¡Descarga Sistema cardiovascular y más Apuntes en PDF de Enfermería solo en Docsity!
Sistema cardiovascular
És un sistema de tubs interconectats (els vasos) per on circula un fluid (la sang) bombejat per una bomba muscular (el cor). La pressió generada pel cor impulsa la sang contínuament a través del sistema. La sang recull l’oxigen en els pulmons i nutrients a l’intestí i les porta a les cèl·lules. Simultàniament recull els productes de desfet, provinents del metabolisme, per excretar-los.
COMPOSICIÓ SISTEMA CARDIOVASCULAR
Cor bomba muscular que bombeja la sang. Vasos o Artèries expulsen la sang del cor. o Arterioles. o Capil·lars. o Venes retornen la sang al cor.
ANATOMIA CARDÍACA
El cor esta format per dues bombes, separades per un envà: o Aurícula i ventricle dret bombegen la sang cap els pulmons. Arriba la sang de la vena cava superior i inferior. o Aurícula i ventricle esquerre bombegen la sang cap els teixits perifèrics. A través de l’artèria aorta. Les aurícules són unes bombes dèbils que contribueixen a omplir el ventricle. Els ventricles aporten la força principal de bombeig: o Cap a la circulació pulmonar o menor, a través del ventricle dret. o Cap a la circulació sistèmica o major, a través del ventricle esquerre. Les vàlvules auriculoventriculars (tricúspide i mitral) impedeixen el flux retrògrad des dels ventricles cap a les aurícules. Les vàlvules semilunars (pulmonar i aòrtica) impedeixen el flux retrògrad des de les artèries aorta i pulmonar cap als ventricles. Circulació pulmonar : o La sang arriba als pulmons a través de l’ artèria pulmonar , lloc on s’oxigena la sang. o La sang surt dels pulmons per les venes pulmonars , que porten la sang oxigenada, a la part esquerra del cor per ser bombejada cap els teixits.
HISTOLOGIA DEL COR
El cor és un òrgan d’una mida aproximada a un puny o con, i es situa al centre de la cavitat toràcica. El 99% són cèl·lules del miocardi. Té un 1% que són cèl·lules autorritmiques o marcapassos: o Són fibres més petites i solen tenir un sol nucli. o No té sarcòmer. o Discs intercalars que connecten les fibres i contenen: Unions GAP o en esquerda connecten elèctricament la cèl·lula. Aquestes passen molt ràpid les despolaritzacions a les fibres musculars del miocardi, permeten que totes les cèl·lules es contraguin simultàniament. Desmosomes unió forta de les fibres. o Els túbuls T són més petites que els del miocardi i es ramifiquen al seu interior. o El reticle sarcoplasmàtic del miocardi és més petit, per tal depèn més del Ca+ extracel·lular per la contracció. o Els mitocondris ocupen 1/ del volum cel·lular. El vèrtex o la punta del cor es troba cap avall a la part esquerra. La base la trobem darrere de l’estern. El seu vèrtex esta recolzat al diafragma. El cor està rodejat pel pericardi , amb un líquid al seu interior que lubrica la superfície externa del cor quan aquet batega. El cor està composat principalment per múscul cardíac o miocardi , cobertes per capes externa i interna fines d’epiteli i teixit conjuntiu. Els vasos sanguinis emergeixen des de la base del cor: o La aorta i el tronc pulmonar. o Les venes cava i pulmonars. o Arteria coronaria i venes coronaries irriguen el músculs cardíac. La obertura entre cada aurícula i ventricle esta protegida per una vàlvula auriculoventriculars (AV), que esta formada per: o Membranes fines unides a la base a un anell de teixit conjuntiu. o A la base són lleugerament més gruixudes i s’insereixen sobre cada costat ventricular a través de cordes tendinoses. Aquestes impedeixen que la vàlvula sigui empesa cap a dintre de l’aurícula o Els extrems oposats s’insereixen en extensions del múscul ventricular els músculs papil·lars, que proporcionen estabilitat a les cordes. o La vàlvula que separa l’aurícula dreta i el ventricle dret VÀLVULA TRICÚSPIDE. o La vàlvula entre l’aurícula esquerra i el ventricle esquerre VÀLVULA BICÚSPIDE O MITRAL. Les vàlvules semilunars estan formades per: o 3 valves cupuliformes. o Entre el ventricle esquerre i la aorta VÀLVULA AÒRTICA. o Entre el ventricle dret i el tronc pulmonar VÀLVULA PULMONAR.
