¡Descarga successions y más Apuntes en PDF de Derecho Civil solo en Docsity!
DRET CIVIL V (SUCCESSIONS)
VAQUER
I. LA SUCCESSIÓ MORTIS CAUSA.
TEMA 1.- LA SUCCESSIÓ MORTIS CAUSA. CONCEPTES FONAMENTALS DEL DRET DE
SUCCESSIONS. ELS PRINCIPIS DEL DRET SUCCESSORI CATALÀ.
I. INTRODUCCIÓ.
Quan parlem de dret de successions, és evident que hi ha una persona que mor. “CAUSANT o DE CUJUS” Causant és qui mor ; Testador és el causant que ha otorgat testament. Quan una persona mor, totes les seves titularitats, tant les actives com les passives, queden sense titular; el dret de successions el que regula és el destí d’aquestes titularitats del causant i també si la voluntat del causant hi juga algún paper alhora de decidir el destí dels seus béns, i en cas que així siguí, quins són els instruments mitjançant els quals cal expressar aquesta voluntat.
A més a més, també regula el que passa des de que mor una persona fins que la titularitat dels béns sigui assumida per una altra persona. Per tant, el dret de successions regula la successió mortis causa.
La successió no és només de l’actiu sinó també del passiu , hi ha un canvi de titularitat dels deures ; en aquest cas la mateixa obligació continua amb un nou titular en la part passiva, per tant, la successió és totalment contrària a la novació del dret d’obligacions.
Art. 411.1 CS - Universalitat de la successió “L’hereu succeeix en tot el dret del seu causant. Consegüentment, adquireix els béns i els drets de l’herència, se subroga en les obligacions del causant que no s’extingeixen per la mort, resta vinculat als actes propis d’aquest i, a més, ha de complir les càrregues hereditàries.”
En aquest article la successió es presenta com un mode d’adquirir “l’hereu adquireix....” en la línia del que diu l’article 531-1 CCAT, els títols fonamentals successoris són els títols d’hereu i el títol de llegatari.
El títol d’hereu és un títol universal ; l’hereu universal és qui adquireix de manera indeterminada tot o una part dels béns en la universalitat. El títol de llegatari només rep béns concrets , aquells que el causant li atribueix específicament.
Hi ha diverses formes d’organitzar la successió:
- Morta una persona, els seus béns queden vacants i, per tant, esdevindrien ocupables. El primer que els ocupés en seria titular ; aquesta possibilitat NO EXISTEIX ja que provocaria conflictes en la societat. Les coses no queden vacants en aquest sentit sinó que el primer que fa l’Ordenament Jurídic és mantenir idealment cohesionada l’herència (conjunt de titularitats actives i passives del causant ; no és el patrimoni del difunt ja que la idea de patrimoni fa referència a una persona que està viva, quan una persona mor es parla d’herència encara que no són termes equivalents ja que hi ha determinats elements del patrimoni que no figuraran a l’herència i a l’inrevés , per tant, patrimoni i herència no són equivalents.
- En la major part dels països, en aquells que en què hi ha economia de mercat , el que hi ha és una successió. Hi ha dues maneres fonamentals d’organitzar la successió en el món occidental:
2..a Model anglosaxó: quan mor una persona el primer que es fa és liquidar el seu patrimoni , és a dir, pagar tots els seus deutes i també els deutes tributaris que genera el fet de la mort i la transmissió dels béns a una altra persona. Això es fa mitjançant la intervenció dels tribunals , si bé el causant pot haver designat una persona amb la comesa específica de realitzar-ho sota la supervisió judicial.
2..b En canvi, en el sistema originari basat en el dret romà apareix l’hereu (hereu: IN UNIVERSUM IUS DEFUNCTI) i aleshores són aquests hereus els que adquireixen l’herència amb l’obligació d’assumir tot el passiu hereditari sense que hi siguin les persones que s’ocupen de liquidar l’herència. És el mateix hereu qui se n’ha d’ocupar i, per tant, l’hereu sempre assumeix els deutes del causant.
Per a assumir els deutes del causant pot fer-ho a benefici d’inventari (només respon dels deutes hereditaris amb l’herència i no amb el patrimoni), o bé pot fer-ho mitjançant la modalitat pura o simple (en aquest cas respon dels deutes també amb el seu patrimoni personal).
