¡Descarga tarragona romana y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
TÀRRACO
Els romans van arribar al que ara és Tarragona a l'inici de la segona guerra púnica (218 a.C.), quan Gneu Corneli Escipió, per afermar la nova dominació romana des d'Empúries fins al riu Ebre, va atacar un campament cartaginès situat a la vora d'un poblat ibèric anomenat Kese, a la part baixa de l'actual Tarragona, prop de mar. Poc després Tàrraco va esdevenir la principal base d'hivernada dels exèrcits romans d'Hispània, comandats pels germans Escipió, i, morts aquests, per Publi Corneli Escipió el jove. Per això Plini va qualificar la ciutat de Scipionum opus, obra dels Escipions (Història natural, III, 4, 21). El campament militar es va situar dalt del turó que dominaria la futura àrea de la ciutat i s'envoltaria d'una sòlida muralla.
Acabada la segona guerra púnica, Tàrraco va seguir sent una base militar fonamental en la consolidació i l'extensió del poder romà sobre la península Ibèrica, gràcies a la seva posició estratègica de port pròxim a l'Ebre i a les illes Balears, ben comunicat amb Itàlia i amb la Meseta castellana. La presència militar i les comunicacions també van convertir en un lloc atractiu per als comerciants itàlics, ahora que esdevenia el centre d'un territori colonitzat per mitjà de uillae i conreat intensivament (vinya, olivera i horta).
Durant els primers dos segles d'existència la ciutat degué tenir l'estatus de federada, i no va ser fins a la segona meitat del sege I a.C. que va adquirir la categoria de colònia amb el nom oficial de Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, tot i que resta dubtós si el nou estatus va ser en temps de Juli Cèsar o d'August, que va establir-s'hi durant els dos anys de guerres càntabres. Així mateix es va convertir en capital de l'extensa província de la Hispània Citerior Tarraconense, a més del seu propi conuentus o districte judicial.
El reconeixement de la seva capitalitat, que fins llavors degué ser exercida només de facto, va implicar l'interès de Roma per monumentalitzar Tàrraco a fi d'augmentar-ne el prestigi i fer-ne un centre difusor de la propaganda imperial. El primer projecte, executat en època d'August, va comprendre la reforma del fòrum de la ciutat i el teatre, tots dos a la part baixa, propera al port. El segon programa va ser força més ambiciós: la construcció durant el període de la dinastia flàvia d'un immens complex a la part alta de la Tàrraco format pel circ i per un nou fòrum destinat a les necessitats de la província. Poc després el procés es va culminar amb l'edificació de l'amfiteatre a principis del s. II d.C.
Tàrraco ser capdavantera en el culte imperial a Occident: va dedicar un altar a August, sobre el qual va créixer miraculosament una palmera. Després de la seva mort va aixecar un temple, probablement al fòrum provincial, dedicat al mateix emperador, ja divinitzat. La foto (MNAT) representa un sesterci encunyat a Tàrraco en honor d'August amb la representació del seu temple.
El difícil relleu del seu emplaçament i, potser, el seu creixement paulatí van impedir en gran mesura que la ciutat seguís l'estructura típica de les fundacions romanes. Tàrraco, construïda en el vessant d'un turó que descendia fins al mar, s'esglaonava en una sèrie de grans terrasses. El circ n'ocupava tot una i migpartia la ciutat: en les dues superiors es va edificar el fòrum provincial (en una el temple i en l'altra la plaça de representació-, mentre que els nivells inferiors, que baixaven fins al port, eren les àrees residencials, amb el fòrum de la colònia situat en l'extrem sud-oest de la ciutat, en comptes d'ocupar un espai més central com era costum. Les exigües restes d'un carrer (decumanus) pertanyent a l'àrea residencial immediata a la basílica fan pensar que el traçat viari era ortogonal. Si prenem com a model aquesta quasi única mostra hem de suposar que els carrers feien un fort pendent, estaven empedrats i disposaven de clavagueres Els edificis que s´hi observen són modestos: una casa amb un petit peristil i
algunes tabernae (establiments comercials), una d'elles amb habitatge a la rebotiga. El port, el teatre i l'amfiteatre quedaven fora muralla. Tres aqüeductes proveïen d'aigua la ciutat.
