¡Descarga Reyes catolicos y más Ejercicios en PDF de Historia solo en Docsity!
CATALUNYA DURANT EL REGNAT DE FERRAN EL CATOLIC
1.- El matrimoni de Ferran i Isabel i la Unió de Castella i Aragó.
El matí del 19 d’octubre de 1469 Ferran rei de sicília i hereu del tro d’Aragó, i Isabel, la hereva de Castella, es casaven en una residència privada de Valladolid. Els esdeveniments que havien precedit a la boda havien sigut insòlits, per no dir una altra cosa. La princesa, que tenia aleshores divuit anys, amenaçada d’empresonament pel seu germà, Enric IV de Castella, havia sigut rescatada del seu castell de Madrigal de las Altas Torres per l’arquebisbe de Toledo i un esquadró de cavalleria i conduïda a una ciutat on es trobés segura entre amics. El nuvi, un any més jove que ella, havia arribat a Valladolid sols uns dies abans de la cerimònia i després d’un viatge molt mogut. Va sortir de Saragossa amb un seguici d’acompanyants disfrassats de mercaders i havia escapat per poc de la mort en caure a prop d’ell una pedra llançada per un vigilant de les muralles de Burgo de Osma. La parella era tan pobre que es va veure obligada demanar un prèstec per fer front a les despeses de la boda. No existia cap argument irrefutable, de tipus econòmic o històric, que justifiqués aquesta unió. Ans el contrari, la gran antipatia mutua d’aragonesos i castellans feia impopular qualsevol intent en aquest sentit, i el favorit reial castellà, don Álvaro de Luna, que fou l’amo virtual del país des de 1420 fins a 1453, va poder gaudir del recolçament d’un nacionalisme castellà exacerbat per la intromissió dels Infants d’Aragó en els assumptes interns de Castella. Malgrat aquesta antipatia, existien certes forces actives que permetien, sota condicions favorables, intentar portar a terme una estreta associació entre les dues corones. La presència reial d’una dinastia castellana en el tro aragonés havia multiplicat els contactes entre ambdues, sobretot degut a què la branca aragonesa dels Trastàmara tenia extensos dominis castellans. Havia també certes aspiracions de caràcter intel·lectual a una estreta unió. La paraula Hispania fou d’ús corrent al llarg de l’Edat Mitjana, des d’un punt de vista geogràfic. Paral·lelament a aquest concepte geogràfic d’Espanya existia també, en certs cercles restringits, un concepte històric que procedia de l’antiga Hispania romana, una visió de l’època en què Espanya no estava formada per vàries províncies, sinó únicament per dues, Hispania Citerior i Ulterior , unides ambdues pel poder de Roma. Aquest concepte de l’antiga Hispania agradava especialment al petit grup d’humanistes reunits al voltant de la prestigiosa figura del Cardenal Margarit, canceller, en els darrers temps, del pare de Ferran, Joan II d’Aragó.