En aquest sistema d’origen romà podem fer una subdivisió:
a. Automàticament a la mort del causant els hereus adquireixen l’herència amb la possibilitat de repudiar-la. (França, Holanda, Alemanya). b. Altres OJ exigeixen que hi hagi acceptació per part de l’hereu i sense un acte d’acceptació no hi ha successió. (Àustria, CATALUNYA).
L’HERÈNCIA (diferència entre patrimoni i herència)
El patrimoni va sempre vinculat a la persona viva i l’herència sempre va vinculada al difunt; quan mor el titular el seu patrimoni es transforma en herència, però no són conceptes sinònims perquè no és el mateix el patrimoni que l’herència del difunt, ja que hi ha titularitats que no són transmissibles, hi ha béns que tenen un destí determinat i per consegüent no s’incorporen a l’herència, i per últim, perquè hi ha algun element a l’herència que neix amb la successió i per tant no estava integrat al patrimoni de la persona quan era viva.
L’article 411-1 adverteix que la successió només es refereix a les titularitats que no s’extingeixen amb la mort, per tant, totes aquelles que s’extingeixen amb la mort no s’integraran a l’herència. Els drets personalíssims s’extingeixen amb la persona.
També hi ha elements del patrimoni que estaven dins del mateix, i que són transmissibles, però que tenen un destí predestinat per la llei.
També formen part de l’herència els deutes i per tant, es pot distingir un actiu hereditari i un passiu hereditari, tot i que aquest darrer no vé només configurat pels deutes del causant sinó que també hi ha uns altres deutes que naixen amb la successió i, per tant, el causant mai n’ha sigut titular. Són càrregues hereditàries.
Això ho trobem regulat en l’article 461.19 del Llibre IV CCAT.
Art. 461-19:
“Són càrregues hereditàries les despeses:
a) De darrera malaltia, d'enterrament o incineració i dels altres serveis funeraris. b) De presa d'inventari i de partició de l'herència, i les altres causades per actuacions judicials, notarials o registrals fetes en interès comú. c) De defensa dels béns de l'herència, mentre aquesta estigui jacent. d) De lliurament de llegats, de pagament de llegítimes i de marmessoria, i les altres de naturalesa anàloga.”
PRINCIPIS SUCCESSORIS DEL DRET CIVIL CATALÀ:
El preàmbul de la llei 10/98 que aprova el llibre IV, estableix el següent:
“En el pla substantiu, el llibre quart manté els principis successoris del dret català tal com estaven plasmats en el Codi de successions: els principis de necessitat d’hereu, d’universalitat del títol d’hereu, d’incompatibilitat de títols successoris, de prevalença del títol voluntari i de perdurabilitat del títol successori. Aquests principi que distingeixen el dret català de successions de molts altres ordenaments, han funcionat raonablement bé en la praxi successòria i no s’ha considerat oportú alterar-los. D’altra banda, com és sabut, el mateix sistema n’estableix, quan hi ha raons que ho justifiquen, les excepcions o modulacions pertinents”.
Els principis successoris del dret civil català són:
a) Principi de la necessitat de la institució de l’hereu b) Principi d’universalitat de la successió de l’hereu c) Principi d’incompatibilitat entre successions universals d) Principi de perdurabilitat de la classe de successió
Aquests principis, són la base del dret de successions del dret civil català. No obstant, això és inexacte, ja que aquests principis no únicament existeixen en el dret de successions català.
Una altra inexactitud del preàmbul del codi de successions és que diu que són principis de dret romà, perquè si bé el dret de successions de catalunya té la seva base en dret romà, aquest principis successoris es deuen a un jurista anomenat “Miralles Joan Martí”, que visqué entre 1866 i 1949.
1. PRINCIPI DE NECESSITAT DE LA INSTITUCIÓ DE L’HEREU:
Tot causant, la successió del qual es regeix pel dret de successions de Catalunya, ha de deixar al morir, almenys un hereu o qui el substitueixi.
L’article 441.2 del CS ens diu que en la successió intestada la llei crida a determinats parents com a hereus del causant. Com a consegüent, si la successió no és intestada necessàriament hi haurà d’haver institució d’hereu.
Quan la successió és voluntària es pot donar:
- Testament (Arts. 421.2 i 423.1 CS).
- (^) Pacte successori: L’heretament, de l’article 431.18 del CS, és un pacte successori d’institució d’hereu.
