¡Descarga SOLITUD (Apuntes sele) y más Apuntes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity!
S O L I T U D - V I C T O R C A T A L À
Va néixer en una família benestant amb negocis. Va ser la filla gran, va tenir un germà que va ser adoptat i exercí a Barcelona, era la pubilla i s’havia de quedar cuidant a les persones grans a casa seva Tenia una germana, la Mèlia, la qual sempre li recomanava a Caterina que havia d’estudiar, sempre li deia “no vaig voler que fos com jo” (en totes les entrevistes que li feien). Va tenir un pis a Barcelona on hi passava llargues temporades. Era molt aficionada al teatre i al cinema. Una pel·lícula que està molt relacionada amb ella és 3.000 metres (1918). En les entrevistes que li feien sempre deia, tinc possibilitats de viure “per la ploma” no “de la ploma”. Va entrar en el món de l’escriptura i de la lectura perquè un llibreter de Figueres passava cada setmana per l’Escala i quan era petita la seva mare li deixava comprar el llibre que volia, sobretot novel·les franceses, llegia ella. Quan tenia catorze anys va escriure “Parmicidi”. Va ser autodidacta, tot el que va aprendre ho va fer per ella mateixa, com aprendre francès i italià. També va fer pintura i escultura. El seu primer pseudònim va ser Virgili Alacseal. Al 1898 va participar en els Jocs Florals d’Olot amb el seu nom autèntic, Catarina Albert, i va guanyar amb un monòleg que es deia “la Infanticida”. Però seguidament hi va haver molt de rebombori perquè va ser una dona qui va guanyar. A partir d’aquell moment ja va optar el nom de Victor Català, que era el nom del protagonista d’una narració que no va acabar mai. També va publicar “Drames rurals” (1902), “Solitud” (1905), la qual va tenir un gran èxit i “Caires vius” (1907). Narcís Oller va ser un gran amic personal seu, a qui li va dedicar “Memòries literàries”, un recull de llibres que tenia seu. L’any 1923 va ser membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. Va morir als 96 anys a l’Escala. 1- EL MODERNISME DE CATERINA ALBERT Ella entén l’art com una forma de revelar-se, contra la societat, contra el que ella creu que es injust. Va introduir en el modernisme la revitalització de la temàtica rural, la qual abans no era molt usada i també la visió gens idealitzada de la realitat. També un fort individualisme, exterioritzar els seus sentiments bàsicament i un xoc entre el “jo” i el “no jo”. 2- TRAMA DE L’OBRA L’heroi és una dona, representa el “jo” i tots els homes que surten a la novel·la són el “no jo” excepte el pastor. El tema de la novel·la principal és el conflicte que hi ha entre l’individu i l’entorn i l’argument de la novel·la és un lluita d’una dona per trobar-se a ella mateixa provocada per un marit passiu en mig d’una natura esquerpa. És un desequilibri emocional que acabarà amb la pròpia realització i la solitud. La novel·la és un viatge, però es converteix en dos, perquè descriu el què sent, un viatge de l’interior i un de l’exterior. Aquesta novel·la es va escriure en fulletons de vuit pàgines a la revista “Joventut” i van estar sortint fins el 19 de març de 1904 fins el 20 d’abril de 1905. Una frase que va dir Victor Català: “Jo estimo la vida tal com és: dolça, amarga, clara i ombrívola”. La introducció de la novel·la va del capítol 1 al 6. El desenvolupament va del capítol 7 al 14 (pujada al Climalt, que és el clímax (moment més important de la novel·la). El desenllaç va del capítol 15 al 18. Des del punt de vista narratiu, el narrador és omniscient (ho