Alguns d’aquests individus propers a la cort aragonesa acariciaven la idea d’una recreació de la unitat hispànica, d’una nova unió de la Hispania Citerior i la Ulterior sota un monarca comú. Si bé una aliança matrimonial era vista amb millors ulls per la branca aragonesa dels Trastàmara que per la castellana, el per què de tot plegat s’ha de buscar, en darrera instància, en les greus dificultats polítiques dels reis aragonesos, molt més que en les inclinaciones d’un reduït nombre d’humanistes catalans partidaris de la restauració de la unitat hispànica. Joan II d’Aragó (1458-1479) devia fer front no sols a la revolució catalana, sinó també a les ambicions expansionistes de Lluís XI de França. Com que els seus recursos econòmics eren limitats per fer front a aquesta amenaça per ell mateix, la seva major esperança semblava descansar en l’ajuda de Castella i la millor manera d’aconseguir-la consistia en una aliança matrimonial. Era, doncs, abans de tot, la situació internacional –el final de la guerra dels Cent Anys i la posterior revifallada de les pressions francesas en els Pirineus- el que feia desitjable i necessària a la vegada, per al rei d’Aragó, una aliança amb Castella. La consecució d’aquesta aliança esdevení l’objectiu principal de la política exterior de Joan II. Els mesos cabdals, que determinarien el futur de la península espanyola, van transcòrre entre la tardor de 1468, quan Enric IV va reconèixer a la seva germanastra Isabel com a hereva, i la primavera de de 1469. El reconeixement d’Isabel convertí el seu matrimoni en un assumpte d’interès internacional. Havia tres pretendents principals a l’abast de la seva mà. Podia casar-se amb Carles de Valois, el fill de Carles VII de França, i consolidar així la vella aliança franco-castellana. Podia casar-se, i així ho desitjava el seu germà amb Alfons V de Portugal i lligar d’aquesta manera la sort de Castella a la del seu veí occidental. Finalment, podia casar-se amb Ferran, fill i hereu de Joan II d’Aragó, i formalitzar així una aliança castellano-aragonesa, la qual era un clar objectiu de Joan II. Cap al gener de 1469, ja havia escollit: es casaria amb Ferran. La decisió d’Isabel fou d’una importància tan trascendental que és molt lamentable que sapiguem tan poc sobre la manera de com arribà finalment a ella. Sens dubte hi hagueren fortes pressions per induir a la princesa a escollir el candidat aragonés. Havia un formidable partit aragonés en la cort castellana, dirigit per l’arquebisbe de Toledo. Els agents del rei d’Aragó es mostraren molt actius i subornaren als nobles castellans per aconseguir llur suport a la causa del seu amo. I el llegat pontifici havia sigut induït a interposar els seus bons oficis en favor de Ferran. Sembla ser també que poderoses famílies jueves de Castella i Aragó desitjaven consolidar la vacil·lant posició dels jueus castellans i treballaven pel matrimoni d’Isabel amb un
Si bé Catalunya havia conservat la seva antiga estructura constitucional, la seva economia havia patit un colapse. La revolució i la guerra civil havien completat la ruina iniciada per la crisis financera i comercial de les dècades precedents. Foren cremades les collites, les propietats confiscades, els treballadors i el capital havien fugit del país. El Principat necessitava un llarg període de pau per restaurar les seves forces i recuperar la seva orientació i, mentrestant, els seus competidors comercials s’havien establert tan fermament en els mercats de Catalunya, existents o en potència, que resultava tremendament difícil desallotjar-los d’ells. L’enfonsament de Catalunya va tenir inexorablement pregones i definitives repercusions a tota la Corona d’Aragó. Per bé que València havia substituït a Barcelona com a capital financera de la federació, els valencians no saberen aconseguir el dinamisme que hauria pogut evitar la caiguda dels regnes del Llevant i fer-los superar el difícil moment del col·lapse català. A causa d’aquest fracàs la Corona d’Aragó vegetà durant els darrers anys del segle XV, bastant safisfeta de què li deixessin la possessió d’un sistema constitucional contractual venerat i sagrat, que Ferran, a l’igual que els seus predecessors, havia promès respectar. L’afebliment de la Corona d’Aragó en el moment de la unió deixà el camp lliure a Castella. Malgrat les seves guerres civils i els seus conflictes interns, la Castella del segle XV era una societat dinàmica i en expansió. Si bé la guerra civil havia interromput