Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


tectònica de plaques, Esquemas y mapas conceptuales de Geología

Resum 5è tema Geologia. curs 2020-2021. Universitat de griona

Tipo: Esquemas y mapas conceptuales

2019/2020

Subido el 31/10/2021

anna-cos-magallon
anna-cos-magallon 🇪🇸

5 documentos

1 / 7

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
BLOC 5 – TECTÒNICA DE PLAQUES
TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES
Teoria contraccionista
L’escorça s’ha anat refredant progressivament des de la formació de la Terra i, en
conseqüència, ha experimentat una reducció significativa del seu volum (contraccionisme). Els
continents sempre han estat allà on són ara. (immobilisme). L’escorça s’ha arrugat i
trencat com a conseqüència de la contracció.
Teoria mobilista o hipòtesis de la deriva continental (Wegener, 1915)
Aquesta teoria diu que els continents s’havien desplaçat a la deriva durant milions d’anys i que
encara ho segueixen fent. Fa referència al moviment actual de les plaques que sustenten els
continents i que es desplacen durant milions d’anys. En tota la història geològica de la
Terra els continents no han estat sempre en la
mateixa posició. El moviment es deu a que
contínuament s’està formant material nou
procedent del mantell. Aquest material es crea
a l’escorça oceànic. D’aquesta manera el nou
material exerceix una força sobre el material ja
existent i provoca un desplaçament dels
continents. Proves de la deriva continental:
-Morfològiques: els continents de la Terra encaixen, per això es parla de Pangea, un
únic continent a partir del qual s’han format els actuals.
-Geològiques: similitud litogènica estructural. Per una banda, l’ajustament de les
cantonades de la plataforma continental entre els continents africà i sud-americà. Per
altra banda, la continuació de les cadenes muntanyoses al continent sud-americà i
l’africà, avui dia separades per l’oceà Atlàntic. Per últim, la continuació de les
cadenes muntanyoses europees i nord-americanes, també separades per l’oceà
Atlàntic.
-Paleontològiques: es van trobar fòssils d’una mateixa falguera de fulla caduca a Sud-
Amèrica, Sud-Àfrica, Antàrtida, Índia i Australia, així com fòssils del rèptil
Lystrosaurus a Sudàfrica, Índia i
Antàrtida, i fòssils de Mesosaurus a
Brasil i Sud-Àfrica. Això indica que
tant la fauna com la flora
pertanyien a unes mateixes zones
comunes que s’haurien anat
distanciant amb el pas del temps,
amb el desplaçament dels
continents. A més, a l’oest d’Àfrica i
l’est de Sud-Amèrica es troben
formacions rocoses del mateix tipus
i edat.
1
pf3
pf4
pf5

Vista previa parcial del texto

¡Descarga tectònica de plaques y más Esquemas y mapas conceptuales en PDF de Geología solo en Docsity!

BLOC 5 – TECTÒNICA DE PLAQUES

TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES

Teoria contraccionista L’escorça s’ha anat refredant progressivament des de la formació de la Terra i, en conseqüència, ha experimentat una reducció significativa del seu volum (contraccionisme). Els continents sempre han estat allà on són ara. (immobilisme). L’escorça s’ha arrugat i trencat com a conseqüència de la contracció. Teoria mobilista o hipòtesis de la deriva continental (Wegener, 1915) Aquesta teoria diu que els continents s’havien desplaçat a la deriva durant milions d’anys i que encara ho segueixen fent. Fa referència al moviment actual de les plaques que sustenten els continents i que es desplacen durant milions d’anys. En tota la història geològica de la Terra els continents no han estat sempre en la mateixa posició. El moviment es deu a que contínuament s’està formant material nou procedent del mantell. Aquest material es crea a l’escorça oceànic. D’aquesta manera el nou material exerceix una força sobre el material ja existent i provoca un desplaçament dels continents. Proves de la deriva continental:

  • Morfològiques: els continents de la Terra encaixen, per això es parla de Pangea, un únic continent a partir del qual s’han format els actuals.
  • Geològiques: similitud litogènica estructural. Per una banda, l’ajustament de les cantonades de la plataforma continental entre els continents africà i sud-americà. Per altra banda, la continuació de les cadenes muntanyoses al continent sud-americà i l’africà, avui dia separades per l’oceà Atlàntic. Per últim, la continuació de les cadenes muntanyoses europees i nord-americanes, també separades per l’oceà Atlàntic.
  • Paleontològiques: es van trobar fòssils d’una mateixa falguera de fulla caduca a Sud- Amèrica, Sud-Àfrica, Antàrtida, Índia i Australia, així com fòssils del rèptil Lystrosaurus a Sudàfrica, Índia i Antàrtida, i fòssils de Mesosaurus a Brasil i Sud-Àfrica. Això indica que tant la fauna com la flora pertanyien a unes mateixes zones comunes que s’haurien anat distanciant amb el pas del temps, amb el desplaçament dels continents. A més, a l’oest d’Àfrica i l’est de Sud-Amèrica es troben formacions rocoses del mateix tipus i edat.
  • Paleoclimàtiques: es van trobar evidències d’un mateix model erosiu a diferents continents. A l’actualitat, cada continent te el seu règim de pluges, vents, temperatures, etc. Tot i així, quan tots els continents en formaven un, existia un clima unificat.
  • Paleomagnètiques: el camp magnètic de la Terra no ha estat sempre amb la mateixa orientació. Cada cert temps, el camp magnètic s’inverteix. El que ara és el Pol Sud magnètic abans era el nord, i viceversa. Això se sap perquè moltes roques amb un elevat contingut en metalls adquireixen una orientació cap al pol magnètic actual. S’han trobat roques magnètiques en pol nord de les quals apunta al Pol Sud. Per tant, a l’antiguitat va haver de ser al revés. Això es pot saber perquè es mira l’orientació i l’edat de les roques. Hipòtesis de l’expansió del fons oceànic (Hess,1960) Formació de nova escorça oceànica a les zones de dorsal. Destrucció d’escorça oceànica a les fosses. Convecció del mantell. Proves: - Inversions magnètiques - Edat de l’escorça oceànica Teoria de la tectònica de plaques El model actual de la tectònica de plaques ha superat les hipòtesis de Wegener. No són els “continents” que es mouen a la “deriva”, sinó que les plaques litosfèriques (escorça + un tram del mantell superior) les que es desplacen al damunt de l’astenosfera. La litosfera està dividida en plaques (plaques litosfèriques). N’hi ha 15 de grans, que es subdivideixen en multitud de sub-plaques més petites. Les plaques litosfèriques es mouen unes respecte les altres a un ritme d’uns quants centímetres cada any. Hi ha 3 tipus de límits entre plàques:
  • Divergents (constructius)
  • Convergents (destructius)
  • Transformants (conservatius) TIPUS DE MARGE

DIVERG

ENT

CONVERG

ENT

TRANSFOR

MANT

MOVIM

ENT

Extensió Subducció Desplaçame nt lateral EFECTE Constru ctiu (es crea litosfera ) Destructiu (es destrueix litosfera) Conservatiu s (ni es destrueix ni es crea litosfera) TOPOG RAFIA Dorsal/ RIFT Fossa i/o serralades de plegament Poc destacable

 Formació d’una fossa oceànica profunda per flexió de la litosfera oceànica que s’enfonsa.  Fusió parcial de la litosfera subduïda, plutonisme i vulcanisme de tipus andesític.  Formació d’un arc volcànic continental.  Compressió i metamorfisme  Formació d’una serralada muntanyosa de tipus andí o un prisma d’acreció.  Important sismicitat.