(Ex. Si es designa un hereu al que se li atorga la meitat de l’herència, es veurà estès a la totalitat, perquè l’article 411.1 del CS, estableix que succeeix al causant en tot el seu dret.
L’Article 462-1 estableix l’increment forçós de les quotes: ex. Un causant institueix el seu fill hereu de tots els béns que té a Lleida, però té béns a molts altres indrets. En aquest cas, l’art. 423-3 ens diu que
Article 462-1****. Dret d’acréixer entre cohereus
“1. Si hi ha instituïts dos o més hereus en una mateixa herència i per qualsevol causa algun d’ells no arriba a ésser-ho efectivament, la seva quota o part acreix la dels cohereus, encara que el testador ho hagi prohibit, llevat que siguin procedents el dret de transmissió, la substitució vulgar o el dret de representació. El mateix efecte es produeix respecte a la quota hereditària de la qual el testador no ha disposat.
- Si hi ha instituïts conjuntament dos o més hereus en una mateixa quota o porció d’herència i un del mateix grup no arriba a ésser hereu, l’acreixement es produeix preferentment entre els altres del mateix grup. Solament a manca d’aquests la seva quota acreix la dels altres hereus.”
Article 423-3. Institució d’hereu en cosa certa
“1. L’hereu o els hereus instituïts solament en cosa certa, si concorren amb hereus instituïts sense aquesta assignació, en són simples legataris.
- Si l’hereu únic o tots els hereus instituïts ho són en cosa certa, en són estimats prelegataris i, excloent la cosa o les coses certes, tenen el caràcter d’hereus universals per parts iguals, si són més d’un.”
3. PRINCIPI D’INCOMPATIBILITAT:
“Nemo pro parte testatus et pro parte intestatus decadere potest”
En dret civil català no hi pot haver hereus testamentaris i hereus intestats. A Catalunya el problema que existeix és que hi ha tres fonaments successoris. D’això se n’ocupa l’article 411.3 del CS, apartats 2 i 3:
Article 411-3. Fonaments de la vocació
“1. Els fonaments de la vocació successòria són l’heretament, el testament i el que estableix la llei.
- La successió intestada només pot tenir lloc en defecte d’hereu instituït, i és incompatible amb l’heretament i amb la successió testada universal.
- La successió testada universal només pot tenir lloc en defecte d’heretament.”
4. PRINCPI DE PERDURABILITAT DE LA CLASSE DE SUCCESSIÓ:
“Semel here semper here” (Una veda hereu, sempre hereu)
Un cop la successió s’obra i es completa com a testamentària, aquella successió ja no pot convertir-se en una successió intestada; i un cop iniciada la successió per un fonament successori, aquella successió sempre continuarà essent del mateix fonament, no podrà canviar.
Això es tradueix en la inadmissibilitat de la condició resolutòria en la institució d’hereu.
L’article 423.12 del CS estableix que la condició resolutòria no és admissible i es té per no posada.
Amb la condició suspensiva això no passa perquè el que fa és suspendre els efectes. Mentre no es compleix el fet condició no s’és hereu. El que pot passar és que el fet no es compleixi. Si no es compleix la condició suspensiva, mai es serà hereu. En canvi, si es compleix el fet condició, des d’aquell moment es pot acceptar l’herència i la successió té efectes retroactius a la mort del causant. Per tant, la successió acaba essent testamentària. Si no es compleix mai el fet, la successió no serà testamentària.
El que sí que es possible és la substitució fideïcomissària familiar catalana, que és una condició resolutòria que es pot imposar sempre i quan s’institueixi una altre hereu pel cas que es compleixi el fet condició.
Així doncs, en relació amb el fet condició, poden succeir dues coses:
- Que es compleixi i, en tal cas, produeix efectes retroactius a la mort del causant (Art. 411.5 CS)
- Que no es compleixi i, en tal cas, no produeix efectes.
CONSEQÜÈNCIES DELS PRINCIPIS SUCCESSORIS:
Al CCAT no hi ha cap definició de testament, però del conjunt de la normativa en traiem que és aquell acte jurídic unilateral personalíssim i essencialment revocable, mitjançant el qual una persona per després de la seva mort, almenys regula la seva successió instituint un o més hereus.