momentàniament l’expansió, res donava a entendre que hagués afectat seriosament els progressos de l’economia, como ho havia fet a Catalunya. Ans el contrari, havia nombrosos signes de vitalitat que prometien un futur rialler. La indústria de la llana continuava creixent. La importància creixent del port de Sevilla i la continua expansió de la flota cantàbrica consolidaven la tradició marítima del país i lligaven més estretament a Castella amb els països del nord. La nova importància de Castella en el comerç internacional quedava reflectida en l’augment de categoria de les fires de Medina del Campo que, ja a mitjans del segle XV, actuaven com un imà sobre els principals comerciants europeus. Per tot arreu- fins i tot en les esporàdiques expedicions militars contra els moros granadins- s’evidenciava un resurgiment de l’energia nacional, que contrastava profundament amb la fatigada debilitat dels Estats de la Corona d’Aragó. Si Isabel hagués decidit casar-se amb el rei de Portugal i no amb Ferran, aqueixa vigorosa i aspre societat castellana hauria tingut un contrapès més adequat. El dinamisme de la Castella del segle XV sols era igualat pel de Portugal. Una revolució, el 1383, havia portat al tro portugués la Casa d’Avis, que aconseguí forjar, entre la
dinastia i els elements dinàmics de la classe dirigent del país, una estreta aliança com la que havia caracteritzat a la Catalunya medieval en els dies de la seva grandesa. El 1385 els castellans foren derrotats a la batalla d’Aljubarrota i la independència de Portugal restà assegurada. Durant les dècades següents la Corona, la noblesa i els comerciants uniren llurs forces a la gran tasca del descobriment i la conquesta d’ultramar. Ceuta fou ocupada el 1415, una expedició fou enviada a les Canàries el 1425 i les Azores el 1445. La unió d’un Portugal vigorós i expansionista i una Castella igualment vigorosa i expansionista hauria pogut ser una equlibrada unió de dos països que es trobaven en estadis semblants de desenvolupament històric. Tal com succeiren els esdeveniments, Castella i Portugal seguiren camins diferents, per a unir-se solament quan ja era massa tard perquè la unió fos duradera. Unida a Aragó-una societat en regressió- Castella es trobà amb les mans completament lliures per pendre la iniciativa en la tasca d’edificar la monarquia espanyola del segle XVI. Però aquesta llibertat d’acció es veié limitada en part pere la naturalesa mateixa de la unió. La Corona d’Aragó es trobava ben protegida per les seves lleis i furs tradicionals contra l’exercisi d’un poder reial fort i, en conseqüència, la unió representava una difícil compaginasió de dos sistemes cosntitucionals molt diferents, gràcies a la qual els aragonesos restringirien considerablement l’autoritat del rei d’Espanya. Però si bé en certs aspectes la Corona d’Aragó semblava constituir un pes per a la seu associat, també és cert que proporcionà a Castella precioses aportacions que ajudaren a portar a terme la majoria de les seves noves oportunitats. La història de l’Espanya de finals del segle XV i de començaments del segle XVI constituiria un continu i ric diàleg entre la perifèria i el centre, entre Aragó i Castella. La fi del problema remensa: la sentència arbitral de Guadalupe. Una anàlisi a fons del règim senyorial català a l’anomenada edat moderna forçosament ens obliga d’una banda a contrastar el significat de la concòrdia remença dins el conjunt agrari català, i de l’altra a analitzar, encara que en aquesta assignatura no tinguem temps, la pressió posterior d’aquest règim damunt la pagesia en el terreny tant del dret públic com del dret privat i de la jurisprudència.BREU
BALANÇ HISTORIOGRÀFIC. El fet remença i la sentència arbitral de Guadalupe són encara un debat obert en la historiografia catalana actual. L’increment dels estudis d’història rural catalana dels segles XIII-XVI han permès els darrers anys ampliar el coneixement de l’estructura agrària catalana de la baixa edat mitjana i el seu enllaç amb els segles moderns. El debat