La viscositat de la sang depèn del valor de l’hematòcrit i en condicions normals s’ha de considerar un valor constant. La llargada dels vasos també es considera constant. El radi del vasos és un factor que pot variar. Els vasos que més poden variar el seu radi són les arterioles. La resistència al flux de les arterioles es coneix com a resistències perifèriques. o ↑Radi= ↓ resistència hi ha més velocitat de flux.
o ↓Radi= ↑ Resistència menys velocitat de flux.
Quan estem dinant al estomac es on hi ha tots els nutrients i els hem d’absorbir, això es permet redistribuint a l’estomac més sang, gràcies a la vasodilatació, i en altres llocs es produeix al mateix temps una vasoconstricció. La velocitat va més ràpid en les artèries. La velocitat va més lenta als capil·lars, és el lloc de ramificació.
POTENCIAL D’ACCIÓ DE LES FIBRES CONTRÀCTILS MIOCÀRDIQUES
La contracció del miocardi no prové del sistema nerviós, sinó de les cèl·lules autorítmiques o marcapassos. És el lloc on s’origina espontàniament el potencial d’acció i es propaga per les esquerdes. El potencial de membrana en repòs és de -90mV (fase 4) Fases:
- Despolarització : obertura dels canals regulats per voltatge de Na+. Quan una ona es propaga per una cèl·lula contràctil per les unions en esquerda el PM és torna més positiu. Entra el Na+^ i el PM es troba al voltant dels +20mV.
- Repolarització inicial : es tanquen els canals de Na+^ i s’obren els de K+.
- Altiplà : s’obren els canals de Ca+2^ i es tanquen els canals de K+^ ràpids. Hi ha un augment de la permeabilitat del Ca+2. Disminueix la permeabilitat del K+. És manté el grau de despolarització, per això en l’altiplà el potencial d’acció s’aplana.
- Repolarització ràpida : els canals de Ca+2^ es tanquen i s’obren els de K+.
- Potencial en repòs. a diferència del potencial d’acció d’una neurona que dura de 1-5ms, el potencial d’acció de les cèl·lules del miocardi dura 200 ó 250ms. El potencial d’acció comença una mica abans de la contracció del múscul. La relaxació acaba conjuntament amb el potencial d’acció en repòs. Per tant és pot dir que contracció i relaxació estan acoblats.
ACOBLAMENT EXITACIÓ AMB LA CONTRACCIÓ
El potencial d’acció que entra en la cèl·lula contràctil es mou pel sarcolema i els túbuls T. Passos:
Estimulació cèl·lules autorritmiques.
Inici generació potencials acció espontanis.
Propagació per les fibres contràctils.
PA arriba als túbuls T i al sarcolema.
CONTRACCIÓ s’obren el canals de Na+^ i Ca+2.
MIOCARDI
Ca+2^ entra del LEC i el Reticle Sarcoplasmàtic.
Contracció
XISPA de Ca+2.
Ca+2^ s’uneix a la troponina queda lliure unió Act.-Mio.
Actina llisca sobre miosina CONTRACCIÓ.
Ca+2^ retorna al LEC i reticle endoplasmàtic:
Relaxació Bomba Ca+2.
Cotransportador Na+/Ca+2.
Troponina bloqueja els punts d’unió actina-miosina
PROPAGACIÓ DEL POTENCIAL D’ACCIÓ PEL SISTEMA DE CONDUCCIÓ
La contracció del miocardi és coordinada per impulsar la sang i fer-la circular.
D’aquesta manera l’estímul arriba alhora a la major part del ventricle i assegura la contracció coordinada d’aurícules i ventricles. La sang es bombejada cap a fora dels ventricles a través dels orificis en la part superior de les càmeres. La contracció vèrtex-base comprimeix la sang cap als orificis arterials en la base del cor.
FRQÜÈNCIES DE DESCÀRREGA DELS MARCAPASSOS
El nòdul AV envia 50 potencials d’acció/min. Les fibres de Purkinje n’envien entre 25-30 potencials/min. El nòdul SA envia entre 70-100 potencials/min. Les cèl·lules del nòduls SA són les encarregades de regular la freqüència cardíaca. El nòdul AV i les fibres de Purkinje tenen potencials de repòs inestable i poden actua com a marcapassos en certes circumstàncies. La freqüència cardíaca promig és de 70 batecs/min. Habitualment el control tònic de la freqüència cardíaca està dominat per la branca parasimpàtica.