sap tots a través del ulls de la protagonista, la Mila). Tots els personatges que surten a la novel·la són plans, són personatges que pots deduir què faran amb poca informació. Hi ha els prototipus que són personatges plans: en Gaieta (pastor), l’Ànima (caçador), en Maties (marit). Llavors hi ha la Mila com a personatge rodó i els secundaris, els quals són en Baldiret i l’Arnau. La Mila va lligada amb el bé, en Maties va lligat amb el mal (ànima). La relació de la Mila i en Maties és una relació d’indiferència i frustració. La de la Mila i en Baldiret és una relació maternal. La de la Mila i l’Arnau és una relació de desig prohibit. La de la Mila i l’Ànima és una relació de desig pecaminós d’ell cap a la Mila i ella por cap a ell. 3- PERSONATGES MILA Un cop està a la muntanya i viu el que viu representa que és com un segon naixement. Puja de manera involuntària i de baixada voluntària , passa de la inconsciència a la consciència. Intenta canviar l’entorn. Un cop és a la muntanya descobreix la sexualitat (desvetlla sexual) i té una lluita interna en que pot més l’ instint que la raó. Té tres opcions : el pastor (protector), l’Arnau (representa el desig d’ella) i l’Anima (instint). Té tres desil·lusions : terra baixa, l’edat del pastor i el mar. És feinera i contemplativa (visionaria). El remei de la solitud és el record. PASTOR És un poeta. Dóna nom i compren la muntanya. Segons ell, tot és bonic si es mira en bons ulls. Explica rondalles i històries. Representa la comunicació mística amb les forces naturals. És el que té la major concreció del be. Se’l compara amb el bou salvatge de Rousseau i el super home de Nietzsche. MUNTANYA Es la que condiciona els homes que hi viuen , la que condiciona les seves vides. És el mirall de l’ esperit. Per la Mila representa que el principi la muntanya és hostil , llavors és fantasiosa i finalment és cruel. També representa el primitivisme , i també la reclusió en l’auto contemplació. La natura és un mirall de l’ esperit. Per ella també la muntanya és inspiradora de pànic. El pastor humanitza la muntanya.
SÍMBOLS Fan referència a l’estat d’ànim de la Mila. Les flors colltorçades, Sant Roc, la bossa del tabac la muntanya i el camí costerut. PRESAGIS – (COSES QUE PER ELLA LI REPRESENTEN QUE LI PASSARAN COSES DOLENTES Solitud Els mots del carreter i en Maties. La inquietud d’ella. No veure els camps. Se li trenquen les millors sabates. La capella (li origina por). Un somni terrible que té el pastor i li explica. Un esquellerinc. Un grill. IDEA FINAL DE LA NOVEL·LA Obra més acumulativa que evolutiva. El clímax és “in crescendo” i un moviment cíclic que comunica claustrofòbia i tragèdia. La pujada al cimal representa la lucidesa total, quan realment veu la veritat de tot. 5- EXPLICACIONS DELS CAPÍTOLS Capítol 1: El punt de vista en el que comença la novel·la és el narrador encara que posteriorment s’adoptarà el punt de vista de la Mila. La Mila es sent enganyada des d’un bon principi ja que el trajecte dura més del que pensava. El primer capítol serveix per veure la relació distant que té la Mila amb el seu marit, d’angúnia, de desconfiança, etc. D’aquest primer capítol també ens hem de fixar amb les mirades ja que es convertiran en un element molt expressiu. En aquests moments inicials es quan es produeix la primera ciso del paisatge de e la muntanya, que a la Mila li sembla vuit. Això es correspon a la pròpia sensació de buidor que té ella. Capítol 2: S’insisteix en la oposició de caràcters entre en Maties i el pastor. En Maties continua amb una actitud passiva i no té ganes de fer res. El pastor s’ofereix a ensenyar l’ermita a la Mila, encara que sigui fosc i no s’hi vegi gaire. En aquest moment ja s’inicia el paper de guia i de protector cap a la Mila. Capítol 3: En aquest capítol s’introdueixen elements nous. Si ve la Mila s’aixeca trasbalsada a causa de l’estrany somni que ha tingut, queda molt més decebuda en veure l’estat en que es troba el lloc on haurà de viure. Mentre això passa en Matías continua dormint. Tot plegat provoca que la Mila es posi a plorar, però apareix en Baldiret i el pastor i la calma. En aquell moment el pastor comença a explicar-li històries que no reprodueixen la realitat de manera objectiva sinó embellida. El pastor continua creant un efecte paternal i protector. El be i el mal personificats en el pastor i l’Ànima, que apareix de manera fugaç, a més el tema de la maternitat apareixerà per primer cop, provocat per la presència den Baldiret. Capítol 4: Desprès de la decepció del capítol tercer, el capítol quart representa la neteja, la neteja que la Mila fa de l’ermita. Ja que la Mila vol deixar de ser víctima de la realitat per