P. Vilar havia afirmat que el remença no sempre necessàriament havia de ser un miserable. La historiografia medieval recent s’afanya a demostrar la desigualtat al si de la pagesia i l’existència d’un sector remença benestant. Des d’aquesta perspectiva es tendeix, doncs, a reinterpretar les guerres pageses del XV, a resituar el conjunt social del braç radical de la revolució i a centrar el sentit de Guadalupe. P. Vilar ja observava que no són pas els sobresalts de misèria allò que fa les veritables revolucions, sinó més aviat la consciència d’una promoció de fet que vol entrar en el dret. La revolució agrària del XV ha de ser interpretada més en termes de revolució pagesa que no pas de revolució estrictament remença. No calia que la terra fos de remences per trobar en aquestes dades exigències socials. La radicalitat de la revolució era en el quadre reivindicatiu- que integrava el rebuig global de tots els drets sense distingir les categories de drets de vassallatge, de jurisdicció i de domini alodial- i no solament en relació a la pobresa econòmica. Hi ha qui legítimament dubta que els dirigents remences moderats volguessin realment eliminar el règim senyorial. Hom s’està obviament plantejant el sentit de les guerres pageses i el sentit de Guadalupe. Eva Serra ha posat l’èmfasi en el caràcter antifeudal de les guerres i el caràcter d’eina de recomposició del sistema feudal de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Recentment les revisions s’han enriquit i Portella-Sanz-Brugadà, a més de tipificar la sentència de restauració feudal, identifiquen pel que fa a la Vall d’Aro (Publicat a la Revista de Girona, 118 de la Dip. de Girona) la naturalesa social d’aquesta restauració que va consolidar- diuen- una estructura agrària que accentuava les desigualtats socials entre els diferents sectors de la pagesia. Els pagesos benestants, majoritàriament remences, obtenien dels senyors eminents el reconeixement d’un domini util engrandit, però renunciaven a continuar lluitant contra el règim feudal, que des d’ara els integrava en condicions força favorables. En canvi, la sentència va implicar una derrota per a tots els altres pagesos, alguns dels quals també eren remences. Per a aquesta causa, Portella-Sanz-Brugada han pogut identificar la sentència com una restauració feudal i un pacte entre senyors eminents de domini feudal i senyors útils de bons masos. Els germans Fernández Trabal en el seu estudi sobre Cornellà de Llobregat s’inclinen a considerar que els guanys del 1486 ja havien estat aconseguits amb anterioritat i que en tot cas la sentència havia estat feta a la mesura del sector més ric i potent de la pagesia, que encetaria el segle XVI des d’una posició de força. Guadalupe no clouria ni encetaria cap periode, sinó que seria l’expressió jurídica d’una continuïtat i una evolució de processos que venien de lluny.
El seu article de Joan i Josep Fdez. Trabal és inèdit; i a l’any 1987 juntament amb altri va fer un estudi sobre la mateixa vil·la. De Josep Fdz. Trabal veure el seu llibre sobre la família dels Bell-lloc de Girona publicat a ed. Abadia de Montserrat el 1995.
Núria Sales ha qüestionat recentment la interpretació que considera Guadalupe una victòria del mas sobre el castell. D’una banda-diu-, els mals usos no es declaren abolits, sinó redimibles, i ells no són els únics definitoris ni exclusius de la condició servil, consideració gens gratuïta i que cal tenir present. La historiografia sovint ha posat més èmfasi en la sentència que no pas en les mateixes guerres pageses del segle XV i ha tendit a subordinar la interpretació social d’aquestes guerres als límits de la sentència. L’èmfasi d’una servitud limitada als sis mals usos ha contribuït a donar una visió restringida de la condició servil, a posposar la condició jurisdiccional i dominical de l’explotació feudal i a postergar també el tema de la difernciació social pagesa, fenomen força perceptible si més no d’ençà del segle XIV, que enllaça amb els segles moderns, que no necessita de Guadalupe per ser explicat i que en tot cas Guadalupe confirma o reforça. Quan els estudis d’història rural, per explicar l’etapa moderna, fem arrencar l’estructura agrària dels segles XVI al XVIII dels beneficis de la sentència arbitral, possiblement estem donant rellevància a un fet que en bona mesura fou una restauració feudal i un pacte social, que confirmà la renda feudal, la mobilitat pagesa i uns mecanismes de desigualtat social de velles arrels medievals. Després de Guadalupe , el terreny de les lluites socials agràries serien les lluites contra la jurisdicció de baró i la resistència contra les capbrevacions que intentaven controlar i defensar els drets dominicals. En canvi, sembla que cal esperar 1780 per trobar les primeres manifestacions de confrontació entre propietaris i rabassaires fruit de les diferències socials al si de la pagesia.
LA LEGISLACIO FEUDAL DESPRES DE 1486.