INVERVACIÓ DEL COR
La velocitat amb la qual es despolaritzen les cèl·lules del marcapassos determina la freqüència amb la que es contrau el cor. La modulació de la freqüència cardíaca ve modulada pel sistema nerviós simpàtic. Modificació de la permeabilitat als diferent ions es modifiquen els potencials d’acció i la freqüència. El SNS augmenta la freqüència de descàrrega de potencials d’acció, per tant augmenta la freqüència cardíaca. El SNP disminueix la freqüència cardíaca i produeix el retard de conducció elèctrica pel nòdul AV.
Inici de la despolarització al nòdul SA.
S’estén el senyal cap el nòdul AV. Es propaga ràpidament cap a les fibres musculars de l’aurícula i provoca la contracció auricular.
La velocitat del senyal s’alenteix, cosa que permet completar la contracció auricular abans no comenci la contracció ventricular retard del nòdul AV.
El potencial es propaga cap al feix de His i les cèl·lules de Purkinje , més ràpidament.
EL CICLE CARDÍAC
L’activitat elèctrica del miocardi es transforma en activitat mecànica CONTRACCIÓ MUSCULAR. De forma cíclica de ambdues aurícules i ambdós ventricles, alternen: o Contracció (sístole) després del inici de la despolarització. o Relaxació (diàstole) després del inici de la repolarització. Representa tot el cicle de bombeig del cor. En un cicle normal, les dues aurícules es contrauen alhora que els dos ventricles es relaxen. I el mateix al revés. A mesura que una cavitat cardíaca es contrau augmenta la pressió de la sang que hi ha en el seu interior. Quan la freqüència és d’uns 75 batecs/min, el cicle pot durar uns 0,8 segons. Aquet cicle consta de 5 fases.
- Diàstole ventricular i auricular : Tant les aurícules com els ventricles estan relaxats. Correspon a la fase de repleció, de la fase final diàstole ventricular. Les aurícules es van omplint de sang provinent de les venes i ventricles que es van relaxant. La pressió a les aurícules és ↑ als ventricles s’obren les vàlvules auriculoventriculars. La sang flueix des de les aurícules cap als ventricles, seguint el gradient de pressió. El 80% de la sang passa als ventricles just quan s’obren les vàlvules. A la meitat de la diàstole els ventricles estan pràcticament plens. Al final de la diàstole ventricular té lloc la despolarització de les aurícules contracció auricular impulsa la sang extra cap als ventricles.
- Sístole auricular : Les aurícules es contrauen i els ventricles estan relaxats. Les vàlvules auriculoventriculars estan obertes i les semilunar, pulmonar i aòrtica, tancades. La seva durada és aproximadament de 0.1 segons. Aquesta contracció impulsa el pas del 20% restant de sang als ventricles. Un adult, sa, de 70Kg en repòs, en els ventricle té un volum de 130-135 ml de sang. Aquest període coincideix amb el finals de la diàstole ventricular volum diastòlic final.
↑ Flux ions pels canals If.
SN SIMPÀTIC Noradrenalina i adrenalina
Receptors β1 adrenèrgics ↑ Flux de Ca+2.
↑ Permeabilitat K+.
SN PARASIMPÀTIC Acetilcolina
Receptors colinèrgics muscarínics ↓ Permeabilitat Ca+2.
Corbes pressió-volum
Es una altre forma de representar el cicle cardíac. Representa els canvis de pressió i volum durant el cicle cardíac. El flux de sang es dirigeix des de les àrees de major pressió a menor pressió. En el punt A comença el cicle. o El ventricle conté la quantitat mínima de sang. o Esta relaxat i la pressió està al valor mínim. o La sang esta viatjant a l’aurícula per les venes pulmonars. o Un cop la pressió aurícula > que ventricle s’obre la vàlvula mitral. Punt A-B o la sang flueix cap al ventricle volum en el ventricle ↑ i la pressió ↑ però molt poc. Punt B: o Contracció auricular ventricle amb el volum màxim. o Volum final diàstole. Punt B-C: o el ventricle segueix en contracció pressió ↑ ràpidament durant la contracció isovolumètrica. Punt C: o Pressió ventricular > pressió aorta. Punt C-D: o La pressió segueix ↑. o El ventricle segueix en contracció. o El volum ventricular ↓ la sang és expulsada cap a l’aorta. Punt D: o Volum final sístole.