esdevenir qui ordena i qui pren el control. Abans la capella era plena de brutícia i ara és neta i això ha permès a la Mila descobrir els elements artístics que conte. Gràcies a la narracions del pastor, les històries que li explica a la Mila, la Mila comença a veure les coses diferents, ja no ho veu tant negre tot. Capítol 5 : Accentua la diferència de caràcters entre la Mila i el seu marit, que continua sota la influència de l’ànima. La cargolada, suposa un intent de reconciliació entre els dos. D’altra banda l’aparició dels cargols no és gratuïta: la forma de la closca, l’espiral, és símbol del cosmos, del univers, ja que és un element que permet veure el tarannà del pastor, que reutilitza les closques dels cargols que s’han menjat, i la de l’Ànima, que ganiveteja les closques i les trenca. L’Ànima és doncs un personatge destructor i depredador, l’aparició de l’Arnau, presentat com un possible pare potencial, torna a abocar el tema de la maternitat. Capítol 6: El pastor continua explicant rondalles, de cadascuna de les quals se’n pot treure alguna conclusió. La rondalla encantada adverteix del perill de cedir l’instint. En aquest moment la Mila encara no ha canviat gaire, però a partir d’aquest moment començarà l’inici del seu canvi de personalitat. Capítol 7: Presenta la Mila canviada físicament, potser per la influència de la primavera. A més reflexiona sobre les relacions que manté amb els personatges masculins de la novel·la. Capítol 8 i Capítol 9: Són punts estructuralment independents perquè els personatges principals passen a un segon terme en convertir-se la multitud en el veritable personatge. Se celebra la festa de les roses en el transcurs de la qual, la Mila observa com l’Ànima escorxa uns conills. Ella, però, els veu com si fossin éssers humans en qualitat de víctima. Capítol 10: Les conseqüències de la festa apareixen al capítol desè amb la desfeta econòmica, l’allunyament gairebé total en2tre en Maties i la Mila, i l’apropament entre la Mila i el pastor. Apareix la possibilitat de cedir el desig per l’Arnau, però la Mila té por i el rebutja. Després que durant un instant li passa pel cap la imatge d’uns ulls dels quals no sap reconèixer el propietari. Capítol 11 , 12 i 13: No serà fins el capítol 13 que es dibuixaran els passos que provocaran el canvi radical de la Mila com a persona. La Mila entra en una etapa de depressió al capítol 11, i el pastor decideix emportar-se-la a la muntanya (moment en que conversen i la Mila explica la seva vida). Els pensaments de la Mila van a parar a l’àmbit sexual i es planteja que seria capaç d’oferir-se a tenir relacions sexuals amb el pastor però no amb l’Arnau, perquè aquest darrer és massa instintiu (no és racional). Els camins es van fent més amples igual que l’actitud de la Mila, que comença a sentir-se més segura. Mentre pugen, la Mila compara aquesta ascensió amb la primera que va fer quan va arribar amb en Maties des de la plana. La diferència fonamental rau en el guia. El seu estat d’ànim és, un cop més, paral·lel al de la muntanya. Al principi veia el paisatge buit i ella es sentia buida. Ara se sent feliç i aquesta felicitat se li ha encomanat de la muntanya. Aquesta felicitat només es trencarà amb la presència de l’Ànima. Capítol 14: Es produeix novament un trencament en els desitjos de la normalitat que té la Mila, ja que s’assabenta de l’edat del pastor. Ella sempre li havia atribuït una quarantena d’anys però resulta que en té 64 i amb aquesta edat la Mila considera que l’amor seria incomplet i antinatural. Els desitjos sexuals queden insatisfets, ja que ni un vell ni un negat poden oferir-li cap mena de solució. Les idealitzacions en les quals la Mila s’havia recolzat
