ESQUIL
>Prometeu encadenat: Prometeu, fill de Temis (la deessa Terra) i de Cronos, és castigat pel deu
Zeus a causa de la seva relació amb els humans; aquest fet indigna a Prometeu perquè ell ha
sigut qui ha fet dels homes el que són, i a més va recolzar a Zeus durant les "eleccions" al tron.
El càstig consisteix en lligar Prometeu amb cadenes de bronze a una rocalla a la fi del món per
tota l'eternitat, on aquest es cremarà dia si dia també amb els potents rajos de Sol. Qui el lligarà
a la rocalla sense voler-ho serà Hefest, fill de Zeus i déu del foc, tant com amic de Prometeu,
supervisat per Força i Violència, esclaus de Zeus. Al llarg de la tragèdia Prometeu rebrà varies
visites: Oceànides (el cor, que es lamenten de la seva desgràcia), Oceà (que intentarà persuadir
a Zeus per a que l'alliberi), Io (que explicarà la seva desgràcia en mans d' Hera) i Hermes (que
farà de missatger). Prometeu, gràcies a l' oracle que l'explicà sa mare, sap que al cap de no se
quantes generacions, algú destronarà Zeus i l'alliberarà; Zeus vol saber qui, i al no obtenir
resposta, incrementa el seu càstig.
>Set contra Tebes: L'acció es desenvolupa a Tebes, poble de Cadmo. Arriba un espia de l'exèrcit
enemic, i anuncia que els aqueus repten la ciutat enviant set soldats a les set portes que defensen
Tebes. Eteocles, el rei de Tebes i fill d' Edip, s'enfrontarà contra el seu propi germà Polinices, no
sense abans haver advertit al cor (format per dones de Tebes), que deixin de suplicar i plorar i
que resin pel futur de la ciutat. Finalment, la ciutat triomfarà però els dos germans es mataran
mútuament, tal i com havia presagiat Eniris maleint el llinatge d' Edip (Eteocles i Polinices van
ser fills de la seva mare i el fill d'aquesta, que actuà com a marit). Finalment, a la cerimònia, el
missatger anuncia que Tebes ha decidit que Eteocles sigui enterrat dins la ciutat i sepultat, i
Polinices no. Una de les dues germanes, Antígona, s'oposarà, cosa que desagradarà moltíssim a
la germana restant, Ismena.
>Orestíada:
1. Agamenón: Al partir Agamenón para Troya había prometido a Clitemnestra que le
anunciaría por medio de hogueras la toma de la ciudad el mismo día que sucediese. Desde
entonces Clitemnestra tenía puesto de atalaya a un siervo que debía estar en observación por si
se veían las señales. El atalaya ve la hoguera, y corre a anunciarlo a su señora. La cual, con
aquella nueva, viene a los ancianos que componen el coro de esta tragedia y les comunica el
feliz suceso. Poco después llega Taltibio, quien refiere todo lo acaecido en la expedición. Por
último, aparece Agamenón en su carro de guerra, seguido de Casandra, que viene en otro carro,
con todo el botín y los despojos tomados al enemigo. El Rey se retira a su palacio acompañado
de Clitemnestra, y en tanto Casandra predice los crímenes que han de ensangrentar aquella regia
morada: su muerte, la de Agamenón y el parricidio de Orestes. Acometida como de furor
profético, arroja sus ínfulas de sacerdotisa y corre al lugar donde sabe que va a morir. Y aquí
entra la parte de la acción más digna de admirarse, y más apta para causar en los espectadores
terror y compasión. Esquilo hace verdaderamente que Agamenón sea muerto en escena. La
muerte de Casandra se consuma en silencio; pero después el poeta hace que aparezca a la vista
el cadáver de la infortunada. Y en conclusión, presenta a Clitemnestra y a Egisto haciendo
alarde de haber tomado los dos venganza en una misma y única cabeza: ella, de la muerte de
Ifigenia; él, de los males que causó Atreo a su padre Tiestes.
La tragedia fue representada el año segundo de la Olimpiada ochenta, bajo el arcontado de
Philocles. Obtuvo el premio Esquilo con Agamenón, Las Coéforas y Las Euménides, y con el
Proteo, drama satírico. Tuvo el oficio de corega en esta representación Xonocles Aphidneo.