Tota la legislació posterior a Guadalupe, segregada per les constitucions, capítols de cort o pragmàtiques reials del segle XVI, té com a objectiu la defensa del sistema ratificat el 1486 a Guadalupe. L’aparell legislatiu català pren la forma de mesures de vigilància i mesures preventives i protectores encaminades a la defensa o enduriment del sistema feudal.
elles era possible observar la pressió nobiliària en relació a la protecció del sistema senyorial. L’estudi de les actes no fou en va. Les corts de 1626 arribaren a elaborar constitucions encaminades a ser sotmeses a la voluntat reial. El 1632 aquestes constitucions restaven sense aprovar a causa de les males relacions entre els interessos monàrquics i els estamentals. El fracàs de les corts de 1632 les deixà per sempre més al calaix. La política de Ferran II al Principat: els ajuntaments catalans, excepte el Consell de Cent. Un dels aspectes més interessants de la política de Ferran II a Catalunya és la intervenció reial en la vida municipal del país. L’època moderna es caracteritza per la problemàtica de la introducció del sistema insaculatori en l’elecció dels càrrecs municipals. D’entrada cal assenyalar que la insaculació ha esdevingut motiu important de controvèrsia entre els historiadors catalans. Per a uns el sistema és considerat com un instrument fonamental de la monarquia absoluta per assegurar-se el control dels municipis, i dintre del procés de penetració del poder reial es fa el paral·lelisme entre la introducció de la insaculació en els municipis catalans i la creació dels corregidors a Castella, en tots dos casos com a instrument decisiu de l’autoritarisme monàrquic de Ferran II. Sanpere i Miquel qualifica el sistema insaculatori de “monstruós”. Segons Vicens Vives, en la seva obra Els Trastàmares... , es creié que aquest sistema era monstruós fins al
- J. Reglà posa l’accent en aquesta intencionalitat en les seves obres Introducció a la història... i en Notas sobre la política municipal... S. Sobrequés, en canvi, opina que la insaculació va convertir-se precisament en un instrument fonamental per preservar l’autonomia dels municipis. Veure la seva obra El règim municipal...
Per a d’altres, en canvi, el sistema insaculatori sorgí com una necessitat de la mateixa dinàmica interna del municipi català, com a recurs jurídic de pacificació ciutadana i com a instrument fonamental per posar aturador a les ambicions desmesurades de les oligarquies burgeses que controlaven abusivament els òrgans del govern municipal.
J. Coroleu i J. Pella a Los fueros de Cataluña... ; J. Mercader; L. Suárez; J. Vicens-Vives i J. Lalinde defensaven aquesta interpretació. Segons Ferran Soldevila en la seva Història de Catalunya, el sistema insaculatori no solament atenuava els enfrontaments
entre faccions en confiar l’elecció a la sort, sinó que predisposava els contraris a cercar solucions de compromís.
En realitat, la insaculació com a sistema electoral, ni era un invent de la monarquia autoritària ni va ésser imposada sobtadament en els municipis de Catalunya per Ferran II, sinó que els seus orígens remunten a èpoques anteriors, fonamentalment al regnat d’Alfons IV el Magnànim, encara que ja anteriorment alguns dels punts ceremonials del sistema insaculatori-les bosses, els rodolins de cera, l’extracció en una palangana plena d’aigua, etc.- havien estat incorporats com a elements perfeccionadors de procediments electorals anteriors en molts municipis catalans. Efectivament, en la història municipal catalana podem observar sistemes electorals diversos, que progressivament van complicant els seus mecanismes a mesura que també esdevé complexa i conflictiva la realitat ciutadana, fins a arribar al sistema insaculatori. En els estadis primitius del municipi, corresponents al sistema de consell obert, l’elecció dels rudimentaris càrrecs municipals solia fer-se a l’interior de l’església o a la plaça pública pel sistema de votació directa per part dels veïns, conegut per sistema < a veus>, o < a més veus> i també per fogueral. Però aquest sistema també tenia importants inconvenients, car hi havia molta tensió en donar-se publicitat al vot; i recaure els càrrecs municipàls als més poderosos del poble o vila, car empraven mètodes coercitius o simplement compraven els càrrecs municipals. A mesura que va passant el temps, hi apareix