Comencem veient una Mila malhumorada i fatigada, pel fet de caminar durant molta estona des de Llisquents fins a Ridorta. Per sort, passat Ridorta troben a un carreter que va en la mateixa direcció que ells. Un cop pujats sobre el carro, se’ns fa una descripció del paisatge que hi ha al seu voltant. Per una banda, la carretera gran plena de sots, pedres, arbres, fulles, flors, etc., per l’altra banda s’estenia tot el pla de Ridorta amb els seus camps i la seva gent. La Mila queda sorpresa davant de tanta bellesa, però arriba un moment en que el que sent és fredor i tristesa. Acabat el tros en carro, han de continuar amb el camí tots dos sols. S’acomiaden del pagès i aquest els diu que algun dia anirà a visitar-los. Arriba un moment en que la Mila està molt cansada i no pot més, però el seu marit no l’ajuda (tot i que paren un moment per descansar). Se’ns va fent una descripció del paisatge i de tot el que suposa la pujada per la Mila. Podem llegir que hi ha un moment en que la Mila sent alegria al veure el meravellós paisatge que es veu damunt del Roquís Petit. Un cop donen la volta al Roquís, la Mila observa des de dalt el paisatge que es veu sota seu, el qual només són onades de muntanyes immenses i silencioses. Ella volia trobar a la vista alguna caseta amb alguna persona però no hi havia res, només muntanyes i muntanyes. Per aquest fet, ella no va poder evitar dir: “Quina solitud”! Capítol 2: Arriben a la porta i apareix un pastor, en Gaietà, acompanyat d’un nen petit, en Baldiret. Mentre el nen para la taula, el pastor ensenya la casa i també capella a la Mila, la qual no li acaba d’agradar gaire. En Maties té molta gana i, per això, en Gaietà no li ensenya gran cosa a la Mila. Un cop acaben de sopar, la tristesa i la solitud que havia sentit la Mila anteriorment s’havien esvaït. Comença a sentir un caliu de família pel que fa al pastor. Capítol 3: És un dia gris, no hi ha sol. Se’ns fa una descripció del paisatge que es pot observar des del terrat de la casa. El pastor veu a la Mila i ella l’acompanya a munyir llet de xaia. A l’ermitana li fa fàstic que la tassa no estigui en bon estat (ja que, segons ella, hi havien senyals de que més persones havien begut d’allà mateix) però no té cap més opció que veure’s la llet ja que el pastor li deixa tastar-la amb molt bona voluntat. El pastor li explica que li agrada molt la boira i passejar pels cims amb el seu ramat, ja que pot reflexionar i observar el món sota seu. Anant parlant, el pastor va dir a la Mila que era viudo. Un dia que era a la muntanya, havien escurat la cort i el carro va relliscar i ella va morir. El pastor i en Baldiret porten a la Mila al Bram, on l’aigua és més bona. Tornen cap a l’ermita, però es troben amb que en Maties encara no s’ha llevat. Per aquest motiu, mentre l’ermità es queda dormint, van a visitar el campanari. Allà, en Gaietà explica una faula a la Mila, amb la qual es queda petrificada per lo horrorosa que és. No obstant això, la figura del pastor la calma i l’asserena, semblant a dir-li que no tot és terrible en l’enclòs d’aquelles muntanyes fosques. Finalment, la Mila veu un home, l’Ànima, i el pastor la va advertir de que és la cosa més roïna de la muntanya. Capítol 4: La Mila passa deu o dotze dies netejant la casa i la capella. No es posa a netejar la capella fins que no acaba d’endreçar i ordenar la casa. Un dia, mentre neteja l’altar de la capella veu un home molt estrany aturat a la llinda, un pastor. Ell li demana alguna cosa per veure i seguidament li explica que va en busca de nous caus on dur la fura per caçar conills. Sembla que aquest home li costa explicar-se i la veu se li afoga completament. Un cop l’home se’n và, la Mila torna a la capella a seguir netejant. Mentre continua netejant no para de pensar en que ja havia vist alguna vegada a aquest home, però com que no acaba recordant res es distreu en netejar completament la capella. La figura del Sant fa recordar a la Mila l’horrible somni que havia tingut la primera nit a l’ermita.