ELECTROCARDIOGRAMA
Es col·loquen sobre la superfície de la pell uns elèctrodes que registren la activitat cardíaca del cor. Proporcionen informació indirecte sobre la funció cardíaca. El primer electrocardiograma es registrat de l’any 1887, però no va ser d’ús clínic fins als primers anys del segle XX. El seu inventor va ser un fisiòleg holandès, Walter Einthoven. Va inventar el triangle de Einthoven, és un triangle hipotètic al voltant del cor en que es col·loquen els elèctrodes en ambdós braços i la cama esquerra.
o Als costats del triangle es numeren perquè corresponguin a tres pars d’elèctrodes o derivacions, utilitzats per un registre determinat. Un ECG es realitza registrant una derivació al mateix temps. o Un elèctrode actua com a elèctrode + d’una derivació i un segon actua com el -. o Exemple en la derivació I, el braç esquerra es designat elèctrode + i el dret -. Un traçat electrocardiografic mostra els potencials d’acció sumats generats per les cèl·lules del cos. Reflecteixen els esdeveniments mecànics : o Relaxació. o Contracció.
La contracció auricular comença dural l’última part de l’ona P. Contínua durant el segment PR. La contracció ventricular comença immediatament després de la ona Q. Contínua durant la ona T. Si una ona elèctrica travessa el cor elèctrode + la ona s’eleva respecte a la línea base. Si una ona elèctrica travessa el cor elèctrode - la ona baixa respecte la línea base. El ECG ens dóna informació sobre: o Freqüència cardíaca Es cronometra des del inici de l’ona P fins al inici de la següent ona P. O des del pic R fins al següent pic R. La freqüència normal en repòs és de 60-100 batecs/min. Freqüència més ràpida Taquicàrdia. Freqüència més lenta Bradicàrdia.
Ones P Despolarització aurícules.
Ones Complex QRS Despolarització ventricles.
Repolarització aurícules. Ones T Repolarització ventricles.
COMPONENTS
ECD Segments Seccions de la línia de base entre dues ones
Intervals Combinació d’ones i segments.
REGULACIÓ VOLUM SISTÒLIC
La corba de Frank-Starling : o Relaciona l’estirament i la força del cor. o L’eix de les X representa el volum del final de la diàstole mida d’estirament en els ventricles determina la longitud dels sarcòmers. o L’eix y representa el volum sistòlic i és un indicador de la força de contracció. o El volum sistòlic és proporcional al volum diastòlic final. El cor bombeja tota la sang que se l’hi retorna Llei de Frank-Starling. Segons aquesta llei, el volum sistòlic ↑ a mesura que ↑ el volum del final de diàstole. Aquet volum del final de la diàstole ve donat per RETORN VENÓS Quantitat de sang que entra al cor des de la circulació venosa. La “ PRECÀRREGA ” és el grau d’estirament del miocardi abans de contraure’s. 3 factors afecten al retorn venós: o Bomba múscul esquelètic contracció de les venes que retornen la sang. o Bomba respiratòria canvis en el tòrax i abdomen durant la respiració. o Vàlvules venoses. La bomba del múscul esquelètic : o Contraccions del múscul esquelètic que comprimeixen les venes, les exprimeixen i empenyen la sang cap al cor. o Durant l’exercici, la bomba ajuda a ↑ el retorn venós. o Quan estem asseguts o de peu sense moure’s, aquesta bomba no ajuda al retorn. La bomba respiratòria : o A mesura que el tòrax s’expandeix i el diafragma es mou cap a l’abdomen cavitat toràcica es fa més gran genera pressió subatmosfèrica disminueix la pressió en la vena cava inferior quan entra al tòrax ajuda a portar més sang al cor. o La compressió de les venes abdominals durant la inspiració col·labora amb la bomba. o La combinació ↑ pressió sobre les venes abdominals + ↓ pressió sobre les venes toràciques = ↑ retorns venós durant la inspiració. La constricció de les venes per la activitat simpàtica: o Contracció venes volum ↓ exprimeix més la sang fora de les venes cap al cor. “ POSTCÀRREGA ” pressió que s’ha de sobrepassar per obrir les vàlvules semilunars i realitzar l’ejecció de sang cap als ventricles. Aquesta postcàrrega ve determinada pel volum final diàstole i la pressió arterial. Un altre factor que regula el volum sistòlic es la contractilitat. o Modulada per neurones i catecolamines. o Agents inotròpic qualsevol substància química que afecta la contractilitat cardíaca. Inotròpic +: ↑ la contractilitat. Inotròpic -: ↓ la contractilitat.
Adrenalina
Inotròpics + ↑permeabilitat Ca+
Noradrenalina
El miocardi en disposa més per la contracció
ELS VASOS SANGUINIS
Existeixen 4 tipus de vasos: o Artèries. o Arterioles o Capil·lars o Venes. La capa interna dels vasos és una làmina prima ENDOTELI. Consten de 3 capes.
1 capa cèl·lules endotelials planes.
Túnica o capa íntima recobreixen capa fina teixit conjuntiu.
En contacte directe amb la sang.
limitat per 2 capes teixit elàstic.
CAPES Túnica mitjana capa circular de ML + elastina i col·lagen.
Innervat per fibres nervioses simpàtiques.
Força mecànica al vas.
Teixit conjuntiu.
Túnica adherència
Ancorar el vas al seu lloc.
Artèries musculars
Són de mida mitjana. Són les: o Axil·lars. o Humerals. o Radials. o Intercostals. o Esplènica. o Mesentèriques. o Femorals. o Poplíties. o Tibials. La seva túnica mitjana conté gran quantitat de músculs i menys fibres elàstiques. Poden aconseguir més vasoconstricció i vasodilatació per ajustar la velocitat del flux sanguini, per adaptar-se a les necessitats de l’òrgan irradiat. Es coneixen com ARTERIES DE DISTRIBUCIÓ distribueixen la sang a les diferents parts del organisme.
LES ARTERIOLES
Tenen una llum inferior a 40μm de diàmetre. Són pròximes a les artèries de les quals es ramifiquen. Tenen : o Túnica íntima, fina làmina elàstica interna. o Una túnica intermitja amb 6 o menys capes concèntriques de cèl·lules musculars llises. o Túnica externa conjuntiva amb fibres elàstiques i col·lagen. Les arterioles més pròximes als capil·lars, són de menys diàmetre i sols tenen una túnica íntima i una túnica mitjana composta per capes de fibres musculars. Tenen un paper important en la regulació del flux sanguini procedent de les artèries i entra als capil·lars. Quan el múscul llis es contrau vasoconstricció disminueix el flux als capil·lars. Quan el múscul llis es relaxa vasodilatació augmenta el flux sanguini als capil·lars. La vasoconstricció ↑ les resistències vasculars al flux de sang i afecten a la pressió arterial. Algunes de les arterioles es divideixen en metarterioles. La sang que travessa aquestes metarterioles pot passar directament als capil·lars o pot entrar en la circulació venosa, quan es contrauen els esfínters precapil·lars. Les metarterioles permeten el pas directe dels leucòcits des de la circulació arterial a la venosa.
ELS CAPIL·LARS
Vasos microscòpics que comuniquen les arterioles amb les vènules. Es troben a prop de totes les cèl·lules del organisme. La densitat varia segons les necessitats energètiques del teixit. Als músculs, el fetge, el ronyons i el sistema nerviós xarxa capil·lar densa. En tendons i lligaments menor densitat capil·lar. Alguns teixits no tenen capil·lars com la epidermis, la còrnia , el cristal·lí, els cartílags i els epitelis de les vísceres (estomac, bufeta i budells). La seva funció principal és permetre l’intercanvi de nutrient i substàncies de rebuig entre la sang i les cèl·lules dels teixits. Les seves parets són molt fines per permetre aquet intercanvi. Formades per un endoteli i una membrana basal. Diàmetre 3-30μm. S’originen a partir de les arterioles. ESFÍNTER PRECAPIL·LAR anell de múscul llis que controla la quantitat de sang que hi arriba. o Dilaten flux sanguini ↑ que entra als capil·lars. o Contrauen flux sanguini ↓ que entra als capil·lars.
Presenten fenedures entre cèl. Endotelials
Mb plasmàtica continua.
Capil·lar continus En múscul llis i estriat, T. Conjuntiu i pulmons.
SNC cèl·lules endotelials unides entre si.
TIPUS
CAPIL·LARS Tenen porus a les mb plasmàtiques.
Capil·lar fenestrats Fenedures intercel·lulars.
En ronyó o vellositats intestinals.
En fetge, medul·la, melsa i G. Endocrines.
Capil·lar sinusoïdals Són mes tortuosos i amplis.