el sistema insaculatori es produeix una evolució de la vida municipal. Aquest sistema insaculatori no fa altra cosa que traslladar una representació col·legiada d’aquests grups d’interessos al municipi, de la qual fixen exactament i prolixament els termes a fi d’evitar els inconvenients i les baralles que comportaven els sistemes anteriors, dels quals precisament es fan ressò la majoria de privilegis d’insaculació en els preàmbuls respectius on s’exposen les causes que han portat a demanar el privilegi, que havia de proporcionar per damunt de tot els beneficis de la pacificació ciutadana. MANQUEN DADES PER A L’ESTUDI DE L’ORIGEN I PROPAGACIO DEL SISTEMA INSACULATORI. Dissortadament, com assenyala Vicen Vives, els estudis sobre l’organització, el naixement i la propagació del sistema insaculatori presenten un “buit desconhortador”. És cert que en pràcticament totes les històries locals es fa una descripció extensa del ritual insaculatori –bosses, rodolins, etc-, però aquest ceremonial no és pas l’essencial del procediment electoral, i fins i tot Font i Rius ( Ordenanzas de
insaculatori genuí va ésser Alfons el Magnànim, empès per l’onada de conflictivitat comunal genèrica a l’Europa de l’època i que a Catalunya es manifestava en tota la seva virulència. De tota manera, també mostra aquesta cronologia que la major difusió del sistema es produeix durant el regnat de Ferran II, entre el 1479 i el 1516, etapa en la qual se situen gairebé la meitat dels casos documentats. D’aquí ve que Ferran II sigui considerat l’home de la insaculació, i d’aquí ve també que sovint s’associï el sistema a la política d’autoritarisme monàrquic que presidí el regnat del rei catòlic. Per tant, fou un procés essencial d’intervenció en la vida municipal. Ferran II i la Generalitat. Aquesta institució, creada a la segona meitat del segle XIV durant el regnat de Pere el Ceremoniós, havia desenvolupat un paper fonamental en la guerra civil de 1462-1472 com l’element polític més irreductible contra la monarquia de Joan II. Ferran el catòlic havia lluitat per la moderació de l’omnipotència de l’oligarquia a la Generalitat i per acabar amb les seves irregularitats administratives i econòmiques. Va suspendre les eleccions que s’havien de celebrar el juliol de 1488 i dessignà als diputats entre els homes de la seva confiança. La intervenció de Ferran II a la Generalitat va tenir una finalitat primordialment econòmica. La majoria dels components d’aquell organisme exigien l’esmentada intervenció. Des de les queixes dels “consellers” de Barcelona (molt sovint enfrontats amb la Generalitat per qüestions de jurisdicció i de ceremonial) fins a les protestes de tot tipus afavoriren la intervenció del Rei catòlic, qui amb el seu cop de força no va trobar pràcticament cap resistència. La política reformista de Ferran II cristalitzarà al introduir el sistema de la insaculació en l’elecció de les sis persones que integraven la Generalitat, un diputat i un oïdor per cada un dels tres braços. La dessignació dels candidats corresponia als propis diputats i el seu criteri de selecció es basava essencialment en la seva influència política. Ferran II i la ciutat de Barcelona. Recordar els treballs de J. Amelang i J.L. Palos.
Les reformes efectuades per la corona entre 1490 i 1510 intentaren pacificar la ciutat construint un nou equilibri polític hàbilment inclinat a favor dels ciutadans honrats. Saltava a la vista que el simple retorn al status quo ante bellum no portaria la pau. La devolució del poder a l’oligarquia ciutadana depenia de la reforma dels procediments, fins aleshores oficiosos, que servien per determinar tant la pertinença al grup de ciutadans com la seva representació en el si dels diversos organs de govern