Hi ha tanta cosa per netejar que la Mila demana ajuda al seu home, però aquest no la vol ajudar i posa l’excusa de que ha d’anar a visitar al Rector. La figura del sant crea molts dubtes a la Mila i li fa sentir d’una manera confosa, com si no fos un sant com els altres i li guaita una malícia amagada. Un cop va acabar de netejar es va trobar amb el pastor i li va ensenyar tota la feina feta. En el moment d’ajustar la porta de la capella es queda mirant la taca que havia deixat el sol post i que sembla una escopinada de sang. Quan observa aquest paisatge, li ve a la ment la idea de la mort, la qual la fa caure de sobte. Un dia la Mila va cap a la capella a retornar una cabellera de dona llarga i tofuda. El pastor li explica una història relacionada amb aquesta cabellera: fa anys hi havia una dona que tenia uns cabells preciosos i, per aquest motiu, el poble va posar-li el motiu de Sol de Murons. Era una noia que tenia molts pretendents però que els anava rebutjant a tots. Resulta que ella estava enamorada del seu cosí, i s’anaven a casar. El seu cosí va haver d’anar a les amèriques a fer fortuna, mentre ella l’esperava amb el pensament de que tornaria per fer-la feliç. Finalment, el promès va tornar però es va posar malalt, havia agafat la pesta. Així doncs, la promesa va pregar a Sant Ponç i li va dir que, a canvi de salvar el seu promès, li donaria la millor cosa que ella tenia: els seus cabells. Així doncs, es va tallar els cabells, els va lligar amb una cinta brodada i la va penjar en un clau de la paret. El seu cosí, al veure-la, va fugir de Murons i va tornar cap a les amèriques, la va abandonar dient-li que s’havia de quedar allà per sempre i que amb lo joves que eren tant se valia deixar córrer el casament. Des de llavors, que els seus cabells estan penjats a la paret. Capítol 5: La Mila ja ha acabat de netejar la casa. A Murons coneix a una dona anomenada Marieta i li demana que, al la jove tants de fills, si es pot quedar amb en Baldiret ja que és una gran companyia per a ella. Al final li concedeix però fins que la Mila s’acostumi a l’ermita. La Mila s’enfada amb el seu home ja que aquest continua tan mandrós com sempre. Al pastor se li acudeix fer una cargolada. Mentre mengen els cargols, l’Ànima apareix i en Maties, que ja el coneix d’un altre dia, el convida a disfrutar de la cargolada. A la Mila li fa fàstic com menja l’Ànima, i és per això que li recorda a una gossa que tenia el seu oncle. Per aquest motiu la Mila sempre pensava en que ja havia vist aquest home alguna vegada. Capítol 6: El pastor continua explicant rondalles de cadascuna de les quals se’n pot treure alguna conclusió. Hi ha una rondalla que porta el títol de l’Encantada”, que adverteix del perill de seguir l’instint. En aquest moment la Mila no ha canviat gaire però a partir d’aquest moment començarà l’inici del canvi de personalitat. Capítol 7: Ha arribat la primavera i la Mila descobreix cada dia un nou embelliment que es reflecteix a ella. L’Arnau quasi no reconeix a la Mila de lo bella que està a causa de la primavera i el pastor també li diu que l’estació ha fet d’ella una dona molt bonica. Un dia, quan estava cosint una camisa d’en Maties sota l’ametller de l’hort, es va queda dormida sobre l’herba. Es va despertar de sobte per un malson que havia tingut, i en el mateix instant va veure l’Ànima rient, el qual un moment després ja tornaria a desaparèixer. En Maties va decidir anar a veure el senyor Rector, i la Mila va pensar que seria bona idea parlar de tot el que sentia amb algú. Va pensar amb el pastor, però el va rebutjar immediatament ja que el creia com a un home estrany i que no la podria entendre bé o se’n riuria d’ella. També va pensar en el seu home, però el va descartar ja que ell no la mirava amb els mateixos ulls que els altres homes. Aquest no tenia mirada de cap mena. No sabia amb qui més pensar, així que va deixar-ho córrer. En un moment del capítol la Mila sent enveja per les formigues, que tenen la consciència tranquil·la descansada d’haver fet la seva tasca, i les plantes, que són lliures de treball i angoixa. També se’ns parla de l’afecte que sent per un xaiet de llet, que li dona engrunes de