- Diem que és un acte jurídic mortis causa. Negoci jurídic; perquè l’eficàcia jurídica d’aquest prové de la voluntat humana. Estem davant d’una declaració de voluntat de caràcter no receptiu. I mortis causa perquè els efectes jurídics no es produeixen fins a la mort de la persona.
El testament és vàlid des de que s’atorga, no obstant, no és fins a la mort del causant, que adquireix efectivitat. Per tant, la mort és un requisit d’efectivitat del testament.
La voluntat del testador ha de complir uns requisits:
- La voluntat mortis causa ha de ser una voluntat testamentària (Art. 421.1 CS). Això significa que la voluntat mortis causa no es pot desprendre de qualsevol declaració de voluntat que hagi fet aquella persona, sinó que ha de ser mortis causa.
- La voluntat ha de ser autoritària. La terminologia de l’article 421.2 del CS diu que el causant ordena la seva successió. L’ús d’aquest terme no és casual, ja que en altres articles del CCCAT es diu que l’hereu pot fer precs o recomanacions, i aquests no vinculen al causant.
- La voluntat ha de ser completa, de forma que no hi hagin d’intervenir altres persones per tal de completar la voluntat del testador.
Un exemple d’això que acabem de dir el trobem en la STSJ de Catalunya de 27 de maig de 1999. La STSJ de Catalunya de 16 de setembre de 2002 establí que el testament epistolar és possible. Una carta pot arribar a convertir-se en un testament. El important és la voluntat testamentària.
- El testament és un acte formal i solemne, perquè ha d’atorgar-se seguint alguna de les formes que s’estableix pel mateix i complint totes les formalitats que ordena el CCAT. Això ho diu més expressament l’article 422-1 de CS:
Article 422-1. Nul·litat del testament
- És nul el testament que no correspon a cap dels tipus que estableix l’article 421-5, i també l’atorgat sense complir els requisits legals de capacitat i de forma i l’atorgat amb engany, violència o intimidació greu.
- La manca d’indicació o la indicació errònia del lloc o la data d’atorgament del testament que en puguin afectar la validesa se salven si es poden acreditar d’alguna altra manera. La manca d’indicació de l’hora no anul·la el testament si el testador no n’ha atorgat cap altre el mateix dia.
- Són nuls els testaments que no contenen institució d’hereu, llevat que continguin nomenament de marmessor universal o siguin atorgats per una persona subjecta al dret de Tortosa.
Això es deu a una finalitat garantista. Es tracta de garantir, primer, la voluntat del testador quan atorga testament, impedint que es pugui atorgar testament de qualsevol manera. I segon, perquè aquests requisits formals també tenen la finalitat de conservar i mantenir la voluntat del testador.
Aquests requisits es tradueixen en que, a Catalunya, no es pot atorgar testament exclusivament davant de testimoni. Així ho va suprimir el nou CS, i fins fa poc, es podia atorgar testament davant de capellà. És el que s’anomenava testament sacramental, i era una forma testamentària relativament freqüent.
En el testament sacramental els testimonis havien de testificar que s’havia atorgat testament davant de l’altar, ho havien de jurar i dir el contingut del testament atorgat. Fins l’1 de gener de 2009 es podia atorgar testament davant de capellà. Aquesta forma era relativament freqüent.
Cal tenir en compte que la disposició transitòria tercera de la llei 10/2008, que aprovà el llibre IV del CCAT, estableix en relació als testaments atorgats davant de rector, que:
“1. Els testaments davant rector atorgats abans de l’entrada en vigor d’aquesta llei caduquen si no es protocol·litzen en el termini de quatre anys a partir del moment en què la llei entra en vigor, sempre que el causant hagi mort anteriorment. Si el causant ha mort després de l’entrada en vigor d’aquesta llei, el termini de quatre anys es compta des de la seva mort.
- El Govern ha de dictar les disposicions reglamentàries necessàries per a promoure i facilitar la protocol·lització dels testaments atorgats davant rector dipositats als arxius parroquials.” Pel que fa als testaments o codicils atorgats abans de l’entrada en vigor del llibre IV del CCCAT, són vàlids si compleixen amb els requisits legals del moment en que es van realitzar i atorgar, i també si compleixen amb els requisits que estableix el llibre IV.