  1. Litosfera oceànica – litosfera oceànica  Destrucció (subducció) de l’escorça oceànica més freda (més densa).  Formació d’una fossa oceànica profunda (flexió de la litosfera).  Formació d’un arc d’illes (arc magmàtic insular).  Plutonisme i vulcanisme de tipus andesític.  Compressió, metamorfisme i formació d’un prisma d’acreció.  Sismicitat molt important
  2. Litosfera continental - litosfera continental  Obducció  Plegament, fracturació (encavalcaments) i escurçament generalitzat.  Formació d’una serralada muntanyosa.  Plutonisme i metamorfisme regional.  Sismicitat.  No hi ha subducció ni vulcanisme TRANSFORMANTS (conservatius):
  • No es crea ni es destrueix litosfera.
  • Falles de desplaçament horitzontal
  • Connecten els diferents límits de plaques.
  • Només generen sismicitat entre centres d’expansió. No generen vulcanisme.

MECANISMES DE MOVIMENT DE PLAQUES

Corrents de convecció

L’origen del moviment de les plaques es troba a les corrents del mantell, s’anomenen corrents de convecció. Aquests corrents es produeixen per diferències de densitat i temperatura, això da que els elements freds, que són més densos i pesats, descendeixin, i els elements més calents (menys densos), ascendeixin.

El mantell es deforma i s’estira sense trencar- se, a causa de les altes temperatures. A les zones més profundes del mantell les roques es fonen i, com que són lleugeres, ascendeixen pel mantell, produint corrents ascendents de materials calents, els plomalls tèrmics. Alguns d’aquests corrents arriben a la litosfera i ajuden a la fragmentació dels continents. A les foses oceàniques, els fragments de la litosfera s’enfonsen al mantell i creem corrents descendents que arriben fins a les bases del mantell. Els corrents ascendents i descendents del mantell expliquen el moviment de les plaques, que actuen com una espècie de rodet que les mou. La gravetat és la principal força, ja que a les zones de subducció, quan s’enfonsa la litosfera oceànica al mantell, empeny la resta de la placa amb ella. El magma surt per les dorsals, això no influeix al moviment, i el que fa és omplir el buit que han deixat dues plaques quan s’han separat. Models proposats per a la convecció del mantell A. El model que es mostra a la il·lustració (dalt) consisteix en dos nivells de convecció: una capa de convecció prima per sobre dels 660 km i una altra de gruixuda per sota. B. En aquest model de convecció de tot el mantell, la litosfera oceànica freda descendeix a la part inferior del mantell mentre les plomes calentes del mantell transporten la calor cap a la superfície. C. Aquest model de capa profunda suggereix que el mantell funciona d’una manera similar com ho fa una làmpada de lava. La calor de la Terra fa que aquests nivells de convecció creixin i s’encongeixin lentament en models complexos sense que es produeixi cap mescla substancial. Algun material del nivell inferior ascendeix en forma de plomes del mantell que mostren l’enfonsament de les plaques litosfèriques fredes a les profunditats del mantell. Tot i el seu atractiu, existeixen molt poques proves sísmiques que suggereixin l’existència d’una capa profunda del mantell d’aquesta naturalesa, a excepció d’una capa molt prima situada just a sobre del límit mantell-nucli.

Pangea Rodinia Nuna La tectònica de plaques constitueix un model de funcionament del planeta que ens permet explicar:

  • L’origen i la distribució magnètica
  • L’origen i la distribució de l’activitat sísmica
  • La localització dels jaciments minerals
  • La distribució del registre fòssil
  • La formació de les principals unitats de relleu
  • La història geològica del planeta Aportacions de la teoria de la tectònica de plaques: Interpreta la història geològica “dinàmica” de la Terra. Es pot relacionar la tª amb el gruix de l’escorça oceànica a causa de l’efecte hivernacle. El pic de producció de petroli es relaciona amb l’acumulació de sediments de restes animals durant aquell període. Moviments verticals de les plaques/ de la litosfera : isostàsia És un terme utilitzat en geologia que fa referència a l’estat d’equilibri gravitacional entre la litosfera i l’astenosfera terrestres, en el sentit que les plaques tectòniques “suren” amb una elevació determinada en funció del seu gruix i de la seva densitat. Quan es produeix una serralada, aquesta puja però també s’enfonsa ja que s’acumula pes.