d’una altra dona, que és ella mateixa. Ella se’n adona, en aquest moment, que també l’estima i, per això, sent por i el rebutja. L’Arnau no diu res però alhora ho diu tot amb els gestos i l’expressió que transmet, i, per tant, a la Mila sent que acaba de matar alguna cosa tant a l’Arnau com a ella mateixa. Capítol 11: Durant l’estiu la Mila es va distraient una mica amb la gent que puja a l’ermita ja que, a vegades, els dóna de menjar (sovint són caçadors). Llevat d’aquesta gent, la Mila està sola ja que en Baldiret i el pastor van per la muntanya amb la ramada i en Maties fa captíries pels pobles de la plana. L’ermitana es passa els matins trafiquejant per la casa i per les tardes arregla l’hort o cus. Per culpa de la festa de Sant Ponç el matrimoni ha acabat en bancarrota i, per això, s’ajunten molts deutes, confessats poc a poc per en Maties. Són deutes petits però molt nombrosos, i són un motiu d’angoixa per a la Mila. Només pensa en la manera de pagar- los i promet al sant que ho retornarà tot quan tingui bona sort. Amb la baixada de l’estiu passa menys gent per l’ermita i pel setembre només pujen persones dels pobles veïns que van a fer un passeig ( els quals li donen diners a la Mila per haver-la destorbat) o algun caçador que demana aigua (beguda que després paga). Finalment, a l’hivern ja no puja ningú i l’ermita està pobra, amb el rebost buit, la post sense pans… La Mila va perdent la paciència per en Maties i l’empeny fora de l’ermita perquè vagi pels pobles a aconseguir alguns diners, però ell està molt tranquil. Gràcies a les llargues caminades cap a la plana, en Maties s’aprima, perd la mandrositat que tant el caracteritza i se li desperta una expressió avespada semblant a la dels altres homes. Un dia en Maties explica que l’Ànima l’ha hagut d’arreplegar a casa seva perquè l’ermità s’havia escampat massa. Des d’aquell dia, en Maties va allargant molt les hores fora de casa (en les quals està amb l’Ànima) i torna molt tard, amb una actitud impacient per marxar de nou. Davant d’aquest misteri, la Mila li comenta tot això al pastor i aquest respon que no li digui res al seu marit, que ell ja el vigilarà. La solitud de la Mila va creixent: en Maties passa fora de l’ermita cinc dies dels set de la setmana, no ha tornat a veure l’Arnau des de la conversa que van tenir a l’aixart, l’Ànima tampoc l’ha vist des del dia de la festa, no es veu ningú per la muntanya i el pastor passeja la ramada des de les deu del matí fins a les quatre de la tarda i, quan torna, porta en Baldiret a Murons amb un mestre (cosa que fa perquè la Mila no prengui de cop el vailet). A causa de tot això, la Mila comença a plorar. És un plor d’enyorança, d’avorriment, d’angoixa… Va perdent el gust de tot i no menja ni fa res. Un dia el pastor l’enganxa plorant, li explica que ha agafat un mal de muntanya, el qual només es cura amb divertiments, i li proposa d’anar amb ell i en Baldiret. Efectivament, l’endemà hi va anar i li va servir per despertar de nou en ella les energies que tenia mortes. Capítol 12: És la tardor i el temps ha refrescat. La Mila s’ha anat refent amb el pas del temps i l’ermita ja no és, per ella, el lloc desagradós on la tenien tancada a viva força sinó el seu niu en les hores de repòs, s’ha acostumat a viure-hi. Fins i tot, ja no renya al seu home, ja li deixa fer el que vol sense inquietar-lo. La Mila es va sentint lliure i mestressa de sí mateixa. El pastor li ensenya com cal anar per la muntanya sense fer-se mal. Un dia, asseguda en la Punta de Miranius, es sent com si fos a casa seva i comença a recordar la seva jovenesa tot explicant-li al pastor la seva vida amb els seus tios. Resulta que la Mila va viure amb els seus tiets des que la seva mare va morir. El seu oncle era barquer, i tenia una barqueta, la qual la Mila l’empenyia fins arribar al mig del riu i allà s’aturava i contemplava el paisatge amb el sol ponent. Era un lloc on la Mila s’hi sentia molt a gust i hi disfrutava. Després d’un temps, es va construir una fàbrica i en el riu, a la baixa hora, ja no hi havia serenitat sinó els homes que plegaven de la fàbrica i anaven a beure per allà prop. Amb aquest fet, la barca va quedar solitària i feia aigua de tots costats. Així doncs, quan l’oncle va morir, la tia va voler vendre-la al majordom de la fàbrica. El comprador anava