Grans espais entre c. Endotelials
Mb basal incompleta o inexistent
DISTRIBUCIÓ DE LA SANG A LA CIRCULACIÓ
GENERAL I PULMONAR.
Les venes sistèmiques contenen la major part de la sang que està en circulació. 84% volum sanguini es troba a la circulació sistèmica. Del volum total de sang circulant està distribuït en: o 75% venes i vènules. o 15% artèries. o 10% arterioles i capil·lars. Les vènules i venes funciones com reservoris sanguinis des dels quals la sang es pot desviar ràpidament a altres territoris quan sigui necessari. Exemple: ↑ activitat muscular estímul del SNS cap a les venes vasoconstricció ↓volum de sang en els reservoris i ↑flux sang en el sistema músculoesquelètic. La velocitat del flux sanguini (cm/s) és inversament proporcional a l’àrea de secció transversal dels vasos sanguinis. o ↓velocitat de fluxquan va passant per aorta, artèries, arterioles i capil·lars. o ↑velocitat flux va passant per capil·lar a les vènules i venes.
DISTRIBUCIÓ DE LA SANG CAP ALS TEIXITS
La distribució de la sang varia en funció de les necessitats metabòliques de cada òrgan i depèn d’una combinació de mecanismes de control local i reflexes homeostàtics. El flux que reben els òrgans depèn en certa mesura de la quantitat i la mida de les arteries que els nodreixen. 2/3 parts del flux sanguini va cap: o Tub digestiu. o Fetge. o Músculs. o Ronyons. Les modificacions del flux són possibles per la disposició en paral·lel de les arterioles corporals.
FUNCIONS VENES II
- Més 60% de sang està en el sistema circulatori dins les venes.
- Es perd sang (hemorràgia) i↓ pressió arterial estimulació reflexos P des dels sins carotidis i altres àrees sensibles a la P estimulació SN Simpàtic vasoconstricció.
RESERVORI SANG melsa
- Reservoris sanguinis: fetge
Grans venes abdominals
Plexes venosos subcutanis
Totes les arterioles reben sang de l’aorta al mateix temps. Volum de sang que circula per totes les arterioles = VOLUM PER MINUT. El flux que circula per cada arteriola depèn de la seva resistència. Com més gran és la resistència menys flux passa per ella. La sang es desvia de les arterioles de major a menor resistència.
INTERCANVI EN ELS CAPIL·LARS
Quan la sang arriba als capil·lars intercanvi de plasma i cèl·lules a través d’una paret fina. La densitat de capil·lars en un teixit esta relacionat amb l’activitat metabòlica d’aquet. Els teixits que tenen major activitat requereixen més oxigen i nutrients tenen més densitat de capil·lars. Teixit subcutani i cartílag són els que menys densitat tenen. En enllaços entre les cèl·lules varia d’un teixit a un altre i ajuden a determinar la permeabilitat dels capil·lars. El flux sanguini es mínim en els capil·lars té un àrea transversal gran. L’intercanvi entre el plasma i el líquid intersticial es produeix per moviment de substàncies entre les cèl·lules endotelials (via paraendotelial) o a través d’elles (transport transendotelial). Els soluts més petits i gasos dissolts es desplacen per difusió simple. Els soluts més grans i proteïnes es desplacen per transport vesicular. Le velocitat de difusió dels soluts depèn del gradient de concentració entre el plasma i el líquid intersticial. El O 2 i el CO 2 difonen lliurement a través de l’endoteli concentracions en estat d’equilibri entre plasma i LEC. En els capil·lars amb unions permeables la majoria de soluts petits dissolts poden difondre lliurement entre les cèl·lules o fenestracions. Les cèl·lules de la sang i proteïnes plasmàtiques son incapaces de travessar les unions dels capil·lars. Aquestes es mouen per TRANSCITOSIS en la superfície de les cèl·lules endotelials hi ha caveoles i fositas conversió en vesícules. Un altre forma d’intercanvi és el flux global cap a l’interior i exterior dels capil·lars és el moviment de gran quantitat de líquid entre la sang i el líquid intersticial a favor de gradients de pressió hidrostàtica/osmòtica. o Absorció moviment cap a dins del capil·lar. o Filtració cap al exterior del capil·lar. Hi ha dos forces que regulen el flux, les FORCES DE STARLING, que són: o Pressió hidrostàtica component de la pressió lateral del flux sanguini que impulsa el líquid a través dels porus dels capil·lars. o Pressió osmòtica depèn de la concentració dels soluts.