- El testament és un acte unilateral ja que el seu atorgament és individual, unipersonal, i depèn només de la voluntat del testador. Això és el que permet distingir el testament del pacte successori, ja que en aquest darrer, és necessari que intervinguin almenys dues persones.
Si no hi ha institució d’hereu, el testament és nul, de manera que qualsevol altre document en el que el testador estableixi previsions de caràcter patrimonial per després de la mort, podria servir per designar el destí dels seus béns, però com que no hi ha institució d’hereu, no podem parlar de testament.
- El testament és un acte formal. A Catalunya únicament és vàlid el testament notarial (obert o tancat) i el testament hològraf.
Els testaments especials que estableix el CC espanyol, que són testament que s’atorguen davant de testimonis, a Catalunya no són vàlids.
A banda que el testament només té unes formes vàlides per a realitzar-lo, també està sotmès a unes formalitats, que són les següents:
- Identificació del testador: És fonamental, i l’article 421.7 del CS comença dient que el notari ha d’identificar els testadors pels mitjans que estableixi la legislació notarial. L’article 23 de la llei del notariat contempla diverses formes d’identificació del testador:
3..1 Que el notari conegui el testador, i com que el notari té fe pública, si diu que coneix al testador, es dóna per cert. 3..2 Si no el coneix, es preveuen altres formes de ratificació de la identitat del testador (Art 23 llei del notariat):
- Mecanisme indirecte: El notari no coneix al testador, però coneix a dues persones que si que el coneixen.
- Mecanisme habitual: Identificació mitjançant carnets o document d’identitat que continguin les dades i la fotografia del testador, i que hagin estat expedides per l’autoritat competent. (Si el DNI estigués caducat, el TSJ de Catalunya ha considerat que, encara que estigui caducat és vàlid, perquè s’ha d’atendre a la finalitat, la qual és identificar a la persona, i es pot identificar vàlidament).
- Comparació de firmes, amb una firma que sigui indúbita.
Si la persona no pogués ser identificada de cap forma, s’hauria de fer constar en el testament. I, en cas que aquest fos impugnat, la persona que sostingués la validesa del testament hauria d’acreditar la identitat del testador.
- Unitat d’acte: (Art. 421.5 CS, sens interrupcions) El testament es fa en unitat d’acte. L’acte d’atorgament es fa sens interrupcions, i comença amb la lectura del testament i acaba amb la forma del testador i si i estan d’acord.
- El testament ha de contenir la data en què s’atorga. Si el testament és notarial, el notari ha d’expressar l’hora en què el mateix s’atorga. (Arts. 421.13 i 421.15.3 CS per al testament obert i tancat respectivament). Ara bé, si en el testament no hi consta l’hora però en aquell dia no s’ha atorgat cap altre testament, el testament serà vàlid. (Art 422.1.2 CS).
La data es pot fixar de qualsevol forma, sempre que es pugui identificar amb claredat.
- Pel que fa als testimonis, en el testament hològraf no són necessaris. En el testament notarial, en principi, tampoc (Art. 421.10 CS). S’intenta garantir la privacitat. No obstant, sempre que es cregui convenient, tant testador com notari poden demanar la intervenció dels mateixos.
Només és obligatòria la presència de testimonis quan concorren determinades circumstàncies especials del testador: discapacitats físiques del testador que li impedeixin corroborar o confrontar l’adequació entre les seves instruccions i allò que ha redactat el notari (Art. 421.10 segon paràgraf CS).
Quan intervinguin els testimonis, ja sigui per voluntat del testador o del notari, o bé per llei, seran normalment dos. No és necessari que coneguin el testador, o el seu domicili...
Els testimonis han de firmar, ja que sinó, el testament no serà vàlid, serà nul. A més, els testimoni han de ser idonis, és a dir, no han de concorre en cap causa d’inhabilitat, ja siguin absolutes o relatives (Art. 421. CS):
Causes absolutes:
- Menors d’edat i incapaços per testar.
- Sords, cecs i muts que no puguin escriure.
- (^) Condemnats per delictes de falsificació de documents, o bé, per calumniar, o bé per fals testimoni. Causes relatives:
- Els afavorits pel testament (Perquè la seva imparcialitat és dubtosa).
- El cònjuge, convivent i parents dels hereus instituïts, dels legataris i del notari.
Aquestes causes d’idoneïtat són igualment aplicables als facultatius, intèrprets i altres experts que puguin intervenir en l’atorgament del testament.