acompanyat per en Matias i va ser el dia en que ell es va fixar amb la Mila i, al cap d’un temps, li proposar matrimoni. Ella va dir-li que sí per no quedar-se sola, ja que la tia s’acostava cada vegada més a la mort. Després de que la Mila expliqui al pastor una part de la seva vida, ell li relata la llegenda de la vall de Llisquents: en aquesta vall hi havia un senyor que es divertia malmenant a les minyones, menjant, bevent i anant de cacera. Un dia, es va trobar amb una nineta que estava a la porta de casa seva i la va tenir en companyia tota la nit, però al matí la va fer treure i no se’n va saber res més d’ella. Uns anys després, el senyor dels Roquissos va convidar un dia a aquest senyor a fer una cacera. Mentre anava caçant, ell va veure una cabreta i la va disparar, però aquesta no va caure i va començar a córrer. Va trobar una segona cabreta, la va disparar i va veure clarament que li havia anat a parar al coll. No obstant, la cabreta no va caure i va començar a córrer tal i com havia fet la primera. El senyor de Llisquents va pensar que això podia ser alguna mena de bruxeria. Va començar a córrer darrere totes les cabrioles que trobava però mai les arribava a matar fins que, finalment, va arribar la nit i es va cansar. Es va deixar caure al sòl com si estigués mort i, després d’una estona, va sentir un soroll llunyà. Ell va pensar que eren els seus companys de cacera però, escoltant més acuradament aquell ressò, va veure que era una processó de monges. El senyor de Llisquents va voler tancar els ulls però no va poder ja que s’havien convertit en dos vidres de llanterna i li havien pres tota la cara. Els seus braços eren dues ales fosques i cobertes de plomes, les quals se li van desplegar i es va posar a volar. Va arribar fins a un campanari, el qual una de les seves finestres era oberta i es veia un llit blanc, on hi havia una mongeta amb un Sant Crist a les mans. Resulta ser que aquesta monja era la minyona que havia passat una nit amb ell feia molts d’anys. Llavors, el senyor de Llisquents va saber que això havia estat un càstig de Déu pel pecat que havia fet amb la minyona, i va implorar perdó. De cop, la mongeta va veure’l i el va reconèixer just en el moment de la seva mort. L’endemà, el pastor, penedit de totes les seves culpes va baixar cap al castell i va donar cent lliures d’or a cada un dels seus homes, fa donació a l’abadia de Cabrides i després, passa per tots els camins que li havien ensenyat les cabretes i arriba fins els grogs, on troba un forat a les arrels d’una alzina i el pren per estada. Aquest lloc se’n diu la Cova del Caçador, en memòria d’ell. Un cop acabada la rondalla, la Mila ja no recorda el seu casament amb en Maties ni res relacionat amb la seva vida. El pastor li explica dia rere dia diferents rondalles i ella perd de vista la seva pròpia vida i s’aventura a la vida fantàstica de la muntanya. La Mila es pregunta com el pastor sap tantes històries relacionades amb la muntanya i qui les hi deu haver explicat. Ell respon que li han explicat els avis de Sant Ponç i la seva veueta interior, la qual la relaciona amb Nostro Senyor. Capítol 13: Havia arribat l’hora en què el pastor deixava l’ermita per tancar durant tot l’hivern el mas de Sant Ponç ja que deixa de pasturar les ovelles durant tot l’hivern, això farà que el pastor ja no pugi gaire a l’ermita i que, per tant, no pugui veure la Mila. Ella sent tristesa ja que això significa que es quedarà més sola. El matí del dilluns, dies abans de que el pastor marxi, pugen cap al Cimalt i deixen en Baldiret a l’ermita ja que ell ja hi ha pujat i en Matias no hi és per cuidar del mas. La Mila, al costat del pastor, se sentia bé, no es compara en res quan va pujar a l’ermita amb el seu home. Caminant pels boscos, la Mila sent una mica de por i sent l’impuls de córrer bosc endins però el pastor la tranquil·litza amb la seva escalfor. Ella sent molta atracció pel pastor i es distreu tant amb els seus pensaments que acaba quedant-se aturada varies vegades. Pujant per la muntanya recorda la pujada del primer dia a l’ermita amb en Matias. Era trista, fadigosa, molt diferent amb la d’ara. La Mila comença a sentir-se animada i segura sobre la terra.
