar-la cap a una nova comèdia moderna. La posadera Georg Büchner Woyzeck L’esperit germànic i el sentiment d’unitat del país entorn a la llengua, va formular durant el Romanticism una necessitat d’un teatre nacional. Amb George Büchner (1813-1837) l’escena alemanya s’avança al teatre occidental, i la seva obra Woyzeck s’avança en el temps, i la seva representació no va ser totalment acceptada fins anys després. Aquesta obra marca el pas del Romanticisme al realisme.
Woyzeck narra la turmentada vida del soldat Friedrich Johann Franz Woyzeck. La història es centre en mostrar-lo com un soldat constantment humiliat i rebaixat pels seus superiors i la gent que l’envolta. El dramaturg ens mostra diferents punts de vista de com altres personatges veuen a Woyzeck – el capità, la doctora i Marie, una bella jove amb la que ha tingut una criatura –. El protagonista és una persona salvatge i animal, que acaba assassinant a sang freda a Marie. L’argument de l’obra està basat en una història real que va passar al 1824 a Leipzig, on un soldat en va ser examinat psiquiàtricament per veure si havia assassinat en les plenes facultats o si estava boig. Büchner veu un interès en aquests aspectes més psicològics dels homes que pateixen un sentiment de rebuig i angoixa dins un món on no hi troben el sentit de viure-hi. Existeix un sentiment de melancolia i una reflexió sobre la fugacitat del temps – tempus fugit –. Es fa una crítica a una societat corrupta i a la gent que té poder, tant econòmic com polític, i el missatge que ens dona el dramaturg és que si ets pobre no tens dret a tenir una consideració moral – com és el cas del soldat, que no té res i això li marca l’existència. L’aportació de Büchner amb Woyzeck : Les escenes no tenen una unitat narrativa, sinó que s’inventa un nou discurs narratiu i descriptiu. Bürchner crea el drama documental, hi ha un canvi de paradigma: es passa del drama històric al drama social, i crea una nova forma: el teatre documental – que després es trasllada al cinema. Aquesta obra és molt important perquè marca el pas del Romanticisme al realisme. Henrik Ibsen Henrik Ibsen (1828-1906) va recórrer Europa i a partir de 1864 va viure sempre fora de Noruega. En l’escriptura dramàtica es va iniciar amb obres d’inspiració romàntica. La crítica el va rebre de maneres diferents.
manuscrit que encara no havia publicat, però a través de vàries peripècies entorn a l’escàndol que pot produir la incriminació de mort de Eilert a Hedda, al final ella opta per agafar la mateixa pistola i suïcidar- se. La majoria de les accions tenen lloc al saló de la casa de Hedda, que té un valor simbòlic lligat a l’interior personal de la protagonista. Hedda no deixa de ser un ésser humà que es troba envoltat en una societat que l’envolta i de la qual no se sent que pertany, està avorrida amb la vida i viu en la soledat. El realisme en el teatre pretén plasmar precisament aquesta realitat, fent una retrat molt fidedigne de la societat i de la psicologia dels individus. És un tipus de teatre que ens transporta a la vida quotidiana dels personatges i ens exposa els problemes de les existències de les seves vides. Casa de Nines L’obra és la història d’una dona que, infeliç amb el seu matrimoni, deixa al seu marit perquè no vol viure més subordinada a ell. Ibsen va ser un avançat en la seva època en tractar aquestes temàtiques. L’obra es desenvolupa a la casa on viuen el matrimoni Helmer i els seus tres fills en el període de tres dies, començant per la Nit Bona. Nora agafa un crèdit que va tornant poc a poc sense que el seu marit, Torvaldo Helmer, ho sàpiga. En un moment el marit vol despedir a un dels empleats del banc, a Krogstad –qui li ha donat el crèdit i sap que Nora ha falsificat una firma. Quan el marit s’assabenta del crèdit s’enfada amb Nora i fa fora a Krogstad igualment. Mentrestant, el doctor Rank s’enamora de Nora. Arriba un moment en que la protagonista es derrumba, es cansa de haver sigut propietat del seu pare i després del seu marit, està cansada de ser una nina. Tot i que Torvaldo intenta convèncer de que ha de fer el seu paper d’esposa i mare, ella acaba abandonant la casa d’un fort cop de porta. Nora busca la seva autorealització com a alliberació i decideix posar-se a ella mateixa per davant dels seus fills i el seu marit, per això acaba marxant.
El tema dels diners és el eix de l’acció, des de que apareix aquest problema al primer acte i és el que impulsa als personatges a prendre decisions i ficar-se en problemes. Un altre tema important és el de la problemàtica del rols de la dona i l’home en la societat de l’època. Per la manera en la que estan construïts els personatges de Casas de Nines, permet llegir diferents posicions socials: Torvaldo és el marit i home de la casa, el que gestiona tots els temes econòmics i que imposa els valors de la burgesia europea de finals del XIX. Nora representa la jove dona i mare. Amb aquests personatges hi ha una voluntat de denúncia social i de mostrar la posició de desigualtat en la que es troba la dona respecte l’home i els rols que a aquesta se li imposen. El dramaturg es va convertir en abanderat del moviment feminista i va causar molta polèmica amb aquesta obra. Alfred Jarry Ubú Rei La primera gran contestació al realisme de les últimes dècades del segle XIX té lloc amb Alfred Jarry, especialment amb aquesta obra caricaturesca, que va crear amb només setze anys. S’ha arribat a dir que l’obra inicia el surrealisme i altres corrents avantguardistes del segle XX. Estrenada el 10 de desembre de 1896 amb l’actor Firmin Gernier amb el paper protagonista, aquest drama d’Alfred Jarry és una visió escènica, descarada i satírica sobre les mentides de l’època moderna. L’argument es desenvolupa en un món llunyà extern a la civilització actual on Ubú, antic rei d’Aragó i capità de dracs de Polònia, destrona al rei Wenceslao aconsellat per la seva dona. Però Bougrelas, el fill del rei destronat que conta amb el suport del tsar de Rússia, el farà fora. Ubú és un personatge amb una gran panxa, groller, tirà, cruel, ximple i vulgar.