En un testament hi cap pràcticament tot. El contingut mínim és la institució d’hereu, però també hi cap el següent:
- En comptes d’instituir hereu, es poden excloure persones del testament.
- Designar marmessors
- Ordenar llegats
- Constituir un cens (Art. 565.b CS)
- Crear una fundació (Art. 331.3 CCCAT)
- Designar beneficiaris
- Establir sistemes d’admissió dels béns pels fills menors d’edat.
- Reconèixer fills no matrimonials
- Atorgar la tutela de fills menors d’edat
- Preveure el destí de les despulles, incineració, enterrament i donació d’òrgans
TIPUS DE TESTAMENTS:
Distingim dues classes de testament:
e) Testament notarial, que pot ser obert o tancat. f) Testament hològraf.
1) TESTAMENT NOTARIAL OBERT:
S’atorga davant de notari hàbil d’acord amb el que preveu l’article 421-13 del CS. El testador, per escrit o de paraula, expressa la seva voluntat al notari, i és aquest darrer, qui redacta el testament i ha d’expressar el lloc, la data i l’hora de l’atorgament del testament. Un cop redactat, el notari el llegeix al testador, o bé el testador el llegeix per sí mateix. Si hi està d’acord, el signa. Si el testador sap i pot signar, i no signa, el testament és nul ja que la firma significa l’assumpció, com a voluntat pròpia de la voluntat tal com l’ha redactat el notari.
Si el testador no pot o no sap signar, aleshores hauran de signar per ell dos testimonis.
2) TESTAMENT NOTARIAL TANCAT:
Hi ha una doble fase. En primer lloc una fase privada, en la qual el testador escriu o fa escriure el testament; i una fase pública, en la qual el testament ja escrit es porta davant de notari.
L’avantatge que té és que es dóna una major privacitat en la mesura en què el notari no coneix el contingut del testament. No obstant, també té molts inconvenients.
a. FASE PRIVADA:
Es pot redactar per qualsevol mitjà, i cal expressar-hi el lloc i la data d’atorgament. S’han de firmar tots els folis, i s’ha de firmar també, al final del testament. Si s’escau, s’hauran de salvar les paraules interliniades o afegides amb la firma.
El testament també el pot redactar una altra persona pel testador, i en aquest cas, aquesta persona s’haurà d’identificar, s’haurà de fer constar aquesta circumstància i, a més, aquesta persona que redacta el testament haurà de firmar juntament amb el testador, o bé, en el seu cas, podrà signar per ell una altra persona. Si el testador no pot signar, en aquest cas s’haurà d’indicar el motiu pel qual el testador no signa el testament.
Un cop redactat es fica el testament dins d’un sobre que s’ha de tancar de manera que el testament no en pugui ser extret sense trencar el sobre.
A més, com a novetat d’última hora sobre el procediment de tramitació, el testament es pot informar amb suport electrònic i amb una signatura electrònica.
b. FASE PÚBLICA:
S’ha d’autoritzar aquest testament tancat de manera que aquest sobre tancat que conté el testament es presentarà al notari, i aquest, davant d’aquest sobre, redactarà una diligència on farà constar que allò és un testament, com s’ha redactat el mateix, el nom del testador, i a continuació, es procedirà a protocol·litzar el sobre que conté el testament.
El protocol és la col·lecció d’escriptures i actes que atorga el notari, i que tenen una numeració correlativa. Per tant, protocol·litzar és integrar al protocol amb el número correlatiu que pertoqui.
El testador ha de firmar aquesta acta que estendrà el notari, i si no ho pot fer, la firmaran els dos testimonis.
Quan s’acredita la mort del testador el notari obrirà el sobre, n’extraurà el testament, i el mateix es protocol·litzarà.