s’entrebanca, cau a terra i perd el coneixement. És en aquest instant quan l’Ànima aprofita per violar-la. Quan es desperta veu que està plena de sang i té una ferida important a la galta. La Mila rumia i comença a meditar que el pastor no s’havia enamorat d’ella sinó que en la Mila havia tingut un record i un respecte de la seva dona, l’antiga criadeta de Sant Ponç. És una nit on la Mila medita molt i acaba amb la certesa de que el pastor ha mort a mans de l’Ànima: el pastor no va relliscar perquè coneixia molt bé la fermesa de la muntanya, l’Ànima el va llençar i li va robar tots els diners (d’aquí venen les monedes d’or que tira als peus de la Mila). Capítol 18: La Mila espera asseguda i immòbil a en Matias, el qual arriba quan ja és de dia. La Mila li explica tot el que ha passat i en el rostre d’ell s’hi revela una consternació muda molt gran: es queda sense paraules. L’ermitana li diu que no tornarà a entrar mai més allà dins i que vol marxar molt lluny sense ell. Finalment, la Mila se’n va tota sola amb la seva amargura. 7- PAUTA A SEGUIR EN UN COMENTARI DE TEXT Ubicació del text en el seu context: El fragment amb relació a la novel·la: si sabem el captíol del fragment que ens han posat, el que ha passat abans del fragment, per així justificar si és la introducció, el nus o el desenllaç, el comentari del fragment en que la mila és violada per l’Ànima haurà de ser sensiblement diferent de la part essencial de la trama. La novel·la amb relació a la producció de l’autora: cal explicar que correspon a una de les primeres etapes creatives de la vida de l’autora, cal destacar que l’autora va escriure monòlegs, proses poètiques, narracions breus i altres novel·les. Solitud és la seva obra més important La producció de l’autora amb relació a l’època: quin corrent literari hi havia en aquesta època. La seva obra més coneguda va ser concebuda i difosa durant el període històric en què el corrent modernista era el que més dominava el panorama cultural. És innegable que Solitud inclou alguns elements clarament emparentats amb aquest corrent estètic i cultural. A més el fet que l’autora hagués d’amagar el seu nom real sota un pseudònim és també un reflex de la societat de l’època. Anàlisi del contingut: Narrador: és de tipus extern (3a persona gramatical), omniscient (el narrador no forma part de la història). Els lectors ens assabentem dels fets a mesura que la Mila els va introduint, per tant, llegir la novel·la implica acompanyar a la Mila en el seu procés de descobriment. Exemple: quan està al Cimalt i s’entera de l’edat del pastor (ella s’entera de la edat del pastor al mateix moment que nosaltres). Tema central: Solitud comparteix tema amb altres novel·les de l’època ja que es tracta d’un tema típicament modernista. Representació literària entre l’individu i el món que l’envolta enmig d’un procés que ha d’acabar. Les novel·les modernistes poden acabar de dues maneres: amb l'autorealització o amb la mort/fracàs del personatge protagonista. Temes: Incapacitat de la Mila per tenir una vida feliç i tranquil·la, té un matrimoni fracassat, una desfeta econòmica, una buidor interior per falta de companyia.. Personatges (dir si són plans, rodons, variables, invariables) Protagonista (Mila): la única que té relació amb tots els personatges de la novel·la. Principals: Ànima, pastor, Matias, Sant Ponç Secundaris: família d’en Baldiret, Decoratius: la gent del poble, músics, gent que puja a l’ermita
Espai: íntegrament en un medi rural i muntanya. Drama rural allargassat. És necessari concretar la importància de cadascú dels diferents espais: ermita de Sant Ponç (on passa la violació de la Mila), la capella, la masia, el Cimalt, el poble… L’autora es va inspirar en la muntanya de Montgrí. Temps: se sap que l’acció del la novel·la transcorre aprox. entre el mes d’abril i el desembre d’un mateix any, tot i que no sembla del tot clar. En els capítols hi ha diverses referències del pas del temps en els capítols: la Mila neteja sobre uns 10 o 12 dies, la festa de la rosa té lloc al mes de maig, l’estiu passa molt ràpid… Si el fragment que ens donen es ràpid o és lent, fer referències del temps Anàlisi de la forma Estructura: en aquest apartat cal recordar que est tracta d’una novel·la amb diferents línies narratives. La narració principal seria la història de la Mila i les altres narracions secundàries serien les historietes que explica el pastor. La llengua i la manera de presentació del discurs narratiu