Des del segle I a.C. al II d.C. Tàrraco coneix una gran prosperitat econòmica paral·lela al favor imperial, però a finals del mateix segle II d.C. part de les elits de la ciutat van sofrir la repressió de l'emperador Septimi Server per haver donat suport al seu rival Albí. A partir d'aleshores s'inicia la decadència de la ciutat, malgrat que tindrà períodes de revifada. El 260 Tàrraco va ser devastada pels francs. Amb la reforma administrativa de Dioclecià la província Tarraconense va quedar molt reduïda i, ja sota els reis visigots, al segle V, perd la capitalitat a favor de Bàrcino i Toledo. Tanmateix la continuïtat de la seu del bisbe metropolità li va assegurar un paper encara important.
Des del segle III d.C. el nucli urbà va patir una forta transformació: l'àrea residencial, a la part baixa de la ciutat, va anar-se despoblant progressivament, mentre que els grans espais del fòrum i del circ de la zona alta van perdre les seves funcions públiques per omplir-se d'habitatges, que aprofitaven les estructures dels antics monuments esdevinguts obsolets. Alhora van sorgir nous edificis menys magnificents de representació política o religiosa (basíliques cristianes, l'església catedralícia...). D'aquesta manera la ciutat tardo romana, replegada entre les muralles de la part superior i el circ -igual que la medieval-, quedarà molt reduïda respecte als períodes anteriors. Tarragona no tornarà a tenir l'extensió que tenia en la primera etapa de l'Imperi fins al segle XX.
MURALLES DE TÀRRACO
La construcció més antiga de la Tarragona romana són les muralles, atès que es remunten a la fundació del campament militar inicial o al període immediatament posterior. En realitat la muralla romana va ser construïda en dues fases clarament visibles en la diferent tècnica constructiva:
La primera fase va ser aixecada entre el 217 i el 197 a.C., corresponent a la base militar que va bastir-se en la segona guerra púnica: es tractava d'una muralla baixa construïda amb un parament megalític (grans blocs irregulars de pedra) que arribava als sis metres d'alçada, reforçada amb torres elevades amb carreus, de les quals es conserven tres (Arquebisbe, Cabiscol i Minerva).
La segona fase va consistir en una reforma i ampliació del primer recinte murari efectuada entre el 150 i el 125 a.C. La nova muralla, sense torres i feta de carreus sobre un estret sòcol megalític, arribava als dotze metres d'alçada. En dos trams es va conservar l'antiga muralla com a base del parament de carreus.
El recinte conserva només una porta (porta de Socors) i restes de dues més. També s'hi poden veure set poternes (petites obertures per a sortides d'atac).
EL FÒRUM PROVINCIAL
circ, integrats en els edificis que han perdurat fins avui. I cal dir que l'estat de conservació és excepcional per un edifici d'aquestes característiques, tot i que en bona part continua recobert per les construccions posteriors. En els darrers anys s'han anat treient a la llum bastants espais del circ, en especial nombroses voltes, la capçalera i trossos de la graderia nord-est, a més dels arcs de la façana sud. La part menys coneguda segueix sent l'extrem nord-oest, on hi havia els carceres o cotxeres, però el març del 2006 se han localitzat restes d'aquestes estructures sota l'ajuntament.