Hi ha una causa específica d’incapacitat per a atorgar testament tancat, que és ser cec i que no es sapigui, o no es pugui llegir, ja que en aquest cas, no podran comprovar el contingut del testament.
b) S’ha de fer constar el lloc del testament. El TSJ de Catalunya es va trobar amb un problema en la Sentència de 23 abril de 1998, ja que el testador havia redactat el testament en un paper, des de l’hospital, però no va posar el lloc on es va atorgar. El TSJ va resoldre establint que, com que el paper on es redactà el testament hi constava el nom de l’hospital, i es comprovà que el testador havia estat ingressat allí en la data d’atorgament del testament, es va entendre que el requisit formal s’havia complert.
c) La data és un requisit inexcusable. (STSJ de 8 de juny de 1998). Si poséssim una data falsa s’entendria com a manca de voluntat testamentària. Ara bé, una sentència va admetre una data incomplerta, en la qual només i figurava el mes i l’any, però no el dia.
d) Qualsevol paraula ratllada s’ha de salvar amb la firma, i un cop realitzat el testament, no n’hi ha prou per a que sigui eficaç, perquè per a que realment ho sigui, el testament s’ha d’adverar i protocol·litzar. Si es comprova l’autenticitat i es demostra que hi havia “animus testandi”, el jutge ordenarà la protocol·lització. No obstant, hi ha un termini per a demanar l’adveracitat de 4 anys. Un cop adverat o finalitzat el procés judicial declaratiu si s’escau, hi ha un termini de 6 mesos per protocol·litzar el testament, i igual que en el cas anterior, si no es protocol·litza, caduca i esdevé ineficaç.
EL CODICIL:
El codicil és un acte de destinació mortis causa mitjançant el qual el causant ordena disposicions que hauran de complir els seus hereus testamentaris o ab intestats, addiciona o reforma parcialment el seu testament o disposa d’aquells béns que es van reservar en pacte successori d’heretament d’acord amb l’article 431- del CS. A nivell formal, el Codicil s’ha d’atorgar amb les mateixes formalitats que un testament, tant pot anar adreçat a l’herència testamentària com a l’herència intestada. Això no atempta contra els principis successoris, no planteja cap incompatibilitat sinó que la incompatibilitat es planteja amb els hereus universals. Amb el codicil no es pot instituir hereu, el que es pot fer és desheretar, i d’acord amb l’article 431-23 es poden modificar els destinataris d’assegurances de vida.
En l’article 422-6 del CS trobem una clàusula codicil·lar, el nom de la qual prové del fet que, històricament, era una clàusula que s’afegia al testament però que s’ha convertit en un supòsit de conversió material, ordenat per la llei. La clàusula codicilar és vàlida per a qualsevol forma testamentària, aconseguim amb ella conservar tot el que poguem d’un testament nul o ineficaç. Si és nul o ineficaç per manca d’institució d’hereu originària o sobrevinguda, aquell testament que seria nul es converteix en codicil. Així doncs, s’intenta salvar part de la voluntat del causant.
Un cop realitzat el codicil ens podem trobar en dues situacions:
a) Que hi hagi un testament anterior, en tal cas aquest darrer no queda revocat pel testament posterior, el qual és nul, però que val com a codicil. Per tant, el contingut del codicil incompatible amb el testament anterior, prevaldrà enfront aquest.
b) Que no hi hagi testament anterior, en tal cas, cal anar a la successió intestada. No obstant, al tenir codicil, els hereus ab intestats hauran de fer cas del que estableix el codicil.
LA MEMÒRIA TESTAMENTÀRIA:
Article 421-21. Memòries testamentàries
“1. Les memòries testamentàries signades pel testador en tots els fulls o, si escau, per mitjà d’una signatura electrònica reconeguda i que al·ludeixen a un testament anterior valen com a codicil, sigui quina sigui llur forma, si es demostra o es reconeix en qualsevol temps llur autenticitat i compleixen, si escau, els requisits formals que el testador exigeix en el seu testament.
- En les memòries testamentàries, només es poden ordenar disposicions que no excedeixin el 10% del cabal relicte i que es refereixin a diners, objectes personals, joies, roba i parament de casa o a obligacions d’importància moderada a càrrec dels hereus o els legataris.
- En les memòries testamentàries, es poden adoptar previsions sobre la donació dels propis òrgans o del cos i sobre la incineració o la forma d’enterrament.”
Segons aquest precepte, i pel que fa al contingut de la memòria testamentària , no podem destinar en memòries testamentàries, requisits cumulatius com poden ser el 10% de l’herència, diners, objectes personals, joies, coses de la llar, roba i obligacions d’importància moderada a càrrec dels hereus o legataris.
En virtut de la STC de 16 de gener de 1995, distingim dos tipus de memòries , les dispositives, en les quals s’ordenen llegats; i les interpretatives, en les quals s’intenta aclarir el que diu el testament anterior.