local. Vist en el seu conjunt, el programa de Ferran II donava peu a quatre alteracions pregones de l’estructura de poder municipal heretada del privilegi d’Alfons de 1454. En primer lloc, reduïa la representació de les classes populars en el nivell més alt del govern de la ciutat de tres a dos consellers. Els agremiats (el quart i el cinquè) es combinaren ara en la figura d’un únic i cinquè conseller, alternant cada any entre mestres dels gremis superiors i inferiors. Rebaixant d’aquesta manera la categoria del representant dels mercaders ( que ara era el quart conseller) i limitant la participació artesana en un sol lloc, l’equilibri de poder efectiu dins dels règim municipal tornà als ciutadans que controlaven tres dels cinc càrrecs. Ferran II esperonà també l’aristocratització del govern local, permetent que la petita noblesa urbana entrés per primera vegada a les institucions del Consell de Cent. La fusió el 1498 d’aquests cavallers amb els ciutadans honrats mitjançant l’exercici del control conjunt sobre el govern local s’aconseguí determinant la representació d’un cavaller per cada dos consellers ciutadans. La inclusió d’aquesta petita noblesa en els llocs nominalment ciutadans elevà l’estatus d’una oligarquia cada vegada més poderosa. La posterior agregació de metges i advocats a aquesta categoria –reforma aprovada en principi pel decret de 1454- també amplià la base d’aquesta èlit mixta. EL MONARCA INTENTÀ IMPEDIR EL RISCS DE FACCIONALISME, la qual era un tret característic de la història recent de la ciutat, i per això instituí un sistema d’inseculació o sorteig per als principals càrrecs públics. Ferran II tenia així l’esperança de neutralitzar les rivalitats i el descontentament que provocava el fet de què certes famílies monopolitzessin els recursos i el mecenatge de les institucions locals. Inicialment es reservà el control de la clau del procés d’insaculació: l’habilitació o escrutini que regia l’admissió en les llistes dels candidats. No obstant, el 1516 Ferran II transferí permanenment aquest poder a una comissió de dotze persones elegides per sorteig entre els membres del Consell de Cent. Per bé, segons sembla, els consellers aconseguiren exercir cert favoretisme dins d’aquest marc en aparença neutral, la mida resultà notablement eficaç per reprimir les fortes disputes faccionalistes que amb tanta freqüència havien amenaçat la pau pública durant la Baixa Edat Mitjana. EL DECRET DE 1510. No obstant, totes aquestes mesures haurien sigut inútils sense un mitjà més acceptable de determinar la pertinença a l’oligarquia ciutadana. L’apremiant necessitat d’una clara definició pública de la composició i l’estatus jurídic del conjunt dels ciutadans honrats donà peu a la culminació del programa reial: l’edicte de 1510, que
l’advocat Frances Coler i l’abat Xaupí, equipararen llur predomini en el si del govern barceloní amb situacions polítiques semblants a la resta d’Europa. No és estrany que les comparacions favorites fossin amb el famós sistema conciliar de Venècia. Però el que més agradava a l’oligarquia ciutadana era disfraçar-se de patriciat de la república de Roma. La forta resonància llatina de la paraula “ciutadà”, les constants al·lusions a l’èlit utilitzant les paraules “senadors” i “patricis” i la suposada derivació del terme de conseller del vocable romà “cònsul”, tot això ajudà a esperpitllar un sentit fort de continuïtat històrica respecte de la més gloriosa oligarquia de la història d’Occident. La capacitat de l’oligarquia de perpetuar el seu govern durant els dos segles següents es recolzà en part en una política de reclutament de nous membres. El privilegi reial de 1510 indicà els procediments que havien de seguir-se per nomenar nous ciutadans. La intervenció de la corona no trigà a amenaçar el control exclusiu que els ciutadans exercien sobre el procés de matriculació, control que els havia sigut promès en l’edicte de 1510. El 1519 Carles V rebaixà a les tres quartes parts dels presents el mínim requirit per a l’acceptació. Tanmateix, nomenà personalment a un mínim de tres ciutadans honrats entre els anys 1528 i 1532. l’amenaça d’una major intervenció del rei va tenir l’efecte desitjat. Els ciutadans relaxaren la prohibició implícita que pesava sobre les admissions i a partir de 1531 es reuniren amb regularitat per donar la seva aprovació als nous aspirants a membre. Per el procés de selecció continuava éssent extremadament rigurós. Felip II adoptà l’estratègia del seu pare, consistint en nomenar ciutadans per mandat reial, i otorgà al llarg del seu regnat vint-i-dos patents. Tement perdre el control de l’admissió, els matriculars s’oposaren a l’exercisi de la prerrogativa reial. La polèmica assolí el seu punt culminant el 1586, any en què el conseller principal ordenà al notari municipal que matriculés a quatre advocats que havien sigut nomenats ciutadans ciutadans per privilegi reial després de la sessió parlamentària de l’any anterior.