Mides del circ
longitud total: 325 m amplada total: 100-115 m longitud de l'arena: 297 m amplada de l'arena: 67-77 m
L'AMFITEATRE DE TÀRRACO
L'últim gran edifici per a espectacles, després del teatre i del circ, construït a Tàrraco va ser l' amfiteatre, aixecat a principis del segle II d.C. i reformat el 218 sota l'emperador Elagàbal. Destinat als espectacles violents -lluites de gladiadors, caceres de feres i execucions-, va ser ubicat fora muralla, a la vora de la platja, tot aprofitant un pendent del terreny per recolzar-hi la graderia.
Així la graderia o cauea està en el costat oest retallada a la roca, mentre que la resta va ser aixecada per mitjà de caixes massisses i de morter de calç i voltes encofrades. D'aquestes estructures de morter solament s'han conservat la petita part central del cantó mar, a l'entorn de l'arc d'accés a la tribuna de les autoritats (puluinar). Llevat d'aquests dos sectors oposats, la resta de grades que es veuen en l'actualitat són producte d'una reconstrucció dels anys 70. La cauea, amb una capacitat per a uns 14.000 persones, estava dividida en tres sectors horitzontals en els quals es distribuïen els espectadors segons el seu estatus social, en ordre ascendent des de les tres fileres inferiors ocupades per l'estament privilegiat.
L'arena té la forma d'una el·lipsi de 61,50 x 38,50 m. Dues fossae la creuen en angle recte. Tot i que avui són visibles, en l'antiguitat quedaven cobertes per un empostissat. Durants les excavacions s'hi van trobar restes de muntacàrregues, accionats per uns contrapesos de pedra, que pujaven homes i feres a la pista. Actualment l'arena està parcialment coberta per les ruïnes de dos edificis posteriors, de caràcter religiós. El primer va ser una basílica cristiana construïda al segle VI en commemoració del martiri del bisbe Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, que havien estat cremats vius a la mateix arena el 21 de gener del 259. Sobre les restes de la mateixa basílica es va aixecar l'església romànica de Santa Maria del Miracle, al segle XII.
L'AIGUA A TÀRRACO: AQÜEDUCTES I TERMES
El subministrament d'aigua durant el període republicà va deprendre del curs irregular del riu Francolí i, sobretot, de les aigües del subsòl, acumulades de manera natural en un impressionant
conjunt càrstic de cavitats i llac subterranis, situats sota l'espai entre la basílica i el teatre. Per això en la zona on es va estendre la ciutat baixa de Tàrraco era possible obtenir aigua a través de la perforació de pous i de brolladors naturals, que ja van ser aprofitats pel poblat ibèric precedent i dels quals els romans se'n servien, com demostra la monumental font dels Lleons (c. Pere Martell). Així mateix s'ha trobat recentment una llarga galeria subterrània (cuniculus) d'època romana, excavada, segons la hipòtesi dels arqueòlegs, amb la finalitat de recollir aigua d'origen càrstic per dur-la fins al port militar. Sembla, doncs, que el primer aqüeducte de Tàrraco va ser sota terra i que constituiria un extens sistema subterrani de conducció d'aigua.
Però en època imperial l'aigua provinent del riu i de pous, fonts i cisternes va esdevenir insuficient per a les necessitats creixents de la ciutat. Així és que al segle I d.C. es van construir tres aqüeductes per assegurar la provisió de l'aigua necessària des dels rius propers: dos captaven l'aigua del Francolí i un del Gaià. El més llarg era el que avui encara presenta un tram d'uns 200 m elevat fins a 26 m per mitjà de dues fileres d'arcs per salvar una barrancada. És el famós Pont de Diable o aqüeducte de les Ferreres. La resta de la conducció es mantenia a nivell de terra, primer paral·lela a la llera del riu i després resseguint les corbes de nivell.
Les intervencions arqueològiques dels darrers anys a la part baixa de Tarragona han tret a la llum diverses estructures de banys, tant privats com públics. Destaquen les termes públiques localitzades al carrer d'Apodaca (s. I d.C.) i, sobretot, les grans termes del carrer de Sant Miquel de model imperial (s. III d.C.